Translate

dilluns, 30 de juliol de 2018

Moral, Política i Ateisme

La cosmovisió religiosa en la moral i la política. Resposta Atea.


L’ateisme i la moral no haurien de tenir cap connexió. Que l’Univers existeixi sense que cap ens sobrenatural actuï en ell no hauria de tenir cap relació ni conseqüències sobre les normes morals de conducta de les societats humanes.

La incursió de l’ateisme en aspectes morals apareix com a resposta a les confessions religioses que pretenen parlar en nom de déu o els déus o dels ens sobrenaturals que afirmen que existeixen. La qüestió que l’ateisme ha d’afrontar és que les organitzacions religioses volen imposar a la resta dels humans unes concepcions morals suposadament procedents del més enllà.
    Aquestes lleis morals, que els creients qualifiquen de naturals o divines i que els déus ens obliguen a complir a tots, inclosa la resta de la societat no religiosa, van en contra del sentir general dels temps. Són lleis morals confessionals que van contra drets i llibertats humanes, contra opcions democràtiques, són cotilles morals que menyspreen els arguments científics o racionals i que es volen imposar per la força de la seva fe i del poder que els donen molts governs.
    La igualtat de gènere; el divorci; Salut i medicina, transfusions de sang; el control de la natalitat, el dret a l’anticoncepció o l’avortament; el dret a una mort digna; els drets LGBT, etc., són opcions que hem de defensar davant les limitacions d’unes normes que ens volen imposar institucions màgic-religioses carregades de superstició i autoritarisme amb voluntat de domini sobre tota la societat.
    D'igual manera no hauria d’influir en les organitzacions i formes polítiques de les societats que no hi hagi cap creador ni ens superiors ni sobrenaturals ni espirituals més enllà o separat de l’Univers que interfereixin en les nostres vides. És a dir, l’afirmació atea és en principi apolítica.
    Desgraciadament però, quan les formes de domini en les societats són més despòtiques i autoritàries, inhumanes i violentes, instal·lades per vessament de molta sang, el poder polític es justifica per designis divins inqüestionables i estableix fortes aliances amb el poder religiós. És el cas de “Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”, com posava en les seves monedes; la dictadura nacional catòlica que el 1939 es va instaurar darrere una cruenta guerra civil iniciada per l’aliança d’exèrcit, forces conservadores i església catòlica el 1936. És el cas de l’actual aliança de la Rússia de Putin amb l’església ortodoxa i en conseqüència amb greus delictes de blasfèmia tipificats en les seves lleis. El cas dels països àrabs, veritables dictadures medievals confessionals islàmiques, etc.
    Aquesta aliança entre els poders polítics i religiosos obliga a una resposta atea en defensa de la llibertat de consciència i dels drets humans, per la separació entre els poders públics i les confessions religioses.
    Queda clar doncs que l’ateisme en principi no hauria de tenir cap relació amb les opcions morals o polítiques dels éssers humans, socialment o individual. Però les concepcions teistes sí que estableixen que les seves creences i cosmovisió tenen una relació directa amb les normes morals i formes polítiques humanes. Les confessions religioses malden per influir en la vida social mitjançant la moral "transmesa pels déus" i la política associada al seu "poder en la terra".
    En conclusió, les confessions religioses s’apropien d’un paper mediador entre les deïtats i la resta dels humans per així dominar les conductes personals i els poders polítics i socials sota ideologies màgic-religioses arbitràries i despòtiques. És per això que l’ateisme, davant aquests abusos es troba obligat a prendre partit i lluitar en l’arena de la moral i la política.

Francesc Aguilar i Domenjó
Juliol 2018

dilluns, 23 de juliol de 2018

Fonamentalisme i laïcisme

Rosa Regàs

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat també per Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, María José Fariñas Dulce, Pedro López López, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa

Original en castellano: http://blogs.publico.es/dominiopublico/25901/fundamentalismo-y-laicismo/

Tots sabem que —segons qui escrigui la història— els conceptes de bondat i maldat, saviesa i ignorància, terrorisme i lluita per la llibertat, adquireixen tons diferents dels que conformen la nostra particular moral quotidiana. Com si nosaltres no fóssim capaços de comprendre el que els grans de la terra parlen o com si hi hagués un ordre superior que es regís per lleis morals diferents de les nostres. I de la mateixa manera que sabem que la història l'escriuen els vencedors, no ens estranya que els que tenen el poder adjudiquin —als moviments que se'ls oposen— qualificatius que estan d'acord amb la versió que volen que el món tingui dels seus mandats i de les seves guerres, fins i tot abans que els savis es posin a escriure la història. El llenguatge no és mai innocent.

Hem vist definir el malestar dels pobles adjudicant objectius que no sempre es corresponen amb els fets. Cadascú, un cop al poder, i amo dels exèrcits i de les destinacions dels homes, vol ser a més l'amo absolut de les consciències i s'atorga el qualificatiu de «lluitador per la llibertat», encara que estigui massacrant i destruint als que se li oposen o li impedeixen assolir els seus objectius.

De fet, i gairebé sense adonar-nos, acceptem les definicions que ens imposa el bàndol al qual pertanyem, sigui perquè no tenim ja sentit crític, sigui perquè mai ho fem servir amb el que és nostre. I si capitalisme s'oposava a comunisme, protestants a catòlics, colonitzadors a colonitzats, defensors de la cultura i la religió a salvatges —com ens van ensenyar a l'escola en els temps ominosos de la dictadura i abans encara—, avui se'ns imposa una visió del món segons la qual hi ha dos bàndols irreductibles: terroristes i defensors de la democràcia i la llibertat; encara que poc ens costaria comprendre que tan terroristes són els d'un bàndol com els de l'altre. Però ens han ensenyat a jutjar els conflictes i les diferències usant diferents vares de mesurar pel que és nostre i per les coses dels altres, motiu pel qual ens neguem a veure com va començar la lluita, qui va provocar la primera envestida, i quin va ser el desenvolupament d'aquells passos inicials, limitant-nos a jutjar un esdeveniment recent com si estigués desproveït d'història. ¿És que durant els terribles atemptats terroristes perpetrats per àrabs nascuts en el seu territori, que va patir, per exemple, França fa ben poc, alguna vegada es va parlar dels bombardejos francesos d'un, dos, tres o cinc anys abans contra la població siriana i la d'altres països de l'Orient Mitjà d'on eren oriünds els terroristes? Per no citar la macabra història colonial francesa envers aquells territoris a mitjans del segle passat, o la humiliació que van provocar les creuades empreses per la França dels Capeto i el Sacre Imperi Romà durant dos segles de la més fosca Edat Mitjana, viva encara en el cor dels sirians que la van viure com l'inici d'un intent per part de França de ser sotmesos a Occident i que segueix vigent avui. No, tot just un sospir en l'explicació de l'odi profund i irracional que mou a tants nascuts a Europa d'origen àrab, gairebé tirant en cara que, tot i haver-se'ls permès a ells o als seus pares viure en les condicions que viuen als barris marginats de totes les ciutats del país, retornin amb el seu desagraïment, el seu odi i la seva violència els beneficis rebuts. I és cert, però també és cert el contrari, a França i en qualsevol segment d'història violenta de qualsevol país del món que ens aturem a estudiar: tots en major o menor mesura som responsables del terrorisme, nosaltres, i tots els pobles del món ,

Recordo encara els temps en què parlàvem de l'enfrontament nord i sud, termes oblidats com si de veritat la tan glossada globalització hagués acabat per sempre amb la diferència entre pobres i rics, o almenys suposés la possibilitat que de mica en mica s'anés acabant amb ella, com si la paraula amb què la anomenem i el concepte que conté poguessin esgrimir davant els que acusen el neoliberalisme més salvatge d'haver envaït el món i haver arrasat l'esperança de trobar una altra forma de progrés que no es fes a costa de la pobresa del 80% de la humanitat.

Avui tots els enfrontaments anteriors, dretes i esquerres, pobres i rics, catòlics i protestants, conservadors i progressistes, fins i tot nacionalistes de la perifèria i del centre, i tants d'altres, semblen haver-se diluït davant l'explicació definitiva que se'ns ha imposat:

el que passa en aquest món que vivim, el que ha d'unir-nos davant del perill que ens amenaça, és que ens trobem davant d'una guerra de cultures, de civilitzacions.

No obstant això, per poc que ens dediquem a veure la realitat que ens envolta, ens adonarem que el veritable enfrontament no està en les cultures ni en les civilitzacions, sinó entre els que defensen un fonamentalisme sense fissures i els laïcistes. I entenem per fonamentalistes als que se senten executors de la voluntat d'un déu totpoderós i magnànim —diuen— que no té per què explicar ni justificar el que nosaltres, pobres mortals, no entenem, i no tan sols es neguen a formar part d'un bloc homogeni, sinó que —com bons fonamentalistes— no admeten competència i veuen els altres fonamentalistes com a representants d'altres cultures de bàrbars sotmesos a una idea falsa del seu mateix déu, fins i tot un altre déu, que no només no és el veritable, sinó que ni tan sols existeix, la idea del qual viu empesa per un monstruós ardit per tal de crear una societat falsa, cruel i sinistra, contrària a la veritable cultura, a la tradició i a la civilització, que només mereix el càstig i la desaparició. Perquè el fonamentalista està convençut —o actua com si ho estigués— que els altres déus són còpies burdes i sacrílegues de l'ésser suprem que ell adora, obeeix i defensa, l'únic que engrandeix al seu poble i li dóna la força, el coratge i la justificació per sotmetre o destruir als que obeeixen als falsos déus.

Bush comptava amb el suport de la Coalició Cristiana, un moviment nacional que no només estava contra l'avortament i els homosexuals, sinó que es va pronunciar respecte a l'huracà de Nova Orleans com un «càstig de Déu». I que al so de l'eslògan «hem de rescatar la nostra república de mans dels ateus» i amb el patrocini del president, va commoure les consciències americanes que li donarien la victòria. ¿És que Bush no parlava d'una guerra —d'acord amb el mandat de Déu— contra els infidels? ¿No deia que calia obeir Déu, que està amb la nació nord-americana? ¿I no va declarar també Blair —el seu aliat en la guerra de l'Iraq— que es va sumar a la invasió per obeir els designis de Déu i que per tant només Déu el podria jutjar?

Ben mirat, no són diferents dels fonamentalistes musulmans que en nom d'Al·là dicten fàtues contra els infidels i necessiten màrtirs per combatre la decadència d'Occident, qualificant de Satanàs a Bush de la mateixa manera que Bush els va qualificar a ells com a «eix del mal».

Avui Bush ja no compta, però sí els que defensen el que ell defensava i, a més, amb el mateix entusiasme i la mateixa manera d'atacar al contrari, que converteixen en la justificació de la cinquena o sisena guerra que emprenen en un mateix any, amb la mà al cor i la ment en l'Altíssim que els empara.

¿Qui —d'entre els que dubten de les informacions que mitjançant la nostra premsa ens arriben de les agències de notícies nord-americanes— no entén que això mateix es dirimeix en l'absurda, sinistra i mal anomenada guerra civil de Síria? ¿És que passem per alt que la guerra i la defensa dels terroristes per part de l'Aràbia Saudita, Israel i els occidentals, en la defensa dels igualment mal anomenats lluitadors per la llibertat que acaben convertint-se en grupuscles terroristes, no té en compte que el seu afany prioritari és convertir la societat multiconfessional siriana en una altra rendida a cegues a un únic Déu —Al·là en aquest cas— que ho sap tot i ho exigeix ​​tot? Efectivament, així han acabat en mans i al servei de fonamentalistes molt més preparats i poderosos. La multi-confessionalitat en la qual cada religió, sigui quin sigui el seu nombre de fidels, i sigui quin sigui el paradís que els espera —encara que no els n'esperi cap—, amb les seves diferents formes d'entendre el delicte i la convivència, té els mateixos drets i privilegis que les altres, és una forma de laïcisme que es contraposa al fonamentalisme, és a dir a la defensa del poder total dels nostres déus monoteistes sigui quin sigui el nom i aspecte amb què ho revesteixen els que porten segles imposant la seva doctrina per tots els mitjans al seu abast.

Dues concepcions que expliquen el món a través de la divinitat en mans del poder que munta guerres i invasions en nom d'un Déu que és amb ells, exigint-los comportaments que prescindeixen dels drets civils, dels drets humans, per als que no compten els valors universals i laics, de justícia, llibertat i igualtat.

Així és el fonamentalisme: anteposa les creences a les idees, i el que avui estem vivint en les seves diferents versions és l'intent per part dels que tenen el poder d'imposar al món un déu guerrer i totpoderós al qual cal obeir, encara que ens exigeixi matar el nostre fill per demostrar fidelitat, i en nom del qual efectivament vam matar, torturem, destruïm i espoliem el planeta, els països i els seus ciutadans, siguin fidels d'un altre déu o tinguin la consciència lliure d'opressions celestials. No importa quin sigui el déu triat ni com vagi disfressat ni de què: al poder qualsevol déu li serveix sempre que tingui armes capaces de sotmetre a homes i dones amb promeses o amenaces que exigeixin obediència i creïn addicció. Sempre despietat i tan eteri i imaginatiu com un déu virtual o tan material i tangible com el poderós déu del benefici, per exemple, de la cega especulació i del ferotge consumisme que ens converteix en voraços monstres i que al seu servei mantenim en la misèria a més de mig món mentre destruïm a consciència la terra, els mars i l'aire que respirem.

dilluns, 16 de juliol de 2018

I Escuela de Pensamiento Feminista de Aragón

Aprender, debatir y reflexionar sobre el feminismo y las maneras en las que el conocimiento en este terreno se puede transferir a la sociedad. Estos han sido los objetivos de la I Escuela de Pensamiento Feminista de Aragón, organizada por el Instituto Aragonés de la Mujer (IAM), que se inauguró el pasado jueves 5 de Julio.
    Mi opinión sobre este acontecimiento y mi experiencia, por haber asistido, no pueden ser más que positivas.
    Y lo digo en un día oscurecido por la noticia de un asesinato más, el de una mujer, a manos de su pareja, padre de sus dos hijos de corta edad. Y ya van 20, este año.
    Ante una expresión de misoginia tan violenta, no es fácil ser optimista pero no hay que hundirse en el desánimo. Basta con mirar atrás y ver de dónde venimos para comprender los avances que han tenido lugar.
    En Zaragoza nos hemos reunido mujeres de edades y situaciones muy diversas, pero compartiendo el deseo de extender la reflexión y la práctica del feminismo, cada una en su entorno. Por supuesto también asistieron algunos hombres (demasiado pocos) puesto que la convocatoria estaba abierta a todos.
    Todos y cada uno de los entornos en los que nos movemos tienen importancia y son útiles para reflexionar sobre nuestra situación y combatir el patriarcado que nos impide realizarnos en igualdad y en libertad.
    Allí hemos estado mujeres mayores y jóvenes, abuelas, madres e hijas. Profesoras de universidad e instituto, estudiantes, médicas y enfermeras, periodistas, abogadas, políticas con y sin cargo, activistas de distintas organizaciones sociales… y seguro que no enumero a todas porque éramos un abanico tremendamente amplio.
    Lo resalto porque lo considero una riqueza estimable. Todas tenemos poder para denunciar y para cambiar el actual estado de cosas. Cada una desde el lugar que ocupa en la sociedad, puede hacerla avanzar, contribuir a que sea más justa e igualitaria.
    Pero lo primero para denunciar algo y para combatirlo, es verlo. Tan obvio como eso. Por eso son tan necesarias reflexiones teóricas, como las que han tenido lugar en las jornadas.
    Como decía Rosa Cobo, el patriarcado que nos relega no es nuevo pero se da por primera vez una alianza extremadamente peligrosa, por lo eficaz, entre patriarcado, capitalismo y libre mercado globalizado.
    Los fenómenos que derivan de esta alianza son sumamente dañinos para las mujeres porque están presentados como ejemplos de modernidad y libertad de elección, y difundidos por unos medios potentes: prensa escrita y digital, emisoras de radio y televisión, películas, redes sociales, etc., al servicio de la ideología que pretenden imponer.
    La consideración de los cuerpos de las mujeres como objetos de mercado, su sexualización, iniciada ya desde la infancia, la tiranía de la estética de talla 38, unida al imperativo de la eterna juventud, entre otros fenómenos de la aludida alianza, han dado lugar a algunos de los negocios más rentables de la actualidad como el tráfico de mujeres para la prostitución, los vientres de alquiler, las clínicas de cirugía plástica y la industria farmacéutica con su infinidad de productos para el rejuvenecimiento y conservación del aspecto modelo Barby.
    Me habría gustado poder analizar lo que han supuesto las religiones en la configuración del género, en lo que se considera el ideal de lo femenino y de lo masculino, puesto que las religiones, como es sabido, han sido las principales creadoras y mantenedoras de la ideología patriarcal, la que nos considera ciudadanas de segunda categoría, aunque ya nos haya concedido el alma!!!
    Pero un encuentro de día y medio no da de sí para todo lo que hubiéramos querido debatir.
    Espero y deseo que haya más ocasiones. Esta ha sido la I Escuela de Pensamiento Feminista de Aragón y visto el éxito de la convocatoria, estoy segura de que habrá más.

Elisa Madera
Socia de Ateus de Catalunya

De l’a-cristianisme a l’a-teisme

Normalment, en la nostra societat —fortament dominada pel cristianisme— la persona lliurepensadora sovint comença a dubtar de l'existència de déu; és a dir, del déu del cristianisme, la religió monoteista que ens envolta. També busca les contradiccions i sense sentits dels llibres sagrats, és a dir, dels llibres revelats als cristians, bíblia o evangelis. Com seria també el cas de les persones immerses en societats sota el judaisme i l’islamisme, les religions monoteistes i amb llibres revelats (també anomenades religions de llibre) agrupades sota l'epígraf de religions abrahàmiques.

Això està molt bé des del punt de vista que la defensa de la llibertat de consciència es fa en el context vital en que una o unes religions dominants concretes tenen molt de poder d’influència. Les confessions religioses ostenten poder econòmic, hegemonia social, influència política, suport institucional i privilegis legals suficients per dominar ideològicament la societat. Per a la seva reproducció controlen l’educació dels infants passant pels mitjans de comunicació i el domini de l’espai públic, etc. i és des d’aquests àmbits que hem de fer front a l’alliberament de consciència de tota la societat. És important la lluita directa dels ateus contra les confessions dominants.

Però no podem reduir l'àmbit de l’ateisme a l’oposició a les religions entre les quals ens ha tocat viure. Seguint aquest procés de forma inductiva i mecànica arribaríem a la conclusió que un ateisme universal, total i global hauria de ser coneixedor de tots els deus existents i «morts» (perquè les societats que els adoraven han mort i ja d’alguns déus ni en tenim notícia) i de totes les religions (no només de la religió «veritable» monoteista i de llibre que ens envolta) i rebatre les seves doctrines per poder dir «ni déu ni els déus existeixen».

Com que la feina és feixuga i sobrehumana, caldria buscar uns altres camins.
De la definició d’ateisme de la Viquipèdia:
L'ateisme és, en el sentit més ampli, l'absència de creença en l'existència de deïtats. En menor mesura, l'ateisme és el rebuig a la creença que hi ha deïtats. En un sentit encara més estret, l'ateisme és específicament la posició que no hi ha deïtats. L'ateisme es contrasta amb el teisme, que, en la seva forma més general, és la creença que existeix almenys una deïtat.
La definició constata que l’ateisme no és una altra creença (com moltes vegades s’entesten els creients en etiquetar), és la falta de creença o rebuig de la creença o la negació de les deïtats. Aquí podríem indicar que la càrrega de la prova recau sobre qui afirma l’existència de o dels déus (veure la «tetera de Russell»). Negar-la, per tant, no és una creença. Sobre aquest aspecte cal assenyalar l’aparició de religions burletes o paròdiques com els Pastafaris.

Podem dir que els ateus acceptem el mon físic real que es fa evident al nostres sentits i coneixement, a l’Univers. I que no acceptem creences que volen anar més enllà de qualsevol evidència.

Veiem com apareix l’Univers a la Viquipèdia:
L'Univers és tot espai i temps i els seus continguts, inclosos els planetes, les estrelles, les galàxies i totes les altres formes de matèria i energia. Tot i que la grandària espacial de tot l'Univers encara és desconeguda, és possible mesurar l'univers observable.
La definició detallada en l’entrada més endavant:
L'Univers físic es defineix com l'espai i el temps (col·lectivament anomenat espai-temps) i els seus continguts. Aquests continguts comprenen tota l'energia en les seves diverses formes, incloses la radiació electromagnètica i la matèria, i per tant els planetes, les llunes, les estrelles, les galàxies i els continguts de l'espai intergalàctic. L'Univers també inclou les lleis físiques que influeixen en l'energia i la matèria, com ara les lleis de conservació, la mecànica clàssica i la relativitat.
L'Univers es defineix sovint com «la totalitat de l'existència», o tot el que existeix, tot el que ha existit, i tot el que existirà. De fet, alguns filòsofs i científics recolzen la inclusió d'idees i conceptes abstractes, com la matemàtica i la lògica, en la definició de l'Univers. La paraula univers també pot referir-se a conceptes com el cosmos, el món i la natura.
El la línia de considerar l’Univers com la «totalitat de l’existència», la meva proposta de l’axioma general de l’ateisme seria aquest:

L’Univers és l’espai, el temps, la matèria i l’energia relacionats en un tot, més enllà del qual no hi ha una realitat sobrenatural diferent.


Corol·lari:
En cas d’existir una altra realitat diferent no observable, també formaria part de l’Univers: formaria part de l’Univers no observable.

Francesc Aguilar Domenjó
Juliol 2018

diumenge, 1 de juliol de 2018

Francia: con Macron, la laicidad en peligro

El discurso de Macron ante los obispos no se resume en una sola frase (“la dañada relación entre la Iglesia y el Estado”), que es efectivamente indignante. El conjunto del discurso es un cuestionamiento de la ley sobre la laicidad de 1905. ¡Atención peligro!

Todo el mundo ha comprendido la intencionalidad política del discurso de Macron en el Colegio de los Bernardinos, que busca completar el giro a la "derecha" del macronismo, poniendo la alfombra roja a los pies de los identitarios tipo Wauquiez [dirigente de Los Republicanos]. Sin embargo, los argumentos utilizados van claramente más allá.

Los partidarios de Macron están indignados de que se subraye una sola frase de su discurso a la Conferencia Episcopal de Francia. En ella se afirma que, en nombre de todos como presidente:" ... compartimos una confusa sensación de que la relación entre la iglesia y el estado fue dañada, y es importante tanto para ustedes como para mi reconstruirla". Ciertamente, esta frase es de una excepcional gravedad, y volveremos a ella.

Pero la lectura del resto del discurso empeora las cosas en lugar de atenuarlas. ”... No renuncien a la República que tanto han ayudado a forjar", dijo a los obispos, despreciando toda verdad histórica. Porque el “ustedes" es la Iglesia Católica como tal, y no la parte de los católicos que han estado en el lado correcto en las ocasiones fundamentales. Cuando Macron cita estas ocasiones, "(la) resistencia de los 40, y de los Justos a la refundación de la República" no es sólo para mezclarlos con otros, a la inversa, “la Unión Sagrada en 1914," sino para atribuirlo a la institución como tal. Pero hubo que esperar a la encíclica de León XIII, Inter sollicitudines, en 1892 para que hubiera por fin, un siglo después del nacimiento de la República, una tímida asunción de sus principios. En cuanto a la actitud de la Iglesia en época de Pétain, ¿es necesario recordarla?

Curiosa miopía, más aún cuando Macron afirma que "las mismas asociaciones católicas y sacerdotes acompañan a las familias monoparentales, divorciadas, homosexuales, a familias que recurren al aborto, a la fertilización in vitro, a la procreación asistida médicamente". Cuando es así, tanto mejor. Pero cuando es la propia institución la que lo dice, ¿cómo creerla por un segundo? ¿Nos olvidamos de las condenas a los anticonceptivos y los preservativos en plena epidemia de SIDA? Macron utilizará además una fórmula más escandalosa, "familias homosexuales" (en lugar de "homoparentales"), como se debe definir una familia (es decir, los niños) por la elección sexual de sus padres. Sin hacer psicoanálisis de andar por casa, son evidentes los estragos ideológicos de este "café para todos" …

Y aquí, es aquí, donde estaría la Iglesia Católica "real": "Oímos una voz que extrae su fuerza de la realidad y de su claridad de pensamiento cuando la razón dialoga con una concepción trascendente del hombre". ¿Claridad?, es mucho decir. ¿Quiénes se acuerdan de que Macron fue alumno de Ricoeur, y de la habilidad hermenéutica a la que el filósofo cristiano (protestante) tuvo que recurrir para intentar reconciliar una apariencia de pensamiento racional con la glosa bíblica? Pero ese es otro debate, es cierto.

La idea básica es, sin duda, repetir la idea una y otra vez, de las "raíces cristianas de Francia", con fórmulas cinceladas, como la siguiente: " ... la savia Católica debe aún y siempre contribuir a hacer vivir nuestra nación". Raíces que, obviamente, se extienden a Europa, con esta otra fórmula: "... no renuncien a esta Europa cuya razón de ser han alimentado”.

Y ahora de vuelta a la frase que ha impactado a los espíritus, y con razón. La relación entre la Iglesia y el Estado fue dañada. ¿Cuándo? Por quién? ¿Cómo? Y ¿”relación"? ¿Entre Iglesia y Estado? Además, ¿no intenta la Ley de 1905 romper explícitamente ese tipo de "relaciones"? En el artículo 2, ¿no se dice que "la República no reconoce, no paga o subvenciona ningún culto"? Y de nuevo, entre estos cultos, Macron establece una jerarquía afirmando, de forma asombrosa para un Presidente de la República francesa al que se exige prudencia en la materia: "Por razones tanto biográficas, personales e intelectuales, tengo una alta opinión de los católicos". ¿No de los musulmanes o de los judíos? ¿Y no de los incrédulos, incapaces de tener su propia "visión trascendente del hombre"? ¿No declaró ya Sarkozy en 2007: "El maestro no puede sustituir jamás al cura o al pastor"? No hay Moral sin Dios, ¿no es así? ¿No era esa la vieja melodía reaccionaria? Vemos el riesgo, mortal. Con la recuperación de la "relación" entre la Iglesia Católica y el Estado, es toda la vieja basura la que sube a la superficie.

Macron pretende que este es un debate acerca de la naturaleza de la laicidad. Dice: "Considero que la laicidad no tiene desde luego por función negar lo espiritual en nombre de lo temporal, ni de arrancar de raíz lo sagrado en nuestras sociedades que alimenta a muchos de nuestros conciudadanos”. No, efectivamente. Además, la Ley de 1905 establece en su primer artículo que "la República garantiza la libertad de conciencia. Se garantiza la libertad de culto". No se puede pretender "garantizar la libertad" y transformar el Estado en un arma contra la libertad. Y concluye que esa libertad no se limita a la esfera privada. El debate público, político, ideológico se hace con todas las escuelas de pensamiento, incluidas las más reaccionarias de la Iglesia Católica (por lo que sería mejor hablar de combate más que de debate). Y por otro lado, asimismo, en alianza con los sectores católicos progresistas, que siempre han existido, por suerte. Al igual que en otras religiones. "Hemos recibido la carga de la herencia del hombre y del mundo", dijo Macron. Mil perdones, "nosotros" no tenemos ninguna herencia común, más allá de ríos de sangre, con los carniceros de la Comuna. Y si los tenemos con los cristianos "portadores de maletas” del FLN durante la guerra de Argelia. ¿Es tan difícil de entender?

Pero la garantía de la libertad de conciencia es precisamente la separación entre Iglesia y Estado. Que se cuestione es algo demasiado serio y es una amenaza mortal para la paz civil entre los ciudadanos de diferentes opciones. Se trata de una vuelta al siglo pasado. Es evidente, más allá de los tropismo específicos de Macron y su paso por los jesuitas, otra lógica profunda de la cosa. El capitalismo, es realmente un sistema "inmoral". Y lo mismo ocurre con el neo-liberalismo, con la opción de la competencia de todos contra todos. Hacer aceptable tal amoralidad a golpe de agua bendita es lo que hacen, por ejemplo, los sectores reaccionarios estadounidenses. Y es lo que echan de menos en Francia debido a nuestra historia. Pero precisamente: cuestionar los fundamentos de la Ley de 1905 para lograrlo sería encender un fuego que nadie sabe lo que puede llevarse por delante.

Samy Johsua

Veterano militante de la izquierda revolucionaria francesa, es profesor emérito de ciencias de la educación de la Universidad de la Provenza.

Fuente:
https://blogs.mediapart.fr/samy-johsua/blog/110418/macron-laicite-danger
Traducción: Enrique García