L'abús sexual de menors

L'abús sexual de menors per part de religiosos, com a crims de lesa humanitat

Denúncia dels acords d'Espanya amb la Santa Seu!

Publicat en castellà a Espacio Independiente

Hi ha moments polítics, com el que vivim aquests dies, en què els esdeveniments de lluita de classes es multipliquen de manera que fa impossible, amb els mitjans que tenim, tractar de donar resposta a tots, des del punt de vista dels qui lluitem pel socialisme, per la república, i contra la impunitat dels crims del franquisme i de l'Església.

El genocidi de l'Estat d'Israel contra el poble palestí, i l'extensió de la guerra al Pròxim Orient, es constitueix en el principal esdeveniment polític internacional i nacional a nombrosos països del món; arribant a situar en segon pla la mateixa guerra dels EUA i Rússia a Ucraïna. La ruptura de relacions polítiques i comercials amb l'Estat d'Israel és la demanda política internacional i a cada país, unida a l'exigència d'alto el foc immediat, per la defensa incondicional de la població civil.

La jura de la Constitució per l'hereva de la Casa de Borbó ha estat exaltada per tots els mitjans de comunicació, públics i privats, anticipant-se mitjançant un luxe medieval i antidemocràtic d'abús de poder al debat sobre la investidura de Pedro Sánchez, que sembla imminent, una vegada s'ha pactat una proposta de llei d'Amnistia, una més. Recordem que la del 1977 segueix sent utilitzada —amb altres— pel règim de la monarquia per impedir la investigació i procés judicial dels crims del franquisme.

Enmig de tot això hem conegut l'informe del Defensor del Poble sobre els abusos de religiosos.

Hauria d'haver estat una gran oportunitat per defensar la dignitat humana, eliminant ocultacions i silencis històrics. A Espanya, els delictes comesos per clergues, sacerdots i monjos, són tan escandalosos que no s'ha pogut amagar a l'opinió pública durant més temps. La crisi política del règim ha obert moltes bretxes polítiques i socials, i aquesta n'ha estat una. A l'origen d'aquest informe hi ha un desistiment de funcions del Congrés de Diputats, en delegar un assumpte tan important en el Defensor del Poble per impedir-ne el debat públic.

Fa molts anys que els escàndols de pedofília de l'Església van esclatar a nombrosos països, i en la majoria no s'ha fet justícia, desvetllant una situació permanent d'assetjament que havia estat ocultada per l'Església i pels mateixos Estats. L'Església espanyola i el mateix Vaticà mai no van ser jutjats pels seus crims, com tampoc pel terror eclesiàstic de la Inquisició. A Espanya mai no es va jutjar la seva complicitat amb el cop d'Estat del 1936, a la guerra i la repressió, així com el robatori de nens del que són especialistes organitzacions catòliques de beneficència finançades per l'Estat.

Lluny de fer-se una investigació judicial, obrint els arxius eclesiàstics a la societat, reafirmant els principis jurídics internacionals de responsabilitat, justícia i estat de dret, el Defensor del Poble s'ha basat en una enquesta a partir de casos denunciats. La qualitat de l'informe deixa molt a desitjar, tan voluminós com incomplet i sobretot mancat de solucions democràtiques. La resposta dels bisbes espanyols a l'informe del Defensor del Poble ha estat immediata, desqualificant el contingut de l'informe, amenaçant de portar el Defensor del Poble, Sr. Gabilondo, als tribunals de justícia per “calúmnies i incitació a l'odi”. Sobre això, sembla que a les altes jerarquies de l'Església espanyola continuen dominant les maneres més cíniques de la Inquisició. Cal entendre que va ser el mateix Vaticà qui va respondre a l'escàndol internacional amb allò que “les víctimes haurien de saber que el Papa és al seu costat”. Quin cinisme!

Els bisbes franquistes, jerarques de l'Església, van encarregar al despatx de Cremades & Calvo Sotelo (lletrats molt relacionats amb l'Opus Dei) un altre informe sobre l'abús de menors per part de religiosos, que fins avui ha incomplert els terminis de presentació. Tant a les indagacions de l'Església, com a l'informe del Defensor del Poble i en les dificultats per elaborar un informe definitiu pel despatx al·ludit, pesa com una llosa la violació de drets de les víctimes.

Per al dret internacional, víctima “és tota persona que hagi patit individualment o col·lectivament dany físic, moral o psicològic, danys patrimonials o menyscabament substancial dels seus drets fonamentals”. Abans de qualsevol relat no judicial, cal subratllar que els delictes de què es parla han gaudit i encara gaudeixen en el 99% dels casos de total impunitat, i que tots els governs, de tots els colors, han violat el dret de les víctimes a la justícia amb tota mena d'excuses i justificacions. Les dues lleis de Memòria aprovades han amagat els crims de l'Església, tant els d'abús sexual com els derivats de la guerra i la repressió i el robatori de nens, malgrat la immensitat d'evidències. Es tracta d'imposar per tots els mitjans la impunitat contra el dret de les víctimes, quan les institucions religioses haurien d'estar subordinades a l'Estat en matèria de dret penal, i el secret de confessió pot ser desvetllat per l'acció judicial.

Els bisbes neguen l'evidència de centenars i milers de crims, han inscrit centenars de milers de béns públics i privats com a béns de l'Església, i dominen sectors clau de l'educació, finançats pels pressupostos de l'Estat. La demanda democràtica de separació de l'Església i l'Estat adquireix tot el seu valor. L'informe del Defensor del Poble aconsella a les Corts que l'Estat es faci càrrec dels crims de l'Església, mitjançant la reparació econòmica, quan el que escau és el dret de les víctimes a un judici just i condemna dels culpables.

Només a la llum del dret internacional i humanitari —i no de la impunitat del franquisme i de la monarquia— es poden investigar els crims de l'Església i els de l'Estat. I són precisament les lleis del Regne d'Espanya les que han aixecat com a obstacle la justícia i, per tant, la veritat, la justícia i la reparació i no repetició. A les lleis de secrets oficials i d'amnistia als franquistes, a les lleis de Memòria —tant la “Històrica” com l'anomenada “Democràtica”—, cal sumar-hi els mateixos privilegis del Concordat amb el Vaticà. I a tot aquest bloc d'obstacles legals s'hi afegeixen les doctrines pro-impunitat, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional. Tot plegat forma part de l'herència de la dictadura i no de les demandes democràtiques majoritàries. Prou informes buits i lleis d'impunitat, que són paper mullat a l'hora de defensar les víctimes! Compliment del dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions! L'Estat espanyol té un dret intern incompatible amb les obligacions jurídiques internacionals.

Afirmem la nostra solidaritat amb les víctimes de l'Església catòlica, i els cridem a la mobilització conjunta per la derogació de les lleis d'impunitat i del mateix Concordat amb el Vaticà, que impedeix la satisfacció dels drets de les víctimes. Per l'aplicació de l'article 8 de la UDHR (DUDH), de l'article 2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de l'article 14 de la Convenció contra la Tortura, de l'article 39 dels Drets de l'Infant!… Del que s'ha dit es desprèn la necessitat d'alliberar les víctimes de l'Església de tota mena d'obstacles legals mitjançant la derogació de les lleis d'impunitat. El Govern de Sánchez, que es vanta de paladí de la democràcia, ha d'acabar amb els privilegis de l'Església, amb la subvenció pública d'assumptes privats i les exempcions fiscals, i amb tota la impunitat dels crims de l'Església i del franquisme.