Una experiència personal amb les i els polítics (“progres”).
per Francisco Delgado
És una tossuda evidència que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent. Per això, en aquesta etapa de la meva vida, a mi, les i els polítics del PSOE, Esquerra Unida, Podem, nacionalistes de centre esquerra, etc. etc. i les coalicions “suposadament progres” que poguessin venir… ja no em donaran més “copets a l'esquena”, ja no em “prendran més el pèl”.
Seguiré participant en debats sobre laïcitat i el dret a la llibertat de consciència i aplaudiré accions reivindicatives, però (personalment) no participaré més en fòrums, reunions i accions directes amb les i els polítics: “Llenço la tovallola!”. —“Se'n riuran d'ells i elles mateixes” i de les i els incauts de torn… De mi, evidentment, no. Fins a tal punt, que —a hores d'ara— fins i tot em nego a seguir exigint-los:
- Que suprimeixin/cancel·lin/deroguin el “puto” Concordat catòlic de 1979 i els Acords amb altres religions de 1992
- Que cada any no els regalin als bisbes centenars de milions d'euros robats impunement a l'Agència Tributària, ja que tots paguem en connivència amb el Govern i el Parlament (només en l'última dècada han suposat 2.721 milions d'euros)
- Que no “callin” davant el robatori de les immatriculacions… i no només això, sinó que siguin còmplices actius d'aquest espoli de patrimoni públic per part de l' Església catòlica
- Que aprovin una Llei de Patrimoni Històric Artístic perquè aquest sempre sigui de gestió i propietat pública
- Que no mantinguin la religió confessional a l'escola i que deixin de finançar —amb milers de milions d'euros— centres d'ideari catòlic
- Que eliminin —d'una punyetera vegada— el delicte de blasfèmia
- Que considerin les corporacions religioses com unes associacions més i no amb un tracte privilegiat i excepcional a nivell associatiu i fiscal
- Que deixin d'assistir oficialment a litúrgies religioses…
- Que construeixin els fonaments i l'edifici d'un Estat Laic, base dels principis democràtics… I, per fi,
- Que deroguin definitivament l'anacrònica llei de Llibertat religiosa de 1980 i elaborin una “Llei orgànica de llibertat de consciència”, prenent com a base la proposta de llei que Europa Laica va elaborar al seu dia i va posar a disposició dels grups parlamentaris…
És una tossuda evidència que poder polític i religió formin “part d'un mateix tot”, governi qui governi
Quan, fa gairebé quatre anys, Unides Podem i el PSOE van signar el pacte de governabilitat —deliberadament— no van contemplar cap avenç cap a l'Estat Laic. Ja “van donar senyals” de la seva cutre confessionalitat, que s'ha complert exquisidament: faltaria més!
A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha fet cap pas en la línia d'impulsar la laïcitat de les institucions de l'Estat (tret que el president Sánchez, el 2019 i 20, no va prometre el càrrec davant d'un crucifix), sinó que els privilegis confessionals han anat pujant a escala, a nivell central i a totes les CCAA. Les relacions d'aquest Govern amb el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola són excel·lents i ja no diguem amb entitats catòliques i d'altres religions dedicades a la molt rendible “ indústria de la caritat”.
En l'àmbit municipal, Europa Laica va proposar fa vuit anys la creació a Espanya d'una “XARXA de municipis per un Estat laic” que va mobilitzar molta gent a totes les CCAA i, de més de vuit mil municipis que existeixen, tan sols s'hi van sumar —aprovant una moció (en alguns casos molt “descafeïnada”)— mig centenar. D'aquests, menys de deu van arribar a fer uns reglaments de laïcitat municipal. Però, a més, a la majoria dels que van aprovar la moció, o no es compleix absolutament res o, sense més ni més, s'ha quedat oblidada en un calaix. A no més d'un centenar d'ajuntaments hi ha reglaments de cerimònies de pas laiques (tret dels casaments civils). A centenars de municipis encara hi ha un sol cementiri “cristià”, tot i que hi ha normes, cèl·lules i lleis del segle XIX que obliguen a mantenir cementiris civils a tots els municipis de l'Estat. En fi, amb molt poques excepcions, la laïcitat institucional a l'àmbit municipal és un bé escàs, com ho és en els àmbits provincials i autonòmics, tot i que, de mitjana, en aquestes darreres quatre dècades en més de la meitat de els municipis, CCAA, diputacions i cabildos ha governat i governa el centre esquerre, amb el PSOE al capdavant, a més de partits nacionalistes, IU, etc. etc. I en la darrera dècada s'ha posat de moda i s'ha incrementat nomenar alcaldes i alcaldesses d'honor o concedir “privilegis” i medalletes a confraries i imatges catòliques, en molts dels quals governa la (suposada) esquerra. El més sonat va ser a Cadis.
A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha impulsat la laïcitat de les institucions de l'Estat, sinó que els privilegis confessionals han pujat a escala
Vaig participar durant anys del projecte Europa Laica, sent el seu vicepresident entre el 2005 i el 2008, president entre el 2008 i el 2016 i responsable d'educació entre el 2018 i el 2022. Vaig ser diputat i senador pel PSOE, el 1977 i 1979-1982, també tinent alcalde ciutat on resideixo (Albacete) entre 1991 i 1995. En els primers anys d'afiliació a aquest partit (fins l'any 2000, que el vaig abandonar) vaig tractar de donar “la batalla” per la laïcitat i la justícia social, davant de la caritat / però va ser inútil —segons els seus dirigents no era el moment (mai no era el moment!)— hi havia altres prioritats. La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics. I molts van morir o van ser empresonats per això.
Quan el PSOE al govern, a través de la LODE i la LOGSE, van decidir finançar els centres d'ideari catòlic ho van fer amb grollers i vergonyants enganys que era una decisió transitòria… i fins avui, que la LOE (del PSOE) el va consumar en una disposició transitòria, consumant-ho a la darrera reforma LOMLOE. A més de mantenir la religió confessional a l'horari lectiu. Generant una segregació ideològica i per motius de consciència, fins i tot entre escolars de molt poca edat. Una mica vergonyós i indigne.
Amb els governs de González, Zapatero i Sánchez, fins i tot estant el PSOE a l'oposició i fins fa un any, he tingut l'oportunitat de parlar i debatre sobre laïcitat, Estat laic, educació, etc. etc. amb nombrosos dirigents al nivell més alt; també ho he fet amb dirigents d'IU, Podem, ERC, etc. etc. I, sí, molts “copets a l'esquena”: Amb l'habitual —“tens raó, però ara no toca”.
La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics
El 2016, just quan vaig deixar la presidència d'Europa Laica, vaig elaborar un llarg i detallat informe, on intentava analitzar la situació de la laïcitat a Espanya i internacionalment, oferint la meva opinió (personal) sobre la posició de tots els partits polítics amb representació parlamentària en aquell moment, davant la hipòtesi (possiblement llunyana) —I tan llunyana, pel que s'ha vist!— d'iniciar, si és el cas, un procés cap a un Estat laic, en el marc d'una societat plural i altament secularitzada. L'opinió que vaig emetre llavors era que no observava voluntat política en gairebé tot l'arc parlamentari. I així s'ha confirmat.
No em vaig equivocar. Els partits (tots) segueixen enrocats en un model criptoconfessional d'Estat, com sostenia l'amic Gonzalo Puente Ojea.
La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional, al més pur estil nacional catòlic. És la “pseudoesquerra” política la que en termes de laïcitat enganya, menteix. No volen sentir a parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan (alguns) als programes “col·loquen” unes línies sobre laïcitat (només) com a “reclam electoralista”, una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. Passarà, també, en aquesta propera campanya, com a “esquer electoral”.
Per acabar indicar que és un fet matemàtic que en aquesta legislatura que està a punt d'acabar, hi ha una majoria absoluta d'escons de centreesquerra que podrien haver fet alguns passos laïcistes. Però s'han amagat, com sempre i una vegada més. Així que a mi: “Ja no em prenen més el pèl”. (Espero que futures generacions tinguin més sort).
