Tradueix

28 d’octubre 2020

Ser massa vell és una putada

No ho dic per experiència pròpia, perquè encara no en sóc, tot i que ja estic sobrepassant l’edat adulta. Tinc 60 anys i he començat a viure’n alguns símptomes, en fase incipient.

Pèrdua d’agilitat mental, menys paper social i familiar, faltes de memòria, menys força física i psicològica, problemes d’erecció, falta de desig, una certa depressió, malenconia, debilitat emocional, fases de cansament, irritabilitat, poca il·lusió i motivació... però també, menys necessitat de sentir-me responsable, gust per no fer res, satisfacció per un paisatge, un passeig, una lectura, una trobada, felicitat per simplement estar amb la meva companya, amb els meus fills; també, pensar que he cobert una part important del meu cicle vital, no només entès en el sentit físic si no també en el social, familiar... no perquè no pugui seguir estant o fent coses, però ja no des d’una posició o lloc de principal responsabilitat, o des d’un paper més necessari.

He entrat a l’edat d’estar, però qui ha de fer, en essència, son els altres; puc ajudar, però només si em necessiten; vull tenir estimació, amor, carinyo, amistat, sí, però sense ser una càrrega, sense haver-los d’exigir o tenir desesperació per aconseguir-los.

I per això penso que ser massa vell, és una putada. Per un mateix, principalment, però també pels altres.

Si entenc la vida com un cicle amb principi i final, no em puc fer trampa entenent molt bé el naixement, l’infantesa, la joventut, la fase adulta i, en canvi, no reconèixer els indicis que et preparen pel final i no acceptar-lo.

Tothom “sap” que es morirà, però poques persones hi pensen com un fet cert, amb les conseqüències que se’n deriven. I ja no dic, com un fet acceptable.

Ningú resistiria de cop, que la pèrdua d’agilitat mental esdevingui demència senil; que un menor paper familiar es converteixi en ser una càrrega constant pels més pròxims; que el declivi físic, el cansament, comporti la manca d’independència, de privacitat, de capacitat de decisió, de dignitat... pels actes més senzills, com complir les necessitats fisiològiques essencials, o sortir a passejar, o no poder fer-se ni el menjar; o l’anar-se tancant cada cop més en el reduït mon propi de les malalties i els dolors, de la solitud... en la mateixa mida que deixen de preocupar-te els problemes i vida dels teus.

La primera qüestió, el primer repte, és la dificultat de saber o decidir quant ha finalitzat (o ha de finalitzar) el teu cicle vital, de manera que, sense renunciar a envellir, no arribis als extrems de manca d’independència i de autonomia i dignitat personal que mai volies arribar, i ja no estiguis en situació efectiva de decidir-ho.

No és incompatible la satisfacció pel què has viscut, com ho has viscut, el què has fet en el conjunt de la teva vida, amb la necessitat pràctica de controlar-ne el final, de poder abandonar el mon amb independència, amb dignitat, amb autonomia, amb amor, amb companyerisme, i amb enteniment propi i una certa capacitat intel·lectual.

La societat actual, absolutament contaminada amb el fet religiós i els diversos interessos econòmics i de poder, converteix el fet inevitable de la mort, de morir, que hauria de ser assumit i acceptat com normal i natural, en la pèrdua d’una batalla impossible, batalla en la que cal que la persona arribi al límit físic.

Això passa per qüestions d’ordre religiós que imposen la indisponibilitat de la pròpia vida; per qüestions d’interessos econòmics de farmacèutiques, sistema sanitari, residències...; i per qüestions ideològiques, ja que el tractament donat a la mort, i a la vellesa, ha estat sempre un pilar per reforçar les diferents opcions de poder a les societats de qualsevol època.

Cal que arribi al límit físic, no importa que el mental, psicològic, estigui tant deteriorat que aquella persona ja no és la que sempre ha sigut.

I el límit físic arriba a aberracions d’autèntic acarnissament terapèutic en molts hospitals amb persones que tenen malalties terminals, incurables, i d’abandonament assistencial i situacions que podrien qualificar-se de tortura, en la solitud de residències de gent gran.

Per portar la gent al límit físic convé alimentar la por a la mort. Pervertir tot el què suposa relació humana i estimació, amb l’idea que mentre el cos viu i respira, aquella mare, germà, fill, company, encara no se’n ha anat.

I en aquesta perversió hi col·laborem tots. El malalt, el vell, aferrant-se a la vida sense cap sentit, no volent morir; i els que l’estimen, retenint-lo viu més enllà de tota lògica, de qualsevol justificació, de qualsevol mida... o delegant / permetent que altres ho facin i decideixin per nosaltres: sistema sanitari, metge de torn, residència, fanatisme religiós, obcecació familiar...

El cicle de la vida, sigui humana, animal o vegetal, és sempre el mateix: naixement, infància o desenvolupament primari, joventut, fase adulta, envelliment i mort.

Mantenir la vida a nivell físic més enllà de qualsevol raonament lògic, tal i com s’imposa majoritàriament a la societat actual, és el mateix que mantenir un ram de flors que era preciós, olorós, agradable, a sobre la taula del menjador quant ja s’ha marcit, és lleig, fa pudor i s’està podrint. És com mantenir amb vida el nostre estimat gos, que ja no corre, no es pot moure, que arrossega les cames i jeu a terra tombat durant dies amb la mirada trista de no entendre què l’hi està passant.

Per evitar, d’entrada, veure’s atropellat per les formes d’actuació imperants, caldria tenir algunes coses clares, establertes, acordades primer amb un mateix, i després dins l’entorn pròxim, familiar.

Per que el més fàcil és no qüestionar, és deixar-se portar, no enfrontar-se... sempre tindrem justificacions...

Tothom sap que si et cases per l’església, no tens cap dels problemes que has d’afrontar si et cases pel civil o, encara més, si t’ajuntes segons el teu criteri. No calen papers especials, registres complicats, justificants laborals específics... És la fórmula, el casament, que la societat legal i oficial accepta i promou, i el casament catòlic, el que té més facilitats.

Per això, son molts els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma de fer, que casar-se per l’església catòlica.

Amb els enterraments passa igual. A quants hem assistit de companyes i companys, que no eren precisament catòlics ni religiosos, però on la cerimònia ha estat presidida per una creu i un capellà, tothom resant, aixecant-se i asseient-se a ritme de benediccions, parenostres i aigües beneites... i el capellà explicant la vida del mort en termes religiosos totalment fora de lloc. És la fórmula que més accepta i promou la societat legal i oficial, i l’enterrament catòlic, el que té més facilitats... i t’evita enfrontaments familiars amb tiets carques, o tensar les convencions socials.

És el camí més fàcil, per això son immensa majoria els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma d’enterrar que la catòlica.

Amb la mort i, tant més, amb el fer-se vell, passa exactament igual. Son temes en els que abandonem el raonament lògic, l’esperit crític, l’esforç per avançar, que apliquem a les altres qüestions importants de la nostra vida. Temes en els que alienem la nostra capacitat de decisió, ja sigui pròpia o cara a un familiar, en professionals, en convencions socials... que ens porten a un escenari al·lucinant, però “normalitzat” com a “inevitable”, que mai hauríem volgut ni acceptat per nosaltres, ni pels que estimem.

Com en totes les situacions on hi ha entreteixides qüestions de tradició, de superstició o religió, temes tabú... amb una organització social o sanitària que té protocols establerts i dinàmiques pròpies, és fàcil moure’s en una indefinició que comporta, inevitablement, ser engolits per les pràctiques imperants, rendir-nos a la “normalitat” en moments de forta càrrega emocional on qualsevol decisió “diferent” té grans, enormes, resistències en contra (socials, familiars, emocionals, legals, religioses, professionals, econòmiques, ..., inclús mentals i ideològiques pròpies).

Convé, per tant, arribar a aquests escenaris complexes, amb les dues o tres qüestions importants analitzades, preparades i decidides, de forma que no malmetin un final que hauria de ser digne, intensament emocional, enriquidor i, per què no? encara que trist, també satisfactori.

Si al llarg de la vida hem intentat, no sense esforç ni dificultats, que la nostra existència fos autònoma, joiosa i solidària, ¿com podem fer que la nostra vellesa, i la nostra mort, siguin reflex del mateix criteri?

I no al contrari, com succeeix majoritàriament, on les normes, les religions i convencions socials, els “convenciments” no qüestionats, ens porten cap a aquesta “normalitat” tant anormal.

Ramon.

01 d’octubre 2020

L'Església s'estalvia més de 50 milions d'euros a l'any per no pagar impostos a les cinc ciutats més grans d'Espanya


Font (en castellà): Quartopoder 
  • Està exempta de pagament de l'IBI dels immobles destinats al culte pels acords entre Espanya i la Santa Seu de 1979 
  • No ho està, però —i així ho dicta una sentència de la Justícia europea—, en aquelles propietats que no siguin de culte i per les que obtingui un benefici econòmic 
  • Europa Laica xifra a l'entorn dels 600 milions d'euros el que la institució eclesiàstica s'estalvia a l'any per no abonar impostos

Foto: Reunió de la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, amb el nunci del papa a Espanya.

No només no paguen, sinó que s'afanyen (sovint amb el consentiment institucional) en ocultar el que estalvien. Resulta impossible saber amb exactitud quant deixa de desemborsar l'Església Catòlica a Espanya gràcies a les exempcions d'impostos. Però sí que és factible fer una aproximació i, després de consultar diverses fonts, es pot afirmar que l'estalvi, en les cinc ciutats més grans d'Espanya, supera els 50 M€ anuals.

Entre els immobles pels quals l'Església no abona impostos no només hi ha els de culte, sinó, principalment, altres propietats de diversa índole: cases, garatges, col·legis, locals ... " La immensa majoria del patrimoni de l'Església no està destinat al culte. Fem l'associació equivocada que, sobretot, són esglésies, i no és així ", subratlla Antonio Manuel Rodríguez, professor de Dret Civil i portaveu de la Coordinadora Recuperando.

Tenint en compte aquesta varietat de possessions, a Madrid, l'estalvi anual ronda els 31 M€, segons Europa Laica. La xifra a València, proporcionada a cuartopoder pel seu Ajuntament, arriba als 4,56M€. D'ells, 915.497 € corresponen a immobles destinats al culte i 3.646.634 € a una altra tipus de posesions. "En els llocs de culte entenem que hi pugui haver una excepcionalitat a l'IBI, però no on es fa un negoci. Això és competència deslleial amb la resta de persones i amb empreses privades i les administracions públiques hem de regir-nos pels principis d'igualtat de la ciutadania", exposen a l'Ajuntament de València.

L'estalvi a Sevilla, que, segons Recuperando, estaria al voltant dels 3 M€, és una conjectura: "En 2018, amb l'únic vot en contra del PP, es va aprovar una moció a l'Ajuntament de Sevilla perquè es mostrés el llistat de béns immatriculats per l'Església. El 2020 encara no s'ha fet públic. Com sabrem el que deixen de pagar si no treuen un llistat que hauria de ser públic des de fa dos anys?", es pregunta el portaveu de la Coordinadora.

Va ser Zaragoza en Común (ZEC), que va estar al front del consistori durant la passada legislatura, la que extreure la xifra a la capital aragonesa: 2,2 M€ deixen de sortir cada any de les arques eclesiàstiques per no pagar l'Impost sobre Béns Immobles (IBI). A més, hi ha 1,62 M€ que tampoc s'abonen per correspondre a propietats de fundacions, exemptes en virtut de l'article 15.1 de la Llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense fins lucratius i dels incentius fiscals al mecenatge . Això fa que la xifra real sigui encara més gran, ja que, com explica Fernando Rivarés —exconseller municipal d'Economia amb ZeC—, hi ha col·legis concertats que estan a nom de fundacions religioses, i obtenen un benefici econòmic d'aquest negoci.

De les cinc ciutats més poblades d'Espanya, només restaria conèixer les dades de Barcelona. Una cosa que no ha estat possible: "No tenim cap contribuent que s'anomeni Església Catòlica (no existeix) i, a més, les dades fiscals són reservades", ha estat la resposta donada des del Consistori de la Ciutat Comtal després de la petició d'aquest mitjà. La xifra de ben segur que no serà inferior als 10 M€, el que permet estimar que l'estalvi en aquestes cinc ciutats supera els 50 M€ anuals.

Uns 600 milions d'euros d'estalvi a tot Espanya

El 2018, Europa Laica va realitzar un estudi —sempre amb un component cabalístic fruit de la inexistent transparència— en què indicava que l'Església Catòlica té al voltant de 100.000 béns immobles a tot Espanya amb els quals s'estalvia al voltant de 600 M€ a l'any per no pagar impostos, "però no només l'IBI" —ressalta el seu portaveu, Juanjo Pic— tampoc les taxes municipals, com la d'escombraries.

A Recuperando fan un compte que concordaria bastant amb el d'Europa Laica, ja que avaluen que l'estalvi és d'un milió d'euros per cada 200 immobles. Ergo, per 100.000 la quantitat no abonada anualment seria de 500 M€.

Puntualitza Juanjo Pic que a totes aquestes xifres caldria posar-los-hi l'afegitó de 'com a mínim', ja que no estan inclosos els béns que es van immatricular fins al 2015, "el dia que se sàpiga aquest llistat i que els ajuntaments ho tinguin valorat pujarà molt més", afirma.

La quantitat ha estat feta pública per Europa Laica —com argument de protesta— en multitud d'ocasions, "i mai ens l'han rebatut. Nosaltres estaríem encantats que, per transparència i democràcia, l'Església o l'Administració donessin les dades reals i, si les nostres són errònies, no tindrem cap problema en demanar perdó".

Les exempcions fiscals de l'Església poden estar prohibides, segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea

Dues són les legislacions principals que doten l'Església d'aquestes prebendes. D'una banda, els acords signats per l'Estat espanyol i la Santa Seu, a Ciutat de Vaticà, el 3 de gener de 1979. En el seu article 4 s'estableix l'exempció total i permanent de la contribució territorial urbana dels temples i capelles destinats al culte; les residències de bisbes, canonges i sacerdots; les oficines de la Cúria diocesana; els seminaris en què es formi al clergat; les universitats eclesiàstiques, i les cases o convents de les Ordres, Congregacions religioses i instituts de vida consagrada.

A més, hi ha l'esmentada Llei de Mecenatge, que, en l'article 15.1 diu: "Estaran exempts de l'Impost sobre Béns Immobles els béns dels quals siguin titulars (...) les entitats sense fins lucratius, excepte els afectes a explotacions econòmiques no exemptes de l'Impost sobre Societats".

Al juny de 2017, un sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va determinar que les exempcions fiscals de què gaudeix l'Església Catòlica a Espanya" pot constituir una ajuda estatal prohibida si les activitats exercides en els locals en qüestió són activitats econòmiques".

A principis del passat mes de gener, la vicepresidenta del Govern d'Espanya, Carmen Calvo, va admetre que l'Església hauria de pagar l'IBI per aquells béns no destinats al culte. Ho va fer abans de reunir-se amb el nunci de papa a Espanya i va rebre ràpida resposta de les institucions eclesiàstiques. Aquestes van adduir que les exempcions naixien només de la Llei de Mecenatge i que estarien disposades a pagar l'IBI si també ho fessin ONGs, fundacions o partits. Van obviar, en aquesta mena d'exercici de docilitat, el fet que aquesta legislació fa una excepció amb els immobles afectes a explotacions econòmiques. Tampoc es van recordar del que s'havia dit per part de la Justícia europea.

"Que els ajuntaments no cobrin l'IBI és una anomalia permesa, ja sigui per por reverencial o per pura ignorància"

El professor i portaveu de Recuperando incideix en un aspecte clau: "No hi ha exempció de l'IBI per als immobles no destinats a l'culte. És una anomalia permesa per ajuntaments de tots els colors, ja sigui per por reverencial o per pura ignorància". Difereix poc en la seva opinió Juanjo Pic: "Els ajuntaments no tenen interès en destapar-ho, perquè saben que és la seva pròpia negligència".

Els consistoris de Barcelona i Lleó són els primers que van començar a cobrar l'IBI. "Sé que l'Església va pagar 4,6 M€ per l'impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) de la Sagrada Família", revela Antonio Manuel Rodríguez. A la ciutat lleonesa es van recaptar 31.000 € sobre un potencial total d'1,4 M€.

A principis de 2020, els governs de València i Cadis van anunciar la seva intenció de començar a passar els rebuts corresponents a aquest impost per aquells immobles no destinats al culte i, a Saragossa, es va aprovar una moció en la mateixa línia —presentada per podem—, que va tirar endavant amb els vots a favor de PSOE, Ciutadans, Podem i ZEC, i la negativa de PP i Vox.

Foto: Segons Recuperando, l'Església va pagar 4,6 M€ per l'impost sobre Construccions de la Sagrada Familia.

"Pagar religiosament és no pagar"

"L'Església ha de tornar el que és nostre i pagar pel que és seu, i no és per una qüestió anticlerical, és que és la llei. Exigir això no és cosa d'esquerres, és democràcia, el problema és que a Espanya no tenim una dreta republicana, laica i federal com passa a la resta d'Europa. Pagar religiosament és no pagar", ironitza Rodríguez

L'assumpte dels béns immatriculats també té el seu què. Segons l'opinió de Recuperando, "l'Església no ha de pagar aquest IBI perquè són béns públics. Pagar l'IBI per un edifici de culte seria com reconèixer que són de la seva propietat i donar validesa a les immatriculacions irregulars ".

Segons les memòries d'activitats de l'Església Catòlica el 2016, 2017 i 2018, i com ja va informar Públic , l'Església va tenir un benefici de 95,2 M€ en tres anys. Són 56,2 M€ de guanys nets i 39 M€ de la liquidació de l'assignació tributària. D'aquesta segona partida, 23,8 M€ es van destinar a finançar a TRECE TV .

En la memòria de 2018, la introducció del qual té el curiós títol d'"El camí de la transparència", s'especifica un superàvit per la gestió de l'assignació tributària de 3,8 M€ (íntegrament destinats al mitjà de comunicació ja comentat). Els ingressos totals en els comptes consolidats van ser de 974,3 M€, mentre que les despeses van ascendir a 954 M€. Per tant, el benefici net de l'Església el 2018 va ser de 20,3 M€. Superior als 16 M€ de 2017 i als 19,9 M€ del 2016.

Els ingressos van provenir, en un 33%, de les aportacions voluntàries dels fidels; 23% de l'assignació tributària; 11% per ingressos de patrimoni i activitats econòmiques; 27% de 'altres ingressos corrents', i el 6% d'ingressos extraordinaris.

Font: https://www.cuartopoder.es/espana/2020/09/28/la-iglesia-se-ahorra-mas-de-50-millones-de-euros-al-ano-por-no-pagar- impostos-a-les-5-ciutats-mas-grans-de-espana /

 

29 de setembre 2020

¿Ha estat sempre l'Església Catòlica a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'espècie humana?

per Víctor Salmerón 

Original en castellà disponible a:
https://lingorab.blogspot.com/2020/09/ha-estado-siempre-la-iglesia-catolica.html?m=1

1.    La religió a la llum de la història

Si donem un cop d'ull atent a la història, en general, la religió ha engendrat més mal que bé. La raó d'això és senzilla: la religió, de qualsevol classe que sigui, promou el caràcter dogmàtic i fustiga el científic; ensenya a creure i no a dubtar. Una societat governada pel dogma és, en general, més procliu a la intolerància i a la virulència de grup. L'objectiu principal de tota religió és objectivar plenament el principi d'identitat i bandejar el de contradicció; l'islamisme és un bon exemple del que dic. És per això que tota religió, per forassenyada que resulti al sentit comú, proclama, sense cap gènere de pudor, tenir la veritat; i per aquesta veritat absoluta molts homes i dones estan disposats a morir si és necessari, per defensar-la dels amants de la impietat. És possible dir, sense ser necessàriament partidari o hostil d'alguna ideologia religiosa cristiana, que les esglésies cristianes —principalment la Catòlica— amb els seus credos i els seus codis morals han objectivat més mal que bé en el món antic i en l'actual; i, pel que sembla, la religió cristiana amb els seus elements constitutius, és a dir, les esglésies, els credos i els codis morals són, en aquest segle, com en els passats, mers esculls dels quals caldria prescindir, d'una vegada per sempre, si és que en realitat es volen materialitzar nous estadis dignes d'homes i dones a l'altura del context en el qual la vida homo-sapiens es desplega. Si en realitat som objectius, hauríem almenys està d’acord en això: l'Església Catòlica, com les evangèliques, gairebé mai ha estat a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'ésser humà; en general ha estat en contra —no sols en aquest segle— de tot allò que pot contribuir positivament i significativament en l'augment d'una vida lliure, feliç i saludable per a l'ésser humà. Un repàs històric no cauria malament. És amb base a això que es pot determinar que el millor llegat que ha deixat a la humanitat aquesta institució —vetusta i rància en excés— és sofriment, ignorància, por, intolerància i misèria de tota classe. Malgrat certes contribucions poc originals en el terreny de l'ètica i altres obres de caritat, no és suficient per a redimir-la de les seves inexcusables mancances; ni l'Església Catòlica ni les altres esglésies cristianes han estat a favor de la felicitat humana, sinó més aviat a favor d'allò que augmenta la misèria interna i externa en el món. Perquè és —objectivament parlant— la pobresa, la malaltia, la ignorància i la misèria en el més alt grau, la condició de possibilitat per a l'existència de tota religió. D'una institució que durant segles ha sembrat les pitjors llavors i que ha contribuït amb els seus actes a l'increment incommensurable de la mentida, la ignorància, la superstició i la intolerància és, doncs, neci esperar una altra cosa que no sigui maldat i crueltat. Encara que a molts els sembli increïble i definitivament absurd, l'Església Catòlica (i les protestants en el seu moment) que es vanten de ser caritatives i humanitàries, es van oposar feroçment a l'estudi científic del cos humà i les seves malalties; no obstant això, la medicina gradualment es va anar obrint pas entre els fangars de la superstició i va començar a desenvolupar-se.

2.    Causes de la malaltia

Per molt de temps, quan l'Església Catòlica i les protestants van dominar realment en els diversos àmbits de la vida social, es va creure infundadament que l'origen de la malaltia es devia a dues causes: d'una banda podia ser l'amonestació o crit d'atenció per part de Déu —ric en misericòrdia i tardà per a l'enuig—, per l’acció pecaminosa del ésser humà, i per altre banda, es creia que la majoria de vegades la causa principal obeïa a l'insidiós maquinar del dimoni, enemic de Déu i, per la mateixa raó, de l'ésser humà. La solució que proposaven els líders religiosos per a superar-la consistia bàsicament en implorar l'ajuda dels sants perquè aquells, com a propers i amics del bon Déu, intercedissin a favor del cessament de la malaltia. Es recomanava també  aconseguir relíquies; això va ser molt popular a l'edat mitjana (i encara ho és). També s'incitava  a les persones que elevessin oracions especials i fessin peregrinacions de tota classe. No obstant això, si un malalt mostrava signes de demència o una altra malaltia mental, immediatament aquell patiment era associat directament amb el diable i es considerava com una mena de possessió, per la qual cosa era ineludible l'exorcisme, una pràctica desagradable i humiliant, sobretot per a l'afligit. Aquesta creença que les malalties que sofrien els cristians es devien a l'acció diabòlica va ser bastant comuna a l'Edat mitjana, i es fonamentava en les teories evangèliques i els escrits dels primerencs Pares de l'Església. La creença en el poder guaridor de la religió cristiana no ha estat eradicat totalment, encara avui en dia molta gent ho continua creient així.

3.    Els miracles i els sants

Les curacions miraculoses que suposadament efectuaven els sants van ser àmpliament cregudes i acceptades per les masses cristianes; se sap que San Francesc Javier encara en vida va ressuscitar a 14 persones. A més d'això, es diu que posseïa el do de llengües, la qual cosa resulta bastant curiosa donat que no li va facilitar la millora del seu mal japonès. Els ossos de santa Rosalia van curar, per molt segles, tota mena de malalties; tanmateix, en ser analitzats per un anatomista competent, William Buckland, va concloure —després d'una recerca exhaustiva— que definitivament eren ossos de cabra (Russell, 1935). A San Josep de Cupertino se li donava per volar de tant en tant; es diu que “cert dia els religiosos el van veure elevar-se fins a una estàtua de la Verge que estava a tres metres i mig d'altura i fer-li un petó al Nen Jesús. Després va resar en l'aire amb intensa emoció” (ACI Premsa, 2020 ), i això no va ser tot; es conta que “el més famós d'aquests successos es va donar quan deu obrers desitjaven portar una creu pesada a una muntanya alta, però no ho aconseguien. Llavors Fra Josep es va elevar per l'aire amb la creu i la va portar fins al cim de la muntanya” (ACI Premsa, 2020 ). Aquesta creença infundada no va disminuir al començament en el terreny protestant.

4.    La superstició, la mà dreta de la crueltat

Les plagues i les calamitats, fenòmens comuns en l'edat mitjana, van ser atribuïdes principalment a l’operar brut del diable i altres a la ira incontrolable de Déu. Per a calmar al bon Déu, els capellans, els lacais dels bisbes, recomanaven a la massa cristiana atribolada que lliurés les seves terres sense cap resistència (Russell, 1935, pàg. 37) a la benefactora i pietosa Església Catòlica, donat que era l'única que podia obrir o tancar les portes del cel a tota aquella massa menestralenca. D'altra banda, també s'imputava a les bruixes de ser les principals culpables de molts infortunis de la vida. Innocenci VIII, que el 1484 va promulgar una butlla papal en la qual reconeixia l'existència d'aquests ens demoníacs, va perseguir, amb l'ajuda d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els subjectes més bondadosos i cristians que han existit —van ser, potser, l'expressió més pura de la mateixa bondat dels cels— amb una incommensurable ferocitat a les dones practicants o sospitoses de tal aberració. La dona —sostenien els clergues—, per la seva feblesa i perversitat, podria ser més fàcilment induïda i subjugada pel desig d'obrar tal transgressió en contra de la llei divina, és a dir, l'eclesiàstica. A Alemanya, entre 1450 i 1550, van ser incinerades més de cent mil bruixes.  Es va arribar a creure, per insòlit que ens sembli avui dia, gràcies a la inesgotable erudició del Martell de les Bruixes, com una cosa molt seriosa que si les tempestats, calamarses i trons assotaven amb prou freqüència a una regió, això es devia en essència a les pràctiques satàniques de les bruixes —que eren dones, per descomptat— atès que eren les més proclius a fornicar amb el diable. En el terreny protestant les coses no van ser, en aquesta època, per a res millor, eren igual o pitjor que els catòlics perseguint dones per sospites de bruixeria.

5.    Més superstició

 Va ser àmpliament creguda la hipòtesi que la pesta bubònica que, en 1680, va assotar durament a Roma, es va originar com a conseqüència de la còlera desmesurada de Sant Sebastià (Russell, 1935, pàg. 37), ja que havia quedat en l'oblit i ja gairebé ningú l'hi resava.  A causa de la gran quantitat de distraccions mundanes que abundaven per onsevulla, va ser necessari construir-li un “monument”  (Russell, 1935, pàg. 37) de grandària colossal perquè aquell mal desaparegués. Per a atenuar la mort negra, que va ser un brou de cultiu per a la reproducció massiva de tota classe de supersticions, en 1348, es donava  mort a nombrosos jueus per a calmar la còlera divina, com un esport o un bon passa temps; s'estima que quinze mil van ser assassinats violentament i dos mil incinerats. El Papa, en tot cas, es va limitar només a condemnar l'acció  (Russell, 1935, pàg. 37). Aquests mètodes, malgrat el supersticiosos i cruents que van ser, se'ls va acceptar com a veritables i va existir una resistència obstinada per part de l'Església Catòlica a la implementació de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37).

6. El desenvolupament científic de la medicina i els seus grans obstacles

a) L'anatomia, la dissecció i la bogeria

L'Església Catòlica i molts sectors del món cristià es van oposar tossudament a l'estudi de la medicina científica  (Russell, 1935, pàg. 37). L’estudi de l'anatomia dels cadàvers va ser vista com una cosa dolenta i perniciosa, donat que podria obstaculitzar la resurrecció de la carn en el judici final. A més, els jerarques religiosos repudiaven el vessament de sang, tot i que no van posar el crit al cel amb la dels jueus. El papa Bonifaci VIII va prohibir obstinadament la dissecció. D'altra banda, un malalt havia de ser atès per un prevere abans que per un doctor, donat que la seva ànima —ja que l'antropologia cristiana és dualista— era més valuosa que el seu miserable cos; i si era pobre, era encara pitjor. Els malalts mentals, més que ningú, van sofrir enormement en mans dels religiosos fanàtics; la bogeria era considerada com una irrefutable possessió diabòlica. Durant segles, els llunàtics van ser víctimes dels pitjors tractes a les presons, perquè es creia que se'ls havia de tractar malament, ja que eren ens del mal i atuells del diable.  Segons el criteri sostingut per Russell:

Durant tota l'Edat mitjana, com hem vist, la prevenció i cura de malalties eren assajades per mètodes supersticiosos o enterament arbitraris. No era possible fer res científic sense l'anatomia i la fisiologia, i aquestes al seu torn, sense la dissecció, a la qual s'oposava l'Església. Vesalius, que va ser qui primer va fer anatomia científica, va aconseguir escapar de la censura oficial durant un temps, perquè era metge de l'Emperador Carles, el qual temia que sofrís la seva salut si li privaven del seu metge favorit (Russell, 1935, pàg. 42).

Creia que eren suficient els mètodes supersticiosos i arbitraris; malgrat aquesta negativa, més tard la fisiologia es desenvoluparia després que l'anatomia. Amb William Harvey, es pot considerar que la fisiologia va aconseguir un caràcter científic; aquest a més va ser el que va descobrir la circulació de la sang. Però els prejudicis de l'Església, malgrat l'avassalladora que es manifestava la ciència emergent sobre aquells, no van ser totalment vençuts.

b) La vacuna

El moment precís se'ls va presentar amb el descobriment de la vacuna; això va estimular la proliferació de tota classe de prejudicis i bajanades:

Els sacerdots (i metges) van considerar la vacuna com a «cartell de desafiament al cel mateix, i encara a la voluntat de Déu»; a Cambridge es va pronunciar un sermó universitari en contra d'ella. Més tard, en 1885, quan va haver-hi una seriosa epidèmia de verola a Mont-real, la part catòlica de la població es va resistir a vacunar-se, amb el suport del clergat. Un sacerdot va exposar: «Si ens trobem afligits per la verola, és perquè hem celebrat un carnestoltes aquest últim hivern, festejant-se la carn, que ha ofès al Senyor». Els Pares Sacramentins, església que estava situada en el cor mateix del districte infestat, van començar a condemnar la vacuna i es va exhortar als fidels perquè confiessin en exercicis devots de diverses classes; sota la sanció de la jerarquia, es va ordenar una gran processó acudint solament a la Verge, i l'ús del rosari, va ser especificat acuradament (Russell, 1935, pàg. 43).

c) Els anestèsics, font de controvèrsia

La troballa dels anestèsics va generar una altra gran controvèrsia en el si de l'ortodòxia religiosa cristiana. Va ser una gran oportunitat perquè els teòlegs sortissin a irradiar i exhibir la seva saviesa mil·lenària, per la qual cosa no van vacil·lar ni un segon a esmolar molt bé les seves fulles teològiques. Simpson, el 1847, va proposar que s'utilitzés en els parts, amb la finalitat de fer menys dolorós el procés d’infantar; l'Església Catòlica, necròfila en el més alt grau i amant de tot el nociu, i tots els sectors conservadors de la societat d'aquesta època s’hi van oposar tossudament; perquè s'havia de complir al peu de la lletra el benvolent veredicte del misericordiós Déu hebreu: “pariràs els fills amb dolor” (Gènesi 16), el cloroform evidentment ho impediria.  Simpson, el seny del qual sobrepassava immensament la gatamoixeria religiosa, va argumentar que Déu va adormir a Adam quan va haver d'extirpar-li la seva costella de la qual va sortir, com per art de màgia, la dona; però el fanatisme religiós malgrat la sensatesa d'aquell no va disminuir.

A manera de conclusió

L'església Catòlica especialment —que és el sistema religiós cristià que encara domina en número i influència en el camp religiós—, sense cap mena de pudor per tots els errors comesos en el passat, encara continua intervenint i emetent vehementment la seva opinió en temes molt espinosos com l'avortament, l'eutanàsia i altres qüestions incòmodes. Però parlant així francament: ¿hauríem de parar esment a una organització tan allunyada de la virtut, usurera i, en certes ocasions —quan en realitat va gaudir de poder i influència política i econòmica en la societat—, fins i tot criminal? ¿Potser la seva postura anticientífica, desfasada i dogmàtica, no ha causat suficient misèria interna i externa en el món per a continuar escoltant la seva opinió, que és més neciesa que una altra cosa?

Bibliografía


ACI Prensa. ( 2020 , setiembre 17 ). 7 hechos sobrenaturales de San José de Cupertino, conocido como el santo volador. Retrieved from ACI Prensa: https://www.aciprensa.com/noticias/7-hechos-sobrenaturales-en-la-vida-de-san-jose-de-cupertino-13084


Russell, B. (1935). Religión y Ciencia. Titivillus

19 d’agost 2020

"El ateo", documental

“El ateo” es un documental, “realizado de puertas adentro de su propia casa”, dirigido por la cineasta marplatense Daniela Reboiras (2020) y protagonizado por Fernando Esteban Lozada.

Esteban Lozada, activista y referente del  librepensamiento en América Latina, es el creador de Ateos Mar del Plata, e integrante de H.I.J.O.S. (Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) Mar del Plata y de la Coalición argentina por un Estado laico.  Autor del documental Los Monstruos no existen, actualmente coordina y dirige un programa radiofónico “La voz del erizo”, un programa de Ateos y Ateas Mar del Plata

El documental tuvo su preestreno en Facebook este pasado domingo vía Activismo Audiovisual, ahora se puede ver en Youtube:

“Este documental realizado durante la primera etapa de la cuarentena, invita a reflexionar acerca de cómo nuestro sentido común y nuestra estructura de pensamiento están fuertemente atravesadas por la enorme influencia que han tenido las religiones monoteístas en nuestra cultura occidental. Entender estos mecanismos de dominación que sostienen este sistema perverso y destructivo es necesario para dejar de reproducirlo y tomar decisiones que nos lleven hacia una vida más emancipada”.

Una entrevista a la directora Daniela Reboiras y a Fernando Lozada en La Capital, Mar del Plata, (“Documental marplatense propone emancipar el pensamiento de la religión”), publicada antes de su preestreno, nos pone en antecedentes del origen y finalidad del documental:

“Lozada se considera un activista que cuestiona el rol de las iglesias y de las religiones en nuestras sociedades contemporáneas.

Este filme, nacido de las muchas charlas que mantiene con su compañera y cineasta, refleja esas mismas inquietudes.

“Mi aporte tiene que ver con pensar en cómo se ha metido la religión cristiana en el sentido común, en nuestra forma de ver el mundo, más allá de lo religioso que uno lo ve de una manera más obvia”, contó Lozada a LA CAPITAL.

Lo que no es tan obvio ni tan directo, dijo, es cómo el pensamiento religioso monoteísta subyace detrás de la visión del mundo actual. “La idea del documental es mostrar cómo la religión se ha metido adentro de nuestras cabezas y cómo se refleja en nuestras vidas y en las instituciones, como en el Estado”, agregó”...

Documental

 Fuente: Fernando Esteban LozadaActivismo Audiovisual  (Facebook), 8 de agosto de 2020