Tradueix

13 de novembre 2026

Strawberry Fields

Per Daniel Rue


🕙 3-5 min

Us vull proposar un experiment mental:

Imagineu que comparec davant vostre en qualitat de, per exemple, candidat a eleccions per presidir la República o a batlle de la vostra ciutat, o director general d’una important empresa, o optant a ocupar una càtedra universitària o una plaça de mestre en una escola per educar els vostres fills. O una mica menys pretensiós; sol·licitant-vos feina de neteja que comportaria confiar-me la clau de la vostra llar per entrar-hi quan no hi sou. Imagineu qualsevol càrrec que comporti ser depositari de la vostra confiança. Ho teniu? Endavant doncs.

Imagineu que durant la campanya electoral o durant l’entrevista en la vostra important empresa o pel càrrec que sigui, jo us presento el meu CV i us parlo dels meus estudis, coneixements, habilitats, experiència i de les idees que vull desenvolupar en el lloc pel qual pretenc ser investit.

Imagineu-vos que, en qualsevol d’aquests supòsits, deixo anar —per tal de reforçar la meva candidatura i com a prova que sóc més mereixedor de la vostra confiança que no pas d’altres candidats amb els mateixos o similars estudis i aptituds—, que a més a més, soc una persona molt fiable perquè tots els diumenges em reuneixo amb altres persones com jo en un gran local davant una imatge representant John Lennon, mort i sagnant a terra just després que Mark Chapman li disparés uns trets.

Us explico que al costat de la imatge, ocupant el centre de la paret del local que anomenem “Sgt. Pepper’s Cathedral” hi ha una representació del model de la pistola que va matar Lennon. davant la qual fem genuflexions mentre amb la mà i els dits formem el símbol de la pistola tot apuntant-nos al cos. També portem una mini pistoleta penjada del coll i us mostro la meva.

A les parets laterals del temple, hi ha estàtues de Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr i encenem ciris als peus de les mateixes. També hi ha frescos arreu representant diferents moments de la història dels Beatles.

Us explico que amb devoció i solemnitat, mentre un organista toca les notes de “Imagine” el Beatlemaníac Prior pronuncia uns sortilegis secrets alçant una galeta Oreo, la qual, mitjançant uns misteriosos encanteris, es transforma en el veritable —no pas simbòlic— cos del mateix ex-Beatle en persona (sense que sigui detectable cap canvi en l’estructura molecular de l’Oreo) qui al tercer dia després de morir va ressuscitar i ara viu invisible i intangible a Strawberry Fields (forever) lloc on “nothing is real” encara que també viu arreu simultàniament.

Després, el Beatlemaníac Prior ens parla de l’extrema maldat de Mark Chapman culpant-lo de tot el dolent que passa al món, terratrèmols inclosos, i ens exhorta a difondre per tot el planeta la paraula de John i ens demana aportació econòmica per edificar, a cada poble i a cada barri de totes les ciutats, temples lennonistes (exempts d'impostos).

Acabem el servei cantant tots junts, amb captenida veu ”All You Need Is Love”, "Lucy In The Sky With Diamonds” seguida d’un apoteòsic “Give Peace a Chance”.

Després d’explicar-vos tot això, afegeixo que les cançons de John Lennon constitueixen la base moral de la meva conducta en tot cas i en les quals hi trobo la inspiració i la guia per prendre les meves decisions tant personals com familiars, polítiques, empresarials o acadèmiques o per qualsevol altra comesa com ara l’educació dels vostres fills o el manteniment de casa vostra durant la vostra absència.

En aquest precís moment, n’estic segur, jo començo a pagar un alt preu per les meves paraules… Ho veig en les vostres mirades d’espant, d’incredulitat i desconfiança...

Sigueu sincers i pregunteu-vos si em votaríeu o contractaríeu. Probablement la resposta és un rotund NO! Pensaríeu, amb bon judici, que m’he begut l’enteniment i que l’única plaça que podria ocupar seria una cel·la en un frenopàtic, ben aïllat de la societat, de les aules, de casa vostra i, sobretot, dels vostres fills. No?

Però si en comptes de John Lennon, els Beatles, la galeta Oreo, la pistola penjada de la paret i del coll, les cançons, Strawberry Fields i demés, hagués dit aproximadament el mateix respecte d'un tal Jesucrist, la Hòstia, els sants, de les representacions d’un artefacte romà de tortura i execució penjades de les parets i dels colls, els evangelis, el cel, l’infern, etc., llavors, en comptes d’un boig fanàtic més torrat que una cabra torrada, seria un assenyat i respectable catòlic ben normal i ben corrent. Tant se val si vosaltres en fóssiu o no, o si fóssiu agnòstics o fins i tot ateus d’aquells “tolerants”, que no hi trobaríeu cap inconvenient en considerar-me elegible, contractable i confiable fins i tot per l'educació dels vostres fills.

Sí o no? Sigueu honestos. No cal que em respongueu.

D’acord, d’acord, d’acooord… No és el mateix, ja ho sé…

La gran diferència és que John Lennon SÍ QUE VA EXISTIR! Les seves cançons, o algunes, si més no, sí que són inspiradores i contenen més saviesa que els absurds, i filosòficament més que mediocres i perversos evangelis. I, per deixar-ho aquí, nosaltres, els beatlemaniacs, almenys no pretenem que Lennon fos el fill d’un déu, parit per una verge, del qual era el seu propi pare.

Qui realment està torrat aquí?

Ah, i la Oreo almenys deixa bon gust de boca...

“God is a concept by which we measure our pain” J. Lennon.

29 d’octubre 2026

Sense Déu, d'on treus la moral?

Melina Cohen
Directora de Comunicació Estratègica
i Incidència Política
d'American Atheist

🕙 3-4 min
Quantes vegades un creient us ha fet alguna versió d'aquesta pregunta?

A mi, dues vegades la setmana passada. 

Bé, tinc notícies per a ells! 

Una enquesta del Public Religion Research Institute (PRRI) va identificar una creixent "bretxa d'empatia" entre els nord-americans. Va descobrir que el 83% dels nord-americans no religiosos i no afiliats a cap religió veuen l'empatia com un "valor moral fonamental que ajuda a construir una societat sana". 

A l'altre extrem de l'espectre hi ha els evangèlics blancs, l'únic grup en què la majoria veu l'empatia com a "perillosa quan allunya les persones de construir una societat guiada per la veritat de Déu". El PRRI va trobar un contrast encara més marcat entre els partidaris del nacionalisme cristià: només el 38% veu l'empatia com a fonamental.  

Sí. La mateixa gent que va passar segles qüestionant la nostra capacitat de comportament ètic ha decidit que cuidar els altres no és una virtut sinó una amenaça. 

Que hi hagi una bretxa entre l'autoritat moral professada i el comportament real no és tan sorprenent, és clar. Només cal preguntar-ho als supervivents d'abús sexual del clergat, a les víctimes de frau televangelista o als milions de persones perseguides, desplaçades o assassinades en nom d'una deïtat o altra. 

Tanmateix, val la pena considerar fins a quin punt això s'allunya del seu propi dogma. Durant segles, els cristians protestants van vendre Jesucrist com una figura radicalment empàtica que alimentava els famolencs, curava els malalts i acollia els estranys. Ja saps... coses de "woke".

Que jo sàpiga, no hi ha hagut cap nova versió del Nou Testament, cap addició al cànon bíblic que expliqui l'aparició d'aquest Jesucrist aixecador de peses, enemic de dones i acaparador de riqueses. Aleshores, què va canviar?

Doncs bé, en els darrers anys, hi ha hagut un esforç concertat per fomentar una desconfiança cultural envers l'empatia. 

El 2019, l'autor cristià Joe Rigney va publicar un assaig titulat «El pecat seductor de l'empatia: com Satanàs corromp a través de la compassió». El 2024, Allie Beth Stuckey, una podcaster cristiana conservadora, va publicar Empatia tòxica: com els progressistes exploten la compassió cristiana. Molt menys «Què faria Jesús?» i molt més «A qui odiaria Jesús?» 

Però el moviment també ha rebut suport més enllà dels cercles religiosos. A principis d'aquest any, el YouTuber ateu Gad Saad va publicar Suicidal Empathy: Dying to Be Kind, advertint que la compassió excessiva podria amenaçar la civilització occidental. Elon Musk, Joe Rogan, Albert Mohler de la Convenció Baptista del Sud i el vicepresident JD Vance s'han sumat al carro. 

L'argument principal, pel que puc entendre, és que els "sentiments" no haurien de prevaldre sobre la "veritat". A primera vista, això sembla quelcom que els escèptics podríem acceptar. Al cap i a la fi, sentir que existeix un déu no ho fa cert. 

Però l'empatia no pretén respondre —ni tan sols preguntar— què és veritat. Simplement ens convida a considerar perspectives que no compartim i conseqüències que potser hem passat per alt.  

Quan els anti-empàtics parlen de "veritat", es refereixen a les seves pròpies conviccions religioses i polítiques com a fets. I quan alerten sobre els "sentiments", rebutgen experiències viscudes que desafien aquestes conviccions. En altres paraules, el problema amb l'empatia no és que ens faci abandonar la raó, sinó que podria fer que reconsiderin les seves pròpies creences. 

I això simplement no funcionarà. Significaria introspecció en lloc de judici. Exigiria afrontar preguntes incòmodes sobre el racisme i la separació de famílies immigrants, la discriminació de les persones LGBTQ+ i la negació de l'autonomia de les dones sobre els nostres cossos i vides. Per què fer tot això quan és molt més fàcil declarar: «El patiment no és el problema. Preocupar-se'n sí». 

La qual cosa ens porta de tornada a les meves trobades recents amb creients que assumeixen que «ateisme» és sinònim d'«amoralitat». 

A nosaltres, els ateus americans, ens han dit durant tant de temps que la religió —i el cristianisme en particular— proporciona el fonament ètic de la nostra nació. Que sense creure en Déu, no tenim cap raó per preocupar-nos pels altres. Que sense l'amenaça de la condemna eterna, tots seríem uns lladres assassins.

Però les proves expliquen una història molt diferent. 

Les persones no religioses no necessiten un manament per preocupar-se. No necessitem una església o un llibre sagrat que ens digui que els altres mereixen dignitat i compassió. I certament no necessitem el permís d'un pastor per reconèixer la injustícia i intentar corregir-la. 

A American Atheists, posem els nostres valors seculars en pràctica cada dia: lluitem contra la discriminació religiosa, defensem els infants a les escoles públiques, protegim els drets civils i desafiem aquells que utilitzarien la seva religió per negar la nostra llibertat als altres .

No fem tot això perquè esperem una recompensa celestial, sinó perquè entenem que només tenim una vida i el que fem amb ella importa.

Així doncs, la propera vegada que algú em pregunti si els ateus tenim moral, assenyalaré la tasca d'aquesta organització. I suggeriré que si la seva compassió ve amb tantes condicions, potser haurien de dedicar menys temps a qüestionar els nostres valors i més a examinar els seus propis.

21 de setembre 2026

Murray, Moulay Htatou, republicà marroquí, declara la seva solidaritat amb el doctor El Faid

Aquest article narra la forta polèmica que envolta el nutricionista marroquí Mohamed El Faid, qui s'enfronta a amenaces de mort i denúncies judicials per les seves postures sobre la religió i la medicina. El conflicte es va agreujar quan l'acadèmic va destacar la «condició d'analfabet» del profeta Mahoma, fet que va provocar la ira de sectors religiosos radicals i acusacions d'heretgia. Paral·lelament, el col·lectiu mèdic l'acusa d'intrusisme professional per recomanar herbes en lloc de tractaments convencionals, posant en risc la salut pública. Malgrat les campanyes de difamació i assetjament digital, milers de persones han signat peticions en el seu suport per defensar la llibertat d'expressió contra el terrorisme intel·lectual. En resum, l'article denuncia una fractura social profunda entre el pensament crític i el conservadorisme religiós més extrem al Marroc.


🕙 3-4 min

Per què les administracions de les xarxes socials bloquegen o tanquen tots els meus comptes quan critico o faig mofa del dictador Mohamed VI, mentre que els terroristes amenacen la gent sense que els seus comptes siguin bloquejats?

Murray 

(vegeu la seva història a:
https://gaietaripoll.blogspot.com/2025/05/de-lislam-marroqui-lateisme-europeu.html)


Mohamed Faid Belmahjoub, expert en nutrició, professor universitari i investigador marroquí, va néixer el 1955 a la regió d'Oulad Said, a la província de Settat.

Va obtenir un diploma de tècnic de laboratori en microbiologia alimentària (1977) i, posteriorment, un títol d'enginyer en tecnologia alimentària (1984) per l'Institut d'Agricultura i Veterinària. Va completar els seus estudis superiors a França, on va obtenir un diploma d'Estudis Avançats (DEA) en ciències dels aliments (1988) i, més tard, un doctorat en biotecnologia (1990).

Es va fer famós a través del programa «Nakhl wa Ruman» (Palmera i Granat) a la cadena marroquina Canal Sis, a més de les seves conferències i vídeos a YouTube sobre nutrició i salut.

Les seves declaracions provoquen una àmplia polèmica; mentre que alguns el consideren algú que parla des de la seva especialitat, d'altres l'ataquen acusant-lo de difondre informació falsa, especialment quan aborda qüestions religioses o mèdiques.

Les recents declaracions del doctor Mohamed El Faid, no eren una crítica directa a l'islam. Tanmateix, van provocar una àmplia polèmica pel fet d'abordar una qüestió religiosa sensible relacionada amb la condició d'«analfabet» del Profeta Mahoma. Aquesta postura va desencadenar una onada d'ira, crítiques, insults, injúries i amenaces de mort contra el doctor El Faid al Marroc i fora del Marroc.

El Faid, en una publicació, es va preguntar: «Si un creu que el Profeta no llegia ni escrivia, ¿com és que Déu tria un analfabet en una terra àrida per transmetre el seu missatge?», i va afegir: «Els qui van suspendre les matemàtiques diran que qui diu això és un ateu».

Reaccions dels musulmans fanàtics

Predicadors i actors religiosos van considerar que les seves declaracions atemptaven contra la dignitat del profeta i constituïen una transgressió contra les constants i allò sagrat.

Personalitats destacades al Marroc, com el xeic maurità Mohamed El Hassan Ould Dedew, van descriure les paraules del doctor El Faid com a «incredulitat manifesta». Quant a l'exministre de Drets Humans, Mustapha Ramid, va considerar que El Faid «pateix un trastorn psicològic» i parla de religió sense coneixement, però va descartar que hagués pretès burlar-se del Profeta, considerant el seu aclariment posterior com una «disculpa encoberta».

Es van destacar múltiples peticions i campanyes a les xarxes socials contra el doctor Mohamed El Faid, sorgides per dos motius principals: el primer relacionat amb una publicació sobre l'«analfabetisme del Profeta», i el segon amb acusacions d'usurpació de la professió mèdica.

Es va llançar una petició popular per exigir l'obertura d'una investigació i el processament d'El Faid pel contingut del seu canal, per ofendre el Profeta i els seus companys i per posar en dubte la Sunna.

Petició «Per un Marroc sense terrorisme intel·lectual»: llançada per activistes del moviment amazic a la plataforma Avaaz, per defensar El Faid contra allò que van descriure com a «discurs extremista i amenaces» que rep.

Petició per acusacions d'usurpació de la professió mèdica

Davant les acusacions d'exercir la medicina sense títol, professionals mèdics i activistes van llançar una petició digital contra el doctor El Faid, exigint el seu processament legal per usurpació de la professió mèdica i per posar en perill la vida dels ciutadans, pels seus consells de tractar-se amb herbes i rebutjar els medicaments.

La petició va reunir al voltant de 4.000 signatures en dos dies, mentre que una petició contrària en suport a El Faid va reunir més de 132.000 signatures.

Les coses no es van limitar a les peticions digitals, sinó que associacions de drets humans (com l'«Associació Dignitat» i l'«Associació Marroquina de Drets Humans») van presentar denúncies oficials davant la Fiscalia General a Tetuan i Rabat, per exigir l'obertura d'una investigació judicial en profunditat.

Actualment, el doctor El Faid viu sota amenaces directes de mort, decapitació i tortura, a més de crides a l'execució i a l'aplicació del hadd. Segons la denúncia, van aparèixer persones en vídeos a les xarxes socials amenaçant de matar-lo, arrossegar-lo i degollar-lo, mentre que altres publicacions amenaçadores incloïen l'amenaça de tallar-li el cap. Hi ha qui va escriure que «si depengués de mi, executaria El Faid», mentre que un altre va demanar aplicar-li el hadd. A les xarxes socials hi ha milers de vídeos i publicacions que inciten contra el doctor Mohamed El Faid.

Aquestes campanyes van començar després d'una publicació del doctor El Faid sobre l'«analfabetisme del Profeta», que els musulmans van considerar ofensiva. La situació va evolucionar fins a l'emissió d'allò que es va descriure com una «fatua» per part d'un predicador resident als Països Baixos, que els seus seguidors van considerar un dictamen religiós que justifica el seu assassinat. Aquest desenvolupament va provocar una àmplia onada de solidaritat amb el doctor El Faid per part d'activistes de la societat civil de dins i de fora del Marroc.