42 anys de concordat... persistent

Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de voluntat política

Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357

Autor: Francisco Delgado Ruiz

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana María Vacas Rodríguez

Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de 2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP— hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació d'aquests acords. És clar... en campanya electoral. 

A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no hi ha voluntat política (real) per fer-ho.

Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE) va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.

Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és a dir, fa 42 anys.

Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i, finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert, aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament, en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat social i política i el context històric.

Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns, concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en assumptes de Defensa i de les forces armades.

La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més, tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més, contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar, ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos polítics.

Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en últim cas, qui hauria d'intervenir és el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i representen a grups i partits que en els seus programes en algun moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les majories absolutes del PSOE.

Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans (persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més, obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos; un fet vergonyant.

Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions d'universitats privades catòliques i a la formació professional, una gran part en mans de l'Església.

D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós, finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis, etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat de 1851.

A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.

La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat, però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions", aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946. Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix estancada.

La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ... les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més— aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya). Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació real entre l'Estat i les religions.

Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat (El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill, com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat: Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere, models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes, socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.

És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats, regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple— que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent hora de situar-nos en la legalitat!

A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa (tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.

Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa, governi, qui governi.

És necessari ofendre la religió amb la raó.

per Dani Rué.

Ja no em passa gaire sovint, perquè darrerament interactuo molt poc. Però un o dos cops l’any (avui tocava), algú em pregunta desafiant: ¿per què, si ets «tan ateu», —com si d’ateu se’n pogués ser molt o poc— et passes la vida parlant de religió?

Parlar de la religió és important. Deia Nietszche que la religió és el pitjor càncer de la humanitat. És la gran mentida que ha marcat l'esdevenir dels éssers humans, col·lectivament i individualment; que ha frenat i frena les llibertats i els drets de les persones; que anorrea les facultats cognitives impedint o dificultant el contacte amb la realitat; que priva el desenvolupament del pensament crític-escèptic i l’intent de donar respostes racionals als interrogants que planteja aquest univers i tot el que conté; que manté persones adultes en estat permanent de credulitat infantil; que ha imposat la tortura, el genocidi i els vetos de tota mena; que va acabar amb 1.000 anys de coneixement al segle IV cremant la biblioteca d'Alexandria; que ha cremat a científics i homes savis per revelar dades incompatibles amb els seus absurds dogmes de l’edat del bronze; que ha cremat i torturat durant segles a molts éssers humans; que ha sotmès a les dones, perseguit els homosexuals i exterminat els ateus; que ha encoratjat l'odi al diferent, el menyspreu als animals i a la naturalesa, el menyspreu a tot aquell que no es quadriculés dins la seva teranyina; que ha creat, inspirat, emparat, justificat i solapat totes i cadascuna de les dictadures feixistes que en el món han existit, antigues i modernes; que ha acabat amb democràcies; que parla de caritat mentre actua amb una immensa avarícia; que s'ha oposat a la ciència, al coneixement i al progrés material, social i intel·lectual; que ha rentat i renta cervells contínuament; que ha inventat els més vils instruments de tortura, etc. etc. etc., la llista seria interminable.

L'historiador alemany Karlheinz Deschner va publicar la seva obra magna en 10 toms: Història criminal del cristianisme, parlant dels seus crims i dels danys infringits a la humanitat amb profusió de dades i cites. Caldria afegir-hi els crims de les altres religions abrahàmiques: Islam i judaisme amb totes les seves sectes.

«La religió ho empudega tot». Christopher Hitchens.

«Amb religió o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent coses dolentes. Però per tal que les persones bones es posin a fer coses dolentes es necessita una religió». Steven Weinberg.

«Religió: control mental, maldat i confusió. Malversació de temps, diners, esforços i sentiments». Richard Dawkins.

«Les causes tradicionals de la creença; la fe, la revelació, el dogma, l’autoritat, el carisma, la saviesa convencional, l'anàlisi hermenèutic dels textos i el resplendor de la certesa subjectiva són generadores d’error i haurien de ser descartades com a fonts de coneixement». Steven Pinker.

Com no parlar de religió?

No hay esperanza para los desposeídos

J. Agustín Franco Martínez.

La esperanza que ofrecen las religiones es un insulto a la inteligencia. Una falsa promesa de futuro y de paraíso sin tener que pedir permiso. Si acaso lo que más se aproxima a una idea cabal de esperanza pueda ser la filosofía budista de la reencarnación (si tal cosa fuera posible), porque al menos contempla otra oportunidad, otras oportunidades, sin prejuicios definitivos. Aunque su camino a la iluminación sea más una huida de toda esperanza y una apuesta segura a la desesperación.

La esperanza que administran las religiones a lo sumo es una esperanza clasista, excluyente e intolerante. Solo admite al club de sus elegidos. No permite el acceso a quienes realmente la necesitan. Y no soporta la discrepancia ni la desobediencia. Las religiones venden una esperanza vana, hueca, apta para sumisos e indecisos. No es esperanza para desposeídos.

Porque si algo tienen los desposeídos es decisión para arrojarse a la deriva e insumisión para doblegar y saltarse las leyes injustas y esquivas. Algunos pensarán que a la fuerza, craso error, ¡por favor, no les quitemos su mérito!, porque lo único que harían «a la fuerza» sería morirse y, en cambio, se resisten, abrazando hasta la última gota de probabilidad para alcanzar el paraíso en vida.

Los últimos no tienen el respeto de quienes lideran las religiones. Tampoco tienen voz propia. Les han suplantado sus deseos y aspiraciones por cuentos infantiles, fantasmas angelicales y laberintos teológicos sin salida ni eco.

La teoría de la relatividad de Einstein es un juego de palabras insensato e ilógico al lado de la retórica religiosa sobre la esperanza y sus promesas, sus paraísos y bienaventuranzas. Sin embargo, es más fácil viajar a la velocidad de la luz que encontrar consuelo en el carácter sedentario y sedante de la esperanza basada en la fe.

Con frecuencia, llegado el momento de la tribulación y la desesperación, las religiones muestran de qué miserable pasta está hecha su retórica esperancista. Ojalá nunca la necesites, amigo, porque descubrirás con desilusión el engaño, el gran fraude. Piensa por ti mismo. No les dejes tu corazón porque se lo comerán vivo. No les dejes tu mente porque te la borrarán por completo. No les creas ni una palabra, es pura cosmética gramatical. Un truco de magia. No hay gracia ni amor ni paraíso. Su (falsa) esperanza se baña en un mar de desgracias que no conocen, aunque les lleguen hasta el cuello, hasta el mismísimo alzacuellos. No tienen autoridad moral para hablar de esperanza. Su esperanza es un abismo de odio misógino, por mucho que tengan a dios siempre en los labios y sus palabras te sepan a miel. Y en fin su esperanza es un canto a la claudicación y al infierno en vida, ideal para el sostenimiento del goce y disfrute de los malvados.

Su lamento por la falta de vocaciones es el síntoma evidente del fracaso de su retórica esperancista. Su desprecio por las esperanzas mundanas es la clave para medir su esquelética ideología sobre la esperanza. Su sermón de odio y represión contra el cuerpo y los placeres sexuales es la marca indeleble de su falsa esperanza.

En plena noche a nadie se le ocurriría pedirle al ciego que le señale por dónde sale el sol. En alta mar a nadie se le ocurriría pedirle al náufrago que le señale por dónde se avista tierra. Por ello no les pidáis a los clérigos ni a los creyentes que os señalen por dónde está la esperanza, os enviarán por el camino equivocado a sabiendas. En su fuero interno lo saben: ¡No hay nada que esperar!, salvo lo que cada uno mismo espere, y esa espera se construye, no es pasiva, no es contemplativa. Contemplar el desastre no es espiritual ni ninguna muestra de fe. Si llega el desastre es porque antes no se construyó la esperanza. Los principales destructores de esperanza son los teólogos, las religiones y sus sagrados administradores. En el desierto de la nada tienen su coto privado de caza, de caza de almas.

En las religiones no hay esperanza para los desposeídos. Su esperanza (la de las religiones) es la contraley necesaria para afianzar los intereses que la ley ya garantiza a los poderosos. La ley les garantiza la propiedad de sus bienes, aunque les sobre para vivir varias vidas. Y la contraley religiosa les garantiza el perdón añadido de los desheredados, para que no les corroa la envidia. La ley les garantiza la inmunidad por sus fechorías. Y la contraley de la fe les asegura por añadidura el silencio cómplice y comprensivo de las víctimas. La ley les premia con escaños por sus ansias de poder. Y la contraley divina les protege doblemente con la adoración y la subyugación de los súbditos.

No hay esperanza para los desposeídos. En la increencia hay más riqueza y libertad y compasión que en las religiones. En el ateísmo la esperanza no se juzga por lo que creas o dejes de creer, sino por lo que construiste con ella y por ella. Es decir: si llegados al abismo tuviste la precaución de construir un puente; si llegados a la soledad tuviste la valentía de ser un ejemplo de fiel compañía; si llegados al infierno tuviste la osadía y el arrojo de escapar y enseñarle la salida a otros.

Uno se sabe en brazos de la esperanza cuando se siente en casa, en casa, cuando sabe que hay quien le Cuida, quien le Ama, quien le Sueña, quien le Acompaña. Y ese tipo de esperanza es muy profana, muy de carne y hueso, muy humana, no es etérea, no es divina, no es un sarpullido de poético misticismo. Quien le comprende, quien le abraza, quien le sigue hasta el fin del mundo, quien le adivina el pensamiento. Quien le corrige, quien le acepta, quien le sana, quien le acaricia. Quien… Quien… ¿Quién?

Proclamar hoy la noche oscura del alma no es más que abrir la veda para la caza de los espíritus disidentes, para arrebatarles la única esperanza verdadera que tienen los desposeídos: la capacidad de construir un mundo mejor para los que vendrán detrás. 

Inmatriculaciones y desidia política

por Alicia Alcalde Villares.

Hace escasos días recibíamos la noticia de que el listado de los bienes inmatriculados por la Iglesia Católica en nuestro país, entre los años 1998 y 2015, había sido remitido a la mesa del Congreso. Tras dos años de obrar en poder del Gobierno de España, finalmente se iba a poner a disposición de los representantes de la soberanía nacional e iba a ser posible su público conocimiento.

La noticia ha resultado ser falsa. El Gobierno de Rajoy, en 2018, cumplía con el mandato aprobado por el Congreso a instancias del PSOE y obtenía una lista parcial (faltan todos los bienes inmatriculados entre 1978 y 1998) de dichos bienes. Dos años después, el propio PSOE, junto con los demás partidos de la coalición de Gobierno, parecen considerar que la ciudadanía española aún no es merecedora de conocer el alcance del expolio monumental perpetrado por los Obispos españoles. Expolio efectuado al amparo de una ley franquista, adecuadamente amañada por el, en su día, Presidente Aznar y con la colaboración inestimable de los Registradores de la Propiedad y que ha supuesto una usurpación al dominio público y privado de unos 40.000 bienes, cifra reconocida en su día por el vicepresidente de la Conferencia Episcopal Fernando Giménez Barriocanal. De esta manera llegamos a lo que es una anomalía en toda Europa y es que una organización privada y en última instancia un Estado extranjero se conviertan en los mayores poseedores de patrimonio por delante del propio Estado español.

El Gobierno de Aragón, tampoco considera que la ciudadanía aragonesa tenga derecho a conocer cuales son los bienes de sus pueblos, parroquias, diócesis, barrios y pedanías, que los Obispos han inscrito a nombre de la Iglesia.

Desde abril de 2018, el Gobierno de Aragón cuenta con el listado del número de bienes inmatriculados por los obispos en cada diócesis aragonesa entre 1998 y 2015, que asciende a 2.023. Este listado se pudo obtener tras la aprobación de una Proposición no de Ley efectuada en su día por Podemos. Falta por requerir a los Registradores el listado con el contingente de los bienes inmatriculados entre 1978 y 1998 y que puede ser un número incluso superior. Téngase en cuenta, a modo de ejemplo, el fervor inmatriculador sufrido por el Arzobispo Elías Yanez en su archidiócesis de Zaragoza durante los años 80, que no dejó prácticamente ningún bien sin inmatricular, e incluso inmatriculó alguno que ya lo estaba. Además de parcial, dicho listado es meramente numérico, queda por conocer la información registral de dichos bienes, para poder saber exactamente de qué bienes se trata y ejercer las acciones necesarias para su reversión al dominio público.

Pues bien, en la primavera de 2019, la asociación MHUEL recibió alentadoras palabras del Sr. Gimeno, el entonces Consejero de Economía y Hacienda del Gobierno de Aragón en el sentido de que se iba a recabar a los Registros esta informacón.

Palabras alentadoras que las inmediatas elecciones diluyeron en el olvido y que su sucesor en el cargo el Sr. Pérez Anadón se muestra extraordinariamente remiso a recordar. Por cuatro veces se le ha solicitado que se reúna con la asociación para tratar de este asunto y otras tantas ha dado la callada por respuesta.

¿Cuál puede ser el interés del Gobierno de España y el de Aragón para escamotear a la ciudadanía una información de tal importancia y envergadura?

¿Puede ser que en las negociaciones con el Vaticano que está manteniendo el Gobierno, estos bienes —o al menos algunos de ellos— se estén utilizando como moneda de cambio?¿A este cambalache se refería el Presidente del Gobierno Pedro Sánchez en su discurso de investidura cuando decía que establecería un nuevo marco de relación con la Iglesia Católica que garantizara la laicidad del Estado.?

Un Gobierno que tiene el Laicismo como un principio esencial de su programa no puede por más tiempo mantener este escándalo monumental oculto. Es hora ya de que la izquierda de este país —cuando llega al Gobierno— deje de tratar a la Jerarquía católica con un temor reverencial absolutamente impropio de los representantes democráticamente elegidos de un Estado de Derecho.