Mantenir els Acords del concordat de 1979, només és qüestió de
voluntat política
Aquest article ha estat publicat i traduït (amb permís) de l'original en castellà:
https://laicismo.org/mantener-los-acuerdos-concordatarios-de-1979-solo-es-cuestion-de-voluntad-politica/230357
Autor: Francisco Delgado Ruiz
Membre del Grup de Pensament Laic, integrat a més per: Nazanín
Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, Pedro López López, Rosa
Regàs Pagés, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa i Ana
María Vacas Rodríguez
Al llarg de més quatre dècades, cap dels governs conservadors o
progressistes que hi ha hagut, ha mostrat cap interès a denunciar i
derogar —ni tan sols a renegociar— aquests acords amb el Vaticà, de gener de 1979 . Tampoc en el Pacte de
governança de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos de principis de
2020 hi figura cap referència a això, tot i que —tan al PSOE com en
la majoria dels partits i grups que formen part de la coalició d'UP—
hi ha moltes i molt variades referències a resolucions internes, en
programes electorals i en declaracions públiques d'alguns dels seus
líders, de manera més o menys expressa, anunciant la derogació
d'aquests acords. És clar... en campanya electoral.
A més, en una recent proposició no de Llei votada el 18 de
febrer de 2018 pels partits —llavors a l'oposició i que ara formen
govern o l'han recolzat en seu parlamentària— s'instava al
govern a denunciar i derogar aquests acords. Però la tossuda
realitat és que, quan s'inicia la tercera dècada del segle XXI, no
hi ha voluntat política (real) per fer-ho.
Mentrestant, des de Moncloa —concretament des de la
vicepresidència primera— s'estan duent a terme preocupants i opaques
reunions (el seu contingut no transcendeix) amb la Conferència Episcopal
i amb El Vaticà, i l'actual president de Govern ha visitat oficialment el cap de l'Església Catòlica. Tot això s'assembla
bastant a les converses que durant la presidència de Zapatero (PSOE)
va portar la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega i que van
acabar atorgant-los-hi encara més grans privilegis, sobretot amb la pujada
del percentatge assignat de l'IRPF, en una mena de fals intercanvi.
Per substituir el Concordat de 1953, l'Estat espanyol va signar
amb la Santa Seu cinc Acords, un al 1976 (referent al plàcet previ
del Govern per als nomenaments eclesiàstics) i quatre el 1979, dies
després d'aprovada la Constitució, concretament el 3 de gener, és
a dir, fa 42 anys.
Aquests acords es refereixen a Assumptes Jurídics, Ensenyament i
Afers Culturals, qüestions relacionades amb les Forces Armades i,
finalment, Assumptes Econòmics. Els antecedents els tenim en el
Concordat isabelí de 1851 i el nacional catòlic de 1953; per cert,
aquest últim encara, de fet, no derogat tècnicament i políticament,
en la seva totalitat. Cal deixar-ho molt clar: l'estàndard ideològic
d'aquests Acords del 79 són els dos concordats, salvant la realitat
social i política i el context històric.
Diversos juristes coincideixen en afirmar que aquests Acords
trenquen el principi constitucional de no confessionalitat de
l'Estat; suposen una greu ingerència política en assumptes interns,
concedeixen enormes privilegis tributaris en matèria d'Ensenyament i
pel que fa al patrimoni artístic i, fins i tot, s'immisceixen en
assumptes de Defensa i de les forces armades.
La Constitució de 1978, fins i tot en la seva calculada
ambigüitat de l'article 16.3, no obliga a aquests Acords. És més,
tot i que en el seu dia fossin votats en el Congrés i el Senat, no
s'haurien de considerar com acords internacionals, segons la
Convenció de Viena de 1969. Per tant, no haurien de considerar-se
com a tals segons figura en la Constitució de 1978. I si, a més,
contradiuen clarament el nostre ordenament jurídic en alguns dels
apartats, serien nuls de ple dret i, per tant, no vàlids. A més a
més, segons l'article 93 de la Constitució, l'Estat no pot alienar,
ni transferir a una organització o institució internacional
competències derivades de la Constitució, excepte a través d'una
llei orgànica —fet que no s'ha produït. En resum: són una ficció
d'Acords que es mantenen únicament per voluntat i interessos
polítics.
Però deixem la qüestió jurídica per la seva complexitat i que, en
últim cas, qui hauria d'intervenir és
el Tribunal Constitucional. Per això hi hauria diverses vies a posar
en marxa, fins i tot des del propi Parlament i, fins i tot, a
iniciativa pròpia. Però, al meu entendre, per ara és millor deixar al marge d'aquest assumpte al TC, ja que estem davant d'una qüestió
de calat i voluntat política. Per exemple, en aquest moment al
Congrés hi ha 179 diputats i diputades que podrien revocar (sense
problemes) aquests acords; és a dir, són majoria suficient i
representen a grups i partits que en els seus programes en algun
moment s'han compromès a fer-ho. Tampoc, al seu dia, ho van fer les
majories absolutes del PSOE.
Aquests Acords comprometen el Sistema Educatiu greument, pel fet d'interferir en l'organització escolar, el currículum i la
llibertat de consciència de l'alumnat —segregat per motius
ideològics—, i a més permeten el proselitisme ideològic en espais
públics, per al qual l'Estat finança a milers de delegats diocesans
(persones que designen els bisbes, per a impartir catecisme). A més,
obliga a l'Estat a finançar els seminaris i els estudis religiosos;
un fet vergonyant.
Per si era poc, i al marge dels Acords, llei d'educació rere llei
d'educació, govern rere govern, des de la LODE de 1986 fins a
l'última LOMLOE (2020), ambdues projectes de PSOE, mantenen uns
concerts de finançament total amb escoles catòliques amb ideari
propi, en detriment de la Xarxa Pública... L'Estat central i les
comunitats autònomes ajuden, de diverses maneres, a fundacions
d'universitats privades catòliques i a la formació professional,
una gran part en mans de l'Església.
D'altra banda, tot i que durant la seva signatura l'Església es
va comprometre a autofinançar-se (figura en els Acords 4.II.5), han
passat 42 anys i no només no ha deixat de finançar-se via IRPF (que
indirectament ens prenen a tota la ciutadania), sinó que l'Estat
ha augmentat aquest finançament per pagar els sous i seguretat
social dels capellans i altres prelats, fer proselitisme religiós,
finançar mitjans de comunicació propis, mantenir les diòcesis,
etc. etc. Aquesta deriva política de finançament per part de
l'Estat a l'Església Catòlica prové de la filosofia del Concordat
de 1851.
A més, l'Església catòlica, com a conseqüència d'aquests
acords, està exempta de multitud d'impostos, exempció complementada
per altres lleis que la privilegien directament i indirectament, com
són la Llei d'Hisendes Locals, la de Fundacions, lleis de sòl
autonòmiques, plans d'ordenació urbana, etc. etc.
La qüestió de l'enorme patrimoni cultural arquitectònic i
sumptuari, obres d'art, joies, etc. en mans de l'Església és un
escàndol, ja que, de forma generalitzada, conserva i restaura l'Estat,
però qui gestiona (i consegüentment) es lucra és l'Església, que
actua de propietària. I això passa més enllà de les propietats
usurpades a l'Estat i a particulars, via "immatriculacions",
aproximadament uns cent mil béns rústics i urbans, des de 1946.
Qüestió aquesta que res té a veure amb els Acords i que segueix
estancada.
La vicepresidenta del Govern ha anunciat recentment la
possibilitat de dur al Parlament un projecte de llei de llibertat de
consciència i llibertat religiosa. Amb la consegüent derogació de
l'obsoleta llei de llibertat religiosa de 1980. Però compte! ...
les organitzacions laïcistes venim demandant, des de fa anys, una
llei de llibertat de consciència en tota la seva dimensió (no
religiosa), perquè les conviccions són plurals i n'hi ha de religioses
i de no religioses. Primera fal·làcia de Govern. Però és que —a més—
aquesta llei estarà, si és el cas, molt... molt contaminada per
aquests Acords del 79, mentre no es deroguin. També pels acords
signats amb diferents confessions religioses el 1992 (esglésies
evangèliques, comunitats jueves i Comissió Islàmica d'Espanya).
Perquè el que pretén l'actual Govern és vendre'ns "gat per
llebre" és a dir "col·locar-nos" una llei
multi-confessional i no una llei de llibertat de consciència a
l'altura d'una societat, l'espanyola, altament secularitzada, que
marqui les pautes d'un Estat no confessional, és a dir, la separació
real entre l'Estat i les religions.
Aquests Acords condueixen inexorablement al manteniment de
privilegis, davant de l'Estat i el conjunt de la societat, per part
d'una poderosa corporació catòlica tutelada per una ficció d'Estat
(El Vaticà-Santa Seu). En suma, mentre el Concordat del 79 no es
derogui s'està posant la sobirania legislativa de l'Estat en perill,
com diu el professor i jurista Dionisio Llamazares: "ni més ni
menys, que en drets fonamentals". Posa en risc els nostres drets
sobirans per cedir-los a una entitat religiosa que, a més, fa
campanya permanent en contra de lleis sobiranes del nostre Estat:
Avortament, Eutanàsia, escola pública, diversitat de gènere,
models de família, etc. etc. Uns fets realment vergonyosos. El que no
entenc és com els dirigents polítics "no els cau la cara de
vergonya", sobretot als que s'auto-anomenen progressistes,
socialdemòcrates, liberals o d'esquerres.
És clar que la Santa Seu té signats acords amb altres estats,
regions, etc. del Planeta (a banda que no són massa)... Però
revisats, no n'hi ha cap —ni l'italià, el polonès, el portuguès... per exemple—
que sigui tan onerós com el del 79 amb l'Estat espanyol... Ja va sent
hora de situar-nos en la legalitat!
A això cal afegir —i al marge del Concordat— el poder que
la corporació catòlica manté no només en l'àmbit de
l'Ensenyament, també en els serveis socials i a través de la
indústria de la caritat (i cada vegada més), en la Sanitat, en la
recollida de residus ... en les forces armades ... o en celebracions
locals (patronals) ... Per exemple, aquest any 2021 es celebra un
altre any Jacobeu. Doncs aquí hi ha les altes autoritats de
l'Estat, des de fa uns dies, "rendint homenatge" a una farsa
(tot i respectable per als creients) convertida en oficial i, amb
això, vulnerant la laïcitat de les institucions de l'Estat.
Tornant a l'inici d'aquest article, el Concordat de 1979 el
tindrem vigent per expressa voluntat política i com s'observa,
governi, qui governi.
