Translate

dimarts, 26 de novembre de 2019

Breu història d’un llibre

La rebuda del llibre «L'Església immòbil» entre els catòlics italians
per Marco Marzano

Crec que puc dir que el meu llibre “L’església immòbil. Francesc i la revolució fallidaˮ té com a mínim el mèrit de tenir una tesi molt neta i decididament a contracorrent, dividida en dues parts. En la primera, analitzo amb detall totes les decisions més importants del papa argentí, arribant a la conclusió que es van situar en continuïtat absoluta amb les dels seus predecessors i que, per tant, no suposaven cap reforma de l’Església catòlica, ni un canvi real en les estructures de la institució o en les relacions de poder entre Roma i la seva perifèria, entre el clergat i els laics i entre homes i dones. En la segona part, afirmo que l’immobilisme a partir del qual apareix la vida institucional de l’Església catòlica i el pontificat de Francesc no és gens sorprenent, sinó que es pot explicar sociològicament pel fet que les grans organitzacions burocràtiques decideixen canviar de forma només quan es veuen restringides per contingències històriques i, en particular, per l’aparició d’una situació de crisi que requereixi introduir canvis estructurals, sota pena de decadència o extinció. Al meu parer, l’Església catòlica no es troba en aquest moment —per les raons que explico detalladament al segon capítol del volum— davant d’aquest risc i, per tant, no se’ls insta a innovar de forma seriosa i profunda.

Aquesta veritat, però, sembla difícil d’acceptar per alguns sectors del catolicisme (diguem-ne els més “progressistes”) i per un públic occidental àvid i ansiós d’innovacions contínues. Per aquest motiu, argumento al llibre, es va trobar que alguns moviments del papa argentí eren brillants, en mantenir intacta l’estructura eclesial, i van aconseguir proporcionar —amb la complicitat dels mitjans— la impressió d’un canvi gegantí, fins i tot del començament d’una «revolució».

Una primera reacció que vaig percebre dels lectors davant les pàgines de l'Església immòbil va ser de por. Al meu parer, aquest és el sentiment predominant i més estès cap al meu llibre a les redaccions dels dos diaris propietat de la Conferència Episcopal italiana, Avvenire i L'Eco di Bergamo. D’una manera diferent, els dos diaris havien donat un espai molt ampli a les meves publicacions anteriors sobre el món catòlic italià: Avvenire fins i tot havia batut tots els altres diaris, publicant una ressenya (òbviament crítica) de "Catolicisme màgic" i "Què queda dels catòlics" el mateix dia de la aparició dels dos volums; L’Eco di Bergamo (el diari de la ciutat on visc i treballo des de fa anys), després de la publicació, el 2012, de “Què queda dels catòlics”, no només havia revisat puntualment i generosament totes les meves obres posteriors, sinó que fins i tot va proposar-me un contracte de col·laboració pels anys posteriors, d’una intensa activitat com a columnista i comentarista de fets nacionals i locals.

L'Església immòbil ha paralitzat els dos diaris, destruint de sobte tot interès per la meva obra. Avvenire ha ignorat rigorosament la publicació del llibre i L’Eco di Bergamo va fer igual. No he rebut la més mínima sol·licitud de la redacció per col·laborar amb el diari. Prou. S'acabat. El silenci de la tomba. Com si hagués mort de sobte i ni tan sols em mereixés un esment a l'obituari.

Un dia —un parell de mesos després de la publicació del llibre— intrigat per aquesta insòlita i inesperada reacció, vaig trucar per telèfon a un col·laborador extern de L’Eco que creia que era un amic i que m’havia revisat i entrevistat en diverses ocasions. Li vaig demanar que em donés una explicació d’aquell silenci. Li vaig dir que, certament, no esperava només elogis, però que em va sorprendre que el diari i ell —com a expert en el tema— no haguessin dedicat ni una sola paraula al llibre al que havia dedicat gairebé dos anys de la meva vida, i que tenia com a objecte un tema que devia ser rellevant per a un diari catòlic. El tipus va començar a embarbollar-se i a dir frases doloroses com «eh!, però aquest és un llibre bastant peculiar... és un text que fa vergonya... aquest cop has apuntat alt...» i sobretot: «...si aquest llibre arriba a mans dels crítics del Papa —aquells que no els hi agrada— pensa quin profit en poden treure... no pots esperar que contribuïm a donar a conèixer l’existència d’un llibre com el teu». En les setmanes següents, al silenci d’aquests diaris també s'hi va unir la negativa sense precedents d’alguns intel·lectuals catòlics —més o menys reticents— a participar en la presentació del meu llibre, a més d’altres formes de boicot més o menys explícit. Un cop superada una certa amargor, vaig intentar entendre l'arrel d'aquesta reacció i sobretot perquè no s’havia produït cap ostracisme igual en les meves obres anteriors, com el Catolicisme Màgic on havia ridiculitzat moltes pràctiques supersticioses i miraculoses del catolicisme contemporani i denunciava els molts riscos de l'expansió del sectarisme pentecostal dins l'església catòlica; o cap a Què queda dels catòlics, on vaig anunciar la mort social i espiritual del catolicisme a Itàlia, l'avanç triomfal de la secularització i la descristianització del nostre país.

L’explicació que he trobat és que en els dos treballs anteriors no havia destacat el caràcter institucional, autoritari, monàrquic i conservador del catolicisme, ans al contrari, m'aturava en fenòmens que fàcilment es podrien anomenar marginals i minoritaris (Catolicisme màgic) o almenys parcialment independents de la voluntat de l’Església (la secularització desenfrenada denunciada per Què queda dels catòlics). A L'Església immòbil vaig tractar el nucli de la institució, el paper de l'oligarquia i dels jerarques, els mecanismes de perpetuació del poder clerical, el caràcter indiscutiblement reaccionari de l'organització i el caràcter manipulador de la comunicació. I sobretot em vaig permetre discutir críticament l’obra del papa i fer-ho amb arguments racionals, tranquils i científics, sense recórrer a la ridícula parafernàlia dels opositors d’extrema dreta de Bergoglio, que el defineixen com anticrist, dimoni, usurpador, etc.. Aquelles bajanades delirants troben un espai considerable en el debat públic —també intento explicar-ho al llibre— perquè ens permeten donar suport, en termes negatius, a l’excepcionalitat revolucionària i subversiva d’un pontificat que de revolucionari i subversiu en realitat no té res, tret del efecte que produeix en la ment dels tradicionalistes fanàtics o d’alguns oportunistes astuts que han construït la seva fortuna amb el fanatisme d’aquells gallines.

En definitiva —ho dic sense por de semblar presumptuós—, el grup de persones temibles que han pensat amb terror la possibilitat que es pugui llegir el meu llibre, és per a mi la millor confirmació de la precisió i la veracitat de la meva tesi. Imaginant-se que les conseqüències s’estendrien àmpliament a causa de la reputació del seu promotor, aterrits per la idea de contribuir personalment a aquest resultat i sense tenir cap argument concret per oposar-s’hi, van pensar que el millor que es podia fer era boicotejar el llibre. No en parleu, apliqueu-li una censura estricta, transformeu-lo en un objecte inexistent o escabellat, per enviar-lo aviat a l'oblit en virtut de la seva evident irrellevància.

Una segona reacció a les tesis de L'Església immòbil, molt més interessant i estimulant que la primera, pertany al gènere que jo anomenaria "benaltrista" (que afirmen que la solució és una altre). Els "benaltristi" (tinc en compte sobretot els teòlegs Grillo i Salvarani junt amb Daniele Rocchetti) militen tots a l'Església però, a diferència dels "temuts", van desafiar la conspiració de silenci al voltant del llibre i no van dubtar a desafiar la ploma per criticar —de manera educada i civil— les tesis de L'Església immòbil. Els anomeno benaltristi perquè no critiquen la correcció de la meva anàlisi, sinó que afirmen que és insuficient, que no ens permet entendre completament el significat del pontificat i que en definitiva hi ha altres indicis importants que haurien d’empènyer un observador a considerar el papat de Bergoglio com el començament d'una nova etapa en la vida de l'Església.

Un primer element que obtinc de la seva anàlisi es refereix al calendari de les reformes. Segons ell i per utilitzar el llenguatge del mateix Bergoglio, el pontificat de l'argentí ha desencadenat «processos» que podrien produir progressivament innovacions importants amb el pas del temps. Sobre això, la meva opinió és molt clara: les reformes no es produeixen com a conseqüència d’un lent degoteig, sinó com a conseqüència del trencament d’una allau, del trencament d’una presa, de la propagació d’una febre. En les grans organitzacions burocràtiques, la resistència al canvi, els interessos consolidats per mantenir l'estatus quo, els hàbits mentals vinculats a la tradició són tan arrelats i profunds que només poden ser abordats des d'una estricta voluntat política reformista, un cicló que arrasi l'oposició i una imposició del canvi a qualsevol preu. Dit d'una altra manera: en organitzacions amb solidesa institucional, amb la història i dimensions de l'església catòlica, certament no es pot imaginar que els canvis es produiran per pura casualitat, sense una rigorosa planificació de reformes. L’organització més autoritària i jeràrquica del món, la monarquia absoluta més antiga i més forta del planeta no canvia espontàniament a causa d’un accident de la història, o màgicament a causa del desencadenament de processos de micro-canvis que en un cert moment —com en un avió inclinat fictici— ningú no és capaç de governar. Si la mà d’obertura dels processos de reforma és tan feble i insegura com la de Bergoglio, la tendència actual de l’organització serà la de retornar el mínim possible les innovacions modestes després de la continuïtat institucional, domar l’amenaça, fer-la inofensiva i silenciar-la.

Per inaugurar un procés de reforma en organitzacions altament institucionalitzades com l’Església catòlica, és imprescindible tenir un líder o una elit en possessió d’un pla estratègic precís i una voluntat de ferro per implementar-lo, decidit a lligar el seu nom a una gran reforma històrica. L’esperança que una petita pedra llançada al vent o alguna bona paraula serà suficient, una exhortació verbal aquí pronunciada juntament amb una altra pronunciada allà, perquè aleshores l’Esperit Sant completarà l’obra, em sembla que representa —a nivell d’anàlisi racional i estratègic— una forma de fatalisme terriblement ingènua. Les reformes dels agregats humans no es produeixen d'aquesta manera. A això podem afegir —per empitjorar el panorama— que molts dels processos concrets desencadenats per Bergoglio van en el sentit exacte oposat als d’una reforma de l’Església: per exemple, el fet que la reforma tan esperada de la cúria proposada per Francesc serà resolta, com ja se sap, en una modesta reorganització administrativa que impedirà durant moltes dècades —amb l’argument que ja s’ha fet una reforma— que es pot iniciar un procés similar i més eficaç de canvi de govern catòlic. Un efecte similar serà el produït per l’encàrrec sol·licitat pel papa de fer llum sobre el paper del diaconat femení en la història de l’Església. L’organisme està presidit per la conservadora Ladària (desitjat també pel Papa a la cimera de la Congregació per a la Doctrina de la Fe) i produirà, com ja se sap, un punt mort que durant molts anys perjudicarà qualsevol intervenció de reforma sobre aquest tema.

Una segona objecció que prové dels benaltristes és la subestimació que hauria fet de les innovacions lingüístiques introduïdes per Bergoglio, i en particular les relacionades amb la reflexió sobre els textos evangèlics. Segons Salvarani, per exemple, Francesc seria un pontífex especialment capaç de ser fidel a l'"estil de Jesús", tant en l'ús de les paraules com en el mode de vida, del qual emanaria aquella "fragància de l'evangeli (Evangelii gaudium 34)", són paraules de teòleg: que es propaga exclusivament gràcies a l’essencialitat, la sobrietat i la pobresa”, del qual Francesc seria aficionat i campió.

No vull entrar en el mèrit de l’anàlisi lingüística sòbria i científica (i no somiadora i mística) de les pronunciacions de Francesc que també necessitaríem. Només faré una observació inspirada en les consideracions de Salvarani (signat també per Grillo): constato que, per poder jutjar el papat de Francesc com a innovador, els seus apologistes es veuen obligats a oblidar que és també, de passada, el cap de l'Església Catòlica, és a dir, el líder d’una organització global que manté relacions polítiques, diplomàtiques i comercials amb els règims de mig món, que inclou mil milions de fidels, mig milió d’oficials, cinc mil bisbes, immensa riquesa i béns immobles. Entenc perfectament la fascinació que prové de considerar Bergoglio com un escriptor o un artista, un Saviano o un Benigni, o si prefereixes un Vito Mancuso, i això és com un lliurepensador, un intel·lectual solitari, un fascinant teòleg, predicador, autor de reflexions més o menys profundes sobre el sentit de la vida i sobre les paraules de l’evangeli. L’entenc perfectament i m’adono que aquesta és precisament la imatge del pontífex que construeix cada dia per als seus lectors el Corriere della Sera, la República i tota la resta d’informació itàlica, però em veig obligat a recordar que es tracta d’una qüestió de imatge falsa i enganyosa, ja que el papa és, en primer lloc, el cap d’una organització immensa, propietària d’una infinitat d’interessos materials i polítics molt concrets, i que la seva obra (aquella a la qual dedica la immensa majoria del seu temps) consisteix, en primer lloc, en la gestió d’aquesta immensa i complexa màquina organitzativa i no en la pronunciació de discursos breus o en la redacció de refinades consideracions teològiques, amb tota probabilitat l’obra de sofisticats escriptors fantasma.

Jutjar el papa pel seu llenguatge significa valorar un polític a partir dels discursos que fa a les places, de la seva capacitat per entretenir el públic en una manifestació. L’avantatge del papa sobre el polític és que molt poques persones fan el que vaig fer a la L'església immòbil: és a dir, reconstruir amb precisió com actua i no només el que diu, estudiar les opcions i decisions, i no només deixar-se captivar per la seva persuasiva retòrica evangèlica amanida amb salsa llatina. Tota l’opinió pública italiana és víctima d’aquest malentès: considerar el papa com un guru, un profeta, un Jesucrist en miniatura i no pel que realment és, el líder polític d’una gran organització planetària, que es mostra encantada amb les paraules del papa sobre aquest tema i gairebé mai veurà, de fet, quines conseqüències han comportat en la vida de la institució. Per exemple, pel que fa a les promeses de sobrietat i pobresa evangèlica, la premsa (i molts teòlegs) estan satisfets amb les sabates desgastades i la vella bossa del papa, o pel contingut d’alguns dels seus sermons lloant una gran consideració per als "últims"; molt pocs veuran quants diners segueixen fluint cap a les arques del Vaticà, com funciona el seu institut bancari, quines relacions mantenen la jerarquia vaticana pel realpolitik i per assegurar tota mena de beneficis per a la institució, amb dictadors i sàtrapes de tot el planeta. El mateix argument s'aplica a totes les altres àrees de la vida eclesial. Per no parlar de consideracions sobre el medi ambient, la societat i el capitalisme: tots els temes sobre els quals el papa no té cap responsabilitat política i, per tant, sobre els quals no serà mai cridat a rendir comptes sobre la coherència entre paraules i fets.

L’església és una gran organització política, però els seus intel·lectuals i la premsa aconfessional (perquè anomenar-la secular seria un compliment excessiu) afirmen jutjar-la com si es tractés d’un cenacle socràtic, un grup informal de lliurepensadors reunits en la pobresa al voltant d’un senyor vestit de blanc, per entendre quin sentit donar a la vida i a la relació amb Déu.

I arribem a l’última objecció dels benaltristes, la més decisiva. Andrea Grillo escriu:
«Marzano afirma dir-ho “tot” de l'Església, excepte la seva dimensió misteriosa, sagrada i transcendent. Ara les coses són molt delicades. L’església no s’esgota en la seva visibilitat: tot cristià coneix aquesta veritat i la converteix —fins i tot en les diferents confessions— en una qüestió decisiva. En canvi, Marzano afirma simplificar el discurs clàssic i mil·lenari sobre l'Església amb una “reducció del que és sagrat al que és social”, que és només un gran invent de Durkheim. No crec en l’església de Durkheim, sinó en la de Jesucrist, tot i que crec que aprenc moltes coses importants a partir dels textos dels sociòlegs. Sempre que ho facin els sociòlegs i no pretenguin fer judicis a nivell sistemàtic, esglesiològic i cristològic, sobre els quals no tenen competència. I també demanaria que poguessin concebre un món i una Església una mica més complexos que les seves simplificacions estructurals. Parlar de gràcia, de l’Esperit Sant, de la resurrecció no és “ser ideològic”, sinó donar veu a l’estructura complexa de l’existència dels homes davant Déu».

Aquest passatge és realment il·luminador, ja que clarifica implícitament els límits infranquejables del diàleg entre disciplines i mons socials, entre científics i teòlegs, entre laics racionals i creients catòlics. Potser Grillo no ho nota (perquè és massa intern des del punt de vista catòlic), però el que veu en l’Església, la "dimensió misteriosa, sagrada i transcendent", és visible i rellevant només als ulls d’un creient, no només i no tant dels que creuen en Déu, sinó dels que creuen en la santedat de l’Església, és a dir, d’aquells que accepten que d’alguna manera és una criatura divina, un instrument al servei de Déu. Si falta aquesta convicció, tot allò que escriu Grillo perd sobtadament validesa i concreció, es dissol i ja no existeix. Tal com ens ensenya la psicologia social de Karl Weick, la visió no és neutral ni objectiva, sinó que es guia per la creença: veiem (i creiem que és veritat) allò en el què creiem. Naturalment, el mateix discurs és aplicable, almenys en part, ho sé, també al meu raonament sociològic, que parteix de la pressuposició essencial d’excloure aquella dimensió misteriosa, transcendent, etc., tan estimada per Grillo, i a la qual tothom s'hauria de sotmetre —segons la seva singular i una mica medieval visió del món—, i acabar considerant la seva obra auxiliar i subordinada respecte a allò principesc i sublim del teòleg.

En definitiva, la competència entre aquests discursos acaba sent una competència entre valors, entre concepcions fonamentalment diferents de la vida i la societat i d’alguna manera irremeiablement antagònica. Aquí els arguments ja no són vàlids, sinó que són les conviccions profundes les que tenen el millor: la fe. D’una banda, la que porta a tolerar totes les faltes, les injustícies, els límits, les monstruositats protagonitzades per l’Església catòlica en nom de l’esperança d'una palingenèsi de regeneració futura, per l’altra la que s’aplica —en nom d’un humanisme racional i d’una consciència democràtica— a l’església de Roma amb els mateixos criteris estrictes, vàlids per a totes les altres institucions (del partit nazi fins a Amazon), sense descomptes per a ningú. Crec que sé a qui es dirigiran les preferències dels lectors de L’Ateo .


Marco Marzano és catedràtic de sociologia de la Universitat de Bèrgam. És autor de nombroses publicacions científiques nacionals i internacionals i col·labora regularment amb Il Fatto Quotidiano. Entre els seus llibres destaquem, a més de L'església immòbil (2018), La societat horitzontal. Lliure sense pares (2017, amb Nadia Urbinati) i Què queda dels catòlics. Investigació sobre la crisi de l’Església a Itàlia (2012).

Aquest article ha estat traduït amb permís de: Unione degli Atei e degli Agnostici Razionalisti 
L'original d'aquest article (en italià) el podeu trobar a:
https://www.uaar.it/uaar/ateo/archivio/120/breve-storia-libro-messo-quasi-all-indice/