Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors
La versión original en castellano de este artículo, se halla en:
Sobreviure pel pensament crític.
Molta gent creu que els ateus només ens dediquem a propagar i intentar convèncer a la societat de la inexistència de déus. I res més lluny.
En el món que ens ha tocat viure, ja des que naixem se'ns inculquen una sèrie d'idees, preceptes i normes que ens acompanyaran tota la vida, tret, que fem un sobreesforç de titans per desprendre'ns d'elles. Esforç que ha de ser més que titànic, perquè la ingenuïtat, la candidesa, la manca d'esperit crític en aquesta primera etapa de la vida, fa que aquestes normes, preceptes i idees quedin gravades gairebé de forma permanent, en unes ments que neixen lliures, netes i disposades absorbir tot el que se'ls transmeti.
Desfer-se d'aquests prejudicis inoculats al néixer —i que ens condicionaran tota la vida— serà tasca gairebé impossible si no intervenen aquests esforços titànics. I aquí és on veiem la importància del sistema educatiu, que hauria d'ensenyar i fomentar les eines necessàries per poder desenvolupar un esperit crític, una forma de raonar que permeti, fins i tot des de l'adolescència, elaborar conclusions pròpies i poder viure segons les seves pròpies conviccions.
La situació que estem vivint amb el coronavirus és una oportunitat d'or per —dins el desastre humanitari— esforçar-se en la tasca d'elaborar idees pròpies, posar sobre la taula aspectes que, de forma dirigida i conscient s'intenten ocultar, o al menys no parlar molt d'ells.
Em refereixo, per exemple, a la forma de vida.
Hauríem de ser capaços d'entendre que no vivim en el món feliç que se'ns ven per tot arreu (governs, mitjans de comunicació...). Crec que —una part del món— estem vivint d'una manera insostenible, amb un abús del planeta, una distorsió del clima, un menyspreu de la naturalesa i de la resta d'espècies.
Una existència en la què l'únic objectiu sembla ser el consumir, amb poca o nul·la vida interior i sense una satisfacció que duri més d'un instant.
Gràcies al maleït virus és possiblement la primera vegada que hi ha una sensació que la humanitat som una sola entitat, que el que li passa a una els passa a totes. Ara només falta, que aquesta sensació, es tradueixi en fets.
Em refereixo també, per exemple, a la mort.
Des de fa un parell de mesos, cada dia, tenim morts massives sobre la taula. I això fa reflexionar. A vegades fins i tot sense que tinguem cap intenció de meditar sobre el tema, la ment insisteix.
Seria bo aprendre a no tenir por a la mort (cosa diferent és el sofriment camí d'aquesta mort). La mort només és el final d'una etapa que comença amb el naixement. Tenim tota una vida per assumir que si hem nascut, hem de morir, i no obstant això arribem a aquest punt com si no haguéssim viscut.
Durant segles, en multitud de llocs de planeta, les persones moren simplement per les condicions de no-vida, en què viuen. Son persones com nosaltres, però que res tenen i per tant, sembla que a ningú importen. Son llocs on la mort no entén de cronologia o de lògica. No sol respectar l'edat (joves i grans), ni la salut (sans i malalts), ni el gènere (homes i dones), ni les seves creences (ateus o creients), ni el color de la pell (negra o blanca).
D'aquí, em permeto deduir la idea que moltes de les persones que diem tenir por de la mort, sobretot en la part del món del "benestar", on se suposa que la mort ha de tenir la seva lògica, en el fons, al que tenim por és a perdre tot el que hem acumulat i gaudit, sense adonar-nos que ja portem tota la vida perdent coses.
Es perden primerament els pares. Anem perdent a gent al nostre voltant (amics, coneguts, veïns...). Vam perdre diverses mascotes. Passa el temps i perdem forces, perdem facultats. Alguns fins i tot les conviccions de tota una vida.
Com veuen, els ateus, a més de negar l'existència de déus, insistim en la importància de la llibertat de pensament, la imperiosa necessitat de tenir un esperit crític, la urgència vital de reflexionar sobre el que passa, d'elaborar les nostres pròpies conviccions.
Segur que no ens equivocarem més que els que s'entesten a defensar que aquesta forma uniforme, distant, egoista, decadent i abassegadora de viure, és la millor possible (menys dolenta, diran altres).
Resumen: El libro presenta un análisis de la Iglesia basado en una revisión crítica de sus propios textos doctrinales y de su evolución histórica. Se demuestra que el dios de los cristianos es un absurdo, pues sus atributos son un sinsentido lleno de contradicciones. La lectura de la biblia sorprende a cualquier lector razonable por su crueldad, y por la puerilidad de las explicaciones de cuestiones que hoy son científicamente bien conocidas. Para evitar el bochorno que provoca su lectura, la Iglesia niega a veces el sentido literal de la biblia, interpretándola a su conveniencia.
