Abraham és considerat el fundador del judaisme. La història de la seva vida és relatada al llibre de l’Èxode i a l'Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Segons els historiadors creients, la seva cronologia és molt divergent. Expliquen que va néixer entre el 2166 i el 1812 aC, encara que tots estan d’acord en que va viure 175 anys. Va ser pare d'Isaac i aquest, d'Israel (Jacob, per al cristianisme), qui va tenir 12 fills. Aquesta dotzena de descendents va donar lloc a les Dotze Tribus d'Israël. Diuen que els ascendents d’Abraham, després d’un periple per Mesopotàmia, van anar a raure a la ciutat de Ramesses, a Egipte, on finalment van ser esclavitzats.
Segons el llibre del Gènesi, el déu jueu va castigar Adam i Eva i a tots els seus descendents, fins que es bategessin. Només la verge Maria i Jesús van quedar exempts (1). Això vol dir que els humans neixen amb el càstig dels seus pares, cosa que avui ens sembla increïble. El llibre del Gènesis també ofereix una descripció general de la prehistòria del poble d'Israel. El llibre acaba amb els descendents de Jacob (també conegut com Israel) viatjant a Egipte, on estableixen una bona relació amb el Faraó, fins a la seva esclavització.
Des de Ramesses van partir per tornar a la Terra Promesa. La historiografia sol estimar aquesta data de retorn el 1250 aC, és a dir, en ple regnat del faraó Ramsès II.
Resulta curiós que fins ara no han aparegut ni escrits egipcis, ni proves materials sobre la presència dels jueus, sobretot de les 10 plagues i de la fugida. Per als historiadors independents sembla difícil mantenir que els llibres sagrats son escrits el 1500/1400 aC, i ha una corrent d’estudi que els data cap el 800/700 aC, per fer coincidir algunes realitat arqueològiques amb els relats.Els escriptors dels relats volien dotar d’una història heroica i gloriosa als jueus, en el moment de l'assentament dels reis jueus a Palestina.
Llegim al llibre de l’Èxode un passatge interessant:
«A la mitjanit passaré per tota la terra d’Egipte, i tots els primogènits egipcis moriran, des del primogènit del faraó, que s'asseu al seu tron, fins al primogènit de la serventa que treballa al molí, i també totes les primeres cries dels animals» (Èxode 11:4-5)
Ens preguntem quina culpa tenen les primeres cries dels animals, del fet que els egipcis esclavitzessin als jueus.
Segons el Llibre de Josuè:
«Després que els israelites creuessin el Jordà, el rei de Jericó va ordenar que es tanquessin les portes de les muralles. Déu va ordenar a Josuè que envoltés les muralles de Jericó durant seis dies, una vegada al dia, i el setè dia set vegades. Déu va ordenar que la ciutat fos atacada per set sacerdots que bufaven xofar (instrument de vent fet de banyes d’animals), amb l'Arca del Pacte davant seu i tot el poble darrere l'Arca de l'Aliança. Durant els primers seis dies van envoltar una vegada al dia la muralla de Jericó, i després, el setè dia, envoltaven la ciutat set vegades. Després que el so del xofar va sonar una llarga estona, els israelites van cridar i les muralles de la ciutat es van enfonsar.
Seguint la llei de Déu, els israelites van matar tots els homes i dones de totes les edats, així com els bous, ovelles i rucs».
Josuè llavors va maleir qualsevol que reconstruís els fonaments i les portes, amb la mort del seu primogènit i el nen més jove respectivament. Això va ser finalment complert per Hiel el Betelita sota el regnat del rei Acab.
El Deuteronomi, un altre llibre bíblic de l'Antic Testament i del Tanaj hebreu, tampoc es queda curt amb les instruccions a Josuè:
«Però de les ciutats d'aquests pobles que Jehovà, el teu Déu, et dóna per heretat, cap persona deixaràs amb vida, sinó que els destruiràs completament: a l'heteu, a l'amorreig, al cananeu, al ferezeu, a l'Heveu i al jebuseu, com Jehovà, el teu Déu, t'ha manat». Deuteronomi 20/16-17.
Veiem que els déus han donat exemple i ordenat al seus seguidors que els objectius poden aconseguir-se per la força de la violència, sense tenir en compte cap consideració de tipus moral racional. Sempre cal seguir la moral irracional donada pels déus, amb l’excusa que «els designis del senyor son inescrutables»
Podem seguir, però molts dels lectors coneixen prou bé el llibres sagrats, no cal doncs fer-nos farragosos.
Fem un salt a la història mentre les tres religions de llibre van actuar per separat, encara que amb els mateixos mètodes, i aterrem a principis del segle passat:
El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda administrava el territori de Palestina de facto des de 1917, un any abans de finalitzar la primera Guerra Mundial. El Mandat de la Societat de Nacions, per continuar per el mandat, va entrar en vigor el juny de 1922 i va expirar el maig de 1948, finalitzada la segona Guerra Mundial, amb l’objectiu d’aplicar la política de la declaració Balfour (2-11-1917) de: Palestina, dos estats.
En un territori convuls, amb multitud d'interessos creuats, i una creixent immigració jueva impulsada per el regne unit, apropiant-se —per mètodes poc transparents— d’una bona part del territori en benefici els immigrants jueus, y en perjudici dels residents musulmans. Des de 1922 fins 1935 ambdues parts es van anar enfrontant de forma violenta.
El 1936, alguns grups jueus com Irgun i Lehi van dur a terme les seves pròpies campanyes violentes contra objectius àrabs i britànics.
Entre 1936 i 1939, la regió va experimentar una gran insurgència per part dels àrabs nacionalistes, que va ser coneguda com la "Gran Revolta Àrab". L'espurna que va encendre aquest conflicte va ser el fort increment de la immigració jueva, principalment causada per aquells que fugien de la persecució nazi a Alemanya i l'onada d'antisemitisme d'Europa de l'Est. La revolta va ser liderada pel Gran Mufti Amin al-Husayni i la seva família. Els àrabs sentien que estaven sent marginats a la seva pròpia regió, i per això, a més de protestes no violentes, van dur a terme accions terroristes, assassinant centenars de jueus. Els homes de Husayni van matar més àrabs que jueus, usant la revolta com una excusa per enfrontar-se als clans rivals. L'organització jueva Irgun va contestar amb la seva pròpia campanya de represàlia, col·locant bombes en mercats i en altres llocs que també van causar centenars de morts. Finalment, la revolta va ser aixafada pels britànics, usant mesures draconianes. Com que Amin al-Husayni va ser trobat culpable de l'assassinat del comissionat britànic per a Galilea, va fugir de la regió, passant pel Líban, Iraq i finalment Alemanya el 1941.
Eliyahu Hakim i Eliyahu Bet Zuri, membres del grup armat jueu i sionista Leji, van assassinar Lord Moyne al Caire el 6 de novembre de 1944, pel fet que Moyne era el ministre britànic per a l'Orient Mitjà i el principal responsable d'impedir la immigració jueva cap a Palestina.
Durant la guerra, els moderats del Haganà (2) van ajudar els britànics a aturar membres del Leji i la Irgun quan aquests últims van donar per finalitzada la treva amb les autoritats mandatàries i Beguin va proclamar la rebel·lió a principis de 1944. Consideraven que aquests combats eren esforços bèl·lics contra els nazis.
Després de la guerra, 250.000 immigrants jueus van ser abandonats a la seva sort als camps de refugiats europeus. Tot i la pressió de l'opinió pública internacional, i en particular a les repetides peticions del president nord-americà Harry S. Truman i les recomanacions del Comitè Anglo-Americà de Peticions, els britànics van rebutjar revocar la prohibició de la immigració i admeteren només 100.000 refugiats a Palestina. Aleshores les forces jueves que operaven a l'ombra es van unir i van dur a terme diversos atacs de represàlia contra els britànics. El 1946, l'Òrgan va fer esclatar l'Hotel Rei David de Jerusalem, la caserna general de l'administració britànica, matant 92 persones.
Veient que la situació se'ls escapava de les mans, els britànics van anunciar el seu desig de finalitzar el mandat i van retirar-lo el maig de 1948, declarant la independència d’Israel, però res va fer-se per crear l’estat palestí.
Adolf Eichmann, un dels líders més desconeguts de l’Alemanya nazi —que fou responsable de la mort als camps de concentració de més de dos milions i mig de jueus—, fou segrestat totalment al marge de les lleis d’Argentina i del tractats internacionals. Va ser traslladat clandestinament a Israel on va ser jutjat i penjat a la forca el 31 de maig de 1962.
L'estratègia de les religions és similar a la del narco Pablo Escobar Gaviria; organitzen associacions de voluntaris que fan caritat, donen de menjar als indigents, munten escoles, organitzen hospitals etc. i fan actes de justícia al marge de la llei. Tot pagat per col·lectes populars, o subvencionat per l’estat, per les factures que cobren com qualsevol empresari, però amb molts pocs impostos, o pagat per els mateixos voluntaris. Amb això, les religions, com feia Escobar, es tapen les seves vergonyes i tenen un nombre de seguidors incondicionals i segurs. Si bé Escobar pagava bona part de les despeses «socials» dels beneficis obtinguts amb el tràfic de drogues, les religions no posen ni un ral, donat que son totalment parasitàries de la societat. El que tenen en comú és que cap té problemes de consciència amb l'assassinat d’infants i adults, la tortura, els càstigs inhumans, els abusos sexuals, la corrupció de polítics, jutges i policies, i el arrogar-se el dret a posar la llei al seu servei i promulgar les seves pròpies lleis. I, curiosament, els dos tipus d’associacions tenen músiques específiques com a eina de manipulació.
Així doncs, queda palesa la doble mesura, «si ho fan els demés, és dolent, si ho faig jo, és bo, ho diu el meu déu» Les religions, doncs, juguen un paper fonamental en aquesta i en moltes altres guerres: blanquejar les vileses humanes, legalitzar els delictes, perdonar els pecats.
Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya, 10/12/2023.
Post scriptum: Aquest mateix article es podia haver titulat «Hamas (3), el terrorisme i els crims de guerra», i amb petites variacions serviria. L’autor considera, però, que en aquest moment és imprescindible la fi de la guerra i la implementació d’una solució política que acabi amb els assassinats massius d’homes, dones i infants, perpetrats per un exèrcit descontrolat construït a base d’organitzacions terroristes (2), enfrontat a un altre exèrcit amb ostatges, també descontrolat, però ambdós imbuïts pels seus déus, que segons diuen alguns son el mateix.
Fonts:
La Biblia, L’Alcorà, La Torà, Viquipèdia
Notes:
(1) En ser concebuts sense intervenció sexual humana, no poden heretar el pecat del seu pare. Les mares no queda clar si poden transmetre el pecat o no.
(2) La Haganà,"la defensa", fou una organització paramilitar d'autodefensa jueva durant l'època del Mandat Britànic de Palestina, entre 1920 i 1948.
Els seus membres eren els propis integrants dels Quibuts i els Moixav que van crear l'organització com a conseqüència de la batalla de Tel Hai i el Pogrom de Jerusalem de 1920, realitzats per part de la població àrab i amb la permissivitat de les autoritats del mandat britànic. La Haganà, amb altres organitzacions, fou el predecessor de l'actual exèrcit israelià (conegut com a Tsahal) i va servir de base a aquest últim. En l'any 1927, va tenir lloc una de les primeres accions del grup, amb l'assassinat d'un dels seus adversaris polítics, l'escriptor i jurista Jacob Israël de Haan, membre prominent del moviment religiós Edah Haredi que defensava la convivència pacífica entre jueus i àrabs.
(3) Hamas, a efectes d’aquest article, és considerat un exèrcit, ja que si no fos per la deserció de les obligacions del organismes internacionals, avui Palestina seria un estat independent amb les seves forces armades pròpies.
La voluntat d’Israel, amb la complicitat dels EEUU, ha imposat la seva política de boicotejar les resolucions que els afecten al Consell de Seguretat de l’ONU i no ha permès la creació real de l’estat de Palestina.
Així doncs, Hamas i l’exèrcit israelià provenen, directament, de grups terroristes.
Per acabar-ho d'adobar hi ha serioses sospites que la creació de Hamas va ser impulsada per Israel, per mitjà dels seus serveis secrets —el Mossad— per tal de debilitar Al-Fatah, l’altre organització militar antecessora d’un exèrcit palestí, que uns anys abans amenaçava la voluntat sionista d’expulsar i/o eliminar del territori palestí tots els seus habitants tradicionals.
