Tradueix

20 de juliol 2022

Transculturalitat o més del mateix


Original en castellà >>




 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.