Ben mirat, el món religiós és un espectacle curiós: una mena de funció teatral que es repeteix diàriament amb variacions locals. Des de la perspectiva d'un observador com jo, que sento la forma més activa del sentit del ridícul davant la metafísica, les oracions —aquestes cantarelles que els fidels adrecen a les seves divinitats— em resulten un fenomen d'una inutilitat gairebé còsmica.
Per començar, caldria preguntar-se si algú ha rebut mai una resposta tangible a les seves pregàries. No parlo de miracles, que ja sabem que són més escassos que els polítics honestos, sinó d'una simple trucada telefònica del més enllà. Jo, personalment, no conec ningú a qui Déu li hagi solucionat la declaració de la renda. I, francament, si Déu té la capacitat d'intervenir en els nostres assumptes, per què no comença per arreglar les guerres i la fam en comptes de preocupar-se per si anem o no a missa?
La inutilitat de les oracions es fa encara més evident quan observem la diversitat de religions que hi ha al món. Cada cultura té la seva pròpia manera de comunicar-se amb el més enllà, com si Déu fos un operador telefònic que només entén determinats dialectes. Els catòlics reciten el parenostre, els musulmans invoquen Al·là, els budistes fan sonar campanes i els protestants canten himnes. I tots, naturalment, estan convençuts que la seva és la via correcta.
Aquesta multiplicitat de ritus em recorda a un passatge d'un llibre que vaig llegir fa temps, on es deia que «religió que raona, religió morta». I és que, al cap i a la fi, les oracions són una forma de raonament, una temptativa d'influir en la voluntat divina a través de la paraula. Però, si Déu és omniscient i sap el que necessitem abans que nosaltres mateixos, per què hem de molestar-lo amb les nostres peticions? No seria més senzill confiar en el seu judici i acceptar el que ens depari el destí?
Però no ens posem massa transcendents. Al cap i a la fi, les oracions també tenen un component social innegable. Reunir-se en comunitat per a cantar, resar o escoltar sermons és una forma de reforçar els vincles socials i de compartir una identitat comuna. En un país com el nostre, on la monotonia és per a la gent una cosa més necessària que el pa i les patates, la religió ofereix una vàlvula d'escapament, una manera de trencar amb la rutina i de sentir-se part d'alguna cosa més gran.
A més, no podem negar que les oracions tenen un cert valor terapèutic. En moments de dificultat, recitar una oració pot proporcionar consol i esperança, una sensació de pau interior que ens ajuda a superar els obstacles. És com un placebo, una medicina que no cura la malaltia, però que alleuja els símptomes. Això sí, sempre que no ens passem amb la dosi, perquè el fanatisme religiós és una malaltia encara pitjor que la depressió.
I què dir dels beneficis econòmics de la religió? Esglésies, mesquites, temples, monestirs... Tots aquests edificis requereixen un manteniment constant, una inversió que genera llocs de treball i dinamitza l'economia local. A més, la venda d'objectes religiosos — estampes, rosaris, relíquies— és un negoci florent que dóna feina a milers de persones. No podem oblidar que Balmes, el filòsof més important del país, sabia aliar perfectament els seus estudis amb una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada.
Però, més enllà d'aquests aspectes pràctics, em continua fascinant la capacitat de l'ésser humà per a creure en coses inversemblants. Les religions són un compendi d'històries fantàstiques, de personatges inversemblants i de normes absurdes que, miraculosament, han aconseguit sobreviure al pas dels segles. I no només això, sinó que han estat capaces de modelar cultures, de condicionar comportaments i de justificar les majors barbaritats.
Potser el secret de l'èxit de les religions rau en la seva capacitat per a donar resposta a les preguntes fonamentals de l'existència. D'on venim? On anem? Quin és el sentit de la vida? Són preguntes que tots ens fem en algun moment, i les religions ofereixen respostes senzilles, clares i reconfortants, encara que no tinguin cap base científica.
En fi, podria continuar divagant sobre la inutilitat de les oracions durant pàgines i pàgines, però em temo que em convertiria en un d'aquells filòsofs que escriuen frases tan llargues que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament.
Per acabar, deixeu-me que us confessi una cosa: tot i el meu escepticisme envers les religions, de vegades em sorprenc resant. No ho faig per convicció, sinó per costum, per inèrcia, com un acte reflex que em transporta a la meva infància. I, en aquests moments, sento una pau, una tranquil·litat que no trobo enlloc més. Potser, al cap i a la fi, la inutilitat de les oracions és només aparent, i amaguen un secret que només els creients poden comprendre. O potser no. Qui sap?
Josep Plaia
