Tradueix

01 de juny 2026

No cal que vinguis, papa

Per Jesús Gómez

Mira, papa, no cal que vinguis a Barcelona. Et demanaria que deixessis de fer altres coses que fas, però entenc que no estic en la millor posició per esperar que em facis cas: fa més d’un any vaig sortir oficialment de l’organització que dirigeixes i entenc que les meves peticions no ocupin un lloc molt alt a les teves prioritats. 

Però Barcelona és la ciutat on visc, on pago els meus impostos, on viu molta gent que m’importa i la teva visita és inapropiada, com la pràctica totalitat de les teves accions públiques. 

Resulta, papa, que Barcelona és una ciutat que té molts problemes i, francament, no crec que la teva visita ens ajudi a resoldre’ls i, més aviat, servirà per despistar a les nostres autoritats municipals que es creuran en l’obligació de fer-te confortable la visita i, de pas, de mostrar als mitjans la seva cara més amable que, tu ja ho saps, és també la seva cara més hipòcrita. 

T’explico, papa: a Barcelona hi viuen prop de dues mil persones al carrer, per diferents motius, entre els quals hi ha situacions estrictament personals, però també de caràcter estructural, com el preu dels lloguers o la incapacitat dels sistemes públics d'assistència social i sanitària de donar resposta a les situacions que han portat a aquestes persones a la manca d’una llar. 

A Barcelona, papa, el preu mitjà del lloguer l’any 2025 era de 1134,6 €. No sé si saps, perquè aquest és un tema que mai t’ha fet perdre la son, que ni la majoria dels joves, ni la majoria dels pensionistes, ni la majoria de les persones immigrades poden permetre’s el luxe de pagar el lloguer i menjar calent cada dia. 

Saps, papa? A Barcelona, la pressió del turisme sobre el mercat immobiliari fa que hi hagi barris que han anat perdent als seus habitants habituals en favor de persones que s’hi estaran una setmaneta com a molt. I no t’enganyis, papa, els propietaris de gran part d’aquests pisos turístics no són aquelles persones honrades que han treballat tota la vida per tenir un pis en propietat i ara en treuen un legítim benefici del seu esforç: més del 30% de l’habitatge de 

lloguer a Barcelona està en mans de grans tenidors, és a dir, de persones (físiques o jurídiques) que són propietaris de, com a mínim, 1500 metres quadrats de superfície construïda o de més de 10 immobles. Papa, no t’amaguis: l’organització que dirigeixes és propietària de molt més que això a la nostra ciutat i això explica que no et preocupi on dormir. 

A algunes ens irrita que vinguis, papa. Resulta que totes aquestes persones sense un futur clar, veuran que una organització que gaudeix d’un tracte de favor espectacular per part de l’estat, pot organitzar un acte multitudinari a un recinte municipal sense pagar ni un cèntim. I, papa, no és poca cosa: l’ajuntament us està estalviant 78.000 €… No estàs acostumat a pagar, papa, ja ho sabem: fa molts anys que no pagues l’IBI de les vostres propietats i més val no preguntar d’on han sortit els vostres títols de propietat. 

No és correcte, papa, presentar-te a casa meva sense pagar els teus deutes, els econòmics i els morals: no hem pogut oblidar el suport institucional al franquisme, els casos de pederàstia, l’escàndol de les immatriculacions o que, a la darrera visita d’un papa, es mostrés de la manera més barroera quin és el paper que espera a la dona a la vostra organització. 

I ara, papa, t’han preparat un tour que et portarà a ser rebut al palau reial pels reis, ja saps, aquella família que ostenta la prefectura de l’estat, rebuda en herència d’un tirà sanguinari, però també visitaràs el centre penitenciari Brians 1… i jo em demano, papa, si seràs capaç de copsar com la diferència de la qualitat de vida dels teus visitats s’explica perquè els privilegis d’alguns s’han de pagar amb la misèria d’altres… Disculpa, papa, de vegades m’oblido que les persones instal·lades en el privilegi no és que no oloreu les fortors del sistema, és que la pudor de la injustícia us sembla ambrosia. 

Ho entenc, papa, aquest problema amb les olors també el tenia Gaudí, que de tants anys de treballar per a esclavistes, se li va espatllar l’olfacte. Ja saps, papa, aquell senyor tan connectat amb la realitat i la necessitat de les persones que, a la Barcelona on el pistolerisme assassinava a Francesc Layret o Salvador Seguí, on la ràbia per la sagnia a la guerra del Marroc va fer esclatar la Setmana Tràgica, on encara no hi havia penicil·lina, però la cocaïna es venia a les farmàcies… ell va creure que el que necessitava aquesta ciutat era un temple expiatori. 

El teu viatge, papa, culminarà amb una visita aquest temple, que és una metàfora perfecta de la teva visita: un gest grandiloqüent, però inútil i de mal gust. 

Papa, no vinguis. Queda’t al teu palau, treu la pols de les estances, neteja els marbres i, ja que tens el drap a les mans, treu tota la brutícia acumulada els darrers dos mil anys. Ja viatjaràs quan ho tinguis tot net, incloent-hi la teva consciència, papa. 

Jesús Gómez. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Advertiment: La superstició sorgeix per la carència de pensament crític, sovint perquè la comoditat d’acceptar el pensament predominant s’imposa a l’esforç que suposa sotmetre les idees a la crítica o, senzillament, per la manca d’idees pròpies. L’ús de la intel·ligència artificial no només té un alt cost per la destrucció de llocs de treball i per les nocives conseqüències mediambientals, sinó també perquè, com que és còmoda i fàcil d’usar, podem caure en el parany d’encarregar-li una recerca, una correcció o, fins i tot, de demanar-li suggeriments per millorar la nostra feina i, no ens enganyem, l’algoritme sempre ens dona una resposta interessada i aquesta sempre respon a criteris que cerquen, en el millor dels casos, l'acceptació general. Si deixem que l’acceptació general guiï la nostra obra i, per tant, el nostre pensament, no només reduïm la qualitat de la nostra producció sinó que, també, renunciem a la nostra capacitat crítica i, en conseqüència, ens estem fent vulnerables a la superstició. Com que considero la superstició com l’origen de molts dels mals de la humanitat, ni a aquest article, ni a cap dels que he escrit fins ara, s’ha fet servir la intel·ligència artificial. No caiguis a la superstició, digues NO a la IA.

24 de maig 2026

Ser ateu al Marroc

 

Resum: Aquest testimoni colpidor de l’activista ateu amazic marroquí Murray Moulay Htaou denuncia la situació de repressió política, religiosa i social que pateixen els ateus i dissidents al Marroc. L’autor sosté que la monarquia de Mohammed VI utilitza l’islam com a eina de legitimació i control, presentant el rei com a “Comandant dels Creients” i convertint la religió en un pilar essencial del règim. Segons explica, criticar la monarquia, qüestionar la religió oficial o defensar l’autodeterminació del poble sahrauí implica exposar-se a persecució, censura i represàlies.

L’article descriu les dificultats quotidianes dels ateus marroquins, obligats sovint a ocultar les seves conviccions per evitar l’ostracisme social, les amenaces o fins i tot la presó. L’autor denuncia que el Codi Penal marroquí castiga qualsevol expressió considerada ofensiva envers l’islam i que les lleis civils continuen subordinades a la xaria en aspectes com el matrimoni o l’herència.

El relat també exposa la situació dels dissidents exiliats a Europa. Htaou explica les amenaces, agressions i campanyes de difamació que assegura haver patit a França i Alemanya per part de monàrquics marroquins i, segons ell, la manca de protecció efectiva per part de les autoritats europees. El text descriu un llarg periple burocràtic i judicial relacionat amb les seves sol·licituds d’asil, així com les tensions viscudes en centres d’acollida amb altres refugiats musulmans.

Més enllà del cas personal, l’article planteja una crítica general a la connivència entre determinats sectors polítics europeus i la dictadura marroquina, i defensa la necessitat d’un estat marroquí laic, democràtic i respectuós amb la llibertat de consciència. És, en definitiva, un testimoni dur sobre el cost humà de defensar l’ateisme, la llibertat d’expressió i els drets civils en contextos autoritaris.

Podeu llegir la història completa d'en Murray fent clic aquí  


27 d’abril 2026

De profeta a pantocràtor

Com un predicador jueu va acabar convertit en Déu

Avui, quan es parla de Jesús, la majoria de gent pensa en un ésser diví: creador de l’univers, fill de Déu i jutge de la humanitat. Però això planteja una pregunta bàsica: sempre es va veure així?

Com pot ser que un predicador jueu relativament desconegut del segle I acabés esdevenint el centre de la religió més gran del món?

L’evidència històrica suggereix una resposta incòmoda:
la divinitat de Jesús no apareix de cop, sinó que es construeix amb el temps.


Un predicador, no un déu

La majoria d’historiadors coincideixen en una cosa: si Jesús va existir, probablement va ser un predicador jueu dins del seu context cultural i religiós.

Els textos més antics no mostren un Jesús proclamant-se Déu de manera clara. Si ho hagués fet, seria raonable esperar que els seus seguidors més propers ho haguessin deixat ben escrit. Però no és així.

Això obre un dubte evident:
la idea d’un Jesús diví ve d’ell mateix o és una reinterpretació posterior?


Pau: el punt d’inflexió

Els primers textos cristians que conservem no són els evangelis, sinó les cartes de Pau, escrites dècades després de la mort de Jesús.

Pau no va conèixer Jesús en vida, però és el primer que el presenta amb trets divins i com a objecte d’adoració. Aquí es produeix un canvi important: Jesús passa de ser un predicador a tenir un paper còsmic.

Dit clarament:
la divinitat de Jesús no comença amb Jesús, sinó amb els seus seguidors.


Un cristianisme divers

Als inicis, el cristianisme no era una doctrina única. Hi havia visions molt diferents sobre qui era Jesús:

  • per a alguns, un home escollit per Déu
  • per a altres, una figura celestial intermèdia
  • per a altres, una mena de salvador diví influït per idees grecoromanes

Amb el temps, aquesta diversitat es va anar reduint fins a imposar una única visió: la de Jesús com a Déu.

La pregunta és inevitable:
per què es va imposar precisament la versió més extrema?


Influències del món antic

El cristianisme no va néixer en el buit. Al Mediterrani de l’època hi havia:

  • religions mistèriques
  • déus salvadors
  • filosofies que barrejaven allò humà i allò diví

En aquest context, convertir Jesús en una figura divina no era una idea estranya, sinó familiar i atractiva.

Això fa pensar que:
potser la imatge divina de Jesús respon més al context cultural que no pas als fets històrics.


El paper del poder

La versió oficial del cristianisme no es fixa fins segles després. Un moment clau és el Concili de Nicea (any 325), on s’imposa la idea d’un Jesús plenament diví.

Aquestes decisions no són només teològiques: també són polítiques. El poder imperial hi té un paper decisiu.

Això porta a una última qüestió:
si la doctrina es decideix segles més tard, fins a quin punt reflecteix la realitat històrica?


De mestre a Déu

Si resumim el que ens diu la recerca històrica:

  1. Probablement hi va haver un predicador jueu real.
  2. Després de la seva mort, els seguidors li atribueixen un paper cada cop més elevat.
  3. Durant un temps conviuen interpretacions diferents.
  4. El context cultural afavoreix la seva divinització.
  5. Finalment, les institucions fixen una doctrina oficial.

El resultat és clar:
un ésser humà acaba convertit en Déu amb el pas del temps.


En una frase:

La història no comença amb un Jesús diví.
És la història la que el converteix en diví.

14 de març 2026

Espiritualitat: l’antiga moda de les paraules buides.

Per Jesús Gómez, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Per començar, vull advertir que, ni a la redacció d’aquest article (ni a cap dels anteriors) ni en cap moment de la seva gestació i revisió, he fet servir cap eina relacionada amb la intel·ligència artificial. Per consciència mediambiental, per respecte a totes les persones que, amb el seu esforç, han generat i compartit continguts originals i, per sobre de tot, per respecte a les poques persones que em llegiran i a mi mateix, crec que cal advertir que aquest és un producte que no ha passat per cap filtre d’uniformització estilística o de pensament.

Darrerament, llegeixo notícies en relació amb l’augment de l’espiritualitat a la nostra societat, es parla d’un increment dels joves que declaren ser practicants d’alguna de les religions existents avui dia, i, fins i tot, sembla que la indústria musical ha vist que adoptar la moda espiritual en l’estètica d’algun dels seus productes de més èxit, pot ser un bon negoci.

Les modes són cícliques, tot torna, i, de la mateixa manera que torna, torna a marxar; no em preocupa la volatilitat de les modes.

Tanmateix, quan es va publicar el meu anterior article a aquest bloc (si algú no l’ha llegit encara, ho pot fer a: https://gaietaripoll.blogspot.com/2025/12/es-possible-una-etica-sense-deu.html), vaig fer córrer l’enllaç per alguna xarxa social i, una persona, em va contestar que, efectivament, la religió es troba darrere accions poc religioses i afegia que, al seu entendre, l’espiritualitat no necessita tenir el suport de la religió. Com que dubto que aquest comentari sigui un fruit irreflexiu de la moda, em va fer pensar, i escriure, sobre la qüestió.

M'hauria agradat molt que s’aprofundís en el debat i que es desenvolupés millor aquesta idea de l’espiritualitat exempta de religiositat, perquè em sembla prou rica en matisos com per trenar una bona discussió. Intentaré, però, explicar jo mateix el que penso que hi ha darrere aquesta idea. Tant de bo interpreti prou bé, o prou malament, el sentit de l’afirmació per tal de provocar un interessant debat.

Cal advertir que no comparteixo la distinció: l’espiritualitat ens remet a l’existència d’una realitat no material que difícilment podem acceptar sense recórrer a la fe, donada la manca d’experiències positives relacionades amb aquesta presumpta espiritualitat. No vull dir que no hi hagi experiències que siguin poc explicables des d’un postulat materialista i racional (des del segle XVIII que hauríem de tenir clar que la nostra raó té límits), però d’aquí a afirmar tota una àrea de la realitat independent de la matèria i sobre la qual, per definició, no podem tenir experiència sensorial ni possibilitat d’inferir-la a partir de l’experimentació, em sembla que hi ha un abisme que només es pot superar amb l’ajuda de la fe… i, si hi ha fe, la religió no pot estar gaire lluny.

Per què, doncs, es fa aquesta separació entre espiritualitat i religió? Crec que hi ha diferents possibilitats, però m’arriscaré a pensar que s’està identificant religió, de forma exclusiva, amb la pràctica ritual institucionalitzada de les diferents esglésies. D’aquesta manera, s’està suggerint l’existència d’una espiritualitat personal, deslligada d’institucions i de sistemes de creences religioses.

Entenc que una persona pot tenir un desig de transcendència respecte a la seva realitat material i que projecti aquest desig cap a aquesta realitat espiritual. Així, hom pot construir una espiritualitat basada en totes aquelles necessitats i aspiracions que la matèria no sembla satisfer. Tenim, per exemple, l’anhel d’immortalitat, l’amor, la connexió amb la natura i el gaudi de les belleses no materials. L’espiritualitat, doncs, esdevé la base de la creença en la immortalitat de l’ànima, del nostre sistema de valors ètics, de tot el nostre món emocional, de l’entusiasme davant l’harmonia natural i, per descomptat, del meravellós món de la creació artística i del gaudi estètic.

Hom pot creure, com dèiem, que aquesta espiritualitat està deslligada de qualsevol religiositat establerta, però això és incorrecte. Ja he assenyalat anteriorment que aquesta espiritualitat haurà de ser acceptada acríticament, en un procés molt proper al de la fe; però, a més a més, crec que difícilment hom es pot deslligar fàcilment de tots els elements religiosos que hem assumit culturalment i, en gran manera, inconscientment. Si repassem la llista d’elements que he mencionat anteriorment com a parts de la nostra espiritualitat podem veure que, un a un, responen als tòpics de la religiositat cristiana: la immortalitat de l’ànima (per tal de permetre un judici), l’amor espiritual (Déu és amor no carnal), els nostres valors (per tal d’obtenir el perdó diví) i, finalment, l'espectacular fal·làcia de l’art com a aliment de l’ànima, com si la música no fes vibrar els nostres timpans o la pintura no excités les nostres pupil·les.

Dos mil·lennis de cristianisme (i dos i mig de platonisme!) no han passat en va i ens han deixat un conjunt d’estructures de pensament que acceptem sense qüestionar-les i de les quals ens resulta molt complicat desempallegar-nos: encara que hom no cregui en l’existència de Déu, resulta difícil pensar l’univers sense el concepte de primera causa; potser considerem el concepte de perdó cristià obsolet, però, quan fem alguna malifeta, demanem perdó tot esperant que s’esborri el mal per efecte del penediment; podem prescindir del contingut litúrgic, però, llevat que la nostra sensibilitat sigui propera a la d’un còdol sord, ens emocionarem amb el Rèquiem de Mozart i ens sentirem més a prop de Déu.

Per tant, quan hom reclama l’existència d’una espiritualitat, està adoptant el pensament religiós i, el que és pitjor, sovint ho fa de manera inconscient. Dic que és pitjor perquè mai no som conscients dels nostres prejudicis i aquests afecten, gairebé sempre de forma negativa, a la salut del nostre pensament.

Trobo més saludable acceptar la mateixa religiositat i aprofundir en ella de forma conscient, tot assumint les conseqüències conceptuals de les mateixes creences. Tenir unes creences o unes altres no és negatiu, si no impliquen fer mal als altres, però tenir-les sense adonar-nos-en, pot ser francament perillós.

Tanmateix, ofereixo una alternativa: crec que la majoria de les ocasions que hom fa servir el terme ‘espiritual’ es podria substituir per ‘emocional’ sense que el significat variés gaire. El que sí que varia és allò que pressuposem: quan parlem d’esperit, afirmem una realitat independent de la matèria, però ara ja fa més d’un segle que sabem que les nostres emocions, com tota la nostra vida mental, tenen un origen orgànic, és a dir, material.

No ens enganyem: cada cop que, per explorar en les nostres creences, fem servir una paraula el significat de la qual no ens queda massa clar, estem adobant el terreny per a la superstició i el fanatisme. Quan parlem d’espiritualitat, massa sovint, no sabem què volem dir i estem perdent una magnífica ocasió per restar en silenci.