Empreses de religió

Comentem aquesta interessant intervenció d'en kiko p.r, de "Somos terrenales", que coincideix amb el que des d'Ateus de Catalunya venim denunciant des de fa molts anys.

Kiko analitza com les religions operen com a entitats empresarials altament exitoses, malgrat predicar la humilitat. Subratlla que, mentre els fidels fan donacions, les cúpules religioses acumulen vastos patrimonis, que inclouen immobles, inversions i empreses, rivalitzant amb grans corporacions. Exemples concrets com el Vaticà, l'evangelisme, els mormons i els Testimonis de Jehovà il·lustren aquest model financer, destacant la generació constant d'ingressos a través de contribucions voluntàries i el delme. Qüestiona la manca de transparència financera i el fet que els creients no rebin cap retorn tangible per les seves aportacions econòmiques, a diferència dels accionistes en el món empresarial. Finalment, critica el model vertical on els diners flueixen només cap amunt, defensant la separació de l'espiritualitat de les estructures econòmiques ocultes i la necessitat de major transparència.

Comentari:

Les religions han perfeccionat l'art del negoci sense anomenar-se empreses. Prediquen humilitat mentre gestionen patrimonis multimilionaris i parlen de sacrifici, tot i que els seus jerarques gaudeixen de mansions, inversions i fortunes que rivalitzen amb qualsevol corporació internacional. El model de negoci que utilitzen es basa en una sèrie de característiques clau:

• Donacions voluntàries (i sovint subvencions estatals) com a font d'ingressos constants: A diferència de les empreses que tenen accionistes, les religions tenen donants. Les donacions voluntàries dels fidels es transformen en un flux d'ingressos constant. El sistema de delmes, com el dels mormons, garanteix un flux de diners continu.
• Gestió de patrimonis i inversions sense obligacions de retorn tangible: Els fidels lliuren els seus diners sense esperar res a canvi, excepte "promeses celestials". El negoci de la fe funciona amb un model vertical on els diners flueixen dels creients cap a les cúpules de poder, però mai tornen als donants en forma de beneficis tangibles o accions.
• Diversificació d'actius i empreses:
  • L'Imperi Vaticà, per exemple, genera ingressos anuals de més de 52 milions de dòlars, administra més de 5.000 immobles i posseeix un patrimoni net incalculable, a més de ser un dels propietaris de terres més grans del planeta amb fins a 81 milions d'hectàrees. Això no inclou les finances descentralitzades de les diòcesis al món.
  • Els mormons gestionen un imperi financer amb béns arrels, empreses tecnològiques i universitats que generen ingressos astronòmics.
  • L'Evangelisme i les megalesglésies han adaptat les seves estratègies al mercat actual, convertint la fe en un espectacle amb pastors milionaris, auditoris amb tecnologia d'última generació i marxandatge religiós.
  • Els Testimonis de Jehovà utilitzen un mètode d'expansió que s'assembla a un manual de màrqueting, amb predicació porta a porta, publicacions estratègiques i contribucions econòmiques que asseguren el seu creixement global.

La crítica —des de la nostra perspectiva— és que l'espiritualitat no hauria de dependre del finançament ni d'estructures econòmiques disfressades de devoció. Qüestionem el fet que, si les institucions religioses tinguessin propòsits realment altruistes, no transparentin les seves finances i redistribueixin les seves riqueses.

Una justícia amb biaix confessional

 

Laïcisme a Espanya: Una justícia amb biaix confessional que ignora la constitució

El laïcisme, entès com la separació entre l'Estat i les confessions religioses, i la garantia de la llibertat de consciència de la ciutadania, continua sent una assignatura pendent a Espanya. Malgrat que la Constitució Espanyola de 1978 proclama la aconfessionalitat de l'Estat (article 16.3), la realitat sovint ens mostra una influència persistent de la religió, particularment la catòlica, en diversos àmbits de la societat i, de manera preocupant, en el sistema judicial.

Un exemple recent i il·lustratiu d'aquesta situació és el cas que ha afectat a Europa Laica, una entitat que defensa activament els principis laics. L'organització ha hagut de fer front al pagament de costes judicials injustificables (6.300 €) pel seu recurs contra la concessió de la medalla de l'Ajuntament de Cadis a una estàtua d'una verge. Aquesta decisió judicial ha indignat a Europa Laica, que acusa a un jutge "ultracatòlic" d'intentar silenciar-la.

El recurs d'Europa Laica denunciava la il·legalitat de la concessió d'aquesta medalla per incomplir el Reglament Municipal d'Honors i Distincions. En primer lloc, argumentaven que la Verge del Rosari no és una persona física ni una entitat jurídica, requisit exigit per la normativa. A més, els mèrits adduïts per a tal concessió eren considerats "objectivament surrealistes": la suposada intercessió de la Verge per conjurar epidèmies (1646 i 1730) i un sisme submarí (1755).

La resolució del Jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Cadis no només va obligar a Europa Laica a pagar una quantitat "absolutament abusiva" de més de 6.000 euros en costes judicials, que ascendeixen a 8.200 euros amb la condemna en segona instància. L'associació qualifica la quantia decretada pel jutge Antonio Rodríguez García —que a més és el degà de Cadis— de "desorbitada i sense precedents", i considera que la resolució té una intenció "clarament exemplaritzant per acallar qualsevol intent de qüestionar els privilegis de l'Església en les institucions públiques".

El lletrat de l'associació, Mariano Reaño, ha denunciat que la resolució judicial "ignora obscenament el mandat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu de Sevilla, que va acordar, el maig de 2018, limitar en primera instància les costes a un màxim de 1.000 euros", i que només permet cobrar-les a la part demandada, no a tercers que es sumen voluntàriament al procés. En aquest cas, la comunitat dominica de Cadis, que va decidir personar-se en el judici, ha estat la beneficiària econòmica.

Aquest episodi posa de manifest una problemàtica més àmplia: la percepció que una part del poder judicial a Espanya està impregnada de conviccions religioses que influeixen en les seves decisions, fins al punt de qüestionar la laïcitat de les institucions. L'article 16.3 de la Constitució estableix que "cap confessió tindrà caràcter estatal" i que "els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions". No obstant això, la línia entre tenir en compte les creences i afavorir una religió en concret, especialment en l'àmbit judicial, sembla difuminar-se en casos com aquest.

Tal com expressa Francisco Delgado al seu blog, "és una tossuda evidència que poder polític i religió formen ‘part d'un mateix tot’, governi qui governi". Delgado, que va ser vicepresident i president d'Europa Laica, manifesta la seva frustració davant la manca de voluntat política per avançar cap a un Estat laic, i denuncia que fins i tot governs de "suposada esquerra" han mantingut i fins i tot incrementat els privilegis confessionals.

La concessió d'honors a entitats religioses per part d'ajuntaments, fins i tot aquells governats per forces progressistes, és una pràctica que ha anat en augment. El cas de Cadis, on "l'Ajuntament de Cadis guardona la Verge, imposant un símbol religiós a tota la ciutadania", és un exemple paradigmàtic d'aquesta tendència.

Europa Laica, davant d'aquesta situació, seguirà defensant el laïcisme i ha anunciat una campanya de recaptació per fer front a aquestes costes injustes. La seva lluita se centra en propugnar, amb les eines del dret, la separació entre l'Església i l'Estat, malgrat la resistència que troben en "jutges amb mentalitats impregnades de nacionalcatolicisme".

Des de l’Associació Ateus de Catalunya, ens solidaritzem amb aquesta lluita i oferim a Europa Laica tot el nostre recolzament i ajut.

És essencial que la ciutadania sigui conscient d'aquests biaixos i exigeixi un sistema judicial que garanteixi la neutralitat religiosa i el respecte escrupolós de l'article 16.3 de la Constitució. La defensa del laïcisme no és només una qüestió de principis, sinó una garantia per a la igualtat i la llibertat de consciència de tota la societat.

SI vols ajudar a Europa Laica en aquesta lluita, segueix aquest enllaç:

https://laicismo.org/donaciones/gastos-judiciales/

L'avortament, sense extremismes

Martín Sagrera Capdevila

Us presentem un treball de Martín Sagrera Capdevila sobre l'avortament.

Martín Sagrera Capdevila és llicenciat per la U. de Barcelona i Roma; Llicenciat i doctorat a la U. de París; titulat en Sociologia, Filosofia, Demografia, Antropologia, Religions, etc. Professor a 9 universitats. Investigador, escriptor, traductor i activista social.

Aquesta és la seva pàgina web.

1. TOLERÀNCIA I INTOLERÀNCIA PERSONAL I SOCIAL DAVANT L'AVORTAMENT.

Recordem la història, per no haver de repetir-la: els homes es van barallar i van matar per la maternitat (divina), pel tipus de naturalesa i vida (de Jesús) o per les formes de govern (monarquia-república). Avui saben que aquestes idees eren tapadores d'interessos econòmics i polítics, que van aconseguir enganyar molts. No estarem caient en el mateix els uns i els altres? No s'acabarà el món per això. El pànic, induït per grups interessats contra els "dolents" de torn que "amenacen destruir la civilització", pot encegar-nos de nou, i "què dolents som quan tenim por!" (A. France).

               Tots estem d'acord que l'avortament no és desitjable, no és un plaer. La diferència és que uns creuen que en determinades circumstàncies no és rebutjable per motius morals, per la qual cosa cal ser tolerants amb el perjudici físic que sempre, en major o menor grau, ocasiona; i altres, que consideren que no es justifica en cap cas per motius morals, són absolutament intolerants contra tot avortament.

                Els que accepten en determinats casos l'avortament, solen ser tolerants de manera semblant envers els altres. Però els que no accepten l'avortament en cap cas es divideixen en dos grups de repercussió social molt diferent: 

A) Els intolerants amb ells mateixos, que admeten que altres persones puguin tenir una altra visió moral en aquest tema, i respecten el seu proïsme; i 

B) Els intolerants amb tots; és a dir, aquells a qui una pretesa absoluta certesa d'estar en l'única veritat els fa impossible acceptar respectar una altra opinió, anomenant “assassins” tots aquells que no pensin com ells, i intentant imposar la seva visió al món sencer, mitjançant lleis i càstigs.

Aquesta intolerància absoluta és manipulada per alguns grups que usen aquests fanàtics —com altres als nacionalistes, racistes, etc.— per assolir més poder, constituint aquests intents de dictadura ideològica una de les pitjors amenaces per a la nostra època.

2. RESPECTE DEMOCRÀTIC ALS ADVERSARIS

"La democràcia és incòmoda, perquè ens obliga a considerar respectables, i fins i tot intel·ligents, els qui no estan d'acord amb nosaltres" (E. Biagi). En països de més tradició democràtica, no es diu ningú “avortista”, ja que ningú és tan babau com per desitjar sense més ni més l'avortament; i els partidaris de poder triar l'avortar tampoc menyspreen com a ximples o asocials els seus adversaris. Cal rebutjar els "terroristes verbals" sobre l'avortament, així com les campanyes miops d'un i altre signe, desorbitades i agressives, que posen de manifest la nostra manca de respecte als altres, la nostra pretensió d'imposar-nos... i la nostra pròpia inseguretat (teòleg B. Forcano). Tota doctrina que dispensi de pensar, raonar i responsabilitzar-se en cada cas, que impulsi a sentir-se superior als altres ia menysprear-los, és immoral i farisaica. Amb altres paraules: un antropòfag pot ser honrat, i un pretès demòcrata ser un pocavergonya. No és moral per les idees que es tenen, sinó per les raons personals per adherir-s'hi, i per la coherència en actuar.

ELS EXTREMISMES DE CERTS INTOLERANTS CONTRA TOT AVORTAMENT

3. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA RELIGIÓS.

 

Les grans religions, incloses les Esglésies cristianes, tret de la catòlica, permeten certs tipus d'avortament; i dins del catolicisme, la majoria dels fidels, i un nombre creixent de sacerdots, teòlegs, etc. s'oposen a la prohibició absoluta que ara sosté la jerarquia. En efecte: 

1. És una doctrina nova, imposada per Pius IX el 1869; abans s'admetia l'avortament fins a 40-80 dies; i ¿com condemnar tan severament el que s'acceptava fins ahir? 
2. No és doctrina de fe, ni dogma infal·lible, podent ser canviada de nou. 
3. De fet, molts i notables teòlegs estan en desacord sobre el moment en què l'ànima ve al cos.
4. El zigot pot subdividir-se en bessons als 7-14 dies de la fecundació, i com que l'ànima no es pot dividir, no pot existir fins almenys una o dues setmanes després de la concepció. 
5. També sabem avui que la meitat dels embrions avorten de manera natural als pocs dies de néixer, i repugna que Déu creï la meitat de les ànimes perquè no portin una vida humana (P. Gafo). 
6. Si avortar fos realment un assassinat, el magisteri catòlic tindria una responsabilitat enorme: 
   a) Per haver permès durant gairebé dinou segles que els seus fidels practiquessin certes modalitats d'aquest "crim" d'avortar. 
   b) També en oposar-se avui als anticonceptius eficaços per no ser "naturals", excusa superficial davant d'un possible assassinat, ja que cap anticonceptiu és natural, i menys la continència periòdica del natural instint sexual (Ogino), que pels seus errors porta a molts a avortar. 
7. La seva mateixa actuació mostra que ni el magisteri catòlic creu de debò en una presència immediata d'una ànima: 
   a) Les penes per avortament són menors en el dret canònic que les d'homicidi. 
   b) Es va prohibir batejar -i enterrar en sagrat- els fetus sense forma humana. 
   c) Si ja hi hagués una persona en el moment de la fecundació, i atès que la meitat dels embrions avortaran de manera natural, caldria batejar, com diu algun teòleg, tot flux menstrual; i fins i tot, amb una xeringa, -com fan els ginecòlegs catòlics abans d'operar-, caldria batejar condicionalment el possible engendrat després de cada coit (!).

              No hi ha, doncs, cap raó teològica seriosa per a la contundent intolerància actual de tot avortament per part del Vaticà, que va així contra l'opinió de les altres confessions cristianes, d'altres religions i dels ciutadans, que qualifica despectivament d'“avortistes” ”. Encara més: com gairebé tots els avortaments es deuen a embarassos no desitjats, que podrien evitar-se d'ordinari amb l'anticoncepció, els que s'oposen a mètodes efectius d'anticoncepció (oferint mètodes tan inefectius com l'Ogino, per no parlar de l'abstinència sexual, que no practiquen ni molts clergues) són els reals fomentadors de l'avortament, com fomenten amb les seves prohibicions altres “pecats”, cosa que els permet presentar-se com a redemptors i viure de “remeiar” aquests problemes que ells han creat. No hi ha, doncs, més fomentadors reals de l'avortament, més avortistes, que els qui intenten ara convertir l'Església de la caritat que va predicar Jesús en una Església de l'Avortament, un avortament d'Església; fariseus que, avui com ahir, donen gràcies a Déu per ser tan purs (gairebé tots són homes, no poden avortar) i condemnen els altres com a pecadors. Creuen, amb raó, que és molt més fàcil presumir d'amor al fetus que d'amor al proïsme, a qui el seu proclamat abstencionisme absolut respecte a l'avortament els dona a més ocasió de menysprear pietosament.

4. L'AVORTAMENT NO ÉS UN HOMICIDI.

Els qui sostenen això afirmen que la vida humana comença i ja és plenament personal en la concepció, on s'origina l'individu, amb les seves característiques genètiques exclusives. Però en realitat aquest moment no és tan únic ni decisiu: 

1. La vida no s'origina ara, sinó que continua des de fa dos mil milions d'anys (un milió per a l'espècie humana). 
2. El clonatge permet la reproducció sense variacions cromosòmiques a partir d'una cèl·lula que ni tan sols és sexual. 
3. La partenogènesi realitza la reproducció sense fusió d'òvul i espermatozoide i sense crear un ésser amb característiques cromosòmiques pròpies, diferents. 
4. La reproducció estrictament tal la fan en el seu cos respectiu l'home i la dona, per divisió de la seva cèl·lula sexual, originant l'esperma i l'òvul que s'uniran potser dies després del coit, si sobrevé l'ovulació. 
5. Fins i tot en unir-se l'òvul i l'espermatozoide, el zigot resultant pot subdividir-se en bessons 7-14 dies després. 
6. Fins a aquests 7-14 dies en què s'implanta (nia), no comença l'embaràs.

Tot això ha portat no pocs biòlegs, fins i tot catòlics, a assenyalar com a principi de la vida humana completa i personal no la fecundació, sinó la nidificació (7-14 dies). Altres biòlegs creuen que no hi pot haver personalitat sense base material, escorça cerebral, sistema nerviós central, etc. (2 a 3 mesos). Abans del temps, l'encefalograma és pla (que és criteri de mort). I moltes escoles filosòfiques pensen també que sense forma humana no es pot parlar de personalitat. Una llarga tradició, fins i tot legal, posa el principi de la vida quan es perceben els moviments del fetus (4 a 5 mesos). No pocs col·loquen aquest principi de la vida personal a la viabilitat o capacitat de vida independent (avui, amb ajudes, 7 o fins i tot 5 mesos). Finalment, el criteri més comú posa l'inici de la personalitat en el part i la separació de la mare, com reflecteixen tantes lleis i fins i tot el llenguatge (no és "mare" sinó la que pareix), ritus socials (aniversaris), etc. Lluny, doncs, d'haver-hi unanimitat sobre el moment en què comença la vida de la persona humana, hi ha almenys mitja dotzena de criteris biològics diferents, sostinguts per grups i arguments d'indubtable valor científic.

5. ELS INTERESSOS POLÍTICS I ECONÒMICS DELS INTOLERANTS.

La història mostra restriccions a l'avortament ben acceptades, perquè llavors eren raonables, quan calia augmentar la població després de guerres, epidèmies o fam. Però també s'ha reprimit l'avortament en èpoques de superpoblació, com la nostra, per governants que volien augmentar aquestes crisis perquè s'acceptés el programa de "salvació", amb l'expansionisme colonial, guerres per "espai vital", etc. Carnissers com Napoleó o Hitler van ser “defensors de la vida” (intrauterina) perquè necessitaven malbaratar aquestes vides en el “feticidi diferit” de la guerra i l'explotació laboral. Tant aquests polítics natalistes com els capitalistes més retrògrads, que desitgen mà d'obra barata, han perdut la batalla contra els anticonceptius; per això han muntat ara a nivell internacional aquestes desorbitades campanyes antiavortistes, perquè no se'ls escapi també aquesta arma de domini, ja que la intolerància absoluta de l'avortament defensa la seva (nivell de) vida d'explotadors dels altres. Aquestes classes dirigents que prohibeixen avortar els altres, quan tenen un problema d'avortament a la seva família, solen solucionar-lo recorrent a certs metges objectors a l'avortament, però no als diners, o viatgen a avortar a l'estranger.

6. ELS INTOLERANTS PER REPRESSIÓ SEXUAL.

En el sistema patriarcal, el masclista procura que la seva dona, com el seu bestiar, tingui la màxima prole possible, ja que els fills treballen des de petits. Fer-la parir molt és també un mètode eficaç per mantenir-la ocupada, embarassada, ignorant, feble, dependent. Es nega així a la dona tota sexualitat no reproductiva, com impròpia d'ella, i per això també se li prohibeix l'avortament.

            Els sistemes repressius posteriors van aprendre aquests mecanismes primitius de domini i explotació. Es va exaltar la fecunditat dels proletaris, que donaven serfs a l'amo o patró. Un pare de molts fills està lligat, no fuig, treballa de valent, no fa vagues. Així es va declarar també reservada a la procreació la sexualitat de l'home: tot allò que no fos follar amb finalitats reproductives no era decent, feia dubtar de la seva “virilitat”. La realitat era que si es reconeixia el dret al plaer això qüestionaria de manera revolucionària tota l'estructura laboral, econòmica i cultural, perquè el plaer reclama, per fer-se, un nivell de vida, llibertat i lleure, nocius per als interessos explotadors (W. Reich ). Per això la prohibició dels anticonceptius i de l'avortament.

ELS EXTREMISMES DE CERTS TOLERANTS DE L'AVORTAMENT

7. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA D'ANTIRRELIGIOSITAT.

Alguns tolerants de l'avortament irreligiosos, però poc segurs de la seva "conversió" a l'ateisme, donen la culpa de tot el problema a la religió, sense comprendre que també hi ha altres interessos en joc, i que només una part dels catòlics, amb la seva jerarquia, rebutja absolutament l'avortament. Sens dubte, i precisament per no ser aquest, com vam veure, un problema religiós, aquesta intransigència dona suport a uns clars mecanismes d'opressió, i cal lluitar, doncs, perquè no hi predomini una falsa espiritualitat centrada en el “més enllà”. Aquesta mentalitat, recordant com s'omplien les esglésies en temps de guerres, fams i misèria, creu que és bo tot allò que contribueixi a convertir el món en una vall de llàgrimes, i fomenta la superpoblació, la repressió de l'avortament, etc.

8. DEBILITAT D'UNA ESQUERRA INDIVIDUALISTA.

L'esquerra va néixer com a contracultura de la burgesia, i en la seva oposició, com abans va fer en part el cristianisme, es fa de vegades fanàticament partidària del "més enllà" revolucionari, buscant a la superpoblació, i caos consegüent, la salvació, la revolució (contra tota anàlisi objectiva i tota experiència històrica). Marx, per la seva banda, va confondre el malthusianisme amb els problemes poblacionals reals, i va llegar aquest daltonisme a una esquerra que desconeix el valor social del factor poblacional. Per això la paradoxa que mentre la dreta s'oposa a l'avortament amb arguments col·lectius (avui infundats) de necessitat de més població, l'esquerra ignori sovint el valor dels arguments demogràfics a favor de l'avortament, i ho defensi només en nom d'uns drets personals abstractes, individualistes i liberals, i per tant incomplets, febles i, com a exclusius, falsos.

9. REPRESSIÓ SEXUAL ESQUERRANA.

És molt difícil ser un revolucionari en tot. Marx, Engels i Lenin van ser revolucionaris en economia i política, però conservadors en el que és familiar i sexual (com avui, almenys en les seves declaracions, molts esquerrans). El resultat va ser el fracàs de la revolució sexual (i d'altres) a Rússia, on es va reimplantar el puritanisme, l'stakhanovisme, etc. L'avortament es va permetre d'acord amb criteris de poder, sense consultar ni tan sols les "mares heroiques", condecorades per Stalin, com per Hitler i Franco. Alguns esquerrans són encara més masclistes i donen menys poder a les dones que els de dretes; i és lògic, ja que aquests tenen ben domades les "seves" dones, però alguns esquerrans temen, des de la seva mala consciència d'opressors sexuals, que elles aprofitin aquest poder per protestar per la seva marginació. I per això sacrifiquen a l'oportunisme polític la solució real del problema dels anticonceptius i l'avortament.

10. CERTES FEMINISTES DAVANT L'AVORTAMENT.

L'emancipació de la dona és un dels moviments més importants i esperançadors de la nostra època. Per això el seu progrés real és lent, i amb freqüents retrocessos. La crisi de participació política i la crisi econòmica, que afecta més les dones, han afavorit els extremismes, que agreugen encara més el problema. Alguns grups de dones, plenes de prejudicis elitistes burgesos i fins i tot feudals, han adoptat un sistema masclista a la inversa, que menysprea també la "massa irracional" de dones, procurant manipular-la contra els homes, i no contra el patriarcat, a qui en realitat admiren, fins al punt de voler suplantar-ho, instaurant la seva pròpia tirania, no menys feixista i racista que el masclisme. De vegades "passen" olímpicament del problema de l'avortament, considerant-ho com a "just càstig" per fraternitzar amb l'enemic, l'home (en el seu lesbianisme obsessiu, reacció explicable però tan unilateral com l'heterosexualisme exclusiu). Altres vegades s'interessen molt més per la legalització de l'avortament, pel seu profit personal que pel problema —a moltes zones i països encara més general i greu— de la manca de coneixement i accés als anticonceptius, cosa que aquests grups ja tenen resolt.

CONCLUSIÓ                    

11. L'ORIENTACIÓ JURÍDICA DE LA NOSTRA CONVIVÈNCIA.

Gran part de la població està a favor d'alguna despenalització de l'avortament, com a dret propi o per no imposar la moral als altres. Però fins i tot en el cas que gairebé tots creguessin que es tractés d'una cosa moralment dolenta, no per això sempre hauria d'estar penat per la llei, segons reconeix la mateixa doctrina catòlica, conforme al principi del mal menor, que molts dels seus bisbes no apliquen aquí i, quan poden, exigeixen a l'Estat que imposi la seva opinió com a única moral possible. Tanmateix, per una norma elemental de democràcia, caldria respectar el dret personal a avortar (i a divorciar-se, etc.) encara que una majoria no hi estigués d'acord, com a dret que és de la persona humana. D'altra banda, la llei que castiga l'avortament és ineficaç, ja que no aconsegueix ni impedir els moltíssims avortaments clandestins actuals ni castigar-los; és perillosa per a la salut i pel desprestigi que la seva ineficàcia i impopularitat suposa per a l'administració de la justícia. Afegim que és discriminatòria respecte als més pobres.

12. DAVANT DEL PROBLEMA CONCRET D'UN AVORTAMENT.

Hem vist que ni la ciència ni els costums ens donen una “frontera natural”, segura, que garanteixi en tot cas una decisió. Deia el Premi Nobel de Medicina J. Jacob: "La persona humana no sorgeix en un moment precís. Hi ha una evolució progressiva, una sèrie de salts, de reaccions i de síntesi, a través de les quals es forma a poc a poc el fill de l'home. Qui estaria, doncs, en condicions per decidir quan es pot interrompre un embaràs? Certament, no el biòleg, ni de bon tros el bisbe o el jutge. No veig altres persones que puguin tenir aquest dret que no siguin els pares ”.

             En els primers dies de l'embaràs, la mateixa naturalesa fa avortar la meitat dels embrions, per motius de salut, continuant després durant setmanes aquests avortaments espontanis per motius eugenèsics, psíquics, etc. En aquest període serà natural actuar com la naturalesa i avortar per aquests motius. Després s'aniran fent més escasses i greus les raons per avortar, com també correspon a la natura, i caldrà anar donant cada cop més pes a una vida cada cop més semblant a la nostra, i a la que sempre, encara que no sigui igual a nosaltres, cal respectar, sense causar-li mal innecessari.

              És possible, com ja advertia el biòleg jesuïta P. Gafo, que se'ns acusi de confondre i debilitar posicions "clares". Amb ell recordem el que ja deia A. Koestler: "No he vist mai cap problema, per complicat que fos, que en ser abordat correctament no es compliqués més"; i a Gluckmann: "La nostra afició per les definicions sàvies i teòriques està en proporció directa al nostre menyspreu pels patiments dels altres". Les nostres decisions morals personals —i més encara les decisions alienes— mai no han de ser considerades perfectes i infal·libles. “La bona consciència –deia el cardenal Newman– és l'obra perfecta del diable”.  

Acomiadar-se sense creus

Cada vegada se celebren més cerimònies laiques per acomiadar els difunts. Les misses de funeral i les absoltes solen ser coses de vells i queden cada vegada més lluny de les noves generacions.

Tanmateix, si bé a les ciutats grans els tanatoris estan adequats tant per cerimònies religioses com laiques, no és així en molts pobles mitjans i petits, en els que els familiars de la persona laica, agnòstica o atea no tenen l’opció d’acomiadar-la en un lloc que no sigui l'església.

Aquest és el cas del nostre consoci Jordi Gras de Santa Coloma de Queralt, que ens va fer arribar la seva queixa en aquest sentit i que reclama poder disposar d’un lloc adequat per poder acomiadar les seves persones estimades sense imposicions de tipus religiós:

Necessitem un local on acomiadar d'una altra manera els difunts.

per Nati Moncusí i Jordi Gras

article publicat a la revista La Segarra (Any XLIV, Nº527-528, juliol-agost 2023) de Santa Coloma de Queralt 

Els dos moments més importants en la vida d'una persona són el del naixement i el de la mort. En néixer poca cosa podem fer. Som uns espectadors passius i inconscients; per raons biològiques estem poc desenvolupats i ens falten encara uns anys per assolir un estatus que ens permeti prendre decisions.

En el moment de la mort, paradoxalment, encara que ja no hi som, sí que prèviament al moment final hem pogut comunicar a familiars i amics com volem que sigui el nostre funeral. D'això va aquest escrit, del dret que tenim tots a determinar com volem que sigui la nostra cerimònia de comiat de la vida.

Església de Santa
Coloma de Queralt

Actualment a la nostra vila no hi ha un local adequat per poder realitzar aquestes cerimònies. Només hi ha l'església parroquial per realitzar el ritual catòlic. Hi ha molts convilatans que no troben cap sentit a acomiadar els seus difunts segons aquesta fórmula, sigui perquè professen una altra religió o perquè no en professen cap.

En el cas que el difunt sigui fidel d'una religió diferent de la catòlica, el local que reivindiquem li permetria practicar el seu ritual amb la simbologia corresponent, mentre que en el cas d'una cerimònia laica, el contingut seguiria les instruccions deixades pel difunt o bé les indicacions de la família i amics. Volem que aquest text serveixi per reflexionar sobre aquesta qüestió. Som conscients que la nostra vila té prioritats més peremptòries i que els recursos són limitats, però creiem que aquesta necessitat ha d'estar present en el llistat de feines pendents de la nostra comunitat.

Ara les persones que volen exercir aquest dret s'han de traslladar a Igualada, a Montblanc o a l'Espluga de Francolí. Considerem que Santa Coloma de Queralt ha de disposar d'un local d'aquestes característiques que faci servei als colomins i a la Baixa Segarra en general.

Per a més és informació sobre aquest a sol·licitud, feu clic aquí

L'abús sexual de menors

L'abús sexual de menors per part de religiosos, com a crims de lesa humanitat

Denúncia dels acords d'Espanya amb la Santa Seu!

Publicat en castellà a Espacio Independiente

Hi ha moments polítics, com el que vivim aquests dies, en què els esdeveniments de lluita de classes es multipliquen de manera que fa impossible, amb els mitjans que tenim, tractar de donar resposta a tots, des del punt de vista dels qui lluitem pel socialisme, per la república, i contra la impunitat dels crims del franquisme i de l'Església.

El genocidi de l'Estat d'Israel contra el poble palestí, i l'extensió de la guerra al Pròxim Orient, es constitueix en el principal esdeveniment polític internacional i nacional a nombrosos països del món; arribant a situar en segon pla la mateixa guerra dels EUA i Rússia a Ucraïna. La ruptura de relacions polítiques i comercials amb l'Estat d'Israel és la demanda política internacional i a cada país, unida a l'exigència d'alto el foc immediat, per la defensa incondicional de la població civil.

La jura de la Constitució per l'hereva de la Casa de Borbó ha estat exaltada per tots els mitjans de comunicació, públics i privats, anticipant-se mitjançant un luxe medieval i antidemocràtic d'abús de poder al debat sobre la investidura de Pedro Sánchez, que sembla imminent, una vegada s'ha pactat una proposta de llei d'Amnistia, una més. Recordem que la del 1977 segueix sent utilitzada —amb altres— pel règim de la monarquia per impedir la investigació i procés judicial dels crims del franquisme.

Enmig de tot això hem conegut l'informe del Defensor del Poble sobre els abusos de religiosos.

Hauria d'haver estat una gran oportunitat per defensar la dignitat humana, eliminant ocultacions i silencis històrics. A Espanya, els delictes comesos per clergues, sacerdots i monjos, són tan escandalosos que no s'ha pogut amagar a l'opinió pública durant més temps. La crisi política del règim ha obert moltes bretxes polítiques i socials, i aquesta n'ha estat una. A l'origen d'aquest informe hi ha un desistiment de funcions del Congrés de Diputats, en delegar un assumpte tan important en el Defensor del Poble per impedir-ne el debat públic.

Fa molts anys que els escàndols de pedofília de l'Església van esclatar a nombrosos països, i en la majoria no s'ha fet justícia, desvetllant una situació permanent d'assetjament que havia estat ocultada per l'Església i pels mateixos Estats. L'Església espanyola i el mateix Vaticà mai no van ser jutjats pels seus crims, com tampoc pel terror eclesiàstic de la Inquisició. A Espanya mai no es va jutjar la seva complicitat amb el cop d'Estat del 1936, a la guerra i la repressió, així com el robatori de nens del que són especialistes organitzacions catòliques de beneficència finançades per l'Estat.

Lluny de fer-se una investigació judicial, obrint els arxius eclesiàstics a la societat, reafirmant els principis jurídics internacionals de responsabilitat, justícia i estat de dret, el Defensor del Poble s'ha basat en una enquesta a partir de casos denunciats. La qualitat de l'informe deixa molt a desitjar, tan voluminós com incomplet i sobretot mancat de solucions democràtiques. La resposta dels bisbes espanyols a l'informe del Defensor del Poble ha estat immediata, desqualificant el contingut de l'informe, amenaçant de portar el Defensor del Poble, Sr. Gabilondo, als tribunals de justícia per “calúmnies i incitació a l'odi”. Sobre això, sembla que a les altes jerarquies de l'Església espanyola continuen dominant les maneres més cíniques de la Inquisició. Cal entendre que va ser el mateix Vaticà qui va respondre a l'escàndol internacional amb allò que “les víctimes haurien de saber que el Papa és al seu costat”. Quin cinisme!

Els bisbes franquistes, jerarques de l'Església, van encarregar al despatx de Cremades & Calvo Sotelo (lletrats molt relacionats amb l'Opus Dei) un altre informe sobre l'abús de menors per part de religiosos, que fins avui ha incomplert els terminis de presentació. Tant a les indagacions de l'Església, com a l'informe del Defensor del Poble i en les dificultats per elaborar un informe definitiu pel despatx al·ludit, pesa com una llosa la violació de drets de les víctimes.

Per al dret internacional, víctima “és tota persona que hagi patit individualment o col·lectivament dany físic, moral o psicològic, danys patrimonials o menyscabament substancial dels seus drets fonamentals”. Abans de qualsevol relat no judicial, cal subratllar que els delictes de què es parla han gaudit i encara gaudeixen en el 99% dels casos de total impunitat, i que tots els governs, de tots els colors, han violat el dret de les víctimes a la justícia amb tota mena d'excuses i justificacions. Les dues lleis de Memòria aprovades han amagat els crims de l'Església, tant els d'abús sexual com els derivats de la guerra i la repressió i el robatori de nens, malgrat la immensitat d'evidències. Es tracta d'imposar per tots els mitjans la impunitat contra el dret de les víctimes, quan les institucions religioses haurien d'estar subordinades a l'Estat en matèria de dret penal, i el secret de confessió pot ser desvetllat per l'acció judicial.

Els bisbes neguen l'evidència de centenars i milers de crims, han inscrit centenars de milers de béns públics i privats com a béns de l'Església, i dominen sectors clau de l'educació, finançats pels pressupostos de l'Estat. La demanda democràtica de separació de l'Església i l'Estat adquireix tot el seu valor. L'informe del Defensor del Poble aconsella a les Corts que l'Estat es faci càrrec dels crims de l'Església, mitjançant la reparació econòmica, quan el que escau és el dret de les víctimes a un judici just i condemna dels culpables.

Només a la llum del dret internacional i humanitari —i no de la impunitat del franquisme i de la monarquia— es poden investigar els crims de l'Església i els de l'Estat. I són precisament les lleis del Regne d'Espanya les que han aixecat com a obstacle la justícia i, per tant, la veritat, la justícia i la reparació i no repetició. A les lleis de secrets oficials i d'amnistia als franquistes, a les lleis de Memòria —tant la “Històrica” com l'anomenada “Democràtica”—, cal sumar-hi els mateixos privilegis del Concordat amb el Vaticà. I a tot aquest bloc d'obstacles legals s'hi afegeixen les doctrines pro-impunitat, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional. Tot plegat forma part de l'herència de la dictadura i no de les demandes democràtiques majoritàries. Prou informes buits i lleis d'impunitat, que són paper mullat a l'hora de defensar les víctimes! Compliment del dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions! L'Estat espanyol té un dret intern incompatible amb les obligacions jurídiques internacionals.

Afirmem la nostra solidaritat amb les víctimes de l'Església catòlica, i els cridem a la mobilització conjunta per la derogació de les lleis d'impunitat i del mateix Concordat amb el Vaticà, que impedeix la satisfacció dels drets de les víctimes. Per l'aplicació de l'article 8 de la UDHR (DUDH), de l'article 2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de l'article 14 de la Convenció contra la Tortura, de l'article 39 dels Drets de l'Infant!… Del que s'ha dit es desprèn la necessitat d'alliberar les víctimes de l'Església de tota mena d'obstacles legals mitjançant la derogació de les lleis d'impunitat. El Govern de Sánchez, que es vanta de paladí de la democràcia, ha d'acabar amb els privilegis de l'Església, amb la subvenció pública d'assumptes privats i les exempcions fiscals, i amb tota la impunitat dels crims de l'Església i del franquisme.

Els abusos de l’església portuguesa

L'Església portuguesa lluita per adoptar mesures concretes contra els abusos sexuals a menors

Per Catarina Demony i Miguel Pereira

FATIMA, Portugal, 3 de març (Reuters) — L'Església catòlica portuguesa va anunciar el divendres un grapat de mesures per a fer front als abusos sexuals a menors en el si de l'Església, però va dir que els sacerdots sospitosos que segueixen en actiu no seran suspesos tret que els fets contra ells quedin clarament establerts.

El president de la Conferència Episcopal Portuguesa (CEP), José Ornelas, també va afirmar que l'Església no pagarà indemnitzacions a les víctimes.

La CEP es va reunir el divendres per a debatre la manera d'abordar la qüestió després que un informe del mes passat afirmés que almenys 4.815 nens van sofrir abusos sexuals per part de membres de l'Església Catòlica Romana a Portugal —en la seva majoria sacerdots— al llarg de 70 anys.

L'informe, elaborat per una comissió d'un any de durada finançada per l'Església, afegia que les seves troballes eren la "punta de l'iceberg", i el cap de la comissió, Pedro Strecht, afirmava que més de 100 sacerdots sospitosos d'abusos sexuals a menors seguien en actiu en funcions eclesiàstiques.

Ornelas —que està sent investigat per la fiscalia per encobrir abusos sexuals en un orfenat de Moçambic en 2011, però nega haver comès cap delicte— va dir en la roda de premsa del divendres que "ningú era culpable" fins que ho digués un tribunal.

L'Església va dir que havia rebut la llista de presumptes abusadores i que la utilitzaria per a investigar l'assumpte.

"Hem de trobar aquests casos i establir realment la veritat dels fets (però) només amb la llista de noms... És molt difícil", va dir Ornelas.

"No puc apartar a algú del ministeri només perquè una persona va dir 'Aquest home va abusar d'algú'", va afirmar.

El portaveu de la CEP, Manuel Barbosa, va afirmar que hi haurà "tolerància zero" amb els abusadores i els qui encobreixin abusos.

Entre les mesures acordades per la CEP, Barbosa va afirmar que l'Església oferirà suport "espiritual, psicològic i psiquiàtric" a les víctimes i les honrarà amb un monument que s'inaugurarà en la Jornada Mundial de la Joventut d'enguany, que se celebrarà a Lisboa aquest estiu.

"Amb dolor demanem perdó una vegada més a totes les víctimes d'abusos sexuals", va dir Barbosa. "També reafirmem la nostra ferma intenció de fer tot el possible per a garantir que els abusos no es repeteixin".

Barbosa va dir que es crearia un grup, també recolzat per l'Església, per a continuar escoltant a les víctimes d'abusos.

Keith Porteous Wood, president de la National Secular Society britànica i defensor des de fa temps de les víctimes d'abusos clericals, va dir a Reuters que les comissions finançades per l'Església s'enfrontaven a "obstruccions".

"Investigar 70 anys en un any és simplement poc realista, i un no pot evitar preguntar si aquesta imposició... va ser en realitat un intent d'assegurar que es denunciés el menys possible", va dir Wood.

Wood va dir que hauria de crear una nova comissió, preferiblement dirigida per jutges estatals.