De l'Islam Marroquí a l'ateisme Europeu

Fa uns dies vam rebre una trucada en la què un ex-musulmà que s'identificà com a Murray ens demanava si podíem publicar al nostre blog la seva història, en la que explicava la persecució i amenaces a que estava sotmès al seu país pel fet d'haver-se manifestat públicament com ateu militant.

Seguint la nostra política de recolzar totes aquelles persones que abandonen la seva religió per poder gaudir obertament de la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, aquí us oferim la seva història.

RESUM:

Aquesta és la història personal d'en Murray, un marroquí que —des d'una infància marcada per la por a les ensenyances islàmiques violentes i la repressió al Marroc— comença a qüestionar-se la fe que li han inculcat. En Murray descriu com la curiositat per altres religions, com el cristianisme, percebut com a tolerant, i el contacte amb professors ateus, el van portar a explorar l'ateisme. Finalment, en constatar que totes les religions són construccions humanes, va escollir l'ateisme, tot i que inicialment s'hauria inclinat pel cristianisme si el Marroc hagués respectat la llibertat religiosa. El text també subratlla el perill d'expressar l'ateisme o opinions republicanes al Marroc, un estat teocràtic i dictatorial, i com aquesta llibertat només la va trobar a Europa, on continua criticant obertament el règim marroquí malgrat les amenaces.

La història d'en Murray

La meva relació amb l'ateisme va sorgir per atzar; mai no hauria imaginat que esdevindria ateu.

Durant la meva etapa escolar, odiava l'Alcorà perquè contenia elements que m'espantaven de nen. Per exemple, em pertorbava el fet que el Profeta es casés amb una nena de nou anys, o que Déu ordenés al profeta Abraham degollar el seu fill. A més, tots els professors de les escoles marroquines ens pegaven si no havíem memoritzat correctament l'Alcorà. Si de nen t'oposaves o criticaves els programes escolars que sortien del palau reial, t'acusaven de ser ateu, bahà'í o cristià, i podien empresonar-te o fins i tot matar-te, com ja havia passat amb altres ateus, cristians i marroquins, que van ser detinguts a les presons del Comandant dels Creients, el rei dictador Mohammed VI.

En aquella època, la cadena de TV marroquina emetia sèries mexicanes, i jo me les mirava totes. En alguns fragments, veia com el pastor de l'església parlava amb la gent sense espantar-la. Això em va fer pensar que el cristianisme era una religió tolerant i no terrorista, a diferència de l'Islam, que amb les seves idees terroristes em feia molta por, fins i tot en somnis. Sempre em feia algunes preguntes, com ara: Per què el Profeta es va casar amb una nena de nou anys o Per què no veiem a Déu?.

Però aquestes preguntes sempre es consideraven del diable i dels ateus, i se'm deia que no havia de plantejar-les, que eren una línia vermella. Tot i això, a l'institut, alguns professors eren ateus. La gent els considerava ateus i deien que eren dimonis i infidels, i que no havíem de parlar-los-hi perquè eren enemics de Déu i de l'Islam. En aquell moment encara no sabia gaire cosa sobre l'ateisme, però tot i la por, parlava amb aquests professors, ja que encara no entenia ben bé què significava ser ateu. Francament, admirava el cristianisme només perquè era una religió on no hi havia intimidació i hi havia tolerància.

La meva curiositat per saber més sobre l'ateisme va anar creixent. Amb el pas dels anys, en aprofundir en el tema, vaig conèixer molts cristians i ateus marroquins. Tanmateix, ells no manifesten el seu ateisme per por a la societat islàmica fanàtica i per temor a anar a parar a les presons del dictador depredador, el  Comandant dels Creients, Mohammed VI.

Quan vaig confirmar que totes les religions són, en realitat, creacions humanes, vaig abandonar l'Islam i vaig escollir l'ateisme. Però —sent sincer amb mi mateix— si el Marroc fos un país que respectés els drets humans i els drets de les minories religioses, potser hauria abraçat el cristianisme des de la meva infància. Va ser per casualitat que vaig descobrir l'ateisme, i estic absolutament convençut que totes les religions són una invenció humana.

Al Marroc, no vaig manifestar el meu ateisme perquè hauria estat detingut immediatament per les autoritats del Comandant dels Creients, el dictador Mohammed VI. Fins i tot en el meu pensament era republicà i desitjava que el Marroc esdevingués una república laica, no un regne. No obstant això, no m'era possible treballar pel derrocament de la monarquia il·legítima, dictatorial i teocràtica al Marroc. Només participava en manifestacions amb altres marroquins per reivindicacions socials, i causes semblants..

Quan vaig arribar a Europa, em vaig sentir lliure. Ara demano el derrocament de la monarquia dictatorial en manifestacions a França, Suïssa i Bèlgica, i davant els palaus del rei dictador, Comandant dels Creients, em manifesto per un estat laic no islàmic a París i la seva regió. Malgrat aquesta llibertat, sempre he estat víctima d'insults, amenaces de mort i difamació a les xarxes socials. A vegades, fins i tot al carrer o als Països Baixos, Alemanya i França, per haver criticat o tractat temes herètics sobre l'Islam, o per haver reclamat el derrocament de la monarquia dictatorial al Marroc.

Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Per Jesús Gómez
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació

En aquest text que us presento, examino la relació entre l'ateisme i les seves implicacions morals i polítiques, especialment a través del pensament del Marquès de Sade. Argumento que l'ateisme històricament s'ha centrat menys en refutar l'existència de Déu i més en analitzar els efectes perjudicials de la religió en la societat, com la submissió moral i les estructures de poder jeràrquiques. Tot i que Sade creia que l'eliminació de la religió catòlica portaria a una societat republicana, refuto aquesta tesi demostrant que, en la societat actual, la influència catòlica persisteix tot i el declivi de la fe, i que l'ateisme no garanteix el republicanisme, ja que moltes persones atees prioritzen la comoditat sobre la coherència moral o política. Finalment, arribo a la conclusió que la lluita contra la religiositat segueix sent necessària per denunciar els abusos de poder i les discriminacions que totes les religions poden perpetrar.

Les implicacions socials i polítiques de l'ateisme i la religió avui dia són complexes i no sempre s'alineen amb les expectatives històriques, com les del Marquès de Sade.

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Comentaris resumits sobre el contingut: 

Implicacions socials i polítiques de la religió:

• Visions de Sade sobre la religió i el poder:

  • Sade argumentava que la religió és fonamental en la formació dels ciutadans, substituint l'educació científica per "superxeries" amb l'objectiu de sotmetre l'individu a un poder polític tirànic.
  • La cosmologia cristiana, amb el seu univers jerarquitzat dominat per una figura solitària, normalitza un ordre social i polític similar, fent que la monarquia absoluta o altres tiranies semblin l'única forma de poder que harmonitza amb l'ordre universal.
  • La moral cristiana promou la submissió a la voluntat divina i els seus representants, reprimint els instints carnals (desig sexual, gust per la violència) per evitar el gaudi de la vida terrenal i centrar les aspiracions en una "vana espiritualitat".
  • Això porta la població a suportar les vexacions dels poderosos, ja que les revoltes no només estan prohibides legalment sinó que són moralment reprovables.
  • Les autoritats, tant polítiques com religioses, sovint violen aquestes normes, gaudint dels plaers prohibits a la població, afegint "perversió a la implantació d’una moral repressora".

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • La tesi de Sade (i de la Il·lustració) que el final de l'educació religiosa catòlica portaria al final de la fe i la desaparició del poder polític de l'Església s'ha demostrat refutada.
  • La societat actual, especialment a Europa, no té una religió exclusiva; hi ha múltiples religions (judaisme, islam, budisme, hinduisme, etc.) i, dins del cristianisme, moltes divisions (catolicisme, ortodox, evangèlics, testimonis de Jehovà, mormons, etc.).
  • Aquesta fragmentació religiosa implica una multiplicitat de sistemes morals diferents, fent ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Per exemple, el catolicisme integrista s'associa a posicions conservadores a Europa, mentre que en alguns països llatinoamericans es va identificar amb l'oposició a l'imperialisme capitalista.
  • Tot i que el catolicisme està en regressió com a sistema de valors (degut a l'evolució del model familiar cap a l'acceptació del divorci, el matrimoni homosexual, la planificació familiar, i la poca importància de l'educació religiosa formal), el seu poder continua sent real i indubtable, i "nociu per a la societat en el seu conjunt".
  • Aquest poder catòlic és principalment polític i econòmic, i ja no depèn de les veritables creences de la població ni de l'educació social, familiar o institucional. L'Església ja no necessita fidels, sinó que es manté pels impostos que l'estat li deriva.
  • Qualsevol religió, en la mesura que obtingui més poder, l'exercirà de forma negativa, ja que "implica la negació de la importància d'aquesta vida en favor d'una espiritualitat difícil de copsar", la qual cosa "és una porta oberta a l'alienació de l'ésser humà".
  • L'exercici del poder religiós continua sent perjudicial per a la societat. S'han de denunciar els abusos de poder: l'Església catòlica "continua emparant la pederàstia", l'Islam "dona cobertura a la discriminació de la dona", l'evangelisme "promou un neoliberalisme que sovint és criminal" i el budisme "fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Implicacions socials i polítiques de l'ateisme:

• Visions de Sade sobre l'ateisme i el republicanisme:

  • Sade pressuposava que la proliferació de l'ateisme comportaria un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania. Aquesta tesi il·lustrada assumia que el coneixement de la veritat deslliuraria la gent de la superstició, fent-los lluitar per la seva llibertat.

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • No es pot constatar una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l'ateisme i la solidificació dels valors republicans. Malgrat que el catolicisme està en regressió a la societat actual, l'estat continua sent monàrquic i l'arribada de la República sembla improbable.
  • Això es deu al fet que les conviccions humanes no es construeixen només com un sistema racional, sinó que també estan influenciades per les emocions. Moltes persones accepten conviccions perquè "els fan sentir bé", no necessàriament per raonament, i això no implica que actuïn en conseqüència si implica incomoditat.
  • L'ateisme pot ser atractiu perquè "sembla que ens deslliura d'obligacions morals" i permet sentir-se "transgressors" o desvinculats de la part més retrògrada de la societat.
  • No obstant això, ser ateu implica la responsabilitat de les pròpies decisions, ja que no hi ha una divinitat que dicti què fer, la qual cosa és "incòmode o, fins i tot, angoixant" des d'un punt de vista moral, segons autors com Diderot o Sartre.
  • Moltes persones es defineixen com a atees fins que l'ateisme "deixa de ser còmode". Així, molts ateus estan disposats a casar-se per l'Església, batejar els seus fills o matricular-los en escoles religioses si això els convé, sense un examen rigorós del seu sistema de valors.
  • La manca de repressió estatal envers l'ateisme ha reduït la pressió social, però també ha fet que l'ateisme hagi perdut part del seu atractiu anterior; l'ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un "friki".
  • Això explica la "poca incidència de l'ateisme en la formació de valors republicans" i la percepció que l'ateisme és només "un matís més en el conjunt d'opinions de qualsevol persona".

Conclusió general:

• Tot i que el Marquès de Sade era massa optimista en les seves prediccions, la regressió del catolicisme i l'actitud poc militant dels ateus no han consolidat una societat republicana.
• No obstant això, la lluita contra la religiositat segueix sent necessària i important, ja que el poder de l'Església catòlica i d'altres religions continua sent perjudicial per a la societat.
• La tasca de la lluita atea és "dura i complexa" i ha de ser crítica, però sense caure en -fòbies (com la islamofòbia), evitant el feixisme com a company de viatge.
• L'ateisme militant implica una posició incòmoda, sent crític i denunciant els problemes (abús de poder, discriminació, neoliberalisme, quietisme), ja que no fer-ho "esdevé còmplice".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

En les meves sabates… Albert Riba

 

Article publicat a la Revista Catalunya

Albert Riba, d’Ateus de Catalunya, barceloní, graduat en Sociologia i actualment funcionari emèrit, participà en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (1964) i dècades més tard va ser el fundador d’Ateus de Catalunya (1994), on segueix militant.

Albert Riba

Des de la tradició llibertària tenim uns quants “clàssics” ateistes en format facsímil i assaig. Déu i l’Estat de Mikhail Bakunin o Les 12 proves de la inexistència de Déu de Sebastián Faure. Creus que la cultura llibertària ha consolidat un lliurepensament contrari i qüestionador del conservadorisme ultramuntà de l’Església Catòlica a Catalunya?

La tradició llibertària ha estat un factor important en la consolidació del pensament ateu i de posicions no creients, però els darrers 90 anys no s’ha pogut recuperar aquella influència que va tenir a principis del segle passat. Inclús avui en dia la laïcitat és una cosa rara sols defensada per quatre gats: el que mola és el multiculturalisme religiós, que és una forma d’apuntalar l’Església catòlica i els seus privilegis.
Encara que hem tingut algunes col·laboracions, els llibertaris que estan amb nosaltres hi són a títol individual. Sembla que la religió fa por, però encara que hi hagin motius per pensar-ho, si volem una societat millor hem de canviar la nostra actitud amb les religions.

Quines activitats, campanyes i acció propagandística treballeu des d’Ateus de Catalunya?
Malauradament les nostres capacitats són molt minses, però mantenim una oferta de xerrades i debats que estan a disposició de casals, clubs, associacions, etc; assessorem tots els casos de consultes en relació a l’apostasia i mantenim informació actualitzada al web; participem de relacions amb altres opcions de consciència; mantenim un web amb força informació i una revista digital en un blog de nom Gaietà Ripoll; disposem d’una biblioteca especialitzada… I actualment treballem la reinstauració de tertúlies, i l’ajuda a fer cerimònies civils pels moments importants.

Fa uns quants anys es va fer una acció propagandística d’Ateus de Catalunya al busos de TMB de la ciutat de Barcelona. Per què sou tant poc visibles?
Després d’aquella experiència, que va ser molt positiva, l’Església i els seus adlàters van començar una ofensiva que els està donant molt bon resultat: fer veure que no existim, fer veure que no som persones normals, pressionar els mitjans i als polítics i impulsar el multiculturalisme, acció a la que s’han sumat les esquerres amb entusiasme.
Les institucions, regides per polítics o religiosos o multiculturalistes ens reben cordialment però no fan res de res: ni laïcitat, ni recuperació de béns immatriculats (inscrits en el registre de la propietat sense títol) ni denúncia i derogació del concordat preconstitucional, ni la substitució de la llei de llibertat religiosa per una llei laica de llibertat de consciència, retirada de totes les ajudes econòmiques i fiscals a l’Església catòlica, derogació del delicte de blasfèmia (aquí anomenat delicte d’ofensa als sentiments religiosos), etc.
Un altre aspecte a assenyalar és que el jovent en general no són creients i ja els sembla suficient, sense pensar que en un futur no molt llunyà podria girar-se la truita i tornar a la religió obligatòria.

El conflicte àrab-israelià avui dia viu una escalada mortífera que ningú pot preveure com acabarà. Quina mirada podem fer des de l’ateisme cap aquest conflicte? Sense el fet religiós i tot el que comporta quan es vincula al poder polític, com canviarien les relacions humanes i els conflictes sociopolítics?
Com tots sabem les religions serveixen, entre d’altres coses, per justificar i blanquejar les accions polítiques, incloses les guerres. En el cas actual de la guerra entre semites israelians i palestins, els israelians esgrimeixen que el seu déu Jahvè els va donar fa més de 5000 anys la terra de Palestina i que tenen tot el dret a ocupar-la amb tots els estris necessaris, incloses les armes, contra els seus habitants —dones, vells i nens inclosos— com va fer Jahvè a Jericó i altres llocs. Les dades històriques han estat refutades amb proves per estudiosos de prestigi [1].

Un món sense religions seria sens dubte millor, encara que hem de fer-nos dues preguntes: és possible l’existència de societats sense religions? En algun moment de la història les religions van ser un factor de supervivència?
La meva opinió és que en el procés evolutiu que ens ha portat fins als nostres dies, les circumstàncies climàtiques, les geològiques, el fet de ser caçadors i caçats, les guerres pel menjar, etc., s’enfronten millor les dificultats en un grup col·laboratiu que individualment o en grup competitiu. I per aquesta feina es va inventar la religió. Però d’això a predicar que ens fa falta ara hi ha un abisme. Les religions han col·laborat activament en crear circumstàncies en què sembli que la religió és necessària. Un dels exemples més risibles, encara que tràgic, són les guerres on els déus ajuden als dos bàndols.

Des de les esquerres, en un ventall ampli, es considera positiu que les cultures religioses amb les que convivim han de poder tenir espais de culte a casa nostra. Què en penses?
Estic a favor de la llibertat de pensament, de consciència, i religiosa. Però jo defenso el dret a què les religions disposin de centres de culte sempre que se’ls paguin ells. Una possible solució seria que TOTS els centres de culte de TOTES les religions, inclosos monestirs, ermites, escoles, seminaris, etc., passin a propietat de les institucions públiques i que es cedeixi l’ús a totes les religions que ho demanen per fer-ne un ús raonable amb la condició que paguin les despeses, el manteniment i un lloguer simbòlic.

Defensar el dret a tenir local de culte, incloses les opcions de consciència no religioses, SÍ. Negar-nos a mantenir amb els nostres diners cap despesa de les religions, també.

---

[1] La Biblia desenterrada: una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman

Quantes maneres hi ha de no creure en Déu?

Remenant per la xarxa hem trobat aquesta classificació, que pot servir de base per fer una tertúlia, què n’opineu?

Quantes maneres hi ha de no creure en Déu?

Per Dan Merica, CNN

Almenys sis, segons un nou estudi.

Dos investigadors de la Universitat de Tennessee van descobrir que entre els ateus i agnòstics hi ha des d'activistes antireligiosos fins a no creients que, tanmateix, compleixen certs ritus religiosos.

“La idea principal és que la comunitat no creient és ontològicament diversa”, van escriure els doctorands Christopher Silver i Thomas Coleman.

“Aquestes categories són un primer acostament al tema”, li va dir Silver al llec Raw Story. “En 30 anys hi podria haver una classificació de 32 tipus”, va afegir.
Silver i Coleman van establir les sis categories de no creients després d'entrevistar 59 persones.

1) Ateu/agnòstic intel·lectual

Aquest tipus de no creient cerca informació i estimulació intel·lectual sobre l'ateisme. Els agrada debatre i argumentar, sobretot en llocs populars d’Internet.

Solen ser versats en llibres i articles sobre religió i ateisme i tendeixen a citar aquestes obres amb freqüència.

2) Activista

Aquesta classe d'ateus i agnòstics no en tenen prou de no creure en Déu; volen dir a la resta per què rebutgen la religió i per què creuen que la societat estaria molt millor si tots seguíssim el seu exemple.

Tendeixen a pronunciar-se sobre causes polítiques com els drets dels homosexuals, el feminisme, el medi ambient i la protecció animal.

3) Agnòstic cercador

Aquest grup està format per persones que no dubten de l'existència de Déu, però tenen una ment oberta i reconeixen els límits del coneixement i l'experiència dels éssers humans.

Silver i Coleman sostenen que el grup està format per persones que solen qüestionar les pròpies creences i que “no mantenen una posició ideològica ferma”.

Això no vol dir que estiguin confosos, diuen els investigadors, sinó que tendeixen a abraçar la incertesa.

4) Antiteista

Aquest grup manifesta la seva oposició a la religió ia les creences religioses, generalment posicionant-se com a “diametralment oposats a la ideologia religiosa”, expliquen Silver i Coleman.

“Els antiteistes observen la religió com a ignorància i creuen que qualsevol individu o institució associada a ella és retrògrad o perjudicial per a la societat”, van escriure els investigadors. “L'antiteista té una entesa clara (i en la seva visió, superior) de les limitacions i el perill de les religions”, afegeixen.

Aquestes persones són franques, fidels i, de vegades, bel·ligerants sobre la seva posició. Creuen que “les evidents fal·làcies de la religió haurien de ser abordades agressivament”.

5) No teista

El grup més petit d'aquests sis és el dels no teistes, persones que no s'hi involucren ni amb la religió ni amb l'antirreligió.

Pot ser tractada en alguns casos d'apatia o desinterès.

“Un no teista no es preocupa per la religió”, diuen els autors. "La religió no juga cap paper en la seva consciència o cosmovisió i no té cap interès en el moviment ateista o agnòstic", afegeixen.

"Senzillament no creuen i la seva falta de fe es tradueix en una absència de la religió en qualsevol de les seves formes", expliquen Silver i Coleman.

6) Ateu ritual

No creuen en Déu, no s'involucren amb la religió i solen pensar que no hi ha vida després de la mort, però aquesta mena de no creients s'adhereix als ensenyaments d'algunes tradicions religioses.

"Les entenen més com a ensenyaments religiosos sobre com viure i assolir la felicitat que com un camí a l'alliberament transcendent", van escriure. "Per exemple, aquests individus poden participar en ritus específics, cerimònies, oportunitats musicals, meditació, classes de ioga o festivitats", indiquen.

Per a diversos no creients, la seva participació en aquests ritus es pot explicar en tradicions familiars. Per altres, es tracta d'una connexió personal amb el “profund simbolisme” inherent als ritus, creences o cerimònies religioses, asseguren els investigadors.

Si has llegit aquest article segurament ets ateu.

Fes-nos algun comentari sobre si aquesta classificació es correcta i si et sents identificat amb alguna de les categories.

Acomiadar-se sense creus

Cada vegada se celebren més cerimònies laiques per acomiadar els difunts. Les misses de funeral i les absoltes solen ser coses de vells i queden cada vegada més lluny de les noves generacions.

Tanmateix, si bé a les ciutats grans els tanatoris estan adequats tant per cerimònies religioses com laiques, no és així en molts pobles mitjans i petits, en els que els familiars de la persona laica, agnòstica o atea no tenen l’opció d’acomiadar-la en un lloc que no sigui l'església.

Aquest és el cas del nostre consoci Jordi Gras de Santa Coloma de Queralt, que ens va fer arribar la seva queixa en aquest sentit i que reclama poder disposar d’un lloc adequat per poder acomiadar les seves persones estimades sense imposicions de tipus religiós:

Necessitem un local on acomiadar d'una altra manera els difunts.

per Nati Moncusí i Jordi Gras

article publicat a la revista La Segarra (Any XLIV, Nº527-528, juliol-agost 2023) de Santa Coloma de Queralt 

Els dos moments més importants en la vida d'una persona són el del naixement i el de la mort. En néixer poca cosa podem fer. Som uns espectadors passius i inconscients; per raons biològiques estem poc desenvolupats i ens falten encara uns anys per assolir un estatus que ens permeti prendre decisions.

En el moment de la mort, paradoxalment, encara que ja no hi som, sí que prèviament al moment final hem pogut comunicar a familiars i amics com volem que sigui el nostre funeral. D'això va aquest escrit, del dret que tenim tots a determinar com volem que sigui la nostra cerimònia de comiat de la vida.

Església de Santa
Coloma de Queralt

Actualment a la nostra vila no hi ha un local adequat per poder realitzar aquestes cerimònies. Només hi ha l'església parroquial per realitzar el ritual catòlic. Hi ha molts convilatans que no troben cap sentit a acomiadar els seus difunts segons aquesta fórmula, sigui perquè professen una altra religió o perquè no en professen cap.

En el cas que el difunt sigui fidel d'una religió diferent de la catòlica, el local que reivindiquem li permetria practicar el seu ritual amb la simbologia corresponent, mentre que en el cas d'una cerimònia laica, el contingut seguiria les instruccions deixades pel difunt o bé les indicacions de la família i amics. Volem que aquest text serveixi per reflexionar sobre aquesta qüestió. Som conscients que la nostra vila té prioritats més peremptòries i que els recursos són limitats, però creiem que aquesta necessitat ha d'estar present en el llistat de feines pendents de la nostra comunitat.

Ara les persones que volen exercir aquest dret s'han de traslladar a Igualada, a Montblanc o a l'Espluga de Francolí. Considerem que Santa Coloma de Queralt ha de disposar d'un local d'aquestes característiques que faci servei als colomins i a la Baixa Segarra en general.

Per a més és informació sobre aquest a sol·licitud, feu clic aquí

Nit de les religions 2023 - La xerrada

Amb motiu de les xerrades programades per La Nit de les Religions, el passat 21 d'octubre, entre socis i simpatitzants, ens vam reunir 16 persones al local social d'Ateus de Catalunya per parlar del delicte de blasfèmia.

La presentació va anar a càrrec del president de l'Associació, Albert Riba, i va ser tramesa per Internet.

La transmissió (per Jitsi) va ser gravada en vídeo. 

Si no la vàreu poder seguir en directe, feu clic sobre la imatge i veureu la presentació de l'Albert Riba, que té uns 40 minuts de durada.

Si voleu veure només els textos de la presentació, feu clic sobre la imatge.

Un cop oberta la presentació, desplaçant el cursor del ratolí a baix a l'esquerra, apareixerà el control de desplaçament de les diapositives.  

 Feu els vostres comentaris!

L'Engany de la Religió

Us presentem la versió en català del llibre de Richard Dawkins «The God Delusion», que ha traduït el nostre consoci Jordi Gras amb el títol de «L'engany de la religió» i que ha comptat amb el suport de l'Associació d'Ateus de Catalunya. 

Un eminent científic —i el més notable ateu mundial— afirma la irracionalitat de la creença en Déu i el penós mal que la religió ha infligit a la societat, des de les Croades fins al 11-S. Amb rigor i enginy, Dawkins examina a Déu en totes les seves formes, des del tirà obsessionat pel sexe de l'Antic Testament, fins al més benigne rellotger celestial de la Il·lustració. Dissecciona els principals arguments de la religió i demostra l'aclaparadora improbabilitat d'un ésser suprem. Explica com la religió encoratja les guerres i fomenta el fanatisme. L'engany de la religió mostra de manera convincent que la creença en els Deus no sols és errònia, sinó que és potencialment mortal. També ofereix una animada introspecció dels avantatges de l'ateisme per a l'individu i la societat, i realitza una apreciació més clara i veritable de les meravelles de l'Univers que la que qualsevol creença pogués mai mostrar.

Richard Dawkins va néixer a Nairobi (Kenya) l'any 1941 de pares britànics. És un etòleg, zoòleg, teòric evolutiu i escriptor de divulgació científica. Va estudiar a Oxford on es va doctorar sota la direcció del Premi Nobel Nikolaas Tinbergen. Del 1995 al 2008 va ocupar la càtedra Charles Simonyi a Oxford encarregada de promoure la divulgació i la comprensió de la ciència entre el gran públic. Ha publicat nombrosos llibres i articles, sovint polèmics. Entre ells destaquen The Selfish Gene (1976) i The God Delusion (2006), que va ser un best-seller amb vendes milionàries en el món anglòfon, i que us oferim aquí en la seva versió catalana com L'engany de la religió. En aquest llibre desfà tots els arguments en favor de l'existència d'un déu personal, rebutja que a partir dels textos —dits sagrats— es pugui fonamentar una moralitat i exposa els efectes perniciosos de les creences religioses sobre la humanitat.

L'any 2006 Dawkins va crear la Fundació Richard Dawkins per a la Raó i la Ciència (https://richarddawkins.net) amb l'objectiu de promoure el coneixement científic i una visió secular del món. Avui Richard Dawkins se situa entre els intel·lectuals públics més coneguts del món (Wiquipèdia).

Per a més informació sobre el llibre, escriviu un correu electrònic a info@ateus.org

DE LA NECESSITAT DE L'ATEISME MILITANT

La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus. 

El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.

En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa. 

En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament. 

Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes. 

Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.  

L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països. 

Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem. 

Miguel Hernández Alepuz 
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)

Diari ARA - Informe Ferrer i Guardia

Us recomanem llegir aquest interessant informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que ha elaborat Montse Riart pel diari ARA:

Cada cop menys religiosos: més del 50% dels menors de 34 anys no són creients

La majoria dels alumnes trien assignatures alternatives a la religió i els contribuents que destinen diners a l'Església cauen a mínims històrics.

Entrevista a Kamchatka

 

Albert Riba

Albert Riba: “Els ateus estem disposats a dubtar de qualsevol cosa però per als creients la inexistència de Déu és una hipòtesi incorrecta”

Ovelles negres

Marc Cabanilles

Versió original en castellà a LEVANTE

Foto: acracia.org

Poc (i gairebé sempre malament), es parla de les anomenades ovelles negres d'un grup, de la família, d'una organització, d'una col·lectivitat.

Dues teories intenten explicar l'origen de l'expressió “ovella negra”.

Una ve de la faula bíblica, on es jutja un pare que perdona el seu fill malgrat ser l'ovella perduda.

L'altra sembla venir d'un relat d'Ítalo Calvino, on explica que en un poble on tots els seus habitants eren lladres, vivien en harmonia i hi havia un equilibri perquè tots robaven tothom. Fins que va arribar una nova persona que es va negar a aquesta vida. A partir d'aquí, van néixer les desigualtats entre rics i pobres, els contractes i els salaris perquè uns robessin per altres. I finalment el nou veí va morir de gana per no voler robar.

Per a una “ovella negra”, la situació normal és seguir les seves pròpies idees però mantenir la ment oberta a les noves, aprendre de les experiències viscudes, fomentar la curiositat per quant l'envolta, trencar amb la inèrcia quotidiana i saber escoltar les aportacions externes. Tot això requerirà de molta mà esquerra (deixarem aquesta expressió per a un altre article), molta reflexió, molta constància, i per descomptat, de molt valor per quan les decisions que prengui, no concordin amb el que la majoria espera. Perquè el més còmode, el menys conflictiu, el que fa que no es noti la presència, el que permet “integrar-se” a la societat sense cap esforç, és seguir les normes “de sempre”, continuar amb les tradicions sense mirar la seva bondat, utilitat o vilania, creure's les "creences"que t'imposen des que neixes només pel fet de ser-les.

En canvi ser "ovella negra", actuar com a "ovella negra", o que et titllin d'“ovella negra”, implica —a més d'un esforç titànic per explorar noves formes de comportament— ser el blanc de les crítiques dels qui mai no van alçar la seva veu, exposar-se al rebuig dels que s'espanten davant del que és diferent, sotmetre's al judici esbiaixat dels que mai intentaran canviar res. Crítiques, rebutjos i judicis, derivats d'un desconeixement del que significa no deixar-se controlar, no deixar-se domesticar, no deixar-se esmicolar, tenir iniciatives pròpies.

Estar programats per creure que allò de sempre és el correcte i el millor, és la garantia que es veuran amb mals ulls qualsevol indici de rebel·lia, qualsevol intent de contestació, l'exploració de nous camins, la posada en pràctica dels somnis. Anar a contracorrent, en diran, quan la realitat és que la contracorrent és reprimir els desitjos, no intentar dur a terme els somnis, frustrar el talent, conformar-se amb la vida que et diuen t'ha tocat viure, no actuar per creure que ja vivim al millor dels mons possibles.

Si ens meravellem i cuidem una flor rara, amb més raó ens hauríem de meravellar i tenir cura de les rareses de les “ovelles negres”, garantia de llibertat, d'esperit crític, d'afany de superació, en definitiva, garantia d'un progrés social i espiritual , avui dia més necessaris que mai davant dels terribles embats, castrants i tòxics, que moltes vegades —i gairebé de forma contínua— rebem des de tots els àmbits (família, amistats, política, educació, mitjans de comunicació, economia, religió,..).

En temps de massificació, de globalització, quan tot ens empeny a actuar, a vestir, a menjar, a gaudir amb uniformitat, temps en què la rebel·lia s'intenta equiparar al delicte, ser “ovella negra” és la millor, molt eficaç i més noble contribució que es pot fer al progrés d'una humanitat, que de tant de caminar en la mateixa direcció, ha perdut el nord, i per tant, també desconeix on és el sud, l'est i l'oest.

Deia Antoine de Saint-Exupery a la seva obra El Petit Príncep que:

“el món sencer s'aparta quan veu passar una persona que sap on va” 

Només cal recordar aquestes paraules per intentar valorar, saber protegir i poder fomentar les diferències, aprofitant les virtuts, la valentia i l'autenticitat de les “ovelles negres” l'existència de les quals sempre es debat entre la traïció i la supervivència.

 

Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.

Deixeu-me en pau

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en: levante-emv.com.
(Traduït al català amb permís de l’autor).

Pot sonar lleig o dur, però —des del meu punt de vista— la religió consisteix bàsicament en entrenar la ment perquè ignori l'evidència i la lògica, basant-se únicament en la fe. I per si això no fos prou, a sobre sentir orgull d'això en comptes de vergonya.

Un cop fixat aquest punt de partida, diré que m'importa un rave la religió que cadascú tingui, sigui cristiana, musulmana o jueva.

Simplement em sembla ridícul i una pèrdua de temps, intentar desxifrar el que uns llibres de fantasies i mitologies antigues (Bíblia, Alcorà i Torà), vulguin dir sobre la vida actual, donat que van ser escrits fa centenars o milers d'anys. Tot i això, i per respecte, jo sempre lluitaré perquè hi hagi llibertat de consciència, per a qui vulgui ser cristià, musulmà o jueu.

Però compte! Atès que no crec en cap d'aquestes fantasies, no deixaré que cap creient (sigui persona o institució), que ningú ni res, puguin dictar com he de viure la meva vida. Se me’n fot el que digui la Bíblia, l'Alcorà o la Torà.

Els creients tenen dret a no avortar, a no divorciar-se, a no menjar porc, a no fer ús de l'eutanàsia i morir patint; tenen dret a practicar les relacions sexuals només per procrear, a casar-se només amb persones de l'altre sexe; tenen dret a no voler veure certes pel·lícules o no llegir certs llibres... però no tenen cap dret a dir-me a qui he d’estimar, com he de morir, què he de menjar, com he de vestir, de quina cultura puc gaudir, quins llibres puc llegir, quines pel·lícules puc veure, quin sexe practicar i amb qui.

No tenen ni l'autoritat ni el dret a basar-se en les seves creences particulars, per redactar lleis i comportaments obligatoris per a tothom.

Jo no sé què més fer perquè s'entengui que no m'importen gens les funestes religions. No sé què més dir per deixar clar que no vull saber res d'elles. No sé a qui o on recórrer perquè no m’afectin unes lleis basades en llibres tan irracionals, tan desfasats, tan absurds.

No pots obrir la maleïda Bíblia, l'infumable Alcorà o la troglodita Torà, i dir-me que el capítol tal, versicle qual, m'obliga a viure i comportar-me d'una determinada forma.

No m'importa. No crec en el que puguin dir aquests llibres anacrònics, escrits per no se sap qui, traduïts d'unes llengües a altres per tampoc se sap qui, modificats en multitud d'ocasions a força de ganivetades i baralles en conclaves i concilis, o ocultats segons conveniència de l'autoritat eclesiàstica de torn. No m'interessen uns llibres els continguts dels quals són arbitràriament interpretats per un capellà, un imam o el rabí de torn i per tant, fàcilment utilitzables com a instrument de manipulació i submissió.

Bíblia, Alcorà i Torà són font permanent de conflicte perquè van ser escrits en unes èpoques amb uns costums, una ètica, uns tabús i uns codis morals que res tenen a veure amb la societat actual.

Bíblia, Alcorà i Torà són un perill ja que tota doctrina no evolucionada, que pertanyi a uns pocs, que no admeti cap crítica, que no afavoreixi la dissensió ni el debat, només pot derivar en un instrument sancionador i de control.

Per tant, qui cregui en això és qui ha de viure segons això. No jo.

Estic cansat d'aquestes discussions interminables i inútils amb persones que defensen coses que ni entenen ni saben explicar, i que simplement repeteixen, com papagais, allò que en l'adolescència els va ser gravat en el cervell sense el seu consentiment, precisament, aprofitant que, sota l'autoritat de pares i mestres, la seva opinió no compta. Actitud papagaiesca agreujada «gràcies» a una educació alienant i acrítica, que incapacita moltes persones per raonar de forma lògica i científica.

I abans que algú m'ho indiqui, diré que aquestes reflexions no van contra els que des de la seva fe, fan de l'amor al proïsme o de la solidaritat el seu punt de referència. Però sí han de ser conscients que amb la seva pertinença a una determinada religió, que amb el seu suport moral i econòmic, que amb la seva falta de reflexió i crítica, estan donant suport unes parafernàlies indecents, unes actuacions mafioses i unes estructures mastodòntiques, ja siguin la Cúria Romana, l'entramat Sunita-xiïta-Sufí-wahhabita, o el Consell del Gran Rabinat, dels que el mateix Crist (cas d’haver existit) o Mahoma sentirien autèntica vergonya.

Si jo vingués amb el conte que sóc un ocell, parlés com a tal, em comportés com a tal, segurament la societat, en comptes de donar-me escaiola, m'apartaria i em posaria sota tractament psiquiàtric. En canvi, a les religions, amb tota la seva parafernàlia absurda i indemostrable, no només no se les aparta o se'ls psicoanalitza, sinó que se'ls regala tota l’escaiola del món en forma de subvencions, exempcions fiscals o privilegis.

Les religions van néixer amb la ignorància, han aconseguit sobreviure pel control i la por que exerceixen, i l'esperança és que morin per la ciència i el coneixement.

Mentre arriba aquest moment, parin les religions en el seu afany d'imposar a tot ésser vivent la seva forma d'interpretar la realitat i les seves normes de vida. No tenen cap dret a això.

Així que, si us plau, si més no a mi, deixeu-me en pau.

És necessari ofendre la religió amb la raó.

per Dani Rué.

Ja no em passa gaire sovint, perquè darrerament interactuo molt poc. Però un o dos cops l’any (avui tocava), algú em pregunta desafiant: ¿per què, si ets «tan ateu», —com si d’ateu se’n pogués ser molt o poc— et passes la vida parlant de religió?

Parlar de la religió és important. Deia Nietszche que la religió és el pitjor càncer de la humanitat. És la gran mentida que ha marcat l'esdevenir dels éssers humans, col·lectivament i individualment; que ha frenat i frena les llibertats i els drets de les persones; que anorrea les facultats cognitives impedint o dificultant el contacte amb la realitat; que priva el desenvolupament del pensament crític-escèptic i l’intent de donar respostes racionals als interrogants que planteja aquest univers i tot el que conté; que manté persones adultes en estat permanent de credulitat infantil; que ha imposat la tortura, el genocidi i els vetos de tota mena; que va acabar amb 1.000 anys de coneixement al segle IV cremant la biblioteca d'Alexandria; que ha cremat a científics i homes savis per revelar dades incompatibles amb els seus absurds dogmes de l’edat del bronze; que ha cremat i torturat durant segles a molts éssers humans; que ha sotmès a les dones, perseguit els homosexuals i exterminat els ateus; que ha encoratjat l'odi al diferent, el menyspreu als animals i a la naturalesa, el menyspreu a tot aquell que no es quadriculés dins la seva teranyina; que ha creat, inspirat, emparat, justificat i solapat totes i cadascuna de les dictadures feixistes que en el món han existit, antigues i modernes; que ha acabat amb democràcies; que parla de caritat mentre actua amb una immensa avarícia; que s'ha oposat a la ciència, al coneixement i al progrés material, social i intel·lectual; que ha rentat i renta cervells contínuament; que ha inventat els més vils instruments de tortura, etc. etc. etc., la llista seria interminable.

L'historiador alemany Karlheinz Deschner va publicar la seva obra magna en 10 toms: Història criminal del cristianisme, parlant dels seus crims i dels danys infringits a la humanitat amb profusió de dades i cites. Caldria afegir-hi els crims de les altres religions abrahàmiques: Islam i judaisme amb totes les seves sectes.

«La religió ho empudega tot». Christopher Hitchens.

«Amb religió o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent coses dolentes. Però per tal que les persones bones es posin a fer coses dolentes es necessita una religió». Steven Weinberg.

«Religió: control mental, maldat i confusió. Malversació de temps, diners, esforços i sentiments». Richard Dawkins.

«Les causes tradicionals de la creença; la fe, la revelació, el dogma, l’autoritat, el carisma, la saviesa convencional, l'anàlisi hermenèutic dels textos i el resplendor de la certesa subjectiva són generadores d’error i haurien de ser descartades com a fonts de coneixement». Steven Pinker.

Com no parlar de religió?

¿Ha estat sempre l'Església Catòlica a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'espècie humana?

per Víctor Salmerón 

Original en castellà disponible a:
https://lingorab.blogspot.com/2020/09/ha-estado-siempre-la-iglesia-catolica.html?m=1

1.    La religió a la llum de la història

Si donem un cop d'ull atent a la història, en general, la religió ha engendrat més mal que bé. La raó d'això és senzilla: la religió, de qualsevol classe que sigui, promou el caràcter dogmàtic i fustiga el científic; ensenya a creure i no a dubtar. Una societat governada pel dogma és, en general, més procliu a la intolerància i a la virulència de grup. L'objectiu principal de tota religió és objectivar plenament el principi d'identitat i bandejar el de contradicció; l'islamisme és un bon exemple del que dic. És per això que tota religió, per forassenyada que resulti al sentit comú, proclama, sense cap gènere de pudor, tenir la veritat; i per aquesta veritat absoluta molts homes i dones estan disposats a morir si és necessari, per defensar-la dels amants de la impietat. És possible dir, sense ser necessàriament partidari o hostil d'alguna ideologia religiosa cristiana, que les esglésies cristianes —principalment la Catòlica— amb els seus credos i els seus codis morals han objectivat més mal que bé en el món antic i en l'actual; i, pel que sembla, la religió cristiana amb els seus elements constitutius, és a dir, les esglésies, els credos i els codis morals són, en aquest segle, com en els passats, mers esculls dels quals caldria prescindir, d'una vegada per sempre, si és que en realitat es volen materialitzar nous estadis dignes d'homes i dones a l'altura del context en el qual la vida homo-sapiens es desplega. Si en realitat som objectius, hauríem almenys està d’acord en això: l'Església Catòlica, com les evangèliques, gairebé mai ha estat a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'ésser humà; en general ha estat en contra —no sols en aquest segle— de tot allò que pot contribuir positivament i significativament en l'augment d'una vida lliure, feliç i saludable per a l'ésser humà. Un repàs històric no cauria malament. És amb base a això que es pot determinar que el millor llegat que ha deixat a la humanitat aquesta institució —vetusta i rància en excés— és sofriment, ignorància, por, intolerància i misèria de tota classe. Malgrat certes contribucions poc originals en el terreny de l'ètica i altres obres de caritat, no és suficient per a redimir-la de les seves inexcusables mancances; ni l'Església Catòlica ni les altres esglésies cristianes han estat a favor de la felicitat humana, sinó més aviat a favor d'allò que augmenta la misèria interna i externa en el món. Perquè és —objectivament parlant— la pobresa, la malaltia, la ignorància i la misèria en el més alt grau, la condició de possibilitat per a l'existència de tota religió. D'una institució que durant segles ha sembrat les pitjors llavors i que ha contribuït amb els seus actes a l'increment incommensurable de la mentida, la ignorància, la superstició i la intolerància és, doncs, neci esperar una altra cosa que no sigui maldat i crueltat. Encara que a molts els sembli increïble i definitivament absurd, l'Església Catòlica (i les protestants en el seu moment) que es vanten de ser caritatives i humanitàries, es van oposar feroçment a l'estudi científic del cos humà i les seves malalties; no obstant això, la medicina gradualment es va anar obrint pas entre els fangars de la superstició i va començar a desenvolupar-se.

2.    Causes de la malaltia

Per molt de temps, quan l'Església Catòlica i les protestants van dominar realment en els diversos àmbits de la vida social, es va creure infundadament que l'origen de la malaltia es devia a dues causes: d'una banda podia ser l'amonestació o crit d'atenció per part de Déu —ric en misericòrdia i tardà per a l'enuig—, per l’acció pecaminosa del ésser humà, i per altre banda, es creia que la majoria de vegades la causa principal obeïa a l'insidiós maquinar del dimoni, enemic de Déu i, per la mateixa raó, de l'ésser humà. La solució que proposaven els líders religiosos per a superar-la consistia bàsicament en implorar l'ajuda dels sants perquè aquells, com a propers i amics del bon Déu, intercedissin a favor del cessament de la malaltia. Es recomanava també  aconseguir relíquies; això va ser molt popular a l'edat mitjana (i encara ho és). També s'incitava  a les persones que elevessin oracions especials i fessin peregrinacions de tota classe. No obstant això, si un malalt mostrava signes de demència o una altra malaltia mental, immediatament aquell patiment era associat directament amb el diable i es considerava com una mena de possessió, per la qual cosa era ineludible l'exorcisme, una pràctica desagradable i humiliant, sobretot per a l'afligit. Aquesta creença que les malalties que sofrien els cristians es devien a l'acció diabòlica va ser bastant comuna a l'Edat mitjana, i es fonamentava en les teories evangèliques i els escrits dels primerencs Pares de l'Església. La creença en el poder guaridor de la religió cristiana no ha estat eradicat totalment, encara avui en dia molta gent ho continua creient així.

3.    Els miracles i els sants

Les curacions miraculoses que suposadament efectuaven els sants van ser àmpliament cregudes i acceptades per les masses cristianes; se sap que San Francesc Javier encara en vida va ressuscitar a 14 persones. A més d'això, es diu que posseïa el do de llengües, la qual cosa resulta bastant curiosa donat que no li va facilitar la millora del seu mal japonès. Els ossos de santa Rosalia van curar, per molt segles, tota mena de malalties; tanmateix, en ser analitzats per un anatomista competent, William Buckland, va concloure —després d'una recerca exhaustiva— que definitivament eren ossos de cabra (Russell, 1935). A San Josep de Cupertino se li donava per volar de tant en tant; es diu que “cert dia els religiosos el van veure elevar-se fins a una estàtua de la Verge que estava a tres metres i mig d'altura i fer-li un petó al Nen Jesús. Després va resar en l'aire amb intensa emoció” (ACI Premsa, 2020 ), i això no va ser tot; es conta que “el més famós d'aquests successos es va donar quan deu obrers desitjaven portar una creu pesada a una muntanya alta, però no ho aconseguien. Llavors Fra Josep es va elevar per l'aire amb la creu i la va portar fins al cim de la muntanya” (ACI Premsa, 2020 ). Aquesta creença infundada no va disminuir al començament en el terreny protestant.

4.    La superstició, la mà dreta de la crueltat

Les plagues i les calamitats, fenòmens comuns en l'edat mitjana, van ser atribuïdes principalment a l’operar brut del diable i altres a la ira incontrolable de Déu. Per a calmar al bon Déu, els capellans, els lacais dels bisbes, recomanaven a la massa cristiana atribolada que lliurés les seves terres sense cap resistència (Russell, 1935, pàg. 37) a la benefactora i pietosa Església Catòlica, donat que era l'única que podia obrir o tancar les portes del cel a tota aquella massa menestralenca. D'altra banda, també s'imputava a les bruixes de ser les principals culpables de molts infortunis de la vida. Innocenci VIII, que el 1484 va promulgar una butlla papal en la qual reconeixia l'existència d'aquests ens demoníacs, va perseguir, amb l'ajuda d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els subjectes més bondadosos i cristians que han existit —van ser, potser, l'expressió més pura de la mateixa bondat dels cels— amb una incommensurable ferocitat a les dones practicants o sospitoses de tal aberració. La dona —sostenien els clergues—, per la seva feblesa i perversitat, podria ser més fàcilment induïda i subjugada pel desig d'obrar tal transgressió en contra de la llei divina, és a dir, l'eclesiàstica. A Alemanya, entre 1450 i 1550, van ser incinerades més de cent mil bruixes.  Es va arribar a creure, per insòlit que ens sembli avui dia, gràcies a la inesgotable erudició del Martell de les Bruixes, com una cosa molt seriosa que si les tempestats, calamarses i trons assotaven amb prou freqüència a una regió, això es devia en essència a les pràctiques satàniques de les bruixes —que eren dones, per descomptat— atès que eren les més proclius a fornicar amb el diable. En el terreny protestant les coses no van ser, en aquesta època, per a res millor, eren igual o pitjor que els catòlics perseguint dones per sospites de bruixeria.

5.    Més superstició

 Va ser àmpliament creguda la hipòtesi que la pesta bubònica que, en 1680, va assotar durament a Roma, es va originar com a conseqüència de la còlera desmesurada de Sant Sebastià (Russell, 1935, pàg. 37), ja que havia quedat en l'oblit i ja gairebé ningú l'hi resava.  A causa de la gran quantitat de distraccions mundanes que abundaven per onsevulla, va ser necessari construir-li un “monument”  (Russell, 1935, pàg. 37) de grandària colossal perquè aquell mal desaparegués. Per a atenuar la mort negra, que va ser un brou de cultiu per a la reproducció massiva de tota classe de supersticions, en 1348, es donava  mort a nombrosos jueus per a calmar la còlera divina, com un esport o un bon passa temps; s'estima que quinze mil van ser assassinats violentament i dos mil incinerats. El Papa, en tot cas, es va limitar només a condemnar l'acció  (Russell, 1935, pàg. 37). Aquests mètodes, malgrat el supersticiosos i cruents que van ser, se'ls va acceptar com a veritables i va existir una resistència obstinada per part de l'Església Catòlica a la implementació de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37).

6. El desenvolupament científic de la medicina i els seus grans obstacles

a) L'anatomia, la dissecció i la bogeria

L'Església Catòlica i molts sectors del món cristià es van oposar tossudament a l'estudi de la medicina científica  (Russell, 1935, pàg. 37). L’estudi de l'anatomia dels cadàvers va ser vista com una cosa dolenta i perniciosa, donat que podria obstaculitzar la resurrecció de la carn en el judici final. A més, els jerarques religiosos repudiaven el vessament de sang, tot i que no van posar el crit al cel amb la dels jueus. El papa Bonifaci VIII va prohibir obstinadament la dissecció. D'altra banda, un malalt havia de ser atès per un prevere abans que per un doctor, donat que la seva ànima —ja que l'antropologia cristiana és dualista— era més valuosa que el seu miserable cos; i si era pobre, era encara pitjor. Els malalts mentals, més que ningú, van sofrir enormement en mans dels religiosos fanàtics; la bogeria era considerada com una irrefutable possessió diabòlica. Durant segles, els llunàtics van ser víctimes dels pitjors tractes a les presons, perquè es creia que se'ls havia de tractar malament, ja que eren ens del mal i atuells del diable.  Segons el criteri sostingut per Russell:

Durant tota l'Edat mitjana, com hem vist, la prevenció i cura de malalties eren assajades per mètodes supersticiosos o enterament arbitraris. No era possible fer res científic sense l'anatomia i la fisiologia, i aquestes al seu torn, sense la dissecció, a la qual s'oposava l'Església. Vesalius, que va ser qui primer va fer anatomia científica, va aconseguir escapar de la censura oficial durant un temps, perquè era metge de l'Emperador Carles, el qual temia que sofrís la seva salut si li privaven del seu metge favorit (Russell, 1935, pàg. 42).

Creia que eren suficient els mètodes supersticiosos i arbitraris; malgrat aquesta negativa, més tard la fisiologia es desenvoluparia després que l'anatomia. Amb William Harvey, es pot considerar que la fisiologia va aconseguir un caràcter científic; aquest a més va ser el que va descobrir la circulació de la sang. Però els prejudicis de l'Església, malgrat l'avassalladora que es manifestava la ciència emergent sobre aquells, no van ser totalment vençuts.

b) La vacuna

El moment precís se'ls va presentar amb el descobriment de la vacuna; això va estimular la proliferació de tota classe de prejudicis i bajanades:

Els sacerdots (i metges) van considerar la vacuna com a «cartell de desafiament al cel mateix, i encara a la voluntat de Déu»; a Cambridge es va pronunciar un sermó universitari en contra d'ella. Més tard, en 1885, quan va haver-hi una seriosa epidèmia de verola a Mont-real, la part catòlica de la població es va resistir a vacunar-se, amb el suport del clergat. Un sacerdot va exposar: «Si ens trobem afligits per la verola, és perquè hem celebrat un carnestoltes aquest últim hivern, festejant-se la carn, que ha ofès al Senyor». Els Pares Sacramentins, església que estava situada en el cor mateix del districte infestat, van començar a condemnar la vacuna i es va exhortar als fidels perquè confiessin en exercicis devots de diverses classes; sota la sanció de la jerarquia, es va ordenar una gran processó acudint solament a la Verge, i l'ús del rosari, va ser especificat acuradament (Russell, 1935, pàg. 43).

c) Els anestèsics, font de controvèrsia

La troballa dels anestèsics va generar una altra gran controvèrsia en el si de l'ortodòxia religiosa cristiana. Va ser una gran oportunitat perquè els teòlegs sortissin a irradiar i exhibir la seva saviesa mil·lenària, per la qual cosa no van vacil·lar ni un segon a esmolar molt bé les seves fulles teològiques. Simpson, el 1847, va proposar que s'utilitzés en els parts, amb la finalitat de fer menys dolorós el procés d’infantar; l'Església Catòlica, necròfila en el més alt grau i amant de tot el nociu, i tots els sectors conservadors de la societat d'aquesta època s’hi van oposar tossudament; perquè s'havia de complir al peu de la lletra el benvolent veredicte del misericordiós Déu hebreu: “pariràs els fills amb dolor” (Gènesi 16), el cloroform evidentment ho impediria.  Simpson, el seny del qual sobrepassava immensament la gatamoixeria religiosa, va argumentar que Déu va adormir a Adam quan va haver d'extirpar-li la seva costella de la qual va sortir, com per art de màgia, la dona; però el fanatisme religiós malgrat la sensatesa d'aquell no va disminuir.

A manera de conclusió

L'església Catòlica especialment —que és el sistema religiós cristià que encara domina en número i influència en el camp religiós—, sense cap mena de pudor per tots els errors comesos en el passat, encara continua intervenint i emetent vehementment la seva opinió en temes molt espinosos com l'avortament, l'eutanàsia i altres qüestions incòmodes. Però parlant així francament: ¿hauríem de parar esment a una organització tan allunyada de la virtut, usurera i, en certes ocasions —quan en realitat va gaudir de poder i influència política i econòmica en la societat—, fins i tot criminal? ¿Potser la seva postura anticientífica, desfasada i dogmàtica, no ha causat suficient misèria interna i externa en el món per a continuar escoltant la seva opinió, que és més neciesa que una altra cosa?

Bibliografía

ACI Prensa. ( 2020 , setiembre 17 ). 7 hechos sobrenaturales de San José de Cupertino, conocido como el santo volador. Retrieved from ACI Prensa: https://www.aciprensa.com/noticias/7-hechos-sobrenaturales-en-la-vida-de-san-jose-de-cupertino-13084

Russell, B. (1935). Religión y Ciencia. Titivillus

Sobreviure pel pensament crític

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en:

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/05/16/sobrevivir-pensamiento-critico/2011951.html

Sobreviure pel pensament crític.

Molta gent creu que els ateus només ens dediquem a propagar i intentar convèncer a la societat de la inexistència de déus. I res més lluny.

En el món que ens ha tocat viure, ja des que naixem se'ns inculquen una sèrie d'idees, preceptes i normes que ens acompanyaran tota la vida, tret, que fem un sobreesforç de titans per desprendre'ns d'elles. Esforç que ha de ser més que titànic, perquè la ingenuïtat, la candidesa, la manca d'esperit crític en aquesta primera etapa de la vida, fa que aquestes normes, preceptes i idees quedin gravades gairebé de forma permanent, en unes ments que neixen lliures, netes i disposades absorbir tot el que se'ls transmeti.

Desfer-se d'aquests prejudicis inoculats al néixer —i que ens condicionaran tota la vida— serà tasca gairebé impossible si no intervenen aquests esforços titànics. I aquí és on veiem la importància del sistema educatiu, que hauria d'ensenyar i fomentar les eines necessàries per poder desenvolupar un esperit crític, una forma de raonar que permeti, fins i tot des de l'adolescència, elaborar conclusions pròpies i poder viure segons les seves pròpies conviccions.

La situació que estem vivint amb el coronavirus és una oportunitat d'or per —dins el desastre humanitari— esforçar-se en la tasca d'elaborar idees pròpies, posar sobre la taula aspectes que, de forma dirigida i conscient s'intenten ocultar, o al menys no parlar molt d'ells.

Em refereixo, per exemple, a la forma de vida.

Hauríem de ser capaços d'entendre que no vivim en el món feliç que se'ns ven per tot arreu (governs, mitjans de comunicació...). Crec que —una part del món— estem vivint d'una manera insostenible, amb un abús del planeta, una distorsió del clima, un menyspreu de la naturalesa i de la resta d'espècies. Una existència en la què l'únic objectiu sembla ser el consumir, amb poca o nul·la vida interior i sense una satisfacció que duri més d'un instant.

Gràcies al maleït virus és possiblement la primera vegada que hi ha una sensació que la humanitat som una sola entitat, que el que li passa a una els passa a totes. Ara només falta, que aquesta sensació, es tradueixi en fets.

Em refereixo també, per exemple, a la mort.

Des de fa un parell de mesos, cada dia, tenim morts massives sobre la taula. I això fa reflexionar. A vegades fins i tot sense que tinguem cap intenció de meditar sobre el tema, la ment insisteix.

Seria bo aprendre a no tenir por a la mort (cosa diferent és el sofriment camí d'aquesta mort). La mort només és el final d'una etapa que comença amb el naixement. Tenim tota una vida per assumir que si hem nascut, hem de morir, i no obstant això arribem a aquest punt com si no haguéssim viscut.

Durant segles, en multitud de llocs de planeta, les persones moren simplement per les condicions de no-vida, en què viuen. Son persones com nosaltres, però que res tenen i per tant, sembla que a ningú importen. Son llocs on la mort no entén de cronologia o de lògica. No sol respectar l'edat (joves i grans), ni la salut (sans i malalts), ni el gènere (homes i dones), ni les seves creences (ateus o creients), ni el color de la pell (negra o blanca).

D'aquí, em permeto deduir la idea que moltes de les persones que diem tenir por de la mort, sobretot en la part del món del "benestar", on se suposa que la mort ha de tenir la seva lògica, en el fons, al que tenim por és a perdre tot el que hem acumulat i gaudit, sense adonar-nos que ja portem tota la vida perdent coses.

Es perden primerament els pares. Anem perdent a gent al nostre voltant (amics, coneguts, veïns...). Vam perdre diverses mascotes. Passa el temps i perdem forces, perdem facultats. Alguns fins i tot les conviccions de tota una vida.

Com veuen, els ateus, a més de negar l'existència de déus, insistim en la importància de la llibertat de pensament, la imperiosa necessitat de tenir un esperit crític, la urgència vital de reflexionar sobre el que passa, d'elaborar les nostres pròpies conviccions.

Segur que no ens equivocarem més que els que s'entesten a defensar que aquesta forma uniforme, distant, egoista, decadent i abassegadora de viure, és la millor possible (menys dolenta, diran altres).