Per Francisco Delgado
Mestre tipògraf i psicòleg industrial.
Obscenitat política, perquè ha estat la política la gran còmplice d'aquest espoli consentit i incentivat, durant la dictadura, des del 1947 i durant la democràcia (formal), des del 1978. Expoli, botí, robatori… perquè l'Església catòlica oficial s'ha apropiat de més de cent mil béns públics i privats al llarg d'aquests gairebé setanta anys i fins la darrera reforma de la llei Hipotecària del 2015 (feta —curiosament— amb la presidència de Rajoy, del PP)
El que fins ara gairebé mai havia passat, el dilluns dia 24 de gener de 2022 els mitjans informatius i magazins diversos, van omplir espais i continguts amb la reunió (deliberadament orquestrada per Moncloa i el Vaticà), entre Sánchez i Omella (líder dels bisbes ), on aquest va lliurar al president del govern un ridícul llistat de gairebé mil béns (de chichinabo) que, si s'escau, podrien "estudiar tornar" a ajuntaments i a "altres" ... com a conseqüència de "certes irregularitats" en la tramitació, davant dels Registres de la Propietat (darrerament se n'han desdit). Com si el conjunt d'immatriculacions no haguessin constituït un frau enorme en què han estat implicats funcionaris públics, polítics i bisbes, tots ells en “comunió”.
Quan l'Associació (acabada de crear) EUROPA LAICA (fundada el 2001) al costat de la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro cap al 2005/6 destapem públicament aquest monumental escàndol (cal recordar que aleshores governava el PSOE), gairebé ningú donava crèdit. Tan sols alguns periodistes treien algunes breus i tímides columnes o informacions per la ràdio.
Mentrestant, els poders públics (i els partits de tota condició) callaven (inclosos tots els grups parlamentaris), igual que els més potents mitjans de comunicació.
Quan el fet es va anar “engreixant” molts es van “pujar al carro”, fins i tot sense tenir ni idea de la veritable dimensió del problema o moguts per altres interessos mediàtics, professionals i fins i tot polítics partidaris. Però benvinguts van ser! Més tard es van formar organitzant diverses plataformes ciutadanes territorials o estatals com “Recuperando”, amb més voluntat que èxit… Però hi són, per contribuir a pressionar els poders públics i fer una mica de pedagogia.
Va ser la "Mesquita de Còrdova" —curiosament immatriculada en temps de governança municipal PCE (2006) i Junta Andalusia i Moncloa amb governança del PSOE—, la que més "va donar la veu d'alarma mediàtica"... però ni PSOE, ni PCE van fer, en temps i forma, RES per impugnar aquella barbàrie. Vet aquí la història i els seus protagonistes
Des del 1947, fins al 2015, els bisbes convertits en fedataris públics... s'han apropiat de més de cent mil béns rústics i urbans (molts ja irrecuperables per haver-se'n desfet, construït habitatges i/o venut a tercers, fent una enorme “caixa” que ha anat a parar a les arques del Vaticà i de les diferents Diòcesis; ens referim a una enorme i incalculable fortuna.
És cert que va ser el president Aznar (PP), ja en democràcia (el 1998), qui va modificar la llei i el reglament de 1946/47, amb la finalitat que els bisbes diocesans poguessin inscriure a nom de les Diòcesis centres de culte de gran valor patrimonial i històric artístic, com la Mesquita, la Giralda, La Seu.. i centenars i centenars… que, per cert, la legislació franquista no permetia, però davant d'aquesta modificació tampoc ni PSOE, ni l'esquerra en general, ni els nacionalistes van fer res. Mentre el Parlament callava.
Ara hi ha els que “s'esquincen les vestidures” per interessos de tota mena, però la realitat és que en aquesta legislatura tampoc no es farà res. En tot cas fer malbé les coses i confondre encara més la ciutadania amb tímides promeses falses. De fet, al Pacte de Governança PSOE-UP de gener 2020, res no apareixia sobre aquest tema.
En tot cas es farà el ridícul més espantós, com el protagonitzat ahir pel Sr. Sánchez i els seus assessors a Moncloa.
Mentrestant els bisbes i el Vaticà segueixen donant-se un “opípar banquet” amb l'ús del patrimoni artístic (via entrades turístiques) que els proporciona enormes beneficis diaris. Al mateix temps, els poders públics conserven —amb diners públics— aquestes falses propietats de l'Església. Que ni impostos paguen.
Només una "LLEI de retroactivitat" a les Corts podria fer justícia històrica. Juntament amb una substancial modificació de l'actual Llei de Patrimoni Històric Artístic. Però a l'horitzó no s'hi observa voluntat política. Només fer ridícul rere ridícul... per part dels poders públics, encarnats pels partits polítics que són al Parlament i a les diferents governances territorials i locals.
Durada: 54 minuts.
Idioma: Castellà
Documentació, Guió i Direcció: Miguel Hernández.
Càmera, Edició i Postproducció: Luis Plá.
Al documental s'entrevista diferents persones:
Per a la realització del documental els autors no han sol·licitat ni han comptat amb cap tipus de subvenció ni ajut econòmic, excepte l'ajuda facilitada per AVALL per sufragar el cost d'alguns dels desplaçaments necessaris tant per a la gravació com per a la posterior difusió.
El documental arrenca amb imatges de la guerra civil espanyola prenent com a origen del robatori de nens, la neteja ideològica del règim franquista, que amb teories nazis impulsades pel Psiquiatre Vallejo Nájera, es basava en l'existència d'un gen «rojo» que calia extirpar de la descendència dels «rojos y republicanos».
Posteriorment i amb el pas del temps s'acaba convertint en un negoci, però comptant sempre amb la implicació de l'Església i personatges hereus de l'antic règim franquista. Es tenen notícia de nens robats fins a l'any 1981.
Aquest documental aborda el problema social i polític dels nens robats originat a la Guerra Civil i que es va prolongar durant més de mig segle a l'Estat espanyol, amb una atenció especial a la Comunitat Valenciana. Veurem diverses entrevistes a polítics, especialistes i víctimes, i se n'explica l'origen, el funcionament de les trames, la situació actual i les reivindicacions que segueixen presentant les víctimes.
A més, hi ha imatges de concentracions i «performances» realitzades per les víctimes. Ladrones de vidas es basa en els testimonis de diverses polítiques (Mónica Oltra, Esther López i Modesta Salazar), especialistes (Enrique Vila, Mª José Esteso i Luz Celestina Souto) i víctimes d'aquesta tragèdia (Mª José Picó, Laura Perales, Victòria Utiel , Francisco Rocafull, Vicente Martínez, Rosario Marcos i Antonio Iniesta). La pel·lícula explica l'origen d'aquest drama, el funcionament de les trames que el duien a terme o les reivindicacions de les víctimes.
