Lladres de vides

Documental

Durada: 54 minuts.
Idioma: Castellà
Documentació, Guió i Direcció: Miguel Hernández.
Càmera, Edició i Postproducció: Luis Plá. 

Al documental s'entrevista diferents persones: 

• Representants d'associacions de víctimes del robatori de nens (València i Alacant).
• Víctimes que busquen els seus familiars. 
• María José Esteso Poves (Periodista i escriptora). 
• Esther López Barceló (Diputada d'EU a la Generalitat a l'anterior legislatura).
• Modesta Salazar (Diputada del PSPV-PSOE a la Generalitat a l'anterior legislatura). 
• Mónica Oltra (quan era diputada a l'oposició a la Generalitat a l'anterior legislatura). 
• Enrique Vila (víctima, advocat i escriptor). 
• Luz C. Souto. Investigadora al Departament de Filologia Espanyola de la Universitat de València. 

Per a la realització del documental els autors no han sol·licitat ni han comptat amb cap tipus de subvenció ni ajut econòmic, excepte l'ajuda facilitada per AVALL per sufragar el cost d'alguns dels desplaçaments necessaris tant per a la gravació com per a la posterior difusió. 

Sinopsi:

El documental arrenca amb imatges de la guerra civil espanyola prenent com a origen del robatori de nens, la neteja ideològica del règim franquista, que amb teories nazis impulsades pel Psiquiatre Vallejo Nájera, es basava en l'existència d'un gen «rojo» que calia extirpar de la descendència dels «rojos y republicanos».

Posteriorment i amb el pas del temps s'acaba convertint en un negoci, però comptant sempre amb la implicació de l'Església i personatges hereus de l'antic règim franquista. Es tenen notícia de nens robats fins a l'any 1981. 

Aquest documental aborda el problema social i polític dels nens robats originat a la Guerra Civil i que es va prolongar durant més de mig segle a l'Estat espanyol, amb una atenció especial a la Comunitat Valenciana. Veurem diverses entrevistes a polítics, especialistes i víctimes, i se n'explica l'origen, el funcionament de les trames, la situació actual i les reivindicacions que segueixen presentant les víctimes. 

A més, hi ha imatges de concentracions i «performances» realitzades per les víctimes. Ladrones de vidas es basa en els testimonis de diverses polítiques (Mónica Oltra, Esther López i Modesta Salazar), especialistes (Enrique Vila, Mª José Esteso i Luz Celestina Souto) i víctimes d'aquesta tragèdia (Mª José Picó, Laura Perales, Victòria Utiel , Francisco Rocafull, Vicente Martínez, Rosario Marcos i Antonio Iniesta). La pel·lícula explica l'origen d'aquest drama, el funcionament de les trames que el duien a terme o les reivindicacions de les víctimes.

Entrevista a Kamchatka

 

Albert Riba

Albert Riba: “Els ateus estem disposats a dubtar de qualsevol cosa però per als creients la inexistència de Déu és una hipòtesi incorrecta”

Ovelles negres

Marc Cabanilles

Versió original en castellà a LEVANTE

Foto: acracia.org

Poc (i gairebé sempre malament), es parla de les anomenades ovelles negres d'un grup, de la família, d'una organització, d'una col·lectivitat.

Dues teories intenten explicar l'origen de l'expressió “ovella negra”.

Una ve de la faula bíblica, on es jutja un pare que perdona el seu fill malgrat ser l'ovella perduda.

L'altra sembla venir d'un relat d'Ítalo Calvino, on explica que en un poble on tots els seus habitants eren lladres, vivien en harmonia i hi havia un equilibri perquè tots robaven tothom. Fins que va arribar una nova persona que es va negar a aquesta vida. A partir d'aquí, van néixer les desigualtats entre rics i pobres, els contractes i els salaris perquè uns robessin per altres. I finalment el nou veí va morir de gana per no voler robar.

Per a una “ovella negra”, la situació normal és seguir les seves pròpies idees però mantenir la ment oberta a les noves, aprendre de les experiències viscudes, fomentar la curiositat per quant l'envolta, trencar amb la inèrcia quotidiana i saber escoltar les aportacions externes. Tot això requerirà de molta mà esquerra (deixarem aquesta expressió per a un altre article), molta reflexió, molta constància, i per descomptat, de molt valor per quan les decisions que prengui, no concordin amb el que la majoria espera. Perquè el més còmode, el menys conflictiu, el que fa que no es noti la presència, el que permet “integrar-se” a la societat sense cap esforç, és seguir les normes “de sempre”, continuar amb les tradicions sense mirar la seva bondat, utilitat o vilania, creure's les "creences"que t'imposen des que neixes només pel fet de ser-les.

En canvi ser "ovella negra", actuar com a "ovella negra", o que et titllin d'“ovella negra”, implica —a més d'un esforç titànic per explorar noves formes de comportament— ser el blanc de les crítiques dels qui mai no van alçar la seva veu, exposar-se al rebuig dels que s'espanten davant del que és diferent, sotmetre's al judici esbiaixat dels que mai intentaran canviar res. Crítiques, rebutjos i judicis, derivats d'un desconeixement del que significa no deixar-se controlar, no deixar-se domesticar, no deixar-se esmicolar, tenir iniciatives pròpies.

Estar programats per creure que allò de sempre és el correcte i el millor, és la garantia que es veuran amb mals ulls qualsevol indici de rebel·lia, qualsevol intent de contestació, l'exploració de nous camins, la posada en pràctica dels somnis. Anar a contracorrent, en diran, quan la realitat és que la contracorrent és reprimir els desitjos, no intentar dur a terme els somnis, frustrar el talent, conformar-se amb la vida que et diuen t'ha tocat viure, no actuar per creure que ja vivim al millor dels mons possibles.

Si ens meravellem i cuidem una flor rara, amb més raó ens hauríem de meravellar i tenir cura de les rareses de les “ovelles negres”, garantia de llibertat, d'esperit crític, d'afany de superació, en definitiva, garantia d'un progrés social i espiritual , avui dia més necessaris que mai davant dels terribles embats, castrants i tòxics, que moltes vegades —i gairebé de forma contínua— rebem des de tots els àmbits (família, amistats, política, educació, mitjans de comunicació, economia, religió,..).

En temps de massificació, de globalització, quan tot ens empeny a actuar, a vestir, a menjar, a gaudir amb uniformitat, temps en què la rebel·lia s'intenta equiparar al delicte, ser “ovella negra” és la millor, molt eficaç i més noble contribució que es pot fer al progrés d'una humanitat, que de tant de caminar en la mateixa direcció, ha perdut el nord, i per tant, també desconeix on és el sud, l'est i l'oest.

Deia Antoine de Saint-Exupery a la seva obra El Petit Príncep que:

“el món sencer s'aparta quan veu passar una persona que sap on va” 

Només cal recordar aquestes paraules per intentar valorar, saber protegir i poder fomentar les diferències, aprofitant les virtuts, la valentia i l'autenticitat de les “ovelles negres” l'existència de les quals sempre es debat entre la traïció i la supervivència.

 

Religió a l'escola

Segons dades facilitades recentment per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), a l'estat Espanyol i durant el període 2020-2021 cursen l'assignatura de Religió més de 3,2 milions d'alumnes, el que suposa un descens de gairebé 83.000 alumnes (un 3%) respecte a la xifra del curs passat,

Cal assenyalar que —segons la mateixa CEE— l'assignatura de Religió ja havia perdut a Espanya més de 250.000 alumnes en els dos cursos anteriors en els nivells d'Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat.

Bona notícia: l'enganyifa de la religió sembla que perd pistonada.

Encara així, aquests 3,2 milions d'alumnes fan religió perquè «l'ensenyament religiós escolar forma part del dret dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions religioses, dret que és atès subsidiàriament per l'Escola i l'Estat, segons preveu la Constitución Española», enfront dels prop de dos milions d'alumnes que no estudien religió.

Espanya continua sent, per tant, un país educativament confessional, pagat per l'Estat. 

Dolent per a la ciència i dolent per a la llibertat de pensament si en l'educació encara perdura la fe, el pecat, la confessió i el sobrenatural.

Mala notícia: dolent per al país.

I és tan ridícula la situació, que ara ens trobem que el sistema educatiu no sap què fer amb els més de dos milions d'alumnes que no els interessa la religió.

Els capellans sí saben què fer amb els seus: fe, obediència, misteri, creacionisme i submissió als representants de Déu en la Terra.

Però el Govern socialista deambula pels llimbs amb els alumnes que prefereixen la ciència a l'esoterisme.

És el món a l'inrevés.

Com dic, dolent per al país, que necessita urgentment aixecar-se de damunt la xacra confessional en l'educació.

De manera que, com es diu en un article d'El País:

«Des del curs que ve, els qui no la triïn [la religió] no cursaran una altra assignatura, com fins ara. Els centres els hauran d'oferir una “atenció educativa”, però aquesta no podrà consistir en el fet que aprenguin nous continguts, ni tan sols a repassar amb un docent els ja rebuts en classes de reforç, segons els estranys límits que emboliquen l'ensenyament religiós en els centres educatius, construïts sobre un acord internacional (subscrit el 1979 per Espanya i la Santa Seu) [...]»

Però a on nassos mira aquest Govern de «les esquerres»?

Al Papà, suposo.