França està de dol i emprenyada

El nostre país està de dol i furiós. L'assassinat de Nahel a mans d'un agent de policia prop de Nanterre, ha posat al descobert els efectes de dècades de polítiques públiques discriminatòries i basades en la seguretat dirigides contra els barris obrers i els joves que hi creixen, especialment els que estan racialitzats i viuen en condicions precàries. L'escalada de violència és un atzucac i s'ha d'aturar. L'enfocament essencialment repressiu de la policia, i els canvis legislatius introduïts el 2017 sobre l'ús d'armes reglamentàries, estan exacerbant allò que la població experimenta i pateix en termes de discriminació i pràctiques racistes.

Les tensions entre la població i la policia tenen una llarga història i formen part d'una història marcada per la injustícia, els prejudicis, la violència, la discriminació, el sexisme... i un racisme sistèmic que travessa tota la societat i encara no ha estat eradicat.

Els habitants dels barris afectats, i en particular les dones, sovint han de suplir per ells mateixos les mancances dels serveis públics. El declivi d'aquests serveis —escoles, equipaments socials i culturals, instal·lacions esportives, correus, serveis administratius, etc.— i la reducció del suport de l'Estat a les organitzacions de voluntariat, han contribuït en gran mesura a la marginació d'aquests barris i regions senceres molt més enllà, especialment als territoris francesos d'ultramar.

L'abandonament d'aquests barris és agreujat pel context econòmic d'empobriment, inflació, pujada dels lloguers i dels preus de l'energia, i la reforma de l'assegurança de desocupació. Les desigualtats socials afecten especialment els nens i les mares solteres. Així ho testifiquen les revoltes que han sacsejat els barris obrers els últims dies en resposta a la tragèdia de Nanterre.

A més de dècades d'excessos a les polítiques policials, les lleis de seguretat (la Llei de Seguretat Global, la Llei de Separatisme, etc.) i les mesures d'emergència, els darrers dies hem vist pressions del govern per introduir una justícia expeditiva. La detenció preventiva sistemàtica amb penes cada cop més dures és inacceptable.

El que és urgent no és la repressió, que només reforçarà l'extrema dreta i farà retrocedir una vegada més els drets i les llibertats.

Una pau duradora només és possible si el govern pren les mesures necessàries per respondre a la urgència de la situació i les demandes de la població afectada.

L'ONU ha criticat repetides vegades les polítiques de seguretat i els problemes institucionals de racisme a França, especialment a la policia. La discriminació és un verí tòxic que soscava la mateixa idea d'igualtat i sembra la desesperació. L'extrema dreta la utilitza per dividir encara més la societat.

Condemnem la crida a la guerra civil contra els barris populars i que els sindicats policials qualifiquin de «nocius» els habitants d'aquests barris. Condemnem la creació d'un fons de suport al policia que va matar Nahel per iniciativa d'un membre de l'extrema dreta i la manca d'acció per part del govern, afegint així més llenya al foc.

Cal repensar-ho i construir-ho tot. Cal partir de noves bases, crear amplis fòrums de debat i aprendre dels errors de dècades de polítiques públiques, respectant les històries, els orígens, les cultures i les singularitats que sustenten la nostra aspiració col·lectiva a la igualtat. Ja és hora que escoltem i tinguem en compte les demandes de les persones que viuen als barris populars, especialment dels joves!

La situació exigeix ​​que el Govern assumeixi les seves responsabilitats i aporti solucions immediates per posar fi a la confrontació:

• derogació de la llei del 2017 que flexibilitza les normes sobre l'ús d'armes de foc per part de les forces de l'ordre;
• reforma en profunditat de la policia, les tècniques d'intervenció i l'armament;
• substitució de la IGPN per un organisme independent de la jerarquia policial i del poder polític;
• creació d'un departament dedicat a la discriminació que afecta els joves dins de l'autoritat administrativa presidida pel Defensor dels Drets Humans i reforçament dels recursos per combatre el racisme, també a la policia.

No obstant això, no es pot fer res sense una distribució diferent de la riquesa, sense lluitar contra les desigualtats socials. No es pot fer res sense la lluita contra la pobresa i la inseguretat, exacerbades pel canvi climàtic i l'augment dels lloguers i les taxes, i sense el reforç dels serveis públics i l'educació popular. Aquestes són les àrees que el govern hauria d'abordar en comptes de seguir polítiques públiques regressives que proporcionen un terreny fèrtil per a l'extrema dreta.

Els nostres sindicats, associacions, col·lectius, comitès i partits polítics es mobilitzen per mantenir les llibertats públiques i individuals.

De moment, cridem els ciutadans a unir-se a totes les concentracions i marxes organitzades al voltant d'aquestes reivindicacions, a tot el país a partir del dimecres 5 de juliol, com la marxa organitzada pel Comitè Veritat i Justícia per a Adama, a Beaumont-sur-Oise, i la marxa organitzada per la Coordinadora Nacional contra la Violència Policial el 15 de juliol.

Convoquem marxes ciutadanes el dissabte 8 de juliol a tot França i els territoris d'ultramar.

Treballarem plegats en el seguiment d'aquestes marxes.

Sindicats: CGT, CNT-Solidarité Ouvrière, Fédération Syndicale Étudiante (FSE), FSU, Solidaires Étudiant-e-s, Syndicat des Avocats de France, UNEF le syndicat étudiant Union, Syndicale Solidaires, Union Étudiante,

Associacions: 350.org, Adelphi'Cité, Amnistía Internacional Francia, Alternatiba, Alternatiba París, Les Amis de la Terre France, ANV-COP21, ATTAC Francia, Bagagérue, Conscience, Coudes à Coudes, DAL Droit au Logement, La Fabrique Décoloniale,FASTI (Fédération des Associations de Solidarité avec Tou-te-s les Immigrés-e-s), Fédération Nationale de la Libre Pensée, Fédération nationale des maisons des potes, Femmes Egalité, Fondation Copernic, Gisti (Groupe d'information et de soutien des immigré-es), Greenpeace France, Jeune Garde Antifasciste, LDH (Ligue des droits de l'Homme), Memorial 98, Observatoire nationale de l'extrême-droite, Organisation de Solidarité Trans (OST), Planning familial, Réseau d'Actions contre l'Antisémitisme et tous les racismes-RAAR, REVES Jeunes, SOS Racisme, 

Colectius: Alliances et Convergences, Assemblée des Gilets Jaunes de Lyon & Environs, Colère Légitime, Collectif civgTENON, Collectif des Écoles de Marseille (le CeM), Collectif national pour les Droits des Femmes, Collectif Nouvelle Vague, Collectif Vérité et Justice pour Safyatou, Salif et Ilan, Collective des mères isolées, Comité des Soulèvements de la Terre Sud-Essonne, Comité Local de Soutien aux Soulèvements de la Terre Aude, Comité Soulèvement Bas-Vivarais, Comité les Soulèvements de la Terre Lyon et environs, Comité local de soutien aux Soulèvements de la Terre Villefranche, Comité local de soutien aux Soulèvements de la Terre Romans-sur-Isère, Comité nîmois de soutien aux Soulèvements de la Terre, Comité de soutien à Moussé Blé, Comité justice et vérité pour Mahamadou, Comité Les Lichens Ardéchois, Comité Vérité et Justice pour Adama, Coordination des comités pour la défense des quartiers populaires, Démocra'psy, Dernière Rénovation, En Gare, Justice pour Othmane, La Révolution est en marche, La Terre se soulève en Corrèze, Le Peuple Uni, Les Soulèvements de la Terre - comité Île-de-France, Les Soulèvements de l'Entre2Mers (33), Lyon en lutte, Lyon Insurrection, Nîmes Révoltée, Réseau GBM, Rejoignons-nous, Collectif du 5 novembre - Noailles en colère (Marseille), Syndicat des quartiers populaires de Marseille, Collectif Justice pour Claude Jean-Pierre, Youth for Climate IDF, 

Organitzacions polítiques: ¡JUNTS! - Mouvement pour une Alternative de Gauche, Écologiste et Solidaire, Europe Ecologie Les Verts (EELV), La France insoumise (LFI), Front Uni des Immigrations et des quartiers populaires (FUIQP), Gauche Ecosocialiste (GES), Génération.s (G.s), Nouveau parti anticapitaliste (NPA), Parti Communiste des Ouvriers de France (PCOF), Parti de Gauche (PG), Pour une Écologie Populaire et Sociale (PEPS), Parti Ouvrier Indépendant (POI) Réseau Bastille, Révolution Écologique pour le Vivant (REV), Union communiste libertaire (UCL),

L'Engany de la Religió

Us presentem la versió en català del llibre de Richard Dawkins «The God Delusion», que ha traduït el nostre consoci Jordi Gras amb el títol de «L'engany de la religió» i que ha comptat amb el suport de l'Associació d'Ateus de Catalunya. 

Un eminent científic —i el més notable ateu mundial— afirma la irracionalitat de la creença en Déu i el penós mal que la religió ha infligit a la societat, des de les Croades fins al 11-S. Amb rigor i enginy, Dawkins examina a Déu en totes les seves formes, des del tirà obsessionat pel sexe de l'Antic Testament, fins al més benigne rellotger celestial de la Il·lustració. Dissecciona els principals arguments de la religió i demostra l'aclaparadora improbabilitat d'un ésser suprem. Explica com la religió encoratja les guerres i fomenta el fanatisme. L'engany de la religió mostra de manera convincent que la creença en els Deus no sols és errònia, sinó que és potencialment mortal. També ofereix una animada introspecció dels avantatges de l'ateisme per a l'individu i la societat, i realitza una apreciació més clara i veritable de les meravelles de l'Univers que la que qualsevol creença pogués mai mostrar.

Richard Dawkins va néixer a Nairobi (Kenya) l'any 1941 de pares britànics. És un etòleg, zoòleg, teòric evolutiu i escriptor de divulgació científica. Va estudiar a Oxford on es va doctorar sota la direcció del Premi Nobel Nikolaas Tinbergen. Del 1995 al 2008 va ocupar la càtedra Charles Simonyi a Oxford encarregada de promoure la divulgació i la comprensió de la ciència entre el gran públic. Ha publicat nombrosos llibres i articles, sovint polèmics. Entre ells destaquen The Selfish Gene (1976) i The God Delusion (2006), que va ser un best-seller amb vendes milionàries en el món anglòfon, i que us oferim aquí en la seva versió catalana com L'engany de la religió. En aquest llibre desfà tots els arguments en favor de l'existència d'un déu personal, rebutja que a partir dels textos —dits sagrats— es pugui fonamentar una moralitat i exposa els efectes perniciosos de les creences religioses sobre la humanitat.

L'any 2006 Dawkins va crear la Fundació Richard Dawkins per a la Raó i la Ciència (https://richarddawkins.net) amb l'objectiu de promoure el coneixement científic i una visió secular del món. Avui Richard Dawkins se situa entre els intel·lectuals públics més coneguts del món (Wiquipèdia).

Per a més informació sobre el llibre, escriviu un correu electrònic a info@ateus.org

Laïcisme: A mi ja no em prenen més el pèl

Una experiència personal amb les i els polítics (“progres”).

per Francisco Delgado

Original en castellà a nuevatribuna.es

És una tossuda evidència que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent. Per això, en aquesta etapa de la meva vida, a mi, les i els polítics del PSOE, Esquerra Unida, Podem, nacionalistes de centre esquerra, etc. etc. i les coalicions “suposadament progres” que poguessin venir… ja no em donaran més “copets a l'esquena”, ja no em “prendran més el pèl”.

Seguiré participant en debats sobre laïcitat i el dret a la llibertat de consciència i aplaudiré accions reivindicatives, però (personalment) no participaré més en fòrums, reunions i accions directes amb les i els polítics: “Llenço la tovallola!”. —“Se'n riuran d'ells i elles mateixes” i de les i els incauts de torn… De mi, evidentment, no. Fins a tal punt, que —a hores d'ara— fins i tot em nego a seguir exigint-los:

1. Que suprimeixin/cancel·lin/deroguin el “puto” Concordat catòlic de 1979 i els Acords amb altres religions de 1992
2. Que cada any no els regalin als bisbes centenars de milions d'euros robats impunement a l'Agència Tributària, ja que tots paguem en connivència amb el Govern i el Parlament (només en l'última dècada han suposat 2.721 milions d'euros)
3. Que no “callin” davant el robatori de les immatriculacions… i no només això, sinó que siguin còmplices actius d'aquest espoli de patrimoni públic per part de l' Església catòlica
4. Que aprovin una Llei de Patrimoni Històric Artístic perquè aquest sempre sigui de gestió i propietat pública
5. Que no mantinguin la religió confessional a l'escola i que deixin de finançar —amb milers de milions d'euros— centres d'ideari catòlic
6. Que eliminin —d'una punyetera vegada— el delicte de blasfèmia
7. Que considerin les corporacions religioses com unes associacions més i no amb un tracte privilegiat i excepcional a nivell associatiu i fiscal
8. Que deixin d'assistir oficialment a litúrgies religioses… 
9. Que construeixin els fonaments i l'edifici d'un Estat Laic, base dels principis democràtics… I, per fi, 
10. Que deroguin definitivament l'anacrònica llei de Llibertat religiosa de 1980 i elaborin una “Llei orgànica de llibertat de consciència”, prenent com a base la proposta de llei que Europa Laica va elaborar al seu dia i va posar a disposició dels grups parlamentaris…

És una tossuda evidència que poder polític i religió formin “part d'un mateix tot”, governi qui governi

Quan, fa gairebé quatre anys, Unides Podem i el PSOE van signar el pacte de governabilitat —deliberadament— no van contemplar cap avenç cap a l'Estat Laic. Ja “van donar senyals” de la seva cutre confessionalitat, que s'ha complert exquisidament: faltaria més!

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha fet cap pas en la línia d'impulsar la laïcitat de les institucions de l'Estat (tret que el president Sánchez, el 2019 i 20, no va prometre el càrrec davant d'un crucifix), sinó que els privilegis confessionals han anat pujant a escala, a nivell central i a totes les CCAA. Les relacions d'aquest Govern amb el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola són excel·lents i ja no diguem amb entitats catòliques i d'altres religions dedicades a la molt rendible “ indústria de la caritat”.

En l'àmbit municipal, Europa Laica va proposar fa vuit anys la creació a Espanya d'una “XARXA de municipis per un Estat laic” que va mobilitzar molta gent a totes les CCAA i, de més de vuit mil municipis que existeixen, tan sols s'hi van sumar —aprovant una moció (en alguns casos molt “descafeïnada”)— mig centenar. D'aquests, menys de deu van arribar a fer uns reglaments de laïcitat municipal. Però, a més, a la majoria dels que van aprovar la moció, o no es compleix absolutament res o, sense més ni més, s'ha quedat oblidada en un calaix. A no més d'un centenar d'ajuntaments hi ha reglaments de cerimònies de pas laiques (tret dels casaments civils). A centenars de municipis encara hi ha un sol cementiri “cristià”, tot i que hi ha normes, cèl·lules i lleis del segle XIX que obliguen a mantenir cementiris civils a tots els municipis de l'Estat. En fi, amb molt poques excepcions, la laïcitat institucional a l'àmbit municipal és un bé escàs, com ho és en els àmbits provincials i autonòmics, tot i que, de mitjana, en aquestes darreres quatre dècades en més de la meitat de els municipis, CCAA, diputacions i cabildos ha governat i governa el centre esquerre, amb el PSOE al capdavant, a més de partits nacionalistes, IU, etc. etc. I en la darrera dècada s'ha posat de moda i s'ha incrementat nomenar alcaldes i alcaldesses d'honor o concedir “privilegis” i medalletes a confraries i imatges catòliques, en molts dels quals governa la (suposada) esquerra. El més sonat va ser a Cadis.

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha impulsat la laïcitat de les institucions de l'Estat, sinó que els privilegis confessionals han pujat a escala

Vaig participar durant anys del projecte Europa Laica, sent el seu vicepresident entre el 2005 i el 2008, president entre el 2008 i el 2016 i responsable d'educació entre el 2018 i el 2022. Vaig ser diputat i senador pel PSOE, el 1977 i 1979-1982, també tinent alcalde ciutat on resideixo (Albacete) entre 1991 i 1995. En els primers anys d'afiliació a aquest partit (fins l'any 2000, que el vaig abandonar) vaig tractar de donar “la batalla” per la laïcitat i la justícia social, davant de la caritat / però va ser inútil  —segons els seus dirigents no era el moment (mai no era el moment!)— hi havia altres prioritats. La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics. I molts van morir o van ser empresonats per això.

Quan el PSOE al govern, a través de la LODE i la LOGSE, van decidir finançar els centres d'ideari catòlic ho van fer amb grollers i vergonyants enganys que era una decisió transitòria… i fins avui, que la LOE (del PSOE) el va consumar en una disposició transitòria, consumant-ho a la darrera reforma LOMLOE. A més de mantenir la religió confessional a l'horari lectiu. Generant una segregació ideològica i per motius de consciència, fins i tot entre escolars de molt poca edat. Una mica vergonyós i indigne.

Amb els governs de González, Zapatero i Sánchez, fins i tot estant el PSOE a l'oposició i fins fa un any, he tingut l'oportunitat de parlar i debatre sobre laïcitat, Estat laic, educació, etc. etc. amb nombrosos dirigents al nivell més alt; també ho he fet amb dirigents d'IU, Podem, ERC, etc. etc. I, sí, molts “copets a l'esquena”: Amb l'habitual —“tens raó, però ara no toca”.

La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics

El 2016, just quan vaig deixar la presidència d'Europa Laica, vaig elaborar un llarg i detallat informe, on intentava analitzar la situació de la laïcitat a Espanya i internacionalment, oferint la meva opinió (personal) sobre la posició de tots els partits polítics amb representació parlamentària en aquell moment, davant la hipòtesi (possiblement llunyana) —I tan llunyana, pel que s'ha vist!— d'iniciar, si és el cas, un procés cap a un Estat laic, en el marc d'una societat plural i altament secularitzada. L'opinió que vaig emetre llavors era que no observava voluntat política en gairebé tot l'arc parlamentari. I així s'ha confirmat.

No em vaig equivocar. Els partits (tots) segueixen enrocats en un model criptoconfessional d'Estat, com sostenia l'amic Gonzalo Puente Ojea.

La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional, al més pur estil nacional catòlic. És la “pseudoesquerra” política la que en termes de laïcitat enganya, menteix. No volen sentir a parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan (alguns) als programes “col·loquen” unes línies sobre laïcitat (només) com a “reclam electoralista”, una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. Passarà, també, en aquesta propera campanya, com a “esquer electoral”.

Per acabar indicar que és un fet matemàtic que en aquesta legislatura que està a punt d'acabar, hi ha una majoria absoluta d'escons de centreesquerra que podrien haver fet alguns passos laïcistes. Però s'han amagat, com sempre i una vegada més. Així que a mi: “Ja no em prenen més el pèl”. (Espero que futures generacions tinguin més sort).

Els abusos de l’església portuguesa

L'Església portuguesa lluita per adoptar mesures concretes contra els abusos sexuals a menors

Per Catarina Demony i Miguel Pereira

FATIMA, Portugal, 3 de març (Reuters) — L'Església catòlica portuguesa va anunciar el divendres un grapat de mesures per a fer front als abusos sexuals a menors en el si de l'Església, però va dir que els sacerdots sospitosos que segueixen en actiu no seran suspesos tret que els fets contra ells quedin clarament establerts.

El president de la Conferència Episcopal Portuguesa (CEP), José Ornelas, també va afirmar que l'Església no pagarà indemnitzacions a les víctimes.

La CEP es va reunir el divendres per a debatre la manera d'abordar la qüestió després que un informe del mes passat afirmés que almenys 4.815 nens van sofrir abusos sexuals per part de membres de l'Església Catòlica Romana a Portugal —en la seva majoria sacerdots— al llarg de 70 anys.

L'informe, elaborat per una comissió d'un any de durada finançada per l'Església, afegia que les seves troballes eren la "punta de l'iceberg", i el cap de la comissió, Pedro Strecht, afirmava que més de 100 sacerdots sospitosos d'abusos sexuals a menors seguien en actiu en funcions eclesiàstiques.

Ornelas —que està sent investigat per la fiscalia per encobrir abusos sexuals en un orfenat de Moçambic en 2011, però nega haver comès cap delicte— va dir en la roda de premsa del divendres que "ningú era culpable" fins que ho digués un tribunal.

L'Església va dir que havia rebut la llista de presumptes abusadores i que la utilitzaria per a investigar l'assumpte.

"Hem de trobar aquests casos i establir realment la veritat dels fets (però) només amb la llista de noms... És molt difícil", va dir Ornelas.

"No puc apartar a algú del ministeri només perquè una persona va dir 'Aquest home va abusar d'algú'", va afirmar.

El portaveu de la CEP, Manuel Barbosa, va afirmar que hi haurà "tolerància zero" amb els abusadores i els qui encobreixin abusos.

Entre les mesures acordades per la CEP, Barbosa va afirmar que l'Església oferirà suport "espiritual, psicològic i psiquiàtric" a les víctimes i les honrarà amb un monument que s'inaugurarà en la Jornada Mundial de la Joventut d'enguany, que se celebrarà a Lisboa aquest estiu.

"Amb dolor demanem perdó una vegada més a totes les víctimes d'abusos sexuals", va dir Barbosa. "També reafirmem la nostra ferma intenció de fer tot el possible per a garantir que els abusos no es repeteixin".

Barbosa va dir que es crearia un grup, també recolzat per l'Església, per a continuar escoltant a les víctimes d'abusos.

Keith Porteous Wood, president de la National Secular Society britànica i defensor des de fa temps de les víctimes d'abusos clericals, va dir a Reuters que les comissions finançades per l'Església s'enfrontaven a "obstruccions".

"Investigar 70 anys en un any és simplement poc realista, i un no pot evitar preguntar si aquesta imposició... va ser en realitat un intent d'assegurar que es denunciés el menys possible", va dir Wood.

Wood va dir que hauria de crear una nova comissió, preferiblement dirigida per jutges estatals.

Benvinguda civil per als nounats

València Laica considera un avanç democràtic que els Ajuntaments —en aquest cas el de València— ofereixin a les famílies la possibilitat de celebrar benvingudes civils per als seus nounats

Font: Laicismo.org

València Laica va proposar a Joan Ribó —a l'inici del seu mandat com a alcalde de València— que l'Ajuntament facilités la celebració de benvingudes i comiats civils. Ara, l'organització laïcista es congratula que les “benvingudes civils” puguin ser una realitat a la ciutat.

Les benvingudes civils suposen una carta de ciutadania per a les persones nascudes en un municipi, un acte cívic en el qual es presenta en societat a una nova persona que ingressa com a ciutadana a la comunitat. Es tracta, per tant, d'un ritu de pas, compatible amb les cerimònies que amb caràcter privat puguin realitzar les famílies en funció de les seves conviccions particulars.

Des de la jerarquia eclesiàstica, el bisbe Munilla no ha trigat a criticar aquesta possibilitat que ofereix a les famílies l'Ajuntament de València. Sembla voler veure una competència amb els batejos religiosos, una confrontació entre tots dos ritus. En realitat, la celebració d'una benvinguda civil no exclou que cadascú pugui celebrar els seus propis ritus. Són qüestions compatibles i, en qualsevol cas, no és cap obligació per a ningú.

Cal assenyalar que aquest personatge [Munilla] —conegut també pels seus atacs als drets de les dones— és un dels integrants de la Comissió Mixta amb la Generalitat creada pel nostre President Puig el 28 de novembre, fruit d'un acord que València Laica va denunciar en el seu moment per considerar-lo com un nou Concordat a la Valenciana.