La inutilitat de les pregàries

Ben mirat, el món religiós és un espectacle curiós: una mena de funció teatral que es repeteix diàriament amb variacions locals. Des de la perspectiva d'un observador com jo, que sento la forma més activa del sentit del ridícul davant la metafísica, les oracions —aquestes cantarelles que els fidels adrecen a les seves divinitats— em resulten un fenomen d'una inutilitat gairebé còsmica.

Per començar, caldria preguntar-se si algú ha rebut mai una resposta tangible a les seves pregàries. No parlo de miracles, que ja sabem que són més escassos que els polítics honestos, sinó d'una simple trucada telefònica del més enllà. Jo, personalment, no conec ningú a qui Déu li hagi solucionat la declaració de la renda. I, francament, si Déu té la capacitat d'intervenir en els nostres assumptes, per què no comença per arreglar les guerres i la fam en comptes de preocupar-se per si anem o no a missa?

La inutilitat de les oracions es fa encara més evident quan observem la diversitat de religions que hi ha al món. Cada cultura té la seva pròpia manera de comunicar-se amb el més enllà, com si Déu fos un operador telefònic que només entén determinats dialectes. Els catòlics reciten el parenostre, els musulmans invoquen Al·là, els budistes fan sonar campanes i els protestants canten himnes. I tots, naturalment, estan convençuts que la seva és la via correcta.

Aquesta multiplicitat de ritus em recorda a un passatge d'un llibre que vaig llegir fa temps, on es deia que «religió que raona, religió morta». I és que, al cap i a la fi, les oracions són una forma de raonament, una temptativa d'influir en la voluntat divina a través de la paraula. Però, si Déu és omniscient i sap el que necessitem abans que nosaltres mateixos, per què hem de molestar-lo amb les nostres peticions? No seria més senzill confiar en el seu judici i acceptar el que ens depari el destí?

Però no ens posem massa transcendents. Al cap i a la fi, les oracions també tenen un component social innegable. Reunir-se en comunitat per a cantar, resar o escoltar sermons és una forma de reforçar els vincles socials i de compartir una identitat comuna. En un país com el nostre, on la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates, la religió ofereix una vàlvula d'escapament, una manera de trencar amb la rutina i de sentir-se part d'alguna cosa més gran.

A més, no podem negar que les oracions tenen un cert valor terapèutic. En moments de dificultat, recitar una oració pot proporcionar consol i esperança, una sensació de pau interior que ens ajuda a superar els obstacles. És com un placebo, una medicina que no cura la malaltia, però que alleuja els símptomes. Això sí, sempre que no ens passem amb la dosi, perquè el fanatisme religiós és una malaltia encara pitjor que la depressió.

I què dir dels beneficis econòmics de la religió? Esglésies, mesquites, temples, monestirs... Tots aquests edificis requereixen un manteniment constant, una inversió que genera llocs de treball i dinamitza l'economia local. A més, la venda d'objectes religiosos — estampes, rosaris, relíquies— és un negoci florent que dóna feina a milers de persones. No podem oblidar que Balmes, el filòsof més important del país, sabia aliar perfectament els seus estudis amb una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada.

Però, més enllà d'aquests aspectes pràctics, em continua fascinant la capacitat de l'ésser humà per a creure en coses inversemblants. Les religions són un compendi d'històries fantàstiques, de personatges inversemblants i de normes absurdes que, miraculosament, han aconseguit sobreviure al pas dels segles. I no només això, sinó que han estat capaces de modelar cultures, de condicionar comportaments i de justificar les majors barbaritats.

Potser el secret de l'èxit de les religions rau en la seva capacitat per a donar resposta a les preguntes fonamentals de l'existència. D'on venim? On anem? Quin és el sentit de la vida? Són preguntes que tots ens fem en algun moment, i les religions ofereixen respostes senzilles, clares i reconfortants, encara que no tinguin cap base científica.

En fi, podria continuar divagant sobre la inutilitat de les oracions durant pàgines i pàgines, però em temo que em convertiria en un d'aquells filòsofs que escriuen frases tan llargues que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament.

Per acabar, deixeu-me que us confessi una cosa: tot i el meu escepticisme envers les religions, de vegades em sorprenc resant. No ho faig per convicció, sinó per costum, per inèrcia, com un acte reflex que em transporta a la meva infància. I, en aquests moments, sento una pau, una tranquil·litat que no trobo enlloc més. Potser, al cap i a la fi, la inutilitat de les oracions és només aparent, i amaguen un secret que només els creients poden comprendre. O potser no. Qui sap?

Josep Arrugat

DE LA NECESSITAT DE L'ATEISME MILITANT

La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus. 

El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.

En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa. 

En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament. 

Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes. 

Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.  

L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països. 

Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem. 

Miguel Hernández Alepuz 
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)

Entrevista a Kamchatka

 

Albert Riba

Albert Riba: “Els ateus estem disposats a dubtar de qualsevol cosa però per als creients la inexistència de Déu és una hipòtesi incorrecta”

Existeix Déu? Un cop d'ull als pensadors i arguments del segle XXI

Santiago Sánchez-Migallón, va publicar un interessant i recomanable treball (en castellà) sobre l'existència de déu.

Aquí us n'oferim la traducció dels primers paràgrafs. 
Si hi teniu interès, podeu clicar l'enllaç que trobareu al final per accedir a l'original.

Estem, afortunadament, en una època en la qual (almenys a Occident) declarar-se ateu ja no és un delicte que pogués portar-te a la presó o a alguna cosa pitjor. La conquesta de les llibertats de pensament, expressió i culte ha permès, no només la convivència pacífica de diferents credos (els diferents grups protestants i catòlics —l'Islam ja és un altre tema— ja no es massacren mútuament ), sinó que també l'opció per l'ateisme sigui tan respectable com qualsevol altra.

Això ha possibilitat quelcom força positiu: que els arguments ateus guanyin força i visibilitat, el que ha fet créixer el debat entorn del sentit i la veracitat de les religions.

A més, en els últims anys aquest combat dialèctic entre ateus i teistes s'ha intensificat, potser al principi a causa de la polèmica al voltant del creacionisme a Amèrica del Nord, després per l'activisme públic de figures atees de prestigi intel·lectual com el biòleg britànic Richard Dawkins (potser el més destacat ateu de l'actualitat, promotor de la famosa campanya dels autobusos ateus), els filòsofs Daniel Dennett, Sam Harris o Collin McGinn, o el desaparegut Christopher Hitchens; juntament amb "sortides de l'armari ateu" de notabilíssimes figures del món de la ciència com el Premi Nobel de física Steven Weinberg o el celebèrrim Stephen Hawking.

La resposta per part dels creients no es va fer esperar i, per aquest costat tenim com a figures destacades al teòleg de Harvard Richard Swinburne, a Alvin Plantinga, a l'original pastor anglicà Don Cupitt, o l'influent escriptor Dinesh D'Souza entre tants altres. De la mateixa manera, molts científics com, per exemple, el brillant genetista Francis Collins, han confessat les seves creences religioses intentant mostrar que ciència i religió no tenen per què ser enemigues.

Com a introducció a aquesta interessantíssima polèmica farem un recorregut pels principals arguments a favor i en contra de l'existència de Déu:

Per seguir llegint (en castellà), aneu a Magnet.
(Feu servir, si us plau, aquest blog Gaietà Ripoll per fer els vostres comentaris.)

Fonamentalisme i laïcisme

Rosa Regàs

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat també per Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, María José Fariñas Dulce, Pedro López López, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa

Original en castellano: http://blogs.publico.es/dominiopublico/25901/fundamentalismo-y-laicismo/

Tots sabem que —segons qui escrigui la història— els conceptes de bondat i maldat, saviesa i ignorància, terrorisme i lluita per la llibertat, adquireixen tons diferents dels que conformen la nostra particular moral quotidiana. Com si nosaltres no fóssim capaços de comprendre el que els grans de la terra parlen o com si hi hagués un ordre superior que es regís per lleis morals diferents de les nostres. I de la mateixa manera que sabem que la història l'escriuen els vencedors, no ens estranya que els que tenen el poder adjudiquin —als moviments que se'ls oposen— qualificatius que estan d'acord amb la versió que volen que el món tingui dels seus mandats i de les seves guerres, fins i tot abans que els savis es posin a escriure la història. El llenguatge no és mai innocent.

Hem vist definir el malestar dels pobles adjudicant objectius que no sempre es corresponen amb els fets. Cadascú, un cop al poder, i amo dels exèrcits i de les destinacions dels homes, vol ser a més l'amo absolut de les consciències i s'atorga el qualificatiu de «lluitador per la llibertat», encara que estigui massacrant i destruint als que se li oposen o li impedeixen assolir els seus objectius.

De fet, i gairebé sense adonar-nos, acceptem les definicions que ens imposa el bàndol al qual pertanyem, sigui perquè no tenim ja sentit crític, sigui perquè mai ho fem servir amb el que és nostre. I si capitalisme s'oposava a comunisme, protestants a catòlics, colonitzadors a colonitzats, defensors de la cultura i la religió a salvatges —com ens van ensenyar a l'escola en els temps ominosos de la dictadura i abans encara—, avui se'ns imposa una visió del món segons la qual hi ha dos bàndols irreductibles: terroristes i defensors de la democràcia i la llibertat; encara que poc ens costaria comprendre que tan terroristes són els d'un bàndol com els de l'altre. Però ens han ensenyat a jutjar els conflictes i les diferències usant diferents vares de mesurar pel que és nostre i per les coses dels altres, motiu pel qual ens neguem a veure com va començar la lluita, qui va provocar la primera envestida, i quin va ser el desenvolupament d'aquells passos inicials, limitant-nos a jutjar un esdeveniment recent com si estigués desproveït d'història. ¿És que durant els terribles atemptats terroristes perpetrats per àrabs nascuts en el seu territori, que va patir, per exemple, França fa ben poc, alguna vegada es va parlar dels bombardejos francesos d'un, dos, tres o cinc anys abans contra la població siriana i la d'altres països de l'Orient Mitjà d'on eren oriünds els terroristes? Per no citar la macabra història colonial francesa envers aquells territoris a mitjans del segle passat, o la humiliació que van provocar les creuades empreses per la França dels Capeto i el Sacre Imperi Romà durant dos segles de la més fosca Edat Mitjana, viva encara en el cor dels sirians que la van viure com l'inici d'un intent per part de França de ser sotmesos a Occident i que segueix vigent avui. No, tot just un sospir en l'explicació de l'odi profund i irracional que mou a tants nascuts a Europa d'origen àrab, gairebé tirant en cara que, tot i haver-se'ls permès a ells o als seus pares viure en les condicions que viuen als barris marginats de totes les ciutats del país, retornin amb el seu desagraïment, el seu odi i la seva violència els beneficis rebuts. I és cert, però també és cert el contrari, a França i en qualsevol segment d'història violenta de qualsevol país del món que ens aturem a estudiar: tots en major o menor mesura som responsables del terrorisme, nosaltres, i tots els pobles del món ,

Recordo encara els temps en què parlàvem de l'enfrontament nord i sud, termes oblidats com si de veritat la tan glossada globalització hagués acabat per sempre amb la diferència entre pobres i rics, o almenys suposés la possibilitat que de mica en mica s'anés acabant amb ella, com si la paraula amb què la anomenem i el concepte que conté poguessin esgrimir davant els que acusen el neoliberalisme més salvatge d'haver envaït el món i haver arrasat l'esperança de trobar una altra forma de progrés que no es fes a costa de la pobresa del 80% de la humanitat.

Avui tots els enfrontaments anteriors, dretes i esquerres, pobres i rics, catòlics i protestants, conservadors i progressistes, fins i tot nacionalistes de la perifèria i del centre, i tants d'altres, semblen haver-se diluït davant l'explicació definitiva que se'ns ha imposat:

---

el que passa en aquest món que vivim, el que ha d'unir-nos davant del perill que ens amenaça, és que ens trobem davant d'una guerra de cultures, de civilitzacions.

---

No obstant això, per poc que ens dediquem a veure la realitat que ens envolta, ens adonarem que el veritable enfrontament no està en les cultures ni en les civilitzacions, sinó entre els que defensen un fonamentalisme sense fissures i els laïcistes. I entenem per fonamentalistes als que se senten executors de la voluntat d'un déu totpoderós i magnànim —diuen— que no té per què explicar ni justificar el que nosaltres, pobres mortals, no entenem, i no tan sols es neguen a formar part d'un bloc homogeni, sinó que —com bons fonamentalistes— no admeten competència i veuen els altres fonamentalistes com a representants d'altres cultures de bàrbars sotmesos a una idea falsa del seu mateix déu, fins i tot un altre déu, que no només no és el veritable, sinó que ni tan sols existeix, la idea del qual viu empesa per un monstruós ardit per tal de crear una societat falsa, cruel i sinistra, contrària a la veritable cultura, a la tradició i a la civilització, que només mereix el càstig i la desaparició. Perquè el fonamentalista està convençut —o actua com si ho estigués— que els altres déus són còpies burdes i sacrílegues de l'ésser suprem que ell adora, obeeix i defensa, l'únic que engrandeix al seu poble i li dóna la força, el coratge i la justificació per sotmetre o destruir als que obeeixen als falsos déus.

Bush comptava amb el suport de la Coalició Cristiana, un moviment nacional que no només estava contra l'avortament i els homosexuals, sinó que es va pronunciar respecte a l'huracà de Nova Orleans com un «càstig de Déu». I que al so de l'eslògan «hem de rescatar la nostra república de mans dels ateus» i amb el patrocini del president, va commoure les consciències americanes que li donarien la victòria. ¿És que Bush no parlava d'una guerra —d'acord amb el mandat de Déu— contra els infidels? ¿No deia que calia obeir Déu, que està amb la nació nord-americana? ¿I no va declarar també Blair —el seu aliat en la guerra de l'Iraq— que es va sumar a la invasió per obeir els designis de Déu i que per tant només Déu el podria jutjar?

Ben mirat, no són diferents dels fonamentalistes musulmans que en nom d'Al·là dicten fàtues contra els infidels i necessiten màrtirs per combatre la decadència d'Occident, qualificant de Satanàs a Bush de la mateixa manera que Bush els va qualificar a ells com a «eix del mal».

Avui Bush ja no compta, però sí els que defensen el que ell defensava i, a més, amb el mateix entusiasme i la mateixa manera d'atacar al contrari, que converteixen en la justificació de la cinquena o sisena guerra que emprenen en un mateix any, amb la mà al cor i la ment en l'Altíssim que els empara.

¿Qui —d'entre els que dubten de les informacions que mitjançant la nostra premsa ens arriben de les agències de notícies nord-americanes— no entén que això mateix es dirimeix en l'absurda, sinistra i mal anomenada guerra civil de Síria? ¿És que passem per alt que la guerra i la defensa dels terroristes per part de l'Aràbia Saudita, Israel i els occidentals, en la defensa dels igualment mal anomenats lluitadors per la llibertat que acaben convertint-se en grupuscles terroristes, no té en compte que el seu afany prioritari és convertir la societat multiconfessional siriana en una altra rendida a cegues a un únic Déu —Al·là en aquest cas— que ho sap tot i ho exigeix ​​tot? Efectivament, així han acabat en mans i al servei de fonamentalistes molt més preparats i poderosos. La multi-confessionalitat en la qual cada religió, sigui quin sigui el seu nombre de fidels, i sigui quin sigui el paradís que els espera —encara que no els n'esperi cap—, amb les seves diferents formes d'entendre el delicte i la convivència, té els mateixos drets i privilegis que les altres, és una forma de laïcisme que es contraposa al fonamentalisme, és a dir a la defensa del poder total dels nostres déus monoteistes sigui quin sigui el nom i aspecte amb què ho revesteixen els que porten segles imposant la seva doctrina per tots els mitjans al seu abast.

Dues concepcions que expliquen el món a través de la divinitat en mans del poder que munta guerres i invasions en nom d'un Déu que és amb ells, exigint-los comportaments que prescindeixen dels drets civils, dels drets humans, per als que no compten els valors universals i laics, de justícia, llibertat i igualtat.

Així és el fonamentalisme: anteposa les creences a les idees, i el que avui estem vivint en les seves diferents versions és l'intent per part dels que tenen el poder d'imposar al món un déu guerrer i totpoderós al qual cal obeir, encara que ens exigeixi matar el nostre fill per demostrar fidelitat, i en nom del qual efectivament vam matar, torturem, destruïm i espoliem el planeta, els països i els seus ciutadans, siguin fidels d'un altre déu o tinguin la consciència lliure d'opressions celestials. No importa quin sigui el déu triat ni com vagi disfressat ni de què: al poder qualsevol déu li serveix sempre que tingui armes capaces de sotmetre a homes i dones amb promeses o amenaces que exigeixin obediència i creïn addicció. Sempre despietat i tan eteri i imaginatiu com un déu virtual o tan material i tangible com el poderós déu del benefici, per exemple, de la cega especulació i del ferotge consumisme que ens converteix en voraços monstres i que al seu servei mantenim en la misèria a més de mig món mentre destruïm a consciència la terra, els mars i l'aire que respirem.