Translate

dimarts, 26 de novembre de 2019

Breu història d’un llibre

La rebuda del llibre «L'Església immòbil» entre els catòlics italians
per Marco Marzano

Crec que puc dir que el meu llibre “L’església immòbil. Francesc i la revolució fallidaˮ té com a mínim el mèrit de tenir una tesi molt neta i decididament a contracorrent, dividida en dues parts. En la primera, analitzo amb detall totes les decisions més importants del papa argentí, arribant a la conclusió que es van situar en continuïtat absoluta amb les dels seus predecessors i que, per tant, no suposaven cap reforma de l’Església catòlica, ni un canvi real en les estructures de la institució o en les relacions de poder entre Roma i la seva perifèria, entre el clergat i els laics i entre homes i dones. En la segona part, afirmo que l’immobilisme a partir del qual apareix la vida institucional de l’Església catòlica i el pontificat de Francesc no és gens sorprenent, sinó que es pot explicar sociològicament pel fet que les grans organitzacions burocràtiques decideixen canviar de forma només quan es veuen restringides per contingències històriques i, en particular, per l’aparició d’una situació de crisi que requereixi introduir canvis estructurals, sota pena de decadència o extinció. Al meu parer, l’Església catòlica no es troba en aquest moment —per les raons que explico detalladament al segon capítol del volum— davant d’aquest risc i, per tant, no se’ls insta a innovar de forma seriosa i profunda.

Aquesta veritat, però, sembla difícil d’acceptar per alguns sectors del catolicisme (diguem-ne els més “progressistes”) i per un públic occidental àvid i ansiós d’innovacions contínues. Per aquest motiu, argumento al llibre, es va trobar que alguns moviments del papa argentí eren brillants, en mantenir intacta l’estructura eclesial, i van aconseguir proporcionar —amb la complicitat dels mitjans— la impressió d’un canvi gegantí, fins i tot del començament d’una «revolució».

Una primera reacció que vaig percebre dels lectors davant les pàgines de l'Església immòbil va ser de por. Al meu parer, aquest és el sentiment predominant i més estès cap al meu llibre a les redaccions dels dos diaris propietat de la Conferència Episcopal italiana, Avvenire i L'Eco di Bergamo. D’una manera diferent, els dos diaris havien donat un espai molt ampli a les meves publicacions anteriors sobre el món catòlic italià: Avvenire fins i tot havia batut tots els altres diaris, publicant una ressenya (òbviament crítica) de "Catolicisme màgic" i "Què queda dels catòlics" el mateix dia de la aparició dels dos volums; L’Eco di Bergamo (el diari de la ciutat on visc i treballo des de fa anys), després de la publicació, el 2012, de “Què queda dels catòlics”, no només havia revisat puntualment i generosament totes les meves obres posteriors, sinó que fins i tot va proposar-me un contracte de col·laboració pels anys posteriors, d’una intensa activitat com a columnista i comentarista de fets nacionals i locals.

L'Església immòbil ha paralitzat els dos diaris, destruint de sobte tot interès per la meva obra. Avvenire ha ignorat rigorosament la publicació del llibre i L’Eco di Bergamo va fer igual. No he rebut la més mínima sol·licitud de la redacció per col·laborar amb el diari. Prou. S'acabat. El silenci de la tomba. Com si hagués mort de sobte i ni tan sols em mereixés un esment a l'obituari.

Un dia —un parell de mesos després de la publicació del llibre— intrigat per aquesta insòlita i inesperada reacció, vaig trucar per telèfon a un col·laborador extern de L’Eco que creia que era un amic i que m’havia revisat i entrevistat en diverses ocasions. Li vaig demanar que em donés una explicació d’aquell silenci. Li vaig dir que, certament, no esperava només elogis, però que em va sorprendre que el diari i ell —com a expert en el tema— no haguessin dedicat ni una sola paraula al llibre al que havia dedicat gairebé dos anys de la meva vida, i que tenia com a objecte un tema que devia ser rellevant per a un diari catòlic. El tipus va començar a embarbollar-se i a dir frases doloroses com «eh!, però aquest és un llibre bastant peculiar... és un text que fa vergonya... aquest cop has apuntat alt...» i sobretot: «...si aquest llibre arriba a mans dels crítics del Papa —aquells que no els hi agrada— pensa quin profit en poden treure... no pots esperar que contribuïm a donar a conèixer l’existència d’un llibre com el teu». En les setmanes següents, al silenci d’aquests diaris també s'hi va unir la negativa sense precedents d’alguns intel·lectuals catòlics —més o menys reticents— a participar en la presentació del meu llibre, a més d’altres formes de boicot més o menys explícit. Un cop superada una certa amargor, vaig intentar entendre l'arrel d'aquesta reacció i sobretot perquè no s’havia produït cap ostracisme igual en les meves obres anteriors, com el Catolicisme Màgic on havia ridiculitzat moltes pràctiques supersticioses i miraculoses del catolicisme contemporani i denunciava els molts riscos de l'expansió del sectarisme pentecostal dins l'església catòlica; o cap a Què queda dels catòlics, on vaig anunciar la mort social i espiritual del catolicisme a Itàlia, l'avanç triomfal de la secularització i la descristianització del nostre país.

L’explicació que he trobat és que en els dos treballs anteriors no havia destacat el caràcter institucional, autoritari, monàrquic i conservador del catolicisme, ans al contrari, m'aturava en fenòmens que fàcilment es podrien anomenar marginals i minoritaris (Catolicisme màgic) o almenys parcialment independents de la voluntat de l’Església (la secularització desenfrenada denunciada per Què queda dels catòlics). A L'Església immòbil vaig tractar el nucli de la institució, el paper de l'oligarquia i dels jerarques, els mecanismes de perpetuació del poder clerical, el caràcter indiscutiblement reaccionari de l'organització i el caràcter manipulador de la comunicació. I sobretot em vaig permetre discutir críticament l’obra del papa i fer-ho amb arguments racionals, tranquils i científics, sense recórrer a la ridícula parafernàlia dels opositors d’extrema dreta de Bergoglio, que el defineixen com anticrist, dimoni, usurpador, etc.. Aquelles bajanades delirants troben un espai considerable en el debat públic —també intento explicar-ho al llibre— perquè ens permeten donar suport, en termes negatius, a l’excepcionalitat revolucionària i subversiva d’un pontificat que de revolucionari i subversiu en realitat no té res, tret del efecte que produeix en la ment dels tradicionalistes fanàtics o d’alguns oportunistes astuts que han construït la seva fortuna amb el fanatisme d’aquells gallines.

En definitiva —ho dic sense por de semblar presumptuós—, el grup de persones temibles que han pensat amb terror la possibilitat que es pugui llegir el meu llibre, és per a mi la millor confirmació de la precisió i la veracitat de la meva tesi. Imaginant-se que les conseqüències s’estendrien àmpliament a causa de la reputació del seu promotor, aterrits per la idea de contribuir personalment a aquest resultat i sense tenir cap argument concret per oposar-s’hi, van pensar que el millor que es podia fer era boicotejar el llibre. No en parleu, apliqueu-li una censura estricta, transformeu-lo en un objecte inexistent o escabellat, per enviar-lo aviat a l'oblit en virtut de la seva evident irrellevància.

Una segona reacció a les tesis de L'Església immòbil, molt més interessant i estimulant que la primera, pertany al gènere que jo anomenaria "benaltrista" (que afirmen que la solució és una altre). Els "benaltristi" (tinc en compte sobretot els teòlegs Grillo i Salvarani junt amb Daniele Rocchetti) militen tots a l'Església però, a diferència dels "temuts", van desafiar la conspiració de silenci al voltant del llibre i no van dubtar a desafiar la ploma per criticar —de manera educada i civil— les tesis de L'Església immòbil. Els anomeno benaltristi perquè no critiquen la correcció de la meva anàlisi, sinó que afirmen que és insuficient, que no ens permet entendre completament el significat del pontificat i que en definitiva hi ha altres indicis importants que haurien d’empènyer un observador a considerar el papat de Bergoglio com el començament d'una nova etapa en la vida de l'Església.

Un primer element que obtinc de la seva anàlisi es refereix al calendari de les reformes. Segons ell i per utilitzar el llenguatge del mateix Bergoglio, el pontificat de l'argentí ha desencadenat «processos» que podrien produir progressivament innovacions importants amb el pas del temps. Sobre això, la meva opinió és molt clara: les reformes no es produeixen com a conseqüència d’un lent degoteig, sinó com a conseqüència del trencament d’una allau, del trencament d’una presa, de la propagació d’una febre. En les grans organitzacions burocràtiques, la resistència al canvi, els interessos consolidats per mantenir l'estatus quo, els hàbits mentals vinculats a la tradició són tan arrelats i profunds que només poden ser abordats des d'una estricta voluntat política reformista, un cicló que arrasi l'oposició i una imposició del canvi a qualsevol preu. Dit d'una altra manera: en organitzacions amb solidesa institucional, amb la història i dimensions de l'església catòlica, certament no es pot imaginar que els canvis es produiran per pura casualitat, sense una rigorosa planificació de reformes. L’organització més autoritària i jeràrquica del món, la monarquia absoluta més antiga i més forta del planeta no canvia espontàniament a causa d’un accident de la història, o màgicament a causa del desencadenament de processos de micro-canvis que en un cert moment —com en un avió inclinat fictici— ningú no és capaç de governar. Si la mà d’obertura dels processos de reforma és tan feble i insegura com la de Bergoglio, la tendència actual de l’organització serà la de retornar el mínim possible les innovacions modestes després de la continuïtat institucional, domar l’amenaça, fer-la inofensiva i silenciar-la.

Per inaugurar un procés de reforma en organitzacions altament institucionalitzades com l’Església catòlica, és imprescindible tenir un líder o una elit en possessió d’un pla estratègic precís i una voluntat de ferro per implementar-lo, decidit a lligar el seu nom a una gran reforma històrica. L’esperança que una petita pedra llançada al vent o alguna bona paraula serà suficient, una exhortació verbal aquí pronunciada juntament amb una altra pronunciada allà, perquè aleshores l’Esperit Sant completarà l’obra, em sembla que representa —a nivell d’anàlisi racional i estratègic— una forma de fatalisme terriblement ingènua. Les reformes dels agregats humans no es produeixen d'aquesta manera. A això podem afegir —per empitjorar el panorama— que molts dels processos concrets desencadenats per Bergoglio van en el sentit exacte oposat als d’una reforma de l’Església: per exemple, el fet que la reforma tan esperada de la cúria proposada per Francesc serà resolta, com ja se sap, en una modesta reorganització administrativa que impedirà durant moltes dècades —amb l’argument que ja s’ha fet una reforma— que es pot iniciar un procés similar i més eficaç de canvi de govern catòlic. Un efecte similar serà el produït per l’encàrrec sol·licitat pel papa de fer llum sobre el paper del diaconat femení en la història de l’Església. L’organisme està presidit per la conservadora Ladària (desitjat també pel Papa a la cimera de la Congregació per a la Doctrina de la Fe) i produirà, com ja se sap, un punt mort que durant molts anys perjudicarà qualsevol intervenció de reforma sobre aquest tema.

Una segona objecció que prové dels benaltristes és la subestimació que hauria fet de les innovacions lingüístiques introduïdes per Bergoglio, i en particular les relacionades amb la reflexió sobre els textos evangèlics. Segons Salvarani, per exemple, Francesc seria un pontífex especialment capaç de ser fidel a l'"estil de Jesús", tant en l'ús de les paraules com en el mode de vida, del qual emanaria aquella "fragància de l'evangeli (Evangelii gaudium 34)", són paraules de teòleg: que es propaga exclusivament gràcies a l’essencialitat, la sobrietat i la pobresa”, del qual Francesc seria aficionat i campió.

No vull entrar en el mèrit de l’anàlisi lingüística sòbria i científica (i no somiadora i mística) de les pronunciacions de Francesc que també necessitaríem. Només faré una observació inspirada en les consideracions de Salvarani (signat també per Grillo): constato que, per poder jutjar el papat de Francesc com a innovador, els seus apologistes es veuen obligats a oblidar que és també, de passada, el cap de l'Església Catòlica, és a dir, el líder d’una organització global que manté relacions polítiques, diplomàtiques i comercials amb els règims de mig món, que inclou mil milions de fidels, mig milió d’oficials, cinc mil bisbes, immensa riquesa i béns immobles. Entenc perfectament la fascinació que prové de considerar Bergoglio com un escriptor o un artista, un Saviano o un Benigni, o si prefereixes un Vito Mancuso, i això és com un lliurepensador, un intel·lectual solitari, un fascinant teòleg, predicador, autor de reflexions més o menys profundes sobre el sentit de la vida i sobre les paraules de l’evangeli. L’entenc perfectament i m’adono que aquesta és precisament la imatge del pontífex que construeix cada dia per als seus lectors el Corriere della Sera, la República i tota la resta d’informació itàlica, però em veig obligat a recordar que es tracta d’una qüestió de imatge falsa i enganyosa, ja que el papa és, en primer lloc, el cap d’una organització immensa, propietària d’una infinitat d’interessos materials i polítics molt concrets, i que la seva obra (aquella a la qual dedica la immensa majoria del seu temps) consisteix, en primer lloc, en la gestió d’aquesta immensa i complexa màquina organitzativa i no en la pronunciació de discursos breus o en la redacció de refinades consideracions teològiques, amb tota probabilitat l’obra de sofisticats escriptors fantasma.

Jutjar el papa pel seu llenguatge significa valorar un polític a partir dels discursos que fa a les places, de la seva capacitat per entretenir el públic en una manifestació. L’avantatge del papa sobre el polític és que molt poques persones fan el que vaig fer a la L'església immòbil: és a dir, reconstruir amb precisió com actua i no només el que diu, estudiar les opcions i decisions, i no només deixar-se captivar per la seva persuasiva retòrica evangèlica amanida amb salsa llatina. Tota l’opinió pública italiana és víctima d’aquest malentès: considerar el papa com un guru, un profeta, un Jesucrist en miniatura i no pel que realment és, el líder polític d’una gran organització planetària, que es mostra encantada amb les paraules del papa sobre aquest tema i gairebé mai veurà, de fet, quines conseqüències han comportat en la vida de la institució. Per exemple, pel que fa a les promeses de sobrietat i pobresa evangèlica, la premsa (i molts teòlegs) estan satisfets amb les sabates desgastades i la vella bossa del papa, o pel contingut d’alguns dels seus sermons lloant una gran consideració per als "últims"; molt pocs veuran quants diners segueixen fluint cap a les arques del Vaticà, com funciona el seu institut bancari, quines relacions mantenen la jerarquia vaticana pel realpolitik i per assegurar tota mena de beneficis per a la institució, amb dictadors i sàtrapes de tot el planeta. El mateix argument s'aplica a totes les altres àrees de la vida eclesial. Per no parlar de consideracions sobre el medi ambient, la societat i el capitalisme: tots els temes sobre els quals el papa no té cap responsabilitat política i, per tant, sobre els quals no serà mai cridat a rendir comptes sobre la coherència entre paraules i fets.

L’església és una gran organització política, però els seus intel·lectuals i la premsa aconfessional (perquè anomenar-la secular seria un compliment excessiu) afirmen jutjar-la com si es tractés d’un cenacle socràtic, un grup informal de lliurepensadors reunits en la pobresa al voltant d’un senyor vestit de blanc, per entendre quin sentit donar a la vida i a la relació amb Déu.

I arribem a l’última objecció dels benaltristes, la més decisiva. Andrea Grillo escriu:
«Marzano afirma dir-ho “tot” de l'Església, excepte la seva dimensió misteriosa, sagrada i transcendent. Ara les coses són molt delicades. L’església no s’esgota en la seva visibilitat: tot cristià coneix aquesta veritat i la converteix —fins i tot en les diferents confessions— en una qüestió decisiva. En canvi, Marzano afirma simplificar el discurs clàssic i mil·lenari sobre l'Església amb una “reducció del que és sagrat al que és social”, que és només un gran invent de Durkheim. No crec en l’església de Durkheim, sinó en la de Jesucrist, tot i que crec que aprenc moltes coses importants a partir dels textos dels sociòlegs. Sempre que ho facin els sociòlegs i no pretenguin fer judicis a nivell sistemàtic, esglesiològic i cristològic, sobre els quals no tenen competència. I també demanaria que poguessin concebre un món i una Església una mica més complexos que les seves simplificacions estructurals. Parlar de gràcia, de l’Esperit Sant, de la resurrecció no és “ser ideològic”, sinó donar veu a l’estructura complexa de l’existència dels homes davant Déu».

Aquest passatge és realment il·luminador, ja que clarifica implícitament els límits infranquejables del diàleg entre disciplines i mons socials, entre científics i teòlegs, entre laics racionals i creients catòlics. Potser Grillo no ho nota (perquè és massa intern des del punt de vista catòlic), però el que veu en l’Església, la "dimensió misteriosa, sagrada i transcendent", és visible i rellevant només als ulls d’un creient, no només i no tant dels que creuen en Déu, sinó dels que creuen en la santedat de l’Església, és a dir, d’aquells que accepten que d’alguna manera és una criatura divina, un instrument al servei de Déu. Si falta aquesta convicció, tot allò que escriu Grillo perd sobtadament validesa i concreció, es dissol i ja no existeix. Tal com ens ensenya la psicologia social de Karl Weick, la visió no és neutral ni objectiva, sinó que es guia per la creença: veiem (i creiem que és veritat) allò en el què creiem. Naturalment, el mateix discurs és aplicable, almenys en part, ho sé, també al meu raonament sociològic, que parteix de la pressuposició essencial d’excloure aquella dimensió misteriosa, transcendent, etc., tan estimada per Grillo, i a la qual tothom s'hauria de sotmetre —segons la seva singular i una mica medieval visió del món—, i acabar considerant la seva obra auxiliar i subordinada respecte a allò principesc i sublim del teòleg.

En definitiva, la competència entre aquests discursos acaba sent una competència entre valors, entre concepcions fonamentalment diferents de la vida i la societat i d’alguna manera irremeiablement antagònica. Aquí els arguments ja no són vàlids, sinó que són les conviccions profundes les que tenen el millor: la fe. D’una banda, la que porta a tolerar totes les faltes, les injustícies, els límits, les monstruositats protagonitzades per l’Església catòlica en nom de l’esperança d'una palingenèsi de regeneració futura, per l’altra la que s’aplica —en nom d’un humanisme racional i d’una consciència democràtica— a l’església de Roma amb els mateixos criteris estrictes, vàlids per a totes les altres institucions (del partit nazi fins a Amazon), sense descomptes per a ningú. Crec que sé a qui es dirigiran les preferències dels lectors de L’Ateo .


Marco Marzano és catedràtic de sociologia de la Universitat de Bèrgam. És autor de nombroses publicacions científiques nacionals i internacionals i col·labora regularment amb Il Fatto Quotidiano. Entre els seus llibres destaquem, a més de L'església immòbil (2018), La societat horitzontal. Lliure sense pares (2017, amb Nadia Urbinati) i Què queda dels catòlics. Investigació sobre la crisi de l’Església a Itàlia (2012).

Aquest article ha estat traduït amb permís de: Unione degli Atei e degli Agnostici Razionalisti 
L'original d'aquest article (en italià) el podeu trobar a:
https://www.uaar.it/uaar/ateo/archivio/120/breve-storia-libro-messo-quasi-all-indice/

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Simposi de Marsella sobre “La laicitat i el règim dels cults en institucions locals a Europa”

La situació i el finançament de les religions a Catalunya

Intervenció d'Albert Riba (Catalunya), president d’Ateus de Catalunya i de la Unión de Ateos y Librepensadores, portaveu de l’AILP (Asociación Internacional del Libre Pensamiento)

Primera part. Les dades i les seves conseqüències

És prou difícil parlar d’un tema que les autoritats civils i religioses volen mantenir en un discret secretisme per tal que no es vegin les vergonyes.

El registre de religions espanyol admet que una religió com la catòlica registri més de 3.000 apunts, amb l'argúcia que cada organisme —parròquia, bisbat congregació, associació, escola, etc.— ho faci amb independència (i poble a poble si vol), i ho justifiqui dient que no hi ha una estructura jeràrquica i que cada registre correspon a una entitat diferent i independent.

No hi ha dades precises sobre el nombre de religions establertes a Catalunya. Podem estimar que són unes 60 les que disposen de centres de culte, i unes 250 més que no en disposen o que ho fan dissimuladament en cases particulars o en altres llocs públics o privats.

Les enquestes del CIS, organisme d'àmbit espanyol, tampoc són de fiar en aquest tema donat que les preguntes poden ser esbiaixades o guiar una resposta. Tampoc ens podem fiar del nom de les coses analitzades, doncs —segons el cas— barregen conceptes com ateu i agnòstic o els presenten per separat. Un darrer aspecte a senyalar és que les estadístiques estatals, tot i que cada any es publica una petita anàlisi sobre dues o tres preguntes, de fet, l'últim recull ampli de dades sobre religiositat és de l’any 2008.

Tampoc les estadístiques del CEO, organisme d’àmbit català, estan actualitzades, completes i estandarditzades. Coneixem que hi ha el compromís de fer un estudi complet el 2020.

Totes aquestes reserves ens han portat a donar una fiabilitat a les dades d’entre un 90 i un 95 %, però pensem que tot i això les dades són molt interessants i les tendències son perfectament identificables.

Al baròmetre de juny del 2019 del CIS (tot Espanya) Mostra: tot l’estat (amb Ceuta i Melilla) / Població espanyola / ambdós sexes / 18 i més anys, a la pregunta:

Com es defineix vostè en matèria religiosa?

22,5% Catòlic/a practicant
46,4% Catòlic/a no practicant
  2,8% Creient d’un altre religió
  7,6% Agnòstic/a
  8,2% Indiferent, no creient
  11,3% Ateu/a
  1,1% No contesta
(Mostra: 2.974)

Aquest resultat es podria presentar com:

25,3% Creients de totes les religions
    22,5% Catòlic practicant
      2,8% Creient d’altres religions

73,5% No creients
    46,4% Catòlic sociològic
      7,6% Agnòstic
      8,2% Indiferent, no creient
      11,3% Ateu/a
1,1% No contesta
(Mostra: 2974)

Tampoc aquesta darrera presentació ens agrada, però serveix per veure clarament la imprecisió de les dades. Caldria separar els catòlics no creients entre catòlics sociològics i catòlics no practicants. També els indiferents i els no creients caldria separar-los. Tot i això, podem repartir els catòlics sociològics —o no practicants— al 50% entre creients i no creients, el que ens donaria:

48,3% Creients
50,6% No creients

Conclusió 1.- Cal que les autoritats espanyoles deixin de manipular les respostes amb preguntes ambivalents o poc clares.

Conclusió 2.- A Espanya, per molt que es vulgui disfressar, els no creients superen els creients.

Afegim les dades del CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya

Distribució de percentatge de creients per edat:

(Catolicisme, 58% del total):
de 16 a 24 anys: menys del 34,3%
de 25 a 34 anys: menys del 35,1%
de 35 a 49 anys: 56%
de 50 a 64 anys: 63,5%
de 65 i més: més del 87,1%

Consultats els avenços de les estadístiques estatals del CIS dels darrers dos anys, trobem unes dades que no es corresponen amb el tractament que rebem els ateus i els no creients al nostre país.

A la pregunta de com es defineixen, els espanyols contesten que:

67-69% Catòlics
25-27% Ateus i no creients
2,5-3% Creients en altres religions

Veiem clar que la segona opció —amb diferència— som els no creients, i mentre que a religions molt minoritàries se’ls ofereixen acords amb l’estat, subvencions, privilegis escolars, espais als mitjans públics com TVE i TV3, etc., als ateus no se'ns reconeix ni es desenvolupa una llei de llibertat de consciència que determini quins són els nostres drets en paral·lel als d’altres opcions.

Respecte a la pràctica religiosa, una gran majoria de creients no són practicants. Entre el 73 i el 75% no van quasi mai —o com a màxim algun cop l’any— a cultes religiosos, enfront d’entre el 24 i el 26% que hi van com a mínim algun cop al mes. Tenint en compte que el 3% de creients en altres religions són molt més complidors, els catòlics que compleixen amb l’obligació d’anar a missa queden clarament per sota de la quarta part del total. Si combinem els que es consideren catòlics amb els catòlics que no són practicants, ens trobem que el 50% de les persones són el que es considera «creients sociològics», mentre que els autèntics catòlics serien només un 15/16%. Si les circumstàncies històriques, d’escolarització, etc. fossin diferents, segurament encara serien menys.

Encara podríem embolicar més la troca analitzant la influència de l’edat en els resultats i veuríem que com més grans més religiositat i com més joves molta menys.

Si es pogués disposar de les dades per autonomies, ens adonaríem de les grans diferències que hi ha.

Disposem de dades de Catalunya, i si bé les preguntes i les alternatives de resposta no són homologables —cosa que dificulta l’anàlisi— s’hi poden veure les grans tendències, que són similars en l’evolució amb les espanyoles, tot i que el resultat és diferent que a Catalunya.

Trobem una diferència en l'auto-definició d'un 10% menys de catòlics i un 10% més d’ateus i no creients. Això ens porta a pensar que a la resta de l’estat hi ha unes gran diferències entre comunitats amb dades properes a les catalanes i moltes comunitats amb dades més proclius al catolicisme.

Si finalment analitzem les dades de Barcelona ciutat, on els que es consideren catòlics són un 47% i els no creients un 42%, tot amb l’element dinamitzador de l’edat, veiem que el «sorpasso» és un fet que començarà a donar-se aviat per localitats i territoris, però que costarà d’acabar.

Segona part. Les finances

La manca de transparència és una constant quan s'intenta investigar, encara que sigui superficialment, els comptes de l'església catòlica a Espanya. A més, la jerarquia eclesiàstica no utilitza criteris objectius, homogenis o veraços en les poques comptes que rendeix; es confonen termes, es barregen fonts, no s'aclareix el destí de les despeses. Per això tota investigació topa amb els inconvenients que tots vostès coneixen, tant pel que passa en els seus propis països, com pel què passa amb els comptes del Vaticà, territori amb un govern autoritari que no permet cap control públic de la seva economia.

Dic això per deixar clar que si aquest informe té alguna inexactitud no és per causa d'una voluntat «mentidera o demoníaca» com acostumen a retreure'ns, sinó pel propi obscurantisme de l'església. Reptem des d'aquí als portaveus del catolicisme a que —amb dades veraces i proves concretes— es contradiguin algunes de les afirmacions que fem.
Fonts de finançament de l'església catòlica:

  • Directa:
L’aportació de l’estat a través de l'IRPF, per el clergat: 350 M€
L’aportació de l’estat a las ong's de la església: Inclòs en apartat anterior
  • Sacerdots i seglars funcionaris: 50 M€:
Militars
Centres sanitaris
Presons
Altres centres administratius
Mestres de religió >600 M€

  • Prestació de serveis
Ensenyament: Concerts escolars 4.700 M€(l’estat paga l’escolarització) i pagament perceptors del servei
Serveis sanitaris: Concerts 900 M€ + perceptors dels serveis, gestió de cementiris i venda de sepultures

  • Manteniment d’immobles, monuments, centres de culte, museus, etc. 600 M€
  • Subvencions directes a entitats religioses i d’assistència, i festes religioses 2.400 M€
  • Exempció d’impostos ±2.000 €
  • Rendes per venda i lloguer d’immobles (total immobles 110.000 propietats)
  • Entrades a catedrals i monuments
  • Col·lectes, almoines, llegats i herències
  • Augment del patrimoni per la «Immatriculació» Ingressos financers
  • Ingressos per negocis directes (editorials, mitjans de comunicació, etc.) i indirectes (inversió en accions de molts sectors productius), terres agrícoles, societats d’inversions de capital variable (SICAV) etc..
  • Ingressos en total provinents de l’estat: >11.600 M€
  • Reste d’ingressos: quantitat desconeguda. Les dades de què es disposa son escasses i no homologables entre les més de 40.000 entitats de l'església.

Fixem-nos ara en les finances de l'església catalana

A Catalunya hi ha 10 diòcesis:

Província eclesiàstica de Tarragona
  • Arquebisbat de Tarragona 9,1 M€ - 12 conceptes
  • Bisbat d'Urgell 4,3 M€ - 16 conceptes
  • Bisbat de Girona 11,1 M€ - 12 conceptes
  • Bisbat de Solsona 1,7 + 17,5 M€ - 44 conceptes
  • Bisbat de Vic 14,0 M€ - 14 conceptes
  • Bisbat de Lleida 3,5 M€ - 14 conceptes
  • Bisbat de Tortosa 2,7 + 2,6 M€ - 4 conceptes

Província eclesiàstica de Barcelona
  • Arquebisbat de Barcelona 16,7 M€ - 5 conceptes
  • Bisbat de Terrassa 2,6 M€ - 6 conceptes
  • Bisbat de Sant Feliu 3, M€ - 23 conceptes
Aquests comptes no son homogenis, en alguns casos inclouen la catedral i la cúria, en altres el seminari i lògicament en la totalitat dels casos els conceptes, de nombre tant variable, són indestriables.

Com ja hem dit, a Espanya hi ha 40.000 entitats de l'església catòlica. A cada bisbat n’hi pot haver entre 3.000 i 15.000. Sent molt benèvols, posem que la meitat estan inclosos als comptes dels bisbats, però no l’altre meitat, per tant un altre element de distorsió és que l'església no presenta balanços consolidats conjunts de totes les seves institucions.

Tampoc és possible homogeneïtzar les xifres; uns ja tenen els comptes del 2018 i d’altres només fins el 2015.

He intentat aprofundir en alguns pressupostos municipals, però no he trobat res clar ni concloent. S’emmascaren les subvencions més descarades a l'església amb subterfugis, i només amb accés als expedients administratius en podríem treure l’aigua clara.

Per obtenir resultats interessants ens caldria el treball d’un especialista en comptabilitat pressupostaria i poder comparar les dades dels bisbats amb els de les assignacions municipals: primer per saber si les dades coincideixen i després per saber a què diuen que s’han dedicat els diners.

Tot i això, farem un exercici de matemàtiques. Agafarem les comptes del bisbat de Solsona —que detalla més els conceptes— i sumarem per un costat els ingressos procedents de l’estat, per un altre costat els ingressos de «negocis» i finalment els de les almoines i donacions. Després obtindrem un percentatge.

No hi figuren les ampliacions de patrimoni per immatriculació, ni els sous de mestres, ni els concerts escolars, ni moltes altres despeses assumides per l’administració.

Tampoc hi figuren els ingressos per ensenyament privat ni per sanitat privada

Diòcesi de Solsona:

  • Ingressos procedents de l’estat 64,7%
  • Ingressos per negocis (lloguers, financers, serveis) 21,1%
  • Aportacions fidels 14,1%

En total, les 10 diòcesi catalanes confessen uns ingressos de 72,2 M€

La Llei 19/2013, de 9 de desembre —de transparència d’accés a la informació pública i bon govern— que obliga les religions a presentar els comptes, no regula cap sistema eficaç de control ni cap normalització de les comptes.

Les dades per a aquesta xerrada han sortit de:

CIS, Centro de Investigaciones Sociológicas, àmbit estatal espanyol
CEO Centre d’Estudis d’Opinió, àmbit català
Portals de transparència de totes les diòcesi catalanes
Informe Ferrer i Guàrdia 2017
IGLESIA, S.A. de Ángel Munarriz, Ediciones Akal, S.A. 2019
Observatorio de la laicidad, Europa Laica

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Regne d'Espanya: L'Església i l'Estat, assignatura pendent


Javier Pérez Royo

La versión original de este artículo en Castellano, puede encontrarse en: eldiario.es

L’esment de l'Església Catòlica en l'article 16 de la Constitució i els Acords amb la Santa Seu que es van publicar al BOE el 4 de gener de 1979 són una herència del règim del general Franco que encara gravita sobre la democràcia espanyola, com estem podent comprovar amb l'exhumació del dictador.

Res del que està passant amb l'exhumació del general Franco s'explica sense tornar al moment constituent. L'Església catòlica va aconseguir ser esmentada expressament en l'article 16 de la Constitució i va aconseguir negociar amb el Govern presidit per Adolfo Suárez uns Acords al llarg de l'any 78, és a dir, al mateix temps que s'estava fent la Constitució. El contingut d'aquests acords estava fixat abans que la Constitució es publiqués i entrés en vigor el dia 29 de desembre. Els Acords, però, es van publicar el 4 de gener de 1979. Són, per tant, uns Acords materialment preconstitucionals, però formalment postconstitucionals. L'Església sabia que aquests Acords no haguessin pogut ser negociats un cop la Constitució estigués en vigor i amb un govern constitucional. Però era important que la publicació dels Acords es fes després de l'entrada en vigor de la Constitució, perquè d'aquesta manera gaudien d'una presumpció de constitucionalitat molt més forta que la que haurien tingut d'haver-se publicat abans.

Amb aquests acords, l'Església va aconseguir conservar part de la situació de privilegi de la qual havia gaudit durant el règim del general Franco. L'Església espanyola, que havia estat una peça clau en la lluita contra la democràcia abans que s'iniciés la Guerra Civil, va continuar sent una peça encara més important durant la Guerra Civil i les dècades posteriors. Va entendre perfectament que no podria mantenir íntegrament la situació de privilegi que havia vingut gaudint des de 1936, però sí que va saber maniobrar per intentar conservar el més possible.

I ho ha aconseguit. No hi ha cap país europeu en què l'Església Catòlica, o qualsevol altra, ocupi una posició similar a la que té a Espanya. I en el que la contribució de l'Església resulti tan decisiva per a la mobilització política davant de qualsevol projecte progressista. En totes les manifestacions importants que ha convocat la dreta espanyola en general i el Partit Popular en particular, la participació de l'Església ha estat decisiva. Ho ha estat en les convocatòries en matèria d'ensenyament, en defensa de la religió com a assignatura obligatòria i en contra de la llei d'Educació per a la Ciutadania, contra la llei de l'avortament, contra el matrimoni de persones del mateix sexe i fins i tot contra la reforma l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

A l'Església Catòlica hi ha un record molt intens del reconeixement que va tenir pel règim del general Franco, sense el qual no hauria arribat a ocupar la posició que li va permetre participar en la Transició de la forma en què ho va fer i ocupar la posició que ara mateix ocupa. Per això no li ha repugnat que el dictador estigués enterrat a El Valle de los Caídos i no solament no ha mogut ni un dit per la seva exhumació, sinó que s'ha resistit de forma expressa o subreptícia a aquesta.

La conducta del prior de l'Abadia Del Valle de los Caídos no hagués estat, no ja possible, sinó ni tan sols imaginable, sense una Església Catòlica, que va ser durant molts anys una Església de «croada» i en la qual hi ha una part que es resisteix a deixar de ser-ho. És aquesta base eclesial amb una tradició enormement perllongada en la nostra història des de molt abans de la Guerra Civil, la que fa possible que sorgeixin figures tan pintoresques com les del prior, que s'atreveixin a fer-li un pols a la democràcia. Ell sap que hi ha molta complicitat amb la seva actitud. I no solament a VOX, sinó també al PP i Ciutadans.

L'Església Espanyola no ha estat per a la Constitució del 78 el que va ser per a la Constitució protodemocrática de 1869 o per a la Constitució democràtica de 1931. La radical incompatibilitat de l'Església amb la democràcia que es va donar en la nostra història anterior no s'ha produït amb la Constitució de 1978. Però això no vol dir que s'hagi produït una adhesió clara i inequívoca a la democràcia. L'Església catòlica no és un problema de la democràcia espanyola, però el lloc que hauria d'ocupar l'Església en la democràcia espanyola segueix sent una assignatura pendent.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

La gestión del amedrentamiento en la Iglesia Católica


Amedrentar, meter miedo al pueblo, que los réditos que obtienen a lo largo de muchos años permite a un grupo pervivir en el pasado, en el presente, pero no en el futuro

Los intereses económicos que ha obtenido la iglesia católica acobardando a la gente no han sido en vano. Su patrimonio es tan grande, tan inmensamente grande, su capacidad de influencia es tan elevada, que cualquier persona un poco culta y algo imparcial no puede dejar de preguntarse cómo ha podido ser todo esto. ¡Qué cantidad de personas han engañado y han amedrentado, durante los siglos que ha durado esta situación!

Dando un paseo por la historia, a lo largo de los años y de los siglos ha practicado el acobardamiento. La iglesia —cariñosa, bondadosa, como siempre— que en los años mil quinientos y pico quemó vivo a Giordano Bruno, cosmógrafo, cosmólogo y poeta, después de una instrucción de casi nueve años en la que pasó esa tormenta en una mazmorra. Tan solo unos años después, estuvo a punto de quemar vivo al mismo Galileo Galilei si no se retractaba de afirmar que la tierra no era el centro del universo. “Y sin embargo se mueve”, susurró disimuladamente tras renunciar a sus postulados ante el tribunal, refiriéndose a los movimientos de la tierra alrededor del sol.

Las andanzas con el maligno del que eran acusados muchas personas, son solo un ejemplo del trato afable y amable que siempre han dispensado los sacerdotes, curas y obispos, a todos los científicos y a todos los que discrepaban de la forma de pensar tradicional. Incluso se llegó a inventar a unos seres que se ocupaban de luchar con los seres humanos, y de llamarlos íncubos y súcubos, para tratarlos adecuadamente en su lucha con los humanos.

En la época de la conquista de América, se mandaba y se maniobraba para que los virreyes fueran personas de pocas luces y que una vez que estuvieran en el gobierno se legislara y se actuara de forma que los monjes los tuvieran cerca, y además pudieran tomar todo tipo de decisiones que supusiera una forma de pensar que era la que a ellos les convenía

La organización que mandó torturar en la época de la inquisición a personas por el simple hecho de no creer en sus postulados, o para robarles sus ideas, pertenencias físicas o morales fue la iglesia católica.

No necesitan todos aquellos seres oprimidos, el pueblo, que sin tener ningún mal espiritual, ni ningún mal sexual, ningún mal material, los consejos y el asesoramiento de los sacerdotes, que veían resuelto un problema supuestamente moral o ético, cuando no haciendas, heredades o propiedades que vendían y compraban mediante el conocimiento que lograban en las confesiones, etc.

El sentimiento de pecado y su comportamiento pro-religioso, mayor en las mujeres que en los hombres, tuvo que recuperar mucho terreno. El amedrentamiento sexual muy superior en las féminas, afectó de forma grave la estabilidad de muchas parejas y su futuro de convivencia. A través de este miedo, se controla el comportamiento de las personas, su sexualidad, y su sentido de pecado.

A través de este amedrentamiento —de crear miedo en las personas— las hicieron más dóciles, más maleables, más sumisas, con los objetivos de los poderosos que en definitiva, han sido los hombres de la iglesia o aquellos hombres que por estar a bien con los eclesiásticos, tomaban decisiones que afectaban al conjunto del pueblo, pero principalmente a los hombres del clero. No se han fiado de nadie que no haya pertenecido a la iglesia.

Los eclesiásticos saben que en la sociedad hay sufrimiento real, y que ese sufrimiento hay que gestionarlo, hay que administrarlo, adecuadamente. Partiendo de él, surge el temor de dios, como amedrentamiento para que el pueblo tema las consecuencias de su comportamiento. Genera beneficios para unos pocos.

En el periodo que duró aproximadamente 1500 años, desde el 375 de nuestra era, el conocimiento fue muy escaso y no fue casual que así fuera. Hubo una intencionalidad. La servidumbre de la gleba, la falta de sabiduría que había en toda la sociedad, la opacidad en general, era mayoritaria; solo sobrevivía en algunos monasterios, en algunos conventos. Como contrapartida de tanta estulticia en el mundo cristiano, los primeros siglos de las dinastías abasidas musulmanas, fueron dirigidas a la creación de experiencia y sabiduría sin importar el país de origen, ni la época en la que fue creada,
 por los indios, los egipcios, o los caldeos

Acabando el paseo por la historia, se acabó el amedrentamiento. Se acabó la iglesia católica. Dios no existe, eso está claro, pero a lo largo de muchos años, de muchos siglos, nos han metido el miedo en el cuerpo.

Permítanme ponerles ahora la letra de una canción, de un cantautor llamado Atahualpa Yupanki, que entró en la polémica sobre la existencia de dios. Lo mejor que nadie puede decirles sobre el tema.

 

Atahualpa Yupanki en “Preguntitas sobre Dios”


Un día, yo pregunté
Abuelo, ¿Dónde está Dios?
Mi abuelo se puso triste
Y nada me respondió

Mi abuelo murió en los campos
Sin rezos, ni confesión
Y lo enterraron los indios
Flauta de caña y tambor

Al tiempo, yo pregunté
Padre, ¿qué sabes de Dios?
Mi padre se puso serio
Y nada me respondió

Mi padre murió en las minas
Sin doctor, ni protección
¡Color de sangre minera
Tiene el oro del patrón!

Mi hermano vive en los montes
Y no conoce una flor
Sudor, malaria y serpiente
Es vida del leñador

Y que naidie (nadie) le pregunte
Si sabe dónde está Dios
¡Por su casa no ha pasado
Tan importante señor!

Yo canto por los caminos
Y cuando estoy en prisión
Oigo las voces del pueblo
Que canta mejor que yo

Hay un asunto en la tierra
Más importante que Dios
Y es que nadie escupa sangre
Pa' que otro viva mejor

¿Qué Dios vela por los pobres?
Tal vez sí y tal vez no
¡Pero es seguro que almuerza
en la mesa del patrón!

Ángel Villazón Trabanco
Ingeniero Industrial
Dr. Dirección y Administración Empresas


diumenge, 4 d’agost de 2019

¿Aún se puede hablar de Dios o ya no?

La publicación en España de «Los jinetes del Apocalipsis», la célebre conversación entre Dawkins, Hitchens, Dennet y Harris sobre el ateísmo coincide con un inopinado renacimiento de la religión.


por Manuel Ligero

Hace unas semanas el diario El País titulaba una entrevista con el genetista Ginés Morata con la siguiente frase: “Dios no nos ha creado a nosotros: los humanos hemos creado a Dios”. Merece la pena detenerse en el comentario del periodista Josep Ramoneda a cuenta de aquel texto: “Vivimos tiempos extraños en los que hay que subrayar lo obvio”. El tema, aunque obvio, sigue provocando encendidos debates.

Con el título Los jinetes del Apocalipsis, la editorial Arpa ha publicado la transcripción de la célebre conversación que mantuvieron en 2007 los cuatro intelectuales que forjaron el movimiento del Nuevo Ateísmo: Richard Dawkins, Daniel Dennett, Sam Harris y Christopher Hitchens (fallecido en 2011). Asistimos al debate informal de cuatro señores que, dando rienda suelta a su vasta erudición, pontifican sobre lo divino, lo humano y lo científico en el mejor estilo del profesor universitario: hinchándose como palomos. Pero la forma no debería perturbar el fondo del mensaje. Lo que dicen es verdad. Y en su descargo habrá que decir que a aquella reunión también estaba invitada una mujer, la somalí Ayaan Hirsi Ali –activista contra la mutilación genital femenina y guionista del polémico cortometraje Sumisión (2004)–, pero un viaje relámpago a Holanda, donde era diputada, lo impidió.


 ¿Qué ha conseguido, doce años después de aquel debate, el Nuevo Ateísmo? ¿Progresa o está en retirada a causa de la hipersensibilización de la sociedad? ¿Es más difícil criticar la religión hoy en día que, por ejemplo, hace dos décadas, cuando no existían ingentes hordas de ofendiditos armados con el altavoz que les brindan las redes sociales? “Desde el punto de vista intelectual o filosófico, no. Al contrario, es más fácil”, explica Albert Riba, presidente de Ateus de Catalunya. “Porque cada vez se ve con más claridad la falta de consistencia de los planteamientos religiosos”. A juicio de este veterano librepensador, la dificultad estriba no tanto en el revuelo tuitero como en “la estructura social, política y jurídica que se ha trabado a lo largo de muchos años para que no te apetezca hacer ningún tipo de protesta contra los privilegios de la Iglesia. Si lo haces, empiezan tus problemas”. Riba se refiere, en clave puramente española, al artículo 525 del Código Penal, que regula los delitos contra los sentimientos religiosos e impone una pena de ocho a doce meses. “Lo de los sentimientos vale para todo. Es un delito totalmente subjetivo. Tú puedes sentirte ofendido por el tono en el que te digo buenos días. ¿Cómo me puedo defender yo de eso?”, se pregunta.

CRITICAR DUELE

El principal reproche que se les hace a los cuatro jinetes es su insolencia a la hora de tocar un tema que es muy sensible para mucha gente: su fe. “Cuando alguien me acusa de ser grosero, fiero o terriblemente agresivo por algo, le pregunto si lo consideraría grosero si estuviera hablando de la industria farmacéutica o de los intereses petroleros. ¿Entonces me estaría extralimitando? Pues no”, arguye Daniel Dennett en la conversación.

La filósofa Marina Garcés acuñó una frase que encaja perfectamente en este asunto: “El consenso es la censura cuando todo se puede decir”. ¿Hay un consenso en torno a la religión? ¿Debemos evitar ese debate, consensuadamente, para no herir a los demás? Albert Riba sabe que “criticar las creencias de las personas religiosas es doloroso y hiere sus sentimientos” pero tanto él como su asociación se rigen por un precepto invariable: “Todas las personas son respetables y todas las ideas son criticables. Sin excepción”. Y así llegamos al punto más espinoso la cuestión: la confusión entre ateísmo e islamofobia. “No tienen nada que ver”, asegura. “La islamofobia es odiar el islam y a quienes lo practican. Los ateos somos críticos con el islam, claro que sí, lo mismo que con el cristianismo, el judaísmo o el budismo. Para nosotros, todas las religiones son montajes para tenernos dominados. Pero yo a usted, creyente, no le odio. Lo que ocurre, simplemente, es que lo que usted me cuenta es un cuento macabeo”.

Tras explicar las diferencias filosóficas entre el materialismo (que dice que solo hay una realidad: la tangible) y el dualismo (que dice que hay dos realidades, una tangible y otra intangible o espiritual), Riba juega su carta ganadora: “Deme pruebas, demuéstreme usted que existe esa realidad intangible o ese ente sobrenatural, y yo ya creeré. Pero si todo es una cuestión de fe, y esa fe se la da ese dios, pues entramos en un círculo vicioso”. Su argumento se parece mucho al del recordado Carl Sagan: “Es perfectamente posible imaginar que Dios —no un dios omnipotente o un dios omnisciente, sino un dios razonablemente competente—, podía haber dejado pruebas absolutamente claras sobre su existencia”.

UNA CUESTIÓN DE GÉNERO

“Nosotros somos defensores de la libertad de conciencia”, proclama Albert Riba. “Si alguien quiere creer en un dios, que crea, siempre y cuando cumpla dos requisitos: no me obligue a mí a creer en él y no perturbe al resto de ciudadanos”. La estadounidense Karen L. Garst, autora de varios libros sobre feminismo y ateísmo, coincide con el presidente de Ateus de Catalunya y pone especial énfasis en esa cualidad pública de la religión, en cómo afecta al funcionamiento de la sociedad. “Estoy muy preocupada por el protagonismo que la religión tiene hoy en la política de mi país. Se utiliza para casi todo, incluidas las nuevas leyes para restringir el derecho al aborto. Si la gente quiere ir a misa los domingos, pues que vaya. Pero que lo dejen ahí, que no lo saquen fuera”, explica Garst a La Marea.

Pero fuera está, y en el caso de España la religión se mueve por las aulas a toda velocidad. Según el último barómetro del CIS, en nuestro país hay un 70,4% de creyentes (el 67,5% son católicos), aunque de ellos, el 62,1% no asiste “casi nunca” a misa u otros oficios religiosos. Este escaso interés por la observancia religiosa contrasta con la importancia que va ganando el catolicismo en la educación. La educación concertada crece en 20.000 alumnos nuevos cada año. Estas escuelas reciben más de 6.000 millones de euros anuales de los fondos públicos. Seguramente no se trate de fábricas de beatos reaccionarios y creacionistas, pero cada niño y cada niña recibe allí su ración de dualismo, por utilizar la terminología de Riba. “Todos estamos influenciados por nuestra cultura”, asegura Garst. “Yo era luterana porque mis padres eran luteranos. E iba a la iglesia porque ellos iban a la iglesia. Mucha gente no sale nunca de esa burbuja”. Esta doctora en Filosofía explica a la perfección la importancia que el ámbito social tiene en la formación de la fe: “Yo crecí en una comunidad [Bismarck, en Dakota del Norte, donde su padre era diácono] en la que todas las personas que yo conocía iban a la iglesia. Era parte de la vida de todo el mundo. Y luego además fui a una universidad evangélica. Pero cuando salí de allí dejé de frecuentar la iglesia. Me resultaba muy raro ir si no conocía a nadie”.

En su evolución intelectual, ateísmo y feminismo han ido siempre unidos: “Creo que la religión ha sido muy dañina para las mujeres y que hoy aún se usa para mantenernos en nuestro sitio”. Ese sitio, identificado metafóricamente con la cocina, quedó representado en vivo y en directo en la misa que el papa Benedicto XVI dio en la Sagrada Familia, en Barcelona, en 2010: siete monjas limpiaban el altar y ponían los manteles bajo la atenta mirada de un montón de sacerdotes inmóviles. La escena aún le pone los pelos de punta a Albert Riba.

Hay que recordar que en España hay más de 170 establecimientos educativos segregados por sexos, la mayoría de ellos vinculados al Opus Dei, y que su financiación con dinero público fue blindada por el ministro José Ignacio Wert en su ley de 2013. “Vivir sin religión es especialmente importante para las mujeres porque la religión, durante milenios, se ha usado para negar la igualdad de derechos. Y las mujeres debemos cuestionarnos seriamente la religión si queremos que esos derechos sean extensivos a todas nosotras”, explica Garst.

Curtida como los ‘jinetes’ en esa tradición tan anglosajona del debate público, la autora no rehuye los ambientes hostiles —“no hay que malgastar tiempo hablando de esto con gente con la que ya estamos de acuerdo”, asegura— y opina que lo que no consiga con su activismo acabará ocurriendo, inevitablemente, con el paso del tiempo: “Las encuestas dicen que, a pesar de los esfuerzos de Trump, hay un número creciente de ‘no creyentes’ en Estados Unidos. Creo que cuando muramos los ‘baby boomers’ [los nacidos entre el fin de la II Guerra Mundial y los años sesenta] y los ‘millennials’ se hagan cargo de la situación, la cosa cambiará definitivamente”.

LA IZQUIERDA Y LA FE

El tema religioso posee, evidentemente, una vertiente política. En el caso de Albert Riba esta vinculación está muy clara: su asociación tiene su propio mártir, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagogo anarquista y librepensador ejecutado en 1909 tras los sucesos de la Semana Trágica. Hoy, su gran pena es que la izquierda se haya desentendido y haya dejado el tema del laicismo manos de la derecha, como ha ocurrido en Francia, donde los términos laico e islamófobo se han mezclado hasta formar un cóctel tóxico. Y para complicar más la cosa: en España son muchos los políticos de izquierdas que se declaran abiertamente creyentes. “Creo que, si exceptuamos a indeseables como José Bono, esa gente es buena y honrada –concede Riba–. Pero un izquierdista, alguien que crea, por ejemplo, en la igualdad entre hombres y mujeres, se contradice si acepta los dogmas de la Iglesia. Pero, efectivamente, en su fuero interno una persona puede ser una cosa y la contraria al mismo tiempo. Las personas somos así de raras”.

Lo que Riba se resiste a aceptar es la vinculación que a menudo se hace entre bondad y fe, sobre todo en el ámbito cristiano. Como dice Sam Harris, “la fe da malas razones para comportarse rectamente, aun habiendo buenas razones”. Lo que traducido al vehemente lenguaje de Riba vendría a ser así: “Hace unos días, en el Tribunal Supremo que lo estaba juzgando, Oriol Junqueras dijo lo siguiente: ‘Yo soy bueno porque soy católico’. A mí es que me indignan esas memeces. ¿Entonces yo soy malo por no ser católico?”.
En cualquier caso, no se puede negar la importante labor social que hace la Iglesia. Riba elogia, por ejemplo, el trabajo del pare Manel Pousa en Barcelona. Entre los ateos esa duda sobrevuela continuamente sus convicciones. A la larga, ¿estaremos haciendo algo malo?, se preguntan. De los 'cuatro jinetes', Daniel Dennett es quien representa la postura más conciliadora: “Personalmente, he conocido a individuos que, si una u otra organización religiosa no los hubiera aceptado sin juzgarlos, tendrían una vida muy solitaria [sobre este tema es muy recomendable ver El creyente, la espléndida película de Cédric Kahn]. No veo que el Estado esté desempeñando bien ese papel de socorro y confort, así que hasta que no encontremos organizaciones laicas que asuman esa humana tarea, no estoy a favor de prescindir de las iglesias”. Riba remata la controversia con un argumento difícilmente cuestionable: “¡Con el dinero que tiene la Iglesia católica yo también haría ese papel de socorro! ¡Y con la mitad! Estoy seguro de que yo haría muchas más cosas. Como mínimo no me montaría un ático de lujo como el de Rouco Varela”.

SI USTED ES CREYENTE, TAMBIÉN ES UN POCO ATEO

El escepticismo de los creyentes respecto a otras religiones es algo perfectamente normal y aceptado. Este es un matiz que no escapó a la perspicacia de ‘los cuatro jinetes’: “Todos los devotos vierten las mismas críticas que nosotros respecto al resto de religiones. Reniegan de los falsos milagros, de las falsas premisas y de las certezas de los demás. Detectan los abusos de confianza en la fe ajena, y los detectan con cierta facilidad. Todo cristiano sabe que es imposible que el Corán sea la voz perfecta del creador del universo, y que todo aquel que lo crea no se lo ha leído con mucho detenimiento”, explica Sam Harris en el coloquio.

dimecres, 26 de juny de 2019

L'assignatura de Religió i l'accés a la Universitat

Eugenio Piñero / professor de filosofia i vicecoordinador de valència laica

... l'Església Catòlica pretén omplir les seves aules d'alumnes àvids de «déus» que compten per a l'accés a la Universitat...

Aquest interessant article (en castellà) el podeu trobar a:
https://www.levante-emv.com/opinion/2019/06/25/asignatura-religion-acceso-universidad/1893531.html

dissabte, 25 de maig de 2019

Ser cristià i d’esquerres és racionalment poc probable

Per Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya. www.ateus.org

És una pregunta interessant que es pot abordar des de les més diverses vessants. Tractaré de fer-ho el més senzill possible.

Per entendre'ns, primer cal explicar què entenem per «ser cristià» i què per «ser d’esquerres».

El cristianisme està format per una munió d’organitzacions diferents —moltes d’elles contradictòries— que durant la història s’han estomacat de valent (catòlics, protestants, ortodoxes...). Totes elles disposen d’uns dogmes ad hoc, però que son diferents segons els interessos del moment. Un dogma és una proposició que no pot ser qüestionada, donat que és una «veritat» revelada per un ésser superior (del qual no en tenim cap prova). A més, aquests dogmes tenen essencialment dues característiques: que són inversemblants, i que no es pot comprovar la seva veracitat. En qualsevol cas —i per molt que les proves indiquin el contrari— les religions mantenen que els seus dogmes són veritables i que qüestionar-se el tema és pecat; en alguns casos tan greu que mereix la pena de mort amb tortures incloses.

Als anys cinquanta del segle passat, l’avenç en les comunicacions i l’inici de la globalització, van fer replantejar la seva estratègia a totes les forces del planeta. El Vaticà no podia ignorar els senyals de canvi i començà l’anomenat «aggiornamento» a través del Concili Vaticà II. Un dels efectes de la tan italiana expressió «cal canviar-ho tot, perquè tot continuï igual», és l’aprovació per part de l'església del dret a la llibertat religiosa —donat que ja no podia mantenir els estats confessionals enlloc, excepte a Espanya— i l’extinció dels partits cristianodemòcrates, substituint l'estratègia per l’afiliació als grans partits (a l’estil de l’entrisme trostskista). Així neixen els «cristians pel socialisme», la «teologia de l’alliberament», el «cristiano-marxisme», etc

El fet és que al haver-hi persones que s’autodefineixen com a «cristians d’esquerres», es creen greus crisis ideològiques (volgudes o provocades?) dins dels partits de l’esquerra clàssica.

I què fan quan entren en contradicció les idees i els dogmes? Normalment la solució que troben és declarar que no pot haver-hi contradicció, i emparant-se en que el dogma és una veritat immutable i bona per definició, no pot estar en contradicció amb res que també sigui bo. Si la posició d’esquerres no quadra, el que cal fer és modificar-la de forma que quedi bé, ja que és la part variable (?) donat que no és un dogma.

Encara és més difícil esbrinar què és ser d’esquerres. D’entrada cal esmentar que la raó forma part de l'essència del progressisme d’esquerres —element contradictori amb els dogmes— en un món racional i racionalista en el que tot el que no és discutible i criticable no hi té cabuda. També l’igualitarisme i la democràcia assembleària son trets identitaris de les posicions d’esquerres. A les religions occidentals la jerarquia i l’autoritarisme son les normes habituals.

Avui veiem que als partits hereus de l’esquerra clàssica hi ha minories de bloqueig —de no més del 15%— que amenacen amb trencar el partit si no s’accepten els seus indiscutibles postulats de deixar que les religions segueixin mantenint la seva condició de privilegi; circumstància que —des del nostre punt de vista— és totalment contradictòria amb una posició d’esquerres. Tot i que alguns d’aquests ciutadans defensen sincerament i intel·lectualment la laïcitat.

Per tant, encara que —dit amb tot el respecte— sé que hi ha persones que —segurament de forma honesta— defensen la seva doble adscripció al cristianisme i a l’esquerra, a mi em sembla racionalment poc probable que de forma general això sigui possible.

Aquest article ha estat publicat aLa Directa”, el 14/05/2019

dijous, 9 de maig de 2019

Existeix Déu? Un cop d'ull als pensadors i arguments del segle XXI



Santiago Sánchez-Migallón, va publicar un interessant i recomanable treball (en castellà) sobre l'existència de déu.

Aquí us n'oferim la traducció dels primers paràgrafs. 
Si hi teniu interès, podeu clicar l'enllaç que trobareu al final per accedir a l'original.

Estem, afortunadament, en una època en la qual (almenys a Occident) declarar-se ateu ja no és un delicte que pogués portar-te a la presó o a alguna cosa pitjor. La conquesta de les llibertats de pensament, expressió i culte ha permès, no només la convivència pacífica de diferents credos (els diferents grups protestants i catòlics —l'Islam ja és un altre tema— ja no es massacren mútuament ), sinó que també l'opció per l'ateisme sigui tan respectable com qualsevol altra.

Això ha possibilitat quelcom força positiu: que els arguments ateus guanyin força i visibilitat, el que ha fet créixer el debat entorn del sentit i la veracitat de les religions.

A més, en els últims anys aquest combat dialèctic entre ateus i teistes s'ha intensificat, potser al principi a causa de la polèmica al voltant del creacionisme a Amèrica del Nord, després per l'activisme públic de figures atees de prestigi intel·lectual com el biòleg britànic Richard Dawkins (potser el més destacat ateu de l'actualitat, promotor de la famosa campanya dels autobusos ateus), els filòsofs Daniel Dennett, Sam Harris o Collin McGinn, o el desaparegut Christopher Hitchens; juntament amb "sortides de l'armari ateu" de notabilíssimes figures del món de la ciència com el Premi Nobel de física Steven Weinberg o el celebèrrim Stephen Hawking.

La resposta per part dels creients no es va fer esperar i, per aquest costat tenim com a figures destacades al teòleg de Harvard Richard Swinburne, a Alvin Plantinga, a l'original pastor anglicà Don Cupitt, o l'influent escriptor Dinesh D'Souza entre tants altres. De la mateixa manera, molts científics com, per exemple, el brillant genetista Francis Collins, han confessat les seves creences religioses intentant mostrar que ciència i religió no tenen per què ser enemigues.

Com a introducció a aquesta interessantíssima polèmica farem un recorregut pels principals arguments a favor i en contra de l'existència de Déu:

Per seguir llegint (en castellà), aneu a Magnet.
(Feu servir, si us plau, aquest blog Gaietà Ripoll per fer els vostres comentaris.)

dijous, 2 de maig de 2019

Personal sanitari o adoctrinadors religiosos

He sentit a la ràdio una noticia esfereïdora: a les escoles inclusives manca personal sanitari especialitzat –infermeres, fisioterapeutes, etc.— per atendre les necessitats dels infants amb diversitat funcional. Recordeu les paraules d’alguns candidats a les darreres eleccions «bajaré los impuestos a las clases medias y bajas...». Aquí tenim el resultat d’aquestes polítiques: actualment no hi ha diners per a una necessitat tant humana i social.

El que crida l’atenció és que mentre no hi ha diners per a pagar professionals sanitaris per a les escoles, si n’hi ha per a pagar adoctrinadors de religió. És a dir: és més important que els joves sàpiguen d’esperits invisibles i de personatges celestials —als que cal obeir cegament, seguint les consignes dels incultes clergues de les diverses religions— que no pas que puguin rebre les atencions sanitàries adequades a les seves necessitats.

Ja sabíem que les religions —per molt que ens refreguin els «Càritas» per la cara, cosa que paguem entre tots— no els preocupa gaire el benestar dels ciutadans; el que volen son diners per a seguir trobant benefactors que els donin més diners, in seculam seculorum. Amen.

Tampoc sembla que les autoritats civils es preocupin gaire per complir la «consti» en l'article sobre «aconfessionalitat» ni de dedicar els recursos a qui els necessita. Les religions necessiten recursos? O potser s’haurien d’autofinançar?

VS

dissabte, 27 d’abril de 2019

Llibres recomanats

IGLESIA S.A.

Dinero y poder de la multinacional vaticana en España

Ángel Munárriz 

Un descarnat retrat de l'organització que ha exercit d'històrica rectora de la moral espanyola.

L'Església catòlica espanyola, delegació local d'un Estat teocràtic estranger, el Vaticà, sobreviu gràcies a que l'erari públic dedica una ingent quantitat de recursos al pagament de la seva estructura, les seves nòmines, la seva xarxa educativa i el manteniment dels seus temples. En la seva dimensió política, l'Església espanyola es dedica a frenar qualsevol obstinació social o moralment emancipador. En la seva dimensió econòmica és al mateix temps una empresa en rescat públic permanent i una potent societat que opera a resguard del radar del fisc seguint el manual del neoliberalisme. L'impacte social de la seva activitat econòmica, sobretot en l'ensenyament i l'assistència social, és gegantí, ja que s'assenta sobre l'anul·lació dels principis d'universalitat, solidaritat, equitat i redistribució, substituïts per una barreja de liberalisme educatiu de façana meritocràtica i caritat immobilista.

L'Església, aferrada a uns privilegis lliurats pel franquisme com a botí de guerra, es beneficia del règim fiscal d'una ONG per desplegar una activitat mercantil tan discreta com professionalitzada en camps que creuríem reservats a empreses consagrades al benefici pur i dur. Assessorada per la gran banca, incrustada en l'elit econòmica, la institució catòlica no ha menyspreat ni l'especulació ni les tècniques d'elusió fiscal al seu abast. Més semblant a l'Opus que a Càritas, més als kikos que als franciscans, més a Wojtila que a Bergoglio, més a la banca vaticana que al mont de pietat, l'Església espanyola és avui una institució apartada dels seus fins vocacionals.

Del descarnat retrat que IGLESIA S.A. ofereix de l'organització que ha exercit d'històrica rectora de la moral espanyola es deriva una pregunta que reclama una resposta urgent: quants principis i valors es poden sacrificar abans que una institució perdi la seva raó de ser?

En podreu trobar tota la informació a: https://www.akal.com/libro/iglesia-s-a_50521/


Los jinetes del Apocalipsis

Una conversa brillant sobre ciència, fe, religió i ateisme



Quan començava a despuntar el moviment del nou ateisme, els heralds de l'ocàs religiós que acabarien sent coneguts com els "Quatre Genets" -Richard Dawkins, Christopher Hitchens, Daniel Dennett i Sam Harris- es van reunir per prendre una copa i a manera d'experiment van gravar la conversa. Així va sorgir aquesta xerrada trencadora i apassionant que de seguida es va fer viral. Els quatre intel·lectuals —a cadascú més ocurrent— afronten les qüestions fonamentals de l'existència i s'animen mútuament a expressar sense embuts les pròpies postures respecte a Déu i la religió. El debat inclou la crítica cultural, la espiritualitat sense religió, la discussió amb els creients, les infinites corrents de l'ateisme modern i les claus per viure de forma íntegra. Aquesta memorable conversa, ara convertida en llibre, constitueix una obra de màxim rigor i erudició, però al mateix temps és hilarant i imprevisible. Els participants que encara viuen, Dawkins, Dennett i Harris, han fet noves contribucions per a la present ocasió en què reflecteixen com han evolucionat les seves opinions i destaquen moments especialment enginyosos d'aquest èpic diàleg. El còmic Stephen Fry prologa l'edició.

Per saber-ne més, podeu accedir a l'article de Noel Ceballos, publicat a la revista GQ:
https://www.revistagq.com/noticias/cultura/articulos/los-jinetes-del-apocalipsis-dawkins-hitchens-nuevo-ateismo/33821

divendres, 12 d’abril de 2019

Eutanàsia

Amb motiu del cas de l'Ángel i la Maria José s’ha obert camí un ampli debat en la societat espanyola sobre la despenalització de l’ajuda al suïcidi o eutanàsia, a contrapèl del que desitjaven els partits de la dreta i la conferencia episcopal.

Catalunya, a través del seu parlament, va portar la proposta al Congreso de los Diputados, però les murrieries de PP, C’s, convergència i PSOE han fet arribar els fets fins a un límit insostenible per aquest matrimoni, en el que la Maria José patia esclerosi múltiple des de feia 30 anys.

Què en pensem nosaltres de l'eutanàsia? Pel que jo sé, pràcticament la totalitat dels ateus i agnòstics estem a favor de la seva regulació amb caràcter progressista, obert i modern. Com que el tema ha agafat els partits en mode «campanya electoral», tots han cantat a cor —excepte el PP— que de seguida faran una llei on resoldran l’assumpte. Potser sí, potser no, les experiències viscudes fins avui ens diuen que no està gens clar. El poder de l'església és molt gran i la seva mà molt llarga.

Caldrà, doncs, estar amatents per exigir als partits que compleixin i que l'església no es fiqui en les consciències dels ciutadans i ciutadanes. Cal recordar-li que durant segles ha estat cremant bruixes, beneint exèrcits i matant heretges i que si la vida d'aquelles persones va ésser arrabassada sense contemplacions, els que avui exigeixen l'eutanàsia ho fan en una situació de desesperació inaguantable i amb plena consciència del que volen.

Recomanem complimentar el document de darreres voluntats que podeu trobar als centres de salut, als notaris i a la Associació per una Mort Digna, que ha fet —i segueix fent— un treball excel·lent, i als qui des d’aquí felicitem i desitgem que segueixin fent triomfar la llibertat de consciencia per sobre dels perjudicis religiosos.

Una abraçada ben forta per la Maria José i l’Ángel.

Albert Riba
Barcelona 12 d’abril de 2019

dimecres, 27 de març de 2019

Más sobre la ética – Ética y Biología

Sergio Dantí Mira

Decíamos en el artículo anterior que la ética es una moral con sentido de evolución. Con sentido de progreso. Y, justamente, leyendo sobre biología, hemos dado con la explicación y reafirmación de esa nuestra idea: la moral tiende a cohesionar y fijar los grupos humanos, la ética a ayudarles evolucionar hacia un comportamiento más adecuado a su mayor desarrollo cerebral.

¿Es esto un concepto literario o psicológico simplemente para fijar conceptos? No. Esta afirmación está basada en investigaciones biológicas que nos permiten deducirlo.

En biología:


Paso a explicar: según dicen los biólogos, la evolución de la vida se puede asimilar al “desarrollo progresivo del sistema nervioso y de los órganos sensoriales”, “El desarrollo del sistema nervioso y su corolario, el incremento del psiquismo se encuentran en todos los grupos en todos los niveles de la clasificación de las especies.” “Se podría decir, simplificando al máximo, que la macroevolución no es más que una especialización hacia el psiquismo” (Citas de Jacques Ruffié - “De la Biología a la Cultura” - Muchnik Editores).

Es decir, que los millones de siglos de evolución de los animales del planeta se han definido así. Esto han hecho desde los más ínfimos unicelulares, pasando por los moluscos (del caracol o el limaco —más antiguo en la evolución— hasta las sepias y pulpos —más recientes), los artrópodos (que culminan en sistemas nerviosos que les permiten asociaciones complejas como abejas u hormigas), vertebrados (del pez al batracio se desarrolla mucho más el cerebro), reptiles, aves y mamíferos (culminando en el mono y el ser humano). O sea que la Vida, la Naturaleza, la misteriosa Evolución es la que nos impulsa a desarrollar cada vez más nuestro cerebro y nuestras relaciones sociales.

Nos desarrollamos hacia la empatía, la construcción social, que es la finalidad de esa evolución. Sus antónimos… no lo son.

A partir de aquí, ya podemos avanzar hasta una dimensión ética acerca de dos comportamientos humanos contrapuestos: el egoísmo y la empatía: La segunda es más ética que el primero: ¿Por qué? Porque responde al mensaje evolutivo vital que compartimos con todos los seres vivientes de la tierra. Sólo eso. El primero, responde a los impulsos que derivan la parte del cerebro más primitivo, que compartimos con reptiles y animales. Las otras, las hemos ido incorporando para ir, lentamente, prosiguiendo en nuestra evolución.

Esto nos lleva a otra afirmación más poderosa aún y seguramente más conflictiva: aunque sea acometido en grupos organizados, el egoísmo, base psicológica del sistema capitalista, en el que se basan sus “leyes”… representa la parte menos evolucionada de nuestro sistema nervioso. Surge de nuestro cerebro más “animal”, más antiguo, menos evolucionado. He aquí lo que diferencia —en lo profundo y en lo político— la izquierda de la derecha. Los impulsos más primarios son los que estimula habitualmente la derecha: el miedo, la agresividad, la irritación, el odio. Miedo al de fuera, al distinto, al de otra cultura, forma o color. Se basa en realidades: nuestro cerebro más primitivo siente ese miedo. Pero nuestros lóbulos frontales lo superan creyendo y propagando los mensajes de igualdad y de integración. Eso es no sólo progreso, sino evolución. La Evolución.

El sistema económico


En el sistema capitalista cada individuo en particular pondrá todo su cuidado en buscar la mejor manera de invertir su capital. Lo hace por su propio interés, no el de la sociedad; pero estos mismos esfuerzos le llevan a ser útil a la sociedad, según Adam Smith. Y aparece la “mano invisible” que “regula el mercado”, balanceando los intereses egoístas de cada participante en él. O sea, se basa en el egoísmo. Como un país que basara su crecimiento en las conquistas de sus barones más agresivos que, anexionando otros territorios, lo hicieran así más grande. Las empresas., igual. Se basan en el anhelo de riqueza de sus ejecutivos para que las hagan crecer. Estimulan su egoísmo con comisiones para que luchen por “su” comunidad.

Tácticas de guerra. Tácticas de destrucción. Lo podemos notar en la tierra, el clima, en que hemos construido sociedades en las que cada 4 segundos hay un suicidio, en la desocupación que crea la desidia adolescente… Tenemos un sistema basado en nuestros impulsos más primitivos y menos evolucionados. Y así nos va. Los valores que lo sustentan –y se reproducen en cada uno- son exactamente así.

Mueren ahogados miles de emigrantes en el Mediterráneo, miles de personas son asesinadas en América Latina y bombardeadas en Medio Oriente, o mueren de hambre en África… O alguien no tiene techo en la esquina de tu casa. Algunos lo sienten en sus carnes como propio: se desesperan al pensarlo. Otros, dicen: no tiene nada que ver conmigo y se ríen. El paro juvenil desespera a millones de jóvenes. Algunos se ríen y dicen “que se jodan” (caso diputada del PP). Pero hay quienes lo sienten como propio porque tienen a capacidad empática de ponerse en el lugar del otro y de imaginar cómo él se sentiría. Por esto es importante que se estudie literatura, teatro y filosofía en las escuelas. Porque son las materias que nos permiten ser empáticos y avanzar en la evolución de la vida. Sólo eso.

En psicología, uno de los antónimos de empático es psicópata. Sólo con esto podemos darnos cuenta de la carga anti-evolución que conlleva nuestro sistema, basado en el egoísmo. Estamos viviendo y creando y apoyando la involución del ser humano.

En política:


A veces, la gente se pregunta por qué parece haber dos grandes partidos, siempre, que se disputan el poder. Demócratas y republicanos, franquistas y socialistas… derechas e izquierdas. La respuesta, ahora, es más evidente: representan las dos tendencias básicas de lo vital. Wilhelm Reich los definía como seres pro-vida y anti-vida. (Curiosamente, ahora los anti-vida han robado el nombre de pro-vida a los que están realmente a favor de la evolución de la Vida. Es parte del Gran Saqueo de Palabras que ha realizado la derecha.

Analizad los argumentos que esgrimen los partidos de derecha: miedo (a los robos, la inseguridad, la invasión de los “otros”, al cambio), odio (a los extranjeros, los diferentes), agresividad (permiso de portar armas, caza deportiva), Por lo general, las personas que centran su actividad en empresas de juegos de azar, apuestas, pornografía… son de derechas) (sus clientes, no).

Analizad los argumentos que esgrime la “izquierda”, que la derecha tilda de “buenistas” para ridiculizarlos: mejorar las condiciones de los menos favorecidos, redistribuir la riqueza, educación para todos, igualdad de oportunidades, limitar los beneficios del capital, ser ecológicos, cuidar el planeta… Son conceptos que han requerido un pensamiento más evolucionado que aquel del animal solo decidido a satisfacer sus deseos.

Los que se aferran a su cerebro reptiliano actúan como un animal temeroso, sintiéndose en una selva llena de peligros. Los otros, no. Actúan como si lo que creen que debería ser, ya fuera. A veces, muchas, se equivocan. Pero seguro que un día será.

En educación:


La educación servirá a sus hijos para ocupar sus puestos en la primera fila del combate por los dineros. Son educados como señores de la guerra, lejos de los sentimientos. Han de ser los mejores y más duros para adjudicarse los más grandes triunfos e infligir las mayores derrotas a los “otros”. Se centrará en cosas prácticas, que den dinero, que permitan vencer. Las ramas del conocimiento prácticas se estudiarán lo más perfectamente posible. Las “humanísticas”, se mirarán con cierto desprecio. Se les formará con “coaching”, para que “alcancen sus metas”. Allí aprenderán cómo robar los grandes avances que han realizado los grandes hombres de las ciencias y las artes para poderlos utilizar en sus mezquinas aventuras egoístas.

Los valores sociales:


Ya queda dicho: serán los que estimulen el egoísmo y el triunfo individual. Se nos pondrán ejemplos individuales para que millones de seres desarrollen su ambición y, para emularlos, dediquen fuerzas, energía y talento en llegar a ser como los números uno que pululan en los medios. Lástima que por cada actor famoso de Hollywood debe haber millones que no han llegado. Son los que trabajan casi gratis en los teatros del mundo. O se dedican a otra cosa. Por cada cantante o grupo que triunfa, solo hay que preguntar a los representantes cuántos se les presentan. Lo mismo los escritores: por veinte autores famosos en el mundo… ¿cuántos millones hay que trajinan sus ilusiones? Solo en España, se editan 6.700 libros cada semana. De ellos, habrá 6.680 que no llegarán a los 20 más vendidos. De los 9.000 actores sindicados, el 57% no trabajaba. Y de los que trabajan, más del 50% cobran menos de 300€ anuales. Imagínate Broadway… El caso de las zanahorias y el burro en todo su esplendor.

La publicidad se encarga de hacernos vibrar con sus llamadas a ser ricos y poderosos, como lo son el 2 o 3% de los habitantes. Y así, vivimos persiguiendo ese sueño, tratando de hacer todas las trampas posibles y pagando las consecuencias.

En definitiva:


La ética y la moral se diferencian porque deben nombrar dos hechos diferentes.

La moral crea el mantenimiento y cohesión de un grupo y refiere sus reglas. Pero queda claro que lo que es moral, puede no ser ético.

La ética nombra el conjunto de normas que tienden a afirmar y hacer progresar la evolución del ser humano como tal. La ética puede no tender a la conservación de la cohesión de un grupo humano. Antes bien, se está constantemente preguntando sobre la utilidad evolutiva de ese grupo, y tiende a proponer cambiar las cosas que no se adaptan a ella. La moral produce estabilidad. La ética produce movimiento.

dijous, 28 de febrer de 2019

La ética y tú

Sergio Dantí Mira

Toda tu vida estás nadando entre mares de ética, pero no lo sabes.

Así como el pez de las profundidades quizás no tenga conciencia de estar en el agua, tú no ves la ética rodeándote constantemente, mientras ella sí te ve, tomando decisiones que quizás no le gusten. ¿Por qué? Porque quien marca tus decisiones es tu emoción y luego, tu moral.

Entonces, aclaremos: ¿Ética no es lo mismo que moral? Sí y no.

Ética viene del griego ethos, costumbre. En cambio, moral viene del latín mos-moris, costumbre. O sea que etimológicamente ambas significan lo mismo pero, en el devenir de los tiempos, han ido significando dos cosas diferentes:

La moral se ha quedado en el estudio y «gestión» de las normas de comportamiento de una sociedad dada en un momento dado. Para los mayas era «moral» matar a sus cautivos arrancándoles el corazón. O el suicidio para muchos grupos humanos (samuráis). O la esclavitud durante casi toda nuestra historia como humanos. La “moral cristiana” nos ha perturbado durante muchos siglos y aún lo continúa haciendo. Para la Inquisición, quemar vivas a mujeres inquietantes era moralmente correctísimo. Encubrir pederastas —cuando es un código por todos aceptado—, puede haber devenido también un hecho moral. Pero «algo» nos perturba interiormente: no es ético.

La ética, se supone, intenta hallar el factor común a todas las morales para construir una única ley de comportamiento humana definitiva, que sea lo más amplia y precisa posible. Uno de los principios éticos más conocidos es el de «no hagas a los demás lo que no te gustaría que te hicieran a ti», por ejemplo. Sirve para todas las situaciones y países y sociedades. Tiende a la universalidad. Otros ejemplos podrían ser los trabajosamente logrados Derechos Humanos, reconocidos por la ONU.

Diríamos entonces: la ética es una moral que tiene una finalidad que va más allá de servir para cohesionar un grupo o disciplinarlo: persigue apoyar la evolución del ser humano como tal. Como especie.

Los animales tienen normas sociales —quizás morales— de jerarquías, etc. Podríamos arriesgarnos a llamarlo moral. Pero carecen de ética. Un animal tiende a compensar su necesidad sin preocuparse de normas: tanto le da comerse un bebé de antílope como a otro animal enfermo. Buscan saciar su necesidad en el momento sin preocuparse de si es lícito, bueno o inadecuado: lo hacen y se acabó. Son los impulsos del que llamamos cerebro primitivo o reptiliano. No tienen líneas éticas sino que satisfacen sus deseos inmediatos. Esto es lo que hacen los animales, recordad.

Los humanos participamos de estos impulsos instintivos: todos sabemos lo que es un arrebato de ira, o de celos, y podemos comprender perfectamente a quienes lo sufren. Pero eso, no justifica que demos rienda suelta a esos sentimientos. Nos dicen que «es natural» y así lo sentimos: «es natural actuar así, espontáneamente», podemos entender que «llevamos dentro» muchas irracionalidades. Pero lo ético se da cuando decidimos que «hacerles caso» nos lleva a un mal mundo, y que decidimos limitar la libre expresión de dichas irracionalidades, porque tenemos un pensamiento «superior». Y es «superior» porque tiene un componente de cambio, que lo impulsa hacia un sistema ético más «alto», más adecuado a lo que procesan los lóbulos frontales, los más desarrollados en los humanos, en las últimas centurias. O sea: evolución. Desde el cerebro reptiliano hasta el más desarrollado. Eso es lo que implica la ética. Un bien superior no religioso: material y lógico. Una moral con sentido ascendente.

Los humanos hemos llegado a ser lo que somos gracias a la ética. Gracias a que tenemos una admiración por los valores que vamos construyendo poco a poco y nos permiten superar nuestra etapa más animal. En este sentido, la tesis de Freud en El Malestar en la Cultura, tiene parte de razón: Es la sublimación de estos impulsos destructivos y agresivos la que nos lleva a los humanos a crear una ética, para poder controlarlos, manejarlos, sublimarlos —es decir, transformarlos en acción creativa y no destructiva— y así hacer crecer las conquistas humanas.

Nuestra sociedad:


La ética, en nuestra sociedad se manifiesta muy desigualmente. La primera línea del Poder quiere gente sin culpas, que actúen sin rayas rojas y que se centren en sus objetivos: satisfacer su ansia de crecer y asimilar (comerse) cuanto les rodee, para llegar al número 1. O sea, si seguimos nuestro razonamiento, que actúen como animales. Con moral empresarial… pero sin ética. Hablamos del cerebro ingenioso pero no evolucionado del animal. Pero que no haya evolucionado éticamente no significa que no sea inteligente. Y una inteligencia aguda pero sin límites ni culpas, es la que puede destruir el mundo. Hitler es un ejemplo que me viene a la cabeza. Trump se acerca peligrosamente.

Así es como actúan muchos ejecutivos de las todopoderosas empresas: van a conquistar, como lo hacían antaño (¡y hogaño!) los jefes militares (Es curioso que todos los países tengan Ministerios de Defensa, siendo que en ningún país del mundo existe un Ministerio de Ataque). No han pasado por el tamiz de la ética puesto que sus decisiones —que pueden llevar el mundo a la ruina—, no tienden a mejorar la evolución humana, a ser parte del desarrollo de la humanidad: tienden a satisfacer su necesidad de ser los primeros, los más ricos, de ganar o humillar al adversario. Un comportamiento animal.

Para ocupar un puesto en esas empresas, no puedes ser un «flojo» con «pruritos». No sirves: Eres un engranaje de un sistema, de una máquina. Si no cumples tu función exacta —o sea: si no dejas de ser tú y pensar por tu cuenta (tener tus propias reglas morales o «tener ética»)—, no sirves y serás expulsado del mecanismo porque no funcionas. No serás un «funcionario». Me recuerda a los prisioneros en la cantera de Mauthaussen, en la famosa Escalera de la Muerte, subiendo bloques de piedra hasta caer muertos de cansancio o agotamiento. En ese momento, los otros prisioneros tenían que hacerte a un lado para poder seguir subiendo, para buscar su oportunidad de sobrevivir. Y también me hace pensar que los que encarcelan, los nazis, lo que buscaban era hacerte perder tu ser ético. Y reían contentos cuando lo habían conseguido. Los carceleros de hoy, que buscan humillar, persiguen lo mismo.

En síntesis, queridos amigos: estamos en manos de animales. Muchos nos quedamos atrás, viendo la carnicería de primera línea, viendo la destrucción de la naturaleza y lamentando tanto horror. Decidimos guardar la ética para las futuras generaciones, pero nos damos cuenta de que no estamos en el punto donde se centra la atención del mundo. Seguimos comentando entre nosotros mientras los tiburones se destrozan a dentelladas para ver quien come a quien. Y la ética, parece ser de «perdedores».

No nos aflijamos: desde su punto de vista, los perdedores son los que no son como ellos.
Pero sabemos que somos nosotros, los que creemos y apoyamos los comportamientos éticos, los que llevamos adelante la Evolución Humana. Ellos solo se aprovechan de nuestros avances. Pero eso es materia de un nuevo capítulo:

LO QUE EL CAPITALISMO NOS ROBÓ.


dimecres, 27 de febrer de 2019

Jorge & Felipe

Aquests darrers dies hem presenciat una estranya conjunció astral. Dos personatges prou coneguts han confirmat el què ja sospitàvem: tenen una rara tendència a assemblar-se, a acostar els atzars de la vida de l’un a la de l’altre. De fet son ànimes bessones.

Tots dos tenen una forma peculiar de comprensió de la llei, ja que o bé estan exempts del seu compliment, o bé son la llei.

També tenen reconegut el dret a la inviolabilitat, és a dir, facin el que facin, no poden ser jutjats. Tenen una forma de nomenament per als seus càrrecs peculiar i específica, hereditari en un cas i per cooptació, amb participació d’un ocell, en l’altre; cap dels dos son ratificats democràticament en el càrrec, el què ens porta a pensar que no són demòcrates.

Coincideix en ambdós el fet que tenen un perfil profundament conservador, amb menyspreu de posicions progressistes i/o diferents de les pròpies, tot i que es manifesten com a representants i protectors de tothom. De fet, afavoreixen les posicions polítiques de la dreta, és a dir, el que avui coneixem per capitalisme financer.

Els dos disposen d’una «guàrdia de corps» o bé en forma d’exèrcit o en forma de diners.

En justa correspondència cuiden a les seves guàrdies de corps amb avantatges polítics i econòmics. En els casos que ens ocupen alguns dels seus antecessors propers, es van confabular amb governs feixistes, autoritaris. També els seus antecessors més llunyans i molt llunyans.

Tampoc han esquivat la corrupció, ara i abans, amb morts pel camí.

No son gents edificants les conductes morals i sexuals dels precedents i col·laboradors, si fossin correctes no ho haurien que fer d’amagatotis..

Un tema important: els dos viuen del diner públic, no són productius ni ells, ni parents, ni col·laboradors. I ho fan sense el nostre permís, rapinyant dels impostos que ens fan pagar obligatòriament els seus col·laboradors necessaris, en forma de governs.

I finalment tots dos ocupen el lloc amb la intervenció dels déus, un per la gràcia de déu i l’altre per la influència del tercer del triumvirat celestial.

Aquests dies en Felipe ha dit que la llei està per sobre de la democràcia i en Jorge s’ha fet l’orni amb el tema de la pederàstia, havent de rectificar l’endemà davant del soroll mediàtic.

divendres, 8 de febrer de 2019

Pederàstia, segona onada


El Sr. Pedro Sánchez ha anat fa uns dies al Tribunal Europeu de drets Humans per tal d’intentar convèncer els seus integrants de la independència de la justícia Espanyola. Al mateix temps, al nostre país han explotat diverses càrregues de profunditat contra l'església catòlica i altres religions, per la contumaç descoberta de delictes de pederàstia.

Ja hem dit en diverses ocasions que de pederastes en podem trobar a tot arreu, que la seva conducta —reprovable penalment— cal que sigui perseguida sense treva per les autoritats, però ens trobem amb la sorprenent paradoxa que els bisbes diuen coses com que «són moments de debilitat», i els traslladen de lloc de treball —suposant que sigui un treball— sense prendre cap mesura de precaució per protegir els nens i nenes de la seva voracitat depredadora. Potser fins i tot els han perdonat, amb un parell d’exercicis espirituals i quatre rosaris.

Per arrodonir la feina el president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i doctor en Dret Canònic, Santiago Bueno, ha dit «és una nafra de tota la societat i és una ferida que ha de curar-se a tota la societat, perquè és molt greu que passi dins de l'Església, però també implica altres àmbits socials». Un cop més la tinta del calamar: tothom és culpable, i l'església, pobreta, no te culpa que la societat sigui com es.

Així, que l'església amagui els casos, dissimuli, els minimitzi, fins i tot pagui —amb els nostres diners, no ho perdem de vista— a canvi del silenci de les víctimes, com ha fet la nostrada abadia de Montserrat —tant propera finalment al «valle de los caidos»— ja és un delicte major que sembla no voler investigar ningú.

Tornem al principi i fem-nos doncs «les preguntes»:
  • Per què aquesta justícia tant preocupada pel color groc, per exemple, no mou fitxa en el tema de la pederàstia?
  • Per què la fiscalia —depenent del poder executiu— no mou fitxa en el tema de la pederàstia?
  • Per què els partits polítics —tan proclius a organitzar manifestacions contra l’avortament o contra el dret a l’autodeterminació— resten impassibles davant de delictes de tanta gravetat i segueixen regalant diners a l'església, pagant el sou dels delinqüents i fent concerts amb escoles depredadores?
Encara que, si segueixen regalant medalles a soques de fusta —això ho fan progres i carques indistintament— serà perquè volen blanquejar el que és absolutament impresentable

Una cosa és important i ha estat assenyalada per alguns dels denunciants: ÉS MENTIDA QUE L'ESGLÉSIA NO EN SABIA RES. Jo tinc ara 71 anys i recordo perfectament que entre els deu i dotze anys —parlem dels anys 1957-1959— els nanos a la meva escola ja xiuxiuejàvem que l’«hermano menganito» havia desaparegut per intentar (innocents nosaltres) tocar a algun company. Recordo els seus noms: un Jacinto i un altre Manuel. Si nosaltres ho sabíem, què no sabrien el director, Pedro, el general de la congregació i fins i tot el bisbat i el Vaticà?

Tampoc ens val l’excusa de les pomes podrides, si no els han denunciat a les autoritats civils, ni abans ni ara, és perquè l'església és una organització criminal. En podem trobar moltes proves. Especialment cruel és el document Sacramentorum sanctitatis tutela, de Karol Józef Wojtyła, àlies Joan Pau II, «santo súbito» no fos que es descobrís el pastís, que diu que la instrucció dels delictes sexuals cal que gaudeixi de la «màxima reserva perquè el contingut de la carta no surti de l’estricte marc de l'església».

Mentre Joseph Alois Ratzinger —àlies Benet XVI— era prefecte de la Congregació per la doctrina de la fe, el seu germà Georg era el director del cor d’infants de la catedral de Ratisbona entre 1964 i 1993. En aquest cor s’han denunciat fins ara uns 500 delictes de pederàstia comesos entre 1958 i 1973... ¿i el director no en sabia res? Curiós que a Montserrat diguin el mateix.

Finalment no podem deixar d’anomenar al Sr. Giuseppe Angelo Roncalli, àlies Joan XXIII, un papa també sant, que en la seva Crimine Solicitacionis de 1962, diu que la documentació sobre crims sexuals cal que «sigui diligentment emmagatzemada als arxius secrets de la Cúria com estrictament confidencial». Els tres casos exposats són de la segona meitat del segle XX, no de l'època romana, ni de la medieval, ni de la moderna. Són d’ahir mateix.

Sembla talment que la judicatura espanyola depengui de l’església, com molts polítics!!

Albert Riba, 8 de febrer de 2019

Les cites han estat tretes d’internet i del llibre «Por que no puedo seguir siendo católico» de Ricardo Alonso Zabala Toia