Tradueix

29 d’octubre 2022

Pressupostos i església

Pressupostos generals de l'Estat i assignació tributària anual a l'Església catòlica

Per Francisco Delgado

(Véase original en castellano en nuevatribuna.es)

Cada any, entre els mesos de març a juny, en fer la declaració de la renda anual, a l'imprès o pantalla, apareixen dues caselles per assenyalar-les o deixar-les en blanc. Es tracta d'indicar si volem que de la recaptació total anual de l'IRPF, un 0,7% vagi a les arques dels bisbes, directament des d'Hisenda (uns 300 milions d'euros cada any…) i, si escau, un altre 0,7% vagi a entitats socials en general, quantitat que -per cert- una gran part determinen les comunitats autònomes en els seus àmbits respectius, és a dir que —evidentment— els contribuents que assenyalen aquesta casella  no decideixen a quina entitat social desitgen que es els assigneu. Per cert, un percentatge substancial també pararan a les arques d'entitats “controlades” pels bisbes. 

Si, malgrat la “pressió” (oculta i expressa) que exerceix l'Agència Tributària o l'organisme de recaptació corresponent, decideixes no assenyalar cap casella o només una, aquests diners formen part de la recaptació total de l'IRPF, que Estat destina als serveis públics (benestar social, sanitat, educació, obra pública, etc. etc.) que utilitzem tota la ciutadania. Aquesta seria la lògica tributària d'aquest impost molt important (al costat de l'IVA) dels ingressos de l'Estat.

Centrant-nos a la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any,  no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen. Però aquests aproximadament tres-cents milions d'euros anuals es regalen als bisbes (de l'import total de l'IRPF) per part del conjunt de la ciutadania, independent de la seva ideologia o creences. 

A la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any, no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen

Des de fa anys (per part d'algunes entitats, com  Europa Laica) hi ha dues propostes a sobre de la taula tant per al Govern, com destinades al Congrés i al Senat i als diferents grups parlamentaris. La més lògica és que l'Estat no lliuri ni un euro d'aquesta recaptació a una  entitat privada i ideològica, com és l'Església catòlica, ras i curt, que desaparegui la casella “IC”. L'altra proposta, que està estipulada en alguns països del nostre entorn, com Alemanya, és que els qui assenyalin la casella (IC) i/o (fins socials) paguin (de la seva butxaca aquest 0,7%), i en el cas de les entitats socials, la persona contribuent decideixi a quina entitat els ho vol lliurar. Així, només l'Agència Tributària actuaria d'intermediària recaptadora, que no seria poc.

Sembla una proposta lògica, molt lògica i, sobretot, justa i justificable des d'un punt de vista tributari (fins i tot en el marc de la UE), perquè així  l'Estat no deixaria d'ingressar uns 300, més uns 325 milions d'euros a l'any, de mitjana (en total uns 625 milions d'euros/any). 

L'Església Catòlica va rebre 12.000 milions d'euros de diners públics durant l'any de la pandèmia

En el cas de les entitats socials, podrien aplicar-se aquestes subvencions, com ja passa, directament dels PGE i del de les CCAA. Perquè —en realitat— la casella de “fins socials” es va introduir, al seu moment, per (malèficament) tractar de “justificar” la dels bisbes.

Una de les propostes d'Europa Laica és que, com a Alemanya, qui assenyali la casella de l'Església catòlica i/o fins socials, ho pagui de la seva butxaca

Una persona que sigui atea, agnòstica o professi una altra religió no cristiana catòlica, no té perquè aportar una part dels seus impostos (IRPF) als bisbes. Fins i tot em consta que hi ha catòlics practicants que pensen igual.

De fet, hi ha confessions religioses i esglésies diverses que han plantejat al govern que ells també volen participar del “pastís” recaptatori. Seria lògic, però sempre que s'optés per la fórmula que el contribuent respectiu assenyalés la casella al seu credo corresponent i posés els diners del seu peculi particular i no que els saraus, el proselitisme religiós, els seus sacerdots i bisbes, els seus canals de difusió propagandística, etc. etc. els hi paguem el conjunt de la ciutadania. 

Ja que, a més de molt injust, és de molt dubtosa constitucionalitat.

Immatriculacions, una enorme obscenitat política comesa durant gairebé 70 anys

Doncs bé, aquesta qüestió se solucionaria de forma molt senzilla a la Llei anual dels Pressupostos Generals de l'Estat que aquests dies comença el seu debat al Congrés, igual que —al seu dia— es va introduir, fent ús de les disposicions addicionals que els governs respectius usen per legislar cada any i, així, es revertís i desaparegués aquesta forma il·legítima de finançament de l'Església catòlica.

És ara, en la discussió dels Pressupostos Generals de l'Estat, quan es podria revertir i que desaparegués aquesta forma de finançament il·legítim de l'Església catòlica

Un any més, em consta que ni el Govern, ni cap altre grup parlamentari —igual que ha passat en anys anteriors— prendrà aquesta decisió i, per tant, esmenar els PGE de 2023 en aquest sentit, l'aplicació del qual seria per a la declaració de 2023 i l'IRPF de la qual es liquidaria el 2024.

Per això jo els acuso a tots, des de l'ala esquerra fins a la dreta de ser còmplices d'un fet vergonyant. Són col·laboradors actius un any més d'una tremenda injustícia fiscal i social, que frega el delicte polític… I ho són encara més els que en les seves declaracions (amb la veu més o menys petita) parlen de justícia social, laïcitat, redistribució tributària, etc.

Sí, em refereixo als que formen la governança actual d'Espanya i als seus aliats… que per cert sumen més de la meitat de la Cambra. Després seria molt possible “fer aquest pas”, sobre la base de la  laïcitat de les institucions de l'Estat . 

A Espanya, la laïcitat institucional arribarà quan 'les granotes crïin pèl'

Aquesta proposta que reclamo fins i tot hauria de ser motiu de consens i recolzat per una gran majoria de les Cambres. Però serà que no. I quan arribi de nou els mesos de març a juny…  Europa Laica i altres entitats reclamaran a la ciutadania que NO assenyalin cap de les dues caselles, com a rebequeria pedagògica de denúncia un any més… i torna a començar.

Després passa el que passa… que arriben al poder certes ideologies no desitjables… amb les portes molt ben obertes i els  passadissos confessionals plens de bones catifes.

04 d’octubre 2022

Entrevista a Albert Riba

Converses amb un ateu, lliurepensador i apòstata.

Per Angel Villazón, enginyer, doctor en direcció i administració d’empreses i escriptor. (véase la entrevista original en castellano, en: https://www.angelvillazon.com/articulos-pensamiento/entrevista-a-albert-riva-ateo-librepensador-apostata/#more-1173)

He quedat amb l’Albert Riba a la ciutat de Barcelona, per a fer una passejada per la Barceloneta, un dels barris mariners més populars i amb més carisma, carregat de màgia i història, i conversar amb ell de moltes qüestions de la vida.

L'espectacle de la sortida del sol al Mare Nostrum, a dos quarts de vuit del matí era magnífic i digne de veure. És el matí d'un dissabte de primavera, quan en clarejar el dia, el fred de la matinada encara es feia sentir.

Foto: Albert Riba

Mentre esperava, penso en l’Albert, un sociòleg que no exerceix com a tal, i que va treballar de funcionari a l'administració pública. Un ateu convençut.

El veig caminant pausadament cap a mi i m’hi acosto. El saludo afectuosament i ens posem a xerrar sobre les moltes coses que ocorren en aquesta ciutat. Després d'uns minuts de conversa sobre la política actual, em comenta que està molt embolicat perquè té massa xerrades i cursos.

Comencem a caminar cap al Maremàgnum, i em comenta que el camí polític que havia seguit en la vida va ser el sindicalisme estudiantil, quan tenia quinze anys. Després es va introduir de manera incipient en temes polítics i finalment es va dedicar al sindicalisme dins l'administració pública, en la qual va romandre durant vint anys. Malgrat tot, i sense haver d'amagar les seves idees, mai va estar a la presó.

Villazón: A part de l'Associació Ateus de Catalunya, lideres altres associacions a Espanya o a Europa?

Riba: Sí, impulso la Unió d'Ateus i Lliurepensadors. Estic en el directori de l'Associació Internacional del Lliure Pensament per la meva qualitat de fundador.

Villazón: Com vas arribar a l’ateisme?

Riba: Em vaig adonar que era ateu als 22 anys, quan estudiava sociologia a la universitat, coincidint amb el revulsiu que va suposar maig del 68 a França. En els debats a la universitat vaig decidir apostatar i defensar l'ateisme, comptant amb el suport de molts dels meus companys.

Villazón: Has experimentat el que alguns filòsofs en diuen “espiritualitat sense fe”?

Riba: No. Entenc que no. Tanmateix, espiritualitat és una paraula comodí, una paraula ambigua que no permet prendre posicions clarament.

Villazón: El fet de proclamar-te ateu va suposar que la religió es convertia en el tema fonamental de la teva vida?

Riba: No. El que succeeix és que la meva cultura és racionalista i la religió és un problema polític de primer ordre al qual cal combatre. Cal permetre que la gent s'alliberi d'alienacions, traumes i rondalles.

Fa trenta anys que soc soci d'Amnistia Internacional per lluitar pels Drets Humans. En totes aquestes causes he participat molt. He anat a centenars de manifestacions, tantes que no sabria dir quantes.

La meva filosofia de la vida —a més de ser racionalista i estar preocupat pels altres— és la del carpe diem, amb la seva enorme càrrega de dificultats i contradiccions.

Villazón: Aquest és un món terrible, Albert. Com es pot ser bo en un món com aquest?

Riba: Depèn de com es defineixi bo. És subjectiu, perquè la paraula no explica bé la realitat. Jo considero bo tot aquell que tracta de deixar el món millor del que el va trobar.

Villazón: Seguint amb la bondat, ¿existeix algun model històric de bondat manifesta que ens puguis il·lustrar?

Riba: La veritat és que no. Hauria de triar persones de poble que passen per la vida sense fer mal a ningú. Però quan coneixes a algú, sempre li trobes virtuts i defectes.

Villazón: Sents un anhel de santedat laica?

Riba: No. El que m’agradaria és que els pecats laics no es veiessin molt.

Villazón: Què pensaria de tu l'Església catòlica, Albert? 

Riba: Tinc bones relacions amb gent creient, però l'Església catòlica té moltes posicions i grups diferents. Tinc bona i mala relació amb la gent religiosa, però molt dolenta amb les autoritats religioses.

Villazón: Què opines de la trajectòria de l'Església al llarg dels segles, amb l’aniquilació dels càtars, amb la crema d'heretges, de científics, els nens castratis, i de molts i molts altres robatoris, violacions i barbaritats que ha fet l'Església?

Riba: No vull aprofundir en un tema que no aporta més que penes i indignació. Us recomano la lectura de la Historia Criminal del Cristianismo de Karlheinz Deschner, en nou toms. Un llibre en què l'autor demostra que les religions han fet molt de mal. Es pot fer el bé sent ateu o creient i es pot fer el mal sent ateu o creient. Però perquè una persona bona faci maldats ha de ser religiosa. Els nostres partits polítics són com moltes religions.

Villazón: Quina és la base de la moral? Creus que és subjectiva o objectiva?

Riba: La moral és objectiva. Però cal definir els elements que la componen. El significat de la paraula moral pot ser molt subjectiu.

Villazón: Entenc que tu ets ateu, Albert, i que no tots els ateus sou iguals. ¿Com definiries la teva pròpia cosmovisió? 

Riba: Em vaig convertir en ateu després de reflexionar molt; tant sobre les falsedats i fal·làcies del que m’havien ensenyat, com pels molts mals i situacions que en són responsables. Prefereixo ser ateu i poder viure en un món sense dogmes.

Villazón: Què opines del cristianisme en general i dels cristians en particular?

Riba: El cristianisme és una de les tres religions monoteistes que —com gairebé totes— es fraccionen. La cristiana té centenars de versions diferents: des de grups que podríem definir com a defensors del camí cap a una societat més igualitària i més justa, fins a grups clarament nazis, autoritaris i violents. El cristianisme ha promogut guerres intestines, amb resultat de milions de morts i amb les seqüeles que tots coneixem de les guerres.

Villazón: Richard Dawkins —gran científic i reconegut ateu—, diu que l'origen de l'univers ha de ser explicable, és a dir, sotmetre's a un esquema racional humà. Què en penses, Albert? 

Riba: Estic d'acord amb en Dawkins. Quan una pregunta no té resposta, no s’hi val inventar-se-la. La ciència acaba triomfant i donant la resposta adequada. Davant aquestes realitats les religions acostumen a canviar els seus plantejaments, fins i tot variant dogmes si és necessari.

Villazón: Per què en la realitat tot ha de ser mesurable, verificable, i sotmetre's al mètode científic?

Riba: Ara com ara, no tot és mesurable. D’ací a dos-cents anys tindrem altres fronteres.

Villazón: Dit d’una altra manera: creus que l’ésser humà té necessitat d’adquirir coneixement i de saber la veritat, donat que sense elles no pot subsistir, no pot avançar?

Riba: Les persones tenim la necessitat de saber de cert que el que se’ns diu sigui veritable; altrament seria una contradicció.

Villazón: Creus que l'univers té una raó, un propòsit? 

Riba: No tinc prou coneixements de física per a afirmar-ho. Tots desitgem que el nostre objectiu fos una realitat. Però això no és possible i, de moment, el millor és observar i analitzar.

Villazón: Què opines de la relació entre l'Església i el feixisme europeu, dels milions de morts que no es van evitar? 

Riba: Doncs que l'Església sempre ha estat al costat del poderós. Existeix la històrica aliança entre l'altar i l'espasa. Canviant segons convingui, es pot triar entre la gran oferta dels grups de pressió, de l'exèrcit, de la policia, del bipartidisme o de les grans empreses, etc. Hi ha una part de l'Església a la qual no el preocupa tenir relacions amb el feixisme. El Papa està demanant perdó pel què va passar al Canadà, tortures i barbaritats, però no ha demanat perdó per les barbaritats del franquisme.

Villazón: Què en penses de la pederàstia clerical?

Riba: És una barbaritat, un fenomen social prehistòric i entenem que no és correcte. És una situació que en l'època grega i romana era habitual i no era considerada delicte. En aquest moment caldria posar mitjans per evitar-ho i indemnitzar a les víctimes. Si l'Església retornés el que ha robat, no li quedaria res. Ha de reparar el mal que ha fet, demanar perdó i castigar als culpables.

Villazón: Però una cosa són les víctimes de la pederàstia i una altra cosa són els capellans col·laboradors, els bisbes i els cardenals…

Riba: La figura del col·laborador necessari té la mateixa responsabilitat penal que el pederasta.

Villazón: Quina hauria de ser la pena dels capellans per la pederàstia, després de destrossar la vida de molts nens?

Riba: No estic d'acord amb la pena de mort ni amb la de privació de llibertat eterna. Crec que la pena hauria de ser un any de presó per cada delicte de pederàstia. El poder que dona portar una sotana és intolerable, perquè les víctimes no poden defensar-se.

Villazón: Quina és la teva opinió dels casos d'abusos a menors després que van sortir a la llum molts anys després? 

Riba: És normal. La por que infonen a les criatures és enorme. Ho coneixen les sectes i les religions. Després dels traumes que causen aquestes organitzacions cal ajudar a les víctimes a desprogramar-se.

Foto: Sortida de Sol a Barcelona

Villazón: En els últims anys, han adquirit rellevància els casos d'Irlanda, els Estats Units, Alemanya i Xile, on les autoritats han trobat culpables a sacerdots de milers d'acusacions de pederàstia. A Espanya —donada la força del lobby catòlic— la seva denúncia i aclariment és molt més lenta. ¿Què en penses de tot això? 

Riba: Doncs que el lobby catòlic ha creat i mantingut a grups ultres radicals que han aconseguit introduir adeptes en la judicatura. Hi ha jutges que dicten sentències insostenibles.

Villazón: En la memòria històrica d'Espanya, sembla que s'estan trobant moltes fosses d'afusellats. ¿Què penses? 

Riba: Tot el que es va fer durant el franquisme va ser amb la benedicció d'institucions com l'Església, l'exèrcit, la policia o les grans empreses, malgrat que no totes les persones que van formar part d'aquestes organitzacions serien igual de responsables.

Villazón: Què en penses de la relació entre l'Església i el franquisme? 

Riba: Franco va treure’n profit de la relació amb l'Església, i l'Església en va treure benefici de la seva relació amb Franco. Ambdós es van fer milionaris i es van fer amos de l'educació.

Villazón: Què opines de l'apostasia a Espanya, per a aquell 40% dels ciutadans que no creu en Déu? 

Riba: L'apostasia no és dir a l’església, “que m'esborrin”. Apostatar és abandonar una fe. És un acte personal i íntim per al qual no es necessita permís o aquiescència de res ni de ningú. Durant el franquisme es va fer servir per dificultar els matrimonis civils, el que ens va abocar a la situació actual, amb un bon embolic.

Villazón: Quin consell o comentari donaries a persones que no creuen en Déu? 

Riba: Primer que es formessin en el racionalisme i les llibertats de pensament i consciència. Poden fer-ho posant-se en contacte amb les associacions d'ateus existents. I si s'animen, que participin en les activitats impulsades per aquestes organitzacions.