És necessari ofendre la religió amb la raó.

per Dani Rué.

Ja no em passa gaire sovint, perquè darrerament interactuo molt poc. Però un o dos cops l’any (avui tocava), algú em pregunta desafiant: ¿per què, si ets «tan ateu», —com si d’ateu se’n pogués ser molt o poc— et passes la vida parlant de religió?

Parlar de la religió és important. Deia Nietszche que la religió és el pitjor càncer de la humanitat. És la gran mentida que ha marcat l'esdevenir dels éssers humans, col·lectivament i individualment; que ha frenat i frena les llibertats i els drets de les persones; que anorrea les facultats cognitives impedint o dificultant el contacte amb la realitat; que priva el desenvolupament del pensament crític-escèptic i l’intent de donar respostes racionals als interrogants que planteja aquest univers i tot el que conté; que manté persones adultes en estat permanent de credulitat infantil; que ha imposat la tortura, el genocidi i els vetos de tota mena; que va acabar amb 1.000 anys de coneixement al segle IV cremant la biblioteca d'Alexandria; que ha cremat a científics i homes savis per revelar dades incompatibles amb els seus absurds dogmes de l’edat del bronze; que ha cremat i torturat durant segles a molts éssers humans; que ha sotmès a les dones, perseguit els homosexuals i exterminat els ateus; que ha encoratjat l'odi al diferent, el menyspreu als animals i a la naturalesa, el menyspreu a tot aquell que no es quadriculés dins la seva teranyina; que ha creat, inspirat, emparat, justificat i solapat totes i cadascuna de les dictadures feixistes que en el món han existit, antigues i modernes; que ha acabat amb democràcies; que parla de caritat mentre actua amb una immensa avarícia; que s'ha oposat a la ciència, al coneixement i al progrés material, social i intel·lectual; que ha rentat i renta cervells contínuament; que ha inventat els més vils instruments de tortura, etc. etc. etc., la llista seria interminable.

L'historiador alemany Karlheinz Deschner va publicar la seva obra magna en 10 toms: Història criminal del cristianisme, parlant dels seus crims i dels danys infringits a la humanitat amb profusió de dades i cites. Caldria afegir-hi els crims de les altres religions abrahàmiques: Islam i judaisme amb totes les seves sectes.

«La religió ho empudega tot». Christopher Hitchens.

«Amb religió o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent coses dolentes. Però per tal que les persones bones es posin a fer coses dolentes es necessita una religió». Steven Weinberg.

«Religió: control mental, maldat i confusió. Malversació de temps, diners, esforços i sentiments». Richard Dawkins.

«Les causes tradicionals de la creença; la fe, la revelació, el dogma, l’autoritat, el carisma, la saviesa convencional, l'anàlisi hermenèutic dels textos i el resplendor de la certesa subjectiva són generadores d’error i haurien de ser descartades com a fonts de coneixement». Steven Pinker.

Com no parlar de religió?

No hay esperanza para los desposeídos

J. Agustín Franco Martínez.

La esperanza que ofrecen las religiones es un insulto a la inteligencia. Una falsa promesa de futuro y de paraíso sin tener que pedir permiso. Si acaso lo que más se aproxima a una idea cabal de esperanza pueda ser la filosofía budista de la reencarnación (si tal cosa fuera posible), porque al menos contempla otra oportunidad, otras oportunidades, sin prejuicios definitivos. Aunque su camino a la iluminación sea más una huida de toda esperanza y una apuesta segura a la desesperación.

La esperanza que administran las religiones a lo sumo es una esperanza clasista, excluyente e intolerante. Solo admite al club de sus elegidos. No permite el acceso a quienes realmente la necesitan. Y no soporta la discrepancia ni la desobediencia. Las religiones venden una esperanza vana, hueca, apta para sumisos e indecisos. No es esperanza para desposeídos.

Porque si algo tienen los desposeídos es decisión para arrojarse a la deriva e insumisión para doblegar y saltarse las leyes injustas y esquivas. Algunos pensarán que a la fuerza, craso error, ¡por favor, no les quitemos su mérito!, porque lo único que harían «a la fuerza» sería morirse y, en cambio, se resisten, abrazando hasta la última gota de probabilidad para alcanzar el paraíso en vida.

Los últimos no tienen el respeto de quienes lideran las religiones. Tampoco tienen voz propia. Les han suplantado sus deseos y aspiraciones por cuentos infantiles, fantasmas angelicales y laberintos teológicos sin salida ni eco.

La teoría de la relatividad de Einstein es un juego de palabras insensato e ilógico al lado de la retórica religiosa sobre la esperanza y sus promesas, sus paraísos y bienaventuranzas. Sin embargo, es más fácil viajar a la velocidad de la luz que encontrar consuelo en el carácter sedentario y sedante de la esperanza basada en la fe.

Con frecuencia, llegado el momento de la tribulación y la desesperación, las religiones muestran de qué miserable pasta está hecha su retórica esperancista. Ojalá nunca la necesites, amigo, porque descubrirás con desilusión el engaño, el gran fraude. Piensa por ti mismo. No les dejes tu corazón porque se lo comerán vivo. No les dejes tu mente porque te la borrarán por completo. No les creas ni una palabra, es pura cosmética gramatical. Un truco de magia. No hay gracia ni amor ni paraíso. Su (falsa) esperanza se baña en un mar de desgracias que no conocen, aunque les lleguen hasta el cuello, hasta el mismísimo alzacuellos. No tienen autoridad moral para hablar de esperanza. Su esperanza es un abismo de odio misógino, por mucho que tengan a dios siempre en los labios y sus palabras te sepan a miel. Y en fin su esperanza es un canto a la claudicación y al infierno en vida, ideal para el sostenimiento del goce y disfrute de los malvados.

Su lamento por la falta de vocaciones es el síntoma evidente del fracaso de su retórica esperancista. Su desprecio por las esperanzas mundanas es la clave para medir su esquelética ideología sobre la esperanza. Su sermón de odio y represión contra el cuerpo y los placeres sexuales es la marca indeleble de su falsa esperanza.

En plena noche a nadie se le ocurriría pedirle al ciego que le señale por dónde sale el sol. En alta mar a nadie se le ocurriría pedirle al náufrago que le señale por dónde se avista tierra. Por ello no les pidáis a los clérigos ni a los creyentes que os señalen por dónde está la esperanza, os enviarán por el camino equivocado a sabiendas. En su fuero interno lo saben: ¡No hay nada que esperar!, salvo lo que cada uno mismo espere, y esa espera se construye, no es pasiva, no es contemplativa. Contemplar el desastre no es espiritual ni ninguna muestra de fe. Si llega el desastre es porque antes no se construyó la esperanza. Los principales destructores de esperanza son los teólogos, las religiones y sus sagrados administradores. En el desierto de la nada tienen su coto privado de caza, de caza de almas.

En las religiones no hay esperanza para los desposeídos. Su esperanza (la de las religiones) es la contraley necesaria para afianzar los intereses que la ley ya garantiza a los poderosos. La ley les garantiza la propiedad de sus bienes, aunque les sobre para vivir varias vidas. Y la contraley religiosa les garantiza el perdón añadido de los desheredados, para que no les corroa la envidia. La ley les garantiza la inmunidad por sus fechorías. Y la contraley de la fe les asegura por añadidura el silencio cómplice y comprensivo de las víctimas. La ley les premia con escaños por sus ansias de poder. Y la contraley divina les protege doblemente con la adoración y la subyugación de los súbditos.

No hay esperanza para los desposeídos. En la increencia hay más riqueza y libertad y compasión que en las religiones. En el ateísmo la esperanza no se juzga por lo que creas o dejes de creer, sino por lo que construiste con ella y por ella. Es decir: si llegados al abismo tuviste la precaución de construir un puente; si llegados a la soledad tuviste la valentía de ser un ejemplo de fiel compañía; si llegados al infierno tuviste la osadía y el arrojo de escapar y enseñarle la salida a otros.

Uno se sabe en brazos de la esperanza cuando se siente en casa, en casa, cuando sabe que hay quien le Cuida, quien le Ama, quien le Sueña, quien le Acompaña. Y ese tipo de esperanza es muy profana, muy de carne y hueso, muy humana, no es etérea, no es divina, no es un sarpullido de poético misticismo. Quien le comprende, quien le abraza, quien le sigue hasta el fin del mundo, quien le adivina el pensamiento. Quien le corrige, quien le acepta, quien le sana, quien le acaricia. Quien… Quien… ¿Quién?

Proclamar hoy la noche oscura del alma no es más que abrir la veda para la caza de los espíritus disidentes, para arrebatarles la única esperanza verdadera que tienen los desposeídos: la capacidad de construir un mundo mejor para los que vendrán detrás. 

Inmatriculaciones y desidia política

por Alicia Alcalde Villares.

Hace escasos días recibíamos la noticia de que el listado de los bienes inmatriculados por la Iglesia Católica en nuestro país, entre los años 1998 y 2015, había sido remitido a la mesa del Congreso. Tras dos años de obrar en poder del Gobierno de España, finalmente se iba a poner a disposición de los representantes de la soberanía nacional e iba a ser posible su público conocimiento.

La noticia ha resultado ser falsa. El Gobierno de Rajoy, en 2018, cumplía con el mandato aprobado por el Congreso a instancias del PSOE y obtenía una lista parcial (faltan todos los bienes inmatriculados entre 1978 y 1998) de dichos bienes. Dos años después, el propio PSOE, junto con los demás partidos de la coalición de Gobierno, parecen considerar que la ciudadanía española aún no es merecedora de conocer el alcance del expolio monumental perpetrado por los Obispos españoles. Expolio efectuado al amparo de una ley franquista, adecuadamente amañada por el, en su día, Presidente Aznar y con la colaboración inestimable de los Registradores de la Propiedad y que ha supuesto una usurpación al dominio público y privado de unos 40.000 bienes, cifra reconocida en su día por el vicepresidente de la Conferencia Episcopal Fernando Giménez Barriocanal. De esta manera llegamos a lo que es una anomalía en toda Europa y es que una organización privada y en última instancia un Estado extranjero se conviertan en los mayores poseedores de patrimonio por delante del propio Estado español.

El Gobierno de Aragón, tampoco considera que la ciudadanía aragonesa tenga derecho a conocer cuales son los bienes de sus pueblos, parroquias, diócesis, barrios y pedanías, que los Obispos han inscrito a nombre de la Iglesia.

Desde abril de 2018, el Gobierno de Aragón cuenta con el listado del número de bienes inmatriculados por los obispos en cada diócesis aragonesa entre 1998 y 2015, que asciende a 2.023. Este listado se pudo obtener tras la aprobación de una Proposición no de Ley efectuada en su día por Podemos. Falta por requerir a los Registradores el listado con el contingente de los bienes inmatriculados entre 1978 y 1998 y que puede ser un número incluso superior. Téngase en cuenta, a modo de ejemplo, el fervor inmatriculador sufrido por el Arzobispo Elías Yanez en su archidiócesis de Zaragoza durante los años 80, que no dejó prácticamente ningún bien sin inmatricular, e incluso inmatriculó alguno que ya lo estaba. Además de parcial, dicho listado es meramente numérico, queda por conocer la información registral de dichos bienes, para poder saber exactamente de qué bienes se trata y ejercer las acciones necesarias para su reversión al dominio público.

Pues bien, en la primavera de 2019, la asociación MHUEL recibió alentadoras palabras del Sr. Gimeno, el entonces Consejero de Economía y Hacienda del Gobierno de Aragón en el sentido de que se iba a recabar a los Registros esta informacón.

Palabras alentadoras que las inmediatas elecciones diluyeron en el olvido y que su sucesor en el cargo el Sr. Pérez Anadón se muestra extraordinariamente remiso a recordar. Por cuatro veces se le ha solicitado que se reúna con la asociación para tratar de este asunto y otras tantas ha dado la callada por respuesta.

¿Cuál puede ser el interés del Gobierno de España y el de Aragón para escamotear a la ciudadanía una información de tal importancia y envergadura?

¿Puede ser que en las negociaciones con el Vaticano que está manteniendo el Gobierno, estos bienes —o al menos algunos de ellos— se estén utilizando como moneda de cambio?¿A este cambalache se refería el Presidente del Gobierno Pedro Sánchez en su discurso de investidura cuando decía que establecería un nuevo marco de relación con la Iglesia Católica que garantizara la laicidad del Estado.?

Un Gobierno que tiene el Laicismo como un principio esencial de su programa no puede por más tiempo mantener este escándalo monumental oculto. Es hora ya de que la izquierda de este país —cuando llega al Gobierno— deje de tratar a la Jerarquía católica con un temor reverencial absolutamente impropio de los representantes democráticamente elegidos de un Estado de Derecho.

Ser massa vell és una putada

No ho dic per experiència pròpia, perquè encara no en sóc, tot i que ja estic sobrepassant l’edat adulta. Tinc 60 anys i he començat a viure’n alguns símptomes, en fase incipient.

Pèrdua d’agilitat mental, menys paper social i familiar, faltes de memòria, menys força física i psicològica, problemes d’erecció, falta de desig, una certa depressió, malenconia, debilitat emocional, fases de cansament, irritabilitat, poca il·lusió i motivació... però també, menys necessitat de sentir-me responsable, gust per no fer res, satisfacció per un paisatge, un passeig, una lectura, una trobada, felicitat per simplement estar amb la meva companya, amb els meus fills; també, pensar que he cobert una part important del meu cicle vital, no només entès en el sentit físic si no també en el social, familiar... no perquè no pugui seguir estant o fent coses, però ja no des d’una posició o lloc de principal responsabilitat, o des d’un paper més necessari.

He entrat a l’edat d’estar, però qui ha de fer, en essència, son els altres; puc ajudar, però només si em necessiten; vull tenir estimació, amor, carinyo, amistat, sí, però sense ser una càrrega, sense haver-los d’exigir o tenir desesperació per aconseguir-los.

I per això penso que ser massa vell, és una putada. Per un mateix, principalment, però també pels altres.

Si entenc la vida com un cicle amb principi i final, no em puc fer trampa entenent molt bé el naixement, l’infantesa, la joventut, la fase adulta i, en canvi, no reconèixer els indicis que et preparen pel final i no acceptar-lo.

Tothom “sap” que es morirà, però poques persones hi pensen com un fet cert, amb les conseqüències que se’n deriven. I ja no dic, com un fet acceptable.

Ningú resistiria de cop, que la pèrdua d’agilitat mental esdevingui demència senil; que un menor paper familiar es converteixi en ser una càrrega constant pels més pròxims; que el declivi físic, el cansament, comporti la manca d’independència, de privacitat, de capacitat de decisió, de dignitat... pels actes més senzills, com complir les necessitats fisiològiques essencials, o sortir a passejar, o no poder fer-se ni el menjar; o l’anar-se tancant cada cop més en el reduït mon propi de les malalties i els dolors, de la solitud... en la mateixa mida que deixen de preocupar-te els problemes i vida dels teus.

La primera qüestió, el primer repte, és la dificultat de saber o decidir quant ha finalitzat (o ha de finalitzar) el teu cicle vital, de manera que, sense renunciar a envellir, no arribis als extrems de manca d’independència i de autonomia i dignitat personal que mai volies arribar, i ja no estiguis en situació efectiva de decidir-ho.

No és incompatible la satisfacció pel què has viscut, com ho has viscut, el què has fet en el conjunt de la teva vida, amb la necessitat pràctica de controlar-ne el final, de poder abandonar el mon amb independència, amb dignitat, amb autonomia, amb amor, amb companyerisme, i amb enteniment propi i una certa capacitat intel·lectual.

La societat actual, absolutament contaminada amb el fet religiós i els diversos interessos econòmics i de poder, converteix el fet inevitable de la mort, de morir, que hauria de ser assumit i acceptat com normal i natural, en la pèrdua d’una batalla impossible, batalla en la que cal que la persona arribi al límit físic.

Això passa per qüestions d’ordre religiós que imposen la indisponibilitat de la pròpia vida; per qüestions d’interessos econòmics de farmacèutiques, sistema sanitari, residències...; i per qüestions ideològiques, ja que el tractament donat a la mort, i a la vellesa, ha estat sempre un pilar per reforçar les diferents opcions de poder a les societats de qualsevol època.

Cal que arribi al límit físic, no importa que el mental, psicològic, estigui tant deteriorat que aquella persona ja no és la que sempre ha sigut.

I el límit físic arriba a aberracions d’autèntic acarnissament terapèutic en molts hospitals amb persones que tenen malalties terminals, incurables, i d’abandonament assistencial i situacions que podrien qualificar-se de tortura, en la solitud de residències de gent gran.

Per portar la gent al límit físic convé alimentar la por a la mort. Pervertir tot el què suposa relació humana i estimació, amb l’idea que mentre el cos viu i respira, aquella mare, germà, fill, company, encara no se’n ha anat.

I en aquesta perversió hi col·laborem tots. El malalt, el vell, aferrant-se a la vida sense cap sentit, no volent morir; i els que l’estimen, retenint-lo viu més enllà de tota lògica, de qualsevol justificació, de qualsevol mida... o delegant / permetent que altres ho facin i decideixin per nosaltres: sistema sanitari, metge de torn, residència, fanatisme religiós, obcecació familiar...

El cicle de la vida, sigui humana, animal o vegetal, és sempre el mateix: naixement, infància o desenvolupament primari, joventut, fase adulta, envelliment i mort.

Mantenir la vida a nivell físic més enllà de qualsevol raonament lògic, tal i com s’imposa majoritàriament a la societat actual, és el mateix que mantenir un ram de flors que era preciós, olorós, agradable, a sobre la taula del menjador quant ja s’ha marcit, és lleig, fa pudor i s’està podrint. És com mantenir amb vida el nostre estimat gos, que ja no corre, no es pot moure, que arrossega les cames i jeu a terra tombat durant dies amb la mirada trista de no entendre què l’hi està passant.

Per evitar, d’entrada, veure’s atropellat per les formes d’actuació imperants, caldria tenir algunes coses clares, establertes, acordades primer amb un mateix, i després dins l’entorn pròxim, familiar.

Per que el més fàcil és no qüestionar, és deixar-se portar, no enfrontar-se... sempre tindrem justificacions...

Tothom sap que si et cases per l’església, no tens cap dels problemes que has d’afrontar si et cases pel civil o, encara més, si t’ajuntes segons el teu criteri. No calen papers especials, registres complicats, justificants laborals específics... És la fórmula, el casament, que la societat legal i oficial accepta i promou, i el casament catòlic, el que té més facilitats.

Per això, son molts els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma de fer, que casar-se per l’església catòlica.

Amb els enterraments passa igual. A quants hem assistit de companyes i companys, que no eren precisament catòlics ni religiosos, però on la cerimònia ha estat presidida per una creu i un capellà, tothom resant, aixecant-se i asseient-se a ritme de benediccions, parenostres i aigües beneites... i el capellà explicant la vida del mort en termes religiosos totalment fora de lloc. És la fórmula que més accepta i promou la societat legal i oficial, i l’enterrament catòlic, el que té més facilitats... i t’evita enfrontaments familiars amb tiets carques, o tensar les convencions socials.

És el camí més fàcil, per això son immensa majoria els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma d’enterrar que la catòlica.

Amb la mort i, tant més, amb el fer-se vell, passa exactament igual. Son temes en els que abandonem el raonament lògic, l’esperit crític, l’esforç per avançar, que apliquem a les altres qüestions importants de la nostra vida. Temes en els que alienem la nostra capacitat de decisió, ja sigui pròpia o cara a un familiar, en professionals, en convencions socials... que ens porten a un escenari al·lucinant, però “normalitzat” com a “inevitable”, que mai hauríem volgut ni acceptat per nosaltres, ni pels que estimem.

Com en totes les situacions on hi ha entreteixides qüestions de tradició, de superstició o religió, temes tabú... amb una organització social o sanitària que té protocols establerts i dinàmiques pròpies, és fàcil moure’s en una indefinició que comporta, inevitablement, ser engolits per les pràctiques imperants, rendir-nos a la “normalitat” en moments de forta càrrega emocional on qualsevol decisió “diferent” té grans, enormes, resistències en contra (socials, familiars, emocionals, legals, religioses, professionals, econòmiques, ..., inclús mentals i ideològiques pròpies).

Convé, per tant, arribar a aquests escenaris complexes, amb les dues o tres qüestions importants analitzades, preparades i decidides, de forma que no malmetin un final que hauria de ser digne, intensament emocional, enriquidor i, per què no? encara que trist, també satisfactori.

Si al llarg de la vida hem intentat, no sense esforç ni dificultats, que la nostra existència fos autònoma, joiosa i solidària, ¿com podem fer que la nostra vellesa, i la nostra mort, siguin reflex del mateix criteri?

I no al contrari, com succeeix majoritàriament, on les normes, les religions i convencions socials, els “convenciments” no qüestionats, ens porten cap a aquesta “normalitat” tant anormal.

Ramon.

L'Església s'estalvia més de 50 milions d'euros a l'any per no pagar impostos a les cinc ciutats més grans d'Espanya

Per Óscar F. Civieta | 2020.09.29 | Espanya

 

Font (en castellà): Quartopoder 

• Està exempta de pagament de l'IBI dels immobles destinats al culte pels acords entre Espanya i la Santa Seu de 1979 
• No ho està, però —i així ho dicta una sentència de la Justícia europea—, en aquelles propietats que no siguin de culte i per les que obtingui un benefici econòmic 
• Europa Laica xifra a l'entorn dels 600 milions d'euros el que la institució eclesiàstica s'estalvia a l'any per no abonar impostos

Foto: Reunió de la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, amb el nunci del papa a Espanya.

No només no paguen, sinó que s'afanyen (sovint amb el consentiment institucional) en ocultar el que estalvien. Resulta impossible saber amb exactitud quant deixa de desemborsar l'Església Catòlica a Espanya gràcies a les exempcions d'impostos. Però sí que és factible fer una aproximació i, després de consultar diverses fonts, es pot afirmar que l'estalvi, en les cinc ciutats més grans d'Espanya, supera els 50 M€ anuals.

Entre els immobles pels quals l'Església no abona impostos no només hi ha els de culte, sinó, principalment, altres propietats de diversa índole: cases, garatges, col·legis, locals ... " La immensa majoria del patrimoni de l'Església no està destinat al culte. Fem l'associació equivocada que, sobretot, són esglésies, i no és així ", subratlla Antonio Manuel Rodríguez, professor de Dret Civil i portaveu de la Coordinadora Recuperando.

Tenint en compte aquesta varietat de possessions, a Madrid, l'estalvi anual ronda els 31 M€, segons Europa Laica. La xifra a València, proporcionada a cuartopoder pel seu Ajuntament, arriba als 4,56M€. D'ells, 915.497 € corresponen a immobles destinats al culte i 3.646.634 € a una altra tipus de posesions. "En els llocs de culte entenem que hi pugui haver una excepcionalitat a l'IBI, però no on es fa un negoci. Això és competència deslleial amb la resta de persones i amb empreses privades i les administracions públiques hem de regir-nos pels principis d'igualtat de la ciutadania", exposen a l'Ajuntament de València.

L'estalvi a Sevilla, que, segons Recuperando, estaria al voltant dels 3 M€, és una conjectura: "En 2018, amb l'únic vot en contra del PP, es va aprovar una moció a l'Ajuntament de Sevilla perquè es mostrés el llistat de béns immatriculats per l'Església. El 2020 encara no s'ha fet públic. Com sabrem el que deixen de pagar si no treuen un llistat que hauria de ser públic des de fa dos anys?", es pregunta el portaveu de la Coordinadora.

Va ser Zaragoza en Común (ZEC), que va estar al front del consistori durant la passada legislatura, la que extreure la xifra a la capital aragonesa: 2,2 M€ deixen de sortir cada any de les arques eclesiàstiques per no pagar l'Impost sobre Béns Immobles (IBI). A més, hi ha 1,62 M€ que tampoc s'abonen per correspondre a propietats de fundacions, exemptes en virtut de l'article 15.1 de la Llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense fins lucratius i dels incentius fiscals al mecenatge . Això fa que la xifra real sigui encara més gran, ja que, com explica Fernando Rivarés —exconseller municipal d'Economia amb ZeC—, hi ha col·legis concertats que estan a nom de fundacions religioses, i obtenen un benefici econòmic d'aquest negoci.

De les cinc ciutats més poblades d'Espanya, només restaria conèixer les dades de Barcelona. Una cosa que no ha estat possible: "No tenim cap contribuent que s'anomeni Església Catòlica (no existeix) i, a més, les dades fiscals són reservades", ha estat la resposta donada des del Consistori de la Ciutat Comtal després de la petició d'aquest mitjà. La xifra de ben segur que no serà inferior als 10 M€, el que permet estimar que l'estalvi en aquestes cinc ciutats supera els 50 M€ anuals.

Uns 600 milions d'euros d'estalvi a tot Espanya

El 2018, Europa Laica va realitzar un estudi —sempre amb un component cabalístic fruit de la inexistent transparència— en què indicava que l'Església Catòlica té al voltant de 100.000 béns immobles a tot Espanya amb els quals s'estalvia al voltant de 600 M€ a l'any per no pagar impostos, "però no només l'IBI" —ressalta el seu portaveu, Juanjo Pic— tampoc les taxes municipals, com la d'escombraries.

A Recuperando fan un compte que concordaria bastant amb el d'Europa Laica, ja que avaluen que l'estalvi és d'un milió d'euros per cada 200 immobles. Ergo, per 100.000 la quantitat no abonada anualment seria de 500 M€.

Puntualitza Juanjo Pic que a totes aquestes xifres caldria posar-los-hi l'afegitó de 'com a mínim', ja que no estan inclosos els béns que es van immatricular fins al 2015, "el dia que se sàpiga aquest llistat i que els ajuntaments ho tinguin valorat pujarà molt més", afirma.

La quantitat ha estat feta pública per Europa Laica —com argument de protesta— en multitud d'ocasions, "i mai ens l'han rebatut. Nosaltres estaríem encantats que, per transparència i democràcia, l'Església o l'Administració donessin les dades reals i, si les nostres són errònies, no tindrem cap problema en demanar perdó".

Les exempcions fiscals de l'Església poden estar prohibides, segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea

Dues són les legislacions principals que doten l'Església d'aquestes prebendes. D'una banda, els acords signats per l'Estat espanyol i la Santa Seu, a Ciutat de Vaticà, el 3 de gener de 1979. En el seu article 4 s'estableix l'exempció total i permanent de la contribució territorial urbana dels temples i capelles destinats al culte; les residències de bisbes, canonges i sacerdots; les oficines de la Cúria diocesana; els seminaris en què es formi al clergat; les universitats eclesiàstiques, i les cases o convents de les Ordres, Congregacions religioses i instituts de vida consagrada.

A més, hi ha l'esmentada Llei de Mecenatge, que, en l'article 15.1 diu: "Estaran exempts de l'Impost sobre Béns Immobles els béns dels quals siguin titulars (...) les entitats sense fins lucratius, excepte els afectes a explotacions econòmiques no exemptes de l'Impost sobre Societats".

Al juny de 2017, un sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va determinar que les exempcions fiscals de què gaudeix l'Església Catòlica a Espanya" pot constituir una ajuda estatal prohibida si les activitats exercides en els locals en qüestió són activitats econòmiques".

A principis del passat mes de gener, la vicepresidenta del Govern d'Espanya, Carmen Calvo, va admetre que l'Església hauria de pagar l'IBI per aquells béns no destinats al culte. Ho va fer abans de reunir-se amb el nunci de papa a Espanya i va rebre ràpida resposta de les institucions eclesiàstiques. Aquestes van adduir que les exempcions naixien només de la Llei de Mecenatge i que estarien disposades a pagar l'IBI si també ho fessin ONGs, fundacions o partits. Van obviar, en aquesta mena d'exercici de docilitat, el fet que aquesta legislació fa una excepció amb els immobles afectes a explotacions econòmiques. Tampoc es van recordar del que s'havia dit per part de la Justícia europea.

"Que els ajuntaments no cobrin l'IBI és una anomalia permesa, ja sigui per por reverencial o per pura ignorància"

El professor i portaveu de Recuperando incideix en un aspecte clau: "No hi ha exempció de l'IBI per als immobles no destinats a l'culte. És una anomalia permesa per ajuntaments de tots els colors, ja sigui per por reverencial o per pura ignorància". Difereix poc en la seva opinió Juanjo Pic: "Els ajuntaments no tenen interès en destapar-ho, perquè saben que és la seva pròpia negligència".

Els consistoris de Barcelona i Lleó són els primers que van començar a cobrar l'IBI. "Sé que l'Església va pagar 4,6 M€ per l'impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) de la Sagrada Família", revela Antonio Manuel Rodríguez. A la ciutat lleonesa es van recaptar 31.000 € sobre un potencial total d'1,4 M€.

A principis de 2020, els governs de València i Cadis van anunciar la seva intenció de començar a passar els rebuts corresponents a aquest impost per aquells immobles no destinats al culte i, a Saragossa, es va aprovar una moció en la mateixa línia —presentada per podem—, que va tirar endavant amb els vots a favor de PSOE, Ciutadans, Podem i ZEC, i la negativa de PP i Vox.

Foto: Segons Recuperando, l'Església va pagar 4,6 M€ per l'impost sobre Construccions de la Sagrada Familia.

"Pagar religiosament és no pagar"

"L'Església ha de tornar el que és nostre i pagar pel que és seu, i no és per una qüestió anticlerical, és que és la llei. Exigir això no és cosa d'esquerres, és democràcia, el problema és que a Espanya no tenim una dreta republicana, laica i federal com passa a la resta d'Europa. Pagar religiosament és no pagar", ironitza Rodríguez

L'assumpte dels béns immatriculats també té el seu què. Segons l'opinió de Recuperando, "l'Església no ha de pagar aquest IBI perquè són béns públics. Pagar l'IBI per un edifici de culte seria com reconèixer que són de la seva propietat i donar validesa a les immatriculacions irregulars ".

Segons les memòries d'activitats de l'Església Catòlica el 2016, 2017 i 2018, i com ja va informar Públic , l'Església va tenir un benefici de 95,2 M€ en tres anys. Són 56,2 M€ de guanys nets i 39 M€ de la liquidació de l'assignació tributària. D'aquesta segona partida, 23,8 M€ es van destinar a finançar a TRECE TV .

En la memòria de 2018, la introducció del qual té el curiós títol d'"El camí de la transparència", s'especifica un superàvit per la gestió de l'assignació tributària de 3,8 M€ (íntegrament destinats al mitjà de comunicació ja comentat). Els ingressos totals en els comptes consolidats van ser de 974,3 M€, mentre que les despeses van ascendir a 954 M€. Per tant, el benefici net de l'Església el 2018 va ser de 20,3 M€. Superior als 16 M€ de 2017 i als 19,9 M€ del 2016.

Els ingressos van provenir, en un 33%, de les aportacions voluntàries dels fidels; 23% de l'assignació tributària; 11% per ingressos de patrimoni i activitats econòmiques; 27% de 'altres ingressos corrents', i el 6% d'ingressos extraordinaris.

Font: https://www.cuartopoder.es/espana/2020/09/28/la-iglesia-se-ahorra-mas-de-50-millones-de-euros-al-ano-por-no-pagar- impostos-a-les-5-ciutats-mas-grans-de-espana /

 

¿Ha estat sempre l'Església Catòlica a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'espècie humana?

per Víctor Salmerón 

Original en castellà disponible a:
https://lingorab.blogspot.com/2020/09/ha-estado-siempre-la-iglesia-catolica.html?m=1

1.    La religió a la llum de la història

Si donem un cop d'ull atent a la història, en general, la religió ha engendrat més mal que bé. La raó d'això és senzilla: la religió, de qualsevol classe que sigui, promou el caràcter dogmàtic i fustiga el científic; ensenya a creure i no a dubtar. Una societat governada pel dogma és, en general, més procliu a la intolerància i a la virulència de grup. L'objectiu principal de tota religió és objectivar plenament el principi d'identitat i bandejar el de contradicció; l'islamisme és un bon exemple del que dic. És per això que tota religió, per forassenyada que resulti al sentit comú, proclama, sense cap gènere de pudor, tenir la veritat; i per aquesta veritat absoluta molts homes i dones estan disposats a morir si és necessari, per defensar-la dels amants de la impietat. És possible dir, sense ser necessàriament partidari o hostil d'alguna ideologia religiosa cristiana, que les esglésies cristianes —principalment la Catòlica— amb els seus credos i els seus codis morals han objectivat més mal que bé en el món antic i en l'actual; i, pel que sembla, la religió cristiana amb els seus elements constitutius, és a dir, les esglésies, els credos i els codis morals són, en aquest segle, com en els passats, mers esculls dels quals caldria prescindir, d'una vegada per sempre, si és que en realitat es volen materialitzar nous estadis dignes d'homes i dones a l'altura del context en el qual la vida homo-sapiens es desplega. Si en realitat som objectius, hauríem almenys està d’acord en això: l'Església Catòlica, com les evangèliques, gairebé mai ha estat a favor de les grans gestes encaminades a brindar una mica de felicitat a l'ésser humà; en general ha estat en contra —no sols en aquest segle— de tot allò que pot contribuir positivament i significativament en l'augment d'una vida lliure, feliç i saludable per a l'ésser humà. Un repàs històric no cauria malament. És amb base a això que es pot determinar que el millor llegat que ha deixat a la humanitat aquesta institució —vetusta i rància en excés— és sofriment, ignorància, por, intolerància i misèria de tota classe. Malgrat certes contribucions poc originals en el terreny de l'ètica i altres obres de caritat, no és suficient per a redimir-la de les seves inexcusables mancances; ni l'Església Catòlica ni les altres esglésies cristianes han estat a favor de la felicitat humana, sinó més aviat a favor d'allò que augmenta la misèria interna i externa en el món. Perquè és —objectivament parlant— la pobresa, la malaltia, la ignorància i la misèria en el més alt grau, la condició de possibilitat per a l'existència de tota religió. D'una institució que durant segles ha sembrat les pitjors llavors i que ha contribuït amb els seus actes a l'increment incommensurable de la mentida, la ignorància, la superstició i la intolerància és, doncs, neci esperar una altra cosa que no sigui maldat i crueltat. Encara que a molts els sembli increïble i definitivament absurd, l'Església Catòlica (i les protestants en el seu moment) que es vanten de ser caritatives i humanitàries, es van oposar feroçment a l'estudi científic del cos humà i les seves malalties; no obstant això, la medicina gradualment es va anar obrint pas entre els fangars de la superstició i va començar a desenvolupar-se.

2.    Causes de la malaltia

Per molt de temps, quan l'Església Catòlica i les protestants van dominar realment en els diversos àmbits de la vida social, es va creure infundadament que l'origen de la malaltia es devia a dues causes: d'una banda podia ser l'amonestació o crit d'atenció per part de Déu —ric en misericòrdia i tardà per a l'enuig—, per l’acció pecaminosa del ésser humà, i per altre banda, es creia que la majoria de vegades la causa principal obeïa a l'insidiós maquinar del dimoni, enemic de Déu i, per la mateixa raó, de l'ésser humà. La solució que proposaven els líders religiosos per a superar-la consistia bàsicament en implorar l'ajuda dels sants perquè aquells, com a propers i amics del bon Déu, intercedissin a favor del cessament de la malaltia. Es recomanava també  aconseguir relíquies; això va ser molt popular a l'edat mitjana (i encara ho és). També s'incitava  a les persones que elevessin oracions especials i fessin peregrinacions de tota classe. No obstant això, si un malalt mostrava signes de demència o una altra malaltia mental, immediatament aquell patiment era associat directament amb el diable i es considerava com una mena de possessió, per la qual cosa era ineludible l'exorcisme, una pràctica desagradable i humiliant, sobretot per a l'afligit. Aquesta creença que les malalties que sofrien els cristians es devien a l'acció diabòlica va ser bastant comuna a l'Edat mitjana, i es fonamentava en les teories evangèliques i els escrits dels primerencs Pares de l'Església. La creença en el poder guaridor de la religió cristiana no ha estat eradicat totalment, encara avui en dia molta gent ho continua creient així.

3.    Els miracles i els sants

Les curacions miraculoses que suposadament efectuaven els sants van ser àmpliament cregudes i acceptades per les masses cristianes; se sap que San Francesc Javier encara en vida va ressuscitar a 14 persones. A més d'això, es diu que posseïa el do de llengües, la qual cosa resulta bastant curiosa donat que no li va facilitar la millora del seu mal japonès. Els ossos de santa Rosalia van curar, per molt segles, tota mena de malalties; tanmateix, en ser analitzats per un anatomista competent, William Buckland, va concloure —després d'una recerca exhaustiva— que definitivament eren ossos de cabra (Russell, 1935). A San Josep de Cupertino se li donava per volar de tant en tant; es diu que “cert dia els religiosos el van veure elevar-se fins a una estàtua de la Verge que estava a tres metres i mig d'altura i fer-li un petó al Nen Jesús. Després va resar en l'aire amb intensa emoció” (ACI Premsa, 2020 ), i això no va ser tot; es conta que “el més famós d'aquests successos es va donar quan deu obrers desitjaven portar una creu pesada a una muntanya alta, però no ho aconseguien. Llavors Fra Josep es va elevar per l'aire amb la creu i la va portar fins al cim de la muntanya” (ACI Premsa, 2020 ). Aquesta creença infundada no va disminuir al començament en el terreny protestant.

4.    La superstició, la mà dreta de la crueltat

Les plagues i les calamitats, fenòmens comuns en l'edat mitjana, van ser atribuïdes principalment a l’operar brut del diable i altres a la ira incontrolable de Déu. Per a calmar al bon Déu, els capellans, els lacais dels bisbes, recomanaven a la massa cristiana atribolada que lliurés les seves terres sense cap resistència (Russell, 1935, pàg. 37) a la benefactora i pietosa Església Catòlica, donat que era l'única que podia obrir o tancar les portes del cel a tota aquella massa menestralenca. D'altra banda, també s'imputava a les bruixes de ser les principals culpables de molts infortunis de la vida. Innocenci VIII, que el 1484 va promulgar una butlla papal en la qual reconeixia l'existència d'aquests ens demoníacs, va perseguir, amb l'ajuda d'Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els subjectes més bondadosos i cristians que han existit —van ser, potser, l'expressió més pura de la mateixa bondat dels cels— amb una incommensurable ferocitat a les dones practicants o sospitoses de tal aberració. La dona —sostenien els clergues—, per la seva feblesa i perversitat, podria ser més fàcilment induïda i subjugada pel desig d'obrar tal transgressió en contra de la llei divina, és a dir, l'eclesiàstica. A Alemanya, entre 1450 i 1550, van ser incinerades més de cent mil bruixes.  Es va arribar a creure, per insòlit que ens sembli avui dia, gràcies a la inesgotable erudició del Martell de les Bruixes, com una cosa molt seriosa que si les tempestats, calamarses i trons assotaven amb prou freqüència a una regió, això es devia en essència a les pràctiques satàniques de les bruixes —que eren dones, per descomptat— atès que eren les més proclius a fornicar amb el diable. En el terreny protestant les coses no van ser, en aquesta època, per a res millor, eren igual o pitjor que els catòlics perseguint dones per sospites de bruixeria.

5.    Més superstició

 Va ser àmpliament creguda la hipòtesi que la pesta bubònica que, en 1680, va assotar durament a Roma, es va originar com a conseqüència de la còlera desmesurada de Sant Sebastià (Russell, 1935, pàg. 37), ja que havia quedat en l'oblit i ja gairebé ningú l'hi resava.  A causa de la gran quantitat de distraccions mundanes que abundaven per onsevulla, va ser necessari construir-li un “monument”  (Russell, 1935, pàg. 37) de grandària colossal perquè aquell mal desaparegués. Per a atenuar la mort negra, que va ser un brou de cultiu per a la reproducció massiva de tota classe de supersticions, en 1348, es donava  mort a nombrosos jueus per a calmar la còlera divina, com un esport o un bon passa temps; s'estima que quinze mil van ser assassinats violentament i dos mil incinerats. El Papa, en tot cas, es va limitar només a condemnar l'acció  (Russell, 1935, pàg. 37). Aquests mètodes, malgrat el supersticiosos i cruents que van ser, se'ls va acceptar com a veritables i va existir una resistència obstinada per part de l'Església Catòlica a la implementació de la medicina científica (Russell, 1935, pàg. 37).

6. El desenvolupament científic de la medicina i els seus grans obstacles

a) L'anatomia, la dissecció i la bogeria

L'Església Catòlica i molts sectors del món cristià es van oposar tossudament a l'estudi de la medicina científica  (Russell, 1935, pàg. 37). L’estudi de l'anatomia dels cadàvers va ser vista com una cosa dolenta i perniciosa, donat que podria obstaculitzar la resurrecció de la carn en el judici final. A més, els jerarques religiosos repudiaven el vessament de sang, tot i que no van posar el crit al cel amb la dels jueus. El papa Bonifaci VIII va prohibir obstinadament la dissecció. D'altra banda, un malalt havia de ser atès per un prevere abans que per un doctor, donat que la seva ànima —ja que l'antropologia cristiana és dualista— era més valuosa que el seu miserable cos; i si era pobre, era encara pitjor. Els malalts mentals, més que ningú, van sofrir enormement en mans dels religiosos fanàtics; la bogeria era considerada com una irrefutable possessió diabòlica. Durant segles, els llunàtics van ser víctimes dels pitjors tractes a les presons, perquè es creia que se'ls havia de tractar malament, ja que eren ens del mal i atuells del diable.  Segons el criteri sostingut per Russell:

Durant tota l'Edat mitjana, com hem vist, la prevenció i cura de malalties eren assajades per mètodes supersticiosos o enterament arbitraris. No era possible fer res científic sense l'anatomia i la fisiologia, i aquestes al seu torn, sense la dissecció, a la qual s'oposava l'Església. Vesalius, que va ser qui primer va fer anatomia científica, va aconseguir escapar de la censura oficial durant un temps, perquè era metge de l'Emperador Carles, el qual temia que sofrís la seva salut si li privaven del seu metge favorit (Russell, 1935, pàg. 42).

Creia que eren suficient els mètodes supersticiosos i arbitraris; malgrat aquesta negativa, més tard la fisiologia es desenvoluparia després que l'anatomia. Amb William Harvey, es pot considerar que la fisiologia va aconseguir un caràcter científic; aquest a més va ser el que va descobrir la circulació de la sang. Però els prejudicis de l'Església, malgrat l'avassalladora que es manifestava la ciència emergent sobre aquells, no van ser totalment vençuts.

b) La vacuna

El moment precís se'ls va presentar amb el descobriment de la vacuna; això va estimular la proliferació de tota classe de prejudicis i bajanades:

Els sacerdots (i metges) van considerar la vacuna com a «cartell de desafiament al cel mateix, i encara a la voluntat de Déu»; a Cambridge es va pronunciar un sermó universitari en contra d'ella. Més tard, en 1885, quan va haver-hi una seriosa epidèmia de verola a Mont-real, la part catòlica de la població es va resistir a vacunar-se, amb el suport del clergat. Un sacerdot va exposar: «Si ens trobem afligits per la verola, és perquè hem celebrat un carnestoltes aquest últim hivern, festejant-se la carn, que ha ofès al Senyor». Els Pares Sacramentins, església que estava situada en el cor mateix del districte infestat, van començar a condemnar la vacuna i es va exhortar als fidels perquè confiessin en exercicis devots de diverses classes; sota la sanció de la jerarquia, es va ordenar una gran processó acudint solament a la Verge, i l'ús del rosari, va ser especificat acuradament (Russell, 1935, pàg. 43).

c) Els anestèsics, font de controvèrsia

La troballa dels anestèsics va generar una altra gran controvèrsia en el si de l'ortodòxia religiosa cristiana. Va ser una gran oportunitat perquè els teòlegs sortissin a irradiar i exhibir la seva saviesa mil·lenària, per la qual cosa no van vacil·lar ni un segon a esmolar molt bé les seves fulles teològiques. Simpson, el 1847, va proposar que s'utilitzés en els parts, amb la finalitat de fer menys dolorós el procés d’infantar; l'Església Catòlica, necròfila en el més alt grau i amant de tot el nociu, i tots els sectors conservadors de la societat d'aquesta època s’hi van oposar tossudament; perquè s'havia de complir al peu de la lletra el benvolent veredicte del misericordiós Déu hebreu: “pariràs els fills amb dolor” (Gènesi 16), el cloroform evidentment ho impediria.  Simpson, el seny del qual sobrepassava immensament la gatamoixeria religiosa, va argumentar que Déu va adormir a Adam quan va haver d'extirpar-li la seva costella de la qual va sortir, com per art de màgia, la dona; però el fanatisme religiós malgrat la sensatesa d'aquell no va disminuir.

A manera de conclusió

L'església Catòlica especialment —que és el sistema religiós cristià que encara domina en número i influència en el camp religiós—, sense cap mena de pudor per tots els errors comesos en el passat, encara continua intervenint i emetent vehementment la seva opinió en temes molt espinosos com l'avortament, l'eutanàsia i altres qüestions incòmodes. Però parlant així francament: ¿hauríem de parar esment a una organització tan allunyada de la virtut, usurera i, en certes ocasions —quan en realitat va gaudir de poder i influència política i econòmica en la societat—, fins i tot criminal? ¿Potser la seva postura anticientífica, desfasada i dogmàtica, no ha causat suficient misèria interna i externa en el món per a continuar escoltant la seva opinió, que és més neciesa que una altra cosa?

Bibliografía

ACI Prensa. ( 2020 , setiembre 17 ). 7 hechos sobrenaturales de San José de Cupertino, conocido como el santo volador. Retrieved from ACI Prensa: https://www.aciprensa.com/noticias/7-hechos-sobrenaturales-en-la-vida-de-san-jose-de-cupertino-13084

Russell, B. (1935). Religión y Ciencia. Titivillus

"El ateo", documental

“El ateo” es un documental, “realizado de puertas adentro de su propia casa”, dirigido por la cineasta marplatense Daniela Reboiras (2020) y protagonizado por Fernando Esteban Lozada.

Esteban Lozada, activista y referente del  librepensamiento en América Latina, es el creador de Ateos Mar del Plata, e integrante de H.I.J.O.S. (Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) Mar del Plata y de la Coalición argentina por un Estado laico.  Autor del documental Los Monstruos no existen, actualmente coordina y dirige un programa radiofónico “La voz del erizo”, un programa de Ateos y Ateas Mar del Plata

El documental tuvo su preestreno en Facebook este pasado domingo vía Activismo Audiovisual, ahora se puede ver en Youtube:

“Este documental realizado durante la primera etapa de la cuarentena, invita a reflexionar acerca de cómo nuestro sentido común y nuestra estructura de pensamiento están fuertemente atravesadas por la enorme influencia que han tenido las religiones monoteístas en nuestra cultura occidental. Entender estos mecanismos de dominación que sostienen este sistema perverso y destructivo es necesario para dejar de reproducirlo y tomar decisiones que nos lleven hacia una vida más emancipada”.

Una entrevista a la directora Daniela Reboiras y a Fernando Lozada en La Capital, Mar del Plata, (“Documental marplatense propone emancipar el pensamiento de la religión”), publicada antes de su preestreno, nos pone en antecedentes del origen y finalidad del documental:

“Lozada se considera un activista que cuestiona el rol de las iglesias y de las religiones en nuestras sociedades contemporáneas.

Este filme, nacido de las muchas charlas que mantiene con su compañera y cineasta, refleja esas mismas inquietudes.

“Mi aporte tiene que ver con pensar en cómo se ha metido la religión cristiana en el sentido común, en nuestra forma de ver el mundo, más allá de lo religioso que uno lo ve de una manera más obvia”, contó Lozada a LA CAPITAL.

Lo que no es tan obvio ni tan directo, dijo, es cómo el pensamiento religioso monoteísta subyace detrás de la visión del mundo actual. “La idea del documental es mostrar cómo la religión se ha metido adentro de nuestras cabezas y cómo se refleja en nuestras vidas y en las instituciones, como en el Estado”, agregó”...

Documental

 Fuente: Fernando Esteban Lozada – Activismo Audiovisual  (Facebook), 8 de agosto de 2020

 

Llibres

Hem rebut noticia d'un llibre interessant que podeu llegir gratuïtament a la xarxa:

"La Iglesia católica: maldad extrema disfrazada de amor al prójimo"
Autor: Francisco Bandarán

Resumen: El libro presenta un análisis de la Iglesia basado en una revisión crítica de sus propios textos doctrinales y de su evolución histórica. Se demuestra que el dios de los cristianos es un absurdo, pues sus atributos son un sinsentido lleno de contradicciones. La lectura de la biblia sorprende a cualquier lector razonable por su crueldad, y por la puerilidad de las explicaciones de cuestiones que hoy son científicamente bien conocidas. Para evitar el bochorno que provoca su lectura, la Iglesia niega a veces el sentido literal de la biblia, interpretándola a su conveniencia.

La historia de la Iglesia está plagada de torturas, guerras asesinatos y delincuencia. En nombre de dios se han permitido todo lo peor que puede surgir del ser humano. En la parte final, se defiende el ateísmo como resultado del triunfo de la razón y del sentido común sobre el dogma fundamentalista de las religiones. Finalmente, se defiende el estado laico, combatiendo los privilegios a las confesiones religiosas.

El llibre es pot descarregar o llegir directament a la direcció d'internet:
http://calameo.download/001483768598a6a48560b

Sobreviure pel pensament crític

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en:

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/05/16/sobrevivir-pensamiento-critico/2011951.html

Sobreviure pel pensament crític.

Molta gent creu que els ateus només ens dediquem a propagar i intentar convèncer a la societat de la inexistència de déus. I res més lluny.

En el món que ens ha tocat viure, ja des que naixem se'ns inculquen una sèrie d'idees, preceptes i normes que ens acompanyaran tota la vida, tret, que fem un sobreesforç de titans per desprendre'ns d'elles. Esforç que ha de ser més que titànic, perquè la ingenuïtat, la candidesa, la manca d'esperit crític en aquesta primera etapa de la vida, fa que aquestes normes, preceptes i idees quedin gravades gairebé de forma permanent, en unes ments que neixen lliures, netes i disposades absorbir tot el que se'ls transmeti.

Desfer-se d'aquests prejudicis inoculats al néixer —i que ens condicionaran tota la vida— serà tasca gairebé impossible si no intervenen aquests esforços titànics. I aquí és on veiem la importància del sistema educatiu, que hauria d'ensenyar i fomentar les eines necessàries per poder desenvolupar un esperit crític, una forma de raonar que permeti, fins i tot des de l'adolescència, elaborar conclusions pròpies i poder viure segons les seves pròpies conviccions.

La situació que estem vivint amb el coronavirus és una oportunitat d'or per —dins el desastre humanitari— esforçar-se en la tasca d'elaborar idees pròpies, posar sobre la taula aspectes que, de forma dirigida i conscient s'intenten ocultar, o al menys no parlar molt d'ells.

Em refereixo, per exemple, a la forma de vida.

Hauríem de ser capaços d'entendre que no vivim en el món feliç que se'ns ven per tot arreu (governs, mitjans de comunicació...). Crec que —una part del món— estem vivint d'una manera insostenible, amb un abús del planeta, una distorsió del clima, un menyspreu de la naturalesa i de la resta d'espècies. Una existència en la què l'únic objectiu sembla ser el consumir, amb poca o nul·la vida interior i sense una satisfacció que duri més d'un instant.

Gràcies al maleït virus és possiblement la primera vegada que hi ha una sensació que la humanitat som una sola entitat, que el que li passa a una els passa a totes. Ara només falta, que aquesta sensació, es tradueixi en fets.

Em refereixo també, per exemple, a la mort.

Des de fa un parell de mesos, cada dia, tenim morts massives sobre la taula. I això fa reflexionar. A vegades fins i tot sense que tinguem cap intenció de meditar sobre el tema, la ment insisteix.

Seria bo aprendre a no tenir por a la mort (cosa diferent és el sofriment camí d'aquesta mort). La mort només és el final d'una etapa que comença amb el naixement. Tenim tota una vida per assumir que si hem nascut, hem de morir, i no obstant això arribem a aquest punt com si no haguéssim viscut.

Durant segles, en multitud de llocs de planeta, les persones moren simplement per les condicions de no-vida, en què viuen. Son persones com nosaltres, però que res tenen i per tant, sembla que a ningú importen. Son llocs on la mort no entén de cronologia o de lògica. No sol respectar l'edat (joves i grans), ni la salut (sans i malalts), ni el gènere (homes i dones), ni les seves creences (ateus o creients), ni el color de la pell (negra o blanca).

D'aquí, em permeto deduir la idea que moltes de les persones que diem tenir por de la mort, sobretot en la part del món del "benestar", on se suposa que la mort ha de tenir la seva lògica, en el fons, al que tenim por és a perdre tot el que hem acumulat i gaudit, sense adonar-nos que ja portem tota la vida perdent coses.

Es perden primerament els pares. Anem perdent a gent al nostre voltant (amics, coneguts, veïns...). Vam perdre diverses mascotes. Passa el temps i perdem forces, perdem facultats. Alguns fins i tot les conviccions de tota una vida.

Com veuen, els ateus, a més de negar l'existència de déus, insistim en la importància de la llibertat de pensament, la imperiosa necessitat de tenir un esperit crític, la urgència vital de reflexionar sobre el que passa, d'elaborar les nostres pròpies conviccions.

Segur que no ens equivocarem més que els que s'entesten a defensar que aquesta forma uniforme, distant, egoista, decadent i abassegadora de viure, és la millor possible (menys dolenta, diran altres).

Sigmund Freud y la Religión

por Ángel Villazón

· Sigmund Freud
(wikipedia.org) ·

La época en la que vivió Sigmund Freud, autor de la teoría psicosexual, era habitual una fuerte represión del deseo sexual, sobretodo femenino. Hizo ver al psicoanalista que existía una fuerte relación entre la neurosis y la represión sexual, por lo que era posible entender la naturaleza y la variedad de la enfermedad, al conocer la historia sexual de un paciente. La represión, fue el primer mecanismo que Freud descubrió y que hace referencia a que la mente borra eventos y pensamientos que serían dolorosos si se mantuvieran en el nivel consciente.

El autor de la “Teoría de la interpretación de los sueños” menciona que todos los sueños representan la realización de un deseo por parte del soñador, incluso las pesadillas. Según su teoría, la "censura" de los sueños produce una distorsión de su contenido. Así que lo que puede parecer un conjunto de imágenes soñadas sin sentido, a través del análisis y de su método "descifrador", realmente puede ser un conjunto de ideas coherentes.

El psicoanálisis trata las enfermedades mentales y el estudio del comportamiento de los seres humanos basándose en el análisis de los conflictos sexuales inconscientes que se originan en la niñez. Desarrolló un mapa de la mente en el que describió las características de la estructura y el funcionamiento de esta. En la mente inconsciente descansan muchos de nuestros impulsos y deseos primitivos que están mediados por la preconciencia. Descubrió que algunos de estos eventos y deseos causaban tanto miedo y dolor a sus pacientes, que permanecían guardados en el oscuro subconsciente, afectando a la conducta de manera negativa, proceso que llamó “represión”.

Posteriormente Freud desarrolló un modelo de la mente que estaba compuesto por el ELLO, el YO y el SUPER-YO, y lo llamó el “aparato psíquico”, que no son áreas físicas, sino conceptualizaciones hipotéticas de funciones mentales importantes.

Se exponen los principales elementos de dicha teoría, por el alcance que tienen.

El ELLO opera en el nivel inconsciente. responde al principio del placer y está compuesto por dos tipos de instintos biológicos o impulsos a los que llamó Eros y Thanatos. El Eros, o instinto de vida, ayuda a los individuos a sobrevivir. El Thanatos o instinto de muerte, constituye una serie de fuerzas destructivas que están presentes en todos los seres vivos.

El YO se desarrolla durante la infancia y su objetivo es satisfacer las demandas del ELLO dentro de la aceptación social. En contraste con el ELLO, el YO sigue el principio de realidad y opera en el consciente y el subconsciente.

El SUPER-YO es el responsable de asegurar que se siguen unos estándares morales, por lo que actúa con el principio de moralidad y nos motiva a actuar con un comportamiento socialmente aceptable y responsable.

En su análisis de los sueños distinguió entre el contenido manifiesto o lo que se recuerda del sueño, y el contenido latente o el significado simbólico del sueño, lo que intenta decir, y el segundo contenido que se manifiesta a través del lenguaje de los sueños.

Dejando a Sigmund Freud, por un instante, y desde un punto de vista teórico, moral y ética significan cosas diferentes. La moral se encarga de determinar que conductas son adecuadas y cuáles no lo son en un contexto determinado. Mientras que la ética se refiere a los principios generales que son beneficiosos para todos los hombres. La moral trata de aplicar las normas determinadas por la ética, a un gran número de situaciones concretas según el caso. No son iguales. Son conceptos diferentes.

Las religiones han tenido un gran peso en el establecimiento de códigos morales, de conductas sociales, a lo largo de la historia. En el mundo occidental, el judaísmo y el cristianismo han determinado una buena parte de las normas sociales actuales, mientras que en Asia lo han hecho sobre todo el budismo y el confucionismo. Si vamos mas más atrás en la historia, nos encontramos con que el hombre lleva millones de años sobre la tierra, y las normas sociales que tenían han sido muy diferentes. Grupos de indios y tribus de indígenas que tuvieron sus propias costumbres y religiones.

La sociedad cambia, las normas cambian, las religiones cambian. La moral cambia. No son absolutas.

Volviendo a Freud, este tuvo un interesante intercambio epistolar con médicos destacados, científicos, escritores y filósofos de varios de países que lo admiraron por sus investigaciones y se sintieron impelidos a comunicarse con él.

En estas cartas, muchas de las acusaciones que se hacían a Freud no son más que moralistas, es decir cambiantes, como lo son muchos aspectos de las religiones que son cambiante y ha habido muchas en la historia.

Una vez hecha y comprendida esta distinción pasamos a analizar el Estudio de “Freud y la Religión” siguiendo sus cartas.

No era fácil atacar los tabúes sexuales y religiosos de aquellos tiempos y menos desde una perspectiva atea como la del profesor vienés. Freud escribe en una carta con respecto a la sexualidad, “ No me preocupa la cuestión del simbolismo sexual que Usted excluye. Pues el sicoanálisis crea muy pocos conceptos nuevos en ese terreno, tomando ideas muy bien terminadas por el transcurso de los años que se apoyan con toda clase de pruebas”. A lo largo de muchos años quedaron refutadas muchas críticas que se le hicieron y se le hacen por sus investigaciones sobre la sexualidad y sus efectos en la mente humana.

Freud expone, en otra carta, no sin mucha ironía sobre el instinto sexual “ el éxito del sicoanálisis depende de la conjunción de dos resultados: La canalización de la satisfacción y el dominio de la sublimación del terco instinto, como es muy frecuente solo se logra lo primero, ello se debe al material: personas que vienen padeciendo gravemente durante largo tiempo que no espera ninguna alivio moral del médico, conformando un material mediocre. Personas con conflictos religiosos que están dispuestos a la forma más fácil de lucha que es la sublimación. Los sacerdotes tienen la suerte de llevarlos hasta Dios”.

El psicoanálisis, continuaba, no es ni religiosos ni lo contrario, sino que se constituye como un instrumento neutral del que puede servirse todo el mundo siempre que ese utilice para liberar al que sufre.

Respecto a la posibilidad de la sublimación hacia la religión dice : “Lo hermoso de la religión no pertenece al sicoanálisis. ¿Por qué no fue uno de tantos piadosos quien fundó el psicoanálisis? Por qué fue necesario esperar a un judío totalmente ateo?”

En otra comunicación el profesor vienés expresa que “La ruptura violenta no en el pensamiento analítico, sino en el científico, cuando se trata de Dios y de Cristo, es una de las inconsecuencias de la vida. Cuando se dice “tus pecados te son perdonados, levántate y anda”, hay muchas otras contrarias por su tiempo, psicológicamente imposibles e inútiles para la vida. Si el enfermo hubiera dicho “Como sabes que mis pecados me han sido perdonados?”, la respuesta hubiera sido “yo el hijo de Dios te los perdono”, imagínese que Sigmund Freud le dijera, “yo el profesor ordinario Sigmund Freud te los perdono”.

Freud no hizo el psicoanálisis para la cura de almas. Así como el protestantismo eliminó la diferencia entre legos y sacerdotes, también la cura de almas debe de ser secularizada y privada de toda influencia clerical.

El concepto científico del mundo y el religioso es incompatible. A la ciencia no le importa la conducta humana de Cristo, ni Confucio, ni Buda. A la ciencia no le importa la moral.

A Albert Einstein le decía “su lucha para que no conteste a su carta es vana pues lo contento que me ha dejado saber la modificación de sus juicios o al menos el pequeño avance logrado en tal dirección. Naturalmente siempre he sabido que me admiraba solo por cortesía y que hay muy pocas de mis afirmaciones que le convenzan”. “ Sin embargo me he preguntado con frecuencia que es lo que hay de admirable en ellas si no son verdad, es decir si no tienen un alto grado de verdad. No cree Usted que me habrían tratado mejor si mis doctrinas hubieran incorporado un porcentaje más alto de error y de locura”.

Freud —que defendió el librepensamiento— dijo que la educación libertada de las doctrinas religiosas no cambiará notablemente la esencia psicológica del hombre. La labor científica puede llegar a penetrar en la realidad del mundo, permitiendo poder ampliar nuestro poder y dar un sentido de equilibrio a nuestra vida.

Para terminar Freud decía que lo que quería era explorar, resolver incógnitas, descubrir una parte de la verdad. Ello pudo haber causado dolor a muchos y beneficiado a unos cuantos sin que ni una cosa ni otra parezca achacable a culpas o méritos de mi parte.

¿Quién era Gaietà Ripoll?

Cayetano Antonio Ripoll (Solsona, 1778-Valencia, 1826) fue maestro de escuela en Valencia. Acusado de no creer en los dogmas católicos, fue condenado a muerte por hereje en Valencia y ahorcado el 31 de julio de 1826. Se ha afirmado que fue la última víctima de la Inquisición española, aunque no fue condenado por el Santo Oficio (porque en 1826 no existía, ya que no había sido restablecido por Fernando VII tras el fin del Trienio Liberal), sino por la Junta de Fe de la diócesis de Valencia, que había sido creada por el arzobispo Simón López para que ejerciera las funciones del extinguido tribunal. El proceso y ejecución de Cayetano Ripoll causó un gran escándalo en toda Europa, aunque en España quedó casi oculto debido a la censura de prensa. Fue el último ejecutado en España por el llamado delito de herejía, mientras que la última persona condenada a muerte por la Inquisición fue una mujer, María de los Dolores López, que en 1781 fue estrangulada a garrote vil en Sevilla y su cadáver arrojado a la hoguera.​

Este vídeo de 35 minutos ofrece los detalles de su procesamiento y asesinato.

Una escuela diferente

Una escuela diferente a partir de septiembre, pero... ¿cómo?

Por Francisco Delgado

Lunes 11 de mayo de 2020

La ministra de Educación ha sugerido que a partir de septiembre, si no hay vacuna, los colegios tendrán la mitad de alumnado en las aulas. Hasta ahí parece lógica la medida, dada la situación caótica y de riesgos para la salud que la pandemia está dejando. Pero quizá el Ministerio no ha calculado adecuadamente esta posibilidad, si nos atenemos al modelo escolar real que padecemos, desde hace décadas.

Repaso mi biblioteca en donde más de 150 ejemplares están dedicados a la historia, a la pedagogía y a la gestión política y social de la Enseñanza… y me encuentro con muchos títulos, algunos de los cuales nos podrían situar en el actual escenario: Uno mío, de 1997: “La escuela pública amenazada”; otro de Michel Eliard, de 2002: “El fin de la escuela”; uno del amigo M Fdez. Enguita, de 1995: “La escuela a examen”, otro de José Mª Esteve, de 2003: ”La tercera revolución educativa”, observo otro de Nuria Aragón, de 2004: “Vivir sin cole”… hay más y, por fin, uno muy reciente (2020) de mi amigo Rafa Feito: “¿Qué hace una escuela como tú en un siglo como éste?”, y, además, prologado por el actual Secretario de Estado de Educación: Alejandro Tiana.

Pues eso… el problema que tiene nuestro endémico Sistema Educativo es falta de flexibilidad y de antigüedad, es decir de no haberse adaptado a los nuevos tiempos periódicamente; de soportar grandes privatizaciones elitistas e ideológicas; de mantener grandes carencias de gasto e inversión; de generar un desequilibrio enorme entre territorios del Estado; de una formación y acceso a la función y trabajo docente que se parece más al siglo XIX que al XXI; de enormes carencias en la digitalización; de un currículo anticuado, al igual que y, salvo excepciones, de unos métodos de enseñanza aprendizaje que (generalizadamente) provienen de tiempos lejanos; de una total falta de promoción e incentivos a la innovación educativa, que la hay, pero más por el voluntarismo de unos pocos, que por los apoyos de los poderes públicos; de unas construcciones escolares, más cercanas a las del siglo XIX que a las necesidades actuales climáticas, digitales, espaciales, donde -por ejemplo- las aulas se pudieran adaptar en cada momento; o de una total falta de planificación y adecuación periódica de los centros escolares relacionados con los cambios demográficos y de planificación de las ciudades; o un modelo de enseñanza infantil, partida en dos, “sin pies ni cabeza”, producto de un muy grave error de la LOGSE, cuyo problema se va a acrecentar en estos tiempos y que otros países ya tienen solucionado, desde hace décadas; por no hablar de un diabólico calendario y de tiempos escolares inflexibles, absolutamente absurdos. Ya no digamos, para terminar, de la falta de apoyo (REAL) compensatorio a la ruralidad o al alumnado que necesita atención especial y/o específica, por diversidad de situaciones personales y/o familiares… Y así… nos llega esta contingencia y nos encuentra: “con el culo al aire”.

Como se ha podido observar, tanto en Sanidad, como en la atención a personas mayores dependientes, ha sido un caos y ha costado muchas vidas de forma innecesaria, por falta de previsión/planificación, y de privatizaciones vergonzantes… Habiendo unos responsables políticos, con nombres y apellidos. Situación que viene de muy lejos y pertenecen a casi todos los colorines políticos.

Pues en Educación, las cosas no han sido, por ahora, tan caóticamente visibles, ya que -de momento- se barren debajo de las alfombras. No sé si algún día, saldrán esas pelusas.
Pero, sin embargo a pesar del cierto caos en la muy desigual atención educativa, que ha generado el confinamiento… el actual gabinete ministerial está empeñado en sacar “SU propia modificación de Ley”, por enésima vez (la LOMLOE)… que, por cierto, ya en su denominación lleva la “penitencia”.

Un proyecto, en mi opinión, anticuado y algo chapucero en lo fundamental, una vez más, cargado de retórica y de un pegajoso “buenismo”, pero nada práctico, muy corto de miras y, una vez más, sin financiación y, aun más, con lo que se “nos viene encima” en cuanto a las Cuentas Públicas.

Respaldado, eso sí y (quizá) con razón, por quienes claman que la nefasta LOMCE… en su parte más cruel con la enseñanza pública… “se tire a la papelera”. Pero este proyecto de LOMLOE del PSOE no va a ser suficiente para lo que, realmente, haría falta.

Primero, porque no es nada atrevido, se trata de un ligero maquillaje y, en segundo lugar, porque haría falta una Ley radical que nos sitúe, de verdad, en el siglo XXI, el de la era digital, el siglo del conocimiento, donde lo PÚBLICO debe recobrar un gran protagonismo y contribuya, de verdad, a la compensación de las desigualdades sociales e individuales.

El camino para un modelo de Enseñanza del futuro nos lo acaba de mostrar esta pandemia, más allá de los cientos de libros, artículos, investigaciones… que lo viene reclamando, desde hace años.

Pero los poderes públicos, de cualquier color, miraban y parece que siguen mirando hacia otro lado. Y ahora: ¿Qué?: ¿Aceptamos una nueva improvisación que generará, estoy seguro, una mayor brecha social, por más interés que pongan los profesionales, las familias e, incluso, el alumnado?.

El plan de desescalada que el Ministerio prevé, para la vuelta a las aulas hacia mediados de septiembre, que dependerá de las actuaciones de las comunidades autónomas, pues son ellas las que fijan la fecha de inicio de curso y otras muchas cuestiones, al tener delegadas las competencias.

La iniciativa de que se regrese en grupos reducidos, de apenas quince alumnos y alumnas por aula, posiblemente en alternancia, de mañanas y tardes… para evitar que se incumplan las medidas de distancia social, va a ser más factible en unos territorios que en otros, en unas centros que en otros, en unos barrios que en otros… y en según qué edades y cursos.

Todo un reto para los poderes públicos (ayuntamientos y CCAA y para el MdEyFP en Ceuta y Melilla), para los claustros y los equipos directivos, para el personal auxiliar, para las familias y, por supuesto, para los verdaderos protagonistas: el alumnado.

Porque todo ello depende de las edades, del trabajo (fuera de casa) de padres, madres y tutores… y de la situación específica de cada centro escolar. Pero, sobre todo, de la financiación. Sin financiación adecuada, muchas cosas se “irán al carajo”. También de la profesionalidad de los docentes y de la capacidad de adaptación de las familias, todas iguales, todas diferentes.

Sólo espero que esta contingencia al menos sirva para hacer recapitular a los responsables políticos, de que tenemos un Sistema Educativo muy anticuado, poco flexible y muy desigual… y que hay que “remangarse”, cuanto antes mejor… para idear y poner en marcha otro nuevo, no sólo pensando en la agenda 2030 (que a mí no me convence), … sino en el año 2050, por lo menos.

Un Sistema único, público, por supuesto laico, muy flexible, inclusivo, democrático, ecológico y digital, donde los profesionales docentes han de situarse (haya más o menos resistencias) en este nuevo escenario obligatoriamente (como está ocurriendo en otras profesiones) y, para ello, no sólo es necesario una muy renovada formación permanente del actual profesorado, sino un modelo de acceso a la función y trabajo docente muy diferente y unos planes de estudio universitarios teórico-prácticos, muy distintos a los actuales. Y ahí, la investigación universitaria, tendría mucho que decir.

La mercantilización de la Enseñanza que propicia el Tratado de Lisboa (2007) y del cual “bebieron” la LOE, y, sobre todo, la LOMCE, además de otros sistemas educativos en el conjunto de la UE, está siendo nefasto, al crear mayores brechas sociales. Por ello, una nueva Ley orgánica debería abandonar la privatización, directa e indirecta, del Sistema. Pero, la verdad, hoy por hoy, no soy muy optimista.