Ser ateu al Marroc

 

Resum: Aquest testimoni colpidor de l’activista ateu amazic marroquí Murray Moulay Htaou denuncia la situació de repressió política, religiosa i social que pateixen els ateus i dissidents al Marroc. L’autor sosté que la monarquia de Mohammed VI utilitza l’islam com a eina de legitimació i control, presentant el rei com a “Comandant dels Creients” i convertint la religió en un pilar essencial del règim. Segons explica, criticar la monarquia, qüestionar la religió oficial o defensar l’autodeterminació del poble sahrauí implica exposar-se a persecució, censura i represàlies.

L’article descriu les dificultats quotidianes dels ateus marroquins, obligats sovint a ocultar les seves conviccions per evitar l’ostracisme social, les amenaces o fins i tot la presó. L’autor denuncia que el Codi Penal marroquí castiga qualsevol expressió considerada ofensiva envers l’islam i que les lleis civils continuen subordinades a la xaria en aspectes com el matrimoni o l’herència.

El relat també exposa la situació dels dissidents exiliats a Europa. Htaou explica les amenaces, agressions i campanyes de difamació que assegura haver patit a França i Alemanya per part de monàrquics marroquins i, segons ell, la manca de protecció efectiva per part de les autoritats europees. El text descriu un llarg periple burocràtic i judicial relacionat amb les seves sol·licituds d’asil, així com les tensions viscudes en centres d’acollida amb altres refugiats musulmans.

Més enllà del cas personal, l’article planteja una crítica general a la connivència entre determinats sectors polítics europeus i la dictadura marroquina, i defensa la necessitat d’un estat marroquí laic, democràtic i respectuós amb la llibertat de consciència. És, en definitiva, un testimoni dur sobre el cost humà de defensar l’ateisme, la llibertat d’expressió i els drets civils en contextos autoritaris.

Podeu llegir la història completa d'en Murray fent clic aquí  

---

Carta oberta

... a l'Administració Municipal de Barcelona.

Sr. Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona.

Sra. Sara Belbeida, Comisionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l'Ajuntament de Barcelona.

Direcció de la Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona (OAR).

Barcelona és una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa. Una ciutat que ha crescut gràcies a la convivència de persones d’orígens, creences i conviccions molt diferents.

Precisament per això, creiem que la nostra administració pública ha de ser exemplar garantint un espai comú on tothom se senti representat, sense privilegis ni interferències religioses. Això és, en essència, el laïcisme.

Defensar una administració laica no és anar contra cap religió; és protegir les condicions que permeten que cadascú visqui la seva espiritualitat —o l’absència d’ella— amb plena llibertat. El laïcisme és una eina de no-confessionalitat per garantir la convivència i no la confrontació. Només des d’aquesta aconfessionalitat institucional podem assegurar que les decisions públiques es prenen pensant en el bé comú, i no en interessos particulars vinculats a dogmes o tradicions concretes.

Tanmateix, any rere any, la ciutat es troba davant d’un repte que posa a prova aquesta neutralitat: la promoció i visualització de les tradicions cristianes nadalenques des de la mateixa administració. Pessebres promoguts per l’ajuntament, misses retransmeses per la televisió pública, presència institucional, decoracions d’inspiració religiosa o actes municipals vinculats a litúrgies concretes projecten la realitat que vivim, i és que hi ha una “cultura oficial” patrocinada pel consistori. Tot i que la tradició cristiana forma part de la història de la ciutat, convertir-la en eix central i institucionalitzat de la celebració col·lectiva acaba reforçant un privilegi simbòlic que no és compatible amb una administració declarada com a aconfessional.

Enguany, l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha publicat el seu programa d’activitats nadalenques sota el títol «Nadal(s). Celebracions cristianes de Barcelona». Es tracta d’un cicle completament gratuït que pretén posar en relleu la pluralitat de formes de viure el Nadal a la ciutat: des d’una mirada teològica –reflexionant sobre les diferents branques del cristianisme presents a Barcelona– fins a les pràctiques culturals, familiars i comunitàries associades.

A primer cop d’ull, aquesta iniciativa de l’OAR es podria presentar com una activitat cultural aparentment “benigne” —una simple celebració de la tradició nadalenca—, però cal preguntar-se: quina visió de la ciutat estem normalitzant amb aquestes celebracions? La d’una comunitat oberta i plural, o la d’una comunitat on certes tradicions poden continuar tenint un protagonisme desproporcionat en l’esfera pública? Ens trobem davant d’una veritable visibilització de la diversitat o d’un reforç implícit del cristianisme hegemònic?

Segons la nostra opinió, la pluralitat que reivindica l’OAR amb aquestes activitats es limita, de fet, només al cristianisme. Encara que l’Oficina insisteixi en la diversitat, el cicle parla explícitament de celebracions cristianes de Nadal. Aquest enfocament deixa fora altres tradicions religioses i espirituals presents a Barcelona; quan, de fet, no s’hauria de donar suport públic a cap. És rellevant tenir en compte que la ciutat acull, segons dades de la mateixa OAR, centenars de comunitats religioses –es parla de 535 centres de culte i 1.004 entitats religioses, i s’estima que hi ha fins a 37 tradicions religioses o espirituals diferents–. A més, des d’una perspectiva sociològica, la realitat conviccional a Catalunya i a Barcelona ha canviat notablement al llarg dels anys.

Segons l’últim informe “Laïcitat en xifres” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (2025), un 51,3 % de la població catalana es declara no-creient i només un 46,9 % es consideraria creient.

Tenint en compte que més de la meitat de la població catalana es declara com a no-creient, quan es parla de pluralitat religiosa en realitat s’està obviant la pluralitat conviccional. Cal distingir cultura de religió; la cultura és plural, evolutiva i compartida. La religió és opcional, particular i lliure.

Quan l’Ajuntament promou unes festivitats que s’identifiquen només amb la iconografia cristiana, estaria naturalitzant des de l’àmbit institucional una forma religiosa que ja és majoritària històricament i simbòlicament dominant (o ho era). Situa el cristianisme com la referència central i preferent de la ciutat, relegant a un segon pla altres sensibilitats espirituals o no espirituals, i reforçant una jerarquia simbòlica que no reflecteix la realitat social de Barcelona.

Per això, des de l’associació d’Ateus de Catalunya, defensem un laïcisme que implica:

Assegurar que les celebracions municipals siguin inclusives, centrades en valors universals —convivència, solidaritat, cultura, infància— i no en dogmes concrets.

Evitar que l’administració patrocini rituals de caràcter confessional, tot respectant i permetent que les comunitats religioses facin les seves celebracions en l’àmbit privat o comunitari i si cal, també en espais públics, però sense suport institucional preferent.

Construir una estètica municipal plural, que representi tota la ciutadania i no només un imaginari religiós específic.

Garantir que els recursos públics no s’utilitzen per reforçar cap identitat religiosa, per molt arrelada que estigui culturalment.

Des de l’Associació d’Ateus de Catalunya entenem que aquesta iniciativa de la OAR no assoleix l’objectiu que persegueix la mateixa oficina de “visibilitzar la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de la ciutat i fer valdre la diversitat de tradicions i pràctiques nadalenques”, ans al contrari, encara perpetua una interpretació netament cristiana de la celebració i no contribueix ni a la interculturalitat ni a consolidar l’aconfessionalitat de l'administració pública.

Barcelona és i ha sigut sempre una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa, i pot ser també una ciutat que celebra les festivitats sense convertir-les en un aparador institucional d’un credo particular. El laïcisme no ens ha de dividir sinó tot el contrari: ha de servir per igualar-nos i protegir-nos a tots. La “tradició” a la nostra ciutat no pot ser privilegiar una convicció concreta, sinó protegir la llibertat de consciència de tots.

Albert Riba
President d'Ateus de Catalunya
info@ateus.org
696 505 636

Conferència sobre Laïcitat

Albert Riba i Víctor Gustà, president i vicepresident respectivament d'Ateus de Catalunya, varen impartir una conferència sobre laïcitat al Centre Cívic i Comunitari de Sant Joan Despí, 21 de febrer de 2025, exposant que el laïcisme és una doctrina que defensa la independència de la persona, de la societat i de l'estat, de tota influència de la religió i que considera que s'ha de desenvolupar —en tot cas— en l'àmbit privat i personal. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

Resum: 

La xerrada va abordar temes clau relacionats amb la laïcitat, l'ateisme i la gestió de la diversitat religiosa en la societat contemporània, amb un focus especial en el context català. La sessió va destacar per la voluntat d'aclarir conceptes sovint confosos i per plantejar propostes concretes per avançar cap a un model d'estat laic.

Aclarint conceptes fonamentals

Un dels punts centrals de la conferència va ser la distinció entre ateisme, laïcitat i laïcisme, remarcant que, tot i compartir punts en comú, no són sinònims. Es va definir l'ateisme com una resposta escèptica a l'existència de Déu, basada en l'absència d'evidències, i no com una creença en si mateixa. La laïcitat, per altra banda, es va presentar com un model d'estat que busca garantir la convivència en entorns diversos, mentre que el laïcisme s'entén com el moviment social necessari per assolir un estat laic.

Multiculturalitat versus Interculturalitat

Es va fer èmfasi en la diferenciació entre multiculturalitat i interculturalitat. La primera es va descriure com un model descriptiu de la diversitat social, mentre que la segona implica un diàleg actiu i un intercanvi entre diferents conviccions. En aquest sentit, es va subratllar la importància de promoure la llibertat de consciència i de convicció, incloent-hi no només les creences religioses, sinó també les no religioses.

Reptes i resistències

Durant la conferència, es van identificar diverses resistències a l'avenç de la laïcitat, especialment en aquells països on una religió majoritària gaudeix de privilegis històrics. Es va destacar la necessitat d'abordar aquestes resistències mitjançant el diàleg i la pedagogia, tot recordant que la laïcitat no busca oposar-se a la religió, sinó protegir la llibertat de consciència de tothom.

Propostes per avançar cap a la laïcitat a Catalunya

La segona part de la conferència es va centrar en propostes concretes per promoure la laïcitat a Catalunya, inspirades en un document elaborat per la Lliga per la Laïcitat l'any 2006. Aquestes propostes es van dividir en diversos àmbits:

Àmbit europeu: Impulsar una declaració europea de laïcitat i aplicar la directiva 6 sobre l'harmonització fiscal.

Àmbit estatal: Denunciar el concordat del 53 amb el Vaticà, revisar l'article 16 de la Constitució i corregir l'article 27.3 sobre ensenyament. Es va criticar la llei orgànica de llibertat religiosa per no definir què és religió i donar drets positius només als col·lectius religiosos.

Àmbit impositiu: Incloure les religions en el règim impositiu general i eliminar el finançament a partir de l'IRPF.

Àmbit social: Establir el matrimoni civil com a únic amb efectes legals, separar l'Església de l'exèrcit i regular l'apostasia.

Àmbit de la Generalitat de Catalunya: Evitar la participació de representants polítics en actes religiosos, suprimir actes religiosos oficials i treure la simbologia religiosa dels organismes oficials.

Àmbit de l'ensenyament: Dirigir la revisió del currículum escolar per treure la religió, garantir la igualtat i la prevenció de pràctiques contràries als drets humans.

Àmbit municipal: Aplicar el principi de laïcitat en actes oficials i catalogar els centres de culte per garantir la llibertat de consciència.

Debat i diversitat d'opinions

La conferència no va estar exempta de debat. Es van presentar arguments en contra del laïcisme, com el paper de la religió en la identitat cultural i el perill de restringir la llibertat religiosa. També es van expressar opinions divergents sobre temes com la vestimenta religiosa en espais públics i el finançament de les escoles religioses.

Ètica cívica i convivència

Es va posar èmfasi en la necessitat d'una ètica cívica compartida per afavorir la convivència en una societat cada cop més diversa. Es va defensar la importància del mestissatge cultural i es va alertar contra aquelles pràctiques que atempten contra els drets socials generals.

Crítica als privilegis

Albert Riba va expressar el seu sentiment de discriminació davant els privilegis de l'Església catòlica, especialment pel que fa al finançament a través de l'IRPF. Es va criticar que els diners de tots els ciutadans, independentment de les seves creences, es destinin a mantenir una institució religiosa concreta.

En resum, la conferència va oferir una anàlisi completa i plural sobre la laïcitat i els seus reptes a Catalunya, destacant la importància del diàleg, el respecte a la diversitat i la necessitat d'avançar cap a un model d'estat que garanteixi la llibertat de consciència i la igualtat de tots els ciutadans.

Si en voleu veure la gravació completa que hi ha a YouTube (2h 26m) feu clic a la imatge:

L'avortament, sense extremismes

Martín Sagrera Capdevila

Us presentem un treball de Martín Sagrera Capdevila sobre l'avortament.

Martín Sagrera Capdevila és llicenciat per la U. de Barcelona i Roma; Llicenciat i doctorat a la U. de París; titulat en Sociologia, Filosofia, Demografia, Antropologia, Religions, etc. Professor a 9 universitats. Investigador, escriptor, traductor i activista social.

Aquesta és la seva pàgina web.

1. TOLERÀNCIA I INTOLERÀNCIA PERSONAL I SOCIAL DAVANT L'AVORTAMENT.

Recordem la història, per no haver de repetir-la: els homes es van barallar i van matar per la maternitat (divina), pel tipus de naturalesa i vida (de Jesús) o per les formes de govern (monarquia-república). Avui saben que aquestes idees eren tapadores d'interessos econòmics i polítics, que van aconseguir enganyar molts. No estarem caient en el mateix els uns i els altres? No s'acabarà el món per això. El pànic, induït per grups interessats contra els "dolents" de torn que "amenacen destruir la civilització", pot encegar-nos de nou, i "què dolents som quan tenim por!" (A. France).

               Tots estem d'acord que l'avortament no és desitjable, no és un plaer. La diferència és que uns creuen que en determinades circumstàncies no és rebutjable per motius morals, per la qual cosa cal ser tolerants amb el perjudici físic que sempre, en major o menor grau, ocasiona; i altres, que consideren que no es justifica en cap cas per motius morals, són absolutament intolerants contra tot avortament.

                Els que accepten en determinats casos l'avortament, solen ser tolerants de manera semblant envers els altres. Però els que no accepten l'avortament en cap cas es divideixen en dos grups de repercussió social molt diferent: 

A) Els intolerants amb ells mateixos, que admeten que altres persones puguin tenir una altra visió moral en aquest tema, i respecten el seu proïsme; i 

B) Els intolerants amb tots; és a dir, aquells a qui una pretesa absoluta certesa d'estar en l'única veritat els fa impossible acceptar respectar una altra opinió, anomenant “assassins” tots aquells que no pensin com ells, i intentant imposar la seva visió al món sencer, mitjançant lleis i càstigs.

Aquesta intolerància absoluta és manipulada per alguns grups que usen aquests fanàtics —com altres als nacionalistes, racistes, etc.— per assolir més poder, constituint aquests intents de dictadura ideològica una de les pitjors amenaces per a la nostra època.

2. RESPECTE DEMOCRÀTIC ALS ADVERSARIS

"La democràcia és incòmoda, perquè ens obliga a considerar respectables, i fins i tot intel·ligents, els qui no estan d'acord amb nosaltres" (E. Biagi). En països de més tradició democràtica, no es diu ningú “avortista”, ja que ningú és tan babau com per desitjar sense més ni més l'avortament; i els partidaris de poder triar l'avortar tampoc menyspreen com a ximples o asocials els seus adversaris. Cal rebutjar els "terroristes verbals" sobre l'avortament, així com les campanyes miops d'un i altre signe, desorbitades i agressives, que posen de manifest la nostra manca de respecte als altres, la nostra pretensió d'imposar-nos... i la nostra pròpia inseguretat (teòleg B. Forcano). Tota doctrina que dispensi de pensar, raonar i responsabilitzar-se en cada cas, que impulsi a sentir-se superior als altres ia menysprear-los, és immoral i farisaica. Amb altres paraules: un antropòfag pot ser honrat, i un pretès demòcrata ser un pocavergonya. No és moral per les idees que es tenen, sinó per les raons personals per adherir-s'hi, i per la coherència en actuar.

ELS EXTREMISMES DE CERTS INTOLERANTS CONTRA TOT AVORTAMENT

3. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA RELIGIÓS.

 

Les grans religions, incloses les Esglésies cristianes, tret de la catòlica, permeten certs tipus d'avortament; i dins del catolicisme, la majoria dels fidels, i un nombre creixent de sacerdots, teòlegs, etc. s'oposen a la prohibició absoluta que ara sosté la jerarquia. En efecte: 

1. És una doctrina nova, imposada per Pius IX el 1869; abans s'admetia l'avortament fins a 40-80 dies; i ¿com condemnar tan severament el que s'acceptava fins ahir? 
2. No és doctrina de fe, ni dogma infal·lible, podent ser canviada de nou. 
3. De fet, molts i notables teòlegs estan en desacord sobre el moment en què l'ànima ve al cos.
4. El zigot pot subdividir-se en bessons als 7-14 dies de la fecundació, i com que l'ànima no es pot dividir, no pot existir fins almenys una o dues setmanes després de la concepció. 
5. També sabem avui que la meitat dels embrions avorten de manera natural als pocs dies de néixer, i repugna que Déu creï la meitat de les ànimes perquè no portin una vida humana (P. Gafo). 
6. Si avortar fos realment un assassinat, el magisteri catòlic tindria una responsabilitat enorme: 
   a) Per haver permès durant gairebé dinou segles que els seus fidels practiquessin certes modalitats d'aquest "crim" d'avortar. 
   b) També en oposar-se avui als anticonceptius eficaços per no ser "naturals", excusa superficial davant d'un possible assassinat, ja que cap anticonceptiu és natural, i menys la continència periòdica del natural instint sexual (Ogino), que pels seus errors porta a molts a avortar. 
7. La seva mateixa actuació mostra que ni el magisteri catòlic creu de debò en una presència immediata d'una ànima: 
   a) Les penes per avortament són menors en el dret canònic que les d'homicidi. 
   b) Es va prohibir batejar -i enterrar en sagrat- els fetus sense forma humana. 
   c) Si ja hi hagués una persona en el moment de la fecundació, i atès que la meitat dels embrions avortaran de manera natural, caldria batejar, com diu algun teòleg, tot flux menstrual; i fins i tot, amb una xeringa, -com fan els ginecòlegs catòlics abans d'operar-, caldria batejar condicionalment el possible engendrat després de cada coit (!).

              No hi ha, doncs, cap raó teològica seriosa per a la contundent intolerància actual de tot avortament per part del Vaticà, que va així contra l'opinió de les altres confessions cristianes, d'altres religions i dels ciutadans, que qualifica despectivament d'“avortistes” ”. Encara més: com gairebé tots els avortaments es deuen a embarassos no desitjats, que podrien evitar-se d'ordinari amb l'anticoncepció, els que s'oposen a mètodes efectius d'anticoncepció (oferint mètodes tan inefectius com l'Ogino, per no parlar de l'abstinència sexual, que no practiquen ni molts clergues) són els reals fomentadors de l'avortament, com fomenten amb les seves prohibicions altres “pecats”, cosa que els permet presentar-se com a redemptors i viure de “remeiar” aquests problemes que ells han creat. No hi ha, doncs, més fomentadors reals de l'avortament, més avortistes, que els qui intenten ara convertir l'Església de la caritat que va predicar Jesús en una Església de l'Avortament, un avortament d'Església; fariseus que, avui com ahir, donen gràcies a Déu per ser tan purs (gairebé tots són homes, no poden avortar) i condemnen els altres com a pecadors. Creuen, amb raó, que és molt més fàcil presumir d'amor al fetus que d'amor al proïsme, a qui el seu proclamat abstencionisme absolut respecte a l'avortament els dona a més ocasió de menysprear pietosament.

4. L'AVORTAMENT NO ÉS UN HOMICIDI.

Els qui sostenen això afirmen que la vida humana comença i ja és plenament personal en la concepció, on s'origina l'individu, amb les seves característiques genètiques exclusives. Però en realitat aquest moment no és tan únic ni decisiu: 

1. La vida no s'origina ara, sinó que continua des de fa dos mil milions d'anys (un milió per a l'espècie humana). 
2. El clonatge permet la reproducció sense variacions cromosòmiques a partir d'una cèl·lula que ni tan sols és sexual. 
3. La partenogènesi realitza la reproducció sense fusió d'òvul i espermatozoide i sense crear un ésser amb característiques cromosòmiques pròpies, diferents. 
4. La reproducció estrictament tal la fan en el seu cos respectiu l'home i la dona, per divisió de la seva cèl·lula sexual, originant l'esperma i l'òvul que s'uniran potser dies després del coit, si sobrevé l'ovulació. 
5. Fins i tot en unir-se l'òvul i l'espermatozoide, el zigot resultant pot subdividir-se en bessons 7-14 dies després. 
6. Fins a aquests 7-14 dies en què s'implanta (nia), no comença l'embaràs.

Tot això ha portat no pocs biòlegs, fins i tot catòlics, a assenyalar com a principi de la vida humana completa i personal no la fecundació, sinó la nidificació (7-14 dies). Altres biòlegs creuen que no hi pot haver personalitat sense base material, escorça cerebral, sistema nerviós central, etc. (2 a 3 mesos). Abans del temps, l'encefalograma és pla (que és criteri de mort). I moltes escoles filosòfiques pensen també que sense forma humana no es pot parlar de personalitat. Una llarga tradició, fins i tot legal, posa el principi de la vida quan es perceben els moviments del fetus (4 a 5 mesos). No pocs col·loquen aquest principi de la vida personal a la viabilitat o capacitat de vida independent (avui, amb ajudes, 7 o fins i tot 5 mesos). Finalment, el criteri més comú posa l'inici de la personalitat en el part i la separació de la mare, com reflecteixen tantes lleis i fins i tot el llenguatge (no és "mare" sinó la que pareix), ritus socials (aniversaris), etc. Lluny, doncs, d'haver-hi unanimitat sobre el moment en què comença la vida de la persona humana, hi ha almenys mitja dotzena de criteris biològics diferents, sostinguts per grups i arguments d'indubtable valor científic.

5. ELS INTERESSOS POLÍTICS I ECONÒMICS DELS INTOLERANTS.

La història mostra restriccions a l'avortament ben acceptades, perquè llavors eren raonables, quan calia augmentar la població després de guerres, epidèmies o fam. Però també s'ha reprimit l'avortament en èpoques de superpoblació, com la nostra, per governants que volien augmentar aquestes crisis perquè s'acceptés el programa de "salvació", amb l'expansionisme colonial, guerres per "espai vital", etc. Carnissers com Napoleó o Hitler van ser “defensors de la vida” (intrauterina) perquè necessitaven malbaratar aquestes vides en el “feticidi diferit” de la guerra i l'explotació laboral. Tant aquests polítics natalistes com els capitalistes més retrògrads, que desitgen mà d'obra barata, han perdut la batalla contra els anticonceptius; per això han muntat ara a nivell internacional aquestes desorbitades campanyes antiavortistes, perquè no se'ls escapi també aquesta arma de domini, ja que la intolerància absoluta de l'avortament defensa la seva (nivell de) vida d'explotadors dels altres. Aquestes classes dirigents que prohibeixen avortar els altres, quan tenen un problema d'avortament a la seva família, solen solucionar-lo recorrent a certs metges objectors a l'avortament, però no als diners, o viatgen a avortar a l'estranger.

6. ELS INTOLERANTS PER REPRESSIÓ SEXUAL.

En el sistema patriarcal, el masclista procura que la seva dona, com el seu bestiar, tingui la màxima prole possible, ja que els fills treballen des de petits. Fer-la parir molt és també un mètode eficaç per mantenir-la ocupada, embarassada, ignorant, feble, dependent. Es nega així a la dona tota sexualitat no reproductiva, com impròpia d'ella, i per això també se li prohibeix l'avortament.

            Els sistemes repressius posteriors van aprendre aquests mecanismes primitius de domini i explotació. Es va exaltar la fecunditat dels proletaris, que donaven serfs a l'amo o patró. Un pare de molts fills està lligat, no fuig, treballa de valent, no fa vagues. Així es va declarar també reservada a la procreació la sexualitat de l'home: tot allò que no fos follar amb finalitats reproductives no era decent, feia dubtar de la seva “virilitat”. La realitat era que si es reconeixia el dret al plaer això qüestionaria de manera revolucionària tota l'estructura laboral, econòmica i cultural, perquè el plaer reclama, per fer-se, un nivell de vida, llibertat i lleure, nocius per als interessos explotadors (W. Reich ). Per això la prohibició dels anticonceptius i de l'avortament.

ELS EXTREMISMES DE CERTS TOLERANTS DE L'AVORTAMENT

7. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA D'ANTIRRELIGIOSITAT.

Alguns tolerants de l'avortament irreligiosos, però poc segurs de la seva "conversió" a l'ateisme, donen la culpa de tot el problema a la religió, sense comprendre que també hi ha altres interessos en joc, i que només una part dels catòlics, amb la seva jerarquia, rebutja absolutament l'avortament. Sens dubte, i precisament per no ser aquest, com vam veure, un problema religiós, aquesta intransigència dona suport a uns clars mecanismes d'opressió, i cal lluitar, doncs, perquè no hi predomini una falsa espiritualitat centrada en el “més enllà”. Aquesta mentalitat, recordant com s'omplien les esglésies en temps de guerres, fams i misèria, creu que és bo tot allò que contribueixi a convertir el món en una vall de llàgrimes, i fomenta la superpoblació, la repressió de l'avortament, etc.

8. DEBILITAT D'UNA ESQUERRA INDIVIDUALISTA.

L'esquerra va néixer com a contracultura de la burgesia, i en la seva oposició, com abans va fer en part el cristianisme, es fa de vegades fanàticament partidària del "més enllà" revolucionari, buscant a la superpoblació, i caos consegüent, la salvació, la revolució (contra tota anàlisi objectiva i tota experiència històrica). Marx, per la seva banda, va confondre el malthusianisme amb els problemes poblacionals reals, i va llegar aquest daltonisme a una esquerra que desconeix el valor social del factor poblacional. Per això la paradoxa que mentre la dreta s'oposa a l'avortament amb arguments col·lectius (avui infundats) de necessitat de més població, l'esquerra ignori sovint el valor dels arguments demogràfics a favor de l'avortament, i ho defensi només en nom d'uns drets personals abstractes, individualistes i liberals, i per tant incomplets, febles i, com a exclusius, falsos.

9. REPRESSIÓ SEXUAL ESQUERRANA.

És molt difícil ser un revolucionari en tot. Marx, Engels i Lenin van ser revolucionaris en economia i política, però conservadors en el que és familiar i sexual (com avui, almenys en les seves declaracions, molts esquerrans). El resultat va ser el fracàs de la revolució sexual (i d'altres) a Rússia, on es va reimplantar el puritanisme, l'stakhanovisme, etc. L'avortament es va permetre d'acord amb criteris de poder, sense consultar ni tan sols les "mares heroiques", condecorades per Stalin, com per Hitler i Franco. Alguns esquerrans són encara més masclistes i donen menys poder a les dones que els de dretes; i és lògic, ja que aquests tenen ben domades les "seves" dones, però alguns esquerrans temen, des de la seva mala consciència d'opressors sexuals, que elles aprofitin aquest poder per protestar per la seva marginació. I per això sacrifiquen a l'oportunisme polític la solució real del problema dels anticonceptius i l'avortament.

10. CERTES FEMINISTES DAVANT L'AVORTAMENT.

L'emancipació de la dona és un dels moviments més importants i esperançadors de la nostra època. Per això el seu progrés real és lent, i amb freqüents retrocessos. La crisi de participació política i la crisi econòmica, que afecta més les dones, han afavorit els extremismes, que agreugen encara més el problema. Alguns grups de dones, plenes de prejudicis elitistes burgesos i fins i tot feudals, han adoptat un sistema masclista a la inversa, que menysprea també la "massa irracional" de dones, procurant manipular-la contra els homes, i no contra el patriarcat, a qui en realitat admiren, fins al punt de voler suplantar-ho, instaurant la seva pròpia tirania, no menys feixista i racista que el masclisme. De vegades "passen" olímpicament del problema de l'avortament, considerant-ho com a "just càstig" per fraternitzar amb l'enemic, l'home (en el seu lesbianisme obsessiu, reacció explicable però tan unilateral com l'heterosexualisme exclusiu). Altres vegades s'interessen molt més per la legalització de l'avortament, pel seu profit personal que pel problema —a moltes zones i països encara més general i greu— de la manca de coneixement i accés als anticonceptius, cosa que aquests grups ja tenen resolt.

CONCLUSIÓ                    

11. L'ORIENTACIÓ JURÍDICA DE LA NOSTRA CONVIVÈNCIA.

Gran part de la població està a favor d'alguna despenalització de l'avortament, com a dret propi o per no imposar la moral als altres. Però fins i tot en el cas que gairebé tots creguessin que es tractés d'una cosa moralment dolenta, no per això sempre hauria d'estar penat per la llei, segons reconeix la mateixa doctrina catòlica, conforme al principi del mal menor, que molts dels seus bisbes no apliquen aquí i, quan poden, exigeixen a l'Estat que imposi la seva opinió com a única moral possible. Tanmateix, per una norma elemental de democràcia, caldria respectar el dret personal a avortar (i a divorciar-se, etc.) encara que una majoria no hi estigués d'acord, com a dret que és de la persona humana. D'altra banda, la llei que castiga l'avortament és ineficaç, ja que no aconsegueix ni impedir els moltíssims avortaments clandestins actuals ni castigar-los; és perillosa per a la salut i pel desprestigi que la seva ineficàcia i impopularitat suposa per a l'administració de la justícia. Afegim que és discriminatòria respecte als més pobres.

12. DAVANT DEL PROBLEMA CONCRET D'UN AVORTAMENT.

Hem vist que ni la ciència ni els costums ens donen una “frontera natural”, segura, que garanteixi en tot cas una decisió. Deia el Premi Nobel de Medicina J. Jacob: "La persona humana no sorgeix en un moment precís. Hi ha una evolució progressiva, una sèrie de salts, de reaccions i de síntesi, a través de les quals es forma a poc a poc el fill de l'home. Qui estaria, doncs, en condicions per decidir quan es pot interrompre un embaràs? Certament, no el biòleg, ni de bon tros el bisbe o el jutge. No veig altres persones que puguin tenir aquest dret que no siguin els pares ”.

             En els primers dies de l'embaràs, la mateixa naturalesa fa avortar la meitat dels embrions, per motius de salut, continuant després durant setmanes aquests avortaments espontanis per motius eugenèsics, psíquics, etc. En aquest període serà natural actuar com la naturalesa i avortar per aquests motius. Després s'aniran fent més escasses i greus les raons per avortar, com també correspon a la natura, i caldrà anar donant cada cop més pes a una vida cada cop més semblant a la nostra, i a la que sempre, encara que no sigui igual a nosaltres, cal respectar, sense causar-li mal innecessari.

              És possible, com ja advertia el biòleg jesuïta P. Gafo, que se'ns acusi de confondre i debilitar posicions "clares". Amb ell recordem el que ja deia A. Koestler: "No he vist mai cap problema, per complicat que fos, que en ser abordat correctament no es compliqués més"; i a Gluckmann: "La nostra afició per les definicions sàvies i teòriques està en proporció directa al nostre menyspreu pels patiments dels altres". Les nostres decisions morals personals —i més encara les decisions alienes— mai no han de ser considerades perfectes i infal·libles. “La bona consciència –deia el cardenal Newman– és l'obra perfecta del diable”.  

Pressupostos i església

Pressupostos generals de l'Estat i assignació tributària anual a l'Església catòlica

Per Francisco Delgado

(Véase original en castellano en nuevatribuna.es)

Cada any, entre els mesos de març a juny, en fer la declaració de la renda anual, a l'imprès o pantalla, apareixen dues caselles per assenyalar-les o deixar-les en blanc. Es tracta d'indicar si volem que de la recaptació total anual de l'IRPF, un 0,7% vagi a les arques dels bisbes, directament des d'Hisenda (uns 300 milions d'euros cada any…) i, si escau, un altre 0,7% vagi a entitats socials en general, quantitat que -per cert- una gran part determinen les comunitats autònomes en els seus àmbits respectius, és a dir que —evidentment— els contribuents que assenyalen aquesta casella  no decideixen a quina entitat social desitgen que es els assigneu. Per cert, un percentatge substancial també pararan a les arques d'entitats “controlades” pels bisbes. 

Si, malgrat la “pressió” (oculta i expressa) que exerceix l'Agència Tributària o l'organisme de recaptació corresponent, decideixes no assenyalar cap casella o només una, aquests diners formen part de la recaptació total de l'IRPF, que Estat destina als serveis públics (benestar social, sanitat, educació, obra pública, etc. etc.) que utilitzem tota la ciutadania. Aquesta seria la lògica tributària d'aquest impost molt important (al costat de l'IVA) dels ingressos de l'Estat.

Centrant-nos a la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any,  no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen. Però aquests aproximadament tres-cents milions d'euros anuals es regalen als bisbes (de l'import total de l'IRPF) per part del conjunt de la ciutadania, independent de la seva ideologia o creences. 

A la casella que es destina a l'Església catòlica, any rere any, no més d'un terç dels contribuents l'assenyala, és a dir, que són moltes més les persones que no la marquen

Des de fa anys (per part d'algunes entitats, com  Europa Laica) hi ha dues propostes a sobre de la taula tant per al Govern, com destinades al Congrés i al Senat i als diferents grups parlamentaris. La més lògica és que l'Estat no lliuri ni un euro d'aquesta recaptació a una  entitat privada i ideològica, com és l'Església catòlica, ras i curt, que desaparegui la casella “IC”. L'altra proposta, que està estipulada en alguns països del nostre entorn, com Alemanya, és que els qui assenyalin la casella (IC) i/o (fins socials) paguin (de la seva butxaca aquest 0,7%), i en el cas de les entitats socials, la persona contribuent decideixi a quina entitat els ho vol lliurar. Així, només l'Agència Tributària actuaria d'intermediària recaptadora, que no seria poc.

Sembla una proposta lògica, molt lògica i, sobretot, justa i justificable des d'un punt de vista tributari (fins i tot en el marc de la UE), perquè així  l'Estat no deixaria d'ingressar uns 300, més uns 325 milions d'euros a l'any, de mitjana (en total uns 625 milions d'euros/any). 

L'Església Catòlica va rebre 12.000 milions d'euros de diners públics durant l'any de la pandèmia

En el cas de les entitats socials, podrien aplicar-se aquestes subvencions, com ja passa, directament dels PGE i del de les CCAA. Perquè —en realitat— la casella de “fins socials” es va introduir, al seu moment, per (malèficament) tractar de “justificar” la dels bisbes.

Una de les propostes d'Europa Laica és que, com a Alemanya, qui assenyali la casella de l'Església catòlica i/o fins socials, ho pagui de la seva butxaca

Una persona que sigui atea, agnòstica o professi una altra religió no cristiana catòlica, no té perquè aportar una part dels seus impostos (IRPF) als bisbes. Fins i tot em consta que hi ha catòlics practicants que pensen igual.

De fet, hi ha confessions religioses i esglésies diverses que han plantejat al govern que ells també volen participar del “pastís” recaptatori. Seria lògic, però sempre que s'optés per la fórmula que el contribuent respectiu assenyalés la casella al seu credo corresponent i posés els diners del seu peculi particular i no que els saraus, el proselitisme religiós, els seus sacerdots i bisbes, els seus canals de difusió propagandística, etc. etc. els hi paguem el conjunt de la ciutadania. 

Ja que, a més de molt injust, és de molt dubtosa constitucionalitat.

Immatriculacions, una enorme obscenitat política comesa durant gairebé 70 anys

Doncs bé, aquesta qüestió se solucionaria de forma molt senzilla a la Llei anual dels Pressupostos Generals de l'Estat que aquests dies comença el seu debat al Congrés, igual que —al seu dia— es va introduir, fent ús de les disposicions addicionals que els governs respectius usen per legislar cada any i, així, es revertís i desaparegués aquesta forma il·legítima de finançament de l'Església catòlica.

És ara, en la discussió dels Pressupostos Generals de l'Estat, quan es podria revertir i que desaparegués aquesta forma de finançament il·legítim de l'Església catòlica

Un any més, em consta que ni el Govern, ni cap altre grup parlamentari —igual que ha passat en anys anteriors— prendrà aquesta decisió i, per tant, esmenar els PGE de 2023 en aquest sentit, l'aplicació del qual seria per a la declaració de 2023 i l'IRPF de la qual es liquidaria el 2024.

Per això jo els acuso a tots, des de l'ala esquerra fins a la dreta de ser còmplices d'un fet vergonyant. Són col·laboradors actius un any més d'una tremenda injustícia fiscal i social, que frega el delicte polític… I ho són encara més els que en les seves declaracions (amb la veu més o menys petita) parlen de justícia social, laïcitat, redistribució tributària, etc.

Sí, em refereixo als que formen la governança actual d'Espanya i als seus aliats… que per cert sumen més de la meitat de la Cambra. Després seria molt possible “fer aquest pas”, sobre la base de la  laïcitat de les institucions de l'Estat . 

A Espanya, la laïcitat institucional arribarà quan 'les granotes crïin pèl'

Aquesta proposta que reclamo fins i tot hauria de ser motiu de consens i recolzat per una gran majoria de les Cambres. Però serà que no. I quan arribi de nou els mesos de març a juny…  Europa Laica i altres entitats reclamaran a la ciutadania que NO assenyalin cap de les dues caselles, com a rebequeria pedagògica de denúncia un any més… i torna a començar.

Després passa el que passa… que arriben al poder certes ideologies no desitjables… amb les portes molt ben obertes i els  passadissos confessionals plens de bones catifes.

42 anys de concordat... persistent

Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de voluntat política

Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357

Autor: Francisco Delgado Ruiz

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana María Vacas Rodríguez

Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de 2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP— hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació d'aquests acords. És clar... en campanya electoral. 

A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no hi ha voluntat política (real) per fer-ho.

Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE) va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.

Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és a dir, fa 42 anys.

Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i, finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert, aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament, en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat social i política i el context històric.

Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns, concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en assumptes de Defensa i de les forces armades.

La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més, tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més, contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar, ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos polítics.

Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en últim cas, qui hauria d'intervenir és el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i representen a grups i partits que en els seus programes en algun moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les majories absolutes del PSOE.

Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans (persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més, obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos; un fet vergonyant.

Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions d'universitats privades catòliques i a la formació professional, una gran part en mans de l'Església.

D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós, finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis, etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat de 1851.

A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.

La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat, però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions", aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946. Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix estancada.

La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ... les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més— aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya). Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació real entre l'Estat i les religions.

Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat (El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill, com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat: Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere, models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes, socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.

És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats, regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple— que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent hora de situar-nos en la legalitat!

A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa (tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.

Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa, governi, qui governi.

Sobreviure pel pensament crític

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en:

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/05/16/sobrevivir-pensamiento-critico/2011951.html

Sobreviure pel pensament crític.

Molta gent creu que els ateus només ens dediquem a propagar i intentar convèncer a la societat de la inexistència de déus. I res més lluny.

En el món que ens ha tocat viure, ja des que naixem se'ns inculquen una sèrie d'idees, preceptes i normes que ens acompanyaran tota la vida, tret, que fem un sobreesforç de titans per desprendre'ns d'elles. Esforç que ha de ser més que titànic, perquè la ingenuïtat, la candidesa, la manca d'esperit crític en aquesta primera etapa de la vida, fa que aquestes normes, preceptes i idees quedin gravades gairebé de forma permanent, en unes ments que neixen lliures, netes i disposades absorbir tot el que se'ls transmeti.

Desfer-se d'aquests prejudicis inoculats al néixer —i que ens condicionaran tota la vida— serà tasca gairebé impossible si no intervenen aquests esforços titànics. I aquí és on veiem la importància del sistema educatiu, que hauria d'ensenyar i fomentar les eines necessàries per poder desenvolupar un esperit crític, una forma de raonar que permeti, fins i tot des de l'adolescència, elaborar conclusions pròpies i poder viure segons les seves pròpies conviccions.

La situació que estem vivint amb el coronavirus és una oportunitat d'or per —dins el desastre humanitari— esforçar-se en la tasca d'elaborar idees pròpies, posar sobre la taula aspectes que, de forma dirigida i conscient s'intenten ocultar, o al menys no parlar molt d'ells.

Em refereixo, per exemple, a la forma de vida.

Hauríem de ser capaços d'entendre que no vivim en el món feliç que se'ns ven per tot arreu (governs, mitjans de comunicació...). Crec que —una part del món— estem vivint d'una manera insostenible, amb un abús del planeta, una distorsió del clima, un menyspreu de la naturalesa i de la resta d'espècies. Una existència en la què l'únic objectiu sembla ser el consumir, amb poca o nul·la vida interior i sense una satisfacció que duri més d'un instant.

Gràcies al maleït virus és possiblement la primera vegada que hi ha una sensació que la humanitat som una sola entitat, que el que li passa a una els passa a totes. Ara només falta, que aquesta sensació, es tradueixi en fets.

Em refereixo també, per exemple, a la mort.

Des de fa un parell de mesos, cada dia, tenim morts massives sobre la taula. I això fa reflexionar. A vegades fins i tot sense que tinguem cap intenció de meditar sobre el tema, la ment insisteix.

Seria bo aprendre a no tenir por a la mort (cosa diferent és el sofriment camí d'aquesta mort). La mort només és el final d'una etapa que comença amb el naixement. Tenim tota una vida per assumir que si hem nascut, hem de morir, i no obstant això arribem a aquest punt com si no haguéssim viscut.

Durant segles, en multitud de llocs de planeta, les persones moren simplement per les condicions de no-vida, en què viuen. Son persones com nosaltres, però que res tenen i per tant, sembla que a ningú importen. Son llocs on la mort no entén de cronologia o de lògica. No sol respectar l'edat (joves i grans), ni la salut (sans i malalts), ni el gènere (homes i dones), ni les seves creences (ateus o creients), ni el color de la pell (negra o blanca).

D'aquí, em permeto deduir la idea que moltes de les persones que diem tenir por de la mort, sobretot en la part del món del "benestar", on se suposa que la mort ha de tenir la seva lògica, en el fons, al que tenim por és a perdre tot el que hem acumulat i gaudit, sense adonar-nos que ja portem tota la vida perdent coses.

Es perden primerament els pares. Anem perdent a gent al nostre voltant (amics, coneguts, veïns...). Vam perdre diverses mascotes. Passa el temps i perdem forces, perdem facultats. Alguns fins i tot les conviccions de tota una vida.

Com veuen, els ateus, a més de negar l'existència de déus, insistim en la importància de la llibertat de pensament, la imperiosa necessitat de tenir un esperit crític, la urgència vital de reflexionar sobre el que passa, d'elaborar les nostres pròpies conviccions.

Segur que no ens equivocarem més que els que s'entesten a defensar que aquesta forma uniforme, distant, egoista, decadent i abassegadora de viure, és la millor possible (menys dolenta, diran altres).

Personal sanitari o adoctrinadors religiosos

He sentit a la ràdio una noticia esfereïdora: a les escoles inclusives manca personal sanitari especialitzat –infermeres, fisioterapeutes, etc.— per atendre les necessitats dels infants amb diversitat funcional. Recordeu les paraules d’alguns candidats a les darreres eleccions «bajaré los impuestos a las clases medias y bajas...». Aquí tenim el resultat d’aquestes polítiques: actualment no hi ha diners per a una necessitat tant humana i social.

El que crida l’atenció és que mentre no hi ha diners per a pagar professionals sanitaris per a les escoles, si n’hi ha per a pagar adoctrinadors de religió. És a dir: és més important que els joves sàpiguen d’esperits invisibles i de personatges celestials —als que cal obeir cegament, seguint les consignes dels incultes clergues de les diverses religions— que no pas que puguin rebre les atencions sanitàries adequades a les seves necessitats.

Ja sabíem que les religions —per molt que ens refreguin els «Càritas» per la cara, cosa que paguem entre tots— no els preocupa gaire el benestar dels ciutadans; el que volen son diners per a seguir trobant benefactors que els donin més diners, in seculam seculorum. Amen.

Tampoc sembla que les autoritats civils es preocupin gaire per complir la «consti» en l'article sobre «aconfessionalitat» ni de dedicar els recursos a qui els necessita. Les religions necessiten recursos? O potser s’haurien d’autofinançar?

VS

On és la laïcitat?

Carta adreçada a l'alcaldessa de Mont-real (Canadà), la senyora Valérie Plantada

Ens agradaria expressar la nostra profunda consternació per la seva declaració d'estar «molt oberta» a la introducció de signes ideològics de naturalesa religiosa, inclòs el hijab, en els serveis policials. Amb quina lògica seria acceptable que un representant d'una institució estatal exhibís la seva creença religiosa o política?

Només podem celebrar el seu compromís de garantir la plena participació de tota la ciutadania de Montreal en la funció pública municipal. La SPVM (policia, n. del t.) no està exempta, lògicament, d'aplicar programes d'igualtat per combatre la discriminació en l'ocupació. Però això no ha de significar canviar les regulacions per plegar-se als requisits dels sol·licitants d'ocupació.

Les institucions han de ser representatives dels ciutadans i les ciutadanes com a individus, no com a membres de comunitats religioses. Això resulta encara més absurd en una societat històricament determinada per un procés de secularització, que li ha permès desvincular-se de la religió.

Pel que fa a la seva iniciativa d'una «Taula sobre la Diversitat, la Inclusió i la Lluita contra la Discriminació», us convidem a llegir el nostre informe presentat com a part del «Fòrum sobre la valorització de la diversitat i la lluita contra la discriminació» del ministeri d'Immigració. Expliquem que la visió estereotípica dels musulmans associada amb una «comunitat musulmana», representada, a més, per la ideologia de l'Islam polític, és un obstacle per a la nostra integració. Gràcies per considerar els nostres arguments abans de fer qualsevol canvi en els reglaments d'aquesta ciutat de la qual també nosaltres sufraguem les despeses.

Pel que fa al hijab, ¿en què es basa per considerar que és representatiu de les dones musulmanes? Aquest assumpte és tema de debats en el si del món musulmà. Hauria d'assegurar-se el SPVM de representar també a la dona musulmana que no fa servir el vel? I com fer-ho? És il·legal que un ocupador pregunti quina és la religió del seu empleat?. Aquest anonimat religiós és possible gràcies a la Carta de Drets i Llibertats, escrita quan Quebec va ser alliberat d'un control excessiu per part de l'església, la qual cosa constitueix un avanç i un element de progrés en una societat. ¿Li agradaria fer marxa enrere en aquest principi?

Segons el regidor Marvin Rotrand, el desafiament seria desenvolupar «un model homologat de hijab», com si l'assumpte es tractés simplement de consideracions de seguretat i vestimenta. Però els símbols religiosos estan plens de significat. Ens remeten a ideologies que sovint són fonts de tensió i que de vegades evoquen esdeveniments sagnants.

Un símbol de violència

Per exemple, el vel és un símbol de violència per a moltes dones que han viscut la guerra dels islamistes contra civils a Algèria, o aquelles que vénen de l'Iran, on treure’s el vel condueix a presó. Com podien aquestes dones confiar en una dona policia que portés el hijab? De la mateixa manera per a totes aquelles que van fugir de la imposició del vel mitjançant la barbàrie. Ha pensat en elles?

Més enllà del discurs idíl·lic dels promotors del vel, la veritat és força diferent. És una barrera efectiva imposada a les dones per a restringir la camp de llibertat i controlar la seva sexualitat. De cap manera la flexibilització de les lleis i reglaments per permetre el vel ajuda a les dones a emancipar-se. Les lleis laiques són les que millor protegeixen els drets de les dones.
Senyora alcaldessa, en demostrar una gran obertura cap al vel afavoreix una ideologia que s'impregna de fonamentalisme islàmic i, per tant, que «pavimenta l'infern amb les seves bones intencions», com va dir Chahdortt Djavann, una dona que va patir el règim islàmic de Iran.

No falten exemples internacionals per il·lustrar el control de les dones a través del vel. Fins i tot al Quebec, s'enumeren diversos casos de crims d'honor relacionats amb el vel, com recentment el cas de pare de Gatineau acusat penalment perquè pegava a la seva filla que es negava a portar el hijab. Segons l'agent de policia, l'adolescent «va trobar el valor per denunciar la situació». Creu que aquesta noia hauria confiat en la policia si l'agent hagués portat vel?

Els i les policies són treballadors que intervenen en primera línia. La prioritat no és proporcionar treball a les dones que es neguen a complir amb les regles de l'ocupació; es garantir la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes i protegir-los de qualsevol pressió comunitària indeguda o assetjament psicològic.

Senyora alcaldessa, en permetre que els representants públics facin servir símbols religiosos, viola el deure de neutralitat, com diu Guy Rocher, un dels pares de la Revolució tranquil·la. La majoria dels quebequesos i les quebequeses de tots els orígens no és això el que volen. En 2013, una enquesta de Léger va mostrar que el 78% dels enquestats estava a favor de la prohibició que els signes religiosos fossin portats per la policia. Seria bo no restar importància a l'aspiració dels quebequesos amb el pretext que està «de moda en aquests temps». És a través d'una veritable laïcització de les institucions públiques, i abans que cap altra la policia, com és possible acollir a tots els ciutadans, amb respecte i obertura, independentment dels seus orígens nacionals o ètnics. o la seva religió 

* La carta està signada i té com a principals signataris: Ferid Chikhi, Conseller d'Ocupació; Nadia El-Mabrouk, professora, Diro, Universitat de Mont-real; Ali Kaidi, PhD en filosofia; Leila Lesbet, professora de TES.
I quaranta cinc signatures més de l’Associació de nord-africans de Quebec per la laïcitat (AQNAL) Reproduït de la revista digital «Sin permiso» protegit per la Llicència Creative Commons.
Traducció del castellà d’Ateus de Catalunya