Murray, Moulay Htatou, republicà marroquí, declara la seva solidaritat amb el doctor El Faid

Aquest article narra la forta polèmica que envolta el nutricionista marroquí Mohamed El Faid, qui s'enfronta a amenaces de mort i denúncies judicials per les seves postures sobre la religió i la medicina. El conflicte es va agreujar quan l'acadèmic va destacar la «condició d'analfabet» del profeta Mahoma, fet que va provocar la ira de sectors religiosos radicals i acusacions d'heretgia. Paral·lelament, el col·lectiu mèdic l'acusa d'intrusisme professional per recomanar herbes en lloc de tractaments convencionals, posant en risc la salut pública. Malgrat les campanyes de difamació i assetjament digital, milers de persones han signat peticions en el seu suport per defensar la llibertat d'expressió contra el terrorisme intel·lectual. En resum, l'article denuncia una fractura social profunda entre el pensament crític i el conservadorisme religiós més extrem al Marroc.

---

🕙 3-4 min

---

Per què les administracions de les xarxes socials bloquegen o tanquen tots els meus comptes quan critico o faig mofa del dictador Mohamed VI, mentre que els terroristes amenacen la gent sense que els seus comptes siguin bloquejats?

Murray 

(vegeu la seva història a:
https://gaietaripoll.blogspot.com/2025/05/de-lislam-marroqui-lateisme-europeu.html)

---

Mohamed Faid Belmahjoub, expert en nutrició, professor universitari i investigador marroquí, va néixer el 1955 a la regió d'Oulad Said, a la província de Settat.

Va obtenir un diploma de tècnic de laboratori en microbiologia alimentària (1977) i, posteriorment, un títol d'enginyer en tecnologia alimentària (1984) per l'Institut d'Agricultura i Veterinària. Va completar els seus estudis superiors a França, on va obtenir un diploma d'Estudis Avançats (DEA) en ciències dels aliments (1988) i, més tard, un doctorat en biotecnologia (1990).

Es va fer famós a través del programa «Nakhl wa Ruman» (Palmera i Granat) a la cadena marroquina Canal Sis, a més de les seves conferències i vídeos a YouTube sobre nutrició i salut.

Les seves declaracions provoquen una àmplia polèmica; mentre que alguns el consideren algú que parla des de la seva especialitat, d'altres l'ataquen acusant-lo de difondre informació falsa, especialment quan aborda qüestions religioses o mèdiques.

Les recents declaracions del doctor Mohamed El Faid, no eren una crítica directa a l'islam. Tanmateix, van provocar una àmplia polèmica pel fet d'abordar una qüestió religiosa sensible relacionada amb la condició d'«analfabet» del Profeta Mahoma. Aquesta postura va desencadenar una onada d'ira, crítiques, insults, injúries i amenaces de mort contra el doctor El Faid al Marroc i fora del Marroc.

El Faid, en una publicació, es va preguntar: «Si un creu que el Profeta no llegia ni escrivia, ¿com és que Déu tria un analfabet en una terra àrida per transmetre el seu missatge?», i va afegir: «Els qui van suspendre les matemàtiques diran que qui diu això és un ateu».

Reaccions dels musulmans fanàtics

Predicadors i actors religiosos van considerar que les seves declaracions atemptaven contra la dignitat del profeta i constituïen una transgressió contra les constants i allò sagrat.

Personalitats destacades al Marroc, com el xeic maurità Mohamed El Hassan Ould Dedew, van descriure les paraules del doctor El Faid com a «incredulitat manifesta». Quant a l'exministre de Drets Humans, Mustapha Ramid, va considerar que El Faid «pateix un trastorn psicològic» i parla de religió sense coneixement, però va descartar que hagués pretès burlar-se del Profeta, considerant el seu aclariment posterior com una «disculpa encoberta».

Es van destacar múltiples peticions i campanyes a les xarxes socials contra el doctor Mohamed El Faid, sorgides per dos motius principals: el primer relacionat amb una publicació sobre l'«analfabetisme del Profeta», i el segon amb acusacions d'usurpació de la professió mèdica.

Es va llançar una petició popular per exigir l'obertura d'una investigació i el processament d'El Faid pel contingut del seu canal, per ofendre el Profeta i els seus companys i per posar en dubte la Sunna.

Petició «Per un Marroc sense terrorisme intel·lectual»: llançada per activistes del moviment amazic a la plataforma Avaaz, per defensar El Faid contra allò que van descriure com a «discurs extremista i amenaces» que rep.

Petició per acusacions d'usurpació de la professió mèdica

Davant les acusacions d'exercir la medicina sense títol, professionals mèdics i activistes van llançar una petició digital contra el doctor El Faid, exigint el seu processament legal per usurpació de la professió mèdica i per posar en perill la vida dels ciutadans, pels seus consells de tractar-se amb herbes i rebutjar els medicaments.

La petició va reunir al voltant de 4.000 signatures en dos dies, mentre que una petició contrària en suport a El Faid va reunir més de 132.000 signatures.

Les coses no es van limitar a les peticions digitals, sinó que associacions de drets humans (com l'«Associació Dignitat» i l'«Associació Marroquina de Drets Humans») van presentar denúncies oficials davant la Fiscalia General a Tetuan i Rabat, per exigir l'obertura d'una investigació judicial en profunditat.

Actualment, el doctor El Faid viu sota amenaces directes de mort, decapitació i tortura, a més de crides a l'execució i a l'aplicació del hadd. Segons la denúncia, van aparèixer persones en vídeos a les xarxes socials amenaçant de matar-lo, arrossegar-lo i degollar-lo, mentre que altres publicacions amenaçadores incloïen l'amenaça de tallar-li el cap. Hi ha qui va escriure que «si depengués de mi, executaria El Faid», mentre que un altre va demanar aplicar-li el hadd. A les xarxes socials hi ha milers de vídeos i publicacions que inciten contra el doctor Mohamed El Faid.

Aquestes campanyes van començar després d'una publicació del doctor El Faid sobre l'«analfabetisme del Profeta», que els musulmans van considerar ofensiva. La situació va evolucionar fins a l'emissió d'allò que es va descriure com una «fatua» per part d'un predicador resident als Països Baixos, que els seus seguidors van considerar un dictamen religiós que justifica el seu assassinat. Aquest desenvolupament va provocar una àmplia onada de solidaritat amb el doctor El Faid per part d'activistes de la societat civil de dins i de fora del Marroc.

Laïcitat, multiculturalitat, i les fòbies que es generen a la societat

Laïcisme, islamofòbia i diversitat religiosa.

Des que la Il·lustració fixa que el subjecte dels drets humans i civils són les persones, es desenvolupa l'enfrontament entre laïcisme i religions. Totes les religions, i les de llibre en particular (judaisme, cristianisme i islam), provenen de la definició que els fundadors —i els continuadors— determinen quins son els desitjos d'un ésser pretesament existent: déu, que en cap cas es manifesta al comú dels mortals, sinó exclusivament als transmissors de “la veritat”.

Es fa difícil el debat seriós amb les organitzacions religioses donat aquest invariable punt de sortida que, per cert, segons qui, segons quan i segons on, varia de forma sorprenent. Els laïcistes proposem que una norma senzilla, respectuosa i que comprèn totes les idees respectuoses amb les altres, governi les relacions entre opcions de consciència, siguin religioses o no, de forma acceptada per tots: la laïcitat. Igual que hi ha una acceptació social general sobre els conceptes de llibertat o democràcia, la laïcitat requereix el mateix consens.

Malauradament, les religions majoritàries en algun territori se senten amenaçades si es dona la mateixa legislació i categoria social a altres religions, més encara, si les opcions de consciència no religioses, ateisme i agnosticisme, són igualment reconegudes. Coneixem gran quantitat de fets en què les religions neguen el dret de pensar, i per tant de decidir. En aquest sentit, neguen també el dret a llegir llibres que puguin posar en dubte les revelacions, i la seva interpretació dels llibres sagrats. Recordarem aquí l'existència de l'Índex de llibres prohibits a l'església catòlica o frase d'algun Muftí “No cal llegir cap més llibre que l'Alcorà, si els altres diuen el mateix no fan falta i si no ho diuen és que són falsos i mentiders”.

És en aquest context que cal analitzar quina és la millor solució que el pensament modern, demòcrata i liberal proposa. La laïcitat suposa que les persones siguin lliures d'escollir l'opció de consciència que vulguin, que tinguin dret a associar-se i practicar el culte que vulguin —sempre dins el marge de la llei— i que les organitzacions socials de què ens dotem per governar les relacions socials, estat, ajuntament, etc., siguin neutres en la matèria de consciència, sense afavorir cap opció davant de les altres, exigint que s'autofinancin i que no interfereixin en els organismes socials que són d'ús general: escola, exèrcit, hospitals, presons, etc. A més, cal que quedi clar que les seves normes són per ús dels seus adeptes i que en cap cas poden contravenir la legalitat vigent.

A Ateus de Catalunya tenim una màxima per definir la relació amb les persones i les religions “Les persones són respectables, les idees són criticables”. Podem situar el debat sobre la islamofòbia en aquest àmbit. Els musulmans ens mereixen tots els respectes, considerem que tenen tots els drets civils i legals, però nosaltres podem reflexionar sobre els plantejaments de la seva religió, podem discrepar d'ells i podem criticar els seus continguts i les seves “veritats immutables”. Entenem que és islamofòbia l'atac a les persones per la seva pertinença a una opció de consciència, però no la crítica als documents, fets històrics i doctrines que practiquen i pretenen difondre.

Així doncs, la diversitat d'opcions de consciència, inclosa la diversitat religiosa, només pot ser ben protegida des de la laïcitat. Els grans partits al nostre país han optat per un poti-poti anomenat pluri-confessionalitat de l'estat, que pretén repartir les engrunes dels privilegis de l'església catòlica entre algunes religions, en proporció a la seva capacitat de pressionar el govern de torn.

Aquest camí ens portarà a totes les fòbies, inclosa la islamofòbia, donat que transforma les relacions en competència, en lloc de regular legalment el funcionament de les religions.

Laïcitat i Multiculturalitat

La laïcitat i la multiculturalitat són conceptes que en principi semblen contradictoris, però que haurien de poder coexistir. La realitat, però, és que solen generar tensions a la societat.

Tanmateix, sortim al carrer i ens trobem en una societat diversa i plural: Multicultural!

La laïcitat es basa en la separació entre l'Estat i la religió. És a dir, entre l'Estat i les diferents creences religioses. Es tractaria de garantir que les institucions públiques fossin neutrals, evitant així afavorir cap confessió religiosa. Això val per a TOTES les opcions religioses...

Per tal d'assolir això, caldria promoure la igualtat entre els ciutadans, amb independència d'allò que creuen o pensen.

D'altra banda, la multiculturalitat defensa la convivència de diverses cultures en una mateixa societat. Molts o alguns pensen que això hauria d'incloure les seves creences i pràctiques religioses.

Aquesta diversitat, en teoria, hauria de poder enriquir la societat amb diferents perspectives (punts de vista i opcions personals). Però, alhora, posa en qüestió la capacitat de la laïcitat per garantir un espai comú neutral i respectuós amb tothom que respecti totes les opcions.

Laïcitat versus multiculturalitat: un equilibri complex!

Aquesta reflexió parteix de les activitats de l'Església catòlica —majoritària al nostre territori fins fa poc temps— però, com veurem, les altres religions també han adaptat les seves pràctiques a la realitat que les envolta i, per tant, el que aquí exposem també els és aplicable.

Fa més de vint-i-cinc anys qualsevol partit d'esquerres que volgués participar de l'ideari progressista, defensava la laïcitat com a forma de substituir el pacte medieval entre “L'espasa i l'altar”, pacte mitjançant el qual el poder polític era garant de la seguretat, en tots els sentits, econòmic, judicial, militar, etc. de la religió implantada al territori, i aquesta garantia l'estabilitat del poder polític mitjançant el que avui anomenem les tècniques de manipulació de masses.

Des de la Il·lustració, el pacte medieval es vol substituir per la laïcitat, que decreta la separació de les esglésies i l'estat (^*) i garanteix la llibertat religiosa.

El Concili Vaticà II, 1962/65, va portar grans(?) canvis a l'església, sempre amb la premissa lampedusiana “que tot canviï, perquè res no canviï”. Per nosaltres destaca l'acceptació de la “llibertat religiosa” concepte extret de la Declaració Universal de Drets Humans(^**) i negat històricament per les religions amb l'argument que la religió verdadera no podia permetre afavorir les heretgies, les heterodòxies, ni qualsevol altra organització diabòlica.

Una de les conseqüències d'aquesta decisió fou dissoldre els partits cristianodemòcrates i implementar l'entrisme(^***). D'aquí surten les diferents branques del cristianisme dit d'esquerres: cristians pel socialisme, socialisme cristià, kumbaià's, marxisme cristià, teologia de l'alliberament, etc. que van tenir molt d'èxit els anys 70 i 80 del segle XX entre els progres, però que no van modificar en res el pensament i l'actuació de l'església.

Ara fa uns quinze anys va arribar el moment de pagar aquelles vel·leïtats esquerranistes i els bisbes van començar a passar la safata, van fer funcionar el toc d'alarma: “que ve la laïcitat! I tots a defensar l'església de lladres i ateus”. Llavors es va posar en marxa de nou la màquina de trinxar paraules i conceptes bons i acceptats per emmotllar-los a les seves conveniències. Multirreligiositat i interreligiositat són dos mots no definits als diccionaris que provenen dels mots Multiculturalitat i Interculturalitat, que entre sí ja resulta prou complex diferenciar-los, però per entendre'ns direm que si en una societat on conviuen dues o més cultures, algunes provinents de la immigració, i algunes més febles que d'altres —siguin les autòctones o les arribades— els dos projectes pretenen ordenar la convivència.

El multiculturalisme o la multiculturalitat és l'existència plàcida vista com a enriquidora en un mateix territori de dues o més cultures, com la ideologia política que es basa en la tolerància envers els costums de l'altre grup social. La diversitat cultural es veu com una riquesa que cal preservar; així, es duen a terme polítiques que tendeixin a afavorir l'expressió de les particularitats de les diverses cultures. També es permet l'existència d'estatuts (legals, administratius) específics per als membres tant d'una comunitat cultural com de l'altra.

El multiculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.

«L'interculturalisme es pot entendre —sempre a partir del fet de l'existència en un mateix territori de dues o més cultures—, com una ideologia política l'objectiu principal de la qual és desenvolupar una cultura cívica comuna basada en els valors de la democràcia, la llibertat i els drets humans, que cal respectar, mentre que fomenta la interacció entre les diverses comunitats que viuen en un mateix país.

L'interculturalisme promou els drets individuals per a tothom, sense discriminació. Això significa, en particular, que les persones tenen dret a mantenir la seva filiació amb un grup ètnic concret i el dret a les diferències culturals i religioses, que es poden mostrar lliurement en públic. No obstant això, la societat sencera ha d'adherir-se a una mateixa constitució de drets i deures fonamentals, sense excepció. L'interculturalisme no accepta que les diferències culturals s'utilitzin com a excusa per a reduir els drets de certs grups. Aquest enfocament condueix a una ètica de la tolerància màxima per a les opcions de l'individu i de la tolerància mínima per als sistemes totalitaris i teocràtics, que imposen idees que poden soscavar els fonaments mateixos d'una societat democràtica.

L'interculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i a les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.

El que promou és l'establiment, inexcusables, d'unes regles de convivència mínimes comunes (drets i deures ciutadans), i aquí rau la diferència entre una cosa i l'altra.» (extracte de la Wikipedia)

Així doncs, els cristians incrustats en les estructures de l'esquerra van impulsar la multirreligiositat en demèrit de la interreligiositat, relegada a un tema de diàleg entre persones de diferents conviccions i creences, i eludint l'obligació d'unes regles comunes, o interpretant que les regles comunes es refereixen sols a les religions, cafè per a tothom, excloent els ateus, els agnòstics i els no-creients, excloent la laïcitat, que com tots sabeu predica la separació de les religions i l'estat.

Avui ens trobem que l'església ha abraçat la multirreligiositat amb entusiasme, igual que els partits de dretes i els mitjans afins, i tot el panorama complet, de la dreta a l'esquerra. Contents com un gínjol, l'esquerra creu que ha convençut la dreta, la dreta convençuda que ha enganyat a l'esquerra i l'església ha renovat, amb un altre nom, l'històric pacte entre l'espasa i l'altar, amb el que aconsegueix no perdre cap dels seus privilegis —encara que els comparteix— molt encongits i poc proporcionals, amb la resta de religions, que s'han alegrat del mannà caigut del cel i els ha convertit en ardents defensors de l'statu quo.

Tornem a començar: Visca la Laïcitat.
Albert Riba i Cañardo
President d'Ateus de Catalunya

*) Utilitzem el terme estat per tal d'entendre'ns, però sense pronunciar-nos respecte de la seva bondat o pervivència. <<Tornar

**) L'aprovació i publicació de la Declaració Universal de Drets Humans va deixar el catolicisme fora de joc en el tema de l'ètica. Amb el Vaticà II va intentar dissimular, però fins avui no ha signat la declaració. <<Tornar

***) Entrisme: tàctica trotskista d'infiltració de militants a partits afins o fràgils, per modificar la seva estratègia política. <<Tornar

Gaietà Ripoll: dos-cents anys després

La foguera continua projectant la seva ombra

El 31 de juliol de 2026, es van complir dos-cents anys de l'assassinat de Gaietà Ripoll, el darrer mestre executat per motius religiosos a Espanya i, per a molts historiadors, l'última víctima de la Inquisició. Dos segles després, el seu nom continua sent incòmode. No perquè representi la intolerància, sinó perquè recorda fins on pot arribar una religió quan es confon amb el poder polític i judicial.

Gaietà Ripoll i Pla va néixer a Solsona el 1778. Mestre d'escola de professió, va acabar exercint a Russafa, aleshores un municipi independent als afores de València. Era un home culte, influït per les idees de la Il·lustració, i defensava una religiositat racional, allunyada dels dogmes i de la superstició. Creia en Déu, però rebutjava molts dels ensenyaments imposats per l'Església catòlica. No era un revolucionari violent. No conspirava contra l'Estat. No incitava a la rebel·lió. Feia una cosa molt més perillosa per als guardians de l'ortodòxia: ensenyava els infants a pensar.

La seva escola era diferent. En lloc d'imposar l'aprenentatge mecànic del catecisme, fomentava la lectura, l'escriptura i el raonament. Quan començava la jornada escolar no feia repetir als alumnes l'habitual "Ave Maria Puríssima", sinó una senzilla invocació a Déu creador. No obligava els nens a memoritzar dogmes que ell mateix considerava absurds. Aquest gest, aparentment insignificant, va ser suficient perquè despertés les sospites dels sectors més fanàtics del clergat.

Espanya vivia aleshores una etapa de restauració absolutista sota Ferran VII. La Constitució de Cadis havia estat derogada, les llibertats liberals eren perseguides i qualsevol dissidència religiosa era considerada una amenaça per a l'ordre establert. Encara que la Inquisició havia estat abolida legalment, el seu esperit continuava ben viu. A València actuava la Junta de Fe, integrada per eclesiàstics que exercien, en la pràctica, les mateixes funcions repressives que havia tingut el Sant Ofici.

Ripoll va ser denunciat. Els seus enemics el qualificaren de deista, d'heretge i d'enemic de la fe. El van empresonar durant gairebé dos anys mentre intentaven obtenir-ne una retractació pública. Hauria pogut salvar la vida si hagués acceptat renunciar a les seves conviccions i sotmetre's a l'autoritat eclesiàstica. No ho va fer.

Aquest és, probablement, el tret més admirable de Gaietà Ripoll. Va preferir mantenir la seva dignitat abans que fingir una fe que no compartia. No va respondre amb odi. No va demanar venjança. No va atacar ningú. Simplement es va negar a mentir.

Finalment, el 31 de juliol de 1826, fou executat a València.

Les autoritats sabien que una crema pública a la foguera provocaria un escàndol internacional. Europa observava amb horror qualsevol ressorgiment dels mètodes inquisitorials. Per això van optar per una macabra solució intermèdia. Ripoll fou penjat a la forca i, posteriorment, el seu cadàver va ser introduït dins d'un barril pintat amb flames perquè la condemna conservés el simbolisme de la foguera reservada als heretges.

El detall és tan grotesc com revelador.

No es tractava només de matar un home. Calia escenificar el triomf de l'ortodòxia sobre la llibertat de consciència. Calia enviar un missatge als mestres, als intel·lectuals i a qualsevol persona que gosés pensar per ella mateixa.

L'Església catòlica ha intentat, sovint, presentar aquests episodis com a errors propis d'una altra època. Però aquesta explicació és insuficient. Els crims no deixen de ser crims perquè hagin passat fa dos segles. I quan una institució va participar activament en la persecució, condemna i eliminació dels dissidents, el mínim exigible és un reconeixement clar de la seva responsabilitat.

Mai no hi ha hagut una rehabilitació solemne de Gaietà Ripoll per part de la jerarquia catòlica espanyola.

Mai no s'ha demanat perdó de manera específica pel seu cas.

Mai no s'ha reconegut oficialment que aquell mestre va ser condemnat per exercir la llibertat de pensament.

La memòria de Ripoll ha estat conservada, sobretot, gràcies a historiadors, lliurepensadors, racionalistes i defensors de la laïcitat. Han estat ells qui han impedit que el seu nom desaparegués sota les cendres de la història.

Però recordar Gaietà Ripoll no és només un exercici de memòria històrica.

És també una advertència.

Les societats no perden les llibertats d'un dia per l'altre. Primer s'assenyalen els qui pensen diferent. Després se'ls acusa d'atacar els valors tradicionals. Tot seguit se'ls exclou del debat públic. I, quan el poder religiós o ideològic controla també els mecanismes polítics i judicials, la persecució es converteix en llei.

El cas de Ripoll ens recorda el valor immens de la separació entre les esglésies i l'Estat. Cap confessió religiosa hauria de tenir capacitat per influir en els tribunals, en l'educació pública o en els drets civils dels ciutadans. Les creences són una qüestió estrictament personal. Quan una doctrina religiosa obté privilegis polítics, la història ens mostra massa sovint quin és el resultat.

Avui ningú no és conduït a la foguera per discrepar del catecisme. Però la llibertat de consciència continua necessitant una defensa permanent. Encara hi ha llocs del món on l'apostasia es castiga amb la presó o amb la mort. Encara hi ha governs que castiguen la blasfèmia. Encara hi ha escoles on es confon educar amb adoctrinar.

Per això Gaietà Ripoll continua essent actual.

No és només un personatge del passat. És el símbol del mestre que prefereix educar abans que adoctrinar. Del ciutadà que no renuncia a les seves conviccions davant la intimidació. De la dignitat que resisteix davant el fanatisme.

Dos-cents anys després de la seva mort, no recordem Gaietà Ripoll amb llàstima. El recordem amb admiració. I també amb indignació, perquè el seu assassinat no va ser un accident de la història. Va ser la conseqüència directa d'un sistema que considerava legítim perseguir qui pensava diferent.

Aquell sistema tenia un nom: Es deia intolerància religiosa.

I la seva principal eina va ser, durant segles, la Inquisició i les institucions que en van heretar l'esperit.

Mentre hi hagi persones disposades a defensar la llibertat de pensament, Gaietà Ripoll no haurà estat derrotat. Els qui el van condemnar volien esborrar les seves idees.

Dos-cents anys després, ningú no recorda el nom dels seus acusadors. En canvi, el nom del mestre continua viu.

I aquesta és, probablement, la seva victòria més gran.

Font: Avall, Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

Apostasia i baptisme infantil

El baptisme infantil: el contracte fraudulent que lliga els menors i falsifica les estadístiques de fidels

(Del capítol XXIII del llibre “Crímenes contemporáneos de la Iglesia Católica”, de José Ramón Martínez Robles)

Un dels mecanismes més subtils i eficaços de perpetuació del poder de l'Església Catòlica Apostòlica Romana (ICAR) consisteix en la pràctica sistemàtica del baptisme infantil. S'administra a nadons —éssers humans sense capacitat de consentiment ni discerniment— i s'utilitza després per inflar artificialment el nombre de “fidels catòlics” amb què la institució negocia privilegis econòmics, polítics i fiscals davant dels Estats. El que en teoria és un sagrament d'iniciació lliure es converteix, a la pràctica, en un contracte unilateral i irrevocable que vincula el menor de per vida, llevat que aquest iniciï un complicat i sovint obstruït procés d'apostasia.

El Codi de Dret Canònic (CIC) ho regula amb claredat. El cànon 868 §1 exigeix, per al baptisme lícit d'un nen, el consentiment d'almenys un dels pares i “esperança fundada” que serà educat a la fe catòlica. Per als adults, en canvi, el cànon 865 exigeix ​​que manifestin personalment el seu desig, estiguin instruïts i provats a la vida cristiana. La diferència és abismal: al menor se li imposa una marca “indeleble” (c. 849) sense voluntat; a l'adult se li exigeix ​​plena consciència. El baptisme infantil actua, per tant, com un contracte d'adhesió imposat a qui no té capacitat jurídica per contraure'l.

Aquesta pràctica viola els principis bàsics del dret civil modern sobre la capacitat de fer. A Espanya, com a la majoria dels ordenaments democràtics, els menors no poden celebrar contractes vàlids sense representació legal i, tot i així, molts actes requereixen ratificació en assolir la majoria d'edat. El baptisme, però, genera conseqüències jurídiques canòniques permanents: el batejat queda incorporat a l'Església com a membre ple, amb totes les obligacions que això implica (obediència, contribució econòmica indirecta, estadístiques que justifiquen privilegis). Renunciar a aquesta “pertinença” exigeix ​​un acte formal d'apostasia (CIC 751), que la mateixa institució ha convertit en un tràmit burocràtic, dilatat i, de vegades, denegat.

Nombrosos testimonis i reportatges documenten les traves reials. El 2007, les diòcesis de València i Madrid van denegar el 100% de les peticions d'apostasia rebudes. Casos com el dels germans Xavier i Paulo, que des del 2014 intentaven apostatar a Lugo sense èxit ple fins anys després, il·lustren la resistència sistemàtica. El Tribunal Suprem espanyol, en sentència de 19 de setembre de 2008, va eximir l'Església de l'obligació d'anotar les apostasies als llibres de baptisme, perquè considera que aquests no són “fitxers” subjectes a la Llei de Protecció de Dades. D'aquesta manera, la ICAR manté intactes els registres inflats mentre dificulta la sortida formal. Propostes parlamentàries (ERC, IU, ICV) per agilitzar civilment la baixa de les religions van ser rebutjades sistemàticament al Congrés.

La finalitat és evident i economicopolítica: les xifres de batejats serveixen per sostenir davant de governs i opinió pública la ficció d'una “majoria catòlica” que justifica els Acords Església-Estat del 1979, la casella del 0,7 % de l'IRPF (429 milions d'euros el 2024), les exempcions fiscals. Tot i que l'assignació tributària es basa tècnicament en la casella marcada voluntàriament pels contribuents, la ICAR i els seus portaveus invoquen constantment el volum de baptismes i sagraments per legitimar-ne el pes social i els privilegis. Mentrestant, el percentatge real de nadons batejats a Espanya ha caigut per sota del 50% els últims anys, segons estudis del mateix centre CEU-CEFAS, però les estadístiques eclesials continuen presentant desenes de milions de persones com a “catòlics” de per vida.

Des del punt de vista dels drets humans, aquesta pràctica planteja una violació estructural de la llibertat de consciència i religió del nen. L'article 14 de la Constitució Espanyola reconeix el dret a la llibertat ideològica i religiosa sense més limitació que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei. La Convenció sobre els Drets de l'Infant (ratificada per Espanya) estableix a l'article 14 que els Estats respectaran el dret del nen a la llibertat de pensament, consciència i religió, i que els pares “proporcionaran al nen orientació adequada” sense imposar una adscripció irrevocable. El baptisme infantil, en generar una pertinença canònica automàtica i dificultar-ne la revocació, anticipa i condiciona la voluntat futura del menor, convertint-lo en objecte d'una operació de captura estadística i doctrinal.

Es tracta, en definitiva, d'una estafa de llei o frau de llei en sentit jurídic ampli: s'utilitza una institució religiosa (protegida per la llibertat de culte) per produir efectes jurídics i econòmics que, si es fes directament sobre un menor sense consentiment, serien nuls o il·lícits. La ICAR no només priva el nen de la seva autonomia futura; utilitza aquest “consentiment” parental per mantenir un cens fictici que li permet negociar amb l'Estat com si representés una immensa majoria social que, a la pràctica, ha deixat d'existir.

La veritable fe, com s’exposa al pròleg de l’esmentat llibre “Crímenes contemporáneos de la Iglesia Católica” no necessita opacitat ni trampes estadístiques. La veritable fe s'enforteix amb adults lliures que escullen conscientment. El baptisme infantil, tal com es practica i s'instrumentalitza avui, no és un acte d'evangelització: és un mecanisme de control demogràfic i perpetuació de privilegis. Mentre la ICAR segueixi batejant nadons i obstaculitzant l'apostasia, continuarà cometent un dels fraus més antics i estesos contra la llibertat individual: lligar les persones abans que puguin decidir.

Referències

Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments (1983) Codi de Dret Canònic. Ciutat del Vaticà: Llibreria Editrice Vaticana. (Cann. 849, 865, 868 i 751).

Tribunal Suprem (2008) Resum Sentència de 19 de setembre de 2008 (recurs de cassació contra resolució de l'Audiència Nacional sobre llibres de baptisme i protecció de dades). Madrid.

El Mundo (2007) Les diòcesis de València i Madrid deneguen el 100% de les peticions d'apostasia, 19 setembre. Disponible a: https://www.elmundo.es/elmundo/2007/09/19/espana/1190203541.html (consultat: 15 de maig de 2026).

eldiario.es (2017) 'Tres anys intentant donar-se de baixa com a catòlics', 22 setembre.

Europa Laica i campanyes d'apostasia (diversos autors) (s. f.) 'Campanya d'apostasia a nivell estatal'. Rebel·lió.org. Disponible a: https://rebelion.org/campana-de-apostasia-a-nivel-estatal/ (consultat: 15 de maig de 2026). CEU-CEFAS (2025) Informe Demografia Església Catòlica. Observatori Demogràfic.

Convenció sobre els Drets dels Infants (1989) Adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, 20 de novembre de 1989 (art. 14). Constitució Espanyola (1978) Article 16 i 14. BOE-A-1978-31229. Conferència Episcopal Espanyola (2025) Memòria d'activitats 2024. Madrid: CEE.

Com a postdata afegeixo una reflexió extra sobre l'apostasia:

Després de reflexionar sobre el tema, crec que l'estratègia centrada en la apostasía, encara que comprensible, no aborda l'arrel del problema i, en certa manera, reforça la premissa que ens convé més impugnar els que defensem el laïcisme.

El baptisme administrat a un nounat no constitueix un acte d'adhesió lliure i conscient. S'imposa a un ésser humà que manca completament de capacitat de consentiment, de comprensió de l'acte i d'autonomia per decidir sobre la pròpia consciència. Per tant, no pot generar legítimament una pertinença a l’Església Catòlica que obligue o vinculi aquesta persona durant tota la seva vida.

L'Església Catòlica, en considerar automàticament “membres” o “fidels” tots els batejats en la infància —encara que aquests mai no hagin manifestat la seva voluntat sent adults—, està actuant de manera indeguda. Està utilitzant un acte realitzat sense el concurs de la voluntat de l'interessat per inflar les xifres de pertinença, obtenir pes polític i justificar privilegis econòmics i jurídics davant de l'Estat.

La veritable qüestió, per tant, no és com facilitar l'apostasia, sinó exigir que només es considerin fidels de l'Església Catòlica aquelles persones que, havent assolit la majoria d'edat i amb plena capacitat jurídica i de discerniment, manifestin explícitament i de manera lliure la voluntat de pertànyer-hi.

Qualsevol altra forma de còmput (basada en el baptisme infantil) constitueix, al meu entendre, una forma de captació estadística il·legítima que vulnera els principis d'autonomia personal, llibertat de consciència i consentiment informat, reconeguts tant a la Constitució espanyola com a tractats internacionals de drets humans (entre ells la Convenció sobre els Drets de l'Infant).

Per això considero que els esforços haurien d'orientar-se prioritàriament a:

• Deslegitimar públicament la idea que el baptisme infantil genera una pertinença real i vinculant.
• Exigir transparència en les xifres que presenta l'Església: distingir clarament entre persones batejades a la infància i persones adultes que han manifestat lliurement la seva adhesió.
• Rebutjar que l'Estat accepti o faci servir aquestes xifres inflades com a base per atorgar privilegis o finançament.
• Promoure que, en assolir la majoria d'edat, les persones tinguin mecanismes clars i senzills per declarar que no són membres de cap confessió religiosa si així ho desitgen, sense necessitat de passar per un tràmit eclesial d'apostasia.

Aquest enfocament, a més de ser més coherent amb els principis laics, desmunta d'arrel l'estratègia de la ICAR de presentar-se com una realitat social majoritària quan en realitat es basa en una adhesió massiva imposada al bressol.