Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.