Entrevista a Kamchatka

 

Albert Riba

Albert Riba: “Els ateus estem disposats a dubtar de qualsevol cosa però per als creients la inexistència de Déu és una hipòtesi incorrecta”

Ovelles negres

Marc Cabanilles

Versió original en castellà a LEVANTE

Foto: acracia.org

Poc (i gairebé sempre malament), es parla de les anomenades ovelles negres d'un grup, de la família, d'una organització, d'una col·lectivitat.

Dues teories intenten explicar l'origen de l'expressió “ovella negra”.

Una ve de la faula bíblica, on es jutja un pare que perdona el seu fill malgrat ser l'ovella perduda.

L'altra sembla venir d'un relat d'Ítalo Calvino, on explica que en un poble on tots els seus habitants eren lladres, vivien en harmonia i hi havia un equilibri perquè tots robaven tothom. Fins que va arribar una nova persona que es va negar a aquesta vida. A partir d'aquí, van néixer les desigualtats entre rics i pobres, els contractes i els salaris perquè uns robessin per altres. I finalment el nou veí va morir de gana per no voler robar.

Per a una “ovella negra”, la situació normal és seguir les seves pròpies idees però mantenir la ment oberta a les noves, aprendre de les experiències viscudes, fomentar la curiositat per quant l'envolta, trencar amb la inèrcia quotidiana i saber escoltar les aportacions externes. Tot això requerirà de molta mà esquerra (deixarem aquesta expressió per a un altre article), molta reflexió, molta constància, i per descomptat, de molt valor per quan les decisions que prengui, no concordin amb el que la majoria espera. Perquè el més còmode, el menys conflictiu, el que fa que no es noti la presència, el que permet “integrar-se” a la societat sense cap esforç, és seguir les normes “de sempre”, continuar amb les tradicions sense mirar la seva bondat, utilitat o vilania, creure's les "creences"que t'imposen des que neixes només pel fet de ser-les.

En canvi ser "ovella negra", actuar com a "ovella negra", o que et titllin d'“ovella negra”, implica —a més d'un esforç titànic per explorar noves formes de comportament— ser el blanc de les crítiques dels qui mai no van alçar la seva veu, exposar-se al rebuig dels que s'espanten davant del que és diferent, sotmetre's al judici esbiaixat dels que mai intentaran canviar res. Crítiques, rebutjos i judicis, derivats d'un desconeixement del que significa no deixar-se controlar, no deixar-se domesticar, no deixar-se esmicolar, tenir iniciatives pròpies.

Estar programats per creure que allò de sempre és el correcte i el millor, és la garantia que es veuran amb mals ulls qualsevol indici de rebel·lia, qualsevol intent de contestació, l'exploració de nous camins, la posada en pràctica dels somnis. Anar a contracorrent, en diran, quan la realitat és que la contracorrent és reprimir els desitjos, no intentar dur a terme els somnis, frustrar el talent, conformar-se amb la vida que et diuen t'ha tocat viure, no actuar per creure que ja vivim al millor dels mons possibles.

Si ens meravellem i cuidem una flor rara, amb més raó ens hauríem de meravellar i tenir cura de les rareses de les “ovelles negres”, garantia de llibertat, d'esperit crític, d'afany de superació, en definitiva, garantia d'un progrés social i espiritual , avui dia més necessaris que mai davant dels terribles embats, castrants i tòxics, que moltes vegades —i gairebé de forma contínua— rebem des de tots els àmbits (família, amistats, política, educació, mitjans de comunicació, economia, religió,..).

En temps de massificació, de globalització, quan tot ens empeny a actuar, a vestir, a menjar, a gaudir amb uniformitat, temps en què la rebel·lia s'intenta equiparar al delicte, ser “ovella negra” és la millor, molt eficaç i més noble contribució que es pot fer al progrés d'una humanitat, que de tant de caminar en la mateixa direcció, ha perdut el nord, i per tant, també desconeix on és el sud, l'est i l'oest.

Deia Antoine de Saint-Exupery a la seva obra El Petit Príncep que:

“el món sencer s'aparta quan veu passar una persona que sap on va” 

Només cal recordar aquestes paraules per intentar valorar, saber protegir i poder fomentar les diferències, aprofitant les virtuts, la valentia i l'autenticitat de les “ovelles negres” l'existència de les quals sempre es debat entre la traïció i la supervivència.

 

Religió a l'escola

Segons dades facilitades recentment per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), a l'estat Espanyol i durant el període 2020-2021 cursen l'assignatura de Religió més de 3,2 milions d'alumnes, el que suposa un descens de gairebé 83.000 alumnes (un 3%) respecte a la xifra del curs passat,

Cal assenyalar que —segons la mateixa CEE— l'assignatura de Religió ja havia perdut a Espanya més de 250.000 alumnes en els dos cursos anteriors en els nivells d'Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat.

Bona notícia: l'enganyifa de la religió sembla que perd pistonada.

Encara així, aquests 3,2 milions d'alumnes fan religió perquè «l'ensenyament religiós escolar forma part del dret dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions religioses, dret que és atès subsidiàriament per l'Escola i l'Estat, segons preveu la Constitución Española», enfront dels prop de dos milions d'alumnes que no estudien religió.

Espanya continua sent, per tant, un país educativament confessional, pagat per l'Estat. 

Dolent per a la ciència i dolent per a la llibertat de pensament si en l'educació encara perdura la fe, el pecat, la confessió i el sobrenatural.

Mala notícia: dolent per al país.

I és tan ridícula la situació, que ara ens trobem que el sistema educatiu no sap què fer amb els més de dos milions d'alumnes que no els interessa la religió.

Els capellans sí saben què fer amb els seus: fe, obediència, misteri, creacionisme i submissió als representants de Déu en la Terra.

Però el Govern socialista deambula pels llimbs amb els alumnes que prefereixen la ciència a l'esoterisme.

És el món a l'inrevés.

Com dic, dolent per al país, que necessita urgentment aixecar-se de damunt la xacra confessional en l'educació.

De manera que, com es diu en un article d'El País:

«Des del curs que ve, els qui no la triïn [la religió] no cursaran una altra assignatura, com fins ara. Els centres els hauran d'oferir una “atenció educativa”, però aquesta no podrà consistir en el fet que aprenguin nous continguts, ni tan sols a repassar amb un docent els ja rebuts en classes de reforç, segons els estranys límits que emboliquen l'ensenyament religiós en els centres educatius, construïts sobre un acord internacional (subscrit el 1979 per Espanya i la Santa Seu) [...]»

Però a on nassos mira aquest Govern de «les esquerres»?

Al Papà, suposo.

Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.

Deixeu-me en pau

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en: levante-emv.com.
(Traduït al català amb permís de l’autor).

Pot sonar lleig o dur, però —des del meu punt de vista— la religió consisteix bàsicament en entrenar la ment perquè ignori l'evidència i la lògica, basant-se únicament en la fe. I per si això no fos prou, a sobre sentir orgull d'això en comptes de vergonya.

Un cop fixat aquest punt de partida, diré que m'importa un rave la religió que cadascú tingui, sigui cristiana, musulmana o jueva.

Simplement em sembla ridícul i una pèrdua de temps, intentar desxifrar el que uns llibres de fantasies i mitologies antigues (Bíblia, Alcorà i Torà), vulguin dir sobre la vida actual, donat que van ser escrits fa centenars o milers d'anys. Tot i això, i per respecte, jo sempre lluitaré perquè hi hagi llibertat de consciència, per a qui vulgui ser cristià, musulmà o jueu.

Però compte! Atès que no crec en cap d'aquestes fantasies, no deixaré que cap creient (sigui persona o institució), que ningú ni res, puguin dictar com he de viure la meva vida. Se me’n fot el que digui la Bíblia, l'Alcorà o la Torà.

Els creients tenen dret a no avortar, a no divorciar-se, a no menjar porc, a no fer ús de l'eutanàsia i morir patint; tenen dret a practicar les relacions sexuals només per procrear, a casar-se només amb persones de l'altre sexe; tenen dret a no voler veure certes pel·lícules o no llegir certs llibres... però no tenen cap dret a dir-me a qui he d’estimar, com he de morir, què he de menjar, com he de vestir, de quina cultura puc gaudir, quins llibres puc llegir, quines pel·lícules puc veure, quin sexe practicar i amb qui.

No tenen ni l'autoritat ni el dret a basar-se en les seves creences particulars, per redactar lleis i comportaments obligatoris per a tothom.

Jo no sé què més fer perquè s'entengui que no m'importen gens les funestes religions. No sé què més dir per deixar clar que no vull saber res d'elles. No sé a qui o on recórrer perquè no m’afectin unes lleis basades en llibres tan irracionals, tan desfasats, tan absurds.

No pots obrir la maleïda Bíblia, l'infumable Alcorà o la troglodita Torà, i dir-me que el capítol tal, versicle qual, m'obliga a viure i comportar-me d'una determinada forma.

No m'importa. No crec en el que puguin dir aquests llibres anacrònics, escrits per no se sap qui, traduïts d'unes llengües a altres per tampoc se sap qui, modificats en multitud d'ocasions a força de ganivetades i baralles en conclaves i concilis, o ocultats segons conveniència de l'autoritat eclesiàstica de torn. No m'interessen uns llibres els continguts dels quals són arbitràriament interpretats per un capellà, un imam o el rabí de torn i per tant, fàcilment utilitzables com a instrument de manipulació i submissió.

Bíblia, Alcorà i Torà són font permanent de conflicte perquè van ser escrits en unes èpoques amb uns costums, una ètica, uns tabús i uns codis morals que res tenen a veure amb la societat actual.

Bíblia, Alcorà i Torà són un perill ja que tota doctrina no evolucionada, que pertanyi a uns pocs, que no admeti cap crítica, que no afavoreixi la dissensió ni el debat, només pot derivar en un instrument sancionador i de control.

Per tant, qui cregui en això és qui ha de viure segons això. No jo.

Estic cansat d'aquestes discussions interminables i inútils amb persones que defensen coses que ni entenen ni saben explicar, i que simplement repeteixen, com papagais, allò que en l'adolescència els va ser gravat en el cervell sense el seu consentiment, precisament, aprofitant que, sota l'autoritat de pares i mestres, la seva opinió no compta. Actitud papagaiesca agreujada «gràcies» a una educació alienant i acrítica, que incapacita moltes persones per raonar de forma lògica i científica.

I abans que algú m'ho indiqui, diré que aquestes reflexions no van contra els que des de la seva fe, fan de l'amor al proïsme o de la solidaritat el seu punt de referència. Però sí han de ser conscients que amb la seva pertinença a una determinada religió, que amb el seu suport moral i econòmic, que amb la seva falta de reflexió i crítica, estan donant suport unes parafernàlies indecents, unes actuacions mafioses i unes estructures mastodòntiques, ja siguin la Cúria Romana, l'entramat Sunita-xiïta-Sufí-wahhabita, o el Consell del Gran Rabinat, dels que el mateix Crist (cas d’haver existit) o Mahoma sentirien autèntica vergonya.

Si jo vingués amb el conte que sóc un ocell, parlés com a tal, em comportés com a tal, segurament la societat, en comptes de donar-me escaiola, m'apartaria i em posaria sota tractament psiquiàtric. En canvi, a les religions, amb tota la seva parafernàlia absurda i indemostrable, no només no se les aparta o se'ls psicoanalitza, sinó que se'ls regala tota l’escaiola del món en forma de subvencions, exempcions fiscals o privilegis.

Les religions van néixer amb la ignorància, han aconseguit sobreviure pel control i la por que exerceixen, i l'esperança és que morin per la ciència i el coneixement.

Mentre arriba aquest moment, parin les religions en el seu afany d'imposar a tot ésser vivent la seva forma d'interpretar la realitat i les seves normes de vida. No tenen cap dret a això.

Així que, si us plau, si més no a mi, deixeu-me en pau.

El Cura Ateo

Por el Dr. John D. Eigenauer

[Una versión de este artículo apareció en inglés en la revista American Atheist].

Foto: Wikipedia

En junio de 1729, tres copias de un manuscrito se descubrieron en Étrépigny, una aldea en el noreste de Francia. El hallazgo consistía en unas 600 páginas escritas en letra apenas legible. Al descifrarla, las autoridades reconocieron lo peligrosa que era: la declaración más radical del ateísmo que jamás se había visto. A pesar de la fuerza de su acritud, la coherencia de sus argumentos y la profundidad de sus acusaciones, no fue escrito por un gran autor como Voltaire, d’Holbach, o Diderot. De hecho, el autor fue un humilde cura de la misma aldea: Jean Meslier.

El libro comienza gentilmente, dirigiéndose a “Mis queridos amigos,” o sea, a los feligreses que Meslier había servido fielmente toda su vida. Les pide disculpas por haberles escondido sus verdaderas creencias. Enseguida explica que vivió una mentira para apaciguar los deseos de sus padres que fuera sacerdote. Pero, les confiesa, él nunca creyó. De hecho, considera la religión —toda religión, no sólo la católica— cómo la raíz de todo mal, toda injusticia y todo abuso conocido en el mundo. Meslier expresa este sentimiento tan fuerte mediante las palabras de uno de sus feligreses que supuestamente le dijo que las maldades del mundo nunca se acabarían hasta que el último rey fuera estrangulado con las entrañas del último sacerdote. ¡Esto aparece en las primeras páginas!

La religión, explica Meslier, no es sino una manera de controlar la humanidad, una invención humana, creada y empleada por los ricos y poderosos del mundo para aprovecharse de los desafortunados. Consta de “los trucos y estratagemas de los charlatanes” que se aprovechan de la ignorancia de la gente para subyugarla y robarle. El sistema entero, insiste él, está basado enteramente en la fe ciega, lo cual es contrario a la razón y felicidad humana. Para Meslier, es obvio que la religión es mentira porque Dios mismo, si existiera, habría establecido leyes claras para guiar la humanidad hacia la felicidad. Pero lo que vemos a través de la historia es pura confusión, contradicciones, y violencia.

Meslier les ruega a sus lectores que lean bien las escrituras mismas para verificar lo que él dice. Les explica que los mismos autores del Nuevo Testamento discrepan sobre los hechos más básicos de la vida de Jesús: predicó seis semanas según unos y tres años según otros. Mateo y Lucas no se acuerdan sobre la ascendencia de Jesús. ¿Es que Jesús pasó cuarenta días en el desierto como dicen tres de los evangelistas, o es que fue a Galilea como cuenta Juan? Estas contradicciones y muchas más, escribe Meslier, testifican el hecho de que las escrituras son puros mitos.

Meslier rechaza todo milagro porque no cuadra con la imagen de un ser todo poderoso. ¿Convertir una vara en una serpiente? Magia ridícula. ¿Dividir el Mar Rojo para dejar pasar a los israelitas y ahogar a los egipcios? Parece que Dios no ama a todos sus hijos. ¿Consolar a una sirviente mientras miles se mueren de hambre? Ningún ser humano sería tan indiferente. Es más, todos los milagros mencionados en las escrituras tienen su paralela pagana. Por ejemplo, escribe él, la historia de Abraham e Isaac es igual que el mito de Metella y Metellus. Y el cuento de que Jesús murió para expiar los pecados del mundo es el más absurdo de todos, sin evidencia y contra toda razón.

Meslier ataca la eucaristía (mera harina y masa), los sacrificios (productos de un dios sanguinario), la creación del mundo (lo cual se explica por causas naturales), las vidas opulentas de las autoridades de la iglesia, la absurdidad de toda superstición, la ridiculez de un dios a la vez escondido y vindicativo, las barbaridades que se encuentran en las escrituras, la vanidad de la salvación, la estupidez de la fe, y cada idea que no sea fundada en la razón.

Pero también ofrece esperanza a la humanidad. Expone el primer esquema de pseudo-comunismo en que todos viven como iguales, comparten los bienes de la tierra, y toman juntos decisiones basadas en la razón y la igualdad. Él imagina un mundo en que los abusos creados por la religión son derrotados por un deseo común por la verdad y la justicia. Predice que llegará el momento en que la gente no aguantará más sometimiento mental y físico y que romperá las cadenas de la tiranía de la religión para establecer una sociedad que emplea la razón para lograr la igualdad y la abundancia para todos.

Copias del manuscrito llegaron a París y se vendieron a un precio enorme. Voltaire simula que nunca vio una, pero luego produjo una edición en la que Meslier aparenta ser deísta, no ateo. Así de escandaloso fue el documento. La Memoria contra la religión de Meslier es una obra realmente extraordinaria. En ella se unen un materialismo completo, una crítica profunda de la Biblia, un racionalismo penetrante, y una lógica implacable contra la religión cuyo fin es una felicidad mayor para la humanidad, librada de las cadenas de la fe y la opresión. Sus ideas siguen siendo válidas hoy en día y sus argumentos siguen siendo potentes.

Unos links sobre Meslier:

Jean Meslier en Wikipedia.es

Memoria contra la religión (edición completa en español).

Memòries D'un Capellà Que No Creia En Déu (edición abreviada en catalán).

Memoir of the Thoughts and Sentiments of Jean Meslier (edición en inglés).

Existen varias ediciones en francés. Esta edición contiene extractos de la Memoria contra la religión con comentarios por Serge Deruette, eminente estudiante de Meslier.

Canadà: Els internats per a menors indígenes i el somni d'un país sense indis

Emily Schwing

((Publicat originalment a «sin permiso», on trobareu l'original en castellà))

Per als supervivents, la troballa de restes de gairebé un miler de menors desapareguts a Kamloops i Cowessess és tot just la punta de l'iceberg. Fins a la dècada de 1990 l'Estat i l'Església van dirigir un sistema escolar dedicat a eradicar les cultures originàries de país.

Roberta Hill era tot just una nena quan ella i cinc dels seus germans van ser inscrits a la força en un internat per a menors indígenes. Amb 70 anys, la va impactar assabentar-se el recent descobriment de les restes de 215 nens, enterrats en l'àrea de l'Escola Residencial Índia de Kamloops, a la província de Columbia Britànica. La troballa(1) va ser comunicada al començament de juny a la nació originària Tk'emlúps et Secwépemc. «Com podies ignorar que tenies 215 persones enterrades», es pregunta Hill, «quan els pares et deien "no m'han tornat al meu nen, vull saber on està"?». «Qui són els responsables?», qüestiona.

Hill i altres activistes demanen una investigació massiva sobre el destí d'altres nens desapareguts en els internats de Canadà, mentre el país s'enfronta a la seva història de genocidi cultural contra els pobles indígenes. Recentment, el primer ministre Justin Trudeau va demanar un major suport als supervivents de sistema d'internats i va ordenar que les banderes estiguessin a mig pal a tots els edificis federals del Canadà. Manifestants van col·locar centenars de parells de sabates en els graons d'aquests mateixos edificis i al voltant de monuments de tot el país, en honor als nens que van morir a l'escola de Kamloops. Cap d'aquestes morts havia estat registrada oficialment. «Lamentablement, aquesta no és una excepció o un incident aïllat», va dir a la premsa Trudeau després de coneguda la troballa a Kamloops.«Hem de reconèixer la veritat. Els internats eren una realitat», va assegurar.

Durant més d'un segle es va obligar els nens indígenes del Canadà a ingressar a aquestes escoles residencials. De les 139 que van existir al país, més de la meitat van ser administrades per l'Església Catòlica, inclosa la de Kamloops, una escola inaugurada el 1890 que va arribar a tenir fins a 500 inscrits en els seus moments de major activitat. Com supervivent d'aquest sistema, Hill va compartir les seves experiències amb la Comissió de la Veritat i la Reconciliació del Canadà (CVR). Establert el 2008, aquest organisme va tenir entre els seus objectius crear un registre històric del que van haver d'enfrontar els nens indígenes. Va recopilar milers de documents i va entrevistar a 6.750 supervivents.

Hill i els seus germans van assistir a l'Institut Mohawk, un internat dirigit per l'Església Anglicana del Canadà, a la ciutat de Brantford. Va explicar a la comissió que allà va ser abusada sexualment entre els 6 i els 10 anys. «Hi havia dos sacerdots. A un li agradaven les nenes i a un altre els nens, de manera que els homes tampoc se salvaven. El tracte era brutal, i quan no els colpejaven, els violaven», diu. Per Hill és clar que la investigació duta a terme per la comissió no va ser prou profunda. «Malgrat el trist i punyent que és, realment no sorprèn», sosté. «Crec que n'hi haurà més si la gent busca», afegeix. Hill i molts pobles originaris, incloses les Sis Nacions del Gran Riu, estan ansiosos perquè es faci una investigació seriosa sobre els nens desapareguts.

El paper de l'Església

No està clar quan van ser enterrats els cossos ara descoberts a Kamloops. L'Estat canadenc es va fer càrrec dels internats en 1969. El de Kamloops va tancar el 1978. Abans que l'Estat assumís el control, la majoria de les escoles estaven a càrrec de diverses institucions religioses. L'Església Anglicana del Canadà va emetre una disculpa el 1993 pel seu paper en el sistema d'internats. Un any després, es van disculpar els presbiterians. També ho han fet els metodistes i l'Església Unida de Canadà.

«No hi ha dubte que l'Església va estar involucrada en això», diu el reverend Larry Lynn, sacerdot catòlic de l'arxidiòcesi de Vancouver. «L'Església estava a càrrec d'aquesta institució.» Trudeau va sol·licitar una disculpa al papa Francesc durant una visita al Vaticà el 2017. Entre les 94 crides a l'acció incloses en l'informe final de la CVR es troba una sol·licitud de perdó oficial del cap de l'Església Catòlica. Però si bé els bisbes locals s'han disculpat, el Papa s'ha negat.

El 2 de juny, l'arquebisbe Michael Miller va emetre una declaració en nom de l'arxidiòcesi de Vancouver en la qual va reflexionar sobre una disculpa pública que va fer el 2013 davant la CVR. «Si les paraules de disculpa per fets tan atroços són per portar vida i sanació, han de ser acompanyades d'accions tangibles que fomentin la revelació plena de la veritat», va afirmar Miller. L'arxidiòcesi ha ofert suport psicològic i de salut mental a les famílies que van perdre els seus fills i es troba ara proporcionant assistència financera i experts per ajudar a la identificació dels morts a Kamloops.

El cas és observat amb atenció des dels Estats Units. Entre 1869 i la dècada de 1960, aquest país va finançar més de 350 internats per a nens indígenes sota l'administració de les esglésies. Les històries dels supervivents nord-americans són similars a les de Canadà, i inclouen tortures, fam, abús sexual i físic.

«Als Estats Units necessitem com més aviat millor una comissió de la veritat», afirma Christine McCleave, directora executiva de la Coalició Nacional de Sanació pels Internats Indígenes. «Necessitem que el govern federal faci un pas endavant i reveli el dany causat.» L'organització de McCleave està treballant en una versió americana de la CRV. L'any passat es va presentar un projecte de llei en aquest sentit a la Cambra de Representants dels Estats Units, però no va prosperar.

Hill, mentrestant, creu que encara queda molt per revelar. Amb el que ha passat a l'escola de Kamloops ara a la vista, espera que no es trigui gaire en descobrir la veritat.

(Publicat originalment en Public Ràdio Exchange com «Gruesome boarding school discovery forces Canada to reckon with its cultural genocide history». Traducció de Bretxa.)

Nota:

(1). Després de la troballa del 28 de maig a terres de l'antic internat de Kamloops, 751 tombes de nens sense identificar van ser trobades el 24 de juny al costat del que fou l'internat de Marieval, en l'actual localitat de Cowessess, al centre sud de país. L'Escola Residencial Índia de Marieval va funcionar des de 1899 a 1997 i, a l'igual que la d'Kamloops, també estava sota la direcció de l'Església Catòlica (N. del E.).

La història dels internats canadencs: assimilació forçada i espoli

... [Si] hem de fer alguna cosa amb l'indi, hem d'agafar-lo molt jove. Els nens han de ser mantinguts constantment dins el cercle de les condicions civilitzades.
Nicholas Flood Davin, «Informe sobre escoles industrials per indis i mestissos», 1879

Vull desfer-me del problema indi. De fet, no crec que el país hagi de protegir contínuament a una classe de persones que es mantenen apart ... El nostre objectiu és continuar fins que no hi hagi un sol indi al Canadà que no hagi estat absorbit en el cos polític i no hi hagi ja una «qüestió índia», ni un Departament Indi. És aquest l'únic objectiu d'aquest projecte de llei.
Duncan Campbell Scott, Departament d'Assumptes Indígenes de Canadà, 1920

El govern canadenc va perseguir aquesta política de genocidi cultural perquè desitjava desfer-se de les seves obligacions legals i financeres amb els aborígens i fer-se amb el control de les seves terres i recursos. Si totes les persones aborígens haguessin estat «absorbides en el cos polític», no hi hauria reserves, tractats ni drets aborígens.
Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Canadà, Honoring the Truth, Reconciling the Future: Summary of the Final Report of the Truth and Reconciliation Commission of Canada, pàg. 3

Els internats per a nens indígenes van operar al Canadà durant més de 160 anys, i més de 150.000 nens van passar per les seves portes. Cada província i territori —amb l'excepció de l'illa del Príncep Eduard, Terranova i Nou Brunswick— albergava escoles administrades per l'Església i finançades amb fons federals. L'última d'elles va tancar el 1996, a Saskatchewan. Els nens de les Primeres Nacions, Métis i Inuit van ser apartats de les seves famílies i comunitats, sovint contra la seva voluntat. Se'ls va dur a escoles on es van veure obligats a abandonar les seves tradicions, pràctiques culturals i idiomes.

El sistema d'internats va ser només una eina en un pla més ampli d'«assimilació agressiva» i de colonització de pobles i territoris indígenes. Si bé el sistema federal d'internats va començar al voltant de 1883, els seus orígens es remunten a la dècada de 1830, quan l'Església Anglicana va establir un internat a Brantford, Ontario. Abans d'això, les esglésies havien construït escoles per a nens indígenes des de mitjans segle XVII. Durant aquest període inicial, aquestes escoles missioneres es van situar principalment a l'est de Canadà. A mesura que les missions i els esforços colonials es van traslladar a l'oest dels Grans Llacs, també ho van fer les escoles. El govern canadenc i les esglésies van desenvolupar el sistema d'internats com un mitjà per resoldre la «qüestió índia»: l'amenaça i l'obstacle que en la seva opinió plantejaven els pobles indígenes a la construcció en curs de la nació del Canadà.

Per a això, van tirar endavant un sistema que imitava les escoles construïdes als Estats Units i a les colònies britàniques, on els governs i les potències colonials feien servir grans escoles industrials que funcionaven com internats per convertir les masses de nens indígenes i pobres en catòlics i protestants i tornar-los «treballadors laboriosos». Aquestes escoles es van desplegar al llarg d'Irlanda, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, així com a Suècia amb els nens indígenes sami, per tal que els nous colons poguessin reclamar les terres tradicionalment ocupades pels pobles originaris. Canadà va adoptar aquest model per imposar als nens de les Primeres Nacions, Métis i Inuit l'adopció de tradicions, idiomes i estils de vida europeus.

Originalment, el sistema d'internats estava enfocat en el desenvolupament d'escoles de treball industrial i d'escoles agrícoles. Cap al 1900, al Canadà hi havia 22 escoles industrials i 39 internats. En 1931, en l'apogeu d'aquest sistema, hi havia 80 escoles en funcionament i, encara que la majoria d'elles es deien residential schools (escoles residencials o internats), mantenien sovint el treball industrial a través de grans jardins, graners, tallers i sales de costura. Les esglésies catòlica i protestant van proporcionar gran part de les directives originals sobre on ubicar aquestes escoles i com havia de créixer el sistema. Els agents i funcionaris governamentals dels diversos «departaments indis» van exercir un paper central en el seu desenvolupament i manteniment. Molts dels primers internats es van construir prop d'escoles missioneres ja existents.

La qualitat de l'educació i la dels propis edificis va ser deficient durant gran part de la història. Els primers internats estaven notòriament mal finançats i mal administrats. Els relats de supervivents i del personal de les institucions indiquen que els edificis sovint es trobaven en mal estat i que, en alguns casos, eren fins i tot perillosos. Els incendis els van arrasar amb freqüència. Algunes escoles de nord es quedaven sense carpes ni refugis temporals. Posteriorment, es van construir noves escoles amb una arquitectura pesada, maons i ciment, en un esforç per mostrar la permanència de les polítiques educatives de l'Estat cap als pobles indígenes. Aquests nous internats, tot i que representaven una millora respecte als anteriors,seguien caracteritzant-se per la baixa qualitat dels aliments que brindaven i les pèssimes condicions de vida dels seus estudiants.

(Història de les Escoles Residencials, Atlas dels Pobles Indígenes de Canadà. Disponible en anglès i francès a indigenouspeoplesatlasofcanada.ca. Traducció de Bretxa.)

SIGLO XIX

por Luís Sotillo
socio de Ateus de Catalunya

Si en otro trabajo anterior califiqué el Siglo de Oro español como el Siglo de Hojalata, ahora, el siglo XIX debería ser el Siglo para Olvidar; pero creo que será mejor: el Siglo para NO Olvidar. Pues quien olvida su historia está obligado a repetirla… y esta mierda de siglo vale más que no se repita nunca. Aunque… ¿no será lo mismo que estamos haciendo ahora? No creo; lo de ahora es más suave.

He de advertir que para mí, el siglo XIX empezó el 14 de abril de 1789 con la toma de la Bastilla. ¡Qué hambre no pasarían los franceses que inventaron la guillotina! En cuanto empezaron a rodar cabezas, se acabó la miseria: Suprimida la monarquía, las aguas volvieron a su cauce y con la suerte de que empezaron a surgir sabios prohombres de ciencia y la casualidad de un Napoleón Bonaparte. Aunque tampoco fue inmediato pues en pocos años, en vez de rey tenían Emperador y tras éste, dos reyes más. Pero en 1830 se acabó la monarquía francesa. En el pino de los franceses, la cuarta rama se tronchó para siempre.

Quisiera que pensarais en «el Pi de les 4 branques» (el de la Torre Girona); cada rama es independiente entre sí, pero todas ellas están conectadas. Una rama es la militar, otra la eclesiástica, la tercera es la ilustración y la cuarta, la monarquía.

Una de las consecuencias de la Revolución francesa fue que en los países vecinos el pánico ocupó las mentes. Si la nobleza entró en cagalera, los eclesiásticos más. Por eso, tomemos como referencia el 1805 (Batalla de Trafalgar, ¡qué lástima!). Pero todo lo que olía a francés era rechazado sin paliativos. Surgió el término «afrancesado» para designar con desdén a quienes tuvieran ideas modernas, de libre pensamiento, de ilustración científica. Dieciocho años después, pediríamos a Francia que nos enviaran los «Cien mil hijos de san Luis».

El nuncio de su santidad de Roma, a través de los arzobispos llegaba a los obispos para que con la colaboración del noble de la zona, hicieran predicar a los párrocos y se sembrara un odio hacia lo francés, que en cuanto surgió la ocasión, se destapó la Guerra de la Independencia. Era el pueblo quien se levantaba en armas. ¿qué sabría el pueblo de lo que pasaba en las altas esferas de poder?

Hay que reconocer que en esos momentos,  el deseo de los diversos reinos de la época era que después las guerras de Napoleón, urgía revisar los equilibrios de poder en Europa. 

Hay que seguir reconociendo que para sublevación, lo que se dice sublevación, la de Fernando con su padre: el Motín de Aranjuez. El 19 de marzo (el día del Padre) del 1808, hay un motín preparado por el hijo y sus asociados, que termina con la abdicación de su padre porque el hijo creía (posiblemente con razón) que Godoy se entendía con su madre y había autorizado la entrada en suelo español de 65.000 soldados franceses que iban a «conquistar» Portugal. Se tuvo la brillante idea de trasladar al rey a Aranjuez por si, ante la invasión francesa, tenían que huir a Sevilla y de allí a América, como había hecho ya el rey portugués.

En 1808, con el Motín de Aranjuez, se había iniciado un proceso que derivó en la Guerra de Independencia. El partido fernandino repuso a Godoy, por lo que Carlos IV abdicó a favor de su hijo Fernando VII, quien buscó el reconocimiento en Murat, aunque el final fue que Murat despachó a los dos, padre e hijo, a Bayona y se quedó como el jefe político de España, hasta poner como rey a José Bonaparte. Desde ese momento y hasta 1814, España viviría una situación ininterrumpida de guerra. No fueron estos años propicios para la creación artística, aunque si se multiplicaron las estampas, difundidas desde la clandestinidad, y naciendo un nuevo género: la sátira política, que sirvió como regocijo popular y su mayor protagonista fue José I, llamado «Pepe Botella», cuando era abstemio; llamado también «Pepe Plazuelas» porque en Madrid pretendía derruir viviendas insalubres y hacer plazas a lo francés; porque pretendía suprimir los señoríos y el Consejo de Castilla (¡Ah!, ¿que pretende este «franchute»?); porque quería hacer una pinacoteca, pero no tuvo éxito; aunque fue la semilla del Museo del Prado y pretendió hacer una Constitución liberal, ilustrada pero imposible, pues tenía que ser la de Cádiz, años más tarde y pretendía organizar España en Prefecturas, como en Francia. Por lo antes mencionado, y desde Junio de 1808, los acontecimientos fueron analizados con un valor indudablemente religioso. Era el intruso, ateo y demoníaco José Bonaparte.

Empecemos por el escenario.

Los pronunciamientos militares españoles del XIX

Empezando por el de Riego en 1820 al grito de ¡Viva la Constitución!, van a tener en general un papel potenciador del liberalismo e incluso (el motín de 1866 o el levantamiento del vicealmirante Topete en 1868 con el que se inicia el sexenio democrático), del ala más radical de este liberalismo. El retorno al absolutismo en 1823, tras el trienio liberal (1820-1823) no fue obra de una conjura militar en el seno del ejército español, sino de un ejército extranjero: el ejército francés conocido como «Los cien mil hijos de San Luis», llamado por Fernando VII.

El siguiente escenario es la Caída del Imperio.

Lista de países americanos que consiguieron su independencia en esos años:

• 1810: Colombia y México,
• 1811: Venezuela y Paraguay,
• 1816: Argentina,
• 1818; Chile,
• 1821: Costa Rica, El Salvador, Nicaragua, Guatemala, Honduras, Panamá, Perú y República Dominicana,
• 1822: Ecuador,
• 1825: Bolivia,
• 1898: Cuba

Cuando llegaron las noticias del hundimiento definitivo de las colonias y el imperio, comprobaron que, sin embargo, el pueblo seguía yendo a los toros como si nada hubiera ocurrido. Como comprobación, ver las zarzuelas de la época y las creaciones de escuelas de órdenes de curas durante el siglo.

A ver quien, en su sano juicio, grita hoy ¡Viva España! Esta sería una rama del Árbol de la Ciencia presentado al principio: el sentido común. (Esa rama no existe en este país)

¿Queréis otro escenario?

La lucha fratricida y la incultura.

La guerra de la independencia, ¿fue una guerra civil? Creo que en cierta manera sí. También lo pensaba Goya cuando pintaba cuadros como «Duelo a garrotazos» o «La Riña». Dos españoles dándose garrotazos con las piernas enterradas para no poder huir (eran los duelos de los pobres). Pero, por si alguien duda, que repase las guerras carlistas. Siglo XIX: tres guerras carlistas (1833-1840, 1846-1849, 1872-1876). Todo un proceso de selección intelectual. Y hablando de intelecto, ¿qué progresos intelectuales hubo en España en el XIX? Pues ninguno. Economistas, sociólogos, filósofos, literatos, investigadores iban y venían del exilio según quien gobernase en Madrid. 

Muchos autores opinan que la situación española proviene del erial intelectual que se produjo en el siglo XIX, desde la enseñanza infantil a leer y escribir, hasta las investigaciones científicas. Que Joaquín Costa pidiera a gritos «Pan, Escuela y 7 llaves al sepulcro del Cid»  y que Unamuno (algo más tarde), dijera aquello de «que inventen ellos». Que en España no hubiera existido una revolución industrial ni política es porque sus intelectuales tuvieron que exiliarse al principio a Europa, donde se daba el caso que los mejores intelectuales españoles estaban en la isla de Jersey (esto es auténtico). Hasta finales del XIX no empezaron a exiliarse a México y en el XX a Sudamérica. Hoy lo vemos repetido también, cuando los universitarios y futuros investigadores, desde jovencitos, han de irse al extranjero para encontrar trabajo.

Lo que decía antes. «¡Viva España!». Aquí solo somos 26 millones de hijos de puta a los que hay que fusilar.

PRIMER PRONUNCIAMIENTO DEL SIGLO, LLAMADO LIGHT O CERO-CERO

No se trata de un acto de enfrentamiento y sublevación, pero sí hubo un acto por el cual, el ejército se ponía a disposición del monarca que en aquel momento, aceptaban como rey. El 17 de abril de 1814, el general Elío, al mando del Segundo Ejército (no sé si habían mas de dos, pero el primer ejército, no estaba para rendir pleitesía), puso sus tropas a disposición del rey y lo invitó a recobrar sus derechos.​ Fue el primer pronunciamiento de la historia de España, pero por no haber violencia, lo llamaremos pseudo-pronunciamiento.

PRIMER PRONUNCIAMIENTO MILITAR

Fue efectuado en 1820 al mando del teniente coronel Rafael de Riego en la población sevillana de Cabezas de San Juan. Riego comandaba las tropas españolas que iban a ser embarcadas rumbo a América para sofocar a los insurgentes que luchaban por la independencia de los países hispanoamericanos.

La causa fue el descontento social y la inestabilidad económica del régimen absolutista, marcado por la crisis del antiguo régimen iniciada en el reinado de Carlos IV y agraviada por la guerra de independencia y durante el reinado absolutista de Fernando VII.

Este pronunciamiento militar obligó a Fernando VII a firmar la Constitución liberal de 1812, redactada por las Cortes de Cádiz y a establecer un régimen liberal en el gobierno de España.

El siglo XIX escenificará el llamado “baile de los generales”. Espartero es el primer general que ocupa el puesto de regente. Más tarde lo hará el general Serrano. Espartero, con sus plenos poderes, levanta celos de sus compañeros. Fusila a uno de ellos, Diego de León, pero es derribado por una coalición de los otros. Se subleva Zurbano contra Narváez, vence este último. Contra Narváez se levanta O’Donnell. Vuelve a entrar en escena Espartero, pero le sustituye O’Donnell alternando con Narváez. Se levantan Prim, Serrano y Topete. La reina Isabel tiene que abdicar, quedando Serrano como regente y Prim de primer ministro. Prim es víctima de un atentado. Se va el rey Amadeo de Saboya y viene la Primera República. Se levanta el general Pavía y acaba con la República. Vuelve a escena el general Serrano como presidente del poder ejecutivo. Se pronuncia el general Martínez Campos en Sagunto y se reinstaura la monarquía en la persona de Alfonso XII

Algunos acontecimientos conocidos, entre otros, fueron: la Vicalvarada (1854), el Golpe de Pavía (1874), la Revolución Gloriosa (1868) o el Motín de la Granja (1836).

SEGUNDO PRONUNCIAMIENTO MILITAR

Fue llevado a cabo en 1836 por un grupo de sargentos en el palacio real de la Granja de San Ildefonso, que entraron en el palacio a la fuerza y obligaron a la reina regente María Cristina, mujer del difunto Fernando VII, a suspender el Estatuto Real de 1834, restablecer la Constitución liberal de 1812 y establecer un nuevo gobierno progresista al mando de Cánovas del Castillo. Veamos. En septiembre de 1833 muere Fernando VII; le sucede la viuda como regente. De acuerdo. Y en 1836, se sublevan ¡unos sargentos! Si al menos hubieran sido generales… Pero no os desaniméis. En otras ocasiones también ha habido actos similares llevados a cabo por militares de baja graduación. Es como hacer prácticas para el futuro.

TERCER PRONUNCIAMIENTO MILITAR

Sucedió en el año 1854 y fue el llevado a cabo por el general O'Donnell en Vicálvaro (La Vicalvarada) para protestar por la corrupción y la inestabilidad de los moderados en el poder y para reclamar una serie de derechos individuales que no se incluían en la Constitución de 1845, que era de carácter moderado. Derechos que estaban reflejados en el manifiesto de Manzanares, escrito por Cánovas y proclamado por O'Donnell. Mira por donde, este pronunciamiento me resulta simpático. Primero porque yo nací en Vicálvaro y segundo porque “huele” a pronunciamiento de izquierdas: protestar por la corrupción y reclamar derechos individuales. 

CUARTO PRONUNCIAMIENTO MILITAR

Tuvo lugar en el año 1868 en Cádiz al mando del almirante Topete y de los generales Serrano y Prim, que se unieron al pacto de Ostende para derrocar a la reina Isabel II. El acuerdo había sido firmado el 16 de agosto de 1866 en la ciudad belga de Ostende por el Partido Progresista y por el Partido Demócrata, por iniciativa del general progresista Juan Prim, para derribar la monarquía de Isabel II de España. Este pacto, al que a principios de 1868 se sumó la Unión Liberal, fue el origen de «La Gloriosa», la revolución que en septiembre de 1868 (Septembrina) depuso a la reina española.

Mediante el manifiesto España con honra, critican la crisis política, económica y social y la impopularidad de la reina Isabel II, razones por las cuales se realizó el pronunciamiento y la consecuente revolución.

También se reclamaba la elaboración de una constitución muy progresista y el reconocimiento de numerosos derechos individuales. El resultado del pronunciamiento y la posterior revolución fue el exilio de la reina Isabel II a Francia, la derrota de los realistas y la creación de un gobierno provisional con Serrano como regente y Prim como jefe del gobierno, que acto seguido elaboraron una constitución que satisfacía lo reclamado en la revolución y que era la más liberal hasta el momento.

Los últimos dos pronunciamientos militares del siglo XIX sucedieron durante el periodo de la Primera República, en el año 1874. El primero fue el llevado a cabo por el general Pavía para disolver las Cortes ante la amenaza de que los más progresistas se rebelaran en contra del gobierno moderado que estaba ejerciendo Castelar, lo que llevó a la presidencia al general Serrano, que continuó realizando cambios conservadores en la república con ayuda de los liberales que no apoyaban la república federal.

Después de leer estos últimos párrafos, ¿os dais cuenta de cuantas estaciones de Metro hay en Madrid con esos apellidos? ¿Por qué será?. Les gustan mucho los sublevados. Verás como acabaran poniéndole una calle a Puigdemont.

Pese a la represión que se ejercía contra los sublevados, las conspiraciones liberales de los militares (recuérdese que muchos era masones y por tanto de libre pensamiento y camaradería entre ellos). El peligro de nuevos pronunciamientos llevó a Fernando VII a tomar una medida que ya me gustaría ahora: suprimió el ejército. Sí, ya sé que no te lo crees; pero fue así, aunque para solucionar el problema, pidió a Francia que le dejaran unos cuantos militares. Poco duró la alegría y la medida ya no me gusta. Francia le dejó los Cien Mil Hijos de San Luis. ¡Toma ya!

En 1823 se produjo la segunda invasión francesa (la de los hijos de San Luis) y el Gobierno liberal, por si acaso, huyó a Sevilla pero llevándose como rehén al rey resentido. Cuando fue liberado, lo primero que hizo fue disolver el Ejército porque habían jurado la Constitución y el 5 de abril de 1824 volvió a crear otro ejército, pero esta vez, digamos, «purificado».

Respecto a los Cien Mil hijos de San Luis, enseguida regresaron a su país, pues comían cada día y eso resulta carísimo. No obstante, quedaron unos 28.000, cifra no despreciable, hasta 1828.

En esos mismos años, se depuró la administración, los funcionarios, especialmente maestros, mientras que el descontento criollo, influenciado por el ejemplo de los Estados Unidos, las ideas ilustradas del resto del mundo, las limitaciones al libre comercio y el desarrollo económico e industrial, iban ganando terreno y socavando la grandeza española.

Todos los biógrafos de Fernando VII coinciden en que este personaje, que ya empezó conspirando contra su propio padre, era una persona sin escrúpulos, vengativo y traicionero, que vivió rodeado de una pandilla de aduladores y que oriento su política hacia su propia supervivencia y al que sucedió su hija Isabel II de la que pasamos enseguida a estudiar.

Aparte de la viuda de Fernando VII, María Cristina como Reina regente y del rey visto-y-no-visto Amadeo I, fue Isabel II, la que con su padre, rellenaron sustancialmente la monarquía española del XIX. Vamos por ella.

Con Isabel II me pasa lo contrario que con su padre. Me da pena. Su padre no me da ninguna pena. Isabel, al contrario, vivió contra todo lo imaginable. Creo que fue una luchadora contra todo, incluso contra ella misma.

Nació mujer. Ese mismo año de 1830, su padre abolió la ley Sálica (antes de que naciera), por la que se le hubiera impedido reinar siendo mujer. Tres años después de nacer, muere el padre. Y los varones en la línea sucesoria se encabritan. Se llamaba Carlos y comienzan las guerras carlistas. Todo por el sexo. Se pone a su madre y a Espartero como Regentes hasta que la niña tiene 13 años. Como a los 13 años no tienes ni idea de los es reinar (y más en España) surgen levantamientos contra Espartero sin dejar de tener los problemas con los carlistas. Como una reina «normal», lo que tiene que hacer son hijos, y a ser posible, varones, me imagino que le debieron llenar la cabeza de sexo, ¡a los 13 años! Mayor de edad, a los 14 y casada con su primo carnal el mismo día que cumplía 16 años. Resultaba que esa boda con un primo carnal con el que no simpatizaba, que además era homosexual (según todos los biógrafos), impuesta por gobiernos extranjeros, cuando más te trabajan las hormonas y que tu misión en este mundo es tener hijos, si son varones, mejor. Pues pasó lo que tenía que pasar. El primer guapo que pasara por delante, recibía la llave de su habitación. Genéticamente hablando, los primos carnales necesitaban una dispensa papal, pues por consanguinidad no estaban permitidos.

Hay dibujos «porno» atribuidos (hay quien lo duda) a los hermanos Béquer, dibujante uno y poeta el otro, guardados en la Biblioteca Nacional desde 1991 (antes en un sótano de un museo de Nueva York), que pueden hablar de la promiscuidad de la Corte. No me extraña. Repito: una boda con un primo carnal con el que no simpatizaba, que además era homosexual (según todos los biógrafos), impuesta por gobiernos extranjeros, cuando más te trabajan las hormonas y que tu misión en este mundo es tener hijos, si son varones, mejor. Pues pasó lo que tenía que pasar. ¡Y aparece Puigmoltó!. Enrique Puigmoltó y Mayans (1827-1900), III conde de Torrefiel y I vizconde de Miranda. Militar y aristócrata español. Según algunos historiadores, Puigmoltó fue uno de los varios favoritos-amantes de Isabel II. Le atribuyen la paternidad del rey Alfonso XII de España. Una mejora genética para la dinastía.

Para redondear el estudio del siglo, nos falta tratar de la supresión del Santo Oficio (La Inquisición era un oficio y además santo, ¡vaya por Dios!). Buen gesto el de suprimir la Inquisición, pero inútil, pues se creó el sucedáneo: Las Juntas de Fe. Y con esta estratagema legal, se produjo la muerte del último mártir de la Inquisición, cuando ya no existía, pues era 1826, pero que daba lo mismo. Los obispos valencianos habían creado la «Junta de Fe de la Diócesis de Valencia» y podían matar en la horca a un pobre maestro llamado Gaietà Ripoll, por hereje y masón, puesto que no llevaba a misa a sus alumnos.

Una religión que ahorca a quien no piense como ella, debe tener un estudio en profundidad, metafísicamente hablando.

No olvidemos el siglo XIX o lo tendremos que repetir hasta aprenderlo de memoria. 

Las cosas claras

Ángel Santos Vaquero
Doctor en Historia

La palabra laicidad provoca en la sociedad más conservadora y especialmente en la Iglesia católica y su jerarquía una reacción virulenta y agresiva, en algunos casos quizás debido a la ignorancia de lo que quiere significar este término y en otros con toda intencionalidad creados para soliviantar a sus seguidores, como hacía fray Vicente Ferrer con sus predicaciones incendiarias para arrastrar a las masas a la cristianización forzosa de las sinagogas, lo que es muy peligroso, pues aquella vehemencia producía un efecto colateral, la matanza de judíos.

La jerarquía de la Iglesia católica y sus seguidores se enervan y sacan las uñas cada vez que alguien, bien por escrito o de manera oral, pronuncia la palabra “laico”, “laicismo” o “laicidad”. Piensan, o por lo menos así lo quieren aparentar, que viene a significar un ataque contra sus dogmas, creencias o doctrina, que lo que pretende el laico es eclipsar la religión, barrer la Iglesia, destruir templos, hacer desaparecer todo vestigio religioso. Y nada más lejos de la intención de un laico. Lo que pretende éste es sólo la separación de Iglesia-Estado, que no se den injerencias de la primera ni de las jerarquías eclesiásticas en los asuntos que son propios del segundo, ni de este en las cuestiones internas de aquella, que ambas instituciones actúen con completa libertad, respetándose mutuamente, que sean independientes y autónomos en sí mismos aunque en muchas ocasiones haya que establecer relaciones o encuentros y llegar a acuerdos para dilucidar cuestiones temporales, pues se acepta que las espirituales son de dominio exclusivo de esa Iglesia y sus adeptos, privadamente.

Es necesario hacer comprender a la jerarquía eclesiástica que su dogma, su moral, su manera de ver la vida, no es compartida por toda la sociedad, que ésta es plural y diversa y que no puede dictaminar el comportamiento y la forma de pensar de todos los ciudadanos. Es necesario que asimile, (cosa que, a pesar de hallarnos en el siglo XXI todavía no ha conseguido), que ya no estamos en los tiempos en que se consideraba que el pensamiento y las normas de vida debían ser uniformes y que aquellos que no pensasen igual habían de callar y someterse al dictado de la moral católica (que no cristiana), imperante. Los laicos no pretendemos atacar a la Iglesia en sus dogmas y culto, sino que ésta respete las decisiones que tome el poder civil –dado que no todos los individuos que componen la sociedad pertenecen a su credo, no hay uniformidad y menos obligatoria–. Eso era en otros tiempos, que quizás la Iglesia añora. La Iglesia parece desconocer o no quiere darse por enterada, que existe una “Declaración de Derechos Universales” por arte de las Naciones Unidas, entre los que se encuentran “el derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia, de religión o de cualquiera convicción”.

La jerarquía de la Iglesia debe respetar la libertad de los que no pertenezcan a su grey, pues, ¿cómo puede solicitar para sí libertad y respeto, si ella no respeta a los demás? Muy probablemente es que se halla todavía imbuida de su situación de predominio en épocas pasadas y de que sus normas y exigencias eran de obligado cumplimiento para toda la sociedad, y pobre de aquel que osase ir contra ellas públicamente, era apartado socialmente como un apestado. La creencia religiosa es algo íntimo, privado, personal y sólo las leyes de convivencia y de justicia pueden resultar obligatorias para toda aquella persona que pretenda pertenecer a una comunidad.

Las leyes sociales que un estado laico o aconfesional promulga, como las del aborto, casamientos entre homosexuales, del divorcio, de la eutanasia ..., no obligan a nadie. No son impuestas, por ello debe respetarse el que cada uno las acoja o rechace y actúe según su propia conciencia individual. Muy bien que la Iglesia católica adoctrine y dirija la vida espiritual de sus feligreses, que ejerza el legítimo derecho a exponer su opinión –aunque ella nunca permitió que nadie la emitiera en nuestro país cuando era la única religión permitida–. Ahora que en España nos dimos una constitución como ciudadanos libres, en la que caben todas las ideas políticas y religiosas que respeten dicha ley máxima, sí se le concede ese derecho, pero no el de pretender imponer su moral a toda la sociedad, sino respetar las ideas de los que no piensan como ella. Y tampoco el de tergiversar y crear una confusión intencionada, manipulando la información, como la de decir que aprobar las leyes del aborto y, actualmente, de la eutanasia, es introducir en España la posibilidad de asesinar impunemente, o que la pretensión de los que desean que la religión salga de los colegios públicos es sinónimo de intentar hacerla desaparecer, de que es un ataque a la Iglesia. No es así, sólo deseamos que cada ciudadano/a pueda actuar con plena libertad en su vida privada, decidir libremente, según las circunstancias que le rodean, en aquello que sólo a él o ella compete, sin imposiciones externas, así como también deseamos que la escuela pública sea aconfesional, que no se adoctrine en ella (pues eso es lo que se hace en las clases de religión), a los alumnos, que la familia que desee que sus hijos sean educados en la doctrina católica lo haga libremente, pero fuera del horario lectivo y del currículo de los colegios públicos, es decir, de los mantenidos con dinero público, que los padres o tutores se impliquen y preocupen personalmente. Si procuran a sus hijos unas clases extraescolares de cualquier materia y los llevan o envían a academias apropiadas al caso, que hagan lo mismo con las clases de religión; pero es mucho más cómoda la situación actual para la Iglesia y para las familias, además de evitarse conflictos con los chavales. En los colegios públicos sólo debe darse una asignatura común a todos los alumnos: “La Historia de las religiones”, sin adoctrinamiento alguno, sino como un hecho cultural perteneciente a la historia de la humanidad. En una sociedad laica, la escuela pública debe ser aconfesional, respetuosa con el pluralismo ideológico y con la libertad de conciencia, además de promover los valores humanos de convivencia entre todos, sin discriminación por sexo, raza o religión.

42 anys de concordat... persistent

Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de voluntat política

Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357

Autor: Francisco Delgado Ruiz

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana María Vacas Rodríguez

Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de 2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP— hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació d'aquests acords. És clar... en campanya electoral. 

A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no hi ha voluntat política (real) per fer-ho.

Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE) va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.

Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és a dir, fa 42 anys.

Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i, finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert, aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament, en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat social i política i el context històric.

Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns, concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en assumptes de Defensa i de les forces armades.

La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més, tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més, contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar, ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos polítics.

Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en últim cas, qui hauria d'intervenir és el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i representen a grups i partits que en els seus programes en algun moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les majories absolutes del PSOE.

Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans (persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més, obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos; un fet vergonyant.

Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions d'universitats privades catòliques i a la formació professional, una gran part en mans de l'Església.

D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós, finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis, etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat de 1851.

A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.

La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat, però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions", aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946. Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix estancada.

La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ... les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més— aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya). Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació real entre l'Estat i les religions.

Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat (El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill, com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat: Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere, models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes, socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.

És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats, regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple— que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent hora de situar-nos en la legalitat!

A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa (tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.

Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa, governi, qui governi.