L'Estat laic a Espanya: Una missió impossible

Francisco Delgado
Analista polític
Ex-president de CEAPA i d'Europa Laica

Fa més de dos anys, el març de 2023, vaig publicar en aquest mateix blog, un article amb el títol:
Laïcisme: A mi ja no em prenen més el pèl.

Començava així: És una evidència tossuda que poder polític i religió formen “part d'un mateix tot”, governi qui governi. Això ho he après després de dècades d'una àmplia experiència política i societària, baixant al fang i remant, moltes vegades, contra corrent…. Però a mi ja no em “prendran més el pel”.

Mentre ens endinsem en el més que calorós estiu del 2025 (fruit del canvi climàtic i d'altres fenòmens atmosfèrics), la política està cada vegada més revoltada, polaritzada i vergonyosa, les cambres legislatives, en uns dies, es disposen a agafar les vacances estiuenques, el govern intenta "prendre aire" i "fer un triple salt mortal", com a conseqüència de les seves dificultats internes, després dels escàndols sorgits en el si del partit majoritari... I, mentrestant, la confessionalitat (sobretot catòlica) de les institucions de l'Estat espanyol segueix en el seu zenit més alt i caspós. Res ha variat, en tot cas ha empitjorat en aquests dos últims anys.

En resum, l'Estat laic, amb el poder executiu actual (suposadament) de centre esquerra i un poder legislatiu (en part, vençut a la dreta tradicional i nacionalista), és un impossible, una entelèquia. La religió confessional (amb els seus catequistes, imams i pastors) continua oferint-se en l'horari lectiu entre 1 i 2 hores a la setmana (segons la comunitat autònoma) a l'alumnat de 3 anys fins al batxillerat i l'FP. Encara que varia una mica per territoris, l'alumnat que no sol·licita religió és —aproximadament— la meitat... en la mitjana de tots els cursos i, excepte una minoria de centres que programen alternatives atractives i pedagògiques, en la majoria dels casos aquest alumnat roman en una mena de "llimbs" vergonyosos sense res a fer durant l'espai en què s'imparteix religió, cosa que com a resultat matemàtic ens dóna que, des de la infantil fins al batxillerat, es perd —per culpa de la religió— gairebé un curs complet lectiu. Una veritable vergonya.

I d'altra banda, el finançament públic de centres d'ensenyament dogmàtic catòlic creix alarmantment, any rere any, gràcies a les últimes reformes "progres" de la LOMLOE del 2020 (PSOE-UP) i de l'FP del 2022 i, també, de les governances conservadores en moltes CCAA. Fet que era previsible. La casella per al finançament de l'església catòlica segueix allà a l'imprès de la Renda. La reforma del codi penal perquè no siguin contemplats delictes de blasfèmia, segueix "al calaix". De la vergonya de les immatriculacions no s'ha "tocat ni una coma". L'assistència a saraus catòlics per part de representants públics en funció de la seva responsabilitat política, fins i tot ha augmentat. Les capellanies catòliques en presons, hospitals i exèrcit segueixen allà. Les televisions públiques mantenen els espais religiosos. La fundació pública Pluralisme i Convivència, creada pel president Zapatero del PSOE, segueix dempeus, ben viva i remenant la cua. I així podríem seguir amb una flaire política nacional-catòlica que espanta, ja passat un quart del segle XXI.

La dreta política no enganya, segueix amb la seva proposta confessional. És la "pseudo esquerra" política la que, en termes de laïcitat, enganya, menteix. No volen sentir ni parlar de laïcisme i Estat laic. Els molesta. Els repel·leix. Fins i tot quan en els programes "col·loquen" unes línies sobre laïcitat (només) com a "reclam electoralista", una vegada que aconsegueixen l'escó, se n'obliden. I ara ja en una legislatura en la seva recta final, per diversitat de circumstàncies, res queda per fer. 

A l'Espanya actual, la "torxa laïcista per un Estat laic" es manté encesa només des del teixit social organitzat: El Movimiento hacia un Estado Laico d'Aragó, Asturias y Andalucia Laicas, que formen part, juntament amb altres grups territorials, de la Asociación estatal EUROPA LAICA (que pertany a la Asociación Internacional del Llibrepensamiento - AILP), la Plataforma de defensa del patrimonio navarro, les plataformes unitàries: "Por una escuela pública y laica. Religión fuera de la escuela" y "Recuperando" (les immatriculacions), juntament amb diverses associacions d'ateus, xarxes cristianes de base, fundacions diverses i lògies maçòniques... que, gràcies a campanyes i amb molt escassos mitjans, aconsegueixen una certa conscienciació social... però, en la pràctica, nul·la influència política, enfront del poder econòmic de les corporacions religioses que l'Estat —de tot color polític— "engreixa" econòmicament, patrimonialment i recolza institucionalment, cedint-los —a més— la gestió de serveis públics essencials, com l'educació i la "indústria de la caritat" (serveis socials), a més —per exemple— de l'exempció d'impostos, o la cessió de sòl públic per construir temples i altres espais religiosos… etc. etc..

Doncs, amb aquesta conscienciació social que s'ha aconseguit per part de les associacions abans esmentades, s'ha avançat en la secularització de la societat enfront de la confessionalitat institucional (en part, multiconfessionalitat). Les dades són més que eloqüents: Segons diverses enquestes, entre elles la (oficial) del CIS, s'assenyala que una mica més de la meitat de la ciutadania (i la de tall d'edat més gran) es declaren catòlics tradicionalment culturals, d'aquests, només el 19% practiquen els rituals catòlics de forma habitual; només un 3,5% de la població es declaren formar part d'altres religions no catòliques. Els ateus, agnòstics i indiferents superen —ja— gairebé el 40% de la població, sobretot la més jove. Els matrimonis exclusivament civils, ja superen el 80%. En la declaració de l'IRPF, assenyalen la casella de donació a l'església catòlica només el 33% dels contribuents; com s'ha assenyalat anteriorment, menys de la meitat de la mitjana de l'alumnat sol·licita religió (en algunes CCAA no passa del 30%) i els comiats funeraris civils creixen any rere any.

Doncs, malgrat tot això, la classe política actual, de tot color i condició, mantén la confessionalitat institucional de l'Estat. En resum, avançar, avui, cap a un Estat laic és missió impossible.

Empreses de religió

Comentem aquesta interessant intervenció d'en kiko p.r, de "Somos terrenales", que coincideix amb el que des d'Ateus de Catalunya venim denunciant des de fa molts anys.

Kiko analitza com les religions operen com a entitats empresarials altament exitoses, malgrat predicar la humilitat. Subratlla que, mentre els fidels fan donacions, les cúpules religioses acumulen vastos patrimonis, que inclouen immobles, inversions i empreses, rivalitzant amb grans corporacions. Exemples concrets com el Vaticà, l'evangelisme, els mormons i els Testimonis de Jehovà il·lustren aquest model financer, destacant la generació constant d'ingressos a través de contribucions voluntàries i el delme. Qüestiona la manca de transparència financera i el fet que els creients no rebin cap retorn tangible per les seves aportacions econòmiques, a diferència dels accionistes en el món empresarial. Finalment, critica el model vertical on els diners flueixen només cap amunt, defensant la separació de l'espiritualitat de les estructures econòmiques ocultes i la necessitat de major transparència.

Comentari:

Les religions han perfeccionat l'art del negoci sense anomenar-se empreses. Prediquen humilitat mentre gestionen patrimonis multimilionaris i parlen de sacrifici, tot i que els seus jerarques gaudeixen de mansions, inversions i fortunes que rivalitzen amb qualsevol corporació internacional. El model de negoci que utilitzen es basa en una sèrie de característiques clau:

• Donacions voluntàries (i sovint subvencions estatals) com a font d'ingressos constants: A diferència de les empreses que tenen accionistes, les religions tenen donants. Les donacions voluntàries dels fidels es transformen en un flux d'ingressos constant. El sistema de delmes, com el dels mormons, garanteix un flux de diners continu.
• Gestió de patrimonis i inversions sense obligacions de retorn tangible: Els fidels lliuren els seus diners sense esperar res a canvi, excepte "promeses celestials". El negoci de la fe funciona amb un model vertical on els diners flueixen dels creients cap a les cúpules de poder, però mai tornen als donants en forma de beneficis tangibles o accions.
• Diversificació d'actius i empreses:
  • L'Imperi Vaticà, per exemple, genera ingressos anuals de més de 52 milions de dòlars, administra més de 5.000 immobles i posseeix un patrimoni net incalculable, a més de ser un dels propietaris de terres més grans del planeta amb fins a 81 milions d'hectàrees. Això no inclou les finances descentralitzades de les diòcesis al món.
  • Els mormons gestionen un imperi financer amb béns arrels, empreses tecnològiques i universitats que generen ingressos astronòmics.
  • L'Evangelisme i les megalesglésies han adaptat les seves estratègies al mercat actual, convertint la fe en un espectacle amb pastors milionaris, auditoris amb tecnologia d'última generació i marxandatge religiós.
  • Els Testimonis de Jehovà utilitzen un mètode d'expansió que s'assembla a un manual de màrqueting, amb predicació porta a porta, publicacions estratègiques i contribucions econòmiques que asseguren el seu creixement global.

La crítica —des de la nostra perspectiva— és que l'espiritualitat no hauria de dependre del finançament ni d'estructures econòmiques disfressades de devoció. Qüestionem el fet que, si les institucions religioses tinguessin propòsits realment altruistes, no transparentin les seves finances i redistribueixin les seves riqueses.

La religió com a malaltia mental

Basat en un article de Jairo Alberto Cardona Reyes, publicat el 2016 a "Reflexiones marginales".

Jairo examina la possible connexió entre les creences religioses i la malaltia mental, especialment l'esquizofrènia. L'autor recorre a les idees de Richard Dawkins sobre les experiències personals que fonamenten la fe, argumentant que aquestes poden ser equiparables a al·lucinacions o deliris. Així mateix, explora la perspectiva de Thomas Szasz, qui sosté que la distinció entre creences religioses "normals" i creences "anormals" dels esquizofrènics es basa principalment en la seva freqüència social, no en la seva naturalesa intrínseca. Finalment, l'article analitza el pensament de Jean-Paul Sartre respecte a l'angoixa existencial i la tendència a delegar la responsabilitat i la llibertat a una entitat divina, suggerint que aquesta necessitat de no ser lliure pot ser una manifestació d'una "malaltia de la creença". En conjunt, Jairo planteja si la religió podria ser una expressió culturalment acceptada d'una patologia mental, tot explorant el concepte que la religió "omple un buit" en el context de la discussió sobre la religió com a possible malaltia mental.

Quan parlem de creences, entrem en el terreny de la fe, la qual pot justificar accions irracionals mitjançant una obediència cega a una autoritat divina. Tot i que les institucions religioses no són la seu de les conductes problemàtiques, aquestes resideixen en la interpretació i vivència personal o col·lectiva de les doctrines, manifestant-se sovint en comportaments irracionals. La fe pot portar el creient d'una racionalitat comuna a la "bogeria" alternativament.

En aquest context més ampli, s'esmenta la idea específica que la religió "omple un buit". Sovint es diu que hi ha un "buit amb forma de Déu al cervell que necessita ser omplert". Aquesta noció suggereix que tenim una necessitat psicològica de Déu, que serveix com a amic imaginari, pare, germà gran, confessor o confident, una necessitat que busca ser satisfeta independentment de l'existència real de Déu.

Richard Dawkins, segons Jairo, es pregunta si, suposant que aquest buit existís, hauria d'ésser omplert necessàriament per Déu. Suggereix que es podria omplir amb altres coses, com ara l'art, la ciència, l'amor a la vida concreta en aquest món sense esperar un més enllà, o l'amor cap a la natura o l'amistat.

L'article relaciona aquesta necessitat psicològica amb el concepte de l'amic imaginari infantil. Es descriu un exemple d'una nena amb un "petit home porpra" que li semblava una presència visible i real, visitant-la especialment quan se sentia sola. Aquest amic imaginari feia els rols de company i confident, funcions que també s'atribueixen a Déu. Aquest exemple serveix per comprendre els rols de consolació i assessorament que realitzen els déus imaginaris en la vida de les persones. Encara que existeixin només en la imaginació, es presenten com completament reals i sempre disposats a escoltar.

La connexió entre religió i malaltia mental es fa evident en l'afirmació de Thomas Szasz: "Si parles amb Déu, estàs resant; si Déu parla amb tu, tens esquizofrènia". L'article explora la manca de diferenciació real entre una creença religiosa i una creença derivada de problemes psiquiàtrics, excepte per la simple freqüència o normalitat estadística. Les creences considerades "normals" per la majoria són religioses, mentre que les inusuals (com creure's Napoleó o ser perseguit per marcians) es consideren símptomes d'esquizofrènia. Els fanàtics religiosos, malgrat comportaments extrems i violents, no són tancats en institucions psiquiàtriques, a diferència dels esquizofrènics. Szasz ironitza que es buscaran les causes químiques de l'esquizofrènia quan es descobreixin les causes químiques del judaisme, el cristianisme o el comunisme.

La distinció es basa sovint en si la creença "escandalitza el sentit comú" o si la persona "no respecta els drets aliens", violant la seva intimitat o sentit de la realitat. Mentre que les creences religioses, per molt irracionals que puguin semblar (com la història d'Abraham disposat a sacrificar el seu fill per ordre divina), són legitimades, les creences d'un esquizofrènic són vistes com un trastorn mental.

Jean-Paul Sartre, segons Jairo, ofereix una visió que connecta directament la necessitat de creença amb el desig d'evitar la llibertat i la responsabilitat. Per a Sartre, l'home és angoixa precisament perquè és lliure i responsable de les seves eleccions, no només per ell mateix sinó per tota la humanitat. Aquesta angoixa prové de la indeterminació i la falta d'un Déu o valors a priori que dictin què és bo o dolent.

El text explica que, per a Sartre, l'acte d'entregar la responsabilitat a un déu és un "emmascarament de la nostra pròpia llibertat". Abandonar-se a una creença religiosa, assumida voluntàriament, es compara amb la creença patològica d'un enajenat mental, que és involuntària. Sartre posa l'exemple d'Abraham escoltant la veu d'un àngel i es pregunta com pot saber amb certesa que aquesta veu és realment divina i no producte d'un estat patològic o el subconscient. Per a Sartre, som nosaltres qui decidim si una veu és la de Déu, i assumim la responsabilitat d'interpretar-la.

L'angoixa de prendre una decisió sorgeix de la consciència que estem "en el desemparament", sense un Déu que dicti normes. Mentre que molts creuen que la idea de Déu és necessària per a una moralitat i valors a priori, per a l'existencialisme de Sartre, els valors segueixen existint encara que Déu no existeixi; simplement, hem de crear-los nosaltres. L'existencialista troba "molt incòmode" que Déu no existeixi, ja que desapareix la possibilitat de trobar valors preestablerts en un "cel intel·ligible".

La noció que "l'existència precedeix a l'essència" per a Sartre significa que no estem predeterminats, sinó que ens fem a nosaltres mateixos mitjançant les nostres eleccions i la creació dels nostres propis valors. Aquesta llibertat fonamental fa que no trobar un déu que ens determini o reguli la nostra conducta mitjançant manaments ens deixi "sols a l'hora de decidir i sense excuses a la mà per ocultar la nostra pròpia llibertat". La famosa frase de Dostoievski, "Si Déu no existís, tot estaria permès", és el punt de partida per a Sartre, implicant que, sense Déu, l'home està "abandonat" i no troba justificacions ni excuses.

En conclusió, Jairo suggereix que la necessitat de tenir una creença religiosa, que pot ser vista com l'intent d'omplir un buit psicològic, sembla ser, segons la interpretació de Sartre, una necessitat de no sentir-se lliure, d'evitar l'obligació d'haver de triar sense cap suport extern, sense algú que digui què és bo i què és dolent. Aquesta visió connecta la creença religiosa amb l'angoixa existencial i la responsabilitat que se'n deriva, suggerint que la religió pot servir com un mecanisme per evadir aquesta càrrega, una perspectiva que ressona amb la dificultat de distingir, en certs aspectes, la fe de certs trastorns mentals on també s'experimenta una realitat ficcionada.

Si vols sentir una conversa sobre el tema, clica aquí.

Si vols accedir a l'original complet (en castellà) clica aquí.

EL ATEO

Us presentem l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA), un portal d'accés obert impulsat per la Biblioteca de Catalunya amb l'objectiu de digitalitzar i preservar publicacions periòdiques històriques catalanes. La informació ofereix una llista d'alguns dels títols inclosos a l'arxiu, que abasten diverses temàtiques i períodes. S'esmenten també monogràfics sobre revistes humorístiques i d'avantguarda, així com notícies que informen de les noves incorporacions al fons digital. En definitiva, el portal facilita la consulta completa d'aquest patrimoni hemerogràfic, contribuint a la seva recuperació, preservació i difusió internacional.

Aquí hi trobareu la publicació El Ateo : órgano del Grupo Nakens, periódico redactado por antiguos colaboradores del "Motín" y de "Reflejos" . 

Podeu cercar números per data i llegir-los en format PDF.

---

Si cliqueu aquí, podeu triar l'any i el mes per veure els números que es van publicar, convertits a format PDF.

L'interès per la realitat és incompatible amb la religió

Karl Popper

Basant-se en el concepte científic de la falsabilitat, desenvolupat per Karl Popper, aquest article argumenta que tenir interès per la realitat i ser religiós són posicions incompatibles. L'autor sosté que una creença només és rellevant si pot ser sotmesa a proves que la contradiguin. Les creences religioses, segons el text, sovint es tornen no falsables a causa de la manca de disposició dels creients a acceptar evidències contràries, prioritzant la creença per sobre de la veritat. Finalment, critica la tendència dels creients a reinterpretar textos sagrats com a metàfores quan es contradiuen amb la realitat, qüestionant la fiabilitat d'aquesta distinció sense un mètode consistent.

per M. Ferré, abril 2025

Tractaré de desenvolupar aquesta hipòtesi mitjançant un concepte crucial de la ciència: la falsabilitat. Una proposició és defineix com a falsable quan té la capacitat de ser sotmesa a proves que la contradiguin. Dono un parell d’exemples:

• “Aquesta truita no té ceba” és una proposició falsable, ja que podem obrir-la i observar si conté ceba, i s’haurà demostrat si la nostra afirmació era falsa o no.
• Qualsevol proposició científica està subjecta a ser falsable. La teoria de l’evolució per selecció natural és falsable, malgrat que està molt establerta. Imaginem, però, que es descobreix un fòssil de conill autèntic de fa 500 milions d’anys. El model actual de l’evolució quedaria demostrat incorrecte.

La falsabilitat en qualsevol postura és essencial si l'interessat vol conèixer la realitat, ja que la seva validesa està subjecte a les evidències. La validesa d’una proposició no falsable no està subjecta a les evidències i, per tant, a qualsevol element real. Bàsicament la persona que creu en una proposta no falsable està en una posició on no canviarà mai d’opinió, sense importar les evidències en contra que se li mostrin. Si no pot existir cap evidència que la pugui fer canviar d’opinió, llavors ja no l’importa si allò en que creu és real, només l’importa el fet creure-hi.

Posem d’exemple els vidents. Si és fonamentalment impossible demostrar que el vident no s’està comunicant amb esperits, llavors creure en els seus mètodes és una postura no falsable i, per tant, irracional. De manera que ens seria igual estar encertats o no.

Tècnicament, els déus proposats a les religions serien falsables, però és la irracionalitat dels seus creients la que els fa, en pràctica, no falsables. Posem al déu Abrahàmic com a exemple. En principi, si es demostrés que qualsevol cosa que Ell ha fet, no la va fer Ell, sota aquella definició aquest déu no existiria, lo qual el fa falsable sota qualsevol dubte raonable. Però no fotem, si realment aquestes religions fossin falsables, no quedaria cap creient al món, ja que s’ha demostrat un i un altre cop allà on s’han equivocat i a la gent no li importa. És la fal·làcia coneguda com a moving the goalposts (canviar les regles del joc).

Posem per exemple el mite de la creació. S’ha demostrat, mitjançant la ciència, que l’univers no es va crear en set dies, i que la seva edat no són uns pocs milers d’anys, sinó milers de milions. Quan a algú que hagués acceptat la versió dels set dies (i sent sincer amb sí mateix), se li presentessin les evidències, deixaria de creure immediatament en aquell déu. És la seva postura irracional que s’aferra a seguir creient, sigui per un motiu o un altre. Això fa que la seva postura sigui, en la pràctica, impossible de demostrar falsa, la qual cosa implica que no estan interessats en que la seva creença sigui certa.

Si això costa d’entendre, posem un exemple. Per què ningú (racional) creu en l’existència dels déus grecs? Doncs probablement perquè servien com a explicació de fenòmens naturals que avui podem explicar gràcies a la ciència. Són déus amb un alt grau de falsabilitat. Seguir creient en Demèter, encara quan sabem que les estacions no són provocades pel rapte de la seva filla Persèfone, és una postura ridícula. Qualsevol persona racional no seguiria creient en elles intentant argumentar que són metàfores o que els seus altres mites no s’han falsat encara. Lo qual cosa em porta al següent punt.

Avaluem breument l’excusa que posen els creients davant aquesta objecció: que aquelles coses que s’han demostrat falses són, en veritat, metàfores.

Adoneu-vos del patró: la seva creença en Déu no prové de les evidències, sinó que en primer lloc creuen en Ell, i llavors intenten quadrar la realitat al voltant seu, en lloc de deixar que les evidències els portin a conclusions sense veritats preconcebudes.— Aquesta esquiva no soluciona res, ja que si resulta que el seu llibre sagrat conté metàfores, llavors necessiten un mètode per distingir les metàfores de la realitat. El seu mètode per aquesta distinció és una regla ben senzilla: “Allò real és allò que encara no contradiu els descobriments científics, i allò metafòric és allò que s’ha demostrat fals”. Això introdueix un problema insalvable pel creient: ja no pot estar segur que qualsevol cosa que pensi que és veritat sigui en realitat una metàfora, i no té cap mètode fiable per comprovar-ho.

Al final tot recau en la millor eina que tenim pel moment, la ciència. Ser religiós no és una postura que estigui interessada en la realitat. Estic 100% segur que si apareguessin proves indiscutibles (com el Big Bang amb el gènesi) que Jesús no va morir en la creu, o que en realitat eren diversos predicadors, els creients, aferrant-se a les seves creences tan fort com puguin, tindrien dues opcions: negar les evidències (i conseqüentment la realitat), o posar alguna excusa barata com que la crucifixió va ser metafòrica o qualsevol altra tonteria post-hoc. Això és la definició d’una postura no falsable.

Si la màxima prioritat d’un individu és estar encertat, és lògic que escolliria el millor mètode del qual disposa. Per què escollir un mètode demostrablement inferior? El pensament religiós per se no pot portar a veritats, ja que s’hi postula un seguit de proposicions, i la manera de confirmar-les no és el seu mateix mètode, realment només estan proposant coses sense importar-los-hi si són reals; el seu mètode no serveix de res. No té sentit el fet de creure en quelcom mentre esperem a que es mostri si és real o no. I el que ja no té gens de sentit és creure en allò que no es pot demostrar fals.

L’objecció d’en Homer Simpsom

 —Ja, però és que jo no crec en el Déu que va crear l'univers en set dies. El fet que demostris que no ho va fer, no vol dir que no existeixi.

El déu en el qual creien en el passat no és el mateix déu en el qual creus tu, està clar, Homer. El seu déu és demostrablement fals. Per això, en un intent d’aferrar-se a les seves creences, les definicions de Déu han anat canviant a mesura que coneixem la realitat. Déu ha passat de crear els animals a deixar-los evolucionar, d’inundar la Terra a no inundar-la, de ser un genocida, esclavista, misogin i homòfob a ser quelcom millor. Si el teu llibre sagrat conté errades, ¿quin mètode fiable tens per distingir les errades de les revelacions?

El problema és que el creient del segle IV creia en el seu déu pels mateixos motius que tens tu ara: perquè li encaixava amb allò que coneixia del món. Però clarament això no és suficient. Què et fa creure que tu estàs encertat quan ells no ho estaven?

Una justícia amb biaix confessional

 

Laïcisme a Espanya: Una justícia amb biaix confessional que ignora la constitució

El laïcisme, entès com la separació entre l'Estat i les confessions religioses, i la garantia de la llibertat de consciència de la ciutadania, continua sent una assignatura pendent a Espanya. Malgrat que la Constitució Espanyola de 1978 proclama la aconfessionalitat de l'Estat (article 16.3), la realitat sovint ens mostra una influència persistent de la religió, particularment la catòlica, en diversos àmbits de la societat i, de manera preocupant, en el sistema judicial.

Un exemple recent i il·lustratiu d'aquesta situació és el cas que ha afectat a Europa Laica, una entitat que defensa activament els principis laics. L'organització ha hagut de fer front al pagament de costes judicials injustificables (6.300 €) pel seu recurs contra la concessió de la medalla de l'Ajuntament de Cadis a una estàtua d'una verge. Aquesta decisió judicial ha indignat a Europa Laica, que acusa a un jutge "ultracatòlic" d'intentar silenciar-la.

El recurs d'Europa Laica denunciava la il·legalitat de la concessió d'aquesta medalla per incomplir el Reglament Municipal d'Honors i Distincions. En primer lloc, argumentaven que la Verge del Rosari no és una persona física ni una entitat jurídica, requisit exigit per la normativa. A més, els mèrits adduïts per a tal concessió eren considerats "objectivament surrealistes": la suposada intercessió de la Verge per conjurar epidèmies (1646 i 1730) i un sisme submarí (1755).

La resolució del Jutjat Contenciós-Administratiu número 2 de Cadis no només va obligar a Europa Laica a pagar una quantitat "absolutament abusiva" de més de 6.000 euros en costes judicials, que ascendeixen a 8.200 euros amb la condemna en segona instància. L'associació qualifica la quantia decretada pel jutge Antonio Rodríguez García —que a més és el degà de Cadis— de "desorbitada i sense precedents", i considera que la resolució té una intenció "clarament exemplaritzant per acallar qualsevol intent de qüestionar els privilegis de l'Església en les institucions públiques".

El lletrat de l'associació, Mariano Reaño, ha denunciat que la resolució judicial "ignora obscenament el mandat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, seu de Sevilla, que va acordar, el maig de 2018, limitar en primera instància les costes a un màxim de 1.000 euros", i que només permet cobrar-les a la part demandada, no a tercers que es sumen voluntàriament al procés. En aquest cas, la comunitat dominica de Cadis, que va decidir personar-se en el judici, ha estat la beneficiària econòmica.

Aquest episodi posa de manifest una problemàtica més àmplia: la percepció que una part del poder judicial a Espanya està impregnada de conviccions religioses que influeixen en les seves decisions, fins al punt de qüestionar la laïcitat de les institucions. L'article 16.3 de la Constitució estableix que "cap confessió tindrà caràcter estatal" i que "els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions". No obstant això, la línia entre tenir en compte les creences i afavorir una religió en concret, especialment en l'àmbit judicial, sembla difuminar-se en casos com aquest.

Tal com expressa Francisco Delgado al seu blog, "és una tossuda evidència que poder polític i religió formen ‘part d'un mateix tot’, governi qui governi". Delgado, que va ser vicepresident i president d'Europa Laica, manifesta la seva frustració davant la manca de voluntat política per avançar cap a un Estat laic, i denuncia que fins i tot governs de "suposada esquerra" han mantingut i fins i tot incrementat els privilegis confessionals.

La concessió d'honors a entitats religioses per part d'ajuntaments, fins i tot aquells governats per forces progressistes, és una pràctica que ha anat en augment. El cas de Cadis, on "l'Ajuntament de Cadis guardona la Verge, imposant un símbol religiós a tota la ciutadania", és un exemple paradigmàtic d'aquesta tendència.

Europa Laica, davant d'aquesta situació, seguirà defensant el laïcisme i ha anunciat una campanya de recaptació per fer front a aquestes costes injustes. La seva lluita se centra en propugnar, amb les eines del dret, la separació entre l'Església i l'Estat, malgrat la resistència que troben en "jutges amb mentalitats impregnades de nacionalcatolicisme".

Des de l’Associació Ateus de Catalunya, ens solidaritzem amb aquesta lluita i oferim a Europa Laica tot el nostre recolzament i ajut.

És essencial que la ciutadania sigui conscient d'aquests biaixos i exigeixi un sistema judicial que garanteixi la neutralitat religiosa i el respecte escrupolós de l'article 16.3 de la Constitució. La defensa del laïcisme no és només una qüestió de principis, sinó una garantia per a la igualtat i la llibertat de consciència de tota la societat.

SI vols ajudar a Europa Laica en aquesta lluita, segueix aquest enllaç:

https://laicismo.org/donaciones/gastos-judiciales/

Ningú vindrà a salvar-te

Aquest vídeo de YouTube (48 minuts) analitza la filosofia de Baruch Spinoza, contrastant-la amb la posterior proclamació de Friedrich Nietzsche sobre la "mort de Déu". Argumenta que Spinoza va desmantellar conceptualment la idea d'un Déu personal i transcendent segles abans de Nietzsche, identificant Déu amb la mateixa naturalesa: un sistema impersonal sense consciència ni propòsit. El vídeo explora com aquesta visió revolucionària, que nega un Déu bíblic, els miracles i l'ànima immortal, va portar a l'excomunió d'Spinoza en el seu temps. A més, examina les implicacions de la filosofia de Spinoza per a la moralitat, la llibertat i el sentit de la vida, suggerint que l'ètica es basa en la raó i la comprensió de la natura, en lloc de mandats divins, i que la veritable llibertat resideix en acceptar el determinisme de la natura. Finalment, el vídeo conclou que, mentre Nietzsche lamentava les conseqüències morals de la mort de Déu, Spinoza oferia una alternativa en comprendre la nostra connexió amb la natura com a font de sentit i llibertat.

Alternativament al video, aquí teniu un text detallat del contingut

  

Conferència sobre Laïcitat

Albert Riba i Víctor Gustà, president i vicepresident respectivament d'Ateus de Catalunya, varen impartir una conferència sobre laïcitat al Centre Cívic i Comunitari de Sant Joan Despí, 21 de febrer de 2025, exposant que el laïcisme és una doctrina que defensa la independència de la persona, de la societat i de l'estat, de tota influència de la religió i que considera que s'ha de desenvolupar —en tot cas— en l'àmbit privat i personal. Les seves arrels estan fonamentades en l'humanisme renaixentista i en els canvis de la Il·lustració.

Resum: 

La xerrada va abordar temes clau relacionats amb la laïcitat, l'ateisme i la gestió de la diversitat religiosa en la societat contemporània, amb un focus especial en el context català. La sessió va destacar per la voluntat d'aclarir conceptes sovint confosos i per plantejar propostes concretes per avançar cap a un model d'estat laic.

Aclarint conceptes fonamentals

Un dels punts centrals de la conferència va ser la distinció entre ateisme, laïcitat i laïcisme, remarcant que, tot i compartir punts en comú, no són sinònims. Es va definir l'ateisme com una resposta escèptica a l'existència de Déu, basada en l'absència d'evidències, i no com una creença en si mateixa. La laïcitat, per altra banda, es va presentar com un model d'estat que busca garantir la convivència en entorns diversos, mentre que el laïcisme s'entén com el moviment social necessari per assolir un estat laic.

Multiculturalitat versus Interculturalitat

Es va fer èmfasi en la diferenciació entre multiculturalitat i interculturalitat. La primera es va descriure com un model descriptiu de la diversitat social, mentre que la segona implica un diàleg actiu i un intercanvi entre diferents conviccions. En aquest sentit, es va subratllar la importància de promoure la llibertat de consciència i de convicció, incloent-hi no només les creences religioses, sinó també les no religioses.

Reptes i resistències

Durant la conferència, es van identificar diverses resistències a l'avenç de la laïcitat, especialment en aquells països on una religió majoritària gaudeix de privilegis històrics. Es va destacar la necessitat d'abordar aquestes resistències mitjançant el diàleg i la pedagogia, tot recordant que la laïcitat no busca oposar-se a la religió, sinó protegir la llibertat de consciència de tothom.

Propostes per avançar cap a la laïcitat a Catalunya

La segona part de la conferència es va centrar en propostes concretes per promoure la laïcitat a Catalunya, inspirades en un document elaborat per la Lliga per la Laïcitat l'any 2006. Aquestes propostes es van dividir en diversos àmbits:

Àmbit europeu: Impulsar una declaració europea de laïcitat i aplicar la directiva 6 sobre l'harmonització fiscal.

Àmbit estatal: Denunciar el concordat del 53 amb el Vaticà, revisar l'article 16 de la Constitució i corregir l'article 27.3 sobre ensenyament. Es va criticar la llei orgànica de llibertat religiosa per no definir què és religió i donar drets positius només als col·lectius religiosos.

Àmbit impositiu: Incloure les religions en el règim impositiu general i eliminar el finançament a partir de l'IRPF.

Àmbit social: Establir el matrimoni civil com a únic amb efectes legals, separar l'Església de l'exèrcit i regular l'apostasia.

Àmbit de la Generalitat de Catalunya: Evitar la participació de representants polítics en actes religiosos, suprimir actes religiosos oficials i treure la simbologia religiosa dels organismes oficials.

Àmbit de l'ensenyament: Dirigir la revisió del currículum escolar per treure la religió, garantir la igualtat i la prevenció de pràctiques contràries als drets humans.

Àmbit municipal: Aplicar el principi de laïcitat en actes oficials i catalogar els centres de culte per garantir la llibertat de consciència.

Debat i diversitat d'opinions

La conferència no va estar exempta de debat. Es van presentar arguments en contra del laïcisme, com el paper de la religió en la identitat cultural i el perill de restringir la llibertat religiosa. També es van expressar opinions divergents sobre temes com la vestimenta religiosa en espais públics i el finançament de les escoles religioses.

Ètica cívica i convivència

Es va posar èmfasi en la necessitat d'una ètica cívica compartida per afavorir la convivència en una societat cada cop més diversa. Es va defensar la importància del mestissatge cultural i es va alertar contra aquelles pràctiques que atempten contra els drets socials generals.

Crítica als privilegis

Albert Riba va expressar el seu sentiment de discriminació davant els privilegis de l'Església catòlica, especialment pel que fa al finançament a través de l'IRPF. Es va criticar que els diners de tots els ciutadans, independentment de les seves creences, es destinin a mantenir una institució religiosa concreta.

En resum, la conferència va oferir una anàlisi completa i plural sobre la laïcitat i els seus reptes a Catalunya, destacant la importància del diàleg, el respecte a la diversitat i la necessitat d'avançar cap a un model d'estat que garanteixi la llibertat de consciència i la igualtat de tots els ciutadans.

Si en voleu veure la gravació completa que hi ha a YouTube (2h 26m) feu clic a la imatge: