L'obscenitat de les immatriculacions

Les immatriculacions, una enorme obscenitat política —comesa durant gairebé 70 anys— sense expectatives de solució

Per Francisco Delgado
Mestre tipògraf i psicòleg industrial.

Obscenitat política, perquè ha estat la política la gran còmplice d'aquest espoli consentit i incentivat, durant la dictadura, des del 1947 i durant la democràcia (formal), des del 1978. Expoli, botí, robatori… perquè l'Església catòlica oficial s'ha apropiat de més de cent mil béns públics i privats al llarg d'aquests gairebé setanta anys i fins la darrera reforma de la llei Hipotecària del 2015 (feta —curiosament— amb la presidència de Rajoy, del PP)

El que fins ara gairebé mai havia passat, el dilluns dia 24 de gener de 2022 els mitjans informatius i magazins diversos, van omplir espais i continguts amb la reunió (deliberadament orquestrada per Moncloa i el Vaticà), entre Sánchez i Omella (líder dels bisbes ), on aquest va lliurar al president del govern un ridícul llistat de gairebé mil béns (de chichinabo) que, si s'escau, podrien "estudiar tornar" a ajuntaments i a "altres" ... com a conseqüència de "certes irregularitats" en la tramitació, davant dels Registres de la Propietat (darrerament se n'han desdit). Com si el conjunt d'immatriculacions no haguessin constituït un frau enorme en què han estat implicats funcionaris públics, polítics i bisbes, tots ells en “comunió”.

Quan l'Associació (acabada de crear) EUROPA LAICA (fundada el 2001) al costat de la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro cap al 2005/6 destapem públicament aquest monumental escàndol (cal recordar que aleshores governava el PSOE), gairebé ningú donava crèdit. Tan sols alguns periodistes treien algunes breus i tímides columnes o informacions per la ràdio.

Mentrestant, els poders públics (i els partits de tota condició) callaven (inclosos tots els grups parlamentaris), igual que els més potents mitjans de comunicació.

Quan el fet es va anar “engreixant” molts es van “pujar al carro”, fins i tot sense tenir ni idea de la veritable dimensió del problema o moguts per altres interessos mediàtics, professionals i fins i tot polítics partidaris. Però benvinguts van ser! Més tard es van formar organitzant diverses plataformes ciutadanes territorials o estatals com “Recuperando”, amb més voluntat que èxit… Però hi són, per contribuir a pressionar els poders públics i fer una mica de pedagogia.

Va ser la "Mesquita de Còrdova" —curiosament immatriculada en temps de governança municipal PCE (2006) i Junta Andalusia i Moncloa amb governança del PSOE—, la que més "va donar la veu d'alarma mediàtica"... però ni PSOE, ni PCE van fer, en temps i forma, RES per impugnar aquella barbàrie. Vet aquí la història i els seus protagonistes

Des del 1947, fins al 2015, els bisbes convertits en fedataris públics... s'han apropiat de més de cent mil béns rústics i urbans (molts ja irrecuperables per haver-se'n desfet, construït habitatges i/o venut a tercers, fent una enorme “caixa” que ha anat a parar a les arques del Vaticà i de les diferents Diòcesis; ens referim a una enorme i incalculable fortuna.

És cert que va ser el president Aznar (PP), ja en democràcia (el 1998), qui va modificar la llei i el reglament de 1946/47, amb la finalitat que els bisbes diocesans poguessin inscriure a nom de les Diòcesis centres de culte de gran valor patrimonial i històric artístic, com la Mesquita, la Giralda, La Seu.. i centenars i centenars… que, per cert, la legislació franquista no permetia, però davant d'aquesta modificació tampoc ni PSOE, ni l'esquerra en general, ni els nacionalistes van fer res. Mentre el Parlament callava.

Ara hi ha els que “s'esquincen les vestidures” per interessos de tota mena, però la realitat és que en aquesta legislatura tampoc no es farà res. En tot cas fer malbé les coses i confondre encara més la ciutadania amb tímides promeses falses. De fet, al Pacte de Governança PSOE-UP de gener 2020, res no apareixia sobre aquest tema.

En tot cas es farà el ridícul més espantós, com el protagonitzat ahir pel Sr. Sánchez i els seus assessors a Moncloa.

Mentrestant els bisbes i el Vaticà segueixen donant-se un “opípar banquet” amb l'ús del patrimoni artístic (via entrades turístiques) que els proporciona enormes beneficis diaris. Al mateix temps, els poders públics conserven —amb diners públics— aquestes falses propietats de l'Església. Que ni impostos paguen.

Només una "LLEI de retroactivitat" a les Corts podria fer justícia històrica. Juntament amb una substancial modificació de l'actual Llei de Patrimoni Històric Artístic. Però a l'horitzó no s'hi observa voluntat política. Només fer ridícul rere ridícul... per part dels poders públics, encarnats pels partits polítics que són al Parlament i a les diferents governances territorials i locals.

Lladres de vides

Documental

Durada: 54 minuts.
Idioma: Castellà
Documentació, Guió i Direcció: Miguel Hernández.
Càmera, Edició i Postproducció: Luis Plá. 

Al documental s'entrevista diferents persones: 

• Representants d'associacions de víctimes del robatori de nens (València i Alacant).
• Víctimes que busquen els seus familiars. 
• María José Esteso Poves (Periodista i escriptora). 
• Esther López Barceló (Diputada d'EU a la Generalitat a l'anterior legislatura).
• Modesta Salazar (Diputada del PSPV-PSOE a la Generalitat a l'anterior legislatura). 
• Mónica Oltra (quan era diputada a l'oposició a la Generalitat a l'anterior legislatura). 
• Enrique Vila (víctima, advocat i escriptor). 
• Luz C. Souto. Investigadora al Departament de Filologia Espanyola de la Universitat de València. 

Per a la realització del documental els autors no han sol·licitat ni han comptat amb cap tipus de subvenció ni ajut econòmic, excepte l'ajuda facilitada per AVALL per sufragar el cost d'alguns dels desplaçaments necessaris tant per a la gravació com per a la posterior difusió. 

Sinopsi:

El documental arrenca amb imatges de la guerra civil espanyola prenent com a origen del robatori de nens, la neteja ideològica del règim franquista, que amb teories nazis impulsades pel Psiquiatre Vallejo Nájera, es basava en l'existència d'un gen «rojo» que calia extirpar de la descendència dels «rojos y republicanos».

Posteriorment i amb el pas del temps s'acaba convertint en un negoci, però comptant sempre amb la implicació de l'Església i personatges hereus de l'antic règim franquista. Es tenen notícia de nens robats fins a l'any 1981. 

Aquest documental aborda el problema social i polític dels nens robats originat a la Guerra Civil i que es va prolongar durant més de mig segle a l'Estat espanyol, amb una atenció especial a la Comunitat Valenciana. Veurem diverses entrevistes a polítics, especialistes i víctimes, i se n'explica l'origen, el funcionament de les trames, la situació actual i les reivindicacions que segueixen presentant les víctimes. 

A més, hi ha imatges de concentracions i «performances» realitzades per les víctimes. Ladrones de vidas es basa en els testimonis de diverses polítiques (Mónica Oltra, Esther López i Modesta Salazar), especialistes (Enrique Vila, Mª José Esteso i Luz Celestina Souto) i víctimes d'aquesta tragèdia (Mª José Picó, Laura Perales, Victòria Utiel , Francisco Rocafull, Vicente Martínez, Rosario Marcos i Antonio Iniesta). La pel·lícula explica l'origen d'aquest drama, el funcionament de les trames que el duien a terme o les reivindicacions de les víctimes.

Entrevista a Kamchatka

 

Albert Riba

Albert Riba: “Els ateus estem disposats a dubtar de qualsevol cosa però per als creients la inexistència de Déu és una hipòtesi incorrecta”

Ovelles negres

Marc Cabanilles

Versió original en castellà a LEVANTE

Foto: acracia.org

Poc (i gairebé sempre malament), es parla de les anomenades ovelles negres d'un grup, de la família, d'una organització, d'una col·lectivitat.

Dues teories intenten explicar l'origen de l'expressió “ovella negra”.

Una ve de la faula bíblica, on es jutja un pare que perdona el seu fill malgrat ser l'ovella perduda.

L'altra sembla venir d'un relat d'Ítalo Calvino, on explica que en un poble on tots els seus habitants eren lladres, vivien en harmonia i hi havia un equilibri perquè tots robaven tothom. Fins que va arribar una nova persona que es va negar a aquesta vida. A partir d'aquí, van néixer les desigualtats entre rics i pobres, els contractes i els salaris perquè uns robessin per altres. I finalment el nou veí va morir de gana per no voler robar.

Per a una “ovella negra”, la situació normal és seguir les seves pròpies idees però mantenir la ment oberta a les noves, aprendre de les experiències viscudes, fomentar la curiositat per quant l'envolta, trencar amb la inèrcia quotidiana i saber escoltar les aportacions externes. Tot això requerirà de molta mà esquerra (deixarem aquesta expressió per a un altre article), molta reflexió, molta constància, i per descomptat, de molt valor per quan les decisions que prengui, no concordin amb el que la majoria espera. Perquè el més còmode, el menys conflictiu, el que fa que no es noti la presència, el que permet “integrar-se” a la societat sense cap esforç, és seguir les normes “de sempre”, continuar amb les tradicions sense mirar la seva bondat, utilitat o vilania, creure's les "creences"que t'imposen des que neixes només pel fet de ser-les.

En canvi ser "ovella negra", actuar com a "ovella negra", o que et titllin d'“ovella negra”, implica —a més d'un esforç titànic per explorar noves formes de comportament— ser el blanc de les crítiques dels qui mai no van alçar la seva veu, exposar-se al rebuig dels que s'espanten davant del que és diferent, sotmetre's al judici esbiaixat dels que mai intentaran canviar res. Crítiques, rebutjos i judicis, derivats d'un desconeixement del que significa no deixar-se controlar, no deixar-se domesticar, no deixar-se esmicolar, tenir iniciatives pròpies.

Estar programats per creure que allò de sempre és el correcte i el millor, és la garantia que es veuran amb mals ulls qualsevol indici de rebel·lia, qualsevol intent de contestació, l'exploració de nous camins, la posada en pràctica dels somnis. Anar a contracorrent, en diran, quan la realitat és que la contracorrent és reprimir els desitjos, no intentar dur a terme els somnis, frustrar el talent, conformar-se amb la vida que et diuen t'ha tocat viure, no actuar per creure que ja vivim al millor dels mons possibles.

Si ens meravellem i cuidem una flor rara, amb més raó ens hauríem de meravellar i tenir cura de les rareses de les “ovelles negres”, garantia de llibertat, d'esperit crític, d'afany de superació, en definitiva, garantia d'un progrés social i espiritual , avui dia més necessaris que mai davant dels terribles embats, castrants i tòxics, que moltes vegades —i gairebé de forma contínua— rebem des de tots els àmbits (família, amistats, política, educació, mitjans de comunicació, economia, religió,..).

En temps de massificació, de globalització, quan tot ens empeny a actuar, a vestir, a menjar, a gaudir amb uniformitat, temps en què la rebel·lia s'intenta equiparar al delicte, ser “ovella negra” és la millor, molt eficaç i més noble contribució que es pot fer al progrés d'una humanitat, que de tant de caminar en la mateixa direcció, ha perdut el nord, i per tant, també desconeix on és el sud, l'est i l'oest.

Deia Antoine de Saint-Exupery a la seva obra El Petit Príncep que:

“el món sencer s'aparta quan veu passar una persona que sap on va” 

Només cal recordar aquestes paraules per intentar valorar, saber protegir i poder fomentar les diferències, aprofitant les virtuts, la valentia i l'autenticitat de les “ovelles negres” l'existència de les quals sempre es debat entre la traïció i la supervivència.