per Víctor Salmerón
Original en castellà disponible a:
https://lingorab.blogspot.com/2020/09/ha-estado-siempre-la-iglesia-catolica.html?m=1
1. La religió a la llum de la història
Si donem un cop d'ull atent a la història, en general, la religió ha engendrat més mal que bé. La raó d'això és senzilla: la religió, de qualsevol classe que sigui, promou el caràcter dogmàtic i fustiga el científic; ensenya a creure i no a dubtar. Una societat governada pel dogma és, en general, més procliu a la intolerància i a la virulència de grup. L'objectiu principal de tota religió és objectivar plenament el principi d'identitat i bandejar el de contradicció; l'islamisme és un bon exemple del que dic. És per això que tota religió, per forassenyada que resulti al sentit comú, proclama, sense cap gènere de pudor, tenir la veritat; i per aquesta veritat absoluta molts homes i dones estan disposats a morir si és necessari, per defensar-la dels amants de la impietat. És possible dir, sense ser necessàriament partidari o hostil d'alguna ideologia religiosa cristiana, que les esglésies cristianes —principalment la Catòlica— amb els seus credos i els seus codis morals han objectivat més mal que bé en el món antic i en l'actual; i, pel que sembla, la religió cristiana amb els seus elements constitutius, és a dir, les esglésies, els credos i els codis morals són, en aquest segle, com en els passats, mers esculls dels quals caldria prescindir, d'una vegada per sempre, si és que en realitat es volen materialitzar nous estadis dignes d'homes i dones a l'altura del context en el qual la vida homo-sapiens es desplega. Si en realitat som objectius, hauríem almenys està d’acord en això: l'Església Catòlica, com les evangèliques, gairebé mai ha estat a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'ésser humà; en general ha estat en contra —no sols en aquest segle— de tot allò que pot contribuir positivament i significativament en l'augment d'una vida lliure, feliç i saludable per a l'ésser humà. Un repàs històric no cauria malament. És amb base a això que es pot determinar que el millor llegat que ha deixat a la humanitat aquesta institució —vetusta i rància en excés— és sofriment, ignorància, por, intolerància i misèria de tota classe. Malgrat certes contribucions poc originals en el terreny de l'ètica i altres obres de caritat, no és suficient per a redimir-la de les seves inexcusables mancances; ni l'Església Catòlica ni les altres esglésies cristianes han estat a favor de la felicitat humana, sinó més aviat a favor d'allò que augmenta la misèria interna i externa en el món. Perquè és —objectivament parlant— la pobresa, la malaltia, la ignorància i la misèria en el més alt grau, la condició de possibilitat per a l'existència de tota religió. D'una institució que durant segles ha sembrat les pitjors llavors i que ha contribuït amb els seus actes a l'increment incommensurable de la mentida, la ignorància, la superstició i la intolerància és, doncs, neci esperar una altra cosa que no sigui maldat i crueltat. Encara que a molts els sembli increïble i definitivament absurd, l'Església Catòlica (i les protestants en el seu moment) que es vanten de ser caritatives i humanitàries, es van oposar feroçment a l'estudi científic del cos humà i les seves malalties; no obstant això, la medicina gradualment es va anar obrint pas entre els fangars de la superstició i va començar a desenvolupar-se.
2. Causes de la malaltia
Per molt de temps, quan l'Església Catòlica i les protestants van dominar realment en els diversos àmbits de la vida social, es va creure infundadament que l'origen de la malaltia es devia a dues causes: d'una banda podia ser l'amonestació o crit d'atenció per part de Déu —ric en misericòrdia i tardà per a l'enuig—, per l’acció pecaminosa del ésser humà, i per altre banda, es creia que la majoria de vegades la causa principal obeïa a l'insidiós maquinar del dimoni, enemic de Déu i, per la mateixa raó, de l'ésser humà. La solució que proposaven els líders religiosos per a superar-la consistia bàsicament en implorar l'ajuda dels sants perquè aquells, com a propers i amics del bon Déu, intercedissin a favor del cessament de la malaltia. Es recomanava també aconseguir relíquies; això va ser molt popular a l'edat mitjana (i encara ho és). També s'incitava a les persones que elevessin oracions especials i fessin peregrinacions de tota classe. No obstant això, si un malalt mostrava signes de demència o una altra malaltia mental, immediatament aquell patiment era associat directament amb el diable i es considerava com una mena de possessió, per la qual cosa era ineludible l'exorcisme, una pràctica desagradable i humiliant, sobretot per a l'afligit. Aquesta creença que les malalties que sofrien els cristians es devien a l'acció diabòlica va ser bastant comuna a l'Edat mitjana, i es fonamentava en les teories evangèliques i els escrits dels primerencs Pares de l'Església. La creença en el poder guaridor de la religió cristiana no ha estat eradicat totalment, encara avui en dia molta gent ho continua creient així.
3. Els miracles i els sants
Les curacions miraculoses que suposadament efectuaven els sants van ser àmpliament cregudes i acceptades per les masses cristianes; se sap que San Francesc Javier encara en vida va ressuscitar a 14 persones. A més d'això, es diu que posseïa el do de llengües, la qual cosa resulta bastant curiosa donat que no li va facilitar la millora del seu mal japonès. Els ossos de santa Rosalia van curar, per molt segles, tota mena de malalties; tanmateix, en ser analitzats per un anatomista competent, William Buckland, va concloure —després d'una recerca exhaustiva— que definitivament eren ossos de cabra (Russell, 1935). A San Josep de Cupertino se li donava per volar de tant en tant; es diu que “cert dia els religiosos el van veure elevar-se fins a una estàtua de la Verge que estava a tres metres i mig d'altura i fer-li un petó al Nen Jesús. Després va resar en l'aire amb intensa emoció” (ACI Premsa, 2020 ), i això no va ser tot; es conta que “el més famós d'aquests successos es va donar quan deu obrers desitjaven portar una creu pesada a una muntanya alta, però no ho aconseguien. Llavors Fra Josep es va elevar per l'aire amb la creu i la va portar fins al cim de la muntanya” (ACI Premsa, 2020 ). Aquesta creença infundada no va disminuir al començament en el terreny protestant.
4. La superstició, la mà dreta de la crueltat
Les plagues i les calamitats, fenòmens comuns en l'edat mitjana, van ser atribuïdes principalment a l’operar brut del diable i altres a la ira incontrolable de Déu. Per a calmar al bon Déu, els capellans, els lacais dels bisbes, recomanaven a la massa cristiana atribolada que lliurés les seves terres sense cap resistència (Russell, 1935, pàg. 37) a la benefactora i pietosa Església Catòlica, donat que era l'única que podia obrir o tancar les portes del cel a tota aquella massa menestralenca. D'altra banda, també s'imputava a les bruixes de ser les principals culpables de molts infortunis de la vida. Innocenci VIII, que el 1484 va promulgar una butlla papal en la qual reconeixia l'existència d'aquests ens demoníacs, va perseguir, amb l'ajuda d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els subjectes més bondadosos i cristians que han existit —van ser, potser, l'expressió més pura de la mateixa bondat dels cels— amb una incommensurable ferocitat a les dones practicants o sospitoses de tal aberració. La dona —sostenien els clergues—, per la seva feblesa i perversitat, podria ser més fàcilment induïda i subjugada pel desig d'obrar tal transgressió en contra de la llei divina, és a dir, l'eclesiàstica. A Alemanya, entre 1450 i 1550, van ser incinerades més de cent mil bruixes. Es va arribar a creure, per insòlit que ens sembli avui dia, gràcies a la inesgotable erudició del Martell de les Bruixes, com una cosa molt seriosa que si les tempestats, calamarses i trons assotaven amb prou freqüència a una regió, això es devia en essència a les pràctiques satàniques de les bruixes —que eren dones, per descomptat— atès que eren les més proclius a fornicar amb el diable. En el terreny protestant les coses no van ser, en aquesta època, per a res millor, eren igual o pitjor que els catòlics perseguint dones per sospites de bruixeria.
5. Més superstició
Va ser àmpliament creguda la hipòtesi que la pesta bubònica que, en 1680, va assotar durament a Roma, es va originar com a conseqüència de la còlera desmesurada de Sant Sebastià (Russell, 1935, pàg. 37), ja que havia quedat en l'oblit i ja gairebé ningú l'hi resava. A causa de la gran quantitat de distraccions mundanes que abundaven per onsevulla, va ser necessari construir-li un “monument” (Russell, 1935, pàg. 37) de grandària colossal perquè aquell mal desaparegués. Per a atenuar la mort negra, que va ser un brou de cultiu per a la reproducció massiva de tota classe de supersticions, en 1348, es donava mort a nombrosos jueus per a calmar la còlera divina, com un esport o un bon passa temps; s'estima que quinze mil van ser assassinats violentament i dos mil incinerats. El Papa, en tot cas, es va limitar només a condemnar l'acció (Russell, 1935, pàg. 37). Aquests mètodes, malgrat el supersticiosos i cruents que van ser, se'ls va acceptar com a veritables i va existir una resistència obstinada per part de l'Església Catòlica a la implementació de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37).
6. El desenvolupament científic de la medicina i els seus grans obstacles
a) L'anatomia, la dissecció i la bogeria
L'Església Catòlica i molts sectors del món cristià es van oposar tossudament a l'estudi de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37). L’estudi de l'anatomia dels cadàvers va ser vista com una cosa dolenta i perniciosa, donat que podria obstaculitzar la resurrecció de la carn en el judici final. A més, els jerarques religiosos repudiaven el vessament de sang, tot i que no van posar el crit al cel amb la dels jueus. El papa Bonifaci VIII va prohibir obstinadament la dissecció. D'altra banda, un malalt havia de ser atès per un prevere abans que per un doctor, donat que la seva ànima —ja que l'antropologia cristiana és dualista— era més valuosa que el seu miserable cos; i si era pobre, era encara pitjor. Els malalts mentals, més que ningú, van sofrir enormement en mans dels religiosos fanàtics; la bogeria era considerada com una irrefutable possessió diabòlica. Durant segles, els llunàtics van ser víctimes dels pitjors tractes a les presons, perquè es creia que se'ls havia de tractar malament, ja que eren ens del mal i atuells del diable. Segons el criteri sostingut per Russell:
Durant tota l'Edat mitjana, com hem vist, la prevenció i cura de malalties eren assajades per mètodes supersticiosos o enterament arbitraris. No era possible fer res científic sense l'anatomia i la fisiologia, i aquestes al seu torn, sense la dissecció, a la qual s'oposava l'Església. Vesalius, que va ser qui primer va fer anatomia científica, va aconseguir escapar de la censura oficial durant un temps, perquè era metge de l'Emperador Carles, el qual temia que sofrís la seva salut si li privaven del seu metge favorit (Russell, 1935, pàg. 42).
Creia que eren suficient els mètodes supersticiosos i arbitraris; malgrat aquesta negativa, més tard la fisiologia es desenvoluparia després que l'anatomia. Amb William Harvey, es pot considerar que la fisiologia va aconseguir un caràcter científic; aquest a més va ser el que va descobrir la circulació de la sang. Però els prejudicis de l'Església, malgrat l'avassalladora que es manifestava la ciència emergent sobre aquells, no van ser totalment vençuts.
b) La vacuna
El moment precís se'ls va presentar amb el descobriment de la vacuna; això va estimular la proliferació de tota classe de prejudicis i bajanades:
Els sacerdots (i metges) van considerar la vacuna com a «cartell de desafiament al cel mateix, i encara a la voluntat de Déu»; a Cambridge es va pronunciar un sermó universitari en contra d'ella. Més tard, en 1885, quan va haver-hi una seriosa epidèmia de verola a Mont-real, la part catòlica de la població es va resistir a vacunar-se, amb el suport del clergat. Un sacerdot va exposar: «Si ens trobem afligits per la verola, és perquè hem celebrat un carnestoltes aquest últim hivern, festejant-se la carn, que ha ofès al Senyor». Els Pares Sacramentins, església que estava situada en el cor mateix del districte infestat, van començar a condemnar la vacuna i es va exhortar als fidels perquè confiessin en exercicis devots de diverses classes; sota la sanció de la jerarquia, es va ordenar una gran processó acudint solament a la Verge, i l'ús del rosari, va ser especificat acuradament (Russell, 1935, pàg. 43).
c) Els anestèsics, font de controvèrsia
La troballa dels anestèsics va generar una altra gran controvèrsia en el si de l'ortodòxia religiosa cristiana. Va ser una gran oportunitat perquè els teòlegs sortissin a irradiar i exhibir la seva saviesa mil·lenària, per la qual cosa no van vacil·lar ni un segon a esmolar molt bé les seves fulles teològiques. Simpson, el 1847, va proposar que s'utilitzés en els parts, amb la finalitat de fer menys dolorós el procés d’infantar; l'Església Catòlica, necròfila en el més alt grau i amant de tot el nociu, i tots els sectors conservadors de la societat d'aquesta època s’hi van oposar tossudament; perquè s'havia de complir al peu de la lletra el benvolent veredicte del misericordiós Déu hebreu: “pariràs els fills amb dolor” (Gènesi 16), el cloroform evidentment ho impediria. Simpson, el seny del qual sobrepassava immensament la gatamoixeria religiosa, va argumentar que Déu va adormir a Adam quan va haver d'extirpar-li la seva costella de la qual va sortir, com per art de màgia, la dona; però el fanatisme religiós malgrat la sensatesa d'aquell no va disminuir.
A manera de conclusió
L'església Catòlica especialment —que és el sistema religiós cristià que encara domina en número i influència en el camp religiós—, sense cap mena de pudor per tots els errors comesos en el passat, encara continua intervenint i emetent vehementment la seva opinió en temes molt espinosos com l'avortament, l'eutanàsia i altres qüestions incòmodes. Però parlant així francament: ¿hauríem de parar esment a una organització tan allunyada de la virtut, usurera i, en certes ocasions —quan en realitat va gaudir de poder i influència política i econòmica en la societat—, fins i tot criminal? ¿Potser la seva postura anticientífica, desfasada i dogmàtica, no ha causat suficient misèria interna i externa en el món per a continuar escoltant la seva opinió, que és més neciesa que una altra cosa?
Bibliografía
ACI Prensa. ( 2020 , setiembre 17 ). 7 hechos sobrenaturales de San José de Cupertino, conocido como el santo volador. Retrieved from ACI Prensa: https://www.aciprensa.
Russell, B. (1935). Religión y Ciencia. Titivillus
