Gaietà Ripoll: dos-cents anys després

La foguera continua projectant la seva ombra

Avui, 31 de juliol de 2026, es compleixen dos-cents anys de l'assassinat de Gaietà Ripoll, el darrer mestre executat per motius religiosos a Espanya i, per a molts historiadors, l'última víctima de la Inquisició. Dos segles després, el seu nom continua sent incòmode. No perquè representi la intolerància, sinó perquè recorda fins on pot arribar una religió quan es confon amb el poder polític i judicial.

Gaietà Ripoll i Pla va néixer a Solsona el 1778. Mestre d'escola de professió, va acabar exercint a Russafa, aleshores un municipi independent als afores de València. Era un home culte, influït per les idees de la Il·lustració, i defensava una religiositat racional, allunyada dels dogmes i de la superstició. Creia en Déu, però rebutjava molts dels ensenyaments imposats per l'Església catòlica. No era un revolucionari violent. No conspirava contra l'Estat. No incitava a la rebel·lió. Feia una cosa molt més perillosa per als guardians de l'ortodòxia: ensenyava els infants a pensar.

La seva escola era diferent. En lloc d'imposar l'aprenentatge mecànic del catecisme, fomentava la lectura, l'escriptura i el raonament. Quan començava la jornada escolar no feia repetir als alumnes l'habitual "Ave Maria Puríssima", sinó una senzilla invocació a Déu creador. No obligava els nens a memoritzar dogmes que ell mateix considerava absurds. Aquest gest, aparentment insignificant, va ser suficient perquè despertés les sospites dels sectors més fanàtics del clergat.

Espanya vivia aleshores una etapa de restauració absolutista sota Ferran VII. La Constitució de Cadis havia estat derogada, les llibertats liberals eren perseguides i qualsevol dissidència religiosa era considerada una amenaça per a l'ordre establert. Encara que la Inquisició havia estat abolida legalment, el seu esperit continuava ben viu. A València actuava la Junta de Fe, integrada per eclesiàstics que exercien, en la pràctica, les mateixes funcions repressives que havia tingut el Sant Ofici.

Ripoll va ser denunciat. Els seus enemics el qualificaren de deista, d'heretge i d'enemic de la fe. El van empresonar durant gairebé dos anys mentre intentaven obtenir-ne una retractació pública. Hauria pogut salvar la vida si hagués acceptat renunciar a les seves conviccions i sotmetre's a l'autoritat eclesiàstica. No ho va fer.

Aquest és, probablement, el tret més admirable de Gaietà Ripoll. Va preferir mantenir la seva dignitat abans que fingir una fe que no compartia. No va respondre amb odi. No va demanar venjança. No va atacar ningú. Simplement es va negar a mentir.

Finalment, el 31 de juliol de 1826, fou executat a València.

Les autoritats sabien que una crema pública a la foguera provocaria un escàndol internacional. Europa observava amb horror qualsevol ressorgiment dels mètodes inquisitorials. Per això van optar per una macabra solució intermèdia. Ripoll fou penjat a la forca i, posteriorment, el seu cadàver va ser introduït dins d'un barril pintat amb flames perquè la condemna conservés el simbolisme de la foguera reservada als heretges.

El detall és tan grotesc com revelador.

No es tractava només de matar un home. Calia escenificar el triomf de l'ortodòxia sobre la llibertat de consciència. Calia enviar un missatge als mestres, als intel·lectuals i a qualsevol persona que gosés pensar per ella mateixa.

L'Església catòlica ha intentat, sovint, presentar aquests episodis com a errors propis d'una altra època. Però aquesta explicació és insuficient. Els crims no deixen de ser crims perquè hagin passat fa dos segles. I quan una institució va participar activament en la persecució, condemna i eliminació dels dissidents, el mínim exigible és un reconeixement clar de la seva responsabilitat.

Mai no hi ha hagut una rehabilitació solemne de Gaietà Ripoll per part de la jerarquia catòlica espanyola.

Mai no s'ha demanat perdó de manera específica pel seu cas.

Mai no s'ha reconegut oficialment que aquell mestre va ser condemnat per exercir la llibertat de pensament.

La memòria de Ripoll ha estat conservada, sobretot, gràcies a historiadors, lliurepensadors, racionalistes i defensors de la laïcitat. Han estat ells qui han impedit que el seu nom desaparegués sota les cendres de la història.

Però recordar Gaietà Ripoll no és només un exercici de memòria històrica.

És també una advertència.

Les societats no perden les llibertats d'un dia per l'altre. Primer s'assenyalen els qui pensen diferent. Després se'ls acusa d'atacar els valors tradicionals. Tot seguit se'ls exclou del debat públic. I, quan el poder religiós o ideològic controla també els mecanismes polítics i judicials, la persecució es converteix en llei.

El cas de Ripoll ens recorda el valor immens de la separació entre les esglésies i l'Estat. Cap confessió religiosa hauria de tenir capacitat per influir en els tribunals, en l'educació pública o en els drets civils dels ciutadans. Les creences són una qüestió estrictament personal. Quan una doctrina religiosa obté privilegis polítics, la història ens mostra massa sovint quin és el resultat.

Avui ningú no és conduït a la foguera per discrepar del catecisme. Però la llibertat de consciència continua necessitant una defensa permanent. Encara hi ha llocs del món on l'apostasia es castiga amb la presó o amb la mort. Encara hi ha governs que castiguen la blasfèmia. Encara hi ha escoles on es confon educar amb adoctrinar.

Per això Gaietà Ripoll continua essent actual.

No és només un personatge del passat. És el símbol del mestre que prefereix educar abans que adoctrinar. Del ciutadà que no renuncia a les seves conviccions davant la intimidació. De la dignitat que resisteix davant el fanatisme.

Dos-cents anys després de la seva mort, no recordem Gaietà Ripoll amb llàstima. El recordem amb admiració. I també amb indignació, perquè el seu assassinat no va ser un accident de la història. Va ser la conseqüència directa d'un sistema que considerava legítim perseguir qui pensava diferent.

Aquell sistema tenia un nom: Es deia intolerància religiosa.

I la seva principal eina va ser, durant segles, la Inquisició i les institucions que en van heretar l'esperit.

Mentre hi hagi persones disposades a defensar la llibertat de pensament, Gaietà Ripoll no haurà estat derrotat. Els qui el van condemnar volien esborrar les seves idees.

Dos-cents anys després, ningú no recorda el nom dels seus acusadors. En canvi, el nom del mestre continua viu.

I aquesta és, probablement, la seva victòria més gran.

Apostasia i baptisme infantil

El baptisme infantil: el contracte fraudulent que lliga els menors i falsifica les estadístiques de fidels

(Del capítol XXIII del llibre “Crímenes contemporáneos de la Iglesia Católica”, de José Ramón Martínez Robles)

Un dels mecanismes més subtils i eficaços de perpetuació del poder de l'Església Catòlica Apostòlica Romana (ICAR) consisteix en la pràctica sistemàtica del baptisme infantil. S'administra a nadons —éssers humans sense capacitat de consentiment ni discerniment— i s'utilitza després per inflar artificialment el nombre de “fidels catòlics” amb què la institució negocia privilegis econòmics, polítics i fiscals davant dels Estats. El que en teoria és un sagrament d'iniciació lliure es converteix, a la pràctica, en un contracte unilateral i irrevocable que vincula el menor de per vida, llevat que aquest iniciï un complicat i sovint obstruït procés d'apostasia.

El Codi de Dret Canònic (CIC) ho regula amb claredat. El cànon 868 §1 exigeix, per al baptisme lícit d'un nen, el consentiment d'almenys un dels pares i “esperança fundada” que serà educat a la fe catòlica. Per als adults, en canvi, el cànon 865 exigeix ​​que manifestin personalment el seu desig, estiguin instruïts i provats a la vida cristiana. La diferència és abismal: al menor se li imposa una marca “indeleble” (c. 849) sense voluntat; a l'adult se li exigeix ​​plena consciència. El baptisme infantil actua, per tant, com un contracte d'adhesió imposat a qui no té capacitat jurídica per contraure'l.

Aquesta pràctica viola els principis bàsics del dret civil modern sobre la capacitat de fer. A Espanya, com a la majoria dels ordenaments democràtics, els menors no poden celebrar contractes vàlids sense representació legal i, tot i així, molts actes requereixen ratificació en assolir la majoria d'edat. El baptisme, però, genera conseqüències jurídiques canòniques permanents: el batejat queda incorporat a l'Església com a membre ple, amb totes les obligacions que això implica (obediència, contribució econòmica indirecta, estadístiques que justifiquen privilegis). Renunciar a aquesta “pertinença” exigeix ​​un acte formal d'apostasia (CIC 751), que la mateixa institució ha convertit en un tràmit burocràtic, dilatat i, de vegades, denegat.

Nombrosos testimonis i reportatges documenten les traves reials. El 2007, les diòcesis de València i Madrid van denegar el 100% de les peticions d'apostasia rebudes. Casos com el dels germans Xavier i Paulo, que des del 2014 intentaven apostatar a Lugo sense èxit ple fins anys després, il·lustren la resistència sistemàtica. El Tribunal Suprem espanyol, en sentència de 19 de setembre de 2008, va eximir l'Església de l'obligació d'anotar les apostasies als llibres de baptisme, perquè considera que aquests no són “fitxers” subjectes a la Llei de Protecció de Dades. D'aquesta manera, la ICAR manté intactes els registres inflats mentre dificulta la sortida formal. Propostes parlamentàries (ERC, IU, ICV) per agilitzar civilment la baixa de les religions van ser rebutjades sistemàticament al Congrés.

La finalitat és evident i economicopolítica: les xifres de batejats serveixen per sostenir davant de governs i opinió pública la ficció d'una “majoria catòlica” que justifica els Acords Església-Estat del 1979, la casella del 0,7 % de l'IRPF (429 milions d'euros el 2024), les exempcions fiscals. Tot i que l'assignació tributària es basa tècnicament en la casella marcada voluntàriament pels contribuents, la ICAR i els seus portaveus invoquen constantment el volum de baptismes i sagraments per legitimar-ne el pes social i els privilegis. Mentrestant, el percentatge real de nadons batejats a Espanya ha caigut per sota del 50% els últims anys, segons estudis del mateix centre CEU-CEFAS, però les estadístiques eclesials continuen presentant desenes de milions de persones com a “catòlics” de per vida.

Des del punt de vista dels drets humans, aquesta pràctica planteja una violació estructural de la llibertat de consciència i religió del nen. L'article 14 de la Constitució Espanyola reconeix el dret a la llibertat ideològica i religiosa sense més limitació que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei. La Convenció sobre els Drets de l'Infant (ratificada per Espanya) estableix a l'article 14 que els Estats respectaran el dret del nen a la llibertat de pensament, consciència i religió, i que els pares “proporcionaran al nen orientació adequada” sense imposar una adscripció irrevocable. El baptisme infantil, en generar una pertinença canònica automàtica i dificultar-ne la revocació, anticipa i condiciona la voluntat futura del menor, convertint-lo en objecte d'una operació de captura estadística i doctrinal.

Es tracta, en definitiva, d'una estafa de llei o frau de llei en sentit jurídic ampli: s'utilitza una institució religiosa (protegida per la llibertat de culte) per produir efectes jurídics i econòmics que, si es fes directament sobre un menor sense consentiment, serien nuls o il·lícits. La ICAR no només priva el nen de la seva autonomia futura; utilitza aquest “consentiment” parental per mantenir un cens fictici que li permet negociar amb l'Estat com si representés una immensa majoria social que, a la pràctica, ha deixat d'existir.

La veritable fe, com s’exposa al pròleg de l’esmentat llibre “Crímenes contemporáneos de la Iglesia Católica” no necessita opacitat ni trampes estadístiques. La veritable fe s'enforteix amb adults lliures que escullen conscientment. El baptisme infantil, tal com es practica i s'instrumentalitza avui, no és un acte d'evangelització: és un mecanisme de control demogràfic i perpetuació de privilegis. Mentre la ICAR segueixi batejant nadons i obstaculitzant l'apostasia, continuarà cometent un dels fraus més antics i estesos contra la llibertat individual: lligar les persones abans que puguin decidir.

Referències

Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments (1983) Codi de Dret Canònic. Ciutat del Vaticà: Llibreria Editrice Vaticana. (Cann. 849, 865, 868 i 751).

Tribunal Suprem (2008) Resum Sentència de 19 de setembre de 2008 (recurs de cassació contra resolució de l'Audiència Nacional sobre llibres de baptisme i protecció de dades). Madrid.

El Mundo (2007) Les diòcesis de València i Madrid deneguen el 100% de les peticions d'apostasia, 19 setembre. Disponible a: https://www.elmundo.es/elmundo/2007/09/19/espana/1190203541.html (consultat: 15 de maig de 2026).

eldiario.es (2017) 'Tres anys intentant donar-se de baixa com a catòlics', 22 setembre.

Europa Laica i campanyes d'apostasia (diversos autors) (s. f.) 'Campanya d'apostasia a nivell estatal'. Rebel·lió.org. Disponible a: https://rebelion.org/campana-de-apostasia-a-nivel-estatal/ (consultat: 15 de maig de 2026). CEU-CEFAS (2025) Informe Demografia Església Catòlica. Observatori Demogràfic.

Convenció sobre els Drets dels Infants (1989) Adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, 20 de novembre de 1989 (art. 14). Constitució Espanyola (1978) Article 16 i 14. BOE-A-1978-31229. Conferència Episcopal Espanyola (2025) Memòria d'activitats 2024. Madrid: CEE.

Com a postdata afegeixo una reflexió extra sobre l'apostasia:

Després de reflexionar sobre el tema, crec que l'estratègia centrada en la apostasía, encara que comprensible, no aborda l'arrel del problema i, en certa manera, reforça la premissa que ens convé més impugnar els que defensem el laïcisme.

El baptisme administrat a un nounat no constitueix un acte d'adhesió lliure i conscient. S'imposa a un ésser humà que manca completament de capacitat de consentiment, de comprensió de l'acte i d'autonomia per decidir sobre la pròpia consciència. Per tant, no pot generar legítimament una pertinença a l’Església Catòlica que obligue o vinculi aquesta persona durant tota la seva vida.

L'Església Catòlica, en considerar automàticament “membres” o “fidels” tots els batejats en la infància —encara que aquests mai no hagin manifestat la seva voluntat sent adults—, està actuant de manera indeguda. Està utilitzant un acte realitzat sense el concurs de la voluntat de l'interessat per inflar les xifres de pertinença, obtenir pes polític i justificar privilegis econòmics i jurídics davant de l'Estat.

La veritable qüestió, per tant, no és com facilitar l'apostasia, sinó exigir que només es considerin fidels de l'Església Catòlica aquelles persones que, havent assolit la majoria d'edat i amb plena capacitat jurídica i de discerniment, manifestin explícitament i de manera lliure la voluntat de pertànyer-hi.

Qualsevol altra forma de còmput (basada en el baptisme infantil) constitueix, al meu entendre, una forma de captació estadística il·legítima que vulnera els principis d'autonomia personal, llibertat de consciència i consentiment informat, reconeguts tant a la Constitució espanyola com a tractats internacionals de drets humans (entre ells la Convenció sobre els Drets de l'Infant).

Per això considero que els esforços haurien d'orientar-se prioritàriament a:

• Deslegitimar públicament la idea que el baptisme infantil genera una pertinença real i vinculant.
• Exigir transparència en les xifres que presenta l'Església: distingir clarament entre persones batejades a la infància i persones adultes que han manifestat lliurement la seva adhesió.
• Rebutjar que l'Estat accepti o faci servir aquestes xifres inflades com a base per atorgar privilegis o finançament.
• Promoure que, en assolir la majoria d'edat, les persones tinguin mecanismes clars i senzills per declarar que no són membres de cap confessió religiosa si així ho desitgen, sense necessitat de passar per un tràmit eclesial d'apostasia.

Aquest enfocament, a més de ser més coherent amb els principis laics, desmunta d'arrel l'estratègia de la ICAR de presentar-se com una realitat social majoritària quan en realitat es basa en una adhesió massiva imposada al bressol.

No cal que vinguis, papa

Per Jesús Gómez

Mira, papa, no cal que vinguis a Barcelona. Et demanaria que deixessis de fer altres coses que fas, però entenc que no estic en la millor posició per esperar que em facis cas: fa més d’un any vaig sortir oficialment de l’organització que dirigeixes i entenc que les meves peticions no ocupin un lloc molt alt a les teves prioritats. 

Però Barcelona és la ciutat on visc, on pago els meus impostos, on viu molta gent que m’importa i la teva visita és inapropiada, com la pràctica totalitat de les teves accions públiques. 

Resulta, papa, que Barcelona és una ciutat que té molts problemes i, francament, no crec que la teva visita ens ajudi a resoldre’ls i, més aviat, servirà per despistar a les nostres autoritats municipals que es creuran en l’obligació de fer-te confortable la visita i, de pas, de mostrar als mitjans la seva cara més amable que, tu ja ho saps, és també la seva cara més hipòcrita. 

T’explico, papa: a Barcelona hi viuen prop de dues mil persones al carrer, per diferents motius, entre els quals hi ha situacions estrictament personals, però també de caràcter estructural, com el preu dels lloguers o la incapacitat dels sistemes públics d'assistència social i sanitària de donar resposta a les situacions que han portat a aquestes persones a la manca d’una llar. 

A Barcelona, papa, el preu mitjà del lloguer l’any 2025 era de 1134,6 €. No sé si saps, perquè aquest és un tema que mai t’ha fet perdre la son, que ni la majoria dels joves, ni la majoria dels pensionistes, ni la majoria de les persones immigrades poden permetre’s el luxe de pagar el lloguer i menjar calent cada dia. 

Saps, papa? A Barcelona, la pressió del turisme sobre el mercat immobiliari fa que hi hagi barris que han anat perdent als seus habitants habituals en favor de persones que s’hi estaran una setmaneta com a molt. I no t’enganyis, papa, els propietaris de gran part d’aquests pisos turístics no són aquelles persones honrades que han treballat tota la vida per tenir un pis en propietat i ara en treuen un legítim benefici del seu esforç: més del 30% de l’habitatge de lloguer a Barcelona està en mans de grans tenidors, és a dir, de persones (físiques o jurídiques) que són propietaris de, com a mínim, 1500 metres quadrats de superfície construïda o de més de 10 immobles. Papa, no t’amaguis: l’organització que dirigeixes és propietària de molt més que això a la nostra ciutat i això explica que no et preocupi on dormir. 

A algunes ens irrita que vinguis, papa. Resulta que totes aquestes persones sense un futur clar, veuran que una organització que gaudeix d’un tracte de favor espectacular per part de l’estat, pot organitzar un acte multitudinari a un recinte municipal sense pagar ni un cèntim. I, papa, no és poca cosa: l’ajuntament us està estalviant 78.000 €… No estàs acostumat a pagar, papa, ja ho sabem: fa molts anys que no pagues l’IBI de les vostres propietats i més val no preguntar d’on han sortit els vostres títols de propietat. 

No és correcte, papa, presentar-te a casa meva sense pagar els teus deutes, els econòmics i els morals: no hem pogut oblidar el suport institucional al franquisme, els casos de pederàstia, l’escàndol de les immatriculacions o que, a la darrera visita d’un papa, es mostrés de la manera més barroera quin és el paper que espera a la dona a la vostra organització. 

I ara, papa, t’han preparat un tour que et portarà a ser rebut al palau reial pels reis, ja saps, aquella família que ostenta la prefectura de l’estat, rebuda en herència d’un tirà sanguinari, però també visitaràs el centre penitenciari Brians 1… i jo em demano, papa, si seràs capaç de copsar com la diferència de la qualitat de vida dels teus visitats s’explica perquè els privilegis d’alguns s’han de pagar amb la misèria d’altres… Disculpa, papa, de vegades m’oblido que les persones instal·lades en el privilegi no és que no oloreu les fortors del sistema, és que la pudor de la injustícia us sembla ambrosia. 

Ho entenc, papa, aquest problema amb les olors també el tenia Gaudí, que de tants anys de treballar per a esclavistes, se li va espatllar l’olfacte. Ja saps, papa, aquell senyor tan connectat amb la realitat i la necessitat de les persones que, a la Barcelona on el pistolerisme assassinava a Francesc Layret o Salvador Seguí, on la ràbia per la sagnia a la guerra del Marroc va fer esclatar la Setmana Tràgica, on encara no hi havia penicil·lina, però la cocaïna es venia a les farmàcies… ell va creure que el que necessitava aquesta ciutat era un temple expiatori. 

El teu viatge, papa, culminarà amb una visita aquest temple, que és una metàfora perfecta de la teva visita: un gest grandiloqüent, però inútil i de mal gust. 

Papa, no vinguis. Queda’t al teu palau, treu la pols de les estances, neteja els marbres i, ja que tens el drap a les mans, treu tota la brutícia acumulada els darrers dos mil anys. Ja viatjaràs quan ho tinguis tot net, incloent-hi la teva consciència, papa. 

Jesús Gómez. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Advertiment: La superstició sorgeix per la carència de pensament crític, sovint perquè la comoditat d’acceptar el pensament predominant s’imposa a l’esforç que suposa sotmetre les idees a la crítica o, senzillament, per la manca d’idees pròpies. L’ús de la intel·ligència artificial no només té un alt cost per la destrucció de llocs de treball i per les nocives conseqüències mediambientals, sinó també perquè, com que és còmoda i fàcil d’usar, podem caure en el parany d’encarregar-li una recerca, una correcció o, fins i tot, de demanar-li suggeriments per millorar la nostra feina i, no ens enganyem, l’algoritme sempre ens dona una resposta interessada i aquesta sempre respon a criteris que cerquen, en el millor dels casos, l'acceptació general. Si deixem que l’acceptació general guiï la nostra obra i, per tant, el nostre pensament, no només reduïm la qualitat de la nostra producció sinó que, també, renunciem a la nostra capacitat crítica i, en conseqüència, ens estem fent vulnerables a la superstició. Com que considero la superstició com l’origen de molts dels mals de la humanitat, ni a aquest article, ni a cap dels que he escrit fins ara, s’ha fet servir la intel·ligència artificial. No caiguis a la superstició, digues NO a la IA.

Ser ateu al Marroc

 

Resum: Aquest testimoni colpidor de l’activista ateu amazic marroquí Murray Moulay Htaou denuncia la situació de repressió política, religiosa i social que pateixen els ateus i dissidents al Marroc. L’autor sosté que la monarquia de Mohammed VI utilitza l’islam com a eina de legitimació i control, presentant el rei com a “Comandant dels Creients” i convertint la religió en un pilar essencial del règim. Segons explica, criticar la monarquia, qüestionar la religió oficial o defensar l’autodeterminació del poble sahrauí implica exposar-se a persecució, censura i represàlies.

L’article descriu les dificultats quotidianes dels ateus marroquins, obligats sovint a ocultar les seves conviccions per evitar l’ostracisme social, les amenaces o fins i tot la presó. L’autor denuncia que el Codi Penal marroquí castiga qualsevol expressió considerada ofensiva envers l’islam i que les lleis civils continuen subordinades a la xaria en aspectes com el matrimoni o l’herència.

El relat també exposa la situació dels dissidents exiliats a Europa. Htaou explica les amenaces, agressions i campanyes de difamació que assegura haver patit a França i Alemanya per part de monàrquics marroquins i, segons ell, la manca de protecció efectiva per part de les autoritats europees. El text descriu un llarg periple burocràtic i judicial relacionat amb les seves sol·licituds d’asil, així com les tensions viscudes en centres d’acollida amb altres refugiats musulmans.

Més enllà del cas personal, l’article planteja una crítica general a la connivència entre determinats sectors polítics europeus i la dictadura marroquina, i defensa la necessitat d’un estat marroquí laic, democràtic i respectuós amb la llibertat de consciència. És, en definitiva, un testimoni dur sobre el cost humà de defensar l’ateisme, la llibertat d’expressió i els drets civils en contextos autoritaris.

Podeu llegir la història completa d'en Murray fent clic aquí  

---