Una reflexió crítica sobre les teories de Kant

per Jesús Gómez, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Resum:

L’article s’inicia sota la premissa que el fet més rellevant en les religions no és tant el cos de les seves creences com els codis de conducta que intenten imposar. Això situa les religions com a sistemes ètics.

A continuació es planteja la clàssica qüestió sobre la impossibilitat d’una ètica fora de la religió, a partir de la famosa sentència de Dostoievski:

Si Déu no existeix, tot està permès

Es refuta aquesta afirmació i es fa una explicació sobre la teoria kantiana que, de forma més sòlida que les religions, intenta condicionar la possibilitat de l’ètica en l’acceptació de tres postulats: l’existència de la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

L’autor accepta el primer postulat, ja que sense llibertat no pot haver-hi responsabilitat en l’acció i, per tant, no té sentit el judici ètic si hom s’ha vist obligat a actuar d’una manera o altra.

A continuació es fa una breu explicació de la teoria kantiana sobre la immortalitat de l’ànima i com aquesta és imprescindible per estimular l’acció correcta, ja que la perfecció moral no es pot assolir en una vida mortal i, aquest convenciment, fa perdre la motivació per a actuar correctament.

L’autor critica aquesta posició, qualificant-la de poc madura: cal acceptar la nostra mortalitat i, tot i això, actuar correctament, és a dir, mirar de no distreure’ns del deure ètic de millorar aquest món per fantasies sobre vides a mons que no sabem si existeixen. Es convida a cercar la immortalitat promovent el record dels que ens sobreviuen pel nostre esforç en millorar aquest món.

Quan arriba el torn de l’existència de Déu, de nou s’explica el posicionament kantià: complir amb el nostre deure sovint és tan dur que ens allunya de la felicitat, tot comprometent la motivació necessària per a actuar correctament; només el convenciment que Déu existeix ens permet pensar que és possible que un ésser compleixi completament amb el seu deure i, a la vegada, sigui feliç. D’aquesta manera, l’ésser humà pot tenir l’esperança que el compliment del deure no és completament incompatible amb la felicitat.

L’autor contesta que la felicitat, que ja sabem que mai serà perfecta, es pot assolir justament per la satisfacció de saber que hom està actuant correctament. El plantejament de Kant ens pot moure al pessimisme i la inacció que, de cap manera contribuiran a la bona acció ni a la felicitat.

En conclusió, hom pot construir una ètica que no contingui elements espirituals a través dels quals el nostre pensament es pugui contaminar de supersticions religioses.

Article sencer:

És possible una ètica sense Déu?

Una reflexió crítica sobre les teories de Kant.

No fa gaire, en el transcurs d’una conversa amb una persona creient, en el moment que vaig manifestar la meva condició agnòstica, em va preguntar si jo no estimo a Déu. La meva resposta va ser que preferia estimar a les persones i, tot i que la conversa va derivar cap a altres temes (cada cop és més difícil entrar en debat, sembla que la discrepància fa por), em va calar l’expressió que s’havia fet servir per significar la creença: estimar a Déu, no creure en Déu, sinó estimar-lo.

Des de la doctrina cristiana (no sé dir amb certesa a quina de les variants pertany aquella persona, tot i que sospito que és adepta a alguna versió evangelista), l’amor és el motiu de la fe: Déu, contra tot pronòstic, ens estima i ens ho demostra a través de la vida de Jesús. D’altra banda, la manera més genuïna de correspondre a l’amor de Déu és a través de l’amor a Déu. 

Si parem atenció veurem que, tot i les implicacions de tota mena que té aquest amor, la més important és de caràcter ètic: ens diu el que hem de fer, no en què hem de creure.

Efectivament, les religions, per sobre de tot, són sistemes ètics, que aspiren a regular la nostra conducta. És per això que penso que l’element religiós més important no és la creença sinó el ritual, ja que aquest és el que fixa la conducta.

He fet aquesta introducció per fixar un punt de partida que em sembla imprescindible: la convicció que tenen molts creients, i molts ateus, que l’ateisme condueix al desordre moral, que sense religió no hi ha ètica, que, com Dostoievski fa dir a Ivan Karamàzov: Si Déu no existeix, tot està permès.

No és gaire difícil refutar aquesta afirmació: només una mentalitat molt infantil (o summament pessimista, si és que no son la mateixa cosa) pot admetre que necessita un poder superior per a regular la seva conducta; si fos necessari sancionar per garantir la bona conducta, no hi hauria prou policia a l’univers per vigilar la suma de les nostres perversitats individuals… Sí, malgrat l’absència de sanció, hi ha persones que actuen correctament, és obvi que la sanció no és necessària. No negarem que la sanció pot reforçar la bona conducta, però no la motiva per si mateixa.

Em resulta més interessant examinar una altra objecció, més elaborada que el pessimisme, a la possibilitat d’una ètica sense Déu, és a dir, la que planteja un dels pensadors més importants de la cultura occidental: Immanuel Kant. 

No sé si és necessari fer una presentació, però creieu-me si us dic que el pensament contemporani occidental no seria el mateix, sense les aportacions kantianes, si més no en els camps de l’epistemologia i l’ètica. Faré una breu exposició de les tesis kantianes que més ens interessen.

A les obres crítiques dedicades al coneixement, Kant havia deixat prou clara la impossibilitat d’un coneixement que pressuposés una entitat que transcendís les capacitats humanes de coneixement. Dit de manera clara, resulta absurd afirmar un coneixement sobre entitats que escapen dels límits de la raó humana; d’aquesta manera, qüestions com la immortalitat de l’ànima, la llibertat humana o l’existència de Déu restaven excloses del coneixement científic.

Ara bé, quan Kant examina el vessant pràctic de la raó humana (el terreny de l’ètica), afirma que aquestes qüestions 一que quedaven excloses del coneixement científic一 eren necessàries com a postulats de la raó pràctica, és a dir, afirmacions que, tot i no estar demostrades, cal donar per suposades a l’hora d’actuar correctament.

L’exemple més entenedor el tenim amb la qüestió de la llibertat: potser, en un món que entenc a partir de les lleis científiques (pensem que Kant parteix del paradigma newtonià, que és determinista i, per tant, no contempla la indeterminació ni l’atzar) em resulta impossible demostrar la possibilitat de la llibertat humana (ja que això generaria fortes paradoxes), però també és cert que no em puc plantejar un discurs ètic si no dono per suposada la llibertat. Quin sentit té fer un discurs imperatiu (que ens diu el que hem de fer) si cap de les meves accions és el resultat d’una decisió lliure? Si Adam i Eva es van veure obligats a pecar per unes circumstàncies insuperables, quin sentit té fer-los carregar amb la responsabilitat del pecat original? Per tant, Kant ens diu que potser no sabem si som o no lliures, però que hem d’actuar com si fóssim lliures.

La qüestió de la llibertat donaria per una sèrie d’extenses reflexions, però no ens trobem en el lloc adient per fer-les, per tant, em limitaré a afirmar que, en termes generals, no tinc objeccions a la teoria kantiana en aquest aspecte: només si soc lliure puc ser responsable de les meves accions i, en conseqüència, només l’acció lliure pot ser objecte de reflexió ètica.

En la meva humil opinió (la humilitat és l'única postura sensata davant un gegant com Kant) els postulats de la immortalitat de l’ànima i de l’existència de Déu no se sostenen amb la mateixa solidesa que el de la llibertat: certament, actuar com si la meva ànima fos immortal o com si Déu existís, pot millorar la qualitat ètica de les nostres accions, però la història testimonia infinitat d’actes execrables perpetrats justament des d’aquests postulats (i també en nom de la llibertat!). No podem obviar que aquests dos postulats estan íntimament lligats a la religiositat i no podem oblidar que Kant, malgrat la seva adhesió a les tesis il·lustrades, era un ferm creient de la doctrina pietista.

D’altra banda, crec que no només és possible plantejar una teoria ètica que no doni per suposats aquests dos últims postulats, sinó que, en realitat, aquests postulats poden ser perjudicials per a una conducta èticament correcta. 

Comencem per la immortalitat de l’ànima: Kant afirma que un ésser mortal no pot assolir la perfecció en el compliment de la llei moral, que exigeix un progrés infinit; d’aquesta manera, assumir la nostra mortalitat implica la inutilitat dels esforços realitzats en el compliment del deure, cosa que només pot desanimar la persona que enfronta el repte d’actuar correctament.

Anem a poc a poc… Òbviament, jo no puc saber si la meva ànima és o no immortal, ja que, de fet, no sé què és la meva ànima. Crec que el meu cos és mortal (i, creieu-me, em molesta bastant) perquè l’experiència em fa inferir que la probabilitat de la immortalitat és escassa. I, de veritat, em sap molt greu… tant que preferiria que no fos així i que, realment, existís una entitat que conservés la meva identitat i que sobrevisqués a la mort física per sempre i, ja que hi som, que en aquesta altra vida no existís la desigualtat, ni les malalties, ni la corrupció política, ni el reggaeton.

No podem esperar una vida eterna. Kant, al seu magnífic, Què és la Il·lustració?, havia plantejat l’entrada de la humanitat a la majoria d’edat; crec que aquesta majoria d’edat hauria d’incloure prou maduresa per acceptar la inevitabilitat de la mort. I, aquesta mateixa maduresa, ens hauria de portar a valorar que la veritable acció ètica és aquella que repercuteix en la millora de les condicions de la vida física, de l'única vida de la qual tenim constància.

Podríem recórrer a argumentacions de materialistes il·lustres com Epicur o Marx i recordar que, l’esforç per preparar la vida eterna ens aporta tantes pors que no ens deixa gaudir d’aquesta vida o té l’efecte narcòtic de fer-nos oblidar que el nostre deure està a millorar aquest món, l’únic món. 

I, certament, podem aspirar a la immortalitat, però només en la memòria de les persones que ens sobreviuen: aspirar a canviar aquest món per millorar-lo em sembla una manera més afortunada de cercar la immortalitat que renunciar a la vida real en nom d’una fantasia.

Cal ara afrontar la qüestió de Déu: Kant era conscient que la seva ètica, que cercava la definició de la conducta moral com aquella que se cenyeix al deure, s’allunyava de l’aspiració clàssica de l’ètica filosòfica, és a dir, la felicitat. Complir el nostre deure ens fa millors, però, sovint ens pot fer infeliços, ja que el deure sovint no coincideix amb el desig. Per tal de superar aquesta contradicció, Kant planteja l’existència d’un ésser amb una voluntat moralment perfecta, és a dir, un ésser que desitgi complir amb el seu deure; suposar (postular) l’existència de Déu implica la possibilitat d’aquesta harmonia entre voluntat i deure i, en conseqüència, la possibilitat d’una conducta humana, moralment correcta i, alhora, feliç. 

Demano disculpes, però la complexitat del pensament kantià és superior a la meva capacitat d’expressió entenedora. Intentaré, però, fer una aproximació més intuïtiva. Tothom s’hi ha trobat amb el dilema moral d’haver de triar entre el que vull fer i el que és correcte fer: vull una vida confortable i sense esforços, però fer el correcte implica sovint sortir del confort; així, ens trobem immersos en la contradicció entre l’egoisme i la solidaritat i, encara que hom entengui que el correcte és actuar solidàriament, és a dir, atenent les conseqüències globals de la meva conducta, el que em farà més feliç, si més no a curt termini, és actuar de forma egoista. 

Hom podria pensar, per tant, que és impossible complir amb el deure moral i ser feliç a la vegada (i, de fet, aquesta contradicció és la fonamentació de l’infantilisme liberal quan defensa l’individualisme). L’existència de Déu garantiria la possibilitat de ser feliç tot i l’esforç per complir amb el deure i, encara que no sapiguem si Déu existeix, Kant ens convida a actuar com si existís.

La meva opinió és que no ens cal aquest supòsit, perquè, tot i les nostres imperfeccions o, potser, gràcies a elles, som capaços de ser feliços tot i la incomoditat de complir amb el deure.

Argumentaré des d’un dels vessants més obvis d’una visió coherentment materialista: l’ecologisme. Si creiem que aquest món en el qual vivim és l’únic món que existeix, resulta obvi que cal tenir-ne cura d’ell; només vivim aquesta vida i valdria la pena viure-la en les millors condicions possibles, cosa que difícilment assolirem si ens carreguem el medi ambient.

Tothom pot veure que aquí es produeix el dilema abans esmentat: és més còmode i confortable anar a tot arreu en transport privat, tot repartint la nostra merda contaminant al llarg del trajecte, que moure’ns en transport públic; però aquesta contradicció és fàcilment superable: qualsevol persona conscient dels problemes mediambientals sent una satisfacció que l’ajuda a superar les incomoditats que li suposa l’ús del transport públic. Si, com sovint passa, el transport públic no compleix amb les condicions mínimes, la posició èticament correcta és la mobilització col·lectiva per exigir aquestes condicions. L’actitud que porta a moltes persones a l’ús exclusiu del transport privat és una actitud infantil i inútil (infantil per egoista i inútil per inactiva), ja que no contribueix en absolut a la solució del problema i, de fet, l’agreuja.

La clau de la meva argumentació és, en el fons, profundament kantiana: si jo em mobilitzo per una causa que considero justa, amb independència de l’efectivitat de la meva acció, sento una satisfacció que m’apropa molt més a la felicitat que no pas qualsevol actitud que no impliqui l’acció. I és que, tot i que quedar-se al sofà de casa sigui molt còmode, és molt menys satisfactori que qualsevol acció, per inútil que aquesta sigui. D’altra banda, l’acció 一qualsevol acció一 no tan sols és més satisfactòria sinó que també és molt més útil que la inacció 一qualsevol inacció.

En conclusió, tot i les dificultats i les imperfeccions de la humanitat, és possible actuar seguint el deure i ser feliç. Potser no serem perfectament feliços, però crec que ja hem deixat clar que no admetem arguments infantils: no em posaré a plorar perquè la meva felicitat és imperfecta ni perquè la meva vida no serà eterna. 

En conseqüència, no necessito pressuposar ni la immortalitat de la meva ànima ni l’existència d’un ésser perfecte per actuar correctament. L’acció correcta sí que necessita el coneixement conscient de la realitat i, per tant, qualsevol mena de superstició, només ens allunyarà d’ella. És a dir, si dediquem els nostres esforços a millorar aquest món, des de la consciència que és l’únic món que tenim i ho fem des de la consciència de les nostres limitacions, sense un germà gran que ens orienti i a qui responsabilitzar de les nostres inaccions, estarem construint una opció ètica més viable i coherent que si la fonamentem en fantasies espirituals.

No ho oblideu, a l’ànima i a Déu els passa com als fantasmes: no només no existeixen sinó que tampoc fan por perquè, de fet, no fan res. 

Jesús Gómez, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Carta oberta

... a l'Administració Municipal de Barcelona.

Sr. Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona.

Sra. Sara Belbeida, Comisionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l'Ajuntament de Barcelona.

Direcció de la Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona (OAR).

Barcelona és una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa. Una ciutat que ha crescut gràcies a la convivència de persones d’orígens, creences i conviccions molt diferents.

Precisament per això, creiem que la nostra administració pública ha de ser exemplar garantint un espai comú on tothom se senti representat, sense privilegis ni interferències religioses. Això és, en essència, el laïcisme.

Defensar una administració laica no és anar contra cap religió; és protegir les condicions que permeten que cadascú visqui la seva espiritualitat —o l’absència d’ella— amb plena llibertat. El laïcisme és una eina de no-confessionalitat per garantir la convivència i no la confrontació. Només des d’aquesta aconfessionalitat institucional podem assegurar que les decisions públiques es prenen pensant en el bé comú, i no en interessos particulars vinculats a dogmes o tradicions concretes.

Tanmateix, any rere any, la ciutat es troba davant d’un repte que posa a prova aquesta neutralitat: la promoció i visualització de les tradicions cristianes nadalenques des de la mateixa administració. Pessebres promoguts per l’ajuntament, misses retransmeses per la televisió pública, presència institucional, decoracions d’inspiració religiosa o actes municipals vinculats a litúrgies concretes projecten la realitat que vivim, i és que hi ha una “cultura oficial” patrocinada pel consistori. Tot i que la tradició cristiana forma part de la història de la ciutat, convertir-la en eix central i institucionalitzat de la celebració col·lectiva acaba reforçant un privilegi simbòlic que no és compatible amb una administració declarada com a aconfessional.

Enguany, l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha publicat el seu programa d’activitats nadalenques sota el títol «Nadal(s). Celebracions cristianes de Barcelona». Es tracta d’un cicle completament gratuït que pretén posar en relleu la pluralitat de formes de viure el Nadal a la ciutat: des d’una mirada teològica –reflexionant sobre les diferents branques del cristianisme presents a Barcelona– fins a les pràctiques culturals, familiars i comunitàries associades.

A primer cop d’ull, aquesta iniciativa de l’OAR es podria presentar com una activitat cultural aparentment “benigne” —una simple celebració de la tradició nadalenca—, però cal preguntar-se: quina visió de la ciutat estem normalitzant amb aquestes celebracions? La d’una comunitat oberta i plural, o la d’una comunitat on certes tradicions poden continuar tenint un protagonisme desproporcionat en l’esfera pública? Ens trobem davant d’una veritable visibilització de la diversitat o d’un reforç implícit del cristianisme hegemònic?

Segons la nostra opinió, la pluralitat que reivindica l’OAR amb aquestes activitats es limita, de fet, només al cristianisme. Encara que l’Oficina insisteixi en la diversitat, el cicle parla explícitament de celebracions cristianes de Nadal. Aquest enfocament deixa fora altres tradicions religioses i espirituals presents a Barcelona; quan, de fet, no s’hauria de donar suport públic a cap. És rellevant tenir en compte que la ciutat acull, segons dades de la mateixa OAR, centenars de comunitats religioses –es parla de 535 centres de culte i 1.004 entitats religioses, i s’estima que hi ha fins a 37 tradicions religioses o espirituals diferents–. A més, des d’una perspectiva sociològica, la realitat conviccional a Catalunya i a Barcelona ha canviat notablement al llarg dels anys.

Segons l’últim informe “Laïcitat en xifres” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (2025), un 51,3 % de la població catalana es declara no-creient i només un 46,9 % es consideraria creient.

Tenint en compte que més de la meitat de la població catalana es declara com a no-creient, quan es parla de pluralitat religiosa en realitat s’està obviant la pluralitat conviccional. Cal distingir cultura de religió; la cultura és plural, evolutiva i compartida. La religió és opcional, particular i lliure.

Quan l’Ajuntament promou unes festivitats que s’identifiquen només amb la iconografia cristiana, estaria naturalitzant des de l’àmbit institucional una forma religiosa que ja és majoritària històricament i simbòlicament dominant (o ho era). Situa el cristianisme com la referència central i preferent de la ciutat, relegant a un segon pla altres sensibilitats espirituals o no espirituals, i reforçant una jerarquia simbòlica que no reflecteix la realitat social de Barcelona.

Per això, des de l’associació d’Ateus de Catalunya, defensem un laïcisme que implica:

Assegurar que les celebracions municipals siguin inclusives, centrades en valors universals —convivència, solidaritat, cultura, infància— i no en dogmes concrets.

Evitar que l’administració patrocini rituals de caràcter confessional, tot respectant i permetent que les comunitats religioses facin les seves celebracions en l’àmbit privat o comunitari i si cal, també en espais públics, però sense suport institucional preferent.

Construir una estètica municipal plural, que representi tota la ciutadania i no només un imaginari religiós específic.

Garantir que els recursos públics no s’utilitzen per reforçar cap identitat religiosa, per molt arrelada que estigui culturalment.

Des de l’Associació d’Ateus de Catalunya entenem que aquesta iniciativa de la OAR no assoleix l’objectiu que persegueix la mateixa oficina de “visibilitzar la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de la ciutat i fer valdre la diversitat de tradicions i pràctiques nadalenques”, ans al contrari, encara perpetua una interpretació netament cristiana de la celebració i no contribueix ni a la interculturalitat ni a consolidar l’aconfessionalitat de l'administració pública.

Barcelona és i ha sigut sempre una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa, i pot ser també una ciutat que celebra les festivitats sense convertir-les en un aparador institucional d’un credo particular. El laïcisme no ens ha de dividir sinó tot el contrari: ha de servir per igualar-nos i protegir-nos a tots. La “tradició” a la nostra ciutat no pot ser privilegiar una convicció concreta, sinó protegir la llibertat de consciència de tots.

Albert Riba
President d'Ateus de Catalunya
info@ateus.org
696 505 636

Quan la fe entra per la porta, la ciència salta per la finestra

Per Antonio Lachós Roldán

Traduït, amb permis, de ronda comunicación

L'escalfament global, convenientment maquillat per ser anomenat canvi climàtic, és, pel que sembla, una opció ideològica, no científica. Un alt nombre d'intel·lectuals  defensen amb vehemència dogmes amb la profunditat de “tots els estius fa calor” o el més redemptor “tota la culpa és dels ecologistes” (ecologetes, per als oients d'aquestes emissores l'única funció de les quals és, pel que es veu, oferir cures pal·liatives durant els últims set anys als seus hiperventilats oients). I això que a l'edat mitjana ja van observar que la ciència assegurava el progrés i la superstició només servia per passar el matí, mantenir l'statu quo i anar cremant bruixes de tant en tant, ja que sense pàdel ni festes eivissenques la cosa es feia llarga.

Annie Ernaux explica el vertigen històric i els canvis tecnològics que van possibilitar millorar la qualitat de vida quan parla de la darrera nit del segle passat: "Cau la nit sobre el segle XX. Fa un segle, els meus avis vivien a la llum de les espelmes en una casa amb sòl de terra". Una societat que consumia el mínim en un planeta sense contaminar encara es va transformar en un segle en una població capaç de modificar les condicions climàtiques a través del seu comportament: és l'antropocè, amic. Les conseqüències són les que es poden comprovar, dades i creences mitjançant, en qualsevol moment de l'any.

Les vivències personals, la seva percepció i la construcció del relat són una altra cosa, només ha d'observar els partits polítics, especialment els que vostè no vota. La ciència, però, treballa amb dades i variables quantificables, per la qual cosa l'escenari que es contempla és força més dur que el previst inicialment per la velocitat i la intensitat d'aquests canvis.

És veritat que és molt més còmode creure en conspiracions i mantenir aquesta altra fal·làcia comunament acceptada, és a dir: totes les opinions són respectables. No creure en la ciència és molt fàcil, només cal infantilitzar la societat fins a extrems que provoquin vergonya aliena. Que les persones que insulten públicament la mare d'un president creguin que viuen en una dictadura pot ser un barem de cultura democràtica i de cultura general. Però, és clar, els incendis s'apaguen a l'hivern, cal dragar els rius i abans això no passava, afirmen jubilats que es passen el dia amorrats al mòbil, beuen tequifresi a la intimitat i ja no han d'anar a Perpinyà a veure cinema. 

Si per una banda estem entrant en fase d'emergència climàtica, de l'altra desapareixen els arbres que redueixen la temperatura de les ciutats, el formigó triomfa als espais públics i la calor se soluciona amb aparells d'aire condicionat. Alhora, prolifera una mirada absurda sobre el món que qüestiona la realitat sense aportar res més que la creença difusa en unes regles de la natura basades en la memòria de les vivències dels defensors. I tota la culpa és dels ecologistes, però es parla poc de Yoko Ono.

De l'Islam Marroquí a l'ateisme Europeu

Fa uns dies vam rebre una trucada en la què un ex-musulmà que s'identificà com a Murray ens demanava si podíem publicar al nostre blog la seva història, en la que explicava la persecució i amenaces a que estava sotmès al seu país pel fet d'haver-se manifestat públicament com ateu militant.

Seguint la nostra política de recolzar totes aquelles persones que abandonen la seva religió per poder gaudir obertament de la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, aquí us oferim la seva història.

RESUM:

Aquesta és la història personal d'en Murray, un marroquí que —des d'una infància marcada per la por a les ensenyances islàmiques violentes i la repressió al Marroc— comença a qüestionar-se la fe que li han inculcat. En Murray descriu com la curiositat per altres religions, com el cristianisme, percebut com a tolerant, i el contacte amb professors ateus, el van portar a explorar l'ateisme. Finalment, en constatar que totes les religions són construccions humanes, va escollir l'ateisme, tot i que inicialment s'hauria inclinat pel cristianisme si el Marroc hagués respectat la llibertat religiosa. El text també subratlla el perill d'expressar l'ateisme o opinions republicanes al Marroc, un estat teocràtic i dictatorial, i com aquesta llibertat només la va trobar a Europa, on continua criticant obertament el règim marroquí malgrat les amenaces.

La història d'en Murray

La meva relació amb l'ateisme va sorgir per atzar; mai no hauria imaginat que esdevindria ateu.

Durant la meva etapa escolar, odiava l'Alcorà perquè contenia elements que m'espantaven de nen. Per exemple, em pertorbava el fet que el Profeta es casés amb una nena de nou anys, o que Déu ordenés al profeta Abraham degollar el seu fill. A més, tots els professors de les escoles marroquines ens pegaven si no havíem memoritzat correctament l'Alcorà. Si de nen t'oposaves o criticaves els programes escolars que sortien del palau reial, t'acusaven de ser ateu, bahà'í o cristià, i podien empresonar-te o fins i tot matar-te, com ja havia passat amb altres ateus, cristians i marroquins, que van ser detinguts a les presons del Comandant dels Creients, el rei dictador Mohammed VI.

En aquella època, la cadena de TV marroquina emetia sèries mexicanes, i jo me les mirava totes. En alguns fragments, veia com el pastor de l'església parlava amb la gent sense espantar-la. Això em va fer pensar que el cristianisme era una religió tolerant i no terrorista, a diferència de l'Islam, que amb les seves idees terroristes em feia molta por, fins i tot en somnis. Sempre em feia algunes preguntes, com ara: Per què el Profeta es va casar amb una nena de nou anys o Per què no veiem a Déu?.

Però aquestes preguntes sempre es consideraven del diable i dels ateus, i se'm deia que no havia de plantejar-les, que eren una línia vermella. Tot i això, a l'institut, alguns professors eren ateus. La gent els considerava ateus i deien que eren dimonis i infidels, i que no havíem de parlar-los-hi perquè eren enemics de Déu i de l'Islam. En aquell moment encara no sabia gaire cosa sobre l'ateisme, però tot i la por, parlava amb aquests professors, ja que encara no entenia ben bé què significava ser ateu. Francament, admirava el cristianisme només perquè era una religió on no hi havia intimidació i hi havia tolerància.

La meva curiositat per saber més sobre l'ateisme va anar creixent. Amb el pas dels anys, en aprofundir en el tema, vaig conèixer molts cristians i ateus marroquins. Tanmateix, ells no manifesten el seu ateisme per por a la societat islàmica fanàtica i per temor a anar a parar a les presons del dictador depredador, el  Comandant dels Creients, Mohammed VI.

Quan vaig confirmar que totes les religions són, en realitat, creacions humanes, vaig abandonar l'Islam i vaig escollir l'ateisme. Però —sent sincer amb mi mateix— si el Marroc fos un país que respectés els drets humans i els drets de les minories religioses, potser hauria abraçat el cristianisme des de la meva infància. Va ser per casualitat que vaig descobrir l'ateisme, i estic absolutament convençut que totes les religions són una invenció humana.

Al Marroc, no vaig manifestar el meu ateisme perquè hauria estat detingut immediatament per les autoritats del Comandant dels Creients, el dictador Mohammed VI. Fins i tot en el meu pensament era republicà i desitjava que el Marroc esdevingués una república laica, no un regne. No obstant això, no m'era possible treballar pel derrocament de la monarquia il·legítima, dictatorial i teocràtica al Marroc. Només participava en manifestacions amb altres marroquins per reivindicacions socials, i causes semblants..

Quan vaig arribar a Europa, em vaig sentir lliure. Ara demano el derrocament de la monarquia dictatorial en manifestacions a França, Suïssa i Bèlgica, i davant els palaus del rei dictador, Comandant dels Creients, em manifesto per un estat laic no islàmic a París i la seva regió. Malgrat aquesta llibertat, sempre he estat víctima d'insults, amenaces de mort i difamació a les xarxes socials. A vegades, fins i tot al carrer o als Països Baixos, Alemanya i França, per haver criticat o tractat temes herètics sobre l'Islam, o per haver reclamat el derrocament de la monarquia dictatorial al Marroc.