Tradueix

El retorn de l'Europa Vaticana

En un moment en què l'extrema dreta i la ultradreta intenten reinstal·lar pessebres catòlics (un pessebre és catòlic per essència, les altres religions cristianes no practiquen aquest tipus de pessebre) als edificis de la República Francesa, heus aquí que la Unió Europea torna al seu primer amor, quan va ser portada a la pila baptismal per la Democràcia Cristiana; Cristiana sens dubte, però la democràcia havia estat una mica absent en la col·laboració de les Esglésies amb els règims nazi, feixista i corporativista durant la Segona Guerra Mundial. 

En un moment en què la Unió Europea rebutja massivament els migrants que creuen la Mediterrània, perquè el seu color de pell i les seves religions no agraden. Perquè tota ocasió és bona per recordar que la Unió Europea és un club cristià vetat als que no ho són. 

Llegim això a Aleteia Premium (una web de notícies generals i espiritualitat en 8 idiomes, llançada el 20 de setembre de 2012 per la Fundació per a l'Evangelització dels Mitjans amb el suport de l'Església catòlica)

El Parlament Europeu acull per primera vegada un pessebre 

Domitille Robert - publicat el 29/11/22 - actualitzat el 05/12/22 

El Parlament Europeu de Brussel·les instal·larà dimecres 30 de novembre un pessebre per primera vegada en la seva història. La raó d'aquest projecte significatiu es diu Isabel Benjumea, eurodiputada espanyola i membre del Partit Popular. "He intentat defensar la llibertat de credo i normalitzar una cosa que ha quedat fora del debat polític", va dir. 

Aquest dimecres 30 de novembre s'inaugura per primer cop un pessebre a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les. El projecte el va iniciar l'eurodiputada espanyola Isabel Benjumea, catòlica practicant. Isabel Benjumea és eurodiputada i membre del Partit Popular, a més de católica devota. Creu fermament que “Europa no es pot entendre sense arrels cristianes”. El moviment Civitas ja havia inaugurat un pessebre al Parlament, però sense l'aprovació de Brussel·les. 

L'eurodiputada no va estar sola en la seva lluita, que va començar el 2019. Va comptar amb el suport de l'actual Presidenta del Parlament, la maltesa Roberta Metsola, així com el líder del Partit Popular espanyol a la Cambra europea, Dolors Montserrat.

Isabel Benjumea es va posar primer en contacte amb l'oficina de la Presidència del Parlament, que tres mesos després, el desembre del 2020, va respondre negativament, perquè va considerar que l'exposició de continguts religiosos podia resultar injuriosa. Els va preguntar: "¿És una ofensa entrar al museu del Prado i veure les meravelloses obres de Fra Angelico, Caravaggio o Velázquez quan exposen l'Anunciació, l'Adoració dels Reis o la Nativitat? ¿És ofensiu recordar als europeus que el 25 de desembre és el naixement de Jesús de Natzaret?

La institució no podia considerar una ofensa recordar que el que se celebra per Nadal és el naixement del cristianisme, ni tampoc podia ofendre's pel desig de reivindicar "una cosa tan simple com el patrimoni històric d'Europa", va dir. 

Es tracta d’un pessebre fet a Murcia, Espanya, al taller de Jesús Griñán, especialitzat en aquest camp i que ja ha ofert la seva feina a Europa i Àsia. El pessebre estarà exposat fins a l'arribada dels Reis Mags, el 6 de gener de 2023. El projecte serà finançat per tots els espanyols del Partit Popular, que esperen que aquesta primícia històrica marqui l'inici d'una llarga tradició.

Com sigui que la natura avorreix el buit, i amb la crisi i la por amenaçant-ho tot, la Unió Europea torna als seus fonaments i al seu negoci principal: el Vaticà. 

A tot Europa: Separació de l'Església i l'Estat!

Ni Déu, ni Amo!
Fora el Birret! 
I Visqui la social! 

Valmy, 25 de desembre, 2022 de l'era vulgar


DE LA NECESSITAT DE L'ATEISME MILITANT

La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus. 

El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.

En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa. 

En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament. 

Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes. 

Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.  

L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països. 

Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem. 

Miguel Hernández Alepuz 
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)


Pressupostos i església

Pressupostos generals de l'Estat i assignació tributària anual a l'Església catòlica

Per Francisco Delgado

(Véase original en castellano en nuevatribuna.es)

Cada any, entre els mesos de març a juny, en fer la declaració de la renda anual, a l'imprès o pantalla, apareixen dues caselles per assenyalar-les o deixar-les en blanc. Es tracta d'indicar si volem que de la recaptació total anual de l'IRPF, un 0,7% vagi a les arques dels bisbes, directament des d'Hisenda (uns 300 milions d'euros cada any…) i, si escau, un altre 0,7% vagi a entitats socials en general, quantitat que -per cert- una gran part determinen les comunitats autònomes en els seus àmbits respectius, és a dir que —evidentment— els contribuents que assenyalen aquesta casella  no decideixen a quina entitat social desitgen que es els assigneu. Per cert, un percentatge substancial també pararan a les arques d'entitats “controlades” pels bisbes. 

Si, malgrat la “pressió” (oculta i expressa) que exerceix l'Agència Tributària o l'organisme de recaptació corresponent, decideixes no assenyalar cap casella o només una, aquests diners formen part de la recaptació total de l'IRPF, que Estat destina als serveis públics (benestar social, sanitat, educació, obra pública, etc. etc.) que utilitzem tota la ciutadania. Aquesta seria la lògica tributària d'aquest impost molt important (al costat de l'IVA) dels ingressos de l'Estat.

Centrant-nos a la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any,  no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen. Però aquests aproximadament tres-cents milions d'euros anuals es regalen als bisbes (de l'import total de l'IRPF) per part del conjunt de la ciutadania, independent de la seva ideologia o creences. 

A la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any, no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen

Des de fa anys (per part d'algunes entitats, com  Europa Laica) hi ha dues propostes a sobre de la taula tant per al Govern, com destinades al Congrés i al Senat i als diferents grups parlamentaris. La més lògica és que l'Estat no lliuri ni un euro d'aquesta recaptació a una  entitat privada i ideològica, com és l'Església catòlica, ras i curt, que desaparegui la casella “IC”. L'altra proposta, que està estipulada en alguns països del nostre entorn, com Alemanya, és que els qui assenyalin la casella (IC) i/o (fins socials) paguin (de la seva butxaca aquest 0,7%), i en el cas de les entitats socials, la persona contribuent decideixi a quina entitat els ho vol lliurar. Així, només l'Agència Tributària actuaria d'intermediària recaptadora, que no seria poc.

Sembla una proposta lògica, molt lògica i, sobretot, justa i justificable des d'un punt de vista tributari (fins i tot en el marc de la UE), perquè així  l'Estat no deixaria d'ingressar uns 300, més uns 325 milions d'euros a l'any, de mitjana (en total uns 625 milions d'euros/any). 

L'Església Catòlica va rebre 12.000 milions d'euros de diners públics durant l'any de la pandèmia

En el cas de les entitats socials, podrien aplicar-se aquestes subvencions, com ja passa, directament dels PGE i del de les CCAA. Perquè —en realitat— la casella de “fins socials” es va introduir, al seu moment, per (malèficament) tractar de “justificar” la dels bisbes.

Una de les propostes d'Europa Laica és que, com a Alemanya, qui assenyali la casella de l'Església catòlica i/o fins socials, ho pagui de la seva butxaca

Una persona que sigui atea, agnòstica o professi una altra religió no cristiana catòlica, no té perquè aportar una part dels seus impostos (IRPF) als bisbes. Fins i tot em consta que hi ha catòlics practicants que pensen igual.

De fet, hi ha confessions religioses i esglésies diverses que han plantejat al govern que ells també volen participar del “pastís” recaptatori. Seria lògic, però sempre que s'optés per la fórmula que el contribuent respectiu assenyalés la casella al seu credo corresponent i posés els diners del seu peculi particular i no que els saraus, el proselitisme religiós, els seus sacerdots i bisbes, els seus canals de difusió propagandística, etc. etc. els hi paguem el conjunt de la ciutadania. 

Ja que, a més de molt injust, és de molt dubtosa constitucionalitat.

Immatriculacions, una enorme obscenitat política comesa durant gairebé 70 anys

Doncs bé, aquesta qüestió se solucionaria de forma molt senzilla a la Llei anual dels Pressupostos Generals de l'Estat que aquests dies comença el seu debat al Congrés, igual que —al seu dia— es va introduir, fent ús de les disposicions addicionals que els governs respectius usen per legislar cada any i, així, es revertís i desaparegués aquesta forma il·legítima de finançament de l'Església catòlica.

És ara, en la discussió dels Pressupostos Generals de l'Estat, quan es podria revertir i que desaparegués aquesta forma de finançament il·legítim de l'Església catòlica

Un any més, em consta que ni el Govern, ni cap altre grup parlamentari —igual que ha passat en anys anteriors— prendrà aquesta decisió i, per tant, esmenar els PGE de 2023 en aquest sentit, l'aplicació del qual seria per a la declaració de 2023 i l'IRPF de la qual es liquidaria el 2024.

Per això jo els acuso a tots, des de l'ala esquerra fins a la dreta de ser còmplices d'un fet vergonyant. Són col·laboradors actius un any més d'una tremenda injustícia fiscal i social, que frega el delicte polític… I ho són encara més els que en les seves declaracions (amb la veu més o menys petita) parlen de justícia social, laïcitat, redistribució tributària, etc.

Sí, em refereixo als que formen la governança actual d'Espanya i als seus aliats… que per cert sumen més de la meitat de la Cambra. Després seria molt possible “fer aquest pas”, sobre la base de la  laïcitat de les institucions de l'Estat . 

A Espanya, la laïcitat institucional arribarà quan 'les granotes crïin pèl'

Aquesta proposta que reclamo fins i tot hauria de ser motiu de consens i recolzat per una gran majoria de les Cambres. Però serà que no. I quan arribi de nou els mesos de març a juny…  Europa Laica i altres entitats reclamaran a la ciutadania que NO assenyalin cap de les dues caselles, com a rebequeria pedagògica de denúncia un any més… i torna a començar.

Després passa el que passa… que arriben al poder certes ideologies no desitjables… amb les portes molt ben obertes i els  passadissos confessionals plens de bones catifes.

Entrevista a Albert Riba

Converses amb un ateu, lliurepensador i apòstata.

Per Angel Villazón, enginyer, doctor en direcció i administració d’empreses i escriptor. (véase la entrevista original en castellano, en: https://www.angelvillazon.com/articulos-pensamiento/entrevista-a-albert-riva-ateo-librepensador-apostata/#more-1173)

He quedat amb l’Albert Riba a la ciutat de Barcelona, per a fer una passejada per la Barceloneta, un dels barris mariners més populars i amb més carisma, carregat de màgia i història, i conversar amb ell de moltes qüestions de la vida.

L'espectacle de la sortida del sol al Mare Nostrum, a dos quarts de vuit del matí era magnífic i digne de veure. És el matí d'un dissabte de primavera, quan en clarejar el dia, el fred de la matinada encara es feia sentir.

Foto: Albert Riba

Mentre esperava, penso en l’Albert, un sociòleg que no exerceix com a tal, i que va treballar de funcionari a l'administració pública. Un ateu convençut.

El veig caminant pausadament cap a mi i m’hi acosto. El saludo afectuosament i ens posem a xerrar sobre les moltes coses que ocorren en aquesta ciutat. Després d'uns minuts de conversa sobre la política actual, em comenta que està molt embolicat perquè té massa xerrades i cursos.

Comencem a caminar cap al Maremàgnum, i em comenta que el camí polític que havia seguit en la vida va ser el sindicalisme estudiantil, quan tenia quinze anys. Després es va introduir de manera incipient en temes polítics i finalment es va dedicar al sindicalisme dins l'administració pública, en la qual va romandre durant vint anys. Malgrat tot, i sense haver d'amagar les seves idees, mai va estar a la presó.

Villazón: A part de l'Associació Ateus de Catalunya, lideres altres associacions a Espanya o a Europa?

Riba: Sí, impulso la Unió d'Ateus i Lliurepensadors. Estic en el directori de l'Associació Internacional del Lliure Pensament per la meva qualitat de fundador.

Villazón: Com vas arribar a l’ateisme?

Riba: Em vaig adonar que era ateu als 22 anys, quan estudiava sociologia a la universitat, coincidint amb el revulsiu que va suposar maig del 68 a França. En els debats a la universitat vaig decidir apostatar i defensar l'ateisme, comptant amb el suport de molts dels meus companys.

Villazón: Has experimentat el que alguns filòsofs en diuen “espiritualitat sense fe”?

Riba: No. Entenc que no. Tanmateix, espiritualitat és una paraula comodí, una paraula ambigua que no permet prendre posicions clarament.

Villazón: El fet de proclamar-te ateu va suposar que la religió es convertia en el tema fonamental de la teva vida?

Riba: No. El que succeeix és que la meva cultura és racionalista i la religió és un problema polític de primer ordre al qual cal combatre. Cal permetre que la gent s'alliberi d'alienacions, traumes i rondalles.

Fa trenta anys que soc soci d'Amnistia Internacional per lluitar pels Drets Humans. En totes aquestes causes he participat molt. He anat a centenars de manifestacions, tantes que no sabria dir quantes.

La meva filosofia de la vida —a més de ser racionalista i estar preocupat pels altres— és la del carpe diem, amb la seva enorme càrrega de dificultats i contradiccions.

Villazón: Aquest és un món terrible, Albert. Com es pot ser bo en un món com aquest?

Riba: Depèn de com es defineixi bo. És subjectiu, perquè la paraula no explica bé la realitat. Jo considero bo tot aquell que tracta de deixar el món millor del que el va trobar.

Villazón: Seguint amb la bondat, ¿existeix algun model històric de bondat manifesta que ens puguis il·lustrar?

Riba: La veritat és que no. Hauria de triar persones de poble que passen per la vida sense fer mal a ningú. Però quan coneixes a algú, sempre li trobes virtuts i defectes.

Villazón: Sents un anhel de santedat laica?

Riba: No. El que m’agradaria és que els pecats laics no es veiessin molt.

Villazón: Què pensaria de tu l'Església catòlica, Albert? 

Riba: Tinc bones relacions amb gent creient, però l'Església catòlica té moltes posicions i grups diferents. Tinc bona i mala relació amb la gent religiosa, però molt dolenta amb les autoritats religioses.

Villazón: Què opines de la trajectòria de l'Església al llarg dels segles, amb l’aniquilació dels càtars, amb la crema d'heretges, de científics, els nens castratis, i de molts i molts altres robatoris, violacions i barbaritats que ha fet l'Església?

Riba: No vull aprofundir en un tema que no aporta més que penes i indignació. Us recomano la lectura de la Historia Criminal del Cristianismo de Karlheinz Deschner, en nou toms. Un llibre en què l'autor demostra que les religions han fet molt de mal. Es pot fer el bé sent ateu o creient i es pot fer el mal sent ateu o creient. Però perquè una persona bona faci maldats ha de ser religiosa. Els nostres partits polítics són com moltes religions.

Villazón: Quina és la base de la moral? Creus que és subjectiva o objectiva?

Riba: La moral és objectiva. Però cal definir els elements que la componen. El significat de la paraula moral pot ser molt subjectiu.

Villazón: Entenc que tu ets ateu, Albert, i que no tots els ateus sou iguals. ¿Com definiries la teva pròpia cosmovisió? 

Riba: Em vaig convertir en ateu després de reflexionar molt; tant sobre les falsedats i fal·làcies del que m’havien ensenyat, com pels molts mals i situacions que en són responsables. Prefereixo ser ateu i poder viure en un món sense dogmes.

Villazón: Què opines del cristianisme en general i dels cristians en particular?

Riba: El cristianisme és una de les tres religions monoteistes que —com gairebé totes— es fraccionen. La cristiana té centenars de versions diferents: des de grups que podríem definir com a defensors del camí cap a una societat més igualitària i més justa, fins a grups clarament nazis, autoritaris i violents. El cristianisme ha promogut guerres intestines, amb resultat de milions de morts i amb les seqüeles que tots coneixem de les guerres.

Villazón: Richard Dawkins —gran científic i reconegut ateu—, diu que l'origen de l'univers ha de ser explicable, és a dir, sotmetre's a un esquema racional humà. Què en penses, Albert? 

Riba: Estic d'acord amb en Dawkins. Quan una pregunta no té resposta, no s’hi val inventar-se-la. La ciència acaba triomfant i donant la resposta adequada. Davant aquestes realitats les religions acostumen a canviar els seus plantejaments, fins i tot variant dogmes si és necessari.

Villazón: Per què en la realitat tot ha de ser mesurable, verificable, i sotmetre's al mètode científic?

Riba: Ara com ara, no tot és mesurable. D’ací a dos-cents anys tindrem altres fronteres.

Villazón: Dit d’una altra manera: creus que l’ésser humà té necessitat d’adquirir coneixement i de saber la veritat, donat que sense elles no pot subsistir, no pot avançar?

Riba: Les persones tenim la necessitat de saber de cert que el que se’ns diu sigui veritable; altrament seria una contradicció.

Villazón: Creus que l'univers té una raó, un propòsit? 

Riba: No tinc prou coneixements de física per a afirmar-ho. Tots desitgem que el nostre objectiu fos una realitat. Però això no és possible i, de moment, el millor és observar i analitzar.

Villazón: Què opines de la relació entre l'Església i el feixisme europeu, dels milions de morts que no es van evitar? 

Riba: Doncs que l'Església sempre ha estat al costat del poderós. Existeix la històrica aliança entre l'altar i l'espasa. Canviant segons convingui, es pot triar entre la gran oferta dels grups de pressió, de l'exèrcit, de la policia, del bipartidisme o de les grans empreses, etc. Hi ha una part de l'Església a la qual no el preocupa tenir relacions amb el feixisme. El Papa està demanant perdó pel què va passar al Canadà, tortures i barbaritats, però no ha demanat perdó per les barbaritats del franquisme.

Villazón: Què en penses de la pederàstia clerical?

Riba: És una barbaritat, un fenomen social prehistòric i entenem que no és correcte. És una situació que en l'època grega i romana era habitual i no era considerada delicte. En aquest moment caldria posar mitjans per evitar-ho i indemnitzar a les víctimes. Si l'Església retornés el que ha robat, no li quedaria res. Ha de reparar el mal que ha fet, demanar perdó i castigar als culpables.

Villazón: Però una cosa són les víctimes de la pederàstia i una altra cosa són els capellans col·laboradors, els bisbes i els cardenals…

Riba: La figura del col·laborador necessari té la mateixa responsabilitat penal que el pederasta.

Villazón: Quina hauria de ser la pena dels capellans per la pederàstia, després de destrossar la vida de molts nens?

Riba: No estic d'acord amb la pena de mort ni amb la de privació de llibertat eterna. Crec que la pena hauria de ser un any de presó per cada delicte de pederàstia. El poder que dona portar una sotana és intolerable, perquè les víctimes no poden defensar-se.

Villazón: Quina és la teva opinió dels casos d'abusos a menors després que van sortir a la llum molts anys després? 

Riba: És normal. La por que infonen a les criatures és enorme. Ho coneixen les sectes i les religions. Després dels traumes que causen aquestes organitzacions cal ajudar a les víctimes a desprogramar-se.

Foto: Sortida de Sol a Barcelona

Villazón: En els últims anys, han adquirit rellevància els casos d'Irlanda, els Estats Units, Alemanya i Xile, on les autoritats han trobat culpables a sacerdots de milers d'acusacions de pederàstia. A Espanya —donada la força del lobby catòlic— la seva denúncia i aclariment és molt més lenta. ¿Què en penses de tot això? 

Riba: Doncs que el lobby catòlic ha creat i mantingut a grups ultres radicals que han aconseguit introduir adeptes en la judicatura. Hi ha jutges que dicten sentències insostenibles.

Villazón: En la memòria històrica d'Espanya, sembla que s'estan trobant moltes fosses d'afusellats. ¿Què penses? 

Riba: Tot el que es va fer durant el franquisme va ser amb la benedicció d'institucions com l'Església, l'exèrcit, la policia o les grans empreses, malgrat que no totes les persones que van formar part d'aquestes organitzacions serien igual de responsables.

Villazón: Què en penses de la relació entre l'Església i el franquisme? 

Riba: Franco va treure’n profit de la relació amb l'Església, i l'Església en va treure benefici de la seva relació amb Franco. Ambdós es van fer milionaris i es van fer amos de l'educació.

Villazón: Què opines de l'apostasia a Espanya, per a aquell 40% dels ciutadans que no creu en Déu? 

Riba: L'apostasia no és dir a l’església, “que m'esborrin”. Apostatar és abandonar una fe. És un acte personal i íntim per al qual no es necessita permís o aquiescència de res ni de ningú. Durant el franquisme es va fer servir per dificultar els matrimonis civils, el que ens va abocar a la situació actual, amb un bon embolic.

Villazón: Quin consell o comentari donaries a persones que no creuen en Déu? 

Riba: Primer que es formessin en el racionalisme i les llibertats de pensament i consciència. Poden fer-ho posant-se en contacte amb les associacions d'ateus existents. I si s'animen, que participin en les activitats impulsades per aquestes organitzacions.


La nit de les religions

Feu clic aquí o a la imatge per veure la presentació


Nosaltres, els ateus, hem elaborat una alternativa a l'organització de les festes socials i al calendari, en la que tothom s'hi pot sentir representat. Convidem tots els barcelonins i barcelonines a comentar i posar en comú les possibilitats de reforma dels actes socials vigents.

Al marroc no hi ha burkinis


Encara que d'entrada ho sembli, aquest rètol no està escrit en català, sinó en francès, àrab i anglès.

Es tracta de les piscines del Marroc, en les que «per raons higièniques» no es permet el bany fent ús de l'anomenat «burkini». Aquí no se'n vol ni parlar (excepte que ho vulgueu comentar en aquest blog). 

Per a més referencies podeu consultar l'article d'Albert Riba a la pàgina 16 de la revista Gaietà Ripoll nº 3   

Transculturalitat o més del mateix


Original en castellà >>




 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

Campaña unitaria


POR UNA ESCUELA PÚBLICA Y LAICA.
"RELIGIÓN FUERA DE LA ESCUELA"
 

DECLARACIÓN ENERO DE 2022 

A los medios de comunicación.  

A la comunidad educativa y a la sociedad en general. 

Al Poder Ejecutivo y al Poder Legislativo 

Al Ministerio de Educación y Formación profesional y al Ministerio de Universidades A las Consejerías de Educación de las diferentes CCAA y a la Conferencia de Consejeras/os Al Consejo Escolar del Estado.



Esta Campaña unitaria surgió en el año 2002, como una iniciativa y un compromiso, en torno al objetivo  democrático de lograr la plena laicidad del sistema educativo. Ha tenido varias fases y ha sido  respaldada por diferentes organizaciones sociales, políticas y sindicales, en según qué momentos y qué  color político gobernara. A lo largo de este tiempo ha emitido diversidad de comunicados y declaraciones, se ha reunido, en diferentes momentos, con el poder legislativo y ejecutivo. Antes de cada Campaña electoral se han elaborado y hecho público una serie de propuestas, en base a exigir la construcción de un Sistema educativo público laico. El anterior a éste, a modo de Contrato Electoral, se aprobó con  motivo de las elecciones de noviembre de 2019.  

Durante la discusión parlamentaria de la última reforma educativa (LOMLOE), también se envió al Ministerio de Educación y FP y a los diferentes Grupos parlamentarios un amplio documento, en el mes de abril de 2019, exigiendo en primer lugar la denuncia y derogación de los Acuerdos concordatarios de 1979, de acuerdo a la Proposición no de Ley aprobada en la Comisión de Educación del Congreso el 22 de febrero de 2018, como consecuencia de una iniciativa de esta Campaña unitaria, instando al Gobierno a: 

A) —Garantizar el imprescindible carácter laico que debe revestir la Escuela como institución pública, dejando la religión confesional fuera del sistema educativo oficial, es decir, del currículo y del ámbito  escolar. 

B) —Denunciar y derogar los Acuerdos del Estado español con la Santa Sede, así como los suscritos en el mismo sentido con otras confesiones religiosas, obligando al gobierno a proceder para el cumplimiento de ese mandato. 

Moción que, durante la tramitación de LOMLOE y hasta ahora, no se ha hecho efectiva, ni se ha  reclamado por parte de ningún Grupo parlamentario, de los que —en su día, estando en la oposición— la  aprobaron en dicha Comisión. Tampoco en los Acuerdos de Gobierno de la actual coalición  gubernamental se hizo mención a ello, ni en la tramitación y aprobación de esta última reforma. 

Una vez aprobada la LOMLOE, está en fase de desarrollo, de cara a su aplicación prevista para el inicio  del curso 2022-23. Por ello se están elaborando los diferentes currículos y demás reformas, además de  pasar por las diferentes fases de tramitación administrativa y consultas obligatorias. Cuestión ésta que - también- nos preocupa, en cuanto a los contenidos de la nueva asignatura de Educación  en Valores Cívicos y Éticos, que se impartirá en un curso de primaria y en otro curso de secundaria y en  cuanto a su aplicación en los centros privados concertados de ideario propio (mayoría católicos). También  nos preocupa la aplicación y solución que se va a dar, por parte de las diferentes CCAA y de los  diferentes centros (en su autonomía) de la no alternativa a quienes no soliciten religión. Para ello, vamos a solicitar reuniones con los diferentes responsables políticos 

La actual política educativa de Estado está provocando diversos desajustes, en base a las políticas de  los diferentes territorios, los cuales tienen amplias competencias, aumentadas en esta última reforma. Por  una parte, se siguen desarrollando diferentes procesos de mercantilización y privatización de la  Enseñanza, tanto por vía de precarizar la enseñanza pública, como a través de medidas de apoyo al 

sector privado, en su mayoría bajo control ideológico de la Iglesia católica. Y por otra parte, se siguen  manteniendo en los centros escolares públicos a personas designadas por los obispos, con la misión de,  además de impartir clases de religión, cristianizar a la comunidad educativa y hacer proselitismo  religioso. A todo ello habría que añadir la entrada, cada vez mayor, en los centros públicos, de personas  de religiones minoritarias, también con fines de hacer proselitismo. 

Todo ello conlleva un doble grave perjuicio para el alumnado que, por un lado, es segregado por  motivos ideológicos, nada más y nada menos desde los tres años, es decir desde edades muy  tempranas, vulnerando diversos convenios de la Infancia y, por otro lado, también es segregado por motivos económicos y sociales.  

Una vez aprobada esta última reforma, que no aborda la cuestión de la laicidad del Sistema  Educativo en toda su dimensión, las entidades que más abajo se relacionan, mantenemos nuestra  lucha por: 

A) —Garantizar la plena laicidad de la enseñanza, para ello: 

1-Hay que sacar la religión confesional de la Enseñanza, de forma inmediata.

2-NO financiar -con dinero público- el adoctrinamiento religioso en ningún centro escolar.

3.-Potenciar la Red Pública de Enseñanza, como fundamental para vertebrar el Derecho a  la Educación de todos y todas, evitando —de forma progresiva— la desviación de fondos  públicos hacia intereses privados de todo tipo.  

B) —La derogación de los Acuerdos con el Vaticano, por constituir la base “legal” de los privilegios  que sigue reclamando la Iglesia, especialmente dentro del sistema educativo y, al mismo tiempo,  haberse producido un progresivo rechazo social y político a sus contenidos antidemocráticos. De igual forma deberá procederse a la anulación de Acuerdos con otras confesiones en los que se establece la posibilidad de impartir religión en la escuela.

 

Para lo cual a partir de enero de 2022, programaremos una serie de acciones encaminadas a tratar de conseguir algún día nuestras reivindicaciones, basándonos en principios constitucionales y en los  derechos de la Infancia más elementales, como es preservar la libertad de conciencia y la no segregación por motivos ideológicos y sociales en el ámbito escolar.



Madrid, enero de 2022 

**** 

Entidades que respaldan (expresamente) la Campaña y el Manifiesto de 2022, hasta el 15.1.2022 

STES.i estatal / EUROPA LAICA / CCOO de la Enseñanza estatal / MHUEL / Fundación Ferrer i  Guardia / Sector Enseñanza de FeSP-UGT / CGT Madrid Federación Enseñanza / Asamblea  Marea Verde Madrid / Laikotasuna (Euskadi) / FAPAR – (Fed Asoc Madres y P de Aragón) /  FAPA María Moliner de Albacete / EHIGE (Conf. de Madres y Padres de la Escuela Pública  Vasca) / UAL – Unión de ateos y librepensadores - AMAL (Asociación madrileña de ateos y  librepensadores) / Colectivo Infancia / RED IRES / Frente de Estudiantes / Sindicato de  Estudiantes / MRP (Federación de Madrid) / Movimiento Social por la Escuela Pública  (Asturias) / Plataforma Escuela Pública Aranjuez / Católicas por el Derecho a Decidir /  Redes CRISTIANAS / HEZKUNTZA LAIKOA / Iglesia de base de Madrid - Fundación  Democracia Activa / Partido Socialista Libre Federación / Asociación Lánzate LGTBI de  Canarias / STEILAS (Sindicato de Educación de Euskal Herria) / FADEA Federc Asoc Estud  Aragón / Comunidades Cristianas Populares de Andalucía / Izquierda Republicana / STES CLM / CCOO Enseñanza - Madrid / 

*** 

**Quienes lo deseen, y no lo hayan hecho todavía, a partir de ahora lo pueden hacer al correo: escuelalaicacoordinacion@gmail.com 

O bien, hacer cualquier consulta o sugerencia.