![]() |
Karl Popper |
Tractaré de desenvolupar aquesta hipòtesi mitjançant un concepte crucial de la ciència: la falsabilitat. Una proposició és defineix com a falsable quan té la capacitat de ser sotmesa a proves que la contradiguin. Dono un parell d’exemples:
- “Aquesta truita no té ceba” és una proposició falsable, ja que podem obrir-la i observar si conté ceba, i s’haurà demostrat si la nostra afirmació era falsa o no.
- Qualsevol proposició científica està subjecta a ser falsable. La teoria de l’evolució per selecció natural és falsable, malgrat que està molt establerta. Imaginem, però, que es descobreix un fòssil de conill autèntic de fa 500 milions d’anys. El model actual de l’evolució quedaria demostrat incorrecte.
La falsabilitat en qualsevol postura és essencial si l'interessat vol conèixer la realitat, ja que la seva validesa està subjecte a les evidències. La validesa d’una proposició no falsable no està subjecta a les evidències i, per tant, a qualsevol element real. Bàsicament la persona que creu en una proposta no falsable està en una posició on no canviarà mai d’opinió, sense importar les evidències en contra que se li mostrin. Si no pot existir cap evidència que la pugui fer canviar d’opinió, llavors ja no l’importa si allò en que creu és real, només l’importa el fet creure-hi.
Posem d’exemple els vidents. Si és fonamentalment impossible demostrar que el vident no s’està comunicant amb esperits, llavors creure en els seus mètodes és una postura no falsable i, per tant, irracional. De manera que ens seria igual estar encertats o no.
Tècnicament, els déus proposats a les religions serien falsables, però és la irracionalitat dels seus creients la que els fa, en pràctica, no falsables. Posem al déu Abrahàmic com a exemple. En principi, si es demostrés que qualsevol cosa que Ell ha fet, no la va fer Ell, sota aquella definició aquest déu no existiria, lo qual el fa falsable sota qualsevol dubte raonable. Però no fotem, si realment aquestes religions fossin falsables, no quedaria cap creient al món, ja que s’ha demostrat un i un altre cop allà on s’han equivocat i a la gent no li importa. És la fal·làcia coneguda com a moving the goalposts (canviar les regles del joc).
Posem per exemple el mite de la creació. S’ha demostrat, mitjançant la ciència, que l’univers no es va crear en set dies, i que la seva edat no són uns pocs milers d’anys, sinó milers de milions. Quan a algú que hagués acceptat la versió dels set dies (i sent sincer amb sí mateix), se li presentessin les evidències, deixaria de creure immediatament en aquell déu. És la seva postura irracional que s’aferra a seguir creient, sigui per un motiu o un altre. Això fa que la seva postura sigui, en la pràctica, impossible de demostrar falsa, la qual cosa implica que no estan interessats en que la seva creença sigui certa.
Si això costa d’entendre, posem un exemple. Per què ningú (racional) creu en l’existència dels déus grecs? Doncs probablement perquè servien com a explicació de fenòmens naturals que avui podem explicar gràcies a la ciència. Són déus amb un alt grau de falsabilitat. Seguir creient en Demèter, encara quan sabem que les estacions no són provocades pel rapte de la seva filla Persèfone, és una postura ridícula. Qualsevol persona racional no seguiria creient en elles intentant argumentar que són metàfores o que els seus altres mites no s’han falsat encara. Lo qual cosa em porta al següent punt.
Avaluem breument l’excusa que posen els creients davant aquesta objecció: que aquelles coses que s’han demostrat falses són, en veritat, metàfores.
Adoneu-vos del patró: la seva creença en Déu no prové de les evidències, sinó que en primer lloc creuen en Ell, i llavors intenten quadrar la realitat al voltant seu, en lloc de deixar que les evidències els portin a conclusions sense veritats preconcebudes.— Aquesta esquiva no soluciona res, ja que si resulta que el seu llibre sagrat conté metàfores, llavors necessiten un mètode per distingir les metàfores de la realitat. El seu mètode per aquesta distinció és una regla ben senzilla: “Allò real és allò que encara no contradiu els descobriments científics, i allò metafòric és allò que s’ha demostrat fals”. Això introdueix un problema insalvable pel creient: ja no pot estar segur que qualsevol cosa que pensi que és veritat sigui en realitat una metàfora, i no té cap mètode fiable per comprovar-ho.
Al final tot recau en la millor eina que tenim pel moment, la ciència. Ser religiós no és una postura que estigui interessada en la realitat. Estic 100% segur que si apareguessin proves indiscutibles (com el Big Bang amb el gènesi) que Jesús no va morir en la creu, o que en realitat eren diversos predicadors, els creients, aferrant-se a les seves creences tan fort com puguin, tindrien dues opcions: negar les evidències (i conseqüentment la realitat), o posar alguna excusa barata com que la crucifixió va ser metafòrica o qualsevol altra tonteria post-hoc. Això és la definició d’una postura no falsable.
Si la màxima prioritat d’un individu és estar encertat, és lògic que escolliria el millor mètode del qual disposa. Per què escollir un mètode demostrablement inferior? El pensament religiós per se no pot portar a veritats, ja que s’hi postula un seguit de proposicions, i la manera de confirmar-les no és el seu mateix mètode, realment només estan proposant coses sense importar-los-hi si són reals; el seu mètode no serveix de res. No té sentit el fet de creure en quelcom mentre esperem a que es mostri si és real o no. I el que ja no té gens de sentit és creure en allò que no es pot demostrar fals.
L’objecció d’en Homer Simpsom
—Ja, però és que jo no crec en el Déu que va crear l'univers en set dies. El fet que demostris que no ho va fer, no vol dir que no existeixi.
El déu en el qual creien en el passat no és el mateix déu en el qual creus tu, està clar, Homer. El seu déu és demostrablement fals. Per això, en un intent d’aferrar-se a les seves creences, les definicions de Déu han anat canviant a mesura que coneixem la realitat. Déu ha passat de crear els animals a deixar-los evolucionar, d’inundar la Terra a no inundar-la, de ser un genocida, esclavista, misogin i homòfob a ser quelcom millor. Si el teu llibre sagrat conté errades, ¿quin mètode fiable tens per distingir les errades de les revelacions?
El problema és que el creient del segle IV creia en el seu déu pels mateixos motius que tens tu ara: perquè li encaixava amb allò que coneixia del món. Però clarament això no és suficient. Què et fa creure que tu estàs encertat quan ells no ho estaven?