En España, la laicidad institucional llegará cuando ‘las ranas críen pelo’

Enllaç a un interessant article de Francisco Delgado a nuevatribuna.es sobre la laïcitat a l'estat Espanyol

Al marroc no hi ha burkinis

Encara que d'entrada ho sembli, aquest rètol no està escrit en català, sinó en francès, àrab i anglès.

Es tracta de les piscines del Marroc, en les que «per raons higièniques» no es permet el bany fent ús de l'anomenat «burkini». Aquí no se'n vol ni parlar (excepte que ho vulgueu comentar en aquest blog). 

Per a més referencies podeu consultar l'article d'Albert Riba a la pàgina 16 de la revista Gaietà Ripoll nº 3   

Transculturalitat o més del mateix

Original en castellà >>

 

En aquest article, Youssef El Maimouni convida a reflexionar sobre si la transculturalitat que ens caracteritza com a comunitat està ben representada en el model social i les polítiques d'interculturalitat. "En quin moment les persones migrades passen a ser considerades societat d'acollida?"

El Maimouni és llicenciat en Filologia àrab i té un màster en Resolució de conflictes. Ha escrit Quan les muntanyes caminen, de Roca editorial i actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona.

Aquest article està escrit en col·laboració amb la Fundació Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat, temàtiques relacionades amb la tasca de l'entitat.

Fa unes setmanes, una noia, filla d'immigrants marroquins, racialitzada i amb els cabells coberts pel vel islàmic va realitzar la defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid. Aquell mateix dia, al suplement cultural d'uns dels diaris de més tirada es debatia llargament, amb opinions pessimistes, sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. La coincidència va fer que plantegés una idea que fa temps ronda en diferents àmbits i que resulta una mica contra corrent i, potser, per a algunes persones, controvertida: l'afirmació que a Espanya podríem trobar-nos davant d'una situació privilegiada.

A diferència d'altres països, dins les fronteres de l'Estat espanyol, des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, no hi ha una resposta clara ni unànime que aporti brillantor i consens sobre la qüestió identitària. En canvi, comprovem que, a Anglaterra, a França, a Alemanya… sí que hi ha un sentiment patriòtic generalitzat, no ho amaguen ni és presumiblement caspós. En escasses ocasions es justifica aquest entusiasme amb idees extremes, de no ser gaire evidents i estridents com passa amb l'extrema dreta i els moviments racistes que per desgràcia campen arreu i en massa a qualsevol lloc. És cert, per altra banda, que en aquests països amb un passat imperialista i colonitzador atroç, com l'espanyol, la qüestió migratòria, avui dia, segueix sense resoldre's favorablement i la resolució dels conflictes derivats de la mateixa qüestió encara són una tasca pendent. Els models i assajos assimilacionistes, multiculturals, pluriculturals… no han funcionat per una senzilla raó: estaven destinats al fracàs. D'aquesta manera es garanteix i manté una hegemonia social i capitalista que no altera el tradicional status quo perpetuant un model social reduccionista on cada actor ocupa un lloc predestinat: ells i nosaltres.

Segons el meu parer, la situació privilegiada en què ens trobaríem neix d'aquest mateix error aliè al qual ens podem acollir per no repetir ni copiar un assaig social que no millora les condicions de la ciutadania ni tampoc aporta cap benefici social durador. A més, comptem amb la nostra pròpia experiència fallida abanderada per un concepte que es pot comprendre i defensar, sobretot en l'àmbit acadèmic, però que resulta ser enganyós perquè a la praxi també ha desencadenat en un “ells” (els suposats immigrants) i en un “nosaltres” (la suposada societat d'acollida) intentant homogeneïtzar a la lleugera allò desigual, presumint una igualtat de drets i oportunitats, i que coneixem com a interculturalitat. Durant molts anys s'ha assegurat que el model social que havíem d'aplicar havia de ser l'intercultural sense tenir en compte, o invisibilitzant, que perquè aquest model funcioni les diferents cultures interpel·lades han de gaudir dels mateixos privilegis i respecte, les mateixes oportunitats i la mateixa exigència, a més de deixar de donar per fet que qualsevol persona racialitzada és i serà un immigrant en moviment migratori constant. No oblidem que la majoria d'ocasions en què s'ha procurat fer polítiques interculturals, aquestes s’han acompanyat de l'expressió “societat d'acollida” ignorant implícitament les qüestions següents: Quan un immigrant passa a formar part d'aquesta societat d'acollida? Quan comencem a considerar una dona amb vel compatible amb els valors i la cultura occidental? Probablement, fins que en l'imaginari col·lectiu no assumim que un immigrant i els seus fills (els mal anomenats “segona generació”) són part d'aquesta societat d'acollida, tots els intents per defensar i aplicar la interculturalitat resultaran incomplets.

Si observem els altres països amb un passat similar, podem afirmar que el fenomen migratori a Espanya és molt més recent. Encara que no puguem parlar d'una societat neòfita per raons òbvies, sí que resulta en aquest aspecte molt més “primerenca” que les de l'entorn, cosa que permet que en menys temps es pugui abastar més camí. En menys temps s'ha pogut concloure que hi ha una diferència considerable del que resulta ser espanyol, català, gallec en comparació amb tan sols uns anys, com per exemple als noranta quan la immigració se celebrava políticament (en la intimitat), ja que l’Estat s’assegurava a curt termini una generació de mà d’obra barata. Més de trenta anys després, després del fracàs de conceptes i de polítiques obliqües que implementen i usen sense aprofundir expressions com integració, multiculturalitat, interculturalitat… els fills i les filles dels primers immigrants estan aportant a la societat una qüestió que ha vingut per quedar-se: Barcelona, ​​Catalunya, Espanya és i serà transcultural o no serà. En només tres dècades la població migrant ha passat a representar un 10% de la població total i si entenem una societat com un conjunt d'humans que canvien amb el temps només podem acceptar que la societat en què vivim és transcultural, que inevitablement mitjançant la interseccionalitat confronta un model uniformador. Amb transculturalitat entenem una societat que s'expandeix i que muta amb el temps al mateix ritme que els trets propis es van dissociant com qualsevol altra evolució natural, sempre sumant les diferències i les diferents realitats. És a dir, fa trenta anys, pocs s'imaginaven una noia espanyola d'origen marroquí, musulmana, amb els cabells coberts defensant una tesi doctoral i obtenint la millor de les qualificacions. Fa trenta anys no ens trobàvem amb professors, metges, conductors d'autobusos, escriptors, pedagogs, periodistes, actors, bombers… amb cognoms xinesos, àrabs, senegalesos o filipins. En definitiva, ocupant pràcticament totes les esferes de la societat encara partint d'un cúmul de desigualtats, d'estereotips discriminatoris, de la segregació racial per barris, de les traves administratives, del microracisme quotidià, de l'estigmatització constant per part dels mitjans, de la manca d'un pla o projecte de convivència per part de les autoritats… Exercint una laboriosa resistència al desarrelament i essent el motor de les noves evidències, de la transformació constant de la realitat que els envolta. En un entorn en què la diversitat se celebra de manera folklòrica han estat i és la ciutadania qui està mostrant que les societats no són ens inalterables i que la convivència és l'única sortida i solució a la pregunta de quina societat som.

És cert que a França o a Anglaterra també veiem, i des de molt abans, com persones racialitzades ocupen llocs visibles i referencials, però aquí encara som a temps de generar uns espais on la transculturalitat replantegi el global de la societat i deixem de pensar-nos com un monolític fossilitzat en què el seu màxim exponent és, segles després, el Cid Campeador.

Autor: Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir) llicenciat en Filologia àrab i Màster en Resolució de conflictes. Actualment, és director d'un Espai de Joves a Barcelona i és autor de la novel·la Quan les muntanyes caminen, Roca editorial.

Aquest article està escrit en el marc d'una col·laboració amb Bayt al-Thaqafa, amb l'objectiu de promoure la reflexió sobre la inclusió, la diversitat i la transculturalitat.

Campaña unitaria

POR UNA ESCUELA PÚBLICA Y LAICA.
"RELIGIÓN FUERA DE LA ESCUELA" 

DECLARACIÓN ENERO DE 2022 

A los medios de comunicación.   A la comunidad educativa y a la sociedad en general.  Al Poder Ejecutivo y al Poder Legislativo  Al Ministerio de Educación y Formación profesional y al Ministerio de Universidades A las Consejerías de Educación de las diferentes CCAA y a la Conferencia de Consejeras/os Al Consejo Escolar del Estado.

Esta Campaña unitaria surgió en el año 2002, como una iniciativa y un compromiso, en torno al objetivo  democrático de lograr la plena laicidad del sistema educativo. Ha tenido varias fases y ha sido  respaldada por diferentes organizaciones sociales, políticas y sindicales, en según qué momentos y qué  color político gobernara. A lo largo de este tiempo ha emitido diversidad de comunicados y declaraciones, se ha reunido, en diferentes momentos, con el poder legislativo y ejecutivo. Antes de cada Campaña electoral se han elaborado y hecho público una serie de propuestas, en base a exigir la construcción de un Sistema educativo público laico. El anterior a éste, a modo de Contrato Electoral, se aprobó con  motivo de las elecciones de noviembre de 2019.  

Durante la discusión parlamentaria de la última reforma educativa (LOMLOE), también se envió al Ministerio de Educación y FP y a los diferentes Grupos parlamentarios un amplio documento, en el mes de abril de 2019, exigiendo en primer lugar la denuncia y derogación de los Acuerdos concordatarios de 1979, de acuerdo a la Proposición no de Ley aprobada en la Comisión de Educación del Congreso el 22 de febrero de 2018, como consecuencia de una iniciativa de esta Campaña unitaria, instando al Gobierno a: 

A) —Garantizar el imprescindible carácter laico que debe revestir la Escuela como institución pública, dejando la religión confesional fuera del sistema educativo oficial, es decir, del currículo y del ámbito  escolar. 

B) —Denunciar y derogar los Acuerdos del Estado español con la Santa Sede, así como los suscritos en el mismo sentido con otras confesiones religiosas, obligando al gobierno a proceder para el cumplimiento de ese mandato. 

Moción que, durante la tramitación de LOMLOE y hasta ahora, no se ha hecho efectiva, ni se ha  reclamado por parte de ningún Grupo parlamentario, de los que —en su día, estando en la oposición— la  aprobaron en dicha Comisión. Tampoco en los Acuerdos de Gobierno de la actual coalición  gubernamental se hizo mención a ello, ni en la tramitación y aprobación de esta última reforma. 

Una vez aprobada la LOMLOE, está en fase de desarrollo, de cara a su aplicación prevista para el inicio  del curso 2022-23. Por ello se están elaborando los diferentes currículos y demás reformas, además de  pasar por las diferentes fases de tramitación administrativa y consultas obligatorias. Cuestión ésta que - también- nos preocupa, en cuanto a los contenidos de la nueva asignatura de Educación  en Valores Cívicos y Éticos, que se impartirá en un curso de primaria y en otro curso de secundaria y en  cuanto a su aplicación en los centros privados concertados de ideario propio (mayoría católicos). También  nos preocupa la aplicación y solución que se va a dar, por parte de las diferentes CCAA y de los  diferentes centros (en su autonomía) de la no alternativa a quienes no soliciten religión. Para ello, vamos a solicitar reuniones con los diferentes responsables políticos 

La actual política educativa de Estado está provocando diversos desajustes, en base a las políticas de  los diferentes territorios, los cuales tienen amplias competencias, aumentadas en esta última reforma. Por  una parte, se siguen desarrollando diferentes procesos de mercantilización y privatización de la  Enseñanza, tanto por vía de precarizar la enseñanza pública, como a través de medidas de apoyo al 

sector privado, en su mayoría bajo control ideológico de la Iglesia católica. Y por otra parte, se siguen  manteniendo en los centros escolares públicos a personas designadas por los obispos, con la misión de,  además de impartir clases de religión, cristianizar a la comunidad educativa y hacer proselitismo  religioso. A todo ello habría que añadir la entrada, cada vez mayor, en los centros públicos, de personas  de religiones minoritarias, también con fines de hacer proselitismo. 

Todo ello conlleva un doble grave perjuicio para el alumnado que, por un lado, es segregado por  motivos ideológicos, nada más y nada menos desde los tres años, es decir desde edades muy  tempranas, vulnerando diversos convenios de la Infancia y, por otro lado, también es segregado por motivos económicos y sociales.  

Una vez aprobada esta última reforma, que no aborda la cuestión de la laicidad del Sistema  Educativo en toda su dimensión, las entidades que más abajo se relacionan, mantenemos nuestra  lucha por: 

A) —Garantizar la plena laicidad de la enseñanza, para ello: 

1-Hay que sacar la religión confesional de la Enseñanza, de forma inmediata.

2-NO financiar -con dinero público- el adoctrinamiento religioso en ningún centro escolar.

3.-Potenciar la Red Pública de Enseñanza, como fundamental para vertebrar el Derecho a  la Educación de todos y todas, evitando —de forma progresiva— la desviación de fondos  públicos hacia intereses privados de todo tipo.  

B) —La derogación de los Acuerdos con el Vaticano, por constituir la base “legal” de los privilegios  que sigue reclamando la Iglesia, especialmente dentro del sistema educativo y, al mismo tiempo,  haberse producido un progresivo rechazo social y político a sus contenidos antidemocráticos. De igual forma deberá procederse a la anulación de Acuerdos con otras confesiones en los que se establece la posibilidad de impartir religión en la escuela.

 

Para lo cual a partir de enero de 2022, programaremos una serie de acciones encaminadas a tratar de conseguir algún día nuestras reivindicaciones, basándonos en principios constitucionales y en los  derechos de la Infancia más elementales, como es preservar la libertad de conciencia y la no segregación por motivos ideológicos y sociales en el ámbito escolar.

Madrid, enero de 2022 

**** 

Entidades que respaldan (expresamente) la Campaña y el Manifiesto de 2022, hasta el 15.1.2022 

STES.i estatal / EUROPA LAICA / CCOO de la Enseñanza estatal / MHUEL / Fundación Ferrer i  Guardia / Sector Enseñanza de FeSP-UGT / CGT Madrid Federación Enseñanza / Asamblea  Marea Verde Madrid / Laikotasuna (Euskadi) / FAPAR – (Fed Asoc Madres y P de Aragón) /  FAPA María Moliner de Albacete / EHIGE (Conf. de Madres y Padres de la Escuela Pública  Vasca) / UAL – Unión de ateos y librepensadores - AMAL (Asociación madrileña de ateos y  librepensadores) / Colectivo Infancia / RED IRES / Frente de Estudiantes / Sindicato de  Estudiantes / MRP (Federación de Madrid) / Movimiento Social por la Escuela Pública  (Asturias) / Plataforma Escuela Pública Aranjuez / Católicas por el Derecho a Decidir /  Redes CRISTIANAS / HEZKUNTZA LAIKOA / Iglesia de base de Madrid - Fundación  Democracia Activa / Partido Socialista Libre Federación / Asociación Lánzate LGTBI de  Canarias / STEILAS (Sindicato de Educación de Euskal Herria) / FADEA Federc Asoc Estud  Aragón / Comunidades Cristianas Populares de Andalucía / Izquierda Republicana / STES CLM / CCOO Enseñanza - Madrid / 

*** 

**Quienes lo deseen, y no lo hayan hecho todavía, a partir de ahora lo pueden hacer al correo: escuelalaicacoordinacion@gmail.com 

O bien, hacer cualquier consulta o sugerencia.