Laïcisme, islamofòbia i diversitat religiosa.
🕙 8-10 min
Des que la Il·lustració fixa que el subjecte dels drets humans i civils són les persones, es desenvolupa l'enfrontament entre laïcisme i religions. Totes les religions, i les de llibre en particular (judaisme, cristianisme i islam), provenen de la definició que els fundadors —i els continuadors— determinen quins son els desitjos d'un ésser pretesament existent: déu, que en cap cas es manifesta al comú dels mortals, sinó exclusivament als transmissors de “la veritat”.
Es fa difícil el debat seriós amb les organitzacions religioses donat aquest invariable punt de sortida que, per cert, segons qui, segons quan i segons on, varia de forma sorprenent. Els laïcistes proposem que una norma senzilla, respectuosa i que comprèn totes les idees respectuoses amb les altres, governi les relacions entre opcions de consciència, siguin religioses o no, de forma acceptada per tots: la laïcitat. Igual que hi ha una acceptació social general sobre els conceptes de llibertat o democràcia, la laïcitat requereix el mateix consens.
Malauradament, les religions majoritàries en algun territori se senten amenaçades si es dona la mateixa legislació i categoria social a altres religions, més encara, si les opcions de consciència no religioses, ateisme i agnosticisme, són igualment reconegudes. Coneixem gran quantitat de fets en què les religions neguen el dret de pensar, i per tant de decidir. En aquest sentit, neguen també el dret a llegir llibres que puguin posar en dubte les revelacions, i la seva interpretació dels llibres sagrats. Recordarem aquí l'existència de l'Índex de llibres prohibits a l'església catòlica o frase d'algun Muftí “No cal llegir cap més llibre que l'Alcorà, si els altres diuen el mateix no fan falta i si no ho diuen és que són falsos i mentiders”.
És en aquest context que cal analitzar quina és la millor solució que el pensament modern, demòcrata i liberal proposa. La laïcitat suposa que les persones siguin lliures d'escollir l'opció de consciència que vulguin, que tinguin dret a associar-se i practicar el culte que vulguin —sempre dins el marge de la llei— i que les organitzacions socials de què ens dotem per governar les relacions socials, estat, ajuntament, etc., siguin neutres en la matèria de consciència, sense afavorir cap opció davant de les altres, exigint que s'autofinancin i que no interfereixin en els organismes socials que són d'ús general: escola, exèrcit, hospitals, presons, etc. A més, cal que quedi clar que les seves normes són per ús dels seus adeptes i que en cap cas poden contravenir la legalitat vigent.
A Ateus de Catalunya tenim una màxima per definir la relació amb les persones i les religions “Les persones són respectables, les idees són criticables”. Podem situar el debat sobre la islamofòbia en aquest àmbit. Els musulmans ens mereixen tots els respectes, considerem que tenen tots els drets civils i legals, però nosaltres podem reflexionar sobre els plantejaments de la seva religió, podem discrepar d'ells i podem criticar els seus continguts i les seves “veritats immutables”. Entenem que és islamofòbia l'atac a les persones per la seva pertinença a una opció de consciència, però no la crítica als documents, fets històrics i doctrines que practiquen i pretenen difondre.
Així doncs, la diversitat d'opcions de consciència, inclosa la diversitat religiosa, només pot ser ben protegida des de la laïcitat. Els grans partits al nostre país han optat per un poti-poti anomenat pluri-confessionalitat de l'estat, que pretén repartir les engrunes dels privilegis de l'església catòlica entre algunes religions, en proporció a la seva capacitat de pressionar el govern de torn.
Aquest camí ens portarà a totes les fòbies, inclosa la islamofòbia, donat que transforma les relacions en competència, en lloc de regular legalment el funcionament de les religions.
Laïcitat i Multiculturalitat
La laïcitat i la multiculturalitat són conceptes que en principi semblen contradictoris, però que haurien de poder coexistir. La realitat, però, és que solen generar tensions a la societat.
Tanmateix, sortim al carrer i ens trobem en una societat diversa i plural: Multicultural!
La laïcitat es basa en la separació entre l'Estat i la religió. És a dir, entre l'Estat i les diferents creences religioses. Es tractaria de garantir que les institucions públiques fossin neutrals, evitant així afavorir cap confessió religiosa. Això val per a TOTES les opcions religioses...
Per tal d'assolir això, caldria promoure la igualtat entre els ciutadans, amb independència d'allò que creuen o pensen.
D'altra banda, la multiculturalitat defensa la convivència de diverses cultures en una mateixa societat. Molts o alguns pensen que això hauria d'incloure les seves creences i pràctiques religioses.
Aquesta diversitat, en teoria, hauria de poder enriquir la societat amb diferents perspectives (punts de vista i opcions personals). Però, alhora, posa en qüestió la capacitat de la laïcitat per garantir un espai comú neutral i respectuós amb tothom que respecti totes les opcions.
Laïcitat versus multiculturalitat: un equilibri complex!
Aquesta reflexió parteix de les activitats de l'Església catòlica —majoritària al nostre territori fins fa poc temps— però, com veurem, les altres religions també han adaptat les seves pràctiques a la realitat que les envolta i, per tant, el que aquí exposem també els és aplicable.
Fa més de vint-i-cinc anys qualsevol partit d'esquerres que volgués participar de l'ideari progressista, defensava la laïcitat com a forma de substituir el pacte medieval entre “L'espasa i l'altar”, pacte mitjançant el qual el poder polític era garant de la seguretat, en tots els sentits, econòmic, judicial, militar, etc. de la religió implantada al territori, i aquesta garantia l'estabilitat del poder polític mitjançant el que avui anomenem les tècniques de manipulació de masses.
Des de la Il·lustració, el pacte medieval es vol substituir per la laïcitat, que decreta la separació de les esglésies i l'estat (*) i garanteix la llibertat religiosa.
El Concili Vaticà II, 1962/65, va portar grans(?) canvis a l'església, sempre amb la premissa lampedusiana “que tot canviï, perquè res no canviï”. Per nosaltres destaca l'acceptació de la “llibertat religiosa” concepte extret de la Declaració Universal de Drets Humans(**) i negat històricament per les religions amb l'argument que la religió verdadera no podia permetre afavorir les heretgies, les heterodòxies, ni qualsevol altra organització diabòlica.
Una de les conseqüències d'aquesta decisió fou dissoldre els partits cristianodemòcrates i implementar l'entrisme(***). D'aquí surten les diferents branques del cristianisme dit d'esquerres: cristians pel socialisme, socialisme cristià, kumbaià's, marxisme cristià, teologia de l'alliberament, etc. que van tenir molt d'èxit els anys 70 i 80 del segle XX entre els progres, però que no van modificar en res el pensament i l'actuació de l'església.
Ara fa uns quinze anys va arribar el moment de pagar aquelles vel·leïtats esquerranistes i els bisbes van començar a passar la safata, van fer funcionar el toc d'alarma: “que ve la laïcitat! I tots a defensar l'església de lladres i ateus”. Llavors es va posar en marxa de nou la màquina de trinxar paraules i conceptes bons i acceptats per emmotllar-los a les seves conveniències. Multirreligiositat i interreligiositat són dos mots no definits als diccionaris que provenen dels mots Multiculturalitat i Interculturalitat, que entre sí ja resulta prou complex diferenciar-los, però per entendre'ns direm que si en una societat on conviuen dues o més cultures, algunes provinents de la immigració, i algunes més febles que d'altres —siguin les autòctones o les arribades— els dos projectes pretenen ordenar la convivència.
El multiculturalisme o la multiculturalitat és l'existència plàcida vista com a enriquidora en un mateix territori de dues o més cultures, com la ideologia política que es basa en la tolerància envers els costums de l'altre grup social. La diversitat cultural es veu com una riquesa que cal preservar; així, es duen a terme polítiques que tendeixin a afavorir l'expressió de les particularitats de les diverses cultures. També es permet l'existència d'estatuts (legals, administratius) específics per als membres tant d'una comunitat cultural com de l'altra.
El multiculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.
«L'interculturalisme es pot entendre —sempre a partir del fet de l'existència en un mateix territori de dues o més cultures—, com una ideologia política l'objectiu principal de la qual és desenvolupar una cultura cívica comuna basada en els valors de la democràcia, la llibertat i els drets humans, que cal respectar, mentre que fomenta la interacció entre les diverses comunitats que viuen en un mateix país.
L'interculturalisme promou els drets individuals per a tothom, sense discriminació. Això significa, en particular, que les persones tenen dret a mantenir la seva filiació amb un grup ètnic concret i el dret a les diferències culturals i religioses, que es poden mostrar lliurement en públic. No obstant això, la societat sencera ha d'adherir-se a una mateixa constitució de drets i deures fonamentals, sense excepció. L'interculturalisme no accepta que les diferències culturals s'utilitzin com a excusa per a reduir els drets de certs grups. Aquest enfocament condueix a una ètica de la tolerància màxima per a les opcions de l'individu i de la tolerància mínima per als sistemes totalitaris i teocràtics, que imposen idees que poden soscavar els fonaments mateixos d'una societat democràtica.
L'interculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i a les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.
El que promou és l'establiment, inexcusables, d'unes regles de convivència mínimes comunes (drets i deures ciutadans), i aquí rau la diferència entre una cosa i l'altra.» (extracte de la Wikipedia)
Així doncs, els cristians incrustats en les estructures de l'esquerra van impulsar la multirreligiositat en demèrit de la interreligiositat, relegada a un tema de diàleg entre persones de diferents conviccions i creences, i eludint l'obligació d'unes regles comunes, o interpretant que les regles comunes es refereixen sols a les religions, cafè per a tothom, excloent els ateus, els agnòstics i els no-creients, excloent la laïcitat, que com tots sabeu predica la separació de les religions i l'estat.
Avui ens trobem que l'església ha abraçat la multirreligiositat amb entusiasme, igual que els partits de dretes i els mitjans afins, i tot el panorama complet, de la dreta a l'esquerra. Contents com un gínjol, l'esquerra creu que ha convençut la dreta, la dreta convençuda que ha enganyat a l'esquerra i l'església ha renovat, amb un altre nom, l'històric pacte entre l'espasa i l'altar, amb el que aconsegueix no perdre cap dels seus privilegis —encara que els comparteix— molt encongits i poc proporcionals, amb la resta de religions, que s'han alegrat del mannà caigut del cel i els ha convertit en ardents defensors de l'statu quo.
Tornem a començar: Visca la Laïcitat.
Albert Riba i Cañardo
President d'Ateus de Catalunya
*) Utilitzem el terme estat per tal d'entendre'ns, però sense pronunciar-nos respecte de la seva bondat o pervivència. <<Tornar
**) L'aprovació i publicació de la Declaració Universal de Drets Humans va deixar el catolicisme fora de joc en el tema de l'ètica. Amb el Vaticà II va intentar dissimular, però fins avui no ha signat la declaració. <<Tornar
***) Entrisme: tàctica trotskista d'infiltració de militants a partits afins o fràgils, per modificar la seva estratègia política. <<Tornar
png.png)
