Carta oberta

... a l'Administració Municipal de Barcelona.

Sr. Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona.

Sra. Sara Belbeida, Comisionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l'Ajuntament de Barcelona.

Direcció de la Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona (OAR).

Barcelona és una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa. Una ciutat que ha crescut gràcies a la convivència de persones d’orígens, creences i conviccions molt diferents.

Precisament per això, creiem que la nostra administració pública ha de ser exemplar garantint un espai comú on tothom se senti representat, sense privilegis ni interferències religioses. Això és, en essència, el laïcisme.

Defensar una administració laica no és anar contra cap religió; és protegir les condicions que permeten que cadascú visqui la seva espiritualitat —o l’absència d’ella— amb plena llibertat. El laïcisme és una eina de no-confessionalitat per garantir la convivència i no la confrontació. Només des d’aquesta aconfessionalitat institucional podem assegurar que les decisions públiques es prenen pensant en el bé comú, i no en interessos particulars vinculats a dogmes o tradicions concretes.

Tanmateix, any rere any, la ciutat es troba davant d’un repte que posa a prova aquesta neutralitat: la promoció i visualització de les tradicions cristianes nadalenques des de la mateixa administració. Pessebres promoguts per l’ajuntament, misses retransmeses per la televisió pública, presència institucional, decoracions d’inspiració religiosa o actes municipals vinculats a litúrgies concretes projecten la realitat que vivim, i és que hi ha una “cultura oficial” patrocinada pel consistori. Tot i que la tradició cristiana forma part de la història de la ciutat, convertir-la en eix central i institucionalitzat de la celebració col·lectiva acaba reforçant un privilegi simbòlic que no és compatible amb una administració declarada com a aconfessional.

Enguany, l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha publicat el seu programa d’activitats nadalenques sota el títol «Nadal(s). Celebracions cristianes de Barcelona». Es tracta d’un cicle completament gratuït que pretén posar en relleu la pluralitat de formes de viure el Nadal a la ciutat: des d’una mirada teològica –reflexionant sobre les diferents branques del cristianisme presents a Barcelona– fins a les pràctiques culturals, familiars i comunitàries associades.

A primer cop d’ull, aquesta iniciativa de l’OAR es podria presentar com una activitat cultural aparentment “benigne” —una simple celebració de la tradició nadalenca—, però cal preguntar-se: quina visió de la ciutat estem normalitzant amb aquestes celebracions? La d’una comunitat oberta i plural, o la d’una comunitat on certes tradicions poden continuar tenint un protagonisme desproporcionat en l’esfera pública? Ens trobem davant d’una veritable visibilització de la diversitat o d’un reforç implícit del cristianisme hegemònic?

Segons la nostra opinió, la pluralitat que reivindica l’OAR amb aquestes activitats es limita, de fet, només al cristianisme. Encara que l’Oficina insisteixi en la diversitat, el cicle parla explícitament de celebracions cristianes de Nadal. Aquest enfocament deixa fora altres tradicions religioses i espirituals presents a Barcelona; quan, de fet, no s’hauria de donar suport públic a cap. És rellevant tenir en compte que la ciutat acull, segons dades de la mateixa OAR, centenars de comunitats religioses –es parla de 535 centres de culte i 1.004 entitats religioses, i s’estima que hi ha fins a 37 tradicions religioses o espirituals diferents–. A més, des d’una perspectiva sociològica, la realitat conviccional a Catalunya i a Barcelona ha canviat notablement al llarg dels anys.

Segons l’últim informe “Laïcitat en xifres” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (2025), un 51,3 % de la població catalana es declara no-creient i només un 46,9 % es consideraria creient.

Tenint en compte que més de la meitat de la població catalana es declara com a no-creient, quan es parla de pluralitat religiosa en realitat s’està obviant la pluralitat conviccional. Cal distingir cultura de religió; la cultura és plural, evolutiva i compartida. La religió és opcional, particular i lliure.

Quan l’Ajuntament promou unes festivitats que s’identifiquen només amb la iconografia cristiana, estaria naturalitzant des de l’àmbit institucional una forma religiosa que ja és majoritària històricament i simbòlicament dominant (o ho era). Situa el cristianisme com la referència central i preferent de la ciutat, relegant a un segon pla altres sensibilitats espirituals o no espirituals, i reforçant una jerarquia simbòlica que no reflecteix la realitat social de Barcelona.

Per això, des de l’associació d’Ateus de Catalunya, defensem un laïcisme que implica:

Assegurar que les celebracions municipals siguin inclusives, centrades en valors universals —convivència, solidaritat, cultura, infància— i no en dogmes concrets.

Evitar que l’administració patrocini rituals de caràcter confessional, tot respectant i permetent que les comunitats religioses facin les seves celebracions en l’àmbit privat o comunitari i si cal, també en espais públics, però sense suport institucional preferent.

Construir una estètica municipal plural, que representi tota la ciutadania i no només un imaginari religiós específic.

Garantir que els recursos públics no s’utilitzen per reforçar cap identitat religiosa, per molt arrelada que estigui culturalment.

Des de l’Associació d’Ateus de Catalunya entenem que aquesta iniciativa de la OAR no assoleix l’objectiu que persegueix la mateixa oficina de “visibilitzar la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de la ciutat i fer valdre la diversitat de tradicions i pràctiques nadalenques”, ans al contrari, encara perpetua una interpretació netament cristiana de la celebració i no contribueix ni a la interculturalitat ni a consolidar l’aconfessionalitat de l'administració pública.

Barcelona és i ha sigut sempre una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa, i pot ser també una ciutat que celebra les festivitats sense convertir-les en un aparador institucional d’un credo particular. El laïcisme no ens ha de dividir sinó tot el contrari: ha de servir per igualar-nos i protegir-nos a tots. La “tradició” a la nostra ciutat no pot ser privilegiar una convicció concreta, sinó protegir la llibertat de consciència de tots.

Albert Riba
President d'Ateus de Catalunya
info@ateus.org
696 505 636

De l'Islam Marroquí a l'ateisme Europeu

Fa uns dies vam rebre una trucada en la què un ex-musulmà que s'identificà com a Murray ens demanava si podíem publicar al nostre blog la seva història, en la que explicava la persecució i amenaces a que estava sotmès al seu país pel fet d'haver-se manifestat públicament com ateu militant.

Seguint la nostra política de recolzar totes aquelles persones que abandonen la seva religió per poder gaudir obertament de la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, aquí us oferim la seva història.

RESUM:

Aquesta és la història personal d'en Murray, un marroquí que —des d'una infància marcada per la por a les ensenyances islàmiques violentes i la repressió al Marroc— comença a qüestionar-se la fe que li han inculcat. En Murray descriu com la curiositat per altres religions, com el cristianisme, percebut com a tolerant, i el contacte amb professors ateus, el van portar a explorar l'ateisme. Finalment, en constatar que totes les religions són construccions humanes, va escollir l'ateisme, tot i que inicialment s'hauria inclinat pel cristianisme si el Marroc hagués respectat la llibertat religiosa. El text també subratlla el perill d'expressar l'ateisme o opinions republicanes al Marroc, un estat teocràtic i dictatorial, i com aquesta llibertat només la va trobar a Europa, on continua criticant obertament el règim marroquí malgrat les amenaces.

La història d'en Murray

La meva relació amb l'ateisme va sorgir per atzar; mai no hauria imaginat que esdevindria ateu.

Durant la meva etapa escolar, odiava l'Alcorà perquè contenia elements que m'espantaven de nen. Per exemple, em pertorbava el fet que el Profeta es casés amb una nena de nou anys, o que Déu ordenés al profeta Abraham degollar el seu fill. A més, tots els professors de les escoles marroquines ens pegaven si no havíem memoritzat correctament l'Alcorà. Si de nen t'oposaves o criticaves els programes escolars que sortien del palau reial, t'acusaven de ser ateu, bahà'í o cristià, i podien empresonar-te o fins i tot matar-te, com ja havia passat amb altres ateus, cristians i marroquins, que van ser detinguts a les presons del Comandant dels Creients, el rei dictador Mohammed VI.

En aquella època, la cadena de TV marroquina emetia sèries mexicanes, i jo me les mirava totes. En alguns fragments, veia com el pastor de l'església parlava amb la gent sense espantar-la. Això em va fer pensar que el cristianisme era una religió tolerant i no terrorista, a diferència de l'Islam, que amb les seves idees terroristes em feia molta por, fins i tot en somnis. Sempre em feia algunes preguntes, com ara: Per què el Profeta es va casar amb una nena de nou anys o Per què no veiem a Déu?.

Però aquestes preguntes sempre es consideraven del diable i dels ateus, i se'm deia que no havia de plantejar-les, que eren una línia vermella. Tot i això, a l'institut, alguns professors eren ateus. La gent els considerava ateus i deien que eren dimonis i infidels, i que no havíem de parlar-los-hi perquè eren enemics de Déu i de l'Islam. En aquell moment encara no sabia gaire cosa sobre l'ateisme, però tot i la por, parlava amb aquests professors, ja que encara no entenia ben bé què significava ser ateu. Francament, admirava el cristianisme només perquè era una religió on no hi havia intimidació i hi havia tolerància.

La meva curiositat per saber més sobre l'ateisme va anar creixent. Amb el pas dels anys, en aprofundir en el tema, vaig conèixer molts cristians i ateus marroquins. Tanmateix, ells no manifesten el seu ateisme per por a la societat islàmica fanàtica i per temor a anar a parar a les presons del dictador depredador, el  Comandant dels Creients, Mohammed VI.

Quan vaig confirmar que totes les religions són, en realitat, creacions humanes, vaig abandonar l'Islam i vaig escollir l'ateisme. Però —sent sincer amb mi mateix— si el Marroc fos un país que respectés els drets humans i els drets de les minories religioses, potser hauria abraçat el cristianisme des de la meva infància. Va ser per casualitat que vaig descobrir l'ateisme, i estic absolutament convençut que totes les religions són una invenció humana.

Al Marroc, no vaig manifestar el meu ateisme perquè hauria estat detingut immediatament per les autoritats del Comandant dels Creients, el dictador Mohammed VI. Fins i tot en el meu pensament era republicà i desitjava que el Marroc esdevingués una república laica, no un regne. No obstant això, no m'era possible treballar pel derrocament de la monarquia il·legítima, dictatorial i teocràtica al Marroc. Només participava en manifestacions amb altres marroquins per reivindicacions socials, i causes semblants..

Quan vaig arribar a Europa, em vaig sentir lliure. Ara demano el derrocament de la monarquia dictatorial en manifestacions a França, Suïssa i Bèlgica, i davant els palaus del rei dictador, Comandant dels Creients, em manifesto per un estat laic no islàmic a París i la seva regió. Malgrat aquesta llibertat, sempre he estat víctima d'insults, amenaces de mort i difamació a les xarxes socials. A vegades, fins i tot al carrer o als Països Baixos, Alemanya i França, per haver criticat o tractat temes herètics sobre l'Islam, o per haver reclamat el derrocament de la monarquia dictatorial al Marroc.

Conferència sobre Laïcitat

Albert Riba i Víctor Gustà, president i vicepresident respectivament d'Ateus de Catalunya, varen impartir una conferència sobre laïcitat al Centre Cívic i Comunitari de Sant Joan Despí, 21 de febrer de 2025, exposant que el laïcisme és una doctrina que defensa la independència de la persona, de la societat i de l'estat, de tota influència de la religió i que considera que s'ha de desenvolupar —en tot cas— en l'àmbit privat i personal. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

Resum: 

La xerrada va abordar temes clau relacionats amb la laïcitat, l'ateisme i la gestió de la diversitat religiosa en la societat contemporània, amb un focus especial en el context català. La sessió va destacar per la voluntat d'aclarir conceptes sovint confosos i per plantejar propostes concretes per avançar cap a un model d'estat laic.

Aclarint conceptes fonamentals

Un dels punts centrals de la conferència va ser la distinció entre ateisme, laïcitat i laïcisme, remarcant que, tot i compartir punts en comú, no són sinònims. Es va definir l'ateisme com una resposta escèptica a l'existència de Déu, basada en l'absència d'evidències, i no com una creença en si mateixa. La laïcitat, per altra banda, es va presentar com un model d'estat que busca garantir la convivència en entorns diversos, mentre que el laïcisme s'entén com el moviment social necessari per assolir un estat laic.

Multiculturalitat versus Interculturalitat

Es va fer èmfasi en la diferenciació entre multiculturalitat i interculturalitat. La primera es va descriure com un model descriptiu de la diversitat social, mentre que la segona implica un diàleg actiu i un intercanvi entre diferents conviccions. En aquest sentit, es va subratllar la importància de promoure la llibertat de consciència i de convicció, incloent-hi no només les creences religioses, sinó també les no religioses.

Reptes i resistències

Durant la conferència, es van identificar diverses resistències a l'avenç de la laïcitat, especialment en aquells països on una religió majoritària gaudeix de privilegis històrics. Es va destacar la necessitat d'abordar aquestes resistències mitjançant el diàleg i la pedagogia, tot recordant que la laïcitat no busca oposar-se a la religió, sinó protegir la llibertat de consciència de tothom.

Propostes per avançar cap a la laïcitat a Catalunya

La segona part de la conferència es va centrar en propostes concretes per promoure la laïcitat a Catalunya, inspirades en un document elaborat per la Lliga per la Laïcitat l'any 2006. Aquestes propostes es van dividir en diversos àmbits:

Àmbit europeu: Impulsar una declaració europea de laïcitat i aplicar la directiva 6 sobre l'harmonització fiscal.

Àmbit estatal: Denunciar el concordat del 53 amb el Vaticà, revisar l'article 16 de la Constitució i corregir l'article 27.3 sobre ensenyament. Es va criticar la llei orgànica de llibertat religiosa per no definir què és religió i donar drets positius només als col·lectius religiosos.

Àmbit impositiu: Incloure les religions en el règim impositiu general i eliminar el finançament a partir de l'IRPF.

Àmbit social: Establir el matrimoni civil com a únic amb efectes legals, separar l'Església de l'exèrcit i regular l'apostasia.

Àmbit de la Generalitat de Catalunya: Evitar la participació de representants polítics en actes religiosos, suprimir actes religiosos oficials i treure la simbologia religiosa dels organismes oficials.

Àmbit de l'ensenyament: Dirigir la revisió del currículum escolar per treure la religió, garantir la igualtat i la prevenció de pràctiques contràries als drets humans.

Àmbit municipal: Aplicar el principi de laïcitat en actes oficials i catalogar els centres de culte per garantir la llibertat de consciència.

Debat i diversitat d'opinions

La conferència no va estar exempta de debat. Es van presentar arguments en contra del laïcisme, com el paper de la religió en la identitat cultural i el perill de restringir la llibertat religiosa. També es van expressar opinions divergents sobre temes com la vestimenta religiosa en espais públics i el finançament de les escoles religioses.

Ètica cívica i convivència

Es va posar èmfasi en la necessitat d'una ètica cívica compartida per afavorir la convivència en una societat cada cop més diversa. Es va defensar la importància del mestissatge cultural i es va alertar contra aquelles pràctiques que atempten contra els drets socials generals.

Crítica als privilegis

Albert Riba va expressar el seu sentiment de discriminació davant els privilegis de l'Església catòlica, especialment pel que fa al finançament a través de l'IRPF. Es va criticar que els diners de tots els ciutadans, independentment de les seves creences, es destinin a mantenir una institució religiosa concreta.

En resum, la conferència va oferir una anàlisi completa i plural sobre la laïcitat i els seus reptes a Catalunya, destacant la importància del diàleg, el respecte a la diversitat i la necessitat d'avançar cap a un model d'estat que garanteixi la llibertat de consciència i la igualtat de tots els ciutadans.

Si en voleu veure la gravació completa que hi ha a YouTube (2h 26m) feu clic a la imatge:

Transculturalitat o més del mateix

Original en castellà >>

 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

És necessari ofendre la religió amb la raó.

per Dani Rué.

Ja no em passa gaire sovint, perquè darrerament interactuo molt poc. Però un o dos cops l’any (avui tocava), algú em pregunta desafiant: ¿per què, si ets «tan ateu», —com si d’ateu se’n pogués ser molt o poc— et passes la vida parlant de religió?

Parlar de la religió és important. Deia Nietszche que la religió és el pitjor càncer de la humanitat. És la gran mentida que ha marcat l'esdevenir dels éssers humans, col·lectivament i individualment; que ha frenat i frena les llibertats i els drets de les persones; que anorrea les facultats cognitives impedint o dificultant el contacte amb la realitat; que priva el desenvolupament del pensament crític-escèptic i l’intent de donar respostes racionals als interrogants que planteja aquest univers i tot el que conté; que manté persones adultes en estat permanent de credulitat infantil; que ha imposat la tortura, el genocidi i els vetos de tota mena; que va acabar amb 1.000 anys de coneixement al segle IV cremant la biblioteca d'Alexandria; que ha cremat a científics i homes savis per revelar dades incompatibles amb els seus absurds dogmes de l’edat del bronze; que ha cremat i torturat durant segles a molts éssers humans; que ha sotmès a les dones, perseguit els homosexuals i exterminat els ateus; que ha encoratjat l'odi al diferent, el menyspreu als animals i a la naturalesa, el menyspreu a tot aquell que no es quadriculés dins la seva teranyina; que ha creat, inspirat, emparat, justificat i solapat totes i cadascuna de les dictadures feixistes que en el món han existit, antigues i modernes; que ha acabat amb democràcies; que parla de caritat mentre actua amb una immensa avarícia; que s'ha oposat a la ciència, al coneixement i al progrés material, social i intel·lectual; que ha rentat i renta cervells contínuament; que ha inventat els més vils instruments de tortura, etc. etc. etc., la llista seria interminable.

L'historiador alemany Karlheinz Deschner va publicar la seva obra magna en 10 toms: Història criminal del cristianisme, parlant dels seus crims i dels danys infringits a la humanitat amb profusió de dades i cites. Caldria afegir-hi els crims de les altres religions abrahàmiques: Islam i judaisme amb totes les seves sectes.

«La religió ho empudega tot». Christopher Hitchens.

«Amb religió o sense, sempre hi haurà persones bones fent coses bones i persones dolentes fent coses dolentes. Però per tal que les persones bones es posin a fer coses dolentes es necessita una religió». Steven Weinberg.

«Religió: control mental, maldat i confusió. Malversació de temps, diners, esforços i sentiments». Richard Dawkins.

«Les causes tradicionals de la creença; la fe, la revelació, el dogma, l’autoritat, el carisma, la saviesa convencional, l'anàlisi hermenèutic dels textos i el resplendor de la certesa subjectiva són generadores d’error i haurien de ser descartades com a fonts de coneixement». Steven Pinker.

Com no parlar de religió?

Sobreviure pel pensament crític

Marc Cabanilles | President de l’Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors

La versión original en castellano de este artículo, se halla en:

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/05/16/sobrevivir-pensamiento-critico/2011951.html

Sobreviure pel pensament crític.

Molta gent creu que els ateus només ens dediquem a propagar i intentar convèncer a la societat de la inexistència de déus. I res més lluny.

En el món que ens ha tocat viure, ja des que naixem se'ns inculquen una sèrie d'idees, preceptes i normes que ens acompanyaran tota la vida, tret, que fem un sobreesforç de titans per desprendre'ns d'elles. Esforç que ha de ser més que titànic, perquè la ingenuïtat, la candidesa, la manca d'esperit crític en aquesta primera etapa de la vida, fa que aquestes normes, preceptes i idees quedin gravades gairebé de forma permanent, en unes ments que neixen lliures, netes i disposades absorbir tot el que se'ls transmeti.

Desfer-se d'aquests prejudicis inoculats al néixer —i que ens condicionaran tota la vida— serà tasca gairebé impossible si no intervenen aquests esforços titànics. I aquí és on veiem la importància del sistema educatiu, que hauria d'ensenyar i fomentar les eines necessàries per poder desenvolupar un esperit crític, una forma de raonar que permeti, fins i tot des de l'adolescència, elaborar conclusions pròpies i poder viure segons les seves pròpies conviccions.

La situació que estem vivint amb el coronavirus és una oportunitat d'or per —dins el desastre humanitari— esforçar-se en la tasca d'elaborar idees pròpies, posar sobre la taula aspectes que, de forma dirigida i conscient s'intenten ocultar, o al menys no parlar molt d'ells.

Em refereixo, per exemple, a la forma de vida.

Hauríem de ser capaços d'entendre que no vivim en el món feliç que se'ns ven per tot arreu (governs, mitjans de comunicació...). Crec que —una part del món— estem vivint d'una manera insostenible, amb un abús del planeta, una distorsió del clima, un menyspreu de la naturalesa i de la resta d'espècies. Una existència en la què l'únic objectiu sembla ser el consumir, amb poca o nul·la vida interior i sense una satisfacció que duri més d'un instant.

Gràcies al maleït virus és possiblement la primera vegada que hi ha una sensació que la humanitat som una sola entitat, que el que li passa a una els passa a totes. Ara només falta, que aquesta sensació, es tradueixi en fets.

Em refereixo també, per exemple, a la mort.

Des de fa un parell de mesos, cada dia, tenim morts massives sobre la taula. I això fa reflexionar. A vegades fins i tot sense que tinguem cap intenció de meditar sobre el tema, la ment insisteix.

Seria bo aprendre a no tenir por a la mort (cosa diferent és el sofriment camí d'aquesta mort). La mort només és el final d'una etapa que comença amb el naixement. Tenim tota una vida per assumir que si hem nascut, hem de morir, i no obstant això arribem a aquest punt com si no haguéssim viscut.

Durant segles, en multitud de llocs de planeta, les persones moren simplement per les condicions de no-vida, en què viuen. Son persones com nosaltres, però que res tenen i per tant, sembla que a ningú importen. Son llocs on la mort no entén de cronologia o de lògica. No sol respectar l'edat (joves i grans), ni la salut (sans i malalts), ni el gènere (homes i dones), ni les seves creences (ateus o creients), ni el color de la pell (negra o blanca).

D'aquí, em permeto deduir la idea que moltes de les persones que diem tenir por de la mort, sobretot en la part del món del "benestar", on se suposa que la mort ha de tenir la seva lògica, en el fons, al que tenim por és a perdre tot el que hem acumulat i gaudit, sense adonar-nos que ja portem tota la vida perdent coses.

Es perden primerament els pares. Anem perdent a gent al nostre voltant (amics, coneguts, veïns...). Vam perdre diverses mascotes. Passa el temps i perdem forces, perdem facultats. Alguns fins i tot les conviccions de tota una vida.

Com veuen, els ateus, a més de negar l'existència de déus, insistim en la importància de la llibertat de pensament, la imperiosa necessitat de tenir un esperit crític, la urgència vital de reflexionar sobre el que passa, d'elaborar les nostres pròpies conviccions.

Segur que no ens equivocarem més que els que s'entesten a defensar que aquesta forma uniforme, distant, egoista, decadent i abassegadora de viure, és la millor possible (menys dolenta, diran altres).