Carta oberta

... a l'Administració Municipal de Barcelona.

Sr. Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona.

Sra. Sara Belbeida, Comisionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l'Ajuntament de Barcelona.

Direcció de la Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona (OAR).

Barcelona és una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa. Una ciutat que ha crescut gràcies a la convivència de persones d’orígens, creences i conviccions molt diferents.

Precisament per això, creiem que la nostra administració pública ha de ser exemplar garantint un espai comú on tothom se senti representat, sense privilegis ni interferències religioses. Això és, en essència, el laïcisme.

Defensar una administració laica no és anar contra cap religió; és protegir les condicions que permeten que cadascú visqui la seva espiritualitat —o l’absència d’ella— amb plena llibertat. El laïcisme és una eina de no-confessionalitat per garantir la convivència i no la confrontació. Només des d’aquesta aconfessionalitat institucional podem assegurar que les decisions públiques es prenen pensant en el bé comú, i no en interessos particulars vinculats a dogmes o tradicions concretes.

Tanmateix, any rere any, la ciutat es troba davant d’un repte que posa a prova aquesta neutralitat: la promoció i visualització de les tradicions cristianes nadalenques des de la mateixa administració. Pessebres promoguts per l’ajuntament, misses retransmeses per la televisió pública, presència institucional, decoracions d’inspiració religiosa o actes municipals vinculats a litúrgies concretes projecten la realitat que vivim, i és que hi ha una “cultura oficial” patrocinada pel consistori. Tot i que la tradició cristiana forma part de la història de la ciutat, convertir-la en eix central i institucionalitzat de la celebració col·lectiva acaba reforçant un privilegi simbòlic que no és compatible amb una administració declarada com a aconfessional.

Enguany, l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha publicat el seu programa d’activitats nadalenques sota el títol «Nadal(s). Celebracions cristianes de Barcelona». Es tracta d’un cicle completament gratuït que pretén posar en relleu la pluralitat de formes de viure el Nadal a la ciutat: des d’una mirada teològica –reflexionant sobre les diferents branques del cristianisme presents a Barcelona– fins a les pràctiques culturals, familiars i comunitàries associades.

A primer cop d’ull, aquesta iniciativa de l’OAR es podria presentar com una activitat cultural aparentment “benigne” —una simple celebració de la tradició nadalenca—, però cal preguntar-se: quina visió de la ciutat estem normalitzant amb aquestes celebracions? La d’una comunitat oberta i plural, o la d’una comunitat on certes tradicions poden continuar tenint un protagonisme desproporcionat en l’esfera pública? Ens trobem davant d’una veritable visibilització de la diversitat o d’un reforç implícit del cristianisme hegemònic?

Segons la nostra opinió, la pluralitat que reivindica l’OAR amb aquestes activitats es limita, de fet, només al cristianisme. Encara que l’Oficina insisteixi en la diversitat, el cicle parla explícitament de celebracions cristianes de Nadal. Aquest enfocament deixa fora altres tradicions religioses i espirituals presents a Barcelona; quan, de fet, no s’hauria de donar suport públic a cap. És rellevant tenir en compte que la ciutat acull, segons dades de la mateixa OAR, centenars de comunitats religioses –es parla de 535 centres de culte i 1.004 entitats religioses, i s’estima que hi ha fins a 37 tradicions religioses o espirituals diferents–. A més, des d’una perspectiva sociològica, la realitat conviccional a Catalunya i a Barcelona ha canviat notablement al llarg dels anys.

Segons l’últim informe “Laïcitat en xifres” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (2025), un 51,3 % de la població catalana es declara no-creient i només un 46,9 % es consideraria creient.

Tenint en compte que més de la meitat de la població catalana es declara com a no-creient, quan es parla de pluralitat religiosa en realitat s’està obviant la pluralitat conviccional. Cal distingir cultura de religió; la cultura és plural, evolutiva i compartida. La religió és opcional, particular i lliure.

Quan l’Ajuntament promou unes festivitats que s’identifiquen només amb la iconografia cristiana, estaria naturalitzant des de l’àmbit institucional una forma religiosa que ja és majoritària històricament i simbòlicament dominant (o ho era). Situa el cristianisme com la referència central i preferent de la ciutat, relegant a un segon pla altres sensibilitats espirituals o no espirituals, i reforçant una jerarquia simbòlica que no reflecteix la realitat social de Barcelona.

Per això, des de l’associació d’Ateus de Catalunya, defensem un laïcisme que implica:

Assegurar que les celebracions municipals siguin inclusives, centrades en valors universals —convivència, solidaritat, cultura, infància— i no en dogmes concrets.

Evitar que l’administració patrocini rituals de caràcter confessional, tot respectant i permetent que les comunitats religioses facin les seves celebracions en l’àmbit privat o comunitari i si cal, també en espais públics, però sense suport institucional preferent.

Construir una estètica municipal plural, que representi tota la ciutadania i no només un imaginari religiós específic.

Garantir que els recursos públics no s’utilitzen per reforçar cap identitat religiosa, per molt arrelada que estigui culturalment.

Des de l’Associació d’Ateus de Catalunya entenem que aquesta iniciativa de la OAR no assoleix l’objectiu que persegueix la mateixa oficina de “visibilitzar la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de la ciutat i fer valdre la diversitat de tradicions i pràctiques nadalenques”, ans al contrari, encara perpetua una interpretació netament cristiana de la celebració i no contribueix ni a la interculturalitat ni a consolidar l’aconfessionalitat de l'administració pública.

Barcelona és i ha sigut sempre una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa, i pot ser també una ciutat que celebra les festivitats sense convertir-les en un aparador institucional d’un credo particular. El laïcisme no ens ha de dividir sinó tot el contrari: ha de servir per igualar-nos i protegir-nos a tots. La “tradició” a la nostra ciutat no pot ser privilegiar una convicció concreta, sinó protegir la llibertat de consciència de tots.

Albert Riba
President d'Ateus de Catalunya
info@ateus.org
696 505 636

De l'Islam Marroquí a l'ateisme Europeu

Fa uns dies vam rebre una trucada en la què un ex-musulmà que s'identificà com a Murray ens demanava si podíem publicar al nostre blog la seva història, en la que explicava la persecució i amenaces a que estava sotmès al seu país pel fet d'haver-se manifestat públicament com ateu militant.

Seguint la nostra política de recolzar totes aquelles persones que abandonen la seva religió per poder gaudir obertament de la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, aquí us oferim la seva història.

RESUM:

Aquesta és la història personal d'en Murray, un marroquí que —des d'una infància marcada per la por a les ensenyances islàmiques violentes i la repressió al Marroc— comença a qüestionar-se la fe que li han inculcat. En Murray descriu com la curiositat per altres religions, com el cristianisme, percebut com a tolerant, i el contacte amb professors ateus, el van portar a explorar l'ateisme. Finalment, en constatar que totes les religions són construccions humanes, va escollir l'ateisme, tot i que inicialment s'hauria inclinat pel cristianisme si el Marroc hagués respectat la llibertat religiosa. El text també subratlla el perill d'expressar l'ateisme o opinions republicanes al Marroc, un estat teocràtic i dictatorial, i com aquesta llibertat només la va trobar a Europa, on continua criticant obertament el règim marroquí malgrat les amenaces.

La història d'en Murray

La meva relació amb l'ateisme va sorgir per atzar; mai no hauria imaginat que esdevindria ateu.

Durant la meva etapa escolar, odiava l'Alcorà perquè contenia elements que m'espantaven de nen. Per exemple, em pertorbava el fet que el Profeta es casés amb una nena de nou anys, o que Déu ordenés al profeta Abraham degollar el seu fill. A més, tots els professors de les escoles marroquines ens pegaven si no havíem memoritzat correctament l'Alcorà. Si de nen t'oposaves o criticaves els programes escolars que sortien del palau reial, t'acusaven de ser ateu, bahà'í o cristià, i podien empresonar-te o fins i tot matar-te, com ja havia passat amb altres ateus, cristians i marroquins, que van ser detinguts a les presons del Comandant dels Creients, el rei dictador Mohammed VI.

En aquella època, la cadena de TV marroquina emetia sèries mexicanes, i jo me les mirava totes. En alguns fragments, veia com el pastor de l'església parlava amb la gent sense espantar-la. Això em va fer pensar que el cristianisme era una religió tolerant i no terrorista, a diferència de l'Islam, que amb les seves idees terroristes em feia molta por, fins i tot en somnis. Sempre em feia algunes preguntes, com ara: Per què el Profeta es va casar amb una nena de nou anys o Per què no veiem a Déu?.

Però aquestes preguntes sempre es consideraven del diable i dels ateus, i se'm deia que no havia de plantejar-les, que eren una línia vermella. Tot i això, a l'institut, alguns professors eren ateus. La gent els considerava ateus i deien que eren dimonis i infidels, i que no havíem de parlar-los-hi perquè eren enemics de Déu i de l'Islam. En aquell moment encara no sabia gaire cosa sobre l'ateisme, però tot i la por, parlava amb aquests professors, ja que encara no entenia ben bé què significava ser ateu. Francament, admirava el cristianisme només perquè era una religió on no hi havia intimidació i hi havia tolerància.

La meva curiositat per saber més sobre l'ateisme va anar creixent. Amb el pas dels anys, en aprofundir en el tema, vaig conèixer molts cristians i ateus marroquins. Tanmateix, ells no manifesten el seu ateisme per por a la societat islàmica fanàtica i per temor a anar a parar a les presons del dictador depredador, el  Comandant dels Creients, Mohammed VI.

Quan vaig confirmar que totes les religions són, en realitat, creacions humanes, vaig abandonar l'Islam i vaig escollir l'ateisme. Però —sent sincer amb mi mateix— si el Marroc fos un país que respectés els drets humans i els drets de les minories religioses, potser hauria abraçat el cristianisme des de la meva infància. Va ser per casualitat que vaig descobrir l'ateisme, i estic absolutament convençut que totes les religions són una invenció humana.

Al Marroc, no vaig manifestar el meu ateisme perquè hauria estat detingut immediatament per les autoritats del Comandant dels Creients, el dictador Mohammed VI. Fins i tot en el meu pensament era republicà i desitjava que el Marroc esdevingués una república laica, no un regne. No obstant això, no m'era possible treballar pel derrocament de la monarquia il·legítima, dictatorial i teocràtica al Marroc. Només participava en manifestacions amb altres marroquins per reivindicacions socials, i causes semblants..

Quan vaig arribar a Europa, em vaig sentir lliure. Ara demano el derrocament de la monarquia dictatorial en manifestacions a França, Suïssa i Bèlgica, i davant els palaus del rei dictador, Comandant dels Creients, em manifesto per un estat laic no islàmic a París i la seva regió. Malgrat aquesta llibertat, sempre he estat víctima d'insults, amenaces de mort i difamació a les xarxes socials. A vegades, fins i tot al carrer o als Països Baixos, Alemanya i França, per haver criticat o tractat temes herètics sobre l'Islam, o per haver reclamat el derrocament de la monarquia dictatorial al Marroc.

Acomiadar-se sense creus

Cada vegada se celebren més cerimònies laiques per acomiadar els difunts. Les misses de funeral i les absoltes solen ser coses de vells i queden cada vegada més lluny de les noves generacions.

Tanmateix, si bé a les ciutats grans els tanatoris estan adequats tant per cerimònies religioses com laiques, no és així en molts pobles mitjans i petits, en els que els familiars de la persona laica, agnòstica o atea no tenen l’opció d’acomiadar-la en un lloc que no sigui l'església.

Aquest és el cas del nostre consoci Jordi Gras de Santa Coloma de Queralt, que ens va fer arribar la seva queixa en aquest sentit i que reclama poder disposar d’un lloc adequat per poder acomiadar les seves persones estimades sense imposicions de tipus religiós:

Necessitem un local on acomiadar d'una altra manera els difunts.

per Nati Moncusí i Jordi Gras

article publicat a la revista La Segarra (Any XLIV, Nº527-528, juliol-agost 2023) de Santa Coloma de Queralt 

Els dos moments més importants en la vida d'una persona són el del naixement i el de la mort. En néixer poca cosa podem fer. Som uns espectadors passius i inconscients; per raons biològiques estem poc desenvolupats i ens falten encara uns anys per assolir un estatus que ens permeti prendre decisions.

En el moment de la mort, paradoxalment, encara que ja no hi som, sí que prèviament al moment final hem pogut comunicar a familiars i amics com volem que sigui el nostre funeral. D'això va aquest escrit, del dret que tenim tots a determinar com volem que sigui la nostra cerimònia de comiat de la vida.

Església de Santa
Coloma de Queralt

Actualment a la nostra vila no hi ha un local adequat per poder realitzar aquestes cerimònies. Només hi ha l'església parroquial per realitzar el ritual catòlic. Hi ha molts convilatans que no troben cap sentit a acomiadar els seus difunts segons aquesta fórmula, sigui perquè professen una altra religió o perquè no en professen cap.

En el cas que el difunt sigui fidel d'una religió diferent de la catòlica, el local que reivindiquem li permetria practicar el seu ritual amb la simbologia corresponent, mentre que en el cas d'una cerimònia laica, el contingut seguiria les instruccions deixades pel difunt o bé les indicacions de la família i amics. Volem que aquest text serveixi per reflexionar sobre aquesta qüestió. Som conscients que la nostra vila té prioritats més peremptòries i que els recursos són limitats, però creiem que aquesta necessitat ha d'estar present en el llistat de feines pendents de la nostra comunitat.

Ara les persones que volen exercir aquest dret s'han de traslladar a Igualada, a Montblanc o a l'Espluga de Francolí. Considerem que Santa Coloma de Queralt ha de disposar d'un local d'aquestes característiques que faci servei als colomins i a la Baixa Segarra en general.

Per a més és informació sobre aquest a sol·licitud, feu clic aquí

DE LA NECESSITAT DE L'ATEISME MILITANT

La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus. 

El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.

En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa. 

En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament. 

Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes. 

Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.  

L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països. 

Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem. 

Miguel Hernández Alepuz 
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)