Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Per Jesús Gómez
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació

En aquest text que us presento, examino la relació entre l'ateisme i les seves implicacions morals i polítiques, especialment a través del pensament del Marquès de Sade. Argumento que l'ateisme històricament s'ha centrat menys en refutar l'existència de Déu i més en analitzar els efectes perjudicials de la religió en la societat, com la submissió moral i les estructures de poder jeràrquiques. Tot i que Sade creia que l'eliminació de la religió catòlica portaria a una societat republicana, refuto aquesta tesi demostrant que, en la societat actual, la influència catòlica persisteix tot i el declivi de la fe, i que l'ateisme no garanteix el republicanisme, ja que moltes persones atees prioritzen la comoditat sobre la coherència moral o política. Finalment, arribo a la conclusió que la lluita contra la religiositat segueix sent necessària per denunciar els abusos de poder i les discriminacions que totes les religions poden perpetrar.

Les implicacions socials i polítiques de l'ateisme i la religió avui dia són complexes i no sempre s'alineen amb les expectatives històriques, com les del Marquès de Sade.

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Comentaris resumits sobre el contingut: 

Implicacions socials i polítiques de la religió:

• Visions de Sade sobre la religió i el poder:

  • Sade argumentava que la religió és fonamental en la formació dels ciutadans, substituint l'educació científica per "superxeries" amb l'objectiu de sotmetre l'individu a un poder polític tirànic.
  • La cosmologia cristiana, amb el seu univers jerarquitzat dominat per una figura solitària, normalitza un ordre social i polític similar, fent que la monarquia absoluta o altres tiranies semblin l'única forma de poder que harmonitza amb l'ordre universal.
  • La moral cristiana promou la submissió a la voluntat divina i els seus representants, reprimint els instints carnals (desig sexual, gust per la violència) per evitar el gaudi de la vida terrenal i centrar les aspiracions en una "vana espiritualitat".
  • Això porta la població a suportar les vexacions dels poderosos, ja que les revoltes no només estan prohibides legalment sinó que són moralment reprovables.
  • Les autoritats, tant polítiques com religioses, sovint violen aquestes normes, gaudint dels plaers prohibits a la població, afegint "perversió a la implantació d’una moral repressora".

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • La tesi de Sade (i de la Il·lustració) que el final de l'educació religiosa catòlica portaria al final de la fe i la desaparició del poder polític de l'Església s'ha demostrat refutada.
  • La societat actual, especialment a Europa, no té una religió exclusiva; hi ha múltiples religions (judaisme, islam, budisme, hinduisme, etc.) i, dins del cristianisme, moltes divisions (catolicisme, ortodox, evangèlics, testimonis de Jehovà, mormons, etc.).
  • Aquesta fragmentació religiosa implica una multiplicitat de sistemes morals diferents, fent ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Per exemple, el catolicisme integrista s'associa a posicions conservadores a Europa, mentre que en alguns països llatinoamericans es va identificar amb l'oposició a l'imperialisme capitalista.
  • Tot i que el catolicisme està en regressió com a sistema de valors (degut a l'evolució del model familiar cap a l'acceptació del divorci, el matrimoni homosexual, la planificació familiar, i la poca importància de l'educació religiosa formal), el seu poder continua sent real i indubtable, i "nociu per a la societat en el seu conjunt".
  • Aquest poder catòlic és principalment polític i econòmic, i ja no depèn de les veritables creences de la població ni de l'educació social, familiar o institucional. L'Església ja no necessita fidels, sinó que es manté pels impostos que l'estat li deriva.
  • Qualsevol religió, en la mesura que obtingui més poder, l'exercirà de forma negativa, ja que "implica la negació de la importància d'aquesta vida en favor d'una espiritualitat difícil de copsar", la qual cosa "és una porta oberta a l'alienació de l'ésser humà".
  • L'exercici del poder religiós continua sent perjudicial per a la societat. S'han de denunciar els abusos de poder: l'Església catòlica "continua emparant la pederàstia", l'Islam "dona cobertura a la discriminació de la dona", l'evangelisme "promou un neoliberalisme que sovint és criminal" i el budisme "fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Implicacions socials i polítiques de l'ateisme:

• Visions de Sade sobre l'ateisme i el republicanisme:

  • Sade pressuposava que la proliferació de l'ateisme comportaria un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania. Aquesta tesi il·lustrada assumia que el coneixement de la veritat deslliuraria la gent de la superstició, fent-los lluitar per la seva llibertat.

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • No es pot constatar una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l'ateisme i la solidificació dels valors republicans. Malgrat que el catolicisme està en regressió a la societat actual, l'estat continua sent monàrquic i l'arribada de la República sembla improbable.
  • Això es deu al fet que les conviccions humanes no es construeixen només com un sistema racional, sinó que també estan influenciades per les emocions. Moltes persones accepten conviccions perquè "els fan sentir bé", no necessàriament per raonament, i això no implica que actuïn en conseqüència si implica incomoditat.
  • L'ateisme pot ser atractiu perquè "sembla que ens deslliura d'obligacions morals" i permet sentir-se "transgressors" o desvinculats de la part més retrògrada de la societat.
  • No obstant això, ser ateu implica la responsabilitat de les pròpies decisions, ja que no hi ha una divinitat que dicti què fer, la qual cosa és "incòmode o, fins i tot, angoixant" des d'un punt de vista moral, segons autors com Diderot o Sartre.
  • Moltes persones es defineixen com a atees fins que l'ateisme "deixa de ser còmode". Així, molts ateus estan disposats a casar-se per l'Església, batejar els seus fills o matricular-los en escoles religioses si això els convé, sense un examen rigorós del seu sistema de valors.
  • La manca de repressió estatal envers l'ateisme ha reduït la pressió social, però també ha fet que l'ateisme hagi perdut part del seu atractiu anterior; l'ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un "friki".
  • Això explica la "poca incidència de l'ateisme en la formació de valors republicans" i la percepció que l'ateisme és només "un matís més en el conjunt d'opinions de qualsevol persona".

Conclusió general:

• Tot i que el Marquès de Sade era massa optimista en les seves prediccions, la regressió del catolicisme i l'actitud poc militant dels ateus no han consolidat una societat republicana.
• No obstant això, la lluita contra la religiositat segueix sent necessària i important, ja que el poder de l'Església catòlica i d'altres religions continua sent perjudicial per a la societat.
• La tasca de la lluita atea és "dura i complexa" i ha de ser crítica, però sense caure en -fòbies (com la islamofòbia), evitant el feixisme com a company de viatge.
• L'ateisme militant implica una posició incòmoda, sent crític i denunciant els problemes (abús de poder, discriminació, neoliberalisme, quietisme), ja que no fer-ho "esdevé còmplice".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

La inutilitat de les pregàries

Ben mirat, el món religiós és un espectacle curiós: una mena de funció teatral que es repeteix diàriament amb variacions locals. Des de la perspectiva d'un observador com jo, que sento la forma més activa del sentit del ridícul davant la metafísica, les oracions —aquestes cantarelles que els fidels adrecen a les seves divinitats— em resulten un fenomen d'una inutilitat gairebé còsmica.

Per començar, caldria preguntar-se si algú ha rebut mai una resposta tangible a les seves pregàries. No parlo de miracles, que ja sabem que són més escassos que els polítics honestos, sinó d'una simple trucada telefònica del més enllà. Jo, personalment, no conec ningú a qui Déu li hagi solucionat la declaració de la renda. I, francament, si Déu té la capacitat d'intervenir en els nostres assumptes, per què no comença per arreglar les guerres i la fam en comptes de preocupar-se per si anem o no a missa?

La inutilitat de les oracions es fa encara més evident quan observem la diversitat de religions que hi ha al món. Cada cultura té la seva pròpia manera de comunicar-se amb el més enllà, com si Déu fos un operador telefònic que només entén determinats dialectes. Els catòlics reciten el parenostre, els musulmans invoquen Al·là, els budistes fan sonar campanes i els protestants canten himnes. I tots, naturalment, estan convençuts que la seva és la via correcta.

Aquesta multiplicitat de ritus em recorda a un passatge d'un llibre que vaig llegir fa temps, on es deia que «religió que raona, religió morta». I és que, al cap i a la fi, les oracions són una forma de raonament, una temptativa d'influir en la voluntat divina a través de la paraula. Però, si Déu és omniscient i sap el que necessitem abans que nosaltres mateixos, per què hem de molestar-lo amb les nostres peticions? No seria més senzill confiar en el seu judici i acceptar el que ens depari el destí?

Però no ens posem massa transcendents. Al cap i a la fi, les oracions també tenen un component social innegable. Reunir-se en comunitat per a cantar, resar o escoltar sermons és una forma de reforçar els vincles socials i de compartir una identitat comuna. En un país com el nostre, on la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates, la religió ofereix una vàlvula d'escapament, una manera de trencar amb la rutina i de sentir-se part d'alguna cosa més gran.

A més, no podem negar que les oracions tenen un cert valor terapèutic. En moments de dificultat, recitar una oració pot proporcionar consol i esperança, una sensació de pau interior que ens ajuda a superar els obstacles. És com un placebo, una medicina que no cura la malaltia, però que alleuja els símptomes. Això sí, sempre que no ens passem amb la dosi, perquè el fanatisme religiós és una malaltia encara pitjor que la depressió.

I què dir dels beneficis econòmics de la religió? Esglésies, mesquites, temples, monestirs... Tots aquests edificis requereixen un manteniment constant, una inversió que genera llocs de treball i dinamitza l'economia local. A més, la venda d'objectes religiosos — estampes, rosaris, relíquies— és un negoci florent que dóna feina a milers de persones. No podem oblidar que Balmes, el filòsof més important del país, sabia aliar perfectament els seus estudis amb una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada.

Però, més enllà d'aquests aspectes pràctics, em continua fascinant la capacitat de l'ésser humà per a creure en coses inversemblants. Les religions són un compendi d'històries fantàstiques, de personatges inversemblants i de normes absurdes que, miraculosament, han aconseguit sobreviure al pas dels segles. I no només això, sinó que han estat capaces de modelar cultures, de condicionar comportaments i de justificar les majors barbaritats.

Potser el secret de l'èxit de les religions rau en la seva capacitat per a donar resposta a les preguntes fonamentals de l'existència. D'on venim? On anem? Quin és el sentit de la vida? Són preguntes que tots ens fem en algun moment, i les religions ofereixen respostes senzilles, clares i reconfortants, encara que no tinguin cap base científica.

En fi, podria continuar divagant sobre la inutilitat de les oracions durant pàgines i pàgines, però em temo que em convertiria en un d'aquells filòsofs que escriuen frases tan llargues que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament.

Per acabar, deixeu-me que us confessi una cosa: tot i el meu escepticisme envers les religions, de vegades em sorprenc resant. No ho faig per convicció, sinó per costum, per inèrcia, com un acte reflex que em transporta a la meva infància. I, en aquests moments, sento una pau, una tranquil·litat que no trobo enlloc més. Potser, al cap i a la fi, la inutilitat de les oracions és només aparent, i amaguen un secret que només els creients poden comprendre. O potser no. Qui sap?

Josep Arrugat

Empreses de religió

Comentem aquesta interessant intervenció d'en kiko p.r, de "Somos terrenales", que coincideix amb el que des d'Ateus de Catalunya venim denunciant des de fa molts anys.

Kiko analitza com les religions operen com a entitats empresarials altament exitoses, malgrat predicar la humilitat. Subratlla que, mentre els fidels fan donacions, les cúpules religioses acumulen vastos patrimonis, que inclouen immobles, inversions i empreses, rivalitzant amb grans corporacions. Exemples concrets com el Vaticà, l'evangelisme, els mormons i els Testimonis de Jehovà il·lustren aquest model financer, destacant la generació constant d'ingressos a través de contribucions voluntàries i el delme. Qüestiona la manca de transparència financera i el fet que els creients no rebin cap retorn tangible per les seves aportacions econòmiques, a diferència dels accionistes en el món empresarial. Finalment, critica el model vertical on els diners flueixen només cap amunt, defensant la separació de l'espiritualitat de les estructures econòmiques ocultes i la necessitat de major transparència.

Comentari:

Les religions han perfeccionat l'art del negoci sense anomenar-se empreses. Prediquen humilitat mentre gestionen patrimonis multimilionaris i parlen de sacrifici, tot i que els seus jerarques gaudeixen de mansions, inversions i fortunes que rivalitzen amb qualsevol corporació internacional. El model de negoci que utilitzen es basa en una sèrie de característiques clau:

• Donacions voluntàries (i sovint subvencions estatals) com a font d'ingressos constants: A diferència de les empreses que tenen accionistes, les religions tenen donants. Les donacions voluntàries dels fidels es transformen en un flux d'ingressos constant. El sistema de delmes, com el dels mormons, garanteix un flux de diners continu.
• Gestió de patrimonis i inversions sense obligacions de retorn tangible: Els fidels lliuren els seus diners sense esperar res a canvi, excepte "promeses celestials". El negoci de la fe funciona amb un model vertical on els diners flueixen dels creients cap a les cúpules de poder, però mai tornen als donants en forma de beneficis tangibles o accions.
• Diversificació d'actius i empreses:
  • L'Imperi Vaticà, per exemple, genera ingressos anuals de més de 52 milions de dòlars, administra més de 5.000 immobles i posseeix un patrimoni net incalculable, a més de ser un dels propietaris de terres més grans del planeta amb fins a 81 milions d'hectàrees. Això no inclou les finances descentralitzades de les diòcesis al món.
  • Els mormons gestionen un imperi financer amb béns arrels, empreses tecnològiques i universitats que generen ingressos astronòmics.
  • L'Evangelisme i les megalesglésies han adaptat les seves estratègies al mercat actual, convertint la fe en un espectacle amb pastors milionaris, auditoris amb tecnologia d'última generació i marxandatge religiós.
  • Els Testimonis de Jehovà utilitzen un mètode d'expansió que s'assembla a un manual de màrqueting, amb predicació porta a porta, publicacions estratègiques i contribucions econòmiques que asseguren el seu creixement global.

La crítica —des de la nostra perspectiva— és que l'espiritualitat no hauria de dependre del finançament ni d'estructures econòmiques disfressades de devoció. Qüestionem el fet que, si les institucions religioses tinguessin propòsits realment altruistes, no transparentin les seves finances i redistribueixin les seves riqueses.

La religió com a malaltia mental

Basat en un article de Jairo Alberto Cardona Reyes, publicat el 2016 a "Reflexiones marginales".

Jairo examina la possible connexió entre les creences religioses i la malaltia mental, especialment l'esquizofrènia. L'autor recorre a les idees de Richard Dawkins sobre les experiències personals que fonamenten la fe, argumentant que aquestes poden ser equiparables a al·lucinacions o deliris. Així mateix, explora la perspectiva de Thomas Szasz, qui sosté que la distinció entre creences religioses "normals" i creences "anormals" dels esquizofrènics es basa principalment en la seva freqüència social, no en la seva naturalesa intrínseca. Finalment, l'article analitza el pensament de Jean-Paul Sartre respecte a l'angoixa existencial i la tendència a delegar la responsabilitat i la llibertat a una entitat divina, suggerint que aquesta necessitat de no ser lliure pot ser una manifestació d'una "malaltia de la creença". En conjunt, Jairo planteja si la religió podria ser una expressió culturalment acceptada d'una patologia mental, tot explorant el concepte que la religió "omple un buit" en el context de la discussió sobre la religió com a possible malaltia mental.

Quan parlem de creences, entrem en el terreny de la fe, la qual pot justificar accions irracionals mitjançant una obediència cega a una autoritat divina. Tot i que les institucions religioses no són la seu de les conductes problemàtiques, aquestes resideixen en la interpretació i vivència personal o col·lectiva de les doctrines, manifestant-se sovint en comportaments irracionals. La fe pot portar el creient d'una racionalitat comuna a la "bogeria" alternativament.

En aquest context més ampli, s'esmenta la idea específica que la religió "omple un buit". Sovint es diu que hi ha un "buit amb forma de Déu al cervell que necessita ser omplert". Aquesta noció suggereix que tenim una necessitat psicològica de Déu, que serveix com a amic imaginari, pare, germà gran, confessor o confident, una necessitat que busca ser satisfeta independentment de l'existència real de Déu.

Richard Dawkins, segons Jairo, es pregunta si, suposant que aquest buit existís, hauria d'ésser omplert necessàriament per Déu. Suggereix que es podria omplir amb altres coses, com ara l'art, la ciència, l'amor a la vida concreta en aquest món sense esperar un més enllà, o l'amor cap a la natura o l'amistat.

L'article relaciona aquesta necessitat psicològica amb el concepte de l'amic imaginari infantil. Es descriu un exemple d'una nena amb un "petit home porpra" que li semblava una presència visible i real, visitant-la especialment quan se sentia sola. Aquest amic imaginari feia els rols de company i confident, funcions que també s'atribueixen a Déu. Aquest exemple serveix per comprendre els rols de consolació i assessorament que realitzen els déus imaginaris en la vida de les persones. Encara que existeixin només en la imaginació, es presenten com completament reals i sempre disposats a escoltar.

La connexió entre religió i malaltia mental es fa evident en l'afirmació de Thomas Szasz: "Si parles amb Déu, estàs resant; si Déu parla amb tu, tens esquizofrènia". L'article explora la manca de diferenciació real entre una creença religiosa i una creença derivada de problemes psiquiàtrics, excepte per la simple freqüència o normalitat estadística. Les creences considerades "normals" per la majoria són religioses, mentre que les inusuals (com creure's Napoleó o ser perseguit per marcians) es consideren símptomes d'esquizofrènia. Els fanàtics religiosos, malgrat comportaments extrems i violents, no són tancats en institucions psiquiàtriques, a diferència dels esquizofrènics. Szasz ironitza que es buscaran les causes químiques de l'esquizofrènia quan es descobreixin les causes químiques del judaisme, el cristianisme o el comunisme.

La distinció es basa sovint en si la creença "escandalitza el sentit comú" o si la persona "no respecta els drets aliens", violant la seva intimitat o sentit de la realitat. Mentre que les creences religioses, per molt irracionals que puguin semblar (com la història d'Abraham disposat a sacrificar el seu fill per ordre divina), són legitimades, les creences d'un esquizofrènic són vistes com un trastorn mental.

Jean-Paul Sartre, segons Jairo, ofereix una visió que connecta directament la necessitat de creença amb el desig d'evitar la llibertat i la responsabilitat. Per a Sartre, l'home és angoixa precisament perquè és lliure i responsable de les seves eleccions, no només per ell mateix sinó per tota la humanitat. Aquesta angoixa prové de la indeterminació i la falta d'un Déu o valors a priori que dictin què és bo o dolent.

El text explica que, per a Sartre, l'acte d'entregar la responsabilitat a un déu és un "emmascarament de la nostra pròpia llibertat". Abandonar-se a una creença religiosa, assumida voluntàriament, es compara amb la creença patològica d'un enajenat mental, que és involuntària. Sartre posa l'exemple d'Abraham escoltant la veu d'un àngel i es pregunta com pot saber amb certesa que aquesta veu és realment divina i no producte d'un estat patològic o el subconscient. Per a Sartre, som nosaltres qui decidim si una veu és la de Déu, i assumim la responsabilitat d'interpretar-la.

L'angoixa de prendre una decisió sorgeix de la consciència que estem "en el desemparament", sense un Déu que dicti normes. Mentre que molts creuen que la idea de Déu és necessària per a una moralitat i valors a priori, per a l'existencialisme de Sartre, els valors segueixen existint encara que Déu no existeixi; simplement, hem de crear-los nosaltres. L'existencialista troba "molt incòmode" que Déu no existeixi, ja que desapareix la possibilitat de trobar valors preestablerts en un "cel intel·ligible".

La noció que "l'existència precedeix a l'essència" per a Sartre significa que no estem predeterminats, sinó que ens fem a nosaltres mateixos mitjançant les nostres eleccions i la creació dels nostres propis valors. Aquesta llibertat fonamental fa que no trobar un déu que ens determini o reguli la nostra conducta mitjançant manaments ens deixi "sols a l'hora de decidir i sense excuses a la mà per ocultar la nostra pròpia llibertat". La famosa frase de Dostoievski, "Si Déu no existís, tot estaria permès", és el punt de partida per a Sartre, implicant que, sense Déu, l'home està "abandonat" i no troba justificacions ni excuses.

En conclusió, Jairo suggereix que la necessitat de tenir una creença religiosa, que pot ser vista com l'intent d'omplir un buit psicològic, sembla ser, segons la interpretació de Sartre, una necessitat de no sentir-se lliure, d'evitar l'obligació d'haver de triar sense cap suport extern, sense algú que digui què és bo i què és dolent. Aquesta visió connecta la creença religiosa amb l'angoixa existencial i la responsabilitat que se'n deriva, suggerint que la religió pot servir com un mecanisme per evadir aquesta càrrega, una perspectiva que ressona amb la dificultat de distingir, en certs aspectes, la fe de certs trastorns mentals on també s'experimenta una realitat ficcionada.

Si vols sentir una conversa sobre el tema, clica aquí.

Si vols accedir a l'original complet (en castellà) clica aquí.

L'interès per la realitat és incompatible amb la religió

Karl Popper

Basant-se en el concepte científic de la falsabilitat, desenvolupat per Karl Popper, aquest article argumenta que tenir interès per la realitat i ser religiós són posicions incompatibles. L'autor sosté que una creença només és rellevant si pot ser sotmesa a proves que la contradiguin. Les creences religioses, segons el text, sovint es tornen no falsables a causa de la manca de disposició dels creients a acceptar evidències contràries, prioritzant la creença per sobre de la veritat. Finalment, critica la tendència dels creients a reinterpretar textos sagrats com a metàfores quan es contradiuen amb la realitat, qüestionant la fiabilitat d'aquesta distinció sense un mètode consistent.

per M. Ferré, abril 2025

Tractaré de desenvolupar aquesta hipòtesi mitjançant un concepte crucial de la ciència: la falsabilitat. Una proposició és defineix com a falsable quan té la capacitat de ser sotmesa a proves que la contradiguin. Dono un parell d’exemples:

• “Aquesta truita no té ceba” és una proposició falsable, ja que podem obrir-la i observar si conté ceba, i s’haurà demostrat si la nostra afirmació era falsa o no.
• Qualsevol proposició científica està subjecta a ser falsable. La teoria de l’evolució per selecció natural és falsable, malgrat que està molt establerta. Imaginem, però, que es descobreix un fòssil de conill autèntic de fa 500 milions d’anys. El model actual de l’evolució quedaria demostrat incorrecte.

La falsabilitat en qualsevol postura és essencial si l'interessat vol conèixer la realitat, ja que la seva validesa està subjecte a les evidències. La validesa d’una proposició no falsable no està subjecta a les evidències i, per tant, a qualsevol element real. Bàsicament la persona que creu en una proposta no falsable està en una posició on no canviarà mai d’opinió, sense importar les evidències en contra que se li mostrin. Si no pot existir cap evidència que la pugui fer canviar d’opinió, llavors ja no l’importa si allò en que creu és real, només l’importa el fet creure-hi.

Posem d’exemple els vidents. Si és fonamentalment impossible demostrar que el vident no s’està comunicant amb esperits, llavors creure en els seus mètodes és una postura no falsable i, per tant, irracional. De manera que ens seria igual estar encertats o no.

Tècnicament, els déus proposats a les religions serien falsables, però és la irracionalitat dels seus creients la que els fa, en pràctica, no falsables. Posem al déu Abrahàmic com a exemple. En principi, si es demostrés que qualsevol cosa que Ell ha fet, no la va fer Ell, sota aquella definició aquest déu no existiria, lo qual el fa falsable sota qualsevol dubte raonable. Però no fotem, si realment aquestes religions fossin falsables, no quedaria cap creient al món, ja que s’ha demostrat un i un altre cop allà on s’han equivocat i a la gent no li importa. És la fal·làcia coneguda com a moving the goalposts (canviar les regles del joc).

Posem per exemple el mite de la creació. S’ha demostrat, mitjançant la ciència, que l’univers no es va crear en set dies, i que la seva edat no són uns pocs milers d’anys, sinó milers de milions. Quan a algú que hagués acceptat la versió dels set dies (i sent sincer amb sí mateix), se li presentessin les evidències, deixaria de creure immediatament en aquell déu. És la seva postura irracional que s’aferra a seguir creient, sigui per un motiu o un altre. Això fa que la seva postura sigui, en la pràctica, impossible de demostrar falsa, la qual cosa implica que no estan interessats en que la seva creença sigui certa.

Si això costa d’entendre, posem un exemple. Per què ningú (racional) creu en l’existència dels déus grecs? Doncs probablement perquè servien com a explicació de fenòmens naturals que avui podem explicar gràcies a la ciència. Són déus amb un alt grau de falsabilitat. Seguir creient en Demèter, encara quan sabem que les estacions no són provocades pel rapte de la seva filla Persèfone, és una postura ridícula. Qualsevol persona racional no seguiria creient en elles intentant argumentar que són metàfores o que els seus altres mites no s’han falsat encara. Lo qual cosa em porta al següent punt.

Avaluem breument l’excusa que posen els creients davant aquesta objecció: que aquelles coses que s’han demostrat falses són, en veritat, metàfores.

Adoneu-vos del patró: la seva creença en Déu no prové de les evidències, sinó que en primer lloc creuen en Ell, i llavors intenten quadrar la realitat al voltant seu, en lloc de deixar que les evidències els portin a conclusions sense veritats preconcebudes.— Aquesta esquiva no soluciona res, ja que si resulta que el seu llibre sagrat conté metàfores, llavors necessiten un mètode per distingir les metàfores de la realitat. El seu mètode per aquesta distinció és una regla ben senzilla: “Allò real és allò que encara no contradiu els descobriments científics, i allò metafòric és allò que s’ha demostrat fals”. Això introdueix un problema insalvable pel creient: ja no pot estar segur que qualsevol cosa que pensi que és veritat sigui en realitat una metàfora, i no té cap mètode fiable per comprovar-ho.

Al final tot recau en la millor eina que tenim pel moment, la ciència. Ser religiós no és una postura que estigui interessada en la realitat. Estic 100% segur que si apareguessin proves indiscutibles (com el Big Bang amb el gènesi) que Jesús no va morir en la creu, o que en realitat eren diversos predicadors, els creients, aferrant-se a les seves creences tan fort com puguin, tindrien dues opcions: negar les evidències (i conseqüentment la realitat), o posar alguna excusa barata com que la crucifixió va ser metafòrica o qualsevol altra tonteria post-hoc. Això és la definició d’una postura no falsable.

Si la màxima prioritat d’un individu és estar encertat, és lògic que escolliria el millor mètode del qual disposa. Per què escollir un mètode demostrablement inferior? El pensament religiós per se no pot portar a veritats, ja que s’hi postula un seguit de proposicions, i la manera de confirmar-les no és el seu mateix mètode, realment només estan proposant coses sense importar-los-hi si són reals; el seu mètode no serveix de res. No té sentit el fet de creure en quelcom mentre esperem a que es mostri si és real o no. I el que ja no té gens de sentit és creure en allò que no es pot demostrar fals.

L’objecció d’en Homer Simpsom

 —Ja, però és que jo no crec en el Déu que va crear l'univers en set dies. El fet que demostris que no ho va fer, no vol dir que no existeixi.

El déu en el qual creien en el passat no és el mateix déu en el qual creus tu, està clar, Homer. El seu déu és demostrablement fals. Per això, en un intent d’aferrar-se a les seves creences, les definicions de Déu han anat canviant a mesura que coneixem la realitat. Déu ha passat de crear els animals a deixar-los evolucionar, d’inundar la Terra a no inundar-la, de ser un genocida, esclavista, misogin i homòfob a ser quelcom millor. Si el teu llibre sagrat conté errades, ¿quin mètode fiable tens per distingir les errades de les revelacions?

El problema és que el creient del segle IV creia en el seu déu pels mateixos motius que tens tu ara: perquè li encaixava amb allò que coneixia del món. Però clarament això no és suficient. Què et fa creure que tu estàs encertat quan ells no ho estaven?

Una justícia amb biaix confessional

 

Laïcisme a Espanya: Una justícia amb biaix confessional que ignora la constitució

El laïcisme, entès com la separació entre l'Estat i les confessions religioses, i la garantia de la llibertat de consciència de la ciutadania, continua sent una assignatura pendent a Espanya. Malgrat que la Constitució Espanyola de 1978 proclama la aconfessionalitat de l'Estat (article 16.3), la realitat sovint ens mostra una influència persistent de la religió, particularment la catòlica, en diversos àmbits de la societat i, de manera preocupant, en el sistema judicial.

Un exemple recent i il·lustratiu d'aquesta situació és el cas que ha afectat a Europa Laica, una entitat que defensa activament els principis laics. L'organització ha hagut de fer front al pagament de costes judicials injustificables (6.300 €) pel seu recurs contra la concessió de la medalla de l'Ajuntament de Cadis a una estàtua d'una verge. Aquesta decisió judicial ha indignat a Europa Laica, que acusa a un jutge "ultracatòlic" d'intentar silenciar-la.

El recurs d'Europa Laica denunciava la il·legalitat de la concessió d'aquesta medalla per incomplir el Reglament Municipal d'Honors i Distincions. En primer lloc, argumentaven que la Verge del Rosari no és una persona física ni una entitat jurídica, requisit exigit per la normativa. A més, els mèrits adduïts per a tal concessió eren considerats "objectivament surrealistes": la suposada intercessió de la Verge per conjurar epidèmies (1646 i 1730) i un sisme submarí (1755).

La resolució del Jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Cadis no només va obligar a Europa Laica a pagar una quantitat "absolutament abusiva" de més de 6.000 euros en costes judicials, que ascendeixen a 8.200 euros amb la condemna en segona instància. L'associació qualifica la quantia decretada pel jutge Antonio Rodríguez García —que a més és el degà de Cadis— de "desorbitada i sense precedents", i considera que la resolució té una intenció "clarament exemplaritzant per acallar qualsevol intent de qüestionar els privilegis de l'Església en les institucions públiques".

El lletrat de l'associació, Mariano Reaño, ha denunciat que la resolució judicial "ignora obscenament el mandat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu de Sevilla, que va acordar, el maig de 2018, limitar en primera instància les costes a un màxim de 1.000 euros", i que només permet cobrar-les a la part demandada, no a tercers que es sumen voluntàriament al procés. En aquest cas, la comunitat dominica de Cadis, que va decidir personar-se en el judici, ha estat la beneficiària econòmica.

Aquest episodi posa de manifest una problemàtica més àmplia: la percepció que una part del poder judicial a Espanya està impregnada de conviccions religioses que influeixen en les seves decisions, fins al punt de qüestionar la laïcitat de les institucions. L'article 16.3 de la Constitució estableix que "cap confessió tindrà caràcter estatal" i que "els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions". No obstant això, la línia entre tenir en compte les creences i afavorir una religió en concret, especialment en l'àmbit judicial, sembla difuminar-se en casos com aquest.

Tal com expressa Francisco Delgado al seu blog, "és una tossuda evidència que poder polític i religió formen ‘part d'un mateix tot’, governi qui governi". Delgado, que va ser vicepresident i president d'Europa Laica, manifesta la seva frustració davant la manca de voluntat política per avançar cap a un Estat laic, i denuncia que fins i tot governs de "suposada esquerra" han mantingut i fins i tot incrementat els privilegis confessionals.

La concessió d'honors a entitats religioses per part d'ajuntaments, fins i tot aquells governats per forces progressistes, és una pràctica que ha anat en augment. El cas de Cadis, on "l'Ajuntament de Cadis guardona la Verge, imposant un símbol religiós a tota la ciutadania", és un exemple paradigmàtic d'aquesta tendència.

Europa Laica, davant d'aquesta situació, seguirà defensant el laïcisme i ha anunciat una campanya de recaptació per fer front a aquestes costes injustes. La seva lluita se centra en propugnar, amb les eines del dret, la separació entre l'Església i l'Estat, malgrat la resistència que troben en "jutges amb mentalitats impregnades de nacionalcatolicisme".

Des de l’Associació Ateus de Catalunya, ens solidaritzem amb aquesta lluita i oferim a Europa Laica tot el nostre recolzament i ajut.

És essencial que la ciutadania sigui conscient d'aquests biaixos i exigeixi un sistema judicial que garanteixi la neutralitat religiosa i el respecte escrupolós de l'article 16.3 de la Constitució. La defensa del laïcisme no és només una qüestió de principis, sinó una garantia per a la igualtat i la llibertat de consciència de tota la societat.

SI vols ajudar a Europa Laica en aquesta lluita, segueix aquest enllaç:

https://laicismo.org/donaciones/gastos-judiciales/

Conferència sobre Laïcitat

Albert Riba i Víctor Gustà, president i vicepresident respectivament d'Ateus de Catalunya, varen impartir una conferència sobre laïcitat al Centre Cívic i Comunitari de Sant Joan Despí, 21 de febrer de 2025, exposant que el laïcisme és una doctrina que defensa la independència de la persona, de la societat i de l'estat, de tota influència de la religió i que considera que s'ha de desenvolupar —en tot cas— en l'àmbit privat i personal. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

Resum: 

La xerrada va abordar temes clau relacionats amb la laïcitat, l'ateisme i la gestió de la diversitat religiosa en la societat contemporània, amb un focus especial en el context català. La sessió va destacar per la voluntat d'aclarir conceptes sovint confosos i per plantejar propostes concretes per avançar cap a un model d'estat laic.

Aclarint conceptes fonamentals

Un dels punts centrals de la conferència va ser la distinció entre ateisme, laïcitat i laïcisme, remarcant que, tot i compartir punts en comú, no són sinònims. Es va definir l'ateisme com una resposta escèptica a l'existència de Déu, basada en l'absència d'evidències, i no com una creença en si mateixa. La laïcitat, per altra banda, es va presentar com un model d'estat que busca garantir la convivència en entorns diversos, mentre que el laïcisme s'entén com el moviment social necessari per assolir un estat laic.

Multiculturalitat versus Interculturalitat

Es va fer èmfasi en la diferenciació entre multiculturalitat i interculturalitat. La primera es va descriure com un model descriptiu de la diversitat social, mentre que la segona implica un diàleg actiu i un intercanvi entre diferents conviccions. En aquest sentit, es va subratllar la importància de promoure la llibertat de consciència i de convicció, incloent-hi no només les creences religioses, sinó també les no religioses.

Reptes i resistències

Durant la conferència, es van identificar diverses resistències a l'avenç de la laïcitat, especialment en aquells països on una religió majoritària gaudeix de privilegis històrics. Es va destacar la necessitat d'abordar aquestes resistències mitjançant el diàleg i la pedagogia, tot recordant que la laïcitat no busca oposar-se a la religió, sinó protegir la llibertat de consciència de tothom.

Propostes per avançar cap a la laïcitat a Catalunya

La segona part de la conferència es va centrar en propostes concretes per promoure la laïcitat a Catalunya, inspirades en un document elaborat per la Lliga per la Laïcitat l'any 2006. Aquestes propostes es van dividir en diversos àmbits:

Àmbit europeu: Impulsar una declaració europea de laïcitat i aplicar la directiva 6 sobre l'harmonització fiscal.

Àmbit estatal: Denunciar el concordat del 53 amb el Vaticà, revisar l'article 16 de la Constitució i corregir l'article 27.3 sobre ensenyament. Es va criticar la llei orgànica de llibertat religiosa per no definir què és religió i donar drets positius només als col·lectius religiosos.

Àmbit impositiu: Incloure les religions en el règim impositiu general i eliminar el finançament a partir de l'IRPF.

Àmbit social: Establir el matrimoni civil com a únic amb efectes legals, separar l'Església de l'exèrcit i regular l'apostasia.

Àmbit de la Generalitat de Catalunya: Evitar la participació de representants polítics en actes religiosos, suprimir actes religiosos oficials i treure la simbologia religiosa dels organismes oficials.

Àmbit de l'ensenyament: Dirigir la revisió del currículum escolar per treure la religió, garantir la igualtat i la prevenció de pràctiques contràries als drets humans.

Àmbit municipal: Aplicar el principi de laïcitat en actes oficials i catalogar els centres de culte per garantir la llibertat de consciència.

Debat i diversitat d'opinions

La conferència no va estar exempta de debat. Es van presentar arguments en contra del laïcisme, com el paper de la religió en la identitat cultural i el perill de restringir la llibertat religiosa. També es van expressar opinions divergents sobre temes com la vestimenta religiosa en espais públics i el finançament de les escoles religioses.

Ètica cívica i convivència

Es va posar èmfasi en la necessitat d'una ètica cívica compartida per afavorir la convivència en una societat cada cop més diversa. Es va defensar la importància del mestissatge cultural i es va alertar contra aquelles pràctiques que atempten contra els drets socials generals.

Crítica als privilegis

Albert Riba va expressar el seu sentiment de discriminació davant els privilegis de l'Església catòlica, especialment pel que fa al finançament a través de l'IRPF. Es va criticar que els diners de tots els ciutadans, independentment de les seves creences, es destinin a mantenir una institució religiosa concreta.

En resum, la conferència va oferir una anàlisi completa i plural sobre la laïcitat i els seus reptes a Catalunya, destacant la importància del diàleg, el respecte a la diversitat i la necessitat d'avançar cap a un model d'estat que garanteixi la llibertat de consciència i la igualtat de tots els ciutadans.

Si en voleu veure la gravació completa que hi ha a YouTube (2h 26m) feu clic a la imatge:

Acomiadar-se sense creus

Cada vegada se celebren més cerimònies laiques per acomiadar els difunts. Les misses de funeral i les absoltes solen ser coses de vells i queden cada vegada més lluny de les noves generacions.

Tanmateix, si bé a les ciutats grans els tanatoris estan adequats tant per cerimònies religioses com laiques, no és així en molts pobles mitjans i petits, en els que els familiars de la persona laica, agnòstica o atea no tenen l’opció d’acomiadar-la en un lloc que no sigui l'església.

Aquest és el cas del nostre consoci Jordi Gras de Santa Coloma de Queralt, que ens va fer arribar la seva queixa en aquest sentit i que reclama poder disposar d’un lloc adequat per poder acomiadar les seves persones estimades sense imposicions de tipus religiós:

Necessitem un local on acomiadar d'una altra manera els difunts.

per Nati Moncusí i Jordi Gras

article publicat a la revista La Segarra (Any XLIV, Nº527-528, juliol-agost 2023) de Santa Coloma de Queralt 

Els dos moments més importants en la vida d'una persona són el del naixement i el de la mort. En néixer poca cosa podem fer. Som uns espectadors passius i inconscients; per raons biològiques estem poc desenvolupats i ens falten encara uns anys per assolir un estatus que ens permeti prendre decisions.

En el moment de la mort, paradoxalment, encara que ja no hi som, sí que prèviament al moment final hem pogut comunicar a familiars i amics com volem que sigui el nostre funeral. D'això va aquest escrit, del dret que tenim tots a determinar com volem que sigui la nostra cerimònia de comiat de la vida.

Església de Santa
Coloma de Queralt

Actualment a la nostra vila no hi ha un local adequat per poder realitzar aquestes cerimònies. Només hi ha l'església parroquial per realitzar el ritual catòlic. Hi ha molts convilatans que no troben cap sentit a acomiadar els seus difunts segons aquesta fórmula, sigui perquè professen una altra religió o perquè no en professen cap.

En el cas que el difunt sigui fidel d'una religió diferent de la catòlica, el local que reivindiquem li permetria practicar el seu ritual amb la simbologia corresponent, mentre que en el cas d'una cerimònia laica, el contingut seguiria les instruccions deixades pel difunt o bé les indicacions de la família i amics. Volem que aquest text serveixi per reflexionar sobre aquesta qüestió. Som conscients que la nostra vila té prioritats més peremptòries i que els recursos són limitats, però creiem que aquesta necessitat ha d'estar present en el llistat de feines pendents de la nostra comunitat.

Ara les persones que volen exercir aquest dret s'han de traslladar a Igualada, a Montblanc o a l'Espluga de Francolí. Considerem que Santa Coloma de Queralt ha de disposar d'un local d'aquestes característiques que faci servei als colomins i a la Baixa Segarra en general.

Per a més és informació sobre aquest a sol·licitud, feu clic aquí

L'Engany de la Religió

Us presentem la versió en català del llibre de Richard Dawkins «The God Delusion», que ha traduït el nostre consoci Jordi Gras amb el títol de «L'engany de la religió» i que ha comptat amb el suport de l'Associació d'Ateus de Catalunya. 

Un eminent científic —i el més notable ateu mundial— afirma la irracionalitat de la creença en Déu i el penós mal que la religió ha infligit a la societat, des de les Croades fins al 11-S. Amb rigor i enginy, Dawkins examina a Déu en totes les seves formes, des del tirà obsessionat pel sexe de l'Antic Testament, fins al més benigne rellotger celestial de la Il·lustració. Dissecciona els principals arguments de la religió i demostra l'aclaparadora improbabilitat d'un ésser suprem. Explica com la religió encoratja les guerres i fomenta el fanatisme. L'engany de la religió mostra de manera convincent que la creença en els Deus no sols és errònia, sinó que és potencialment mortal. També ofereix una animada introspecció dels avantatges de l'ateisme per a l'individu i la societat, i realitza una apreciació més clara i veritable de les meravelles de l'Univers que la que qualsevol creença pogués mai mostrar.

Richard Dawkins va néixer a Nairobi (Kenya) l'any 1941 de pares britànics. És un etòleg, zoòleg, teòric evolutiu i escriptor de divulgació científica. Va estudiar a Oxford on es va doctorar sota la direcció del Premi Nobel Nikolaas Tinbergen. Del 1995 al 2008 va ocupar la càtedra Charles Simonyi a Oxford encarregada de promoure la divulgació i la comprensió de la ciència entre el gran públic. Ha publicat nombrosos llibres i articles, sovint polèmics. Entre ells destaquen The Selfish Gene (1976) i The God Delusion (2006), que va ser un best-seller amb vendes milionàries en el món anglòfon, i que us oferim aquí en la seva versió catalana com L'engany de la religió. En aquest llibre desfà tots els arguments en favor de l'existència d'un déu personal, rebutja que a partir dels textos —dits sagrats— es pugui fonamentar una moralitat i exposa els efectes perniciosos de les creences religioses sobre la humanitat.

L'any 2006 Dawkins va crear la Fundació Richard Dawkins per a la Raó i la Ciència (https://richarddawkins.net) amb l'objectiu de promoure el coneixement científic i una visió secular del món. Avui Richard Dawkins se situa entre els intel·lectuals públics més coneguts del món (Wiquipèdia).

Per a més informació sobre el llibre, escriviu un correu electrònic a info@ateus.org

DE LA NECESSITAT DE L'ATEISME MILITANT

La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus. 

El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.

En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa. 

En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament. 

Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes. 

Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.  

L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països. 

Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem. 

Miguel Hernández Alepuz 
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)

Per què cada vegada hi ha menys creients?

Isabel Ibáñez

Texto original publicado en castellano en El Norte de Castilla

Si Torquemada i Nietzsche aixequessin el cap... El primer s'hi portaria les mans i el segon el sacsejaria com reafirmant-se en allò que una vegada va escriure i que injustament és l'única frase seva que tothom recorda: «Déu ha mort». Metàfora que tot i que encara no s'ha convertit en profecia sembla cada vegada més propera al nostre país, on ja prop del 40% de la població diu no creure en Déu, incloent-hi aquí a ateus (15,7%), agnòstics (12,3 %) i indiferents o no creients (10,6%). Arrodonint, tots junts sumen un 38,7%, segons les dades de juliol de el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), la xifra més alta registrada fins al moment, el triple que el 2000. I creixent. Tenint en compte que els catòlics practicants segueixen en caiguda lliure, el 16,7% —un mínim històric— mentre la majoria d'ells (39,9%) reconeix no participar dels ritus d'aquesta religió malgrat professar-la. Hi ha qui adverteix que en un any els no creients seran majoria, ja que en els primers set mesos de l'any han crescut 4,5 punts.

Albert Riba, president d'AdC

Albert Riba és el president de la «Unión de Ateos i Librepensadores» i també d'«Ateus de Catalunya». Va deixar de creure als vint, quan estava a la universitat cursant sociologia, a la fi dels anys 60 del segle passat: «Ni tan sols havia acabat la dictadura. En aquell moment jo era catòlic no practicant, encara que havia estat molt complidor. I a la facultat fèiem les nostres festes però també ens quedàvem debatent fins a les quatre del matí. En una d'aquestes discussions em van fer un munt de preguntes que no vaig saber resoldre, i això, com a gran discutidor que sóc, em va donar molta ràbia. En tornar a casa em vaig adonar que tenia un tap i en aquest moment em vaig alliberar: ser ateu em va permetre tenir totes les respostes». Admet que la transició a l'ateisme pot ser de cop, com és el cas, o un procés extens.

El 72% dels habitants de la República Txeca, segons l'informe Pew Fòrum de 2017, declara no estar afiliat o identificat amb cap religió. A l'altre extrem, Polònia, on un 90% aproximadament es defineix com a catòlic.

Pel que fa a les xifres del CIS, «és una cosa que ve de llarg. I és possible que siguem encara més, perquè malgrat i que a Catalunya pots dir sense problema que ets ateu —sobretot a les grans ciutats— en petits municipis d'altres comunitats segueixen tenint por de reconèixer-ho, pel fet que et puguin fastiguejar, molestar i fins i tot fer-t'ho passar malament, com passava abans quan t'assenyalava el capellà del poble. De fet, hi ha molts polítics que es defineixen com agnòstics perquè temen dir que són ateus, doncs pensen que perdran vots». Riba afegeix que fins no fa gaire «gairebé es creia que els ateus menjàvem nens».

Recorda que, quan el 2009 l'«autobús ateu» –organitzat per l'Associació Ateus de Catalunya– va recórrer Espanya amb aquella publicitat de «Probablement Déu no existeix, gaudeix la vida», l'aleshores cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el va qualificar d'«abús» que condicionava «injustament l'exercici de la llibertat religiosa». «I va demanar al Govern —afegeix Riba— que ens apliquessin el codi penal perquè era una ofensa als sentiments religiosos. Ens segueixen veient com algú dolent. Mira el que ha passat amb el bisbe de Solsona, que s'ha enamorat d'una escriptora (de literatura eròtica satànica). Doncs hi ha un comunicat del seu bisbat dient que està endimoniat i que, com que era exorcista, en un d'aquests ritus se li va ficar un diable al cos».

Considera l'ateu que el relleu generacional ens està portant a aquestes xifres creixents de no creients, una cosa que porta temps veient-se a la resta d'Europa. Segons la seva opinió, la ciutadania és cada vegada més conscient que l'Església catòlica percep «11.000 milions d'euros anuals, a més dels altres 50 milions que se'n duen altres religions», un fet denunciat també des d'Europa Laica, organització espanyola que promou l'Estat laic i la separació Església-Estat.

«L'Església té un problema d'herència i de coherència —conclou Riba—. Una herència de segles de fer barbaritats que encara no ha condemnat, com la Santa Inquisició. I de coherència, ja que la jerarquia va per un camí diferent al que molts dels seus capellans a peu de carrer defensen treballant amb la gent». Insisteix que ells no van en contra de les persones religioses, sinó dels que fan mal ús de la religió. «Si algú creu en Déu, molt bé, però d'aquí a que tots estiguem mantenint a l'Església, amb els nostres diners no».

A Juan José Tamayo, secretari general de l'Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, tampoc li han sorprès les xifres de CIS. «En els últims 50 anys, Espanya ha experimentat un procés de secularització molt ràpid, abandonant tradicions religioses que tampoc tenien molt arrelament a la ciutadania. Fins i tot abans ja de la mort de Franco. Però s'està donant un increment extraordinari».

Immobles i pederàstia

Entre les raons de tal impuls, assenyala en primer lloc a l'existència d'una indiferència religiosa emmarcada dins el mateix procés que porta la societat occidental, «encara que hagi arribat fins a nosaltres amb retard. Però ja s'anava incubant amb l'abandonament de les pràctiques religioses». En la seva opinió, a això s'hi suma l'allunyament que la religió majoritària ha tingut i segueix tenint dels problemes i inquietuds de la gent: «És una Església que es mostra conservadora, despòtica i jeràrquica, sense sintonia amb els més vulnerables». I cita en concret a la jerarquia, «que només es preocupa que li arribi l'assignació de l'Estat i de mantenir els seus privilegis educatius, econòmics, fiscals, socials i fins i tot militars, sense preocupar-se de l'acollida a immigrants, de la desocupació, de les bosses de pobresa, del percentatge de nens i nenes en situació de vulnerabilitat. Parlo sempre d'un allunyament de la jerarquia perquè hi ha altres sectors de l'Església vinculats a moviments socials que treballen amb solidaritat, però la imatge que ofereixen és de llunyania, de manca de compassió ».

A ulls de Tamayo, el seguir «ostentant tants béns immobles i defensant els seus privilegis econòmics ha fet molt de mal a la creença, ja que és com un anti-testimoniatge del que ha de ser l'Església, la qual cosa fa que creixi la distància». I de fet considera que molts deixen de creure en Déu precisament per la «identificació que fan entre les creences i com es comporta la jerarquia de l'Església catòlica».

Aquí, emmarca una altra raó per a aquest desafecte: els casos de pederàstia que es van destapant al seu si. «És un altre element fonamental, ja que ¿com no t'allunyaràs d'una institució o d'una creença, quan veus a aquestes famílies que han vist frustrada la confiança que han dipositat en ells per a tenir cura dels seus nens, quan vas descobrint els seus comportaments brutalment violents ...? El mateix Papa parla de crims. ¿Com es presenten com a representants de Déu? Si fallen o tenen aquests comportaments tan horribles, la creença desapareix».

Escèptic es mostra el teòleg en el fet que aquestes dades de CIS promoguin un gran canvi, com que el Govern trenqui amb els acords signats amb la Santa Seu: «Fa ja més de 25 anys de governs socialistes i no ho han fet. Són ostatges de l'Església catòlica. Creuen que si mantenen els seus privilegis tindran un major suport electoral i això és un miratge, aquí estan les dades. Només el 16% és practicant. I si comptem a aquells que porten una vida exemplar basada en els dictats catòlics ... doncs són molts menys ».

¿Ateu, agnòstic o indiferent?

Albert Riba, president de la Unió d'Ateus i Lliurepensadors, aclareix que, com ateu, ell no afirma radicalment que Déu no existeixi: «El que diem és que no tenim cap raó per creure que hi ha algun Déu. Jo he dit moltes vegades que el dia que em demostrin que Déu existeix jo em faig creient, és clar». Explica que la diferència amb els agnòstics és més aviat teòrica, «perquè encara que ells diuen que no tenen arguments per decidir-se entre si hi ha o no un Déu, en realitat en el seu dia a dia es comporten com si aquest Déu no existís, perquè ¿quin agnòstic actua o viu com si cregués en Déu?». Pel que fa al capítol dels indiferents, «o els que acaben definint-se com no creients», Riba creu que ho fan simplement perquè no han aprofundit sobre el tema, no s'han parat a pensar-hi, perquè per definir-te com ateu necessites haver estudiat, investigat una mica. Però aquest «m'és igual» és el mateix que no creure.

Deixeu-me en pau

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en: levante-emv.com.
(Traduït al català amb permís de l’autor).

Pot sonar lleig o dur, però —des del meu punt de vista— la religió consisteix bàsicament en entrenar la ment perquè ignori l'evidència i la lògica, basant-se únicament en la fe. I per si això no fos prou, a sobre sentir orgull d'això en comptes de vergonya.

Un cop fixat aquest punt de partida, diré que m'importa un rave la religió que cadascú tingui, sigui cristiana, musulmana o jueva.

Simplement em sembla ridícul i una pèrdua de temps, intentar desxifrar el que uns llibres de fantasies i mitologies antigues (Bíblia, Alcorà i Torà), vulguin dir sobre la vida actual, donat que van ser escrits fa centenars o milers d'anys. Tot i això, i per respecte, jo sempre lluitaré perquè hi hagi llibertat de consciència, per a qui vulgui ser cristià, musulmà o jueu.

Però compte! Atès que no crec en cap d'aquestes fantasies, no deixaré que cap creient (sigui persona o institució), que ningú ni res, puguin dictar com he de viure la meva vida. Se me’n fot el que digui la Bíblia, l'Alcorà o la Torà.

Els creients tenen dret a no avortar, a no divorciar-se, a no menjar porc, a no fer ús de l'eutanàsia i morir patint; tenen dret a practicar les relacions sexuals només per procrear, a casar-se només amb persones de l'altre sexe; tenen dret a no voler veure certes pel·lícules o no llegir certs llibres... però no tenen cap dret a dir-me a qui he d’estimar, com he de morir, què he de menjar, com he de vestir, de quina cultura puc gaudir, quins llibres puc llegir, quines pel·lícules puc veure, quin sexe practicar i amb qui.

No tenen ni l'autoritat ni el dret a basar-se en les seves creences particulars, per redactar lleis i comportaments obligatoris per a tothom.

Jo no sé què més fer perquè s'entengui que no m'importen gens les funestes religions. No sé què més dir per deixar clar que no vull saber res d'elles. No sé a qui o on recórrer perquè no m’afectin unes lleis basades en llibres tan irracionals, tan desfasats, tan absurds.

No pots obrir la maleïda Bíblia, l'infumable Alcorà o la troglodita Torà, i dir-me que el capítol tal, versicle qual, m'obliga a viure i comportar-me d'una determinada forma.

No m'importa. No crec en el que puguin dir aquests llibres anacrònics, escrits per no se sap qui, traduïts d'unes llengües a altres per tampoc se sap qui, modificats en multitud d'ocasions a força de ganivetades i baralles en conclaves i concilis, o ocultats segons conveniència de l'autoritat eclesiàstica de torn. No m'interessen uns llibres els continguts dels quals són arbitràriament interpretats per un capellà, un imam o el rabí de torn i per tant, fàcilment utilitzables com a instrument de manipulació i submissió.

Bíblia, Alcorà i Torà són font permanent de conflicte perquè van ser escrits en unes èpoques amb uns costums, una ètica, uns tabús i uns codis morals que res tenen a veure amb la societat actual.

Bíblia, Alcorà i Torà són un perill ja que tota doctrina no evolucionada, que pertanyi a uns pocs, que no admeti cap crítica, que no afavoreixi la dissensió ni el debat, només pot derivar en un instrument sancionador i de control.

Per tant, qui cregui en això és qui ha de viure segons això. No jo.

Estic cansat d'aquestes discussions interminables i inútils amb persones que defensen coses que ni entenen ni saben explicar, i que simplement repeteixen, com papagais, allò que en l'adolescència els va ser gravat en el cervell sense el seu consentiment, precisament, aprofitant que, sota l'autoritat de pares i mestres, la seva opinió no compta. Actitud papagaiesca agreujada «gràcies» a una educació alienant i acrítica, que incapacita moltes persones per raonar de forma lògica i científica.

I abans que algú m'ho indiqui, diré que aquestes reflexions no van contra els que des de la seva fe, fan de l'amor al proïsme o de la solidaritat el seu punt de referència. Però sí han de ser conscients que amb la seva pertinença a una determinada religió, que amb el seu suport moral i econòmic, que amb la seva falta de reflexió i crítica, estan donant suport unes parafernàlies indecents, unes actuacions mafioses i unes estructures mastodòntiques, ja siguin la Cúria Romana, l'entramat Sunita-xiïta-Sufí-wahhabita, o el Consell del Gran Rabinat, dels que el mateix Crist (cas d’haver existit) o Mahoma sentirien autèntica vergonya.

Si jo vingués amb el conte que sóc un ocell, parlés com a tal, em comportés com a tal, segurament la societat, en comptes de donar-me escaiola, m'apartaria i em posaria sota tractament psiquiàtric. En canvi, a les religions, amb tota la seva parafernàlia absurda i indemostrable, no només no se les aparta o se'ls psicoanalitza, sinó que se'ls regala tota l’escaiola del món en forma de subvencions, exempcions fiscals o privilegis.

Les religions van néixer amb la ignorància, han aconseguit sobreviure pel control i la por que exerceixen, i l'esperança és que morin per la ciència i el coneixement.

Mentre arriba aquest moment, parin les religions en el seu afany d'imposar a tot ésser vivent la seva forma d'interpretar la realitat i les seves normes de vida. No tenen cap dret a això.

Així que, si us plau, si més no a mi, deixeu-me en pau.