Tradueix

Israel, el terrorisme i els crims de guerra

Per Albert Riba, president de l'Associació Ateus de Catalunya

Imatge de domini públic: Viquipèdia

Abraham és considerat el fundador del judaisme. La història de la seva vida és relatada al llibre de l’Èxode i a l'Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Segons els historiadors creients, la seva cronologia és molt divergent. Expliquen que va néixer entre el 2166 i el 1812 aC, encara que tots estan d’acord en que va viure 175 anys. Va ser pare d'Isaac i aquest, d'Israel (Jacob, per al cristianisme), qui va tenir 12 fills. Aquesta dotzena de descendents va donar lloc a les Dotze Tribus d'Israël. Diuen que els ascendents d’Abraham, després d’un periple per Mesopotàmia, van anar a raure a la ciutat de Ramesses, a Egipte, on finalment van ser esclavitzats.

Segons el llibre del Gènesi, el déu jueu va castigar Adam i Eva i a tots els seus descendents, fins que es bategessin. Només la verge Maria i Jesús van quedar exempts (1). Això vol dir que els humans neixen amb el càstig dels seus pares, cosa que avui ens sembla increïble. El llibre del Gènesis també ofereix una descripció general de la prehistòria del poble d'Israel. El llibre acaba amb els descendents de Jacob (també conegut com Israel) viatjant a Egipte, on estableixen una bona relació amb el Faraó, fins a la seva esclavització.

Des de Ramesses van partir per tornar a la Terra Promesa. La historiografia sol estimar aquesta data de retorn el 1250 aC, és a dir, en ple regnat del faraó Ramsès II.

Resulta curiós que fins ara no han aparegut ni escrits egipcis, ni proves materials sobre la presència dels jueus, sobretot de les 10 plagues i de la fugida. Per als historiadors independents sembla difícil mantenir que els llibres sagrats son escrits el 1500/1400 aC, i ha una corrent d’estudi que els data cap el 800/700 aC, per fer coincidir algunes realitat arqueològiques amb els relats.Els escriptors dels relats volien dotar d’una història heroica i gloriosa als jueus, en el moment de l'assentament dels reis jueus a Palestina.

Llegim al llibre de l’Èxode un passatge interessant:

«A la mitjanit passaré per tota la terra d’Egipte, i tots els primogènits egipcis moriran, des del primogènit del faraó, que s'asseu al seu tron, fins al primogènit de la serventa que treballa al molí, i també totes les primeres cries dels animals» (Èxode 11:4-5)

Ens preguntem quina culpa tenen les primeres cries dels animals, del fet que els egipcis esclavitzessin als jueus.

Segons el Llibre de Josuè:

«Després que els israelites creuessin el Jordà, el rei de Jericó va ordenar que es tanquessin les portes de les muralles. Déu va ordenar a Josuè que envoltés les muralles de Jericó durant seis dies, una vegada al dia, i el setè dia set vegades. Déu va ordenar que la ciutat fos atacada per set sacerdots que bufaven xofar (instrument de vent fet de banyes d’animals), amb l'Arca del Pacte davant seu i tot el poble darrere l'Arca de l'Aliança. Durant els primers seis dies van envoltar una vegada al dia la muralla de Jericó, i després, el setè dia, envoltaven la ciutat set vegades. Després que el so del xofar va sonar una llarga estona, els israelites van cridar i les muralles de la ciutat es van enfonsar.

Seguint la llei de Déu, els israelites van matar tots els homes i dones de totes les edats, així com els bous, ovelles i rucs».

Josuè llavors va maleir qualsevol que reconstruís els fonaments i les portes, amb la mort del seu primogènit i el nen més jove respectivament. Això va ser finalment complert per Hiel el Betelita sota el regnat del rei Acab.

El Deuteronomi, un altre llibre bíblic de l'Antic Testament i del Tanaj hebreu, tampoc es queda curt amb les instruccions a Josuè:

«Però de les ciutats d'aquests pobles que Jehovà, el teu Déu, et dóna per heretat, cap persona deixaràs amb vida, sinó que els destruiràs completament: a l'heteu, a l'amorreig, al cananeu, al ferezeu, a l'Heveu i al jebuseu, com Jehovà, el teu Déu, t'ha manat». Deuteronomi 20/16-17.

Veiem que els déus han donat exemple i ordenat al seus seguidors que els objectius poden aconseguir-se per la força de la violència, sense tenir en compte cap consideració de tipus moral racional. Sempre cal seguir la moral irracional donada pels déus, amb l’excusa que «els designis del senyor son inescrutables»

Podem seguir, però molts dels lectors coneixen prou bé el llibres sagrats, no cal doncs fer-nos farragosos.

Fem un salt a la història mentre les tres religions de llibre van actuar per separat, encara que amb els mateixos mètodes, i aterrem a principis del segle passat:

El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda administrava el territori de Palestina de facto des de 1917, un any abans de finalitzar la primera Guerra Mundial. El Mandat de la Societat de Nacions, per continuar per el mandat, va entrar en vigor el juny de 1922 i va expirar el maig de 1948, finalitzada la segona Guerra Mundial, amb l’objectiu d’aplicar la política de la declaració Balfour (2-11-1917) de: Palestina, dos estats.

En un territori convuls, amb multitud d'interessos creuats, i una creixent immigració jueva impulsada per el regne unit, apropiant-se —per mètodes poc transparents— d’una bona part del territori en benefici els immigrants jueus, y en perjudici dels residents musulmans. Des de 1922 fins 1935 ambdues parts es van anar enfrontant de forma violenta.

El 1936, alguns grups jueus com Irgun i Lehi van dur a terme les seves pròpies campanyes violentes contra objectius àrabs i britànics.

Entre 1936 i 1939, la regió va experimentar una gran insurgència per part dels àrabs nacionalistes, que va ser coneguda com la "Gran Revolta Àrab". L'espurna que va encendre aquest conflicte va ser el fort increment de la immigració jueva, principalment causada per aquells que fugien de la persecució nazi a Alemanya i l'onada d'antisemitisme d'Europa de l'Est. La revolta va ser liderada pel Gran Mufti Amin al-Husayni i la seva família. Els àrabs sentien que estaven sent marginats a la seva pròpia regió, i per això, a més de protestes no violentes, van dur a terme accions terroristes, assassinant centenars de jueus. Els homes de Husayni van matar més àrabs que jueus, usant la revolta com una excusa per enfrontar-se als clans rivals. L'organització jueva Irgun va contestar amb la seva pròpia campanya de represàlia, col·locant bombes en mercats i en altres llocs que també van causar centenars de morts. Finalment, la revolta va ser aixafada pels britànics, usant mesures draconianes. Com que Amin al-Husayni va ser trobat culpable de l'assassinat del comissionat britànic per a Galilea, va fugir de la regió, passant pel Líban, Iraq i finalment Alemanya el 1941.

Eliyahu Hakim i Eliyahu Bet Zuri, membres del grup armat jueu i sionista Leji, van assassinar Lord Moyne al Caire el 6 de novembre de 1944, pel fet que Moyne era el ministre britànic per a l'Orient Mitjà i el principal responsable d'impedir la immigració jueva cap a Palestina.

Durant la guerra, els moderats del Haganà (2) van ajudar els britànics a aturar membres del Leji i la Irgun quan aquests últims van donar per finalitzada la treva amb les autoritats mandatàries i Beguin va proclamar la rebel·lió a principis de 1944. Consideraven que aquests combats eren esforços bèl·lics contra els nazis.

Després de la guerra, 250.000 immigrants jueus van ser abandonats a la seva sort als camps de refugiats europeus. Tot i la pressió de l'opinió pública internacional, i en particular a les repetides peticions del president nord-americà Harry S. Truman i les recomanacions del Comitè Anglo-Americà de Peticions, els britànics van rebutjar revocar la prohibició de la immigració i admeteren només 100.000 refugiats a Palestina. Aleshores les forces jueves que operaven a l'ombra es van unir i van dur a terme diversos atacs de represàlia contra els britànics. El 1946, l'Òrgan va fer esclatar l'Hotel Rei David de Jerusalem, la caserna general de l'administració britànica, matant 92 persones.

Veient que la situació se'ls escapava de les mans, els britànics van anunciar el seu desig de finalitzar el mandat i van retirar-lo el maig de 1948, declarant la independència d’Israel, però res va fer-se per crear l’estat palestí.

Adolf Eichmann, un dels líders més desconeguts de l’Alemanya nazi —que fou responsable de la mort als camps de concentració de més de dos milions i mig de jueus—, fou segrestat totalment al marge de les lleis d’Argentina i del tractats internacionals. Va ser traslladat clandestinament a Israel on va ser jutjat i penjat a la forca el 31 de maig de 1962.

L'estratègia de les religions és similar a la del narco Pablo Escobar Gaviria; organitzen associacions de voluntaris que fan caritat, donen de menjar als indigents, munten escoles, organitzen hospitals etc. i fan actes de justícia al marge de la llei. Tot pagat per col·lectes populars, o subvencionat per l’estat, per les factures que cobren com qualsevol empresari, però amb molts pocs impostos, o pagat per els mateixos voluntaris. Amb això, les religions, com feia Escobar, es tapen les seves vergonyes i tenen un nombre de seguidors incondicionals i segurs. Si bé Escobar pagava bona part de les despeses «socials» dels beneficis obtinguts amb el tràfic de drogues, les religions no posen ni un ral, donat que son totalment parasitàries de la societat. El que tenen en comú és que cap té problemes de consciència amb l'assassinat d’infants i adults, la tortura, els càstigs inhumans, els abusos sexuals, la corrupció de polítics, jutges i policies, i el arrogar-se el dret a posar la llei al seu servei i promulgar les seves pròpies lleis. I, curiosament, els dos tipus d’associacions tenen músiques específiques com a eina de manipulació.

Així doncs, queda palesa la doble mesura, «si ho fan els demés, és dolent, si ho faig jo, és bo, ho diu el meu déu» Les religions, doncs, juguen un paper fonamental en aquesta i en moltes altres guerres: blanquejar les vileses humanes, legalitzar els delictes, perdonar els pecats.

Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya, 10/12/2023.

Post scriptum: Aquest mateix article es podia haver titulat «Hamas (3), el terrorisme i els crims de guerra», i amb petites variacions serviria. L’autor considera, però, que en aquest moment és imprescindible la fi de la guerra i la implementació d’una solució política que acabi amb els assassinats massius d’homes, dones i infants, perpetrats per un exèrcit descontrolat construït a base d’organitzacions terroristes (2), enfrontat a un altre exèrcit amb ostatges, també descontrolat, però ambdós imbuïts pels seus déus, que segons diuen alguns son el mateix.

Fonts:
La Biblia, L’Alcorà, La Torà, Viquipèdia

Notes:

(1) En ser concebuts sense intervenció sexual humana, no poden heretar el pecat del seu pare. Les mares no queda clar si poden transmetre el pecat o no.

(2) La Haganà,"la defensa", fou una organització paramilitar d'autodefensa jueva durant l'època del Mandat Britànic de Palestina, entre 1920 i 1948.
Els seus membres eren els propis integrants dels Quibuts i els Moixav que van crear l'organització com a conseqüència de la batalla de Tel Hai i el Pogrom de Jerusalem de 1920, realitzats per part de la població àrab i amb la permissivitat de les autoritats del mandat britànic. La Haganà, amb altres organitzacions, fou el predecessor de l'actual exèrcit israelià (conegut com a Tsahal) i va servir de base a aquest últim. En l'any 1927, va tenir lloc una de les primeres accions del grup, amb l'assassinat d'un dels seus adversaris polítics, l'escriptor i jurista Jacob Israël de Haan, membre prominent del moviment religiós Edah Haredi que defensava la convivència pacífica entre jueus i àrabs.

(3) Hamas, a efectes d’aquest article, és considerat un exèrcit, ja que si no fos per la deserció de les obligacions del organismes internacionals, avui Palestina seria un estat independent amb les seves forces armades pròpies.

La voluntat d’Israel, amb la complicitat dels EEUU, ha imposat la seva política de boicotejar les resolucions que els afecten al Consell de Seguretat de l’ONU i no ha permès la creació real de l’estat de Palestina.

Així doncs, Hamas i l’exèrcit israelià provenen, directament, de grups terroristes.

Per acabar-ho d'adobar hi ha serioses sospites que la creació de Hamas va ser impulsada per Israel, per mitjà dels seus serveis secrets —el Mossad— per tal de debilitar Al-Fatah, l’altre organització militar antecessora d’un exèrcit palestí, que uns anys abans amenaçava la voluntat sionista d’expulsar i/o eliminar del territori palestí tots els seus habitants tradicionals.


L'abús sexual de menors

L'abús sexual de menors per part de religiosos, com a crims de lesa humanitat

Denúncia dels acords d'Espanya amb la Santa Seu!

Publicat en castellà a Espacio Independiente

Hi ha moments polítics, com el que vivim aquests dies, en què els esdeveniments de lluita de classes es multipliquen de manera que fa impossible, amb els mitjans que tenim, tractar de donar resposta a tots, des del punt de vista dels qui lluitem pel socialisme, per la república, i contra la impunitat dels crims del franquisme i de l'Església.

El genocidi de l'Estat d'Israel contra el poble palestí, i l'extensió de la guerra al Pròxim Orient, es constitueix en el principal esdeveniment polític internacional i nacional a nombrosos països del món; arribant a situar en segon pla la mateixa guerra dels EUA i Rússia a Ucraïna. La ruptura de relacions polítiques i comercials amb l'Estat d'Israel és la demanda política internacional i a cada país, unida a l'exigència d'alto el foc immediat, per la defensa incondicional de la població civil.

La jura de la Constitució per l'hereva de la Casa de Borbó ha estat exaltada per tots els mitjans de comunicació, públics i privats, anticipant-se mitjançant un luxe medieval i antidemocràtic d'abús de poder al debat sobre la investidura de Pedro Sánchez, que sembla imminent, una vegada s'ha pactat una proposta de llei d'Amnistia, una més. Recordem que la del 1977 segueix sent utilitzada —amb altres— pel règim de la monarquia per impedir la investigació i procés judicial dels crims del franquisme.

Enmig de tot això hem conegut l'informe del Defensor del Poble sobre els abusos de religiosos.
Hauria d'haver estat una gran oportunitat per defensar la dignitat humana, eliminant ocultacions i silencis històrics. A Espanya, els delictes comesos per clergues, sacerdots i monjos, són tan escandalosos que no s'ha pogut amagar a l'opinió pública durant més temps. La crisi política del règim ha obert moltes bretxes polítiques i socials, i aquesta n'ha estat una. A l'origen d'aquest informe hi ha un desistiment de funcions del Congrés de Diputats, en delegar un assumpte tan important en el Defensor del Poble per impedir-ne el debat públic.

Fa molts anys que els escàndols de pedofília de l'Església van esclatar a nombrosos països, i en la majoria no s'ha fet justícia, desvetllant una situació permanent d'assetjament que havia estat ocultada per l'Església i pels mateixos Estats. L'Església espanyola i el mateix Vaticà mai no van ser jutjats pels seus crims, com tampoc pel terror eclesiàstic de la Inquisició. A Espanya mai no es va jutjar la seva complicitat amb el cop d'Estat del 1936, a la guerra i la repressió, així com el robatori de nens del que són especialistes organitzacions catòliques de beneficència finançades per l'Estat.

Lluny de fer-se una investigació judicial, obrint els arxius eclesiàstics a la societat, reafirmant els principis jurídics internacionals de responsabilitat, justícia i estat de dret, el Defensor del Poble s'ha basat en una enquesta a partir de casos denunciats. La qualitat de l'informe deixa molt a desitjar, tan voluminós com incomplet i sobretot mancat de solucions democràtiques. La resposta dels bisbes espanyols a l'informe del Defensor del Poble ha estat immediata, desqualificant el contingut de l'informe, amenaçant de portar el Defensor del Poble, Sr. Gabilondo, als tribunals de justícia per “calúmnies i incitació a l'odi”. Sobre això, sembla que a les altes jerarquies de l'Església espanyola continuen dominant les maneres més cíniques de la Inquisició. Cal entendre que va ser el mateix Vaticà qui va respondre a l'escàndol internacional amb allò que “les víctimes haurien de saber que el Papa és al seu costat”. Quin cinisme!

Els bisbes franquistes, jerarques de l'Església, van encarregar al despatx de Cremades & Calvo Sotelo (lletrats molt relacionats amb l'Opus Dei) un altre informe sobre l'abús de menors per part de religiosos, que fins avui ha incomplert els terminis de presentació. Tant a les indagacions de l'Església, com a l'informe del Defensor del Poble i en les dificultats per elaborar un informe definitiu pel despatx al·ludit, pesa com una llosa la violació de drets de les víctimes.

Per al dret internacional, víctima “és tota persona que hagi patit individualment o col·lectivament dany físic, moral o psicològic, danys patrimonials o menyscabament substancial dels seus drets fonamentals”. Abans de qualsevol relat no judicial, cal subratllar que els delictes de què es parla han gaudit i encara gaudeixen en el 99% dels casos de total impunitat, i que tots els governs, de tots els colors, han violat el dret de les víctimes a la justícia amb tota mena d'excuses i justificacions. Les dues lleis de Memòria aprovades han amagat els crims de l'Església, tant els d'abús sexual com els derivats de la guerra i la repressió i el robatori de nens, malgrat la immensitat d'evidències. Es tracta d'imposar per tots els mitjans la impunitat contra el dret de les víctimes, quan les institucions religioses haurien d'estar subordinades a l'Estat en matèria de dret penal, i el secret de confessió pot ser desvetllat per l'acció judicial.

Els bisbes neguen l'evidència de centenars i milers de crims, han inscrit centenars de milers de béns públics i privats com a béns de l'Església, i dominen sectors clau de l'educació, finançats pels pressupostos de l'Estat. La demanda democràtica de separació de l'Església i l'Estat adquireix tot el seu valor. L'informe del Defensor del Poble aconsella a les Corts que l'Estat es faci càrrec dels crims de l'Església, mitjançant la reparació econòmica, quan el que escau és el dret de les víctimes a un judici just i condemna dels culpables.

Només a la llum del dret internacional i humanitari —i no de la impunitat del franquisme i de la monarquia— es poden investigar els crims de l'Església i els de l'Estat. I són precisament les lleis del Regne d'Espanya les que han aixecat com a obstacle la justícia i, per tant, la veritat, la justícia i la reparació i no repetició. A les lleis de secrets oficials i d'amnistia als franquistes, a les lleis de Memòria —tant la “Històrica” com l'anomenada “Democràtica”—, cal sumar-hi els mateixos privilegis del Concordat amb el Vaticà. I a tot aquest bloc d'obstacles legals s'hi afegeixen les doctrines pro-impunitat, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional. Tot plegat forma part de l'herència de la dictadura i no de les demandes democràtiques majoritàries. Prou informes buits i lleis d'impunitat, que són paper mullat a l'hora de defensar les víctimes! Compliment del dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions! L'Estat espanyol té un dret intern incompatible amb les obligacions jurídiques internacionals.

Afirmem la nostra solidaritat amb les víctimes de l'Església catòlica, i els cridem a la mobilització conjunta per la derogació de les lleis d'impunitat i del mateix Concordat amb el Vaticà, que impedeix la satisfacció dels drets de les víctimes. Per l'aplicació de l'article 8 de la UDHR (DUDH), de l'article 2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de l'article 14 de la Convenció contra la Tortura, de l'article 39 dels Drets de l'Infant!… Del que s'ha dit es desprèn la necessitat d'alliberar les víctimes de l'Església de tota mena d'obstacles legals mitjançant la derogació de les lleis d'impunitat. El Govern de Sánchez, que es vanta de paladí de la democràcia, ha d'acabar amb els privilegis de l'Església, amb la subvenció pública d'assumptes privats i les exempcions fiscals, i amb tota la impunitat dels crims de l'Església i del franquisme.


Catequesi i els drets humans dels infants

Catequitzar és adoctrinar (resum)

Per Attix Tyrma

La catequesi és l'ensenyament arbitrari del Catecisme. El Catecisme és el resum de la doctrina cristiana catòlica.

Tota família que es consideri cristiana catòlica haurà de sotmetre la seva mainada a la catequesi, que serà impartida des de molt aviat per un catequista laic o per un sacerdot.

Per mitjà de la catequització s'introdueixen a la ment dels infants —encara incapaços de practicar un pensament crític—, una sèrie d'idees, imatges i conceptes que han de ser acceptats, acatats i retinguts a la memòria sense ser sotmesos a cap tipus d'anàlisi. Constitueixen dogmes. El dubte queda exclòs de la catequesi. La fe absoluta s'estableix com a virtut insuperable.

Per a una ment racional, el que s'ha dit produeix estremiment. Sona, sens dubte, com una evident violació al dret de les persones a la llibertat de pensar.

Allò que en política s'anomena fanatisme, en religió se li dóna el nom de “fe”…, constituint així la creença sense titubejos i l'obediència cega en virtuts excelses. A la ment de l'infant s’estructura aleshores una cosmovisió que determinarà característiques personals, les quals, gairebé insensiblement, el seguiran tota la vida.

Idees, conceptes, imatges que presenta el catequista a la ment infantil

(Les cites entre parèntesis han estat preses de Catecismes i textos afins, editats entre 1963 i 2010).

  • Acceptació sense qüestionament del Principi d'Autoritat (“Et lloo, Senyor”)
  • Acatament i obediència cega a l'Autoritat (“Jesús… fes que jo em despulli de tot el que és dolent, per poder seguir-te”)
  • Adopció del pensament irracional com a valor (exclusió de la prova objectiva) (“No sóc fort. Demanaré al Senyor que m'ajudi”)
  • Principis justificants de la depredació ambiental (“Déu ens va crear i va crear tot per a nosaltres… per al nostre profit i felicitat”)
  • Incidència en l'emotivitat infantil per:
    • aconseguir identificació entre religió i afectes filials (“Jesús, vull estimar molt la teva Santíssima Mare… Ajuda'm a ser fill lleial de Maria, la meva Mare”)
    • establir com a virtuts la submissió i el conformisme (“Crist ens diu que li encomanem les nostres penes i desànims a Ell i Ell ens animarà”)
    • implantar el sentit de culpa, incitant al masoquisme i a la pròpia humiliació (“Fes-me fort per vèncer les meves males inclinacions… Jesús, vull estar amb tu a la creu”)
  • Foment de sensacions al·lucinatories, depressió, angoixa, manies persecutòries, etc. (“agonitzar penosament i morir és el camí que jo he de recórrer… Jesús camina terriblement ferit, regalimant sang… Jo mateix he maltractat Jesús”)
  • Ferma convicció en la superioritat del cristià (“El cristià porta la veritat… Els homes justos i bons són els que adoren Déu”)
  • Ferma unió amb l'Església (“Em lliuro a l'Església per sempre”)
  • Necessitat de la guerra com a forma d'estendre el cristianisme i defensar l'Església (“Prega perquè aviat sigui possible un sol ramat i un sol pastor… Si un dia, Senyor, em crides i em convides a deixar la meva família i la meva pàtria per servir-te… Els Creuats, a l'Edat Mitjana, van afrontar la mort…”)
  • Clara identificació de l'enemic (“L'ateisme és un perill per maliciós, perquè llisca amb el sigil d'una serp, enterrant-se en la immundícia espiritual… és una repulsiva supèrbia”)
  • El maniqueisme moral extrem (“Només som bons si ens aproximem a Jesús… Els que no són homes no poden reconèixer Déu”)

Rol del catequista

És clar, no tot catequista complirà la seva missió a la perfecció, per sort, però això no és obstacle per rebutjar la intenció de fer servir tècniques de rentat de cervell que permetran aplanar, si més no, el camí per a la formació d'una ment propensa a la irracionalitat i el fanatisme.

Cap codi d'idees, cap doctrina filosòfica, cap compendi moral no pot arriscar la salut mental ni ètica dels infants impunement.

En nom de la fe religiosa i de l'axiologia sacra, la Catequesi sotmet ments fins i tot immadures al deure de creure, imaginar, memoritzar personatges, fets i conceptes difícils de comprendre i assimilar sense la perspectiva d'una maduresa cultural que permeti evitar riscos per a la salut psíquica i el desenvolupament normal de la seva personalitat.

El truc està en l'edat. Com més vells,
més difícil és donar-los-hi forma

Conclusió

Concloem aquí, considerant que l'activitat catequista és violatòria...: 
  • de la Declaració Universal dels Drets Humans:
    art. 12: ingerència arbitrària a la vida privada, atacs a l'honra i a la reputació;
    art. 18:llibertat de pensament;
    art. 19: llibertat d'opinió i d'expressió;
    art. 26 inc 2: finalitats de l'educació;
    article 30: prohibició de la supressió de drets i llibertats) 
  • dels principis programàtics de la Convenció contra la Discriminació a l'Educació, aprovada per la UNESCO el 14 de desembre de 1960 
  • de l'esperit que anima la Declaració dels Drets dels Infants, existent ja des del 1924 i aprovada el 1959 per les Nacions Unides.

Nit de les religions 2023 - La xerrada

Amb motiu de les xerrades programades per La Nit de les Religions, el passat 21 d'octubre, entre socis i simpatitzants, ens vam reunir 16 persones al local social d'Ateus de Catalunya per parlar del delicte de blasfèmia.

La presentació va anar a càrrec del president de l'Associació, Albert Riba, i va ser tramesa per Internet.

La transmissió (per Jitsi) va ser gravada en vídeo. 

Si no la vàreu poder seguir en directe, feu clic sobre la imatge i veureu la presentació de l'Albert Riba, que té uns 40 minuts de durada.


Si voleu veure només els textos de la presentació, feu clic sobre la imatge.

Un cop oberta la presentació, desplaçant el cursor del ratolí a baix a l'esquerra, apareixerà el control de desplaçament de les diapositives.  


 Feu els vostres comentaris!


França està de dol i emprenyada

El nostre país està de dol i furiós. L'assassinat de Nahel a mans d'un agent de policia prop de Nanterre, ha posat al descobert els efectes de dècades de polítiques públiques discriminatòries i basades en la seguretat dirigides contra els barris obrers i els joves que hi creixen, especialment els que estan racialitzats i viuen en condicions precàries. L'escalada de violència és un atzucac i s'ha d'aturar. L'enfocament essencialment repressiu de la policia, i els canvis legislatius introduïts el 2017 sobre l'ús d'armes reglamentàries, estan exacerbant allò que la població experimenta i pateix en termes de discriminació i pràctiques racistes.

Les tensions entre la població i la policia tenen una llarga història i formen part d'una història marcada per la injustícia, els prejudicis, la violència, la discriminació, el sexisme... i un racisme sistèmic que travessa tota la societat i encara no ha estat eradicat.

Els habitants dels barris afectats, i en particular les dones, sovint han de suplir per ells mateixos les mancances dels serveis públics. El declivi d'aquests serveis —escoles, equipaments socials i culturals, instal·lacions esportives, correus, serveis administratius, etc.— i la reducció del suport de l'Estat a les organitzacions de voluntariat, han contribuït en gran mesura a la marginació d'aquests barris i regions senceres molt més enllà, especialment als territoris francesos d'ultramar.

L'abandonament d'aquests barris és agreujat pel context econòmic d'empobriment, inflació, pujada dels lloguers i dels preus de l'energia, i la reforma de l'assegurança de desocupació. Les desigualtats socials afecten especialment els nens i les mares solteres. Així ho testifiquen les revoltes que han sacsejat els barris obrers els últims dies en resposta a la tragèdia de Nanterre.

A més de dècades d'excessos a les polítiques policials, les lleis de seguretat (la Llei de Seguretat Global, la Llei de Separatisme, etc.) i les mesures d'emergència, els darrers dies hem vist pressions del govern per introduir una justícia expeditiva. La detenció preventiva sistemàtica amb penes cada cop més dures és inacceptable.

El que és urgent no és la repressió, que només reforçarà l'extrema dreta i farà retrocedir una vegada més els drets i les llibertats.

Una pau duradora només és possible si el govern pren les mesures necessàries per respondre a la urgència de la situació i les demandes de la població afectada.

L'ONU ha criticat repetides vegades les polítiques de seguretat i els problemes institucionals de racisme a França, especialment a la policia. La discriminació és un verí tòxic que soscava la mateixa idea d'igualtat i sembra la desesperació. L'extrema dreta la utilitza per dividir encara més la societat.

Condemnem la crida a la guerra civil contra els barris populars i que els sindicats policials qualifiquin de «nocius» els habitants d'aquests barris. Condemnem la creació d'un fons de suport al policia que va matar Nahel per iniciativa d'un membre de l'extrema dreta i la manca d'acció per part del govern, afegint així més llenya al foc.

Cal repensar-ho i construir-ho tot. Cal partir de noves bases, crear amplis fòrums de debat i aprendre dels errors de dècades de polítiques públiques, respectant les històries, els orígens, les cultures i les singularitats que sustenten la nostra aspiració col·lectiva a la igualtat. Ja és hora que escoltem i tinguem en compte les demandes de les persones que viuen als barris populars, especialment dels joves!

La situació exigeix ​​que el Govern assumeixi les seves responsabilitats i aporti solucions immediates per posar fi a la confrontació:

  • derogació de la llei del 2017 que flexibilitza les normes sobre l'ús d'armes de foc per part de les forces de l'ordre;
  • reforma en profunditat de la policia, les tècniques d'intervenció i l'armament;
  • substitució de la IGPN per un organisme independent de la jerarquia policial i del poder polític;
  • creació d'un departament dedicat a la discriminació que afecta els joves dins de l'autoritat administrativa presidida pel Defensor dels Drets Humans i reforçament dels recursos per combatre el racisme, també a la policia.

No obstant això, no es pot fer res sense una distribució diferent de la riquesa, sense lluitar contra les desigualtats socials. No es pot fer res sense la lluita contra la pobresa i la inseguretat, exacerbades pel canvi climàtic i l'augment dels lloguers i les taxes, i sense el reforç dels serveis públics i l'educació popular. Aquestes són les àrees que el govern hauria d'abordar en comptes de seguir polítiques públiques regressives que proporcionen un terreny fèrtil per a l'extrema dreta.

Els nostres sindicats, associacions, col·lectius, comitès i partits polítics es mobilitzen per mantenir les llibertats públiques i individuals.

De moment, cridem els ciutadans a unir-se a totes les concentracions i marxes organitzades al voltant d'aquestes reivindicacions, a tot el país a partir del dimecres 5 de juliol, com la marxa organitzada pel Comitè Veritat i Justícia per a Adama, a Beaumont-sur-Oise, i la marxa organitzada per la Coordinadora Nacional contra la Violència Policial el 15 de juliol.

Convoquem marxes ciutadanes el dissabte 8 de juliol a tot França i els territoris d'ultramar.

Treballarem plegats en el seguiment d'aquestes marxes.

Sindicats: CGT, CNT-Solidarité Ouvrière, Fédération Syndicale Étudiante (FSE), FSU, Solidaires Étudiant-e-s, Syndicat des Avocats de France, UNEF le syndicat étudiant Union, Syndicale Solidaires, Union Étudiante,

Associacions: 350.org, Adelphi'Cité, Amnistía Internacional Francia, Alternatiba, Alternatiba París, Les Amis de la Terre France, ANV-COP21, ATTAC Francia, Bagagérue, Conscience, Coudes à Coudes, DAL Droit au Logement, La Fabrique Décoloniale,FASTI (Fédération des Associations de Solidarité avec Tou-te-s les Immigrés-e-s), Fédération Nationale de la Libre Pensée, Fédération nationale des maisons des potes, Femmes Egalité, Fondation Copernic, Gisti (Groupe d'information et de soutien des immigré-es), Greenpeace France, Jeune Garde Antifasciste, LDH (Ligue des droits de l'Homme), Memorial 98, Observatoire nationale de l'extrême-droite, Organisation de Solidarité Trans (OST), Planning familial, Réseau d'Actions contre l'Antisémitisme et tous les racismes-RAAR, REVES Jeunes, SOS Racisme, 

Colectius: Alliances et Convergences, Assemblée des Gilets Jaunes de Lyon & Environs, Colère Légitime, Collectif civgTENON, Collectif des Écoles de Marseille (le CeM), Collectif national pour les Droits des Femmes, Collectif Nouvelle Vague, Collectif Vérité et Justice pour Safyatou, Salif et Ilan, Collective des mères isolées, Comité des Soulèvements de la Terre Sud-Essonne, Comité Local de Soutien aux Soulèvements de la Terre Aude, Comité Soulèvement Bas-Vivarais, Comité les Soulèvements de la Terre Lyon et environs, Comité local de soutien aux Soulèvements de la Terre Villefranche, Comité local de soutien aux Soulèvements de la Terre Romans-sur-Isère, Comité nîmois de soutien aux Soulèvements de la Terre, Comité de soutien à Moussé Blé, Comité justice et vérité pour Mahamadou, Comité Les Lichens Ardéchois, Comité Vérité et Justice pour Adama, Coordination des comités pour la défense des quartiers populaires, Démocra'psy, Dernière Rénovation, En Gare, Justice pour Othmane, La Révolution est en marche, La Terre se soulève en Corrèze, Le Peuple Uni, Les Soulèvements de la Terre - comité Île-de-France, Les Soulèvements de l'Entre2Mers (33), Lyon en lutte, Lyon Insurrection, Nîmes Révoltée, Réseau GBM, Rejoignons-nous, Collectif du 5 novembre - Noailles en colère (Marseille), Syndicat des quartiers populaires de Marseille, Collectif Justice pour Claude Jean-Pierre, Youth for Climate IDF, 

Organitzacions polítiques: ¡JUNTS! - Mouvement pour une Alternative de Gauche, Écologiste et Solidaire, Europe Ecologie Les Verts (EELV), La France insoumise (LFI), Front Uni des Immigrations et des quartiers populaires (FUIQP), Gauche Ecosocialiste (GES), Génération.s (G.s), Nouveau parti anticapitaliste (NPA), Parti Communiste des Ouvriers de France (PCOF), Parti de Gauche (PG), Pour une Écologie Populaire et Sociale (PEPS), Parti Ouvrier Indépendant (POI) Réseau Bastille, Révolution Écologique pour le Vivant (REV), Union communiste libertaire (UCL),


L'Engany de la Religió

Us presentem la versió en català del llibre de Richard Dawkins «The God Delusion», que ha traduït el nostre consoci Jordi Gras amb el títol de «L'engany de la religió» i que ha comptat amb el suport de l'Associació d'Ateus de Catalunya. 

Un eminent científic —i el més notable ateu mundial— afirma la irracionalitat de la creença en Déu i el penós mal que la religió ha infligit a la societat, des de les Croades fins al 11-S. Amb rigor i enginy, Dawkins examina a Déu en totes les seves formes, des del tirà obsessionat pel sexe de l'Antic Testament, fins al més benigne rellotger celestial de la Il·lustració. Dissecciona els principals arguments de la religió i demostra l'aclaparadora improbabilitat d'un ésser suprem. Explica com la religió encoratja les guerres i fomenta el fanatisme. L'engany de la religió mostra de manera convincent que la creença en els Deus no sols és errònia, sinó que és potencialment mortal. També ofereix una animada introspecció dels avantatges de l'ateisme per a l'individu i la societat, i realitza una apreciació més clara i veritable de les meravelles de l'Univers que la que qualsevol creença pogués mai mostrar.


Richard Dawkins
Richard Dawkins va néixer a Nairobi (Kenya) l'any 1941 de pares britànics. És un etòleg, zoòleg, teòric evolutiu i escriptor de divulgació científica. Va estudiar a Oxford on es va doctorar sota la direcció del Premi Nobel Nikolaas Tinbergen. Del 1995 al 2008 va ocupar la càtedra Charles Simonyi a Oxford encarregada de promoure la divulgació i la comprensió de la ciència entre el gran públic. Ha publicat nombrosos llibres i articles, sovint polèmics. Entre ells destaquen The Selfish Gene (1976) i The God Delusion (2006), que va ser un best-seller amb vendes milionàries en el món anglòfon, i que us oferim aquí en la seva versió catalana com L'engany de la religió. En aquest llibre desfà tots els arguments en favor de l'existència d'un déu personal, rebutja que a partir dels textos —dits sagrats— es pugui fonamentar una moralitat i exposa els efectes perniciosos de les creences religioses sobre la humanitat.

L'any 2006 Dawkins va crear la Fundació Richard Dawkins per a la Raó i la Ciència (https://richarddawkins.net) amb l'objectiu de promoure el coneixement científic i una visió secular del món. Avui Richard Dawkins se situa entre els intel·lectuals públics més coneguts del món (Wiquipèdia).

Per a més informació sobre el llibre, escriviu un correu electrònic a info@ateus.org

Laïcisme: A mi ja no em prenen més el pèl

Una experiència personal amb les i els polítics (“progres”).

per Francisco Delgado
Original en castellà a nuevatribuna.es


És una tossuda evidència que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent. Per això, en aquesta etapa de la meva vida, a mi, les i els polítics del PSOE, Esquerra Unida, Podem, nacionalistes de centre esquerra, etc. etc. i les coalicions “suposadament progres” que poguessin venir… ja no em donaran més “copets a l'esquena”, ja no em “prendran més el pèl”.

Seguiré participant en debats sobre laïcitat i el dret a la llibertat de consciència i aplaudiré accions reivindicatives, però (personalment) no participaré més en fòrums, reunions i accions directes amb les i els polítics: “Llenço la tovallola!”. —“Se'n riuran d'ells i elles mateixes” i de les i els incauts de torn… De mi, evidentment, no. Fins a tal punt, que —a hores d'ara— fins i tot em nego a seguir exigint-los:
  1. Que suprimeixin/cancel·lin/deroguin el “puto” Concordat catòlic de 1979 i els Acords amb altres religions de 1992
  2. Que cada any no els regalin als bisbes centenars de milions d'euros robats impunement a l'Agència Tributària, ja que tots paguem en connivència amb el Govern i el Parlament (només en l'última dècada han suposat 2.721 milions d'euros)
  3. Que no “callin” davant el robatori de les immatriculacions… i no només això, sinó que siguin còmplices actius d'aquest espoli de patrimoni públic per part de l' Església catòlica
  4. Que aprovin una Llei de Patrimoni Històric Artístic perquè aquest sempre sigui de gestió i propietat pública
  5. Que no mantinguin la religió confessional a l'escola i que deixin de finançar —amb milers de milions d'euros— centres d'ideari catòlic
  6. Que eliminin —d'una punyetera vegada— el delicte de blasfèmia
  7. Que considerin les corporacions religioses com unes associacions més i no amb un tracte privilegiat i excepcional a nivell associatiu i fiscal
  8. Que deixin d'assistir oficialment a litúrgies religioses… 
  9. Que construeixin els fonaments i l'edifici d'un Estat Laic, base dels principis democràtics… I, per fi, 
  10. Que deroguin definitivament l'anacrònica llei de Llibertat religiosa de 1980 i elaborin una “Llei orgànica de llibertat de consciència”, prenent com a base la proposta de llei que Europa Laica va elaborar al seu dia i va posar a disposició dels grups parlamentaris…

És una tossuda evidència que poder polític i religió formin “part d'un mateix tot”, governi qui governi

Quan, fa gairebé quatre anys, Unides Podem i el PSOE van signar el pacte de governabilitat —deliberadament— no van contemplar cap avenç cap a l'Estat Laic. Ja “van donar senyals” de la seva cutre confessionalitat, que s'ha complert exquisidament: faltaria més!

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha fet cap pas en la línia d'impulsar la laïcitat de les institucions de l'Estat (tret que el president Sánchez, el 2019 i 20, no va prometre el càrrec davant d'un crucifix), sinó que els privilegis confessionals han anat pujant a escala, a nivell central i a totes les CCAA. Les relacions d'aquest Govern amb el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola són excel·lents i ja no diguem amb entitats catòliques i d'altres religions dedicades a la molt rendible “ indústria de la caritat”.

En l'àmbit municipal, Europa Laica va proposar fa vuit anys la creació a Espanya d'una “XARXA de municipis per un Estat laic” que va mobilitzar molta gent a totes les CCAA i, de més de vuit mil municipis que existeixen, tan sols s'hi van sumar —aprovant una moció (en alguns casos molt “descafeïnada”)— mig centenar. D'aquests, menys de deu van arribar a fer uns reglaments de laïcitat municipal. Però, a més, a la majoria dels que van aprovar la moció, o no es compleix absolutament res o, sense més ni més, s'ha quedat oblidada en un calaix. A no més d'un centenar d'ajuntaments hi ha reglaments de cerimònies de pas laiques (tret dels casaments civils). A centenars de municipis encara hi ha un sol cementiri “cristià”, tot i que hi ha normes, cèl·lules i lleis del segle XIX que obliguen a mantenir cementiris civils a tots els municipis de l'Estat. En fi, amb molt poques excepcions, la laïcitat institucional a l'àmbit municipal és un bé escàs, com ho és en els àmbits provincials i autonòmics, tot i que, de mitjana, en aquestes darreres quatre dècades en més de la meitat de els municipis, CCAA, diputacions i cabildos ha governat i governa el centre esquerre, amb el PSOE al capdavant, a més de partits nacionalistes, IU, etc. etc. I en la darrera dècada s'ha posat de moda i s'ha incrementat nomenar alcaldes i alcaldesses d'honor o concedir “privilegis” i medalletes a confraries i imatges catòliques, en molts dels quals governa la (suposada) esquerra. El més sonat va ser a Cadis.

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha impulsat la laïcitat de les institucions de l'Estat, sinó que els privilegis confessionals han pujat a escala

Vaig participar durant anys del projecte Europa Laica, sent el seu vicepresident entre el 2005 i el 2008, president entre el 2008 i el 2016 i responsable d'educació entre el 2018 i el 2022. Vaig ser diputat i senador pel PSOE, el 1977 i 1979-1982, també tinent alcalde ciutat on resideixo (Albacete) entre 1991 i 1995. En els primers anys d'afiliació a aquest partit (fins l'any 2000, que el vaig abandonar) vaig tractar de donar “la batalla” per la laïcitat i la justícia social, davant de la caritat / però va ser inútil  —segons els seus dirigents no era el moment (mai no era el moment!)— hi havia altres prioritats. La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics. I molts van morir o van ser empresonats per això.

Quan el PSOE al govern, a través de la LODE i la LOGSE, van decidir finançar els centres d'ideari catòlic ho van fer amb grollers i vergonyants enganys que era una decisió transitòria… i fins avui, que la LOE (del PSOE) el va consumar en una disposició transitòria, consumant-ho a la darrera reforma LOMLOE. A més de mantenir la religió confessional a l'horari lectiu. Generant una segregació ideològica i per motius de consciència, fins i tot entre escolars de molt poca edat. Una mica vergonyós i indigne.

Amb els governs de González, Zapatero i Sánchez, fins i tot estant el PSOE a l'oposició i fins fa un any, he tingut l'oportunitat de parlar i debatre sobre laïcitat, Estat laic, educació, etc. etc. amb nombrosos dirigents al nivell més alt; també ho he fet amb dirigents d'IU, Podem, ERC, etc. etc. I, sí, molts “copets a l'esquena”: Amb l'habitual —“tens raó, però ara no toca”.

La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics

El 2016, just quan vaig deixar la presidència d'Europa Laica, vaig elaborar un llarg i detallat informe, on intentava analitzar la situació de la laïcitat a Espanya i internacionalment, oferint la meva opinió (personal) sobre la posició de tots els partits polítics amb representació parlamentària en aquell moment, davant la hipòtesi (possiblement llunyana) —I tan llunyana, pel que s'ha vist!— d'iniciar, si és el cas, un procés cap a un Estat laic, en el marc d'una societat plural i altament secularitzada. L'opinió que vaig emetre llavors era que no observava voluntat política en gairebé tot l'arc parlamentari. I així s'ha confirmat.

No em vaig equivocar. Els partits (tots) segueixen enrocats en un model criptoconfessional d'Estat, com sostenia l'amic Gonzalo Puente Ojea.

La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional, al més pur estil nacional catòlic. És la pseudoesquerra” política la que en termes de laïcitat enganya, menteix. No volen sentir a parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan (alguns) als programes “col·loquen” unes línies sobre laïcitat (només) com a “reclam electoralista”, una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. Passarà, també, en aquesta propera campanya, com a “esquer electoral”.

Per acabar indicar que és un fet matemàtic que en aquesta legislatura que està a punt d'acabar, hi ha una majoria absoluta d'escons de centreesquerra que podrien haver fet alguns passos laïcistes. Però s'han amagat, com sempre i una vegada més. Així que a mi: “Ja no em prenen més el pèl”. (Espero que futures generacions tinguin més sort).

Els abusos de l’església portuguesa

L'Església portuguesa lluita per adoptar mesures concretes contra els abusos sexuals a menors

Per Catarina Demony i Miguel Pereira


FATIMA, Portugal, 3 de març (Reuters) — L'Església catòlica portuguesa va anunciar el divendres un grapat de mesures per a fer front als abusos sexuals a menors en el si de l'Església, però va dir que els sacerdots sospitosos que segueixen en actiu no seran suspesos tret que els fets contra ells quedin clarament establerts.

El president de la Conferència Episcopal Portuguesa (CEP), José Ornelas, també va afirmar que l'Església no pagarà indemnitzacions a les víctimes.

La CEP es va reunir el divendres per a debatre la manera d'abordar la qüestió després que un informe del mes passat afirmés que almenys 4.815 nens van sofrir abusos sexuals per part de membres de l'Església Catòlica Romana a Portugal —en la seva majoria sacerdots— al llarg de 70 anys.

L'informe, elaborat per una comissió d'un any de durada finançada per l'Església, afegia que les seves troballes eren la "punta de l'iceberg", i el cap de la comissió, Pedro Strecht, afirmava que més de 100 sacerdots sospitosos d'abusos sexuals a menors seguien en actiu en funcions eclesiàstiques.

Ornelas —que està sent investigat per la fiscalia per encobrir abusos sexuals en un orfenat de Moçambic en 2011, però nega haver comès cap delicte— va dir en la roda de premsa del divendres que "ningú era culpable" fins que ho digués un tribunal.

L'Església va dir que havia rebut la llista de presumptes abusadores i que la utilitzaria per a investigar l'assumpte.

"Hem de trobar aquests casos i establir realment la veritat dels fets (però) només amb la llista de noms... És molt difícil", va dir Ornelas.

"No puc apartar a algú del ministeri només perquè una persona va dir 'Aquest home va abusar d'algú'", va afirmar.

El portaveu de la CEP, Manuel Barbosa, va afirmar que hi haurà "tolerància zero" amb els abusadores i els qui encobreixin abusos.

Entre les mesures acordades per la CEP, Barbosa va afirmar que l'Església oferirà suport "espiritual, psicològic i psiquiàtric" a les víctimes i les honrarà amb un monument que s'inaugurarà en la Jornada Mundial de la Joventut d'enguany, que se celebrarà a Lisboa aquest estiu.

"Amb dolor demanem perdó una vegada més a totes les víctimes d'abusos sexuals", va dir Barbosa. "També reafirmem la nostra ferma intenció de fer tot el possible per a garantir que els abusos no es repeteixin".

Barbosa va dir que es crearia un grup, també recolzat per l'Església, per a continuar escoltant a les víctimes d'abusos.

Keith Porteous Wood, president de la National Secular Society britànica i defensor des de fa temps de les víctimes d'abusos clericals, va dir a Reuters que les comissions finançades per l'Església s'enfrontaven a "obstruccions".

"Investigar 70 anys en un any és simplement poc realista, i un no pot evitar preguntar si aquesta imposició... va ser en realitat un intent d'assegurar que es denunciés el menys possible", va dir Wood.

Wood va dir que hauria de crear una nova comissió, preferiblement dirigida per jutges estatals.

Benvinguda civil per als nounats

València Laica considera un avanç democràtic que els Ajuntaments —en aquest cas el de València— ofereixin a les famílies la possibilitat de celebrar benvingudes civils per als seus nounats



València Laica va proposar a Joan Ribó —a l'inici del seu mandat com a alcalde de València— que l'Ajuntament facilités la celebració de benvingudes i comiats civils. Ara, l'organització laïcista es congratula que les “benvingudes civils” puguin ser una realitat a la ciutat.

Les benvingudes civils suposen una carta de ciutadania per a les persones nascudes en un municipi, un acte cívic en el qual es presenta en societat a una nova persona que ingressa com a ciutadana a la comunitat. Es tracta, per tant, d'un ritu de pas, compatible amb les cerimònies que amb caràcter privat puguin realitzar les famílies en funció de les seves conviccions particulars.

Des de la jerarquia eclesiàstica, el bisbe Munilla no ha trigat a criticar aquesta possibilitat que ofereix a les famílies l'Ajuntament de València. Sembla voler veure una competència amb els batejos religiosos, una confrontació entre tots dos ritus. En realitat, la celebració d'una benvinguda civil no exclou que cadascú pugui celebrar els seus propis ritus. Són qüestions compatibles i, en qualsevol cas, no és cap obligació per a ningú.

Cal assenyalar que aquest personatge [Munilla] —conegut també pels seus atacs als drets de les dones— és un dels integrants de la Comissió Mixta amb la Generalitat creada pel nostre President Puig el 28 de novembre, fruit d'un acord que València Laica va denunciar en el seu moment per considerar-lo com un nou Concordat a la Valenciana.