Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Per Jesús Gómez
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació

En aquest text que us presento, examino la relació entre l'ateisme i les seves implicacions morals i polítiques, especialment a través del pensament del Marquès de Sade. Argumento que l'ateisme històricament s'ha centrat menys en refutar l'existència de Déu i més en analitzar els efectes perjudicials de la religió en la societat, com la submissió moral i les estructures de poder jeràrquiques. Tot i que Sade creia que l'eliminació de la religió catòlica portaria a una societat republicana, refuto aquesta tesi demostrant que, en la societat actual, la influència catòlica persisteix tot i el declivi de la fe, i que l'ateisme no garanteix el republicanisme, ja que moltes persones atees prioritzen la comoditat sobre la coherència moral o política. Finalment, arribo a la conclusió que la lluita contra la religiositat segueix sent necessària per denunciar els abusos de poder i les discriminacions que totes les religions poden perpetrar.

Les implicacions socials i polítiques de l'ateisme i la religió avui dia són complexes i no sempre s'alineen amb les expectatives històriques, com les del Marquès de Sade.

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Comentaris resumits sobre el contingut: 

Implicacions socials i polítiques de la religió:

• Visions de Sade sobre la religió i el poder:

  • Sade argumentava que la religió és fonamental en la formació dels ciutadans, substituint l'educació científica per "superxeries" amb l'objectiu de sotmetre l'individu a un poder polític tirànic.
  • La cosmologia cristiana, amb el seu univers jerarquitzat dominat per una figura solitària, normalitza un ordre social i polític similar, fent que la monarquia absoluta o altres tiranies semblin l'única forma de poder que harmonitza amb l'ordre universal.
  • La moral cristiana promou la submissió a la voluntat divina i els seus representants, reprimint els instints carnals (desig sexual, gust per la violència) per evitar el gaudi de la vida terrenal i centrar les aspiracions en una "vana espiritualitat".
  • Això porta la població a suportar les vexacions dels poderosos, ja que les revoltes no només estan prohibides legalment sinó que són moralment reprovables.
  • Les autoritats, tant polítiques com religioses, sovint violen aquestes normes, gaudint dels plaers prohibits a la població, afegint "perversió a la implantació d’una moral repressora".

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • La tesi de Sade (i de la Il·lustració) que el final de l'educació religiosa catòlica portaria al final de la fe i la desaparició del poder polític de l'Església s'ha demostrat refutada.
  • La societat actual, especialment a Europa, no té una religió exclusiva; hi ha múltiples religions (judaisme, islam, budisme, hinduisme, etc.) i, dins del cristianisme, moltes divisions (catolicisme, ortodox, evangèlics, testimonis de Jehovà, mormons, etc.).
  • Aquesta fragmentació religiosa implica una multiplicitat de sistemes morals diferents, fent ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Per exemple, el catolicisme integrista s'associa a posicions conservadores a Europa, mentre que en alguns països llatinoamericans es va identificar amb l'oposició a l'imperialisme capitalista.
  • Tot i que el catolicisme està en regressió com a sistema de valors (degut a l'evolució del model familiar cap a l'acceptació del divorci, el matrimoni homosexual, la planificació familiar, i la poca importància de l'educació religiosa formal), el seu poder continua sent real i indubtable, i "nociu per a la societat en el seu conjunt".
  • Aquest poder catòlic és principalment polític i econòmic, i ja no depèn de les veritables creences de la població ni de l'educació social, familiar o institucional. L'Església ja no necessita fidels, sinó que es manté pels impostos que l'estat li deriva.
  • Qualsevol religió, en la mesura que obtingui més poder, l'exercirà de forma negativa, ja que "implica la negació de la importància d'aquesta vida en favor d'una espiritualitat difícil de copsar", la qual cosa "és una porta oberta a l'alienació de l'ésser humà".
  • L'exercici del poder religiós continua sent perjudicial per a la societat. S'han de denunciar els abusos de poder: l'Església catòlica "continua emparant la pederàstia", l'Islam "dona cobertura a la discriminació de la dona", l'evangelisme "promou un neoliberalisme que sovint és criminal" i el budisme "fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Implicacions socials i polítiques de l'ateisme:

• Visions de Sade sobre l'ateisme i el republicanisme:

  • Sade pressuposava que la proliferació de l'ateisme comportaria un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania. Aquesta tesi il·lustrada assumia que el coneixement de la veritat deslliuraria la gent de la superstició, fent-los lluitar per la seva llibertat.

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • No es pot constatar una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l'ateisme i la solidificació dels valors republicans. Malgrat que el catolicisme està en regressió a la societat actual, l'estat continua sent monàrquic i l'arribada de la República sembla improbable.
  • Això es deu al fet que les conviccions humanes no es construeixen només com un sistema racional, sinó que també estan influenciades per les emocions. Moltes persones accepten conviccions perquè "els fan sentir bé", no necessàriament per raonament, i això no implica que actuïn en conseqüència si implica incomoditat.
  • L'ateisme pot ser atractiu perquè "sembla que ens deslliura d'obligacions morals" i permet sentir-se "transgressors" o desvinculats de la part més retrògrada de la societat.
  • No obstant això, ser ateu implica la responsabilitat de les pròpies decisions, ja que no hi ha una divinitat que dicti què fer, la qual cosa és "incòmode o, fins i tot, angoixant" des d'un punt de vista moral, segons autors com Diderot o Sartre.
  • Moltes persones es defineixen com a atees fins que l'ateisme "deixa de ser còmode". Així, molts ateus estan disposats a casar-se per l'Església, batejar els seus fills o matricular-los en escoles religioses si això els convé, sense un examen rigorós del seu sistema de valors.
  • La manca de repressió estatal envers l'ateisme ha reduït la pressió social, però també ha fet que l'ateisme hagi perdut part del seu atractiu anterior; l'ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un "friki".
  • Això explica la "poca incidència de l'ateisme en la formació de valors republicans" i la percepció que l'ateisme és només "un matís més en el conjunt d'opinions de qualsevol persona".

Conclusió general:

• Tot i que el Marquès de Sade era massa optimista en les seves prediccions, la regressió del catolicisme i l'actitud poc militant dels ateus no han consolidat una societat republicana.
• No obstant això, la lluita contra la religiositat segueix sent necessària i important, ja que el poder de l'Església catòlica i d'altres religions continua sent perjudicial per a la societat.
• La tasca de la lluita atea és "dura i complexa" i ha de ser crítica, però sense caure en -fòbies (com la islamofòbia), evitant el feixisme com a company de viatge.
• L'ateisme militant implica una posició incòmoda, sent crític i denunciant els problemes (abús de poder, discriminació, neoliberalisme, quietisme), ja que no fer-ho "esdevé còmplice".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

La inutilitat de les pregàries

Ben mirat, el món religiós és un espectacle curiós: una mena de funció teatral que es repeteix diàriament amb variacions locals. Des de la perspectiva d'un observador com jo, que sento la forma més activa del sentit del ridícul davant la metafísica, les oracions —aquestes cantarelles que els fidels adrecen a les seves divinitats— em resulten un fenomen d'una inutilitat gairebé còsmica.

Per començar, caldria preguntar-se si algú ha rebut mai una resposta tangible a les seves pregàries. No parlo de miracles, que ja sabem que són més escassos que els polítics honestos, sinó d'una simple trucada telefònica del més enllà. Jo, personalment, no conec ningú a qui Déu li hagi solucionat la declaració de la renda. I, francament, si Déu té la capacitat d'intervenir en els nostres assumptes, per què no comença per arreglar les guerres i la fam en comptes de preocupar-se per si anem o no a missa?

La inutilitat de les oracions es fa encara més evident quan observem la diversitat de religions que hi ha al món. Cada cultura té la seva pròpia manera de comunicar-se amb el més enllà, com si Déu fos un operador telefònic que només entén determinats dialectes. Els catòlics reciten el parenostre, els musulmans invoquen Al·là, els budistes fan sonar campanes i els protestants canten himnes. I tots, naturalment, estan convençuts que la seva és la via correcta.

Aquesta multiplicitat de ritus em recorda a un passatge d'un llibre que vaig llegir fa temps, on es deia que «religió que raona, religió morta». I és que, al cap i a la fi, les oracions són una forma de raonament, una temptativa d'influir en la voluntat divina a través de la paraula. Però, si Déu és omniscient i sap el que necessitem abans que nosaltres mateixos, per què hem de molestar-lo amb les nostres peticions? No seria més senzill confiar en el seu judici i acceptar el que ens depari el destí?

Però no ens posem massa transcendents. Al cap i a la fi, les oracions també tenen un component social innegable. Reunir-se en comunitat per a cantar, resar o escoltar sermons és una forma de reforçar els vincles socials i de compartir una identitat comuna. En un país com el nostre, on la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates, la religió ofereix una vàlvula d'escapament, una manera de trencar amb la rutina i de sentir-se part d'alguna cosa més gran.

A més, no podem negar que les oracions tenen un cert valor terapèutic. En moments de dificultat, recitar una oració pot proporcionar consol i esperança, una sensació de pau interior que ens ajuda a superar els obstacles. És com un placebo, una medicina que no cura la malaltia, però que alleuja els símptomes. Això sí, sempre que no ens passem amb la dosi, perquè el fanatisme religiós és una malaltia encara pitjor que la depressió.

I què dir dels beneficis econòmics de la religió? Esglésies, mesquites, temples, monestirs... Tots aquests edificis requereixen un manteniment constant, una inversió que genera llocs de treball i dinamitza l'economia local. A més, la venda d'objectes religiosos — estampes, rosaris, relíquies— és un negoci florent que dóna feina a milers de persones. No podem oblidar que Balmes, el filòsof més important del país, sabia aliar perfectament els seus estudis amb una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada.

Però, més enllà d'aquests aspectes pràctics, em continua fascinant la capacitat de l'ésser humà per a creure en coses inversemblants. Les religions són un compendi d'històries fantàstiques, de personatges inversemblants i de normes absurdes que, miraculosament, han aconseguit sobreviure al pas dels segles. I no només això, sinó que han estat capaces de modelar cultures, de condicionar comportaments i de justificar les majors barbaritats.

Potser el secret de l'èxit de les religions rau en la seva capacitat per a donar resposta a les preguntes fonamentals de l'existència. D'on venim? On anem? Quin és el sentit de la vida? Són preguntes que tots ens fem en algun moment, i les religions ofereixen respostes senzilles, clares i reconfortants, encara que no tinguin cap base científica.

En fi, podria continuar divagant sobre la inutilitat de les oracions durant pàgines i pàgines, però em temo que em convertiria en un d'aquells filòsofs que escriuen frases tan llargues que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament.

Per acabar, deixeu-me que us confessi una cosa: tot i el meu escepticisme envers les religions, de vegades em sorprenc resant. No ho faig per convicció, sinó per costum, per inèrcia, com un acte reflex que em transporta a la meva infància. I, en aquests moments, sento una pau, una tranquil·litat que no trobo enlloc més. Potser, al cap i a la fi, la inutilitat de les oracions és només aparent, i amaguen un secret que només els creients poden comprendre. O potser no. Qui sap?

Josep Arrugat

L'Estat laic a Espanya: Una missió impossible

Francisco Delgado
Analista polític
Ex-president de CEAPA i d'Europa Laica

Fa més de dos anys, el març de 2023, vaig publicar en aquest mateix blog, un article amb el títol:
Laïcisme: A mi ja no em prenen més el pèl.

Començava així: És una evidència tossuda que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent…. Però a mi ja no em “prendran més el pel”.

Mentre ens endinsem en el més que calorós estiu del 2025 (fruit del canvi climàtic i d'altres fenòmens atmosfèrics), la política està cada vegada més revoltada, polaritzada i vergonyosa, les cambres legislatives, en uns dies, es disposen a agafar les vacances estiuenques, el govern intenta "prendre aire" i "fer un triple salt mortal", com a conseqüència de les seves dificultats internes, després dels escàndols sorgits en el si del partit majoritari... I, mentrestant, la confessionalitat (sobretot catòlica) de les institucions de l'Estat espanyol segueix en el seu zenit més alt i caspós. Res ha variat, en tot cas ha empitjorat en aquests dos últims anys.

En resum, l'Estat laic, amb el poder executiu actual (suposadament) de centre esquerra i un poder legislatiu (en part, vençut a la dreta tradicional i nacionalista), és un impossible, una entelèquia. La religió confessional (amb els seus catequistes, imams i pastors) continua oferint-se en l'horari lectiu entre 1 i 2 hores a la setmana (segons la comunitat autònoma) a l'alumnat de 3 anys fins al batxillerat i l'FP. Encara que varia una mica per territoris, l'alumnat que no sol·licita religió és —aproximadament— la meitat... en la mitjana de tots els cursos i, excepte una minoria de centres que programen alternatives atractives i pedagògiques, en la majoria dels casos aquest alumnat roman en una mena de "llimbs" vergonyosos sense res a fer durant l'espai en què s'imparteix religió, cosa que com a resultat matemàtic ens dóna que, des de la infantil fins al batxillerat, es perd —per culpa de la religió— gairebé un curs complet lectiu. Una veritable vergonya.

I d'altra banda, el finançament públic de centres d'ensenyament dogmàtic catòlic creix alarmantment, any rere any, gràcies a les últimes reformes "progres" de la LOMLOE del 2020 (PSOE-UP) i de l'FP del 2022 i, també, de les governances conservadores en moltes CCAA. Fet que era previsible. La casella per al finançament de l'església catòlica segueix allà a l'imprès de la Renda. La reforma del codi penal perquè no siguin contemplats delictes de blasfèmia, segueix "al calaix". De la vergonya de les immatriculacions no s'ha "tocat ni una coma". L'assistència a saraus catòlics per part de representants públics en funció de la seva responsabilitat política, fins i tot ha augmentat. Les capellanies catòliques en presons, hospitals i exèrcit segueixen allà. Les televisions públiques mantenen els espais religiosos. La fundació pública Pluralisme i Convivència, creada pel president Zapatero del PSOE, segueix dempeus, ben viva i remenant la cua. I així podríem seguir amb una flaire política nacional-catòlica que espanta, ja passat un quart del segle XXI.

La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional. És la "pseudo esquerra" política la que, en termes de laïcitat, enganya, menteix. No volen sentir ni parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan en els programes "col·loquen" unes línies sobre laïcitat (només) com a "reclam electoralista", una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. I ara ja en una legislatura en la seva recta final, per diversitat de circumstàncies, res queda per fer. 

A l'Espanya actual, la "torxa laïcista per un Estat laic" es manté encesa només des del teixit social organitzat: El Movimiento hacia un Estado Laico d'Aragó, Asturias y Andalucia Laicas, que formen part, juntament amb altres grups territorials, de la Asociación estatal EUROPA LAICA (que pertany a la Asociación Internacional del Llibrepensamiento - AILP), la Plataforma de defensa del patrimonio navarro, les plataformes unitàries: "Por una escuela pública y laica. Religión fuera de la escuela" y "Recuperando" (les immatriculacions), juntament amb diverses associacions d'ateus, xarxes cristianes de base, fundacions diverses i lògies maçòniques... que, gràcies a campanyes i amb molt escassos mitjans, aconsegueixen una certa conscienciació social... però, en la pràctica, nul·la influència política, enfront del poder econòmic de les corporacions religioses que l'Estat —de tot color polític— "engreixa" econòmicament, patrimonialment i recolza institucionalment, cedint-los —a més— la gestió de serveis públics essencials, com l'educació i la "indústria de la caritat" (serveis socials), a més —per exemple— de l'exempció d'impostos, o la cessió de sòl públic per construir temples i altres espais religiosos… etc. etc..

Doncs, amb aquesta conscienciació social que s'ha aconseguit per part de les associacions abans esmentades, s'ha avançat en la secularització de la societat enfront de la confessionalitat institucional (en part, multiconfessionalitat). Les dades són més que eloqüents: Segons diverses enquestes, entre elles la (oficial) del CIS, s'assenyala que una mica més de la meitat de la ciutadania (i la de tall d'edat més gran) es declaren catòlics tradicionalment culturals, d'aquests, només el 19% practiquen els rituals catòlics de forma habitual; només un 3,5% de la població es declaren formar part d'altres religions no catòliques. Els ateus, agnòstics i indiferents superen —ja— gairebé el 40% de la població, sobretot la més jove. Els matrimonis exclusivament civils, ja superen el 80%. En la declaració de l'IRPF, assenyalen la casella de donació a l'església catòlica només el 33% dels contribuents; com s'ha assenyalat anteriorment, menys de la meitat de la mitjana de l'alumnat sol·licita religió (en algunes CCAA no passa del 30%) i els comiats funeraris civils creixen any rere any.

Doncs, malgrat tot això, la classe política actual, de tot color i condició, mantén la confessionalitat institucional de l'Estat. En resum, avançar, avui, cap a un Estat laic és missió impossible.

Empreses de religió

Comentem aquesta interessant intervenció d'en kiko p.r, de "Somos terrenales", que coincideix amb el que des d'Ateus de Catalunya venim denunciant des de fa molts anys.

Kiko analitza com les religions operen com a entitats empresarials altament exitoses, malgrat predicar la humilitat. Subratlla que, mentre els fidels fan donacions, les cúpules religioses acumulen vastos patrimonis, que inclouen immobles, inversions i empreses, rivalitzant amb grans corporacions. Exemples concrets com el Vaticà, l'evangelisme, els mormons i els Testimonis de Jehovà il·lustren aquest model financer, destacant la generació constant d'ingressos a través de contribucions voluntàries i el delme. Qüestiona la manca de transparència financera i el fet que els creients no rebin cap retorn tangible per les seves aportacions econòmiques, a diferència dels accionistes en el món empresarial. Finalment, critica el model vertical on els diners flueixen només cap amunt, defensant la separació de l'espiritualitat de les estructures econòmiques ocultes i la necessitat de major transparència.

Comentari:

Les religions han perfeccionat l'art del negoci sense anomenar-se empreses. Prediquen humilitat mentre gestionen patrimonis multimilionaris i parlen de sacrifici, tot i que els seus jerarques gaudeixen de mansions, inversions i fortunes que rivalitzen amb qualsevol corporació internacional. El model de negoci que utilitzen es basa en una sèrie de característiques clau:

• Donacions voluntàries (i sovint subvencions estatals) com a font d'ingressos constants: A diferència de les empreses que tenen accionistes, les religions tenen donants. Les donacions voluntàries dels fidels es transformen en un flux d'ingressos constant. El sistema de delmes, com el dels mormons, garanteix un flux de diners continu.
• Gestió de patrimonis i inversions sense obligacions de retorn tangible: Els fidels lliuren els seus diners sense esperar res a canvi, excepte "promeses celestials". El negoci de la fe funciona amb un model vertical on els diners flueixen dels creients cap a les cúpules de poder, però mai tornen als donants en forma de beneficis tangibles o accions.
• Diversificació d'actius i empreses:
  • L'Imperi Vaticà, per exemple, genera ingressos anuals de més de 52 milions de dòlars, administra més de 5.000 immobles i posseeix un patrimoni net incalculable, a més de ser un dels propietaris de terres més grans del planeta amb fins a 81 milions d'hectàrees. Això no inclou les finances descentralitzades de les diòcesis al món.
  • Els mormons gestionen un imperi financer amb béns arrels, empreses tecnològiques i universitats que generen ingressos astronòmics.
  • L'Evangelisme i les megalesglésies han adaptat les seves estratègies al mercat actual, convertint la fe en un espectacle amb pastors milionaris, auditoris amb tecnologia d'última generació i marxandatge religiós.
  • Els Testimonis de Jehovà utilitzen un mètode d'expansió que s'assembla a un manual de màrqueting, amb predicació porta a porta, publicacions estratègiques i contribucions econòmiques que asseguren el seu creixement global.

La crítica —des de la nostra perspectiva— és que l'espiritualitat no hauria de dependre del finançament ni d'estructures econòmiques disfressades de devoció. Qüestionem el fet que, si les institucions religioses tinguessin propòsits realment altruistes, no transparentin les seves finances i redistribueixin les seves riqueses.