png.png) |
| Melina Cohen Directora de Comunicació Estratègica i Incidència Política d'American Atheist |
Quantes vegades un creient us ha fet alguna versió d'aquesta pregunta?
A mi, dues vegades la setmana passada.
Bé, tinc notícies per a ells!
Una enquesta del Public Religion Research Institute (PRRI) va identificar una creixent "bretxa d'empatia" entre els nord-americans. Va descobrir que el 83% dels nord-americans no religiosos i no afiliats a cap religió veuen l'empatia com un "valor moral fonamental que ajuda a construir una societat sana".
A l'altre extrem de l'espectre hi ha els evangèlics blancs, l'únic grup en què la majoria veu l'empatia com a "perillosa quan allunya les persones de construir una societat guiada per la veritat de Déu". El PRRI va trobar un contrast encara més marcat entre els partidaris del nacionalisme cristià: només el 38% veu l'empatia com a fonamental.
Sí. La mateixa gent que va passar segles qüestionant la nostra capacitat de comportament ètic ha decidit que cuidar els altres no és una virtut sinó una amenaça.
Que hi hagi una bretxa entre l'autoritat moral professada i el comportament real no és tan sorprenent, és clar. Només cal preguntar-ho als supervivents d'abús sexual del clergat, a les víctimes de frau televangelista o als milions de persones perseguides, desplaçades o assassinades en nom d'una deïtat o altra.
Tanmateix, val la pena considerar fins a quin punt això s'allunya del seu propi dogma. Durant segles, els cristians protestants van vendre Jesucrist com una figura radicalment empàtica que alimentava els famolencs, curava els malalts i acollia els estranys. Ja saps... coses de "woke".
Que jo sàpiga, no hi ha hagut cap nova versió del Nou Testament, cap addició al cànon bíblic que expliqui l'aparició d'aquest Jesucrist aixecador de peses, enemic de dones i acaparador de riqueses. Aleshores, què va canviar?
Doncs bé, en els darrers anys, hi ha hagut un esforç concertat per fomentar una desconfiança cultural envers l'empatia.
El 2019, l'autor cristià Joe Rigney va publicar un assaig titulat «El pecat seductor de l'empatia: com Satanàs corromp a través de la compassió». El 2024, Allie Beth Stuckey, una podcaster cristiana conservadora, va publicar Empatia tòxica: com els progressistes exploten la compassió cristiana. Molt menys «Què faria Jesús?» i molt més «A qui odiaria Jesús?»
Però el moviment també ha rebut suport més enllà dels cercles religiosos. A principis d'aquest any, el YouTuber ateu Gad Saad va publicar Suicidal Empathy: Dying to Be Kind, advertint que la compassió excessiva podria amenaçar la civilització occidental. Elon Musk, Joe Rogan, Albert Mohler de la Convenció Baptista del Sud i el vicepresident JD Vance s'han sumat al carro.
L'argument principal, pel que puc entendre, és que els "sentiments" no haurien de prevaldre sobre la "veritat". A primera vista, això sembla quelcom que els escèptics podríem acceptar. Al cap i a la fi, sentir que existeix un déu no ho fa cert.
Però l'empatia no pretén respondre —ni tan sols preguntar— què és veritat. Simplement ens convida a considerar perspectives que no compartim i conseqüències que potser hem passat per alt.
Quan els anti-empàtics parlen de "veritat", es refereixen a les seves pròpies conviccions religioses i polítiques com a fets. I quan alerten sobre els "sentiments", rebutgen experiències viscudes que desafien aquestes conviccions. En altres paraules, el problema amb l'empatia no és que ens faci abandonar la raó, sinó que podria fer que reconsiderin les seves pròpies creences.
I això simplement no funcionarà. Significaria introspecció en lloc de judici. Exigiria afrontar preguntes incòmodes sobre el racisme i la separació de famílies immigrants, la discriminació de les persones LGBTQ+ i la negació de l'autonomia de les dones sobre els nostres cossos i vides. Per què fer tot això quan és molt més fàcil declarar: «El patiment no és el problema. Preocupar-se'n sí».
La qual cosa ens porta de tornada a les meves trobades recents amb creients que assumeixen que «ateisme» és sinònim d'«amoralitat».
A nosaltres, els ateus americans, ens han dit durant tant de temps que la religió —i el cristianisme en particular— proporciona el fonament ètic de la nostra nació. Que sense creure en Déu, no tenim cap raó per preocupar-nos pels altres. Que sense l'amenaça de la condemna eterna, tots seríem uns lladres assassins.
Però les proves expliquen una història molt diferent.
Les persones no religioses no necessiten un manament per preocupar-se. No necessitem una església o un llibre sagrat que ens digui que els altres mereixen dignitat i compassió. I certament no necessitem el permís d'un pastor per reconèixer la injustícia i intentar corregir-la.
A American Atheists, posem els nostres valors seculars en pràctica cada dia: lluitem contra la discriminació religiosa, defensem els infants a les escoles públiques, protegim els drets civils i desafiem aquells que utilitzarien la seva religió per negar la nostra llibertat als altres .
No fem tot això perquè esperem una recompensa celestial, sinó perquè entenem que només tenim una vida i el que fem amb ella importa.
Així doncs, la propera vegada que algú em pregunti si els ateus tenim moral, assenyalaré la tasca d'aquesta organització. I suggeriré que si la seva compassió ve amb tantes condicions, potser haurien de dedicar menys temps a qüestionar els nostres valors i més a examinar els seus propis.
