Canadà: Els internats per a menors indígenes i el somni d'un país sense indis

Emily Schwing

((Publicat originalment a «sin permiso», on trobareu l'original en castellà))

Per als supervivents, la troballa de restes de gairebé un miler de menors desapareguts a Kamloops i Cowessess és tot just la punta de l'iceberg. Fins a la dècada de 1990 l'Estat i l'Església van dirigir un sistema escolar dedicat a eradicar les cultures originàries de país.

Roberta Hill era tot just una nena quan ella i cinc dels seus germans van ser inscrits a la força en un internat per a menors indígenes. Amb 70 anys, la va impactar assabentar-se el recent descobriment de les restes de 215 nens, enterrats en l'àrea de l'Escola Residencial Índia de Kamloops, a la província de Columbia Britànica. La troballa(1) va ser comunicada al començament de juny a la nació originària Tk'emlúps et Secwépemc. «Com podies ignorar que tenies 215 persones enterrades», es pregunta Hill, «quan els pares et deien "no m'han tornat al meu nen, vull saber on està"?». «Qui són els responsables?», qüestiona.

Hill i altres activistes demanen una investigació massiva sobre el destí d'altres nens desapareguts en els internats de Canadà, mentre el país s'enfronta a la seva història de genocidi cultural contra els pobles indígenes. Recentment, el primer ministre Justin Trudeau va demanar un major suport als supervivents de sistema d'internats i va ordenar que les banderes estiguessin a mig pal a tots els edificis federals del Canadà. Manifestants van col·locar centenars de parells de sabates en els graons d'aquests mateixos edificis i al voltant de monuments de tot el país, en honor als nens que van morir a l'escola de Kamloops. Cap d'aquestes morts havia estat registrada oficialment. «Lamentablement, aquesta no és una excepció o un incident aïllat», va dir a la premsa Trudeau després de coneguda la troballa a Kamloops.«Hem de reconèixer la veritat. Els internats eren una realitat», va assegurar.

Durant més d'un segle es va obligar els nens indígenes del Canadà a ingressar a aquestes escoles residencials. De les 139 que van existir al país, més de la meitat van ser administrades per l'Església Catòlica, inclosa la de Kamloops, una escola inaugurada el 1890 que va arribar a tenir fins a 500 inscrits en els seus moments de major activitat. Com supervivent d'aquest sistema, Hill va compartir les seves experiències amb la Comissió de la Veritat i la Reconciliació del Canadà (CVR). Establert el 2008, aquest organisme va tenir entre els seus objectius crear un registre històric del que van haver d'enfrontar els nens indígenes. Va recopilar milers de documents i va entrevistar a 6.750 supervivents.

Hill i els seus germans van assistir a l'Institut Mohawk, un internat dirigit per l'Església Anglicana del Canadà, a la ciutat de Brantford. Va explicar a la comissió que allà va ser abusada sexualment entre els 6 i els 10 anys. «Hi havia dos sacerdots. A un li agradaven les nenes i a un altre els nens, de manera que els homes tampoc se salvaven. El tracte era brutal, i quan no els colpejaven, els violaven», diu. Per Hill és clar que la investigació duta a terme per la comissió no va ser prou profunda. «Malgrat el trist i punyent que és, realment no sorprèn», sosté. «Crec que n'hi haurà més si la gent busca», afegeix. Hill i molts pobles originaris, incloses les Sis Nacions del Gran Riu, estan ansiosos perquè es faci una investigació seriosa sobre els nens desapareguts.

El paper de l'Església

No està clar quan van ser enterrats els cossos ara descoberts a Kamloops. L'Estat canadenc es va fer càrrec dels internats en 1969. El de Kamloops va tancar el 1978. Abans que l'Estat assumís el control, la majoria de les escoles estaven a càrrec de diverses institucions religioses. L'Església Anglicana del Canadà va emetre una disculpa el 1993 pel seu paper en el sistema d'internats. Un any després, es van disculpar els presbiterians. També ho han fet els metodistes i l'Església Unida de Canadà.

«No hi ha dubte que l'Església va estar involucrada en això», diu el reverend Larry Lynn, sacerdot catòlic de l'arxidiòcesi de Vancouver. «L'Església estava a càrrec d'aquesta institució.» Trudeau va sol·licitar una disculpa al papa Francesc durant una visita al Vaticà el 2017. Entre les 94 crides a l'acció incloses en l'informe final de la CVR es troba una sol·licitud de perdó oficial del cap de l'Església Catòlica. Però si bé els bisbes locals s'han disculpat, el Papa s'ha negat.

El 2 de juny, l'arquebisbe Michael Miller va emetre una declaració en nom de l'arxidiòcesi de Vancouver en la qual va reflexionar sobre una disculpa pública que va fer el 2013 davant la CVR. «Si les paraules de disculpa per fets tan atroços són per portar vida i sanació, han de ser acompanyades d'accions tangibles que fomentin la revelació plena de la veritat», va afirmar Miller. L'arxidiòcesi ha ofert suport psicològic i de salut mental a les famílies que van perdre els seus fills i es troba ara proporcionant assistència financera i experts per ajudar a la identificació dels morts a Kamloops.

El cas és observat amb atenció des dels Estats Units. Entre 1869 i la dècada de 1960, aquest país va finançar més de 350 internats per a nens indígenes sota l'administració de les esglésies. Les històries dels supervivents nord-americans són similars a les de Canadà, i inclouen tortures, fam, abús sexual i físic.

«Als Estats Units necessitem com més aviat millor una comissió de la veritat», afirma Christine McCleave, directora executiva de la Coalició Nacional de Sanació pels Internats Indígenes. «Necessitem que el govern federal faci un pas endavant i reveli el dany causat.» L'organització de McCleave està treballant en una versió americana de la CRV. L'any passat es va presentar un projecte de llei en aquest sentit a la Cambra de Representants dels Estats Units, però no va prosperar.

Hill, mentrestant, creu que encara queda molt per revelar. Amb el que ha passat a l'escola de Kamloops ara a la vista, espera que no es trigui gaire en descobrir la veritat.

(Publicat originalment en Public Ràdio Exchange com «Gruesome boarding school discovery forces Canada to reckon with its cultural genocide history». Traducció de Bretxa.)

Nota:

(1). Després de la troballa del 28 de maig a terres de l'antic internat de Kamloops, 751 tombes de nens sense identificar van ser trobades el 24 de juny al costat del que fou l'internat de Marieval, en l'actual localitat de Cowessess, al centre sud de país. L'Escola Residencial Índia de Marieval va funcionar des de 1899 a 1997 i, a l'igual que la d'Kamloops, també estava sota la direcció de l'Església Catòlica (N. del E.).

La història dels internats canadencs: assimilació forçada i espoli

... [Si] hem de fer alguna cosa amb l'indi, hem d'agafar-lo molt jove. Els nens han de ser mantinguts constantment dins el cercle de les condicions civilitzades.
Nicholas Flood Davin, «Informe sobre escoles industrials per indis i mestissos», 1879

Vull desfer-me del problema indi. De fet, no crec que el país hagi de protegir contínuament a una classe de persones que es mantenen apart ... El nostre objectiu és continuar fins que no hi hagi un sol indi al Canadà que no hagi estat absorbit en el cos polític i no hi hagi ja una «qüestió índia», ni un Departament Indi. És aquest l'únic objectiu d'aquest projecte de llei.
Duncan Campbell Scott, Departament d'Assumptes Indígenes de Canadà, 1920

El govern canadenc va perseguir aquesta política de genocidi cultural perquè desitjava desfer-se de les seves obligacions legals i financeres amb els aborígens i fer-se amb el control de les seves terres i recursos. Si totes les persones aborígens haguessin estat «absorbides en el cos polític», no hi hauria reserves, tractats ni drets aborígens.
Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Canadà, Honoring the Truth, Reconciling the Future: Summary of the Final Report of the Truth and Reconciliation Commission of Canada, pàg. 3

Els internats per a nens indígenes van operar al Canadà durant més de 160 anys, i més de 150.000 nens van passar per les seves portes. Cada província i territori —amb l'excepció de l'illa del Príncep Eduard, Terranova i Nou Brunswick— albergava escoles administrades per l'Església i finançades amb fons federals. L'última d'elles va tancar el 1996, a Saskatchewan. Els nens de les Primeres Nacions, Métis i Inuit van ser apartats de les seves famílies i comunitats, sovint contra la seva voluntat. Se'ls va dur a escoles on es van veure obligats a abandonar les seves tradicions, pràctiques culturals i idiomes.

El sistema d'internats va ser només una eina en un pla més ampli d'«assimilació agressiva» i de colonització de pobles i territoris indígenes. Si bé el sistema federal d'internats va començar al voltant de 1883, els seus orígens es remunten a la dècada de 1830, quan l'Església Anglicana va establir un internat a Brantford, Ontario. Abans d'això, les esglésies havien construït escoles per a nens indígenes des de mitjans segle XVII. Durant aquest període inicial, aquestes escoles missioneres es van situar principalment a l'est de Canadà. A mesura que les missions i els esforços colonials es van traslladar a l'oest dels Grans Llacs, també ho van fer les escoles. El govern canadenc i les esglésies van desenvolupar el sistema d'internats com un mitjà per resoldre la «qüestió índia»: l'amenaça i l'obstacle que en la seva opinió plantejaven els pobles indígenes a la construcció en curs de la nació del Canadà.

Per a això, van tirar endavant un sistema que imitava les escoles construïdes als Estats Units i a les colònies britàniques, on els governs i les potències colonials feien servir grans escoles industrials que funcionaven com internats per convertir les masses de nens indígenes i pobres en catòlics i protestants i tornar-los «treballadors laboriosos». Aquestes escoles es van desplegar al llarg d'Irlanda, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, així com a Suècia amb els nens indígenes sami, per tal que els nous colons poguessin reclamar les terres tradicionalment ocupades pels pobles originaris. Canadà va adoptar aquest model per imposar als nens de les Primeres Nacions, Métis i Inuit l'adopció de tradicions, idiomes i estils de vida europeus.

Originalment, el sistema d'internats estava enfocat en el desenvolupament d'escoles de treball industrial i d'escoles agrícoles. Cap al 1900, al Canadà hi havia 22 escoles industrials i 39 internats. En 1931, en l'apogeu d'aquest sistema, hi havia 80 escoles en funcionament i, encara que la majoria d'elles es deien residential schools (escoles residencials o internats), mantenien sovint el treball industrial a través de grans jardins, graners, tallers i sales de costura. Les esglésies catòlica i protestant van proporcionar gran part de les directives originals sobre on ubicar aquestes escoles i com havia de créixer el sistema. Els agents i funcionaris governamentals dels diversos «departaments indis» van exercir un paper central en el seu desenvolupament i manteniment. Molts dels primers internats es van construir prop d'escoles missioneres ja existents.

La qualitat de l'educació i la dels propis edificis va ser deficient durant gran part de la història. Els primers internats estaven notòriament mal finançats i mal administrats. Els relats de supervivents i del personal de les institucions indiquen que els edificis sovint es trobaven en mal estat i que, en alguns casos, eren fins i tot perillosos. Els incendis els van arrasar amb freqüència. Algunes escoles de nord es quedaven sense carpes ni refugis temporals. Posteriorment, es van construir noves escoles amb una arquitectura pesada, maons i ciment, en un esforç per mostrar la permanència de les polítiques educatives de l'Estat cap als pobles indígenes. Aquests nous internats, tot i que representaven una millora respecte als anteriors,seguien caracteritzant-se per la baixa qualitat dels aliments que brindaven i les pèssimes condicions de vida dels seus estudiants.

(Història de les Escoles Residencials, Atlas dels Pobles Indígenes de Canadà. Disponible en anglès i francès a indigenouspeoplesatlasofcanada.ca. Traducció de Bretxa.)