El baptisme infantil: el contracte fraudulent que lliga els menors i falsifica les estadístiques de fidels
Un dels mecanismes més subtils i eficaços de perpetuació del poder de l'Església Catòlica Apostòlica Romana (ICAR) consisteix en la pràctica sistemàtica del baptisme infantil. S'administra a nadons —éssers humans sense capacitat de consentiment ni discerniment— i s'utilitza després per inflar artificialment el nombre de “fidels catòlics” amb què la institució negocia privilegis econòmics, polítics i fiscals davant dels Estats. El que en teoria és un sagrament d'iniciació lliure es converteix, a la pràctica, en un contracte unilateral i irrevocable que vincula el menor de per vida, llevat que aquest iniciï un complicat i sovint obstruït procés d'apostasia.
El Codi de Dret Canònic (CIC) ho regula amb claredat. El cànon 868 §1 exigeix, per al baptisme lícit d'un nen, el consentiment d'almenys un dels pares i “esperança fundada” que serà educat a la fe catòlica. Per als adults, en canvi, el cànon 865 exigeix que manifestin personalment el seu desig, estiguin instruïts i provats a la vida cristiana. La diferència és abismal: al menor se li imposa una marca “indeleble” (c. 849) sense voluntat; a l'adult se li exigeix plena consciència. El baptisme infantil actua, per tant, com un contracte d'adhesió imposat a qui no té capacitat jurídica per contraure'l.
Aquesta pràctica viola els principis bàsics del dret civil modern sobre la capacitat de fer. A Espanya, com a la majoria dels ordenaments democràtics, els menors no poden celebrar contractes vàlids sense representació legal i, tot i així, molts actes requereixen ratificació en assolir la majoria d'edat. El baptisme, però, genera conseqüències jurídiques canòniques permanents: el batejat queda incorporat a l'Església com a membre ple, amb totes les obligacions que això implica (obediència, contribució econòmica indirecta, estadístiques que justifiquen privilegis). Renunciar a aquesta “pertinença” exigeix un acte formal d'apostasia (CIC 751), que la mateixa institució ha convertit en un tràmit burocràtic, dilatat i, de vegades, denegat.
Nombrosos testimonis i reportatges documenten les traves reials. El 2007, les diòcesis de València i Madrid van denegar el 100% de les peticions d'apostasia rebudes. Casos com el dels germans Xavier i Paulo, que des del 2014 intentaven apostatar a Lugo sense èxit ple fins anys després, il·lustren la resistència sistemàtica. El Tribunal Suprem espanyol, en sentència de 19 de setembre de 2008, va eximir l'Església de l'obligació d'anotar les apostasies als llibres de baptisme, perquè considera que aquests no són “fitxers” subjectes a la Llei de Protecció de Dades. D'aquesta manera, la ICAR manté intactes els registres inflats mentre dificulta la sortida formal. Propostes parlamentàries (ERC, IU, ICV) per agilitzar civilment la baixa de les religions van ser rebutjades sistemàticament al Congrés.
La finalitat és evident i economicopolítica: les xifres de batejats serveixen per sostenir davant de governs i opinió pública la ficció d'una “majoria catòlica” que justifica els Acords Església-Estat del 1979, la casella del 0,7 % de l'IRPF (429 milions d'euros el 2024), les exempcions fiscals. Tot i que l'assignació tributària es basa tècnicament en la casella marcada voluntàriament pels contribuents, la ICAR i els seus portaveus invoquen constantment el volum de baptismes i sagraments per legitimar-ne el pes social i els privilegis. Mentrestant, el percentatge real de nadons batejats a Espanya ha caigut per sota del 50% els últims anys, segons estudis del mateix centre CEU-CEFAS, però les estadístiques eclesials continuen presentant desenes de milions de persones com a “catòlics” de per vida.
Des del punt de vista dels drets humans, aquesta pràctica planteja una violació estructural de la llibertat de consciència i religió del nen. L'article 14 de la Constitució Espanyola reconeix el dret a la llibertat ideològica i religiosa sense més limitació que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei. La Convenció sobre els Drets de l'Infant (ratificada per Espanya) estableix a l'article 14 que els Estats respectaran el dret del nen a la llibertat de pensament, consciència i religió, i que els pares “proporcionaran al nen orientació adequada” sense imposar una adscripció irrevocable. El baptisme infantil, en generar una pertinença canònica automàtica i dificultar-ne la revocació, anticipa i condiciona la voluntat futura del menor, convertint-lo en objecte d'una operació de captura estadística i doctrinal.
Es tracta, en definitiva, d'una estafa de llei o frau de llei en sentit jurídic ampli: s'utilitza una institució religiosa (protegida per la llibertat de culte) per produir efectes jurídics i econòmics que, si es fes directament sobre un menor sense consentiment, serien nuls o il·lícits. La ICAR no només priva el nen de la seva autonomia futura; utilitza aquest “consentiment” parental per mantenir un cens fictici que li permet negociar amb l'Estat com si representés una immensa majoria social que, a la pràctica, ha deixat d'existir.
La veritable fe, com s’exposa al pròleg de l’esmentat llibre “Crímenes contemporáneos de la Iglesia Católica” no necessita opacitat ni trampes estadístiques. La veritable fe s'enforteix amb adults lliures que escullen conscientment. El baptisme infantil, tal com es practica i s'instrumentalitza avui, no és un acte d'evangelització: és un mecanisme de control demogràfic i perpetuació de privilegis. Mentre la ICAR segueixi batejant nadons i obstaculitzant l'apostasia, continuarà cometent un dels fraus més antics i estesos contra la llibertat individual: lligar les persones abans que puguin decidir.
Referències
Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments (1983) Codi de Dret Canònic. Ciutat del Vaticà: Llibreria Editrice Vaticana. (Cann. 849, 865, 868 i 751).
Tribunal Suprem (2008) Resum Sentència de 19 de setembre de 2008 (recurs de cassació contra resolució de l'Audiència Nacional sobre llibres de baptisme i protecció de dades). Madrid.
El Mundo (2007) Les diòcesis de València i Madrid deneguen el 100% de les peticions d'apostasia, 19 setembre. Disponible a: https://www.elmundo.es/elmundo/2007/09/19/espana/1190203541.html (consultat: 15 de maig de 2026).
eldiario.es (2017) 'Tres anys intentant donar-se de baixa com a catòlics', 22 setembre.
Europa Laica i campanyes d'apostasia (diversos autors) (s. f.) 'Campanya d'apostasia a nivell estatal'. Rebel·lió.org. Disponible a: https://rebelion.org/campana-de-apostasia-a-nivel-estatal/ (consultat: 15 de maig de 2026). CEU-CEFAS (2025) Informe Demografia Església Catòlica. Observatori Demogràfic.
Convenció sobre els Drets dels Infants (1989) Adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, 20 de novembre de 1989 (art. 14). Constitució Espanyola (1978) Article 16 i 14. BOE-A-1978-31229. Conferència Episcopal Espanyola (2025) Memòria d'activitats 2024. Madrid: CEE.
Com a postdata afegeixo una reflexió extra sobre l'apostasia:
Després de reflexionar sobre el tema, crec que l'estratègia centrada en la apostasía, encara que comprensible, no aborda l'arrel del problema i, en certa manera, reforça la premissa que ens convé més impugnar els que defensem el laïcisme.
El baptisme administrat a un nounat no constitueix un acte d'adhesió lliure i conscient. S'imposa a un ésser humà que manca completament de capacitat de consentiment, de comprensió de l'acte i d'autonomia per decidir sobre la pròpia consciència. Per tant, no pot generar legítimament una pertinença a l’Església Catòlica que obligue o vinculi aquesta persona durant tota la seva vida.
L'Església Catòlica, en considerar automàticament “membres” o “fidels” tots els batejats en la infància —encara que aquests mai no hagin manifestat la seva voluntat sent adults—, està actuant de manera indeguda. Està utilitzant un acte realitzat sense el concurs de la voluntat de l'interessat per inflar les xifres de pertinença, obtenir pes polític i justificar privilegis econòmics i jurídics davant de l'Estat.
La veritable qüestió, per tant, no és com facilitar l'apostasia, sinó exigir que només es considerin fidels de l'Església Catòlica aquelles persones que, havent assolit la majoria d'edat i amb plena capacitat jurídica i de discerniment, manifestin explícitament i de manera lliure la voluntat de pertànyer-hi.
Qualsevol altra forma de còmput (basada en el baptisme infantil) constitueix, al meu entendre, una forma de captació estadística il·legítima que vulnera els principis d'autonomia personal, llibertat de consciència i consentiment informat, reconeguts tant a la Constitució espanyola com a tractats internacionals de drets humans (entre ells la Convenció sobre els Drets de l'Infant).
Per això considero que els esforços haurien d'orientar-se prioritàriament a:
- Deslegitimar públicament la idea que el baptisme infantil genera una pertinença real i vinculant.
- Exigir transparència en les xifres que presenta l'Església: distingir clarament entre persones batejades a la infància i persones adultes que han manifestat lliurement la seva adhesió.
- Rebutjar que l'Estat accepti o faci servir aquestes xifres inflades com a base per atorgar privilegis o finançament.
- Promoure que, en assolir la majoria d'edat, les persones tinguin mecanismes clars i senzills per declarar que no són membres de cap confessió religiosa si així ho desitgen, sense necessitat de passar per un tràmit eclesial d'apostasia.
Aquest enfocament, a més de ser més coherent amb els principis laics, desmunta d'arrel l'estratègia de la ICAR de presentar-se com una realitat social majoritària quan en realitat es basa en una adhesió massiva imposada al bressol.
