Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Si definim l’ateisme merament com aquell posicionament filosòfic que nega l’existència d’un ésser sobrenatural, que sigui la causa, creadora o no, de la realitat que percebem, podem arribar fàcilment a un terreny força estèril.

No ens enganyem: la teologia cristiana no ha produït cap argument a favor de l’existència d’un déu que sigui realment convincent, però l’ateisme tampoc no ha reeixit en un sentit contrari. Si cap especulació que no parteixi d’una metodologia experimental pot ser considerada com a convincent per demostrar l’existència d’un ésser, menys encara ho és per a demostrar la seva no existència. Crec que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que hom no pot considerar com a molt més que raonable, però no demostrat, qualsevol dels dos posicionaments. Aleshores, tot el debat queda reduït a l’acceptació o no de la fe i, per definició, la fe no es pot discutir i, per tant, és la fi de qualsevol debat.

Això explica que la filosofia atea s’hagi desentès del debat de l’existència en època molt primerenca. És cert que, autors del segle XVIII, com Diderot, encara fan servir arguments que mostren la poca consistència de la creença en un ésser moralment perfecte i, a la vegada, responsable de totes les injustícies que s’esdevenen al cosmos. Però, el mateix Diderot, dona més importància a les implicacions morals de l’ateisme que a la justificació d’aquest.

És significatiu, en plena Revolució Francesa, el posicionament del Marqués de Sade: a La filosofia al tocador, tot criticant el deisme imperant al pensament il·lustrat francès, es despatxa contra la mesura de Robespierre d’instaurar el culte a la Raó com a religió d’estat. Dic que és significatiu perquè les argumentacions de Sade no s'entretenen gaire a refutar el deisme en favor de l’ateisme centrant-se en l’existència d’una divinitat. Aquesta qüestió es ventila amb arguments poc elaborats: per una banda, afirma, sense argumentació, que la ciència ja ha demostrat que la matèria ja conté els principis que provoquen el moviment i, per tant, no és necessària la figura d’un agent transcendent; d’altra banda, elabora una argumentació contra l’argumentació clàssica del racionalisme cartesià (basada en l’innatisme de la idea de Déu) sostenint un posicionament empirista molt primitiu (i ja superat de llarg a l’època de Sade per autors com Hume i Kant). Ara bé, els temes sobre els quals argumenta de forma extensa i detallada giren al voltant de la necessitat o no d’una religió d’estat, per tal d’educar als ciutadans en els valors republicans i la relació entre cristianisme i tirania.

M’he detingut a examinar la posició d’un filòsof ateu de segona fila (per molta gràcia que ens faci el Marquès, no juga a la mateixa lliga que els grans il·lustrats de la seva època) i no m’he aturat amb altres representants de l’ateisme com Feuerbach o Marx, perquè justament la simplicitat del seu pensament ens permet veure de forma senzilla quina és la tendència del pensament ateu a l’era contemporània: el problema de la religió no radica en la seva veritat o falsedat, sinó en els efectes perniciosos que té sobre la població, ja sigui en l'àmbit moral (la moral cristiana promou les actituds submises i hipòcrites), ja sigui en l’àmbit polític (la religió ens mostra un univers jerarquitzat que serveix com a model per a una organització social totalitària) o, fins i tot, en l’àmbit del desenvolupament personal (la religió és un poderós agent d’alienació que impedeix una realització satisfactòria de la persona).

M’agradaria desenvolupar una mica un dels aspectes assenyalats: les relacions entre religió i poder polític en el pensament de Sade i realitzar una mica d’anàlisi crítica. Anem amb el Marquès: Sade ens diu que la religió constitueix un element cabdal en la formació dels ciutadans, tot substituint la desitjada educació científica per un conjunt de superxeries que tenen per objectiu la submissió de l’individu davant un poder polític tirànic. Per una banda, com ja he mencionat anteriorment, la cosmologia cristiana ens mostra un univers jerarquitzat i dominat per una figura solitària; d’aquesta manera, ens acostumem a pensar com a natural qualsevol ordre social i polític que tingui la mateixa estructura, tot assumint la monarquia absoluta, o qualsevol altra forma de tirania, com l’única forma de poder que harmonitza amb l’ordre universal.

D’altra banda, la moral cristiana promou una actitud de submissió davant la irresistible voluntat del creador i els seus representants a la Terra. Tots els imperatius morals del cristianisme tenen per objectiu la repressió dels instints carnals (des del desig sexual al gust per la violència) perquè, no satisfent els nostres desitjos naturals, no gaudim de la vida terrenal i centrem les nostres aspiracions en una vana espiritualitat. D’aquesta manera, la població suporta les vexacions que li infringeixen els poderosos que no han de patir per possibles revoltes, ja que aquestes no només són legalment prohibides sinó que també són moralment reprovables. Òbviament, per reblar el clau de la hipocresia moral cristiana, les autoritats, tant polítiques com religioses, gaudeixen infringint aquestes normes i gaudeixen de tots els plaers prohibits a la població sotmesa, afegint perversió a la implantació d’una moral repressora.

La qüestió que m’agradaria plantejar aquí és la vigència dels plantejaments de Sade a la nostra societat actual.

La meva tesi és que no són vigents, pels següents motius:

La nostra societat, com probablement cap societat de cap època, no té una religió exclusiva. Per molt que, des de l'eurocentrisme, sigui comú pensar en les societats europees com a exclusivament cristianes, això no guarda cap relació amb la realitat. A Europa hi ha comunitats jueves des del període hel·lenístic, és a dir, abans de l’aparició del cristianisme; l’Islam, tant sunnita com xiïta, és present a Europa, d'una manera o una altra, des del segle VIII; a partir del segle XIX, comencen a entrar les creences budistes i hinduistes i, al llarg del segle XX, xintoisme, taoisme, mazdeisme, rastafarisme i una inacabable llista de religions d’arrel no cristiana han proliferat a Europa. Encara que volguéssim ignorar, per minoritàries, les creences d’arrel no cristiana, seria molt ingenu pensar en el cristianisme com un bloc monolític i, més enllà de la divisió entre el cristianisme catòlic, l’ortodox i l’evangèlic, no podem oblidar tota la constel·lació de religions que també reclamen, en exclusiva, el títol de veritables religions cristianes: testimonis de Jehovà i mormons en serien uns bons exponents.

A partir d’aquesta fragmentació religiosa, que també implica multiplicitat de sistemes morals diferents, resulta ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Un exemple prou il·lustratiu: a la nostra societat, hom identifica el catolicisme més integrista amb un posicionament polític conservador, si no reaccionari, davant la mentalitat més oberta d’alguns plantejaments evangèlics, en temes com el divorci o l’ús d’anticonceptius. Ara bé, a alguns països llatinoamericans, a les darreres dècades del segle XX, no era estrany poder identificar el catolicisme com una forma d’oposició davant dels excessos de l’imperialisme capitalista… imperialisme capitalista que, al seu torn, ha promogut l’expansió de les esglésies evangèliques.

És difícil sostenir, per tant, l’existència d’una única forma de relació entre religió i poder polític.

Si ens centrem en el catolicisme, religió majoritària dins l’esfera cristiana, observem que l’educació religiosa no sembla tenir una gran importància a la població, de manera que hom podria afirmar que no condiciona els sistemes de valors de la societat. Aquesta afirmació mereix una mica d’argumentació:

L’educació, en tant que transmissió d’una escala de valors d’una generació a altra, depèn de dues fonts: el model familiar i el sistema educatiu.

Si pensem en l’evolució del model familiar europeu de les darreres dècades, resulta senzill observar que ens allunyem progressivament de la doctrina catòlica: el divorci s’ha instaurat com una forma normal de posar fi al contracte matrimonial; el matrimoni heterosexual ha deixat de ser l'única possibilitat sobre la qual estructurar una família i les diferents opcions de vida, pel que fa a l’afectivitat, alternatives a l’heterosexualitat són percebudes de forma creixent com una normalitat; la planificació familiar i la prevenció contra les malalties de transmissió sexual han portat a un ús habitual i normalitzat de mètodes anticonceptius; a més, gran part de la població, presumptament catòlica, no trepitja mai una església si no és per assistir a una boda, bateig, comunió o sepeli, o bé, per fer el turista i admirar les joies de l’art sacre. I, no ens enganyem, molt probablement, la presència de la població als temples s’explica més per la pressió social que per les creences religioses o el gaudi estètic.

Podríem dir que, en una part important de la població, quan uns progenitors bategen a la seva descendència, estan pensant més a no donar un disgust a la iaia que a netejar a la criatura en qüestió del pecat original. És a dir, el ritual s’ha buidat de contingut doctrinal i ha esdevingut una tradició que només conserva la part més amable i menys incòmoda i així, durant la Quaresma, potser menjarem bacallà els divendres, però difícilment incrementarem l’oració i l’almoina, és a dir, que dels tres preceptes definitoris de la Quaresma (dejú, oració i almoina), amb sort, només complirem, i justet, amb un.

No entraré a analitzar en profunditat l’impacte que el sistema educatiu té en la transmissió d’un sistema de valors catòlic: si algú és realment capaç de transmetre algun valor impartint una matèria d’una hora setmanal, sense un veritable suport familiar i social, estic disposat a renunciar a totes les meves conviccions materialistes i començar a creure en els miracles.

De tot l’exposat fins aquí crec que és lícit inferir que el catolicisme, com a sistema de valors, està en regressió i, per tant, difícilment té sentit creure que, en l’actualitat, el poder de l’església catòlica a la nostra societat depèn de les veritables creences de la població. I el cas, és que aquest poder existeix realment i de forma indubtable, i, el que és més preocupant, continua essent nociu per a la societat en el seu conjunt, ja que gaudeix de privilegis i, qualsevol privilegi, és font de desigualtat.

Per tant, la tesi de Sade (i de tota la Il·lustració) segons la qual la fi de l’educació en la superxeria catòlica comportaria la fi de la fe i, de retruc, la desaparició de la institució i del seu poder polític, s’ha mostrat com a refutada. Sembla que s’ha obrat un miracle i l’església catòlica ha esdevingut una organització que no necessita fidels per mantenir el seu poder. Els catòlics poden no tenir fe, mentre paguin impostos i l’estat faci joc de mans per derivar part d’aquests impostos cap a l’església.

En resum, el poder catòlic és polític i econòmic i no depèn de l’educació, social, familiar o institucional.

El discurs de Sade sembla pressuposar una altra tesi qüestionable: la proliferació de l’ateisme comportarà un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania.

Aquesta tesi deriva de la convicció, típicament il·lustrada, segons la qual el coneixement de la veritat té unes conseqüències morals i ideològiques, ja que, deslliurat del fre de la superstició, hom sabrà què fer amb la seva llibertat i, òbviament, lluitarà per defensar-la. D’aquí la necessitat de la lluita contra l’obscurantisme, ja que només la ignorància ens fa sostenir ideologies errònies.

Curiosament, l’autor de La filosofia al tocador està partint d’un posicionament marcadament intel·lectualista (el coneixement intel·lectual condiciona la nostra bona conducta) a la mateixa obra on s’exploren, de forma teòrica i amb una pràctica prou explícita, els elements irracionals de la conducta humana i no exactament per a condemnar-los.

Més enllà de les contradiccions pròpies d’un autor que, sense saber-ho, està contribuint a la crisi del racionalisme europeu i obrint camí a altres paradigmes de pensament, el problema és que hom no pot constatar que existeixi una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l’ateisme i la solidificació dels valors republicans.

Si ens mirem la situació actual, novament, veiem que hi ha quelcom que no va com voldria el Marquès: moltes persones que es defineixen com a atees, no presenten símptomes de republicanisme. Vivim, ja ho hem dit abans, a un estat on el catolicisme està en regressió, però, tanmateix, continua essent un estat monàrquic i l’adveniment de la República sembla un fet tan improbable com la puntualitat a Rodalies.

Intentaré explicar aquest fenomen:

Crec que és ingenu esperar que l’ésser humà construeixi les seves conviccions com un sistema racional i, per tant, coherent. Som racionals, certament, però no només som racionals i el nostre pensament està construït tant sobre la base dels nostres raonaments com de les nostres emocions i, per tant, sovint acceptem conviccions només per què ens fan sentir bé: hom se sent millor creient que val la pena defensar el medi ambient que no pas destruir-lo. Ara bé, això no implica que realment hom actuï com a ecologista si això ha d’implicar, per exemple, trobar-se en situacions incòmodes.

L’ateisme pot semblar atractiu perquè, en primera instància, sembla que ens deslliura d’obligacions morals i, en un estat de tradició catòlica, proclamar-se ateus ens fa sentir que som transgressors o, en tot cas, ens allunya de sentir-nos identificats amb la part més retrògrada de la nostra societat.

Ara bé, la primera de les afirmacions anteriors amaga un greu problema: certament, si soc una persona atea, no cal que vagi a missa aquest diumenge i podré pecar sempre que em vingui de gust sense témer pel resultat d’un judici post mortem; ara bé, també és cert que, si no hi ha una divinitat que em digui què he de fer, començo a ser responsable de les meves decisions. Per això, autors ateus tan diversos com Diderot o Sartre, ens han mostrat que ser ateu és, des d’un punt de vista moral, com a mínim incòmode o, fins i tot, angoixant.

I aquí és on radica el principal problema: moltes persones són atees en l’actualitat, però ho són només fins que l’ateisme deixa de ser còmode i, de la mateixa manera que abans vèiem que molts creients es fan una doctrina a mida del seu confort, molts ateus estan disposats a casar-se per l’església, a batejar les seves criatures i a matricular-les a una escola religiosa si no els demanen un preu massa alt de matrícula i està més a prop de casa que un centre públic.

I, si, com dèiem abans, no estem disposats a assumir que donarem un disgust a la iaia per ser coherents amb la pròpia falta de fe, no sotmetrem el nostre sistema de valors al rigorós examen que implica la construcció d’una escala de valors on mai podem atribuir la responsabilitat dels nostres actes a una inapel·lable i, sovint incomprensible, voluntat divina.

D’aquesta manera, si bé és cert que l’absència d’una repressió estatal envers actituds atees ha provocat que la pressió social ja no sigui tan forta com fa una generació (les iaies catòliques han anat traspassant o, si més no, ja no són tan importants a l’estructura familiar), també és cert que, aquesta mateixa manca de repressió, ha fet que sostenir actituds atees hagi perdut part del seu anterior atractiu. L’ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un friki i, les seves reivindicacions, es cataloguen al mateix prestatge que les demandes dels otakus exigint l’emissió d’anime en català.

Tot plegat explica tant la poca incidència de l’ateisme en la formació de valors republicans com, de fet, la percepció que l’ateisme és un matís més en el conjunt d’opinions de qualsevol persona. Hom és ateu o creient i, això, és tan important com si prefereix la platja amb la sorra gruixuda o fina, o si li agrada la truita poc o molt feta.

Hauríem d’anar arribant ja alguna conclusió i fer unes reflexions finals.

La conclusió més òbvia és que, el bo del Marquès, era massa optimista, ja que, ni la crisi del catolicisme ni l’actitud poc militant dels ateus, han consolidat una societat republicana.

Ara bé, això vol dir que cal abandonar l’ateisme per inútil? De cap de les maneres. Ja ho he dit anteriorment, l’església catòlica ja no té el poder que tenia a l’època de Sade, però continua tenint-ne massa i, l’exercici d’aquest poder, continua essent perjudicial per al conjunt de la societat.

Cal afegir també que, si bé el catolicisme està en regressió, com ja he dit abans, hi ha moltes altres religions a la nostra societat que, en la mesura que obtinguin més poder, l’exerciran de forma també negativa: qualsevol religió implica la negació de la importància d’aquesta vida en favor d’una espiritualitat difícil de copsar, i aquesta és una porta oberta a l'alienació de l’ésser humà que, de moment i encara que ens sàpiga greu, viu a aquest món material i no a una fantasia espiritual.

Per tant, cal continuar la tasca de la lluita contra la religiositat i serà una tasca dura i complexa, perquè caldrà entendre que, per exemple, és molt important ser crítics amb l’Islam sense caure en la islamofòbia, perquè l’últim que necessita l’ateisme és tenir com a company de viatge al feixisme.

La lluita de l’ateisme militant no és, per tant, teòrica: cal denunciar els abusos de poder de l’església catòlica, així com les discriminacions que promou l’Islam, l’imperialisme neoliberal que es transmet per la via de l’evangelisme o el quietisme cap al qual ens pretenen impulsar molts dels espiritualismes no cristians.

I cal assumir que l’ateisme militant és una posició incòmoda, ja que hom no pot sostenir una actitud crítica sense ser crític. És molt més fàcil sostenir un relativisme superficial que ens permeti defugir les discussions, una tolerància mal entesa, que ens eviti el conflicte o un escepticisme buit que ens permeti ignorar els problemes… Però els problemes existeixen igualment: l’església catòlica continua emparant la pederàstia, l’Islam dona cobertura a la discriminació de la dona, l’evangelisme promou un neoliberalisme que sovint és criminal i el budisme fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia. I si hom no denuncia aquests problemes, no esdevé tolerant ni relativista ni escèptic, esdevé còmplice.

 

Jesús Gómez Hernández.

Barcelona, abril de 2025.