Tradueix

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fonamentalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fonamentalisme. Mostrar tots els missatges

17 d’agost 2022

Al marroc no hi ha burkinis


Encara que d'entrada ho sembli, aquest rètol no està escrit en català, sinó en francès, àrab i anglès.

Es tracta de les piscines del Marroc, en les que «per raons higièniques» no es permet el bany fent ús de l'anomenat «burkini». Aquí no se'n vol ni parlar (excepte que ho vulgueu comentar en aquest blog). 

Per a més referencies podeu consultar l'article d'Albert Riba a la pàgina 16 de la revista Gaietà Ripoll nº 3   

20 de juliol 2022

Transculturalitat o més del mateix


Original en castellà >>




 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

23 de juliol 2018

Fonamentalisme i laïcisme

Rosa Regàs

Membre del Grup de Pensament Laic, integrat també per Nazanín Armanian, Enrique J. Díez Gutiérrez, María José Fariñas Dulce, Pedro López López, Javier Sádaba Garay i Waleed Saleh Alkhalifa

Original en castellano: http://blogs.publico.es/dominiopublico/25901/fundamentalismo-y-laicismo/

Tots sabem que —segons qui escrigui la història— els conceptes de bondat i maldat, saviesa i ignorància, terrorisme i lluita per la llibertat, adquireixen tons diferents dels que conformen la nostra particular moral quotidiana. Com si nosaltres no fóssim capaços de comprendre el que els grans de la terra parlen o com si hi hagués un ordre superior que es regís per lleis morals diferents de les nostres. I de la mateixa manera que sabem que la història l'escriuen els vencedors, no ens estranya que els que tenen el poder adjudiquin —als moviments que se'ls oposen— qualificatius que estan d'acord amb la versió que volen que el món tingui dels seus mandats i de les seves guerres, fins i tot abans que els savis es posin a escriure la història. El llenguatge no és mai innocent.

Hem vist definir el malestar dels pobles adjudicant objectius que no sempre es corresponen amb els fets. Cadascú, un cop al poder, i amo dels exèrcits i de les destinacions dels homes, vol ser a més l'amo absolut de les consciències i s'atorga el qualificatiu de «lluitador per la llibertat», encara que estigui massacrant i destruint als que se li oposen o li impedeixen assolir els seus objectius.

De fet, i gairebé sense adonar-nos, acceptem les definicions que ens imposa el bàndol al qual pertanyem, sigui perquè no tenim ja sentit crític, sigui perquè mai ho fem servir amb el que és nostre. I si capitalisme s'oposava a comunisme, protestants a catòlics, colonitzadors a colonitzats, defensors de la cultura i la religió a salvatges —com ens van ensenyar a l'escola en els temps ominosos de la dictadura i abans encara—, avui se'ns imposa una visió del món segons la qual hi ha dos bàndols irreductibles: terroristes i defensors de la democràcia i la llibertat; encara que poc ens costaria comprendre que tan terroristes són els d'un bàndol com els de l'altre. Però ens han ensenyat a jutjar els conflictes i les diferències usant diferents vares de mesurar pel que és nostre i per les coses dels altres, motiu pel qual ens neguem a veure com va començar la lluita, qui va provocar la primera envestida, i quin va ser el desenvolupament d'aquells passos inicials, limitant-nos a jutjar un esdeveniment recent com si estigués desproveït d'història. ¿És que durant els terribles atemptats terroristes perpetrats per àrabs nascuts en el seu territori, que va patir, per exemple, França fa ben poc, alguna vegada es va parlar dels bombardejos francesos d'un, dos, tres o cinc anys abans contra la població siriana i la d'altres països de l'Orient Mitjà d'on eren oriünds els terroristes? Per no citar la macabra història colonial francesa envers aquells territoris a mitjans del segle passat, o la humiliació que van provocar les creuades empreses per la França dels Capeto i el Sacre Imperi Romà durant dos segles de la més fosca Edat Mitjana, viva encara en el cor dels sirians que la van viure com l'inici d'un intent per part de França de ser sotmesos a Occident i que segueix vigent avui. No, tot just un sospir en l'explicació de l'odi profund i irracional que mou a tants nascuts a Europa d'origen àrab, gairebé tirant en cara que, tot i haver-se'ls permès a ells o als seus pares viure en les condicions que viuen als barris marginats de totes les ciutats del país, retornin amb el seu desagraïment, el seu odi i la seva violència els beneficis rebuts. I és cert, però també és cert el contrari, a França i en qualsevol segment d'història violenta de qualsevol país del món que ens aturem a estudiar: tots en major o menor mesura som responsables del terrorisme, nosaltres, i tots els pobles del món ,

Recordo encara els temps en què parlàvem de l'enfrontament nord i sud, termes oblidats com si de veritat la tan glossada globalització hagués acabat per sempre amb la diferència entre pobres i rics, o almenys suposés la possibilitat que de mica en mica s'anés acabant amb ella, com si la paraula amb què la anomenem i el concepte que conté poguessin esgrimir davant els que acusen el neoliberalisme més salvatge d'haver envaït el món i haver arrasat l'esperança de trobar una altra forma de progrés que no es fes a costa de la pobresa del 80% de la humanitat.

Avui tots els enfrontaments anteriors, dretes i esquerres, pobres i rics, catòlics i protestants, conservadors i progressistes, fins i tot nacionalistes de la perifèria i del centre, i tants d'altres, semblen haver-se diluït davant l'explicació definitiva que se'ns ha imposat:

el que passa en aquest món que vivim, el que ha d'unir-nos davant del perill que ens amenaça, és que ens trobem davant d'una guerra de cultures, de civilitzacions.

No obstant això, per poc que ens dediquem a veure la realitat que ens envolta, ens adonarem que el veritable enfrontament no està en les cultures ni en les civilitzacions, sinó entre els que defensen un fonamentalisme sense fissures i els laïcistes. I entenem per fonamentalistes als que se senten executors de la voluntat d'un déu totpoderós i magnànim —diuen— que no té per què explicar ni justificar el que nosaltres, pobres mortals, no entenem, i no tan sols es neguen a formar part d'un bloc homogeni, sinó que —com bons fonamentalistes— no admeten competència i veuen els altres fonamentalistes com a representants d'altres cultures de bàrbars sotmesos a una idea falsa del seu mateix déu, fins i tot un altre déu, que no només no és el veritable, sinó que ni tan sols existeix, la idea del qual viu empesa per un monstruós ardit per tal de crear una societat falsa, cruel i sinistra, contrària a la veritable cultura, a la tradició i a la civilització, que només mereix el càstig i la desaparició. Perquè el fonamentalista està convençut —o actua com si ho estigués— que els altres déus són còpies burdes i sacrílegues de l'ésser suprem que ell adora, obeeix i defensa, l'únic que engrandeix al seu poble i li dóna la força, el coratge i la justificació per sotmetre o destruir als que obeeixen als falsos déus.

Bush comptava amb el suport de la Coalició Cristiana, un moviment nacional que no només estava contra l'avortament i els homosexuals, sinó que es va pronunciar respecte a l'huracà de Nova Orleans com un «càstig de Déu». I que al so de l'eslògan «hem de rescatar la nostra república de mans dels ateus» i amb el patrocini del president, va commoure les consciències americanes que li donarien la victòria. ¿És que Bush no parlava d'una guerra —d'acord amb el mandat de Déu— contra els infidels? ¿No deia que calia obeir Déu, que està amb la nació nord-americana? ¿I no va declarar també Blair —el seu aliat en la guerra de l'Iraq— que es va sumar a la invasió per obeir els designis de Déu i que per tant només Déu el podria jutjar?

Ben mirat, no són diferents dels fonamentalistes musulmans que en nom d'Al·là dicten fàtues contra els infidels i necessiten màrtirs per combatre la decadència d'Occident, qualificant de Satanàs a Bush de la mateixa manera que Bush els va qualificar a ells com a «eix del mal».

Avui Bush ja no compta, però sí els que defensen el que ell defensava i, a més, amb el mateix entusiasme i la mateixa manera d'atacar al contrari, que converteixen en la justificació de la cinquena o sisena guerra que emprenen en un mateix any, amb la mà al cor i la ment en l'Altíssim que els empara.

¿Qui —d'entre els que dubten de les informacions que mitjançant la nostra premsa ens arriben de les agències de notícies nord-americanes— no entén que això mateix es dirimeix en l'absurda, sinistra i mal anomenada guerra civil de Síria? ¿És que passem per alt que la guerra i la defensa dels terroristes per part de l'Aràbia Saudita, Israel i els occidentals, en la defensa dels igualment mal anomenats lluitadors per la llibertat que acaben convertint-se en grupuscles terroristes, no té en compte que el seu afany prioritari és convertir la societat multiconfessional siriana en una altra rendida a cegues a un únic Déu —Al·là en aquest cas— que ho sap tot i ho exigeix ​​tot? Efectivament, així han acabat en mans i al servei de fonamentalistes molt més preparats i poderosos. La multi-confessionalitat en la qual cada religió, sigui quin sigui el seu nombre de fidels, i sigui quin sigui el paradís que els espera —encara que no els n'esperi cap—, amb les seves diferents formes d'entendre el delicte i la convivència, té els mateixos drets i privilegis que les altres, és una forma de laïcisme que es contraposa al fonamentalisme, és a dir a la defensa del poder total dels nostres déus monoteistes sigui quin sigui el nom i aspecte amb què ho revesteixen els que porten segles imposant la seva doctrina per tots els mitjans al seu abast.

Dues concepcions que expliquen el món a través de la divinitat en mans del poder que munta guerres i invasions en nom d'un Déu que és amb ells, exigint-los comportaments que prescindeixen dels drets civils, dels drets humans, per als que no compten els valors universals i laics, de justícia, llibertat i igualtat.

Així és el fonamentalisme: anteposa les creences a les idees, i el que avui estem vivint en les seves diferents versions és l'intent per part dels que tenen el poder d'imposar al món un déu guerrer i totpoderós al qual cal obeir, encara que ens exigeixi matar el nostre fill per demostrar fidelitat, i en nom del qual efectivament vam matar, torturem, destruïm i espoliem el planeta, els països i els seus ciutadans, siguin fidels d'un altre déu o tinguin la consciència lliure d'opressions celestials. No importa quin sigui el déu triat ni com vagi disfressat ni de què: al poder qualsevol déu li serveix sempre que tingui armes capaces de sotmetre a homes i dones amb promeses o amenaces que exigeixin obediència i creïn addicció. Sempre despietat i tan eteri i imaginatiu com un déu virtual o tan material i tangible com el poderós déu del benefici, per exemple, de la cega especulació i del ferotge consumisme que ens converteix en voraços monstres i que al seu servei mantenim en la misèria a més de mig món mentre destruïm a consciència la terra, els mars i l'aire que respirem.