Laïcitat, multiculturalitat, i les fòbies que es generen a la societat

Laïcisme, islamofòbia i diversitat religiosa.

---

🕙 8-10 min

---

Des que la Il·lustració fixa que el subjecte dels drets humans i civils són les persones, es desenvolupa l'enfrontament entre laïcisme i religions. Totes les religions, i les de llibre en particular (judaisme, cristianisme i islam), provenen de la definició que els fundadors —i els continuadors— determinen quins son els desitjos d'un ésser pretesament existent: déu, que en cap cas es manifesta al comú dels mortals, sinó exclusivament als transmissors de “la veritat”.

Es fa difícil el debat seriós amb les organitzacions religioses donat aquest invariable punt de sortida que, per cert, segons qui, segons quan i segons on, varia de forma sorprenent. Els laïcistes proposem que una norma senzilla, respectuosa i que comprèn totes les idees respectuoses amb les altres, governi les relacions entre opcions de consciència, siguin religioses o no, de forma acceptada per tots: la laïcitat. Igual que hi ha una acceptació social general sobre els conceptes de llibertat o democràcia, la laïcitat requereix el mateix consens.

Malauradament, les religions majoritàries en algun territori se senten amenaçades si es dona la mateixa legislació i categoria social a altres religions, més encara, si les opcions de consciència no religioses, ateisme i agnosticisme, són igualment reconegudes. Coneixem gran quantitat de fets en què les religions neguen el dret de pensar, i per tant de decidir. En aquest sentit, neguen també el dret a llegir llibres que puguin posar en dubte les revelacions, i la seva interpretació dels llibres sagrats. Recordarem aquí l'existència de l'Índex de llibres prohibits a l'església catòlica o frase d'algun Muftí “No cal llegir cap més llibre que l'Alcorà, si els altres diuen el mateix no fan falta i si no ho diuen és que són falsos i mentiders”.

És en aquest context que cal analitzar quina és la millor solució que el pensament modern, demòcrata i liberal proposa. La laïcitat suposa que les persones siguin lliures d'escollir l'opció de consciència que vulguin, que tinguin dret a associar-se i practicar el culte que vulguin —sempre dins el marge de la llei— i que les organitzacions socials de què ens dotem per governar les relacions socials, estat, ajuntament, etc., siguin neutres en la matèria de consciència, sense afavorir cap opció davant de les altres, exigint que s'autofinancin i que no interfereixin en els organismes socials que són d'ús general: escola, exèrcit, hospitals, presons, etc. A més, cal que quedi clar que les seves normes són per ús dels seus adeptes i que en cap cas poden contravenir la legalitat vigent.

A Ateus de Catalunya tenim una màxima per definir la relació amb les persones i les religions “Les persones són respectables, les idees són criticables”. Podem situar el debat sobre la islamofòbia en aquest àmbit. Els musulmans ens mereixen tots els respectes, considerem que tenen tots els drets civils i legals, però nosaltres podem reflexionar sobre els plantejaments de la seva religió, podem discrepar d'ells i podem criticar els seus continguts i les seves “veritats immutables”. Entenem que és islamofòbia l'atac a les persones per la seva pertinença a una opció de consciència, però no la crítica als documents, fets històrics i doctrines que practiquen i pretenen difondre.

Així doncs, la diversitat d'opcions de consciència, inclosa la diversitat religiosa, només pot ser ben protegida des de la laïcitat. Els grans partits al nostre país han optat per un poti-poti anomenat pluri-confessionalitat de l'estat, que pretén repartir les engrunes dels privilegis de l'església catòlica entre algunes religions, en proporció a la seva capacitat de pressionar el govern de torn.

Aquest camí ens portarà a totes les fòbies, inclosa la islamofòbia, donat que transforma les relacions en competència, en lloc de regular legalment el funcionament de les religions.

Laïcitat i Multiculturalitat

La laïcitat i la multiculturalitat són conceptes que en principi semblen contradictoris, però que haurien de poder coexistir. La realitat, però, és que solen generar tensions a la societat.

Tanmateix, sortim al carrer i ens trobem en una societat diversa i plural: Multicultural!

La laïcitat es basa en la separació entre l'Estat i la religió. És a dir, entre l'Estat i les diferents creences religioses. Es tractaria de garantir que les institucions públiques fossin neutrals, evitant així afavorir cap confessió religiosa. Això val per a TOTES les opcions religioses...

Per tal d'assolir això, caldria promoure la igualtat entre els ciutadans, amb independència d'allò que creuen o pensen.

D'altra banda, la multiculturalitat defensa la convivència de diverses cultures en una mateixa societat. Molts o alguns pensen que això hauria d'incloure les seves creences i pràctiques religioses.

Aquesta diversitat, en teoria, hauria de poder enriquir la societat amb diferents perspectives (punts de vista i opcions personals). Però, alhora, posa en qüestió la capacitat de la laïcitat per garantir un espai comú neutral i respectuós amb tothom que respecti totes les opcions.

Laïcitat versus multiculturalitat: un equilibri complex!

Aquesta reflexió parteix de les activitats de l'Església catòlica —majoritària al nostre territori fins fa poc temps— però, com veurem, les altres religions també han adaptat les seves pràctiques a la realitat que les envolta i, per tant, el que aquí exposem també els és aplicable.

Fa més de vint-i-cinc anys qualsevol partit d'esquerres que volgués participar de l'ideari progressista, defensava la laïcitat com a forma de substituir el pacte medieval entre “L'espasa i l'altar”, pacte mitjançant el qual el poder polític era garant de la seguretat, en tots els sentits, econòmic, judicial, militar, etc. de la religió implantada al territori, i aquesta garantia l'estabilitat del poder polític mitjançant el que avui anomenem les tècniques de manipulació de masses.

Des de la Il·lustració, el pacte medieval es vol substituir per la laïcitat, que decreta la separació de les esglésies i l'estat (^*) i garanteix la llibertat religiosa.

El Concili Vaticà II, 1962/65, va portar grans(?) canvis a l'església, sempre amb la premissa lampedusiana “que tot canviï, perquè res no canviï”. Per nosaltres destaca l'acceptació de la “llibertat religiosa” concepte extret de la Declaració Universal de Drets Humans(^**) i negat històricament per les religions amb l'argument que la religió verdadera no podia permetre afavorir les heretgies, les heterodòxies, ni qualsevol altra organització diabòlica.

Una de les conseqüències d'aquesta decisió fou dissoldre els partits cristianodemòcrates i implementar l'entrisme(^***). D'aquí surten les diferents branques del cristianisme dit d'esquerres: cristians pel socialisme, socialisme cristià, kumbaià's, marxisme cristià, teologia de l'alliberament, etc. que van tenir molt d'èxit els anys 70 i 80 del segle XX entre els progres, però que no van modificar en res el pensament i l'actuació de l'església.

Ara fa uns quinze anys va arribar el moment de pagar aquelles vel·leïtats esquerranistes i els bisbes van començar a passar la safata, van fer funcionar el toc d'alarma: “que ve la laïcitat! I tots a defensar l'església de lladres i ateus”. Llavors es va posar en marxa de nou la màquina de trinxar paraules i conceptes bons i acceptats per emmotllar-los a les seves conveniències. Multirreligiositat i interreligiositat són dos mots no definits als diccionaris que provenen dels mots Multiculturalitat i Interculturalitat, que entre sí ja resulta prou complex diferenciar-los, però per entendre'ns direm que si en una societat on conviuen dues o més cultures, algunes provinents de la immigració, i algunes més febles que d'altres —siguin les autòctones o les arribades— els dos projectes pretenen ordenar la convivència.

El multiculturalisme o la multiculturalitat és l'existència plàcida vista com a enriquidora en un mateix territori de dues o més cultures, com la ideologia política que es basa en la tolerància envers els costums de l'altre grup social. La diversitat cultural es veu com una riquesa que cal preservar; així, es duen a terme polítiques que tendeixin a afavorir l'expressió de les particularitats de les diverses cultures. També es permet l'existència d'estatuts (legals, administratius) específics per als membres tant d'una comunitat cultural com de l'altra.

El multiculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.

«L'interculturalisme es pot entendre —sempre a partir del fet de l'existència en un mateix territori de dues o més cultures—, com una ideologia política l'objectiu principal de la qual és desenvolupar una cultura cívica comuna basada en els valors de la democràcia, la llibertat i els drets humans, que cal respectar, mentre que fomenta la interacció entre les diverses comunitats que viuen en un mateix país.

L'interculturalisme promou els drets individuals per a tothom, sense discriminació. Això significa, en particular, que les persones tenen dret a mantenir la seva filiació amb un grup ètnic concret i el dret a les diferències culturals i religioses, que es poden mostrar lliurement en públic. No obstant això, la societat sencera ha d'adherir-se a una mateixa constitució de drets i deures fonamentals, sense excepció. L'interculturalisme no accepta que les diferències culturals s'utilitzin com a excusa per a reduir els drets de certs grups. Aquest enfocament condueix a una ètica de la tolerància màxima per a les opcions de l'individu i de la tolerància mínima per als sistemes totalitaris i teocràtics, que imposen idees que poden soscavar els fonaments mateixos d'una societat democràtica.

L'interculturalisme s'oposa, per tant, al racisme i a la xenofòbia, i a les seves manifestacions; però també a l'assimilacionisme o al segregacionisme. Tot això, en l'àmbit polític, comporta actuacions per evitar la discriminació o l'exclusió social d'un dels grups: el més feble.

El que promou és l'establiment, inexcusables, d'unes regles de convivència mínimes comunes (drets i deures ciutadans), i aquí rau la diferència entre una cosa i l'altra.» (extracte de la Wikipedia)

Així doncs, els cristians incrustats en les estructures de l'esquerra van impulsar la multirreligiositat en demèrit de la interreligiositat, relegada a un tema de diàleg entre persones de diferents conviccions i creences, i eludint l'obligació d'unes regles comunes, o interpretant que les regles comunes es refereixen sols a les religions, cafè per a tothom, excloent els ateus, els agnòstics i els no-creients, excloent la laïcitat, que com tots sabeu predica la separació de les religions i l'estat.

Avui ens trobem que l'església ha abraçat la multirreligiositat amb entusiasme, igual que els partits de dretes i els mitjans afins, i tot el panorama complet, de la dreta a l'esquerra. Contents com un gínjol, l'esquerra creu que ha convençut la dreta, la dreta convençuda que ha enganyat a l'esquerra i l'església ha renovat, amb un altre nom, l'històric pacte entre l'espasa i l'altar, amb el que aconsegueix no perdre cap dels seus privilegis —encara que els comparteix— molt encongits i poc proporcionals, amb la resta de religions, que s'han alegrat del mannà caigut del cel i els ha convertit en ardents defensors de l'statu quo.

Tornem a començar: Visca la Laïcitat.
Albert Riba i Cañardo
President d'Ateus de Catalunya

*) Utilitzem el terme estat per tal d'entendre'ns, però sense pronunciar-nos respecte de la seva bondat o pervivència. <<Tornar

**) L'aprovació i publicació de la Declaració Universal de Drets Humans va deixar el catolicisme fora de joc en el tema de l'ètica. Amb el Vaticà II va intentar dissimular, però fins avui no ha signat la declaració. <<Tornar

***) Entrisme: tàctica trotskista d'infiltració de militants a partits afins o fràgils, per modificar la seva estratègia política. <<Tornar

Una justícia amb biaix confessional

 

Laïcisme a Espanya: Una justícia amb biaix confessional que ignora la constitució

El laïcisme, entès com la separació entre l'Estat i les confessions religioses, i la garantia de la llibertat de consciència de la ciutadania, continua sent una assignatura pendent a Espanya. Malgrat que la Constitució Espanyola de 1978 proclama la aconfessionalitat de l'Estat (article 16.3), la realitat sovint ens mostra una influència persistent de la religió, particularment la catòlica, en diversos àmbits de la societat i, de manera preocupant, en el sistema judicial.

Un exemple recent i il·lustratiu d'aquesta situació és el cas que ha afectat a Europa Laica, una entitat que defensa activament els principis laics. L'organització ha hagut de fer front al pagament de costes judicials injustificables (6.300 €) pel seu recurs contra la concessió de la medalla de l'Ajuntament de Cadis a una estàtua d'una verge. Aquesta decisió judicial ha indignat a Europa Laica, que acusa a un jutge "ultracatòlic" d'intentar silenciar-la.

El recurs d'Europa Laica denunciava la il·legalitat de la concessió d'aquesta medalla per incomplir el Reglament Municipal d'Honors i Distincions. En primer lloc, argumentaven que la Verge del Rosari no és una persona física ni una entitat jurídica, requisit exigit per la normativa. A més, els mèrits adduïts per a tal concessió eren considerats "objectivament surrealistes": la suposada intercessió de la Verge per conjurar epidèmies (1646 i 1730) i un sisme submarí (1755).

La resolució del Jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Cadis no només va obligar a Europa Laica a pagar una quantitat "absolutament abusiva" de més de 6.000 euros en costes judicials, que ascendeixen a 8.200 euros amb la condemna en segona instància. L'associació qualifica la quantia decretada pel jutge Antonio Rodríguez García —que a més és el degà de Cadis— de "desorbitada i sense precedents", i considera que la resolució té una intenció "clarament exemplaritzant per acallar qualsevol intent de qüestionar els privilegis de l'Església en les institucions públiques".

El lletrat de l'associació, Mariano Reaño, ha denunciat que la resolució judicial "ignora obscenament el mandat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu de Sevilla, que va acordar, el maig de 2018, limitar en primera instància les costes a un màxim de 1.000 euros", i que només permet cobrar-les a la part demandada, no a tercers que es sumen voluntàriament al procés. En aquest cas, la comunitat dominica de Cadis, que va decidir personar-se en el judici, ha estat la beneficiària econòmica.

Aquest episodi posa de manifest una problemàtica més àmplia: la percepció que una part del poder judicial a Espanya està impregnada de conviccions religioses que influeixen en les seves decisions, fins al punt de qüestionar la laïcitat de les institucions. L'article 16.3 de la Constitució estableix que "cap confessió tindrà caràcter estatal" i que "els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions". No obstant això, la línia entre tenir en compte les creences i afavorir una religió en concret, especialment en l'àmbit judicial, sembla difuminar-se en casos com aquest.

Tal com expressa Francisco Delgado al seu blog, "és una tossuda evidència que poder polític i religió formen ‘part d'un mateix tot’, governi qui governi". Delgado, que va ser vicepresident i president d'Europa Laica, manifesta la seva frustració davant la manca de voluntat política per avançar cap a un Estat laic, i denuncia que fins i tot governs de "suposada esquerra" han mantingut i fins i tot incrementat els privilegis confessionals.

La concessió d'honors a entitats religioses per part d'ajuntaments, fins i tot aquells governats per forces progressistes, és una pràctica que ha anat en augment. El cas de Cadis, on "l'Ajuntament de Cadis guardona la Verge, imposant un símbol religiós a tota la ciutadania", és un exemple paradigmàtic d'aquesta tendència.

Europa Laica, davant d'aquesta situació, seguirà defensant el laïcisme i ha anunciat una campanya de recaptació per fer front a aquestes costes injustes. La seva lluita se centra en propugnar, amb les eines del dret, la separació entre l'Església i l'Estat, malgrat la resistència que troben en "jutges amb mentalitats impregnades de nacionalcatolicisme".

Des de l’Associació Ateus de Catalunya, ens solidaritzem amb aquesta lluita i oferim a Europa Laica tot el nostre recolzament i ajut.

És essencial que la ciutadania sigui conscient d'aquests biaixos i exigeixi un sistema judicial que garanteixi la neutralitat religiosa i el respecte escrupolós de l'article 16.3 de la Constitució. La defensa del laïcisme no és només una qüestió de principis, sinó una garantia per a la igualtat i la llibertat de consciència de tota la societat.

SI vols ajudar a Europa Laica en aquesta lluita, segueix aquest enllaç:

https://laicismo.org/donaciones/gastos-judiciales/

Laïcisme: A mi ja no em prenen més el pèl

Una experiència personal amb les i els polítics (“progres”).

per Francisco Delgado

Original en castellà a nuevatribuna.es

És una tossuda evidència que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent. Per això, en aquesta etapa de la meva vida, a mi, les i els polítics del PSOE, Esquerra Unida, Podem, nacionalistes de centre esquerra, etc. etc. i les coalicions “suposadament progres” que poguessin venir… ja no em donaran més “copets a l'esquena”, ja no em “prendran més el pèl”.

Seguiré participant en debats sobre laïcitat i el dret a la llibertat de consciència i aplaudiré accions reivindicatives, però (personalment) no participaré més en fòrums, reunions i accions directes amb les i els polítics: “Llenço la tovallola!”. —“Se'n riuran d'ells i elles mateixes” i de les i els incauts de torn… De mi, evidentment, no. Fins a tal punt, que —a hores d'ara— fins i tot em nego a seguir exigint-los:

1. Que suprimeixin/cancel·lin/deroguin el “puto” Concordat catòlic de 1979 i els Acords amb altres religions de 1992
2. Que cada any no els regalin als bisbes centenars de milions d'euros robats impunement a l'Agència Tributària, ja que tots paguem en connivència amb el Govern i el Parlament (només en l'última dècada han suposat 2.721 milions d'euros)
3. Que no “callin” davant el robatori de les immatriculacions… i no només això, sinó que siguin còmplices actius d'aquest espoli de patrimoni públic per part de l' Església catòlica
4. Que aprovin una Llei de Patrimoni Històric Artístic perquè aquest sempre sigui de gestió i propietat pública
5. Que no mantinguin la religió confessional a l'escola i que deixin de finançar —amb milers de milions d'euros— centres d'ideari catòlic
6. Que eliminin —d'una punyetera vegada— el delicte de blasfèmia
7. Que considerin les corporacions religioses com unes associacions més i no amb un tracte privilegiat i excepcional a nivell associatiu i fiscal
8. Que deixin d'assistir oficialment a litúrgies religioses… 
9. Que construeixin els fonaments i l'edifici d'un Estat Laic, base dels principis democràtics… I, per fi, 
10. Que deroguin definitivament l'anacrònica llei de Llibertat religiosa de 1980 i elaborin una “Llei orgànica de llibertat de consciència”, prenent com a base la proposta de llei que Europa Laica va elaborar al seu dia i va posar a disposició dels grups parlamentaris…

És una tossuda evidència que poder polític i religió formin “part d'un mateix tot”, governi qui governi

Quan, fa gairebé quatre anys, Unides Podem i el PSOE van signar el pacte de governabilitat —deliberadament— no van contemplar cap avenç cap a l'Estat Laic. Ja “van donar senyals” de la seva cutre confessionalitat, que s'ha complert exquisidament: faltaria més!

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha fet cap pas en la línia d'impulsar la laïcitat de les institucions de l'Estat (tret que el president Sánchez, el 2019 i 20, no va prometre el càrrec davant d'un crucifix), sinó que els privilegis confessionals han anat pujant a escala, a nivell central i a totes les CCAA. Les relacions d'aquest Govern amb el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola són excel·lents i ja no diguem amb entitats catòliques i d'altres religions dedicades a la molt rendible “ indústria de la caritat”.

En l'àmbit municipal, Europa Laica va proposar fa vuit anys la creació a Espanya d'una “XARXA de municipis per un Estat laic” que va mobilitzar molta gent a totes les CCAA i, de més de vuit mil municipis que existeixen, tan sols s'hi van sumar —aprovant una moció (en alguns casos molt “descafeïnada”)— mig centenar. D'aquests, menys de deu van arribar a fer uns reglaments de laïcitat municipal. Però, a més, a la majoria dels que van aprovar la moció, o no es compleix absolutament res o, sense més ni més, s'ha quedat oblidada en un calaix. A no més d'un centenar d'ajuntaments hi ha reglaments de cerimònies de pas laiques (tret dels casaments civils). A centenars de municipis encara hi ha un sol cementiri “cristià”, tot i que hi ha normes, cèl·lules i lleis del segle XIX que obliguen a mantenir cementiris civils a tots els municipis de l'Estat. En fi, amb molt poques excepcions, la laïcitat institucional a l'àmbit municipal és un bé escàs, com ho és en els àmbits provincials i autonòmics, tot i que, de mitjana, en aquestes darreres quatre dècades en més de la meitat de els municipis, CCAA, diputacions i cabildos ha governat i governa el centre esquerre, amb el PSOE al capdavant, a més de partits nacionalistes, IU, etc. etc. I en la darrera dècada s'ha posat de moda i s'ha incrementat nomenar alcaldes i alcaldesses d'honor o concedir “privilegis” i medalletes a confraries i imatges catòliques, en molts dels quals governa la (suposada) esquerra. El més sonat va ser a Cadis.

A punt de concloure aquesta legislatura no només no s'ha impulsat la laïcitat de les institucions de l'Estat, sinó que els privilegis confessionals han pujat a escala

Vaig participar durant anys del projecte Europa Laica, sent el seu vicepresident entre el 2005 i el 2008, president entre el 2008 i el 2016 i responsable d'educació entre el 2018 i el 2022. Vaig ser diputat i senador pel PSOE, el 1977 i 1979-1982, també tinent alcalde ciutat on resideixo (Albacete) entre 1991 i 1995. En els primers anys d'afiliació a aquest partit (fins l'any 2000, que el vaig abandonar) vaig tractar de donar “la batalla” per la laïcitat i la justícia social, davant de la caritat / però va ser inútil  —segons els seus dirigents no era el moment (mai no era el moment!)— hi havia altres prioritats. La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics. I molts van morir o van ser empresonats per això.

Quan el PSOE al govern, a través de la LODE i la LOGSE, van decidir finançar els centres d'ideari catòlic ho van fer amb grollers i vergonyants enganys que era una decisió transitòria… i fins avui, que la LOE (del PSOE) el va consumar en una disposició transitòria, consumant-ho a la darrera reforma LOMLOE. A més de mantenir la religió confessional a l'horari lectiu. Generant una segregació ideològica i per motius de consciència, fins i tot entre escolars de molt poca edat. Una mica vergonyós i indigne.

Amb els governs de González, Zapatero i Sánchez, fins i tot estant el PSOE a l'oposició i fins fa un any, he tingut l'oportunitat de parlar i debatre sobre laïcitat, Estat laic, educació, etc. etc. amb nombrosos dirigents al nivell més alt; també ho he fet amb dirigents d'IU, Podem, ERC, etc. etc. I, sí, molts “copets a l'esquena”: Amb l'habitual —“tens raó, però ara no toca”.

La pressió catòlica interna era de desafiament, escopint a la cara històrics dirigents socialistes que havien fet del laïcisme un dels seus objectius polítics

El 2016, just quan vaig deixar la presidència d'Europa Laica, vaig elaborar un llarg i detallat informe, on intentava analitzar la situació de la laïcitat a Espanya i internacionalment, oferint la meva opinió (personal) sobre la posició de tots els partits polítics amb representació parlamentària en aquell moment, davant la hipòtesi (possiblement llunyana) —I tan llunyana, pel que s'ha vist!— d'iniciar, si és el cas, un procés cap a un Estat laic, en el marc d'una societat plural i altament secularitzada. L'opinió que vaig emetre llavors era que no observava voluntat política en gairebé tot l'arc parlamentari. I així s'ha confirmat.

No em vaig equivocar. Els partits (tots) segueixen enrocats en un model criptoconfessional d'Estat, com sostenia l'amic Gonzalo Puente Ojea.

La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional, al més pur estil nacional catòlic. És la “pseudoesquerra” política la que en termes de laïcitat enganya, menteix. No volen sentir a parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan (alguns) als programes “col·loquen” unes línies sobre laïcitat (només) com a “reclam electoralista”, una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. Passarà, també, en aquesta propera campanya, com a “esquer electoral”.

Per acabar indicar que és un fet matemàtic que en aquesta legislatura que està a punt d'acabar, hi ha una majoria absoluta d'escons de centreesquerra que podrien haver fet alguns passos laïcistes. Però s'han amagat, com sempre i una vegada més. Així que a mi: “Ja no em prenen més el pèl”. (Espero que futures generacions tinguin més sort).

Al marroc no hi ha burkinis

Encara que d'entrada ho sembli, aquest rètol no està escrit en català, sinó en francès, àrab i anglès.

Es tracta de les piscines del Marroc, en les que «per raons higièniques» no es permet el bany fent ús de l'anomenat «burkini». Aquí no se'n vol ni parlar (excepte que ho vulgueu comentar en aquest blog). 

Transculturalitat o més del mateix

Original en castellà >>

 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

Diari ARA - Informe Ferrer i Guardia

Us recomanem llegir aquest interessant informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que ha elaborat Montse Riart pel diari ARA:

Cada cop menys religiosos: més del 50% dels menors de 34 anys no són creients

La majoria dels alumnes trien assignatures alternatives a la religió i els contribuents que destinen diners a l'Església cauen a mínims històrics.

Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.

Deixeu-me en pau

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en: levante-emv.com.
(Traduït al català amb permís de l’autor).

Pot sonar lleig o dur, però —des del meu punt de vista— la religió consisteix bàsicament en entrenar la ment perquè ignori l'evidència i la lògica, basant-se únicament en la fe. I per si això no fos prou, a sobre sentir orgull d'això en comptes de vergonya.

Un cop fixat aquest punt de partida, diré que m'importa un rave la religió que cadascú tingui, sigui cristiana, musulmana o jueva.

Simplement em sembla ridícul i una pèrdua de temps, intentar desxifrar el que uns llibres de fantasies i mitologies antigues (Bíblia, Alcorà i Torà), vulguin dir sobre la vida actual, donat que van ser escrits fa centenars o milers d'anys. Tot i això, i per respecte, jo sempre lluitaré perquè hi hagi llibertat de consciència, per a qui vulgui ser cristià, musulmà o jueu.

Però compte! Atès que no crec en cap d'aquestes fantasies, no deixaré que cap creient (sigui persona o institució), que ningú ni res, puguin dictar com he de viure la meva vida. Se me’n fot el que digui la Bíblia, l'Alcorà o la Torà.

Els creients tenen dret a no avortar, a no divorciar-se, a no menjar porc, a no fer ús de l'eutanàsia i morir patint; tenen dret a practicar les relacions sexuals només per procrear, a casar-se només amb persones de l'altre sexe; tenen dret a no voler veure certes pel·lícules o no llegir certs llibres... però no tenen cap dret a dir-me a qui he d’estimar, com he de morir, què he de menjar, com he de vestir, de quina cultura puc gaudir, quins llibres puc llegir, quines pel·lícules puc veure, quin sexe practicar i amb qui.

No tenen ni l'autoritat ni el dret a basar-se en les seves creences particulars, per redactar lleis i comportaments obligatoris per a tothom.

Jo no sé què més fer perquè s'entengui que no m'importen gens les funestes religions. No sé què més dir per deixar clar que no vull saber res d'elles. No sé a qui o on recórrer perquè no m’afectin unes lleis basades en llibres tan irracionals, tan desfasats, tan absurds.

No pots obrir la maleïda Bíblia, l'infumable Alcorà o la troglodita Torà, i dir-me que el capítol tal, versicle qual, m'obliga a viure i comportar-me d'una determinada forma.

No m'importa. No crec en el que puguin dir aquests llibres anacrònics, escrits per no se sap qui, traduïts d'unes llengües a altres per tampoc se sap qui, modificats en multitud d'ocasions a força de ganivetades i baralles en conclaves i concilis, o ocultats segons conveniència de l'autoritat eclesiàstica de torn. No m'interessen uns llibres els continguts dels quals són arbitràriament interpretats per un capellà, un imam o el rabí de torn i per tant, fàcilment utilitzables com a instrument de manipulació i submissió.

Bíblia, Alcorà i Torà són font permanent de conflicte perquè van ser escrits en unes èpoques amb uns costums, una ètica, uns tabús i uns codis morals que res tenen a veure amb la societat actual.

Bíblia, Alcorà i Torà són un perill ja que tota doctrina no evolucionada, que pertanyi a uns pocs, que no admeti cap crítica, que no afavoreixi la dissensió ni el debat, només pot derivar en un instrument sancionador i de control.

Per tant, qui cregui en això és qui ha de viure segons això. No jo.

Estic cansat d'aquestes discussions interminables i inútils amb persones que defensen coses que ni entenen ni saben explicar, i que simplement repeteixen, com papagais, allò que en l'adolescència els va ser gravat en el cervell sense el seu consentiment, precisament, aprofitant que, sota l'autoritat de pares i mestres, la seva opinió no compta. Actitud papagaiesca agreujada «gràcies» a una educació alienant i acrítica, que incapacita moltes persones per raonar de forma lògica i científica.

I abans que algú m'ho indiqui, diré que aquestes reflexions no van contra els que des de la seva fe, fan de l'amor al proïsme o de la solidaritat el seu punt de referència. Però sí han de ser conscients que amb la seva pertinença a una determinada religió, que amb el seu suport moral i econòmic, que amb la seva falta de reflexió i crítica, estan donant suport unes parafernàlies indecents, unes actuacions mafioses i unes estructures mastodòntiques, ja siguin la Cúria Romana, l'entramat Sunita-xiïta-Sufí-wahhabita, o el Consell del Gran Rabinat, dels que el mateix Crist (cas d’haver existit) o Mahoma sentirien autèntica vergonya.

Si jo vingués amb el conte que sóc un ocell, parlés com a tal, em comportés com a tal, segurament la societat, en comptes de donar-me escaiola, m'apartaria i em posaria sota tractament psiquiàtric. En canvi, a les religions, amb tota la seva parafernàlia absurda i indemostrable, no només no se les aparta o se'ls psicoanalitza, sinó que se'ls regala tota l’escaiola del món en forma de subvencions, exempcions fiscals o privilegis.

Les religions van néixer amb la ignorància, han aconseguit sobreviure pel control i la por que exerceixen, i l'esperança és que morin per la ciència i el coneixement.

Mentre arriba aquest moment, parin les religions en el seu afany d'imposar a tot ésser vivent la seva forma d'interpretar la realitat i les seves normes de vida. No tenen cap dret a això.

Així que, si us plau, si més no a mi, deixeu-me en pau.

42 anys de concordat... persistent

Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de voluntat política

Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357

Autor: Francisco Delgado Ruiz

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana María Vacas Rodríguez

Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de 2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP— hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació d'aquests acords. És clar... en campanya electoral. 

A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no hi ha voluntat política (real) per fer-ho.

Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE) va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.

Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és a dir, fa 42 anys.

Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i, finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert, aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament, en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat social i política i el context històric.

Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns, concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en assumptes de Defensa i de les forces armades.

La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més, tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més, contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar, ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos polítics.

Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en últim cas, qui hauria d'intervenir és el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i representen a grups i partits que en els seus programes en algun moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les majories absolutes del PSOE.

Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans (persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més, obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos; un fet vergonyant.

Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions d'universitats privades catòliques i a la formació professional, una gran part en mans de l'Església.

D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós, finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis, etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat de 1851.

A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.

La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat, però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions", aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946. Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix estancada.

La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ... les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més— aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya). Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació real entre l'Estat i les religions.

Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat (El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill, com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat: Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere, models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes, socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.

És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats, regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple— que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent hora de situar-nos en la legalitat!

A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa (tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.

Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa, governi, qui governi.

¿Ha estat sempre l'Església Catòlica a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'espècie humana?

per Víctor Salmerón 

Original en castellà disponible a:
https://lingorab.blogspot.com/2020/09/ha-estado-siempre-la-iglesia-catolica.html?m=1

1.    La religió a la llum de la història

Si donem un cop d'ull atent a la història, en general, la religió ha engendrat més mal que bé. La raó d'això és senzilla: la religió, de qualsevol classe que sigui, promou el caràcter dogmàtic i fustiga el científic; ensenya a creure i no a dubtar. Una societat governada pel dogma és, en general, més procliu a la intolerància i a la virulència de grup. L'objectiu principal de tota religió és objectivar plenament el principi d'identitat i bandejar el de contradicció; l'islamisme és un bon exemple del que dic. És per això que tota religió, per forassenyada que resulti al sentit comú, proclama, sense cap gènere de pudor, tenir la veritat; i per aquesta veritat absoluta molts homes i dones estan disposats a morir si és necessari, per defensar-la dels amants de la impietat. És possible dir, sense ser necessàriament partidari o hostil d'alguna ideologia religiosa cristiana, que les esglésies cristianes —principalment la Catòlica— amb els seus credos i els seus codis morals han objectivat més mal que bé en el món antic i en l'actual; i, pel que sembla, la religió cristiana amb els seus elements constitutius, és a dir, les esglésies, els credos i els codis morals són, en aquest segle, com en els passats, mers esculls dels quals caldria prescindir, d'una vegada per sempre, si és que en realitat es volen materialitzar nous estadis dignes d'homes i dones a l'altura del context en el qual la vida homo-sapiens es desplega. Si en realitat som objectius, hauríem almenys està d’acord en això: l'Església Catòlica, com les evangèliques, gairebé mai ha estat a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'ésser humà; en general ha estat en contra —no sols en aquest segle— de tot allò que pot contribuir positivament i significativament en l'augment d'una vida lliure, feliç i saludable per a l'ésser humà. Un repàs històric no cauria malament. És amb base a això que es pot determinar que el millor llegat que ha deixat a la humanitat aquesta institució —vetusta i rància en excés— és sofriment, ignorància, por, intolerància i misèria de tota classe. Malgrat certes contribucions poc originals en el terreny de l'ètica i altres obres de caritat, no és suficient per a redimir-la de les seves inexcusables mancances; ni l'Església Catòlica ni les altres esglésies cristianes han estat a favor de la felicitat humana, sinó més aviat a favor d'allò que augmenta la misèria interna i externa en el món. Perquè és —objectivament parlant— la pobresa, la malaltia, la ignorància i la misèria en el més alt grau, la condició de possibilitat per a l'existència de tota religió. D'una institució que durant segles ha sembrat les pitjors llavors i que ha contribuït amb els seus actes a l'increment incommensurable de la mentida, la ignorància, la superstició i la intolerància és, doncs, neci esperar una altra cosa que no sigui maldat i crueltat. Encara que a molts els sembli increïble i definitivament absurd, l'Església Catòlica (i les protestants en el seu moment) que es vanten de ser caritatives i humanitàries, es van oposar feroçment a l'estudi científic del cos humà i les seves malalties; no obstant això, la medicina gradualment es va anar obrint pas entre els fangars de la superstició i va començar a desenvolupar-se.

2.    Causes de la malaltia

Per molt de temps, quan l'Església Catòlica i les protestants van dominar realment en els diversos àmbits de la vida social, es va creure infundadament que l'origen de la malaltia es devia a dues causes: d'una banda podia ser l'amonestació o crit d'atenció per part de Déu —ric en misericòrdia i tardà per a l'enuig—, per l’acció pecaminosa del ésser humà, i per altre banda, es creia que la majoria de vegades la causa principal obeïa a l'insidiós maquinar del dimoni, enemic de Déu i, per la mateixa raó, de l'ésser humà. La solució que proposaven els líders religiosos per a superar-la consistia bàsicament en implorar l'ajuda dels sants perquè aquells, com a propers i amics del bon Déu, intercedissin a favor del cessament de la malaltia. Es recomanava també  aconseguir relíquies; això va ser molt popular a l'edat mitjana (i encara ho és). També s'incitava  a les persones que elevessin oracions especials i fessin peregrinacions de tota classe. No obstant això, si un malalt mostrava signes de demència o una altra malaltia mental, immediatament aquell patiment era associat directament amb el diable i es considerava com una mena de possessió, per la qual cosa era ineludible l'exorcisme, una pràctica desagradable i humiliant, sobretot per a l'afligit. Aquesta creença que les malalties que sofrien els cristians es devien a l'acció diabòlica va ser bastant comuna a l'Edat mitjana, i es fonamentava en les teories evangèliques i els escrits dels primerencs Pares de l'Església. La creença en el poder guaridor de la religió cristiana no ha estat eradicat totalment, encara avui en dia molta gent ho continua creient així.

3.    Els miracles i els sants

Les curacions miraculoses que suposadament efectuaven els sants van ser àmpliament cregudes i acceptades per les masses cristianes; se sap que San Francesc Javier encara en vida va ressuscitar a 14 persones. A més d'això, es diu que posseïa el do de llengües, la qual cosa resulta bastant curiosa donat que no li va facilitar la millora del seu mal japonès. Els ossos de santa Rosalia van curar, per molt segles, tota mena de malalties; tanmateix, en ser analitzats per un anatomista competent, William Buckland, va concloure —després d'una recerca exhaustiva— que definitivament eren ossos de cabra (Russell, 1935). A San Josep de Cupertino se li donava per volar de tant en tant; es diu que “cert dia els religiosos el van veure elevar-se fins a una estàtua de la Verge que estava a tres metres i mig d'altura i fer-li un petó al Nen Jesús. Després va resar en l'aire amb intensa emoció” (ACI Premsa, 2020 ), i això no va ser tot; es conta que “el més famós d'aquests successos es va donar quan deu obrers desitjaven portar una creu pesada a una muntanya alta, però no ho aconseguien. Llavors Fra Josep es va elevar per l'aire amb la creu i la va portar fins al cim de la muntanya” (ACI Premsa, 2020 ). Aquesta creença infundada no va disminuir al començament en el terreny protestant.

4.    La superstició, la mà dreta de la crueltat

Les plagues i les calamitats, fenòmens comuns en l'edat mitjana, van ser atribuïdes principalment a l’operar brut del diable i altres a la ira incontrolable de Déu. Per a calmar al bon Déu, els capellans, els lacais dels bisbes, recomanaven a la massa cristiana atribolada que lliurés les seves terres sense cap resistència (Russell, 1935, pàg. 37) a la benefactora i pietosa Església Catòlica, donat que era l'única que podia obrir o tancar les portes del cel a tota aquella massa menestralenca. D'altra banda, també s'imputava a les bruixes de ser les principals culpables de molts infortunis de la vida. Innocenci VIII, que el 1484 va promulgar una butlla papal en la qual reconeixia l'existència d'aquests ens demoníacs, va perseguir, amb l'ajuda d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els subjectes més bondadosos i cristians que han existit —van ser, potser, l'expressió més pura de la mateixa bondat dels cels— amb una incommensurable ferocitat a les dones practicants o sospitoses de tal aberració. La dona —sostenien els clergues—, per la seva feblesa i perversitat, podria ser més fàcilment induïda i subjugada pel desig d'obrar tal transgressió en contra de la llei divina, és a dir, l'eclesiàstica. A Alemanya, entre 1450 i 1550, van ser incinerades més de cent mil bruixes.  Es va arribar a creure, per insòlit que ens sembli avui dia, gràcies a la inesgotable erudició del Martell de les Bruixes, com una cosa molt seriosa que si les tempestats, calamarses i trons assotaven amb prou freqüència a una regió, això es devia en essència a les pràctiques satàniques de les bruixes —que eren dones, per descomptat— atès que eren les més proclius a fornicar amb el diable. En el terreny protestant les coses no van ser, en aquesta època, per a res millor, eren igual o pitjor que els catòlics perseguint dones per sospites de bruixeria.

5.    Més superstició

 Va ser àmpliament creguda la hipòtesi que la pesta bubònica que, en 1680, va assotar durament a Roma, es va originar com a conseqüència de la còlera desmesurada de Sant Sebastià (Russell, 1935, pàg. 37), ja que havia quedat en l'oblit i ja gairebé ningú l'hi resava.  A causa de la gran quantitat de distraccions mundanes que abundaven per onsevulla, va ser necessari construir-li un “monument”  (Russell, 1935, pàg. 37) de grandària colossal perquè aquell mal desaparegués. Per a atenuar la mort negra, que va ser un brou de cultiu per a la reproducció massiva de tota classe de supersticions, en 1348, es donava  mort a nombrosos jueus per a calmar la còlera divina, com un esport o un bon passa temps; s'estima que quinze mil van ser assassinats violentament i dos mil incinerats. El Papa, en tot cas, es va limitar només a condemnar l'acció  (Russell, 1935, pàg. 37). Aquests mètodes, malgrat el supersticiosos i cruents que van ser, se'ls va acceptar com a veritables i va existir una resistència obstinada per part de l'Església Catòlica a la implementació de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37).

6. El desenvolupament científic de la medicina i els seus grans obstacles

a) L'anatomia, la dissecció i la bogeria

L'Església Catòlica i molts sectors del món cristià es van oposar tossudament a l'estudi de la medicina científica  (Russell, 1935, pàg. 37). L’estudi de l'anatomia dels cadàvers va ser vista com una cosa dolenta i perniciosa, donat que podria obstaculitzar la resurrecció de la carn en el judici final. A més, els jerarques religiosos repudiaven el vessament de sang, tot i que no van posar el crit al cel amb la dels jueus. El papa Bonifaci VIII va prohibir obstinadament la dissecció. D'altra banda, un malalt havia de ser atès per un prevere abans que per un doctor, donat que la seva ànima —ja que l'antropologia cristiana és dualista— era més valuosa que el seu miserable cos; i si era pobre, era encara pitjor. Els malalts mentals, més que ningú, van sofrir enormement en mans dels religiosos fanàtics; la bogeria era considerada com una irrefutable possessió diabòlica. Durant segles, els llunàtics van ser víctimes dels pitjors tractes a les presons, perquè es creia que se'ls havia de tractar malament, ja que eren ens del mal i atuells del diable.  Segons el criteri sostingut per Russell:

Durant tota l'Edat mitjana, com hem vist, la prevenció i cura de malalties eren assajades per mètodes supersticiosos o enterament arbitraris. No era possible fer res científic sense l'anatomia i la fisiologia, i aquestes al seu torn, sense la dissecció, a la qual s'oposava l'Església. Vesalius, que va ser qui primer va fer anatomia científica, va aconseguir escapar de la censura oficial durant un temps, perquè era metge de l'Emperador Carles, el qual temia que sofrís la seva salut si li privaven del seu metge favorit (Russell, 1935, pàg. 42).

Creia que eren suficient els mètodes supersticiosos i arbitraris; malgrat aquesta negativa, més tard la fisiologia es desenvoluparia després que l'anatomia. Amb William Harvey, es pot considerar que la fisiologia va aconseguir un caràcter científic; aquest a més va ser el que va descobrir la circulació de la sang. Però els prejudicis de l'Església, malgrat l'avassalladora que es manifestava la ciència emergent sobre aquells, no van ser totalment vençuts.

b) La vacuna

El moment precís se'ls va presentar amb el descobriment de la vacuna; això va estimular la proliferació de tota classe de prejudicis i bajanades:

Els sacerdots (i metges) van considerar la vacuna com a «cartell de desafiament al cel mateix, i encara a la voluntat de Déu»; a Cambridge es va pronunciar un sermó universitari en contra d'ella. Més tard, en 1885, quan va haver-hi una seriosa epidèmia de verola a Mont-real, la part catòlica de la població es va resistir a vacunar-se, amb el suport del clergat. Un sacerdot va exposar: «Si ens trobem afligits per la verola, és perquè hem celebrat un carnestoltes aquest últim hivern, festejant-se la carn, que ha ofès al Senyor». Els Pares Sacramentins, església que estava situada en el cor mateix del districte infestat, van començar a condemnar la vacuna i es va exhortar als fidels perquè confiessin en exercicis devots de diverses classes; sota la sanció de la jerarquia, es va ordenar una gran processó acudint solament a la Verge, i l'ús del rosari, va ser especificat acuradament (Russell, 1935, pàg. 43).

c) Els anestèsics, font de controvèrsia

La troballa dels anestèsics va generar una altra gran controvèrsia en el si de l'ortodòxia religiosa cristiana. Va ser una gran oportunitat perquè els teòlegs sortissin a irradiar i exhibir la seva saviesa mil·lenària, per la qual cosa no van vacil·lar ni un segon a esmolar molt bé les seves fulles teològiques. Simpson, el 1847, va proposar que s'utilitzés en els parts, amb la finalitat de fer menys dolorós el procés d’infantar; l'Església Catòlica, necròfila en el més alt grau i amant de tot el nociu, i tots els sectors conservadors de la societat d'aquesta època s’hi van oposar tossudament; perquè s'havia de complir al peu de la lletra el benvolent veredicte del misericordiós Déu hebreu: “pariràs els fills amb dolor” (Gènesi 16), el cloroform evidentment ho impediria.  Simpson, el seny del qual sobrepassava immensament la gatamoixeria religiosa, va argumentar que Déu va adormir a Adam quan va haver d'extirpar-li la seva costella de la qual va sortir, com per art de màgia, la dona; però el fanatisme religiós malgrat la sensatesa d'aquell no va disminuir.

A manera de conclusió

L'església Catòlica especialment —que és el sistema religiós cristià que encara domina en número i influència en el camp religiós—, sense cap mena de pudor per tots els errors comesos en el passat, encara continua intervenint i emetent vehementment la seva opinió en temes molt espinosos com l'avortament, l'eutanàsia i altres qüestions incòmodes. Però parlant així francament: ¿hauríem de parar esment a una organització tan allunyada de la virtut, usurera i, en certes ocasions —quan en realitat va gaudir de poder i influència política i econòmica en la societat—, fins i tot criminal? ¿Potser la seva postura anticientífica, desfasada i dogmàtica, no ha causat suficient misèria interna i externa en el món per a continuar escoltant la seva opinió, que és més neciesa que una altra cosa?

Bibliografía

ACI Prensa. ( 2020 , setiembre 17 ). 7 hechos sobrenaturales de San José de Cupertino, conocido como el santo volador. Retrieved from ACI Prensa: https://www.aciprensa.com/noticias/7-hechos-sobrenaturales-en-la-vida-de-san-jose-de-cupertino-13084

Russell, B. (1935). Religión y Ciencia. Titivillus