Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Per Jesús Gómez
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació

En aquest text s'examina la relació entre l'ateisme i les seves implicacions morals i polítiques, especialment a través del pensament del Marquès de Sade. L'autor argumenta que l'ateisme històricament s'ha centrat menys en refutar l'existència de Déu i més en analitzar els efectes perjudicials de la religió en la societat, com la submissió moral i les estructures de poder jeràrquiques. Tot i que Sade creia que l'eliminació de la religió catòlica portaria a una societat republicana, Gómez refuta aquesta tesi demostrant que, en la societat actual, la influència catòlica persisteix tot i el declivi de la fe, i que l'ateisme no garanteix el republicanisme, ja que moltes persones atees prioritzen la comoditat sobre la coherència moral o política. Finalment, es conclou que la lluita contra la religiositat segueix sent necessària per denunciar els abusos de poder i les discriminacions que totes les religions poden perpetrar.

Segons l'autor, les implicacions socials i polítiques de l'ateisme i la religió avui dia són complexes i no sempre s'alineen amb les expectatives històriques, com les del Marquès de Sade.

A continuació us oferim un resum sobre les implicacions socials i polítiques de la religió. Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Implicacions socials i polítiques de la religió:

• Visions de Sade sobre la religió i el poder:

  • Sade argumentava que la religió és fonamental en la formació dels ciutadans, substituint l'educació científica per "superxeries" amb l'objectiu de sotmetre l'individu a un poder polític tirànic.
  • La cosmologia cristiana, amb el seu univers jerarquitzat dominat per una figura solitària, normalitza un ordre social i polític similar, fent que la monarquia absoluta o altres tiranies semblin l'única forma de poder que harmonitza amb l'ordre universal.
  • La moral cristiana promou la submissió a la voluntat divina i els seus representants, reprimint els instints carnals (desig sexual, gust per la violència) per evitar el gaudi de la vida terrenal i centrar les aspiracions en una "vana espiritualitat".
  • Això porta la població a suportar les vexacions dels poderosos, ja que les revoltes no només estan prohibides legalment sinó que són moralment reprovables.
  • Les autoritats, tant polítiques com religioses, sovint violen aquestes normes, gaudint dels plaers prohibits a la població, afegint "perversió a la implantació d’una moral repressora".

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • La tesi de Sade (i de la Il·lustració) que el final de l'educació religiosa catòlica portaria al final de la fe i la desaparició del poder polític de l'Església s'ha demostrat refutada.
  • La societat actual, especialment a Europa, no té una religió exclusiva; hi ha múltiples religions (judaisme, islam, budisme, hinduisme, etc.) i, dins del cristianisme, moltes divisions (catolicisme, ortodox, evangèlics, testimonis de Jehovà, mormons, etc.).
  • Aquesta fragmentació religiosa implica una multiplicitat de sistemes morals diferents, fent ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Per exemple, el catolicisme integrista s'associa a posicions conservadores a Europa, mentre que en alguns països llatinoamericans es va identificar amb l'oposició a l'imperialisme capitalista.
  • Tot i que el catolicisme està en regressió com a sistema de valors (degut a l'evolució del model familiar cap a l'acceptació del divorci, el matrimoni homosexual, la planificació familiar, i la poca importància de l'educació religiosa formal), el seu poder continua sent real i indubtable, i "nociu per a la societat en el seu conjunt".
  • Aquest poder catòlic és principalment polític i econòmic, i ja no depèn de les veritables creences de la població ni de l'educació social, familiar o institucional. L'Església ja no necessita fidels, sinó que es manté pels impostos que l'estat li deriva.
  • Qualsevol religió, en la mesura que obtingui més poder, l'exercirà de forma negativa, ja que "implica la negació de la importància d'aquesta vida en favor d'una espiritualitat difícil de copsar", la qual cosa "és una porta oberta a l'alienació de l'ésser humà".
  • L'exercici del poder religiós continua sent perjudicial per a la societat. S'han de denunciar els abusos de poder: l'Església catòlica "continua emparant la pederàstia", l'Islam "dona cobertura a la discriminació de la dona", l'evangelisme "promou un neoliberalisme que sovint és criminal" i el budisme "fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia".

A continuació us oferim un resum sobre les implicacions socials i polítiques de l'ateisme. Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí

Implicacions socials i polítiques de l'ateisme:

• Visions de Sade sobre l'ateisme i el republicanisme:

  • Sade pressuposava que la proliferació de l'ateisme comportaria un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania. Aquesta tesi il·lustrada assumia que el coneixement de la veritat deslliuraria la gent de la superstició, fent-los lluitar per la seva llibertat.

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • No es pot constatar una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l'ateisme i la solidificació dels valors republicans. Malgrat que el catolicisme està en regressió a la societat actual, l'estat continua sent monàrquic i l'arribada de la República sembla improbable.
  • Això es deu al fet que les conviccions humanes no es construeixen només com un sistema racional, sinó que també estan influenciades per les emocions. Moltes persones accepten conviccions perquè "els fan sentir bé", no necessàriament per raonament, i això no implica que actuïn en conseqüència si implica incomoditat.
  • L'ateisme pot ser atractiu perquè "sembla que ens deslliura d'obligacions morals" i permet sentir-se "transgressors" o desvinculats de la part més retrògrada de la societat.
  • No obstant això, ser ateu implica la responsabilitat de les pròpies decisions, ja que no hi ha una divinitat que dicti què fer, la qual cosa és "incòmode o, fins i tot, angoixant" des d'un punt de vista moral, segons autors com Diderot o Sartre.
  • Moltes persones es defineixen com a atees fins que l'ateisme "deixa de ser còmode". Així, molts ateus estan disposats a casar-se per l'Església, batejar els seus fills o matricular-los en escoles religioses si això els convé, sense un examen rigorós del seu sistema de valors.
  • La manca de repressió estatal envers l'ateisme ha reduït la pressió social, però també ha fet que l'ateisme hagi perdut part del seu atractiu anterior; l'ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un "friki".
  • Això explica la "poca incidència de l'ateisme en la formació de valors republicans" i la percepció que l'ateisme és només "un matís més en el conjunt d'opinions de qualsevol persona".

Conclusió general:

• Tot i que el Marquès de Sade era massa optimista en les seves prediccions, la regressió del catolicisme i l'actitud poc militant dels ateus no han consolidat una societat republicana.
• No obstant això, la lluita contra la religiositat segueix sent necessària i important, ja que el poder de l'Església catòlica i d'altres religions continua sent perjudicial per a la societat.
• La tasca de la lluita atea és "dura i complexa" i ha de ser crítica, però sense caure en -fòbies (com la islamofòbia), evitant el feixisme com a company de viatge.
• L'ateisme militant implica una posició incòmoda, sent crític i denunciant els problemes (abús de poder, discriminació, neoliberalisme, quietisme), ja que no fer-ho "esdevé còmplice".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí

La inutilitat de les pregàries

Ben mirat, el món religiós és un espectacle curiós: una mena de funció teatral que es repeteix diàriament amb variacions locals. Des de la perspectiva d'un observador com jo, que sento la forma més activa del sentit del ridícul davant la metafísica, les oracions —aquestes cantarelles que els fidels adrecen a les seves divinitats— em resulten un fenomen d'una inutilitat gairebé còsmica.

Per començar, caldria preguntar-se si algú ha rebut mai una resposta tangible a les seves pregàries. No parlo de miracles, que ja sabem que són més escassos que els polítics honestos, sinó d'una simple trucada telefònica del més enllà. Jo, personalment, no conec ningú a qui Déu li hagi solucionat la declaració de la renda. I, francament, si Déu té la capacitat d'intervenir en els nostres assumptes, per què no comença per arreglar les guerres i la fam en comptes de preocupar-se per si anem o no a missa?

La inutilitat de les oracions es fa encara més evident quan observem la diversitat de religions que hi ha al món. Cada cultura té la seva pròpia manera de comunicar-se amb el més enllà, com si Déu fos un operador telefònic que només entén determinats dialectes. Els catòlics reciten el parenostre, els musulmans invoquen Al·là, els budistes fan sonar campanes i els protestants canten himnes. I tots, naturalment, estan convençuts que la seva és la via correcta.

Aquesta multiplicitat de ritus em recorda a un passatge d'un llibre que vaig llegir fa temps, on es deia que «religió que raona, religió morta». I és que, al cap i a la fi, les oracions són una forma de raonament, una temptativa d'influir en la voluntat divina a través de la paraula. Però, si Déu és omniscient i sap el que necessitem abans que nosaltres mateixos, per què hem de molestar-lo amb les nostres peticions? No seria més senzill confiar en el seu judici i acceptar el que ens depari el destí?

Però no ens posem massa transcendents. Al cap i a la fi, les oracions també tenen un component social innegable. Reunir-se en comunitat per a cantar, resar o escoltar sermons és una forma de reforçar els vincles socials i de compartir una identitat comuna. En un país com el nostre, on la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates, la religió ofereix una vàlvula d'escapament, una manera de trencar amb la rutina i de sentir-se part d'alguna cosa més gran.

A més, no podem negar que les oracions tenen un cert valor terapèutic. En moments de dificultat, recitar una oració pot proporcionar consol i esperança, una sensació de pau interior que ens ajuda a superar els obstacles. És com un placebo, una medicina que no cura la malaltia, però que alleuja els símptomes. Això sí, sempre que no ens passem amb la dosi, perquè el fanatisme religiós és una malaltia encara pitjor que la depressió.

I què dir dels beneficis econòmics de la religió? Esglésies, mesquites, temples, monestirs... Tots aquests edificis requereixen un manteniment constant, una inversió que genera llocs de treball i dinamitza l'economia local. A més, la venda d'objectes religiosos — estampes, rosaris, relíquies— és un negoci florent que dóna feina a milers de persones. No podem oblidar que Balmes, el filòsof més important del país, sabia aliar perfectament els seus estudis amb una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada.

Però, més enllà d'aquests aspectes pràctics, em continua fascinant la capacitat de l'ésser humà per a creure en coses inversemblants. Les religions són un compendi d'històries fantàstiques, de personatges inversemblants i de normes absurdes que, miraculosament, han aconseguit sobreviure al pas dels segles. I no només això, sinó que han estat capaces de modelar cultures, de condicionar comportaments i de justificar les majors barbaritats.

Potser el secret de l'èxit de les religions rau en la seva capacitat per a donar resposta a les preguntes fonamentals de l'existència. D'on venim? On anem? Quin és el sentit de la vida? Són preguntes que tots ens fem en algun moment, i les religions ofereixen respostes senzilles, clares i reconfortants, encara que no tinguin cap base científica.

En fi, podria continuar divagant sobre la inutilitat de les oracions durant pàgines i pàgines, però em temo que em convertiria en un d'aquells filòsofs que escriuen frases tan llargues que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament.

Per acabar, deixeu-me que us confessi una cosa: tot i el meu escepticisme envers les religions, de vegades em sorprenc resant. No ho faig per convicció, sinó per costum, per inèrcia, com un acte reflex que em transporta a la meva infància. I, en aquests moments, sento una pau, una tranquil·litat que no trobo enlloc més. Potser, al cap i a la fi, la inutilitat de les oracions és només aparent, i amaguen un secret que només els creients poden comprendre. O potser no. Qui sap?

Josep Plaia