Al marroc no hi ha burkinis

Encara que d'entrada ho sembli, aquest rètol no està escrit en català, sinó en francès, àrab i anglès.

Es tracta de les piscines del Marroc, en les que «per raons higièniques» no es permet el bany fent ús de l'anomenat «burkini». Aquí no se'n vol ni parlar (excepte que ho vulgueu comentar en aquest blog). 

Per a més referencies podeu consultar l'article d'Albert Riba a la pàgina 16 de la revista Gaietà Ripoll nº 3   

Transculturalitat o més del mateix

Original en castellà >>

 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

On és la laïcitat?

Carta adreçada a l'alcaldessa de Mont-real (Canadà), la senyora Valérie Plantada

Ens agradaria expressar la nostra profunda consternació per la seva declaració d'estar «molt oberta» a la introducció de signes ideològics de naturalesa religiosa, inclòs el hijab, en els serveis policials. Amb quina lògica seria acceptable que un representant d'una institució estatal exhibís la seva creença religiosa o política?

Només podem celebrar el seu compromís de garantir la plena participació de tota la ciutadania de Montreal en la funció pública municipal. La SPVM (policia, n. del t.) no està exempta, lògicament, d'aplicar programes d'igualtat per combatre la discriminació en l'ocupació. Però això no ha de significar canviar les regulacions per plegar-se als requisits dels sol·licitants d'ocupació.

Les institucions han de ser representatives dels ciutadans i les ciutadanes com a individus, no com a membres de comunitats religioses. Això resulta encara més absurd en una societat històricament determinada per un procés de secularització, que li ha permès desvincular-se de la religió.

Pel que fa a la seva iniciativa d'una «Taula sobre la Diversitat, la Inclusió i la Lluita contra la Discriminació», us convidem a llegir el nostre informe presentat com a part del «Fòrum sobre la valorització de la diversitat i la lluita contra la discriminació» del ministeri d'Immigració. Expliquem que la visió estereotípica dels musulmans associada amb una «comunitat musulmana», representada, a més, per la ideologia de l'Islam polític, és un obstacle per a la nostra integració. Gràcies per considerar els nostres arguments abans de fer qualsevol canvi en els reglaments d'aquesta ciutat de la qual també nosaltres sufraguem les despeses.

Pel que fa al hijab, ¿en què es basa per considerar que és representatiu de les dones musulmanes? Aquest assumpte és tema de debats en el si del món musulmà. Hauria d'assegurar-se el SPVM de representar també a la dona musulmana que no fa servir el vel? I com fer-ho? És il·legal que un ocupador pregunti quina és la religió del seu empleat?. Aquest anonimat religiós és possible gràcies a la Carta de Drets i Llibertats, escrita quan Quebec va ser alliberat d'un control excessiu per part de l'església, la qual cosa constitueix un avanç i un element de progrés en una societat. ¿Li agradaria fer marxa enrere en aquest principi?

Segons el regidor Marvin Rotrand, el desafiament seria desenvolupar «un model homologat de hijab», com si l'assumpte es tractés simplement de consideracions de seguretat i vestimenta. Però els símbols religiosos estan plens de significat. Ens remeten a ideologies que sovint són fonts de tensió i que de vegades evoquen esdeveniments sagnants.

Un símbol de violència

Per exemple, el vel és un símbol de violència per a moltes dones que han viscut la guerra dels islamistes contra civils a Algèria, o aquelles que vénen de l'Iran, on treure’s el vel condueix a presó. Com podien aquestes dones confiar en una dona policia que portés el hijab? De la mateixa manera per a totes aquelles que van fugir de la imposició del vel mitjançant la barbàrie. Ha pensat en elles?

Més enllà del discurs idíl·lic dels promotors del vel, la veritat és força diferent. És una barrera efectiva imposada a les dones per a restringir la camp de llibertat i controlar la seva sexualitat. De cap manera la flexibilització de les lleis i reglaments per permetre el vel ajuda a les dones a emancipar-se. Les lleis laiques són les que millor protegeixen els drets de les dones.
Senyora alcaldessa, en demostrar una gran obertura cap al vel afavoreix una ideologia que s'impregna de fonamentalisme islàmic i, per tant, que «pavimenta l'infern amb les seves bones intencions», com va dir Chahdortt Djavann, una dona que va patir el règim islàmic de Iran.

No falten exemples internacionals per il·lustrar el control de les dones a través del vel. Fins i tot al Quebec, s'enumeren diversos casos de crims d'honor relacionats amb el vel, com recentment el cas de pare de Gatineau acusat penalment perquè pegava a la seva filla que es negava a portar el hijab. Segons l'agent de policia, l'adolescent «va trobar el valor per denunciar la situació». Creu que aquesta noia hauria confiat en la policia si l'agent hagués portat vel?

Els i les policies són treballadors que intervenen en primera línia. La prioritat no és proporcionar treball a les dones que es neguen a complir amb les regles de l'ocupació; es garantir la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes i protegir-los de qualsevol pressió comunitària indeguda o assetjament psicològic.

Senyora alcaldessa, en permetre que els representants públics facin servir símbols religiosos, viola el deure de neutralitat, com diu Guy Rocher, un dels pares de la Revolució tranquil·la. La majoria dels quebequesos i les quebequeses de tots els orígens no és això el que volen. En 2013, una enquesta de Léger va mostrar que el 78% dels enquestats estava a favor de la prohibició que els signes religiosos fossin portats per la policia. Seria bo no restar importància a l'aspiració dels quebequesos amb el pretext que està «de moda en aquests temps». És a través d'una veritable laïcització de les institucions públiques, i abans que cap altra la policia, com és possible acollir a tots els ciutadans, amb respecte i obertura, independentment dels seus orígens nacionals o ètnics. o la seva religió 

* La carta està signada i té com a principals signataris: Ferid Chikhi, Conseller d'Ocupació; Nadia El-Mabrouk, professora, Diro, Universitat de Mont-real; Ali Kaidi, PhD en filosofia; Leila Lesbet, professora de TES.
I quaranta cinc signatures més de l’Associació de nord-africans de Quebec per la laïcitat (AQNAL) Reproduït de la revista digital «Sin permiso» protegit per la Llicència Creative Commons.
Traducció del castellà d’Ateus de Catalunya