Carta oberta

... a l'Administració Municipal de Barcelona.

Sr. Jaume Collboni, Alcalde de Barcelona.

Sra. Sara Belbeida, Comisionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l'Ajuntament de Barcelona.

Direcció de la Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona (OAR).

Barcelona és una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa. Una ciutat que ha crescut gràcies a la convivència de persones d’orígens, creences i conviccions molt diferents.

Precisament per això, creiem que la nostra administració pública ha de ser exemplar garantint un espai comú on tothom se senti representat, sense privilegis ni interferències religioses. Això és, en essència, el laïcisme.

Defensar una administració laica no és anar contra cap religió; és protegir les condicions que permeten que cadascú visqui la seva espiritualitat —o l’absència d’ella— amb plena llibertat. El laïcisme és una eina de no-confessionalitat per garantir la convivència i no la confrontació. Només des d’aquesta aconfessionalitat institucional podem assegurar que les decisions públiques es prenen pensant en el bé comú, i no en interessos particulars vinculats a dogmes o tradicions concretes.

Tanmateix, any rere any, la ciutat es troba davant d’un repte que posa a prova aquesta neutralitat: la promoció i visualització de les tradicions cristianes nadalenques des de la mateixa administració. Pessebres promoguts per l’ajuntament, misses retransmeses per la televisió pública, presència institucional, decoracions d’inspiració religiosa o actes municipals vinculats a litúrgies concretes projecten la realitat que vivim, i és que hi ha una “cultura oficial” patrocinada pel consistori. Tot i que la tradició cristiana forma part de la història de la ciutat, convertir-la en eix central i institucionalitzat de la celebració col·lectiva acaba reforçant un privilegi simbòlic que no és compatible amb una administració declarada com a aconfessional.

Enguany, l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), ha publicat el seu programa d’activitats nadalenques sota el títol «Nadal(s). Celebracions cristianes de Barcelona». Es tracta d’un cicle completament gratuït que pretén posar en relleu la pluralitat de formes de viure el Nadal a la ciutat: des d’una mirada teològica –reflexionant sobre les diferents branques del cristianisme presents a Barcelona– fins a les pràctiques culturals, familiars i comunitàries associades.

A primer cop d’ull, aquesta iniciativa de l’OAR es podria presentar com una activitat cultural aparentment “benigne” —una simple celebració de la tradició nadalenca—, però cal preguntar-se: quina visió de la ciutat estem normalitzant amb aquestes celebracions? La d’una comunitat oberta i plural, o la d’una comunitat on certes tradicions poden continuar tenint un protagonisme desproporcionat en l’esfera pública? Ens trobem davant d’una veritable visibilització de la diversitat o d’un reforç implícit del cristianisme hegemònic?

Segons la nostra opinió, la pluralitat que reivindica l’OAR amb aquestes activitats es limita, de fet, només al cristianisme. Encara que l’Oficina insisteixi en la diversitat, el cicle parla explícitament de celebracions cristianes de Nadal. Aquest enfocament deixa fora altres tradicions religioses i espirituals presents a Barcelona; quan, de fet, no s’hauria de donar suport públic a cap. És rellevant tenir en compte que la ciutat acull, segons dades de la mateixa OAR, centenars de comunitats religioses –es parla de 535 centres de culte i 1.004 entitats religioses, i s’estima que hi ha fins a 37 tradicions religioses o espirituals diferents–. A més, des d’una perspectiva sociològica, la realitat conviccional a Catalunya i a Barcelona ha canviat notablement al llarg dels anys.

Segons l’últim informe “Laïcitat en xifres” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (2025), un 51,3 % de la població catalana es declara no-creient i només un 46,9 % es consideraria creient.

Tenint en compte que més de la meitat de la població catalana es declara com a no-creient, quan es parla de pluralitat religiosa en realitat s’està obviant la pluralitat conviccional. Cal distingir cultura de religió; la cultura és plural, evolutiva i compartida. La religió és opcional, particular i lliure.

Quan l’Ajuntament promou unes festivitats que s’identifiquen només amb la iconografia cristiana, estaria naturalitzant des de l’àmbit institucional una forma religiosa que ja és majoritària històricament i simbòlicament dominant (o ho era). Situa el cristianisme com la referència central i preferent de la ciutat, relegant a un segon pla altres sensibilitats espirituals o no espirituals, i reforçant una jerarquia simbòlica que no reflecteix la realitat social de Barcelona.

Per això, des de l’associació d’Ateus de Catalunya, defensem un laïcisme que implica:

Assegurar que les celebracions municipals siguin inclusives, centrades en valors universals —convivència, solidaritat, cultura, infància— i no en dogmes concrets.

Evitar que l’administració patrocini rituals de caràcter confessional, tot respectant i permetent que les comunitats religioses facin les seves celebracions en l’àmbit privat o comunitari i si cal, també en espais públics, però sense suport institucional preferent.

Construir una estètica municipal plural, que representi tota la ciutadania i no només un imaginari religiós específic.

Garantir que els recursos públics no s’utilitzen per reforçar cap identitat religiosa, per molt arrelada que estigui culturalment.

Des de l’Associació d’Ateus de Catalunya entenem que aquesta iniciativa de la OAR no assoleix l’objectiu que persegueix la mateixa oficina de “visibilitzar la pluralitat religiosa, espiritual i cultural de la ciutat i fer valdre la diversitat de tradicions i pràctiques nadalenques”, ans al contrari, encara perpetua una interpretació netament cristiana de la celebració i no contribueix ni a la interculturalitat ni a consolidar l’aconfessionalitat de l'administració pública.

Barcelona és i ha sigut sempre una ciutat d’acollida, plural, oberta i diversa, i pot ser també una ciutat que celebra les festivitats sense convertir-les en un aparador institucional d’un credo particular. El laïcisme no ens ha de dividir sinó tot el contrari: ha de servir per igualar-nos i protegir-nos a tots. La “tradició” a la nostra ciutat no pot ser privilegiar una convicció concreta, sinó protegir la llibertat de consciència de tots.

Albert Riba
President d'Ateus de Catalunya
info@ateus.org
696 505 636

Quan la fe entra per la porta, la ciència salta per la finestra

Per Antonio Lachós Roldán

Traduït, amb permis, de ronda comunicación

L'escalfament global, convenientment maquillat per ser anomenat canvi climàtic, és, pel que sembla, una opció ideològica, no científica. Un alt nombre d'intel·lectuals  defensen amb vehemència dogmes amb la profunditat de “tots els estius fa calor” o el més redemptor “tota la culpa és dels ecologistes” (ecologetes, per als oients d'aquestes emissores l'única funció de les quals és, pel que es veu, oferir cures pal·liatives durant els últims set anys als seus hiperventilats oients). I això que a l'edat mitjana ja van observar que la ciència assegurava el progrés i la superstició només servia per passar el matí, mantenir l'statu quo i anar cremant bruixes de tant en tant, ja que sense pàdel ni festes eivissenques la cosa es feia llarga.

Annie Ernaux explica el vertigen històric i els canvis tecnològics que van possibilitar millorar la qualitat de vida quan parla de la darrera nit del segle passat: "Cau la nit sobre el segle XX. Fa un segle, els meus avis vivien a la llum de les espelmes en una casa amb sòl de terra". Una societat que consumia el mínim en un planeta sense contaminar encara es va transformar en un segle en una població capaç de modificar les condicions climàtiques a través del seu comportament: és l'antropocè, amic. Les conseqüències són les que es poden comprovar, dades i creences mitjançant, en qualsevol moment de l'any.

Les vivències personals, la seva percepció i la construcció del relat són una altra cosa, només ha d'observar els partits polítics, especialment els que vostè no vota. La ciència, però, treballa amb dades i variables quantificables, per la qual cosa l'escenari que es contempla és força més dur que el previst inicialment per la velocitat i la intensitat d'aquests canvis.

És veritat que és molt més còmode creure en conspiracions i mantenir aquesta altra fal·làcia comunament acceptada, és a dir: totes les opinions són respectables. No creure en la ciència és molt fàcil, només cal infantilitzar la societat fins a extrems que provoquin vergonya aliena. Que les persones que insulten públicament la mare d'un president creguin que viuen en una dictadura pot ser un barem de cultura democràtica i de cultura general. Però, és clar, els incendis s'apaguen a l'hivern, cal dragar els rius i abans això no passava, afirmen jubilats que es passen el dia amorrats al mòbil, beuen tequifresi a la intimitat i ja no han d'anar a Perpinyà a veure cinema. 

Si per una banda estem entrant en fase d'emergència climàtica, de l'altra desapareixen els arbres que redueixen la temperatura de les ciutats, el formigó triomfa als espais públics i la calor se soluciona amb aparells d'aire condicionat. Alhora, prolifera una mirada absurda sobre el món que qüestiona la realitat sense aportar res més que la creença difusa en unes regles de la natura basades en la memòria de les vivències dels defensors. I tota la culpa és dels ecologistes, però es parla poc de Yoko Ono.

De l'Islam Marroquí a l'ateisme Europeu

Fa uns dies vam rebre una trucada en la què un ex-musulmà que s'identificà com a Murray ens demanava si podíem publicar al nostre blog la seva història, en la que explicava la persecució i amenaces a que estava sotmès al seu país pel fet d'haver-se manifestat públicament com ateu militant.

Seguint la nostra política de recolzar totes aquelles persones que abandonen la seva religió per poder gaudir obertament de la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, aquí us oferim la seva història.

RESUM:

Aquesta és la història personal d'en Murray, un marroquí que —des d'una infància marcada per la por a les ensenyances islàmiques violentes i la repressió al Marroc— comença a qüestionar-se la fe que li han inculcat. En Murray descriu com la curiositat per altres religions, com el cristianisme, percebut com a tolerant, i el contacte amb professors ateus, el van portar a explorar l'ateisme. Finalment, en constatar que totes les religions són construccions humanes, va escollir l'ateisme, tot i que inicialment s'hauria inclinat pel cristianisme si el Marroc hagués respectat la llibertat religiosa. El text també subratlla el perill d'expressar l'ateisme o opinions republicanes al Marroc, un estat teocràtic i dictatorial, i com aquesta llibertat només la va trobar a Europa, on continua criticant obertament el règim marroquí malgrat les amenaces.

La història d'en Murray

La meva relació amb l'ateisme va sorgir per atzar; mai no hauria imaginat que esdevindria ateu.

Durant la meva etapa escolar, odiava l'Alcorà perquè contenia elements que m'espantaven de nen. Per exemple, em pertorbava el fet que el Profeta es casés amb una nena de nou anys, o que Déu ordenés al profeta Abraham degollar el seu fill. A més, tots els professors de les escoles marroquines ens pegaven si no havíem memoritzat correctament l'Alcorà. Si de nen t'oposaves o criticaves els programes escolars que sortien del palau reial, t'acusaven de ser ateu, bahà'í o cristià, i podien empresonar-te o fins i tot matar-te, com ja havia passat amb altres ateus, cristians i marroquins, que van ser detinguts a les presons del Comandant dels Creients, el rei dictador Mohammed VI.

En aquella època, la cadena de TV marroquina emetia sèries mexicanes, i jo me les mirava totes. En alguns fragments, veia com el pastor de l'església parlava amb la gent sense espantar-la. Això em va fer pensar que el cristianisme era una religió tolerant i no terrorista, a diferència de l'Islam, que amb les seves idees terroristes em feia molta por, fins i tot en somnis. Sempre em feia algunes preguntes, com ara: Per què el Profeta es va casar amb una nena de nou anys o Per què no veiem a Déu?.

Però aquestes preguntes sempre es consideraven del diable i dels ateus, i se'm deia que no havia de plantejar-les, que eren una línia vermella. Tot i això, a l'institut, alguns professors eren ateus. La gent els considerava ateus i deien que eren dimonis i infidels, i que no havíem de parlar-los-hi perquè eren enemics de Déu i de l'Islam. En aquell moment encara no sabia gaire cosa sobre l'ateisme, però tot i la por, parlava amb aquests professors, ja que encara no entenia ben bé què significava ser ateu. Francament, admirava el cristianisme només perquè era una religió on no hi havia intimidació i hi havia tolerància.

La meva curiositat per saber més sobre l'ateisme va anar creixent. Amb el pas dels anys, en aprofundir en el tema, vaig conèixer molts cristians i ateus marroquins. Tanmateix, ells no manifesten el seu ateisme per por a la societat islàmica fanàtica i per temor a anar a parar a les presons del dictador depredador, el  Comandant dels Creients, Mohammed VI.

Quan vaig confirmar que totes les religions són, en realitat, creacions humanes, vaig abandonar l'Islam i vaig escollir l'ateisme. Però —sent sincer amb mi mateix— si el Marroc fos un país que respectés els drets humans i els drets de les minories religioses, potser hauria abraçat el cristianisme des de la meva infància. Va ser per casualitat que vaig descobrir l'ateisme, i estic absolutament convençut que totes les religions són una invenció humana.

Al Marroc, no vaig manifestar el meu ateisme perquè hauria estat detingut immediatament per les autoritats del Comandant dels Creients, el dictador Mohammed VI. Fins i tot en el meu pensament era republicà i desitjava que el Marroc esdevingués una república laica, no un regne. No obstant això, no m'era possible treballar pel derrocament de la monarquia il·legítima, dictatorial i teocràtica al Marroc. Només participava en manifestacions amb altres marroquins per reivindicacions socials, i causes semblants..

Quan vaig arribar a Europa, em vaig sentir lliure. Ara demano el derrocament de la monarquia dictatorial en manifestacions a França, Suïssa i Bèlgica, i davant els palaus del rei dictador, Comandant dels Creients, em manifesto per un estat laic no islàmic a París i la seva regió. Malgrat aquesta llibertat, sempre he estat víctima d'insults, amenaces de mort i difamació a les xarxes socials. A vegades, fins i tot al carrer o als Països Baixos, Alemanya i França, per haver criticat o tractat temes herètics sobre l'Islam, o per haver reclamat el derrocament de la monarquia dictatorial al Marroc.

Sade i l'ateisme. Una visió crítica

Per Jesús Gómez
Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació

En aquest text que us presento, examino la relació entre l'ateisme i les seves implicacions morals i polítiques, especialment a través del pensament del Marquès de Sade. Argumento que l'ateisme històricament s'ha centrat menys en refutar l'existència de Déu i més en analitzar els efectes perjudicials de la religió en la societat, com la submissió moral i les estructures de poder jeràrquiques. Tot i que Sade creia que l'eliminació de la religió catòlica portaria a una societat republicana, refuto aquesta tesi demostrant que, en la societat actual, la influència catòlica persisteix tot i el declivi de la fe, i que l'ateisme no garanteix el republicanisme, ja que moltes persones atees prioritzen la comoditat sobre la coherència moral o política. Finalment, arribo a la conclusió que la lluita contra la religiositat segueix sent necessària per denunciar els abusos de poder i les discriminacions que totes les religions poden perpetrar.

Les implicacions socials i polítiques de l'ateisme i la religió avui dia són complexes i no sempre s'alineen amb les expectatives històriques, com les del Marquès de Sade.

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Comentaris resumits sobre el contingut: 

Implicacions socials i polítiques de la religió:

• Visions de Sade sobre la religió i el poder:

  • Sade argumentava que la religió és fonamental en la formació dels ciutadans, substituint l'educació científica per "superxeries" amb l'objectiu de sotmetre l'individu a un poder polític tirànic.
  • La cosmologia cristiana, amb el seu univers jerarquitzat dominat per una figura solitària, normalitza un ordre social i polític similar, fent que la monarquia absoluta o altres tiranies semblin l'única forma de poder que harmonitza amb l'ordre universal.
  • La moral cristiana promou la submissió a la voluntat divina i els seus representants, reprimint els instints carnals (desig sexual, gust per la violència) per evitar el gaudi de la vida terrenal i centrar les aspiracions en una "vana espiritualitat".
  • Això porta la població a suportar les vexacions dels poderosos, ja que les revoltes no només estan prohibides legalment sinó que són moralment reprovables.
  • Les autoritats, tant polítiques com religioses, sovint violen aquestes normes, gaudint dels plaers prohibits a la població, afegint "perversió a la implantació d’una moral repressora".

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • La tesi de Sade (i de la Il·lustració) que el final de l'educació religiosa catòlica portaria al final de la fe i la desaparició del poder polític de l'Església s'ha demostrat refutada.
  • La societat actual, especialment a Europa, no té una religió exclusiva; hi ha múltiples religions (judaisme, islam, budisme, hinduisme, etc.) i, dins del cristianisme, moltes divisions (catolicisme, ortodox, evangèlics, testimonis de Jehovà, mormons, etc.).
  • Aquesta fragmentació religiosa implica una multiplicitat de sistemes morals diferents, fent ingenu pensar en una relació única entre religió i poder. Per exemple, el catolicisme integrista s'associa a posicions conservadores a Europa, mentre que en alguns països llatinoamericans es va identificar amb l'oposició a l'imperialisme capitalista.
  • Tot i que el catolicisme està en regressió com a sistema de valors (degut a l'evolució del model familiar cap a l'acceptació del divorci, el matrimoni homosexual, la planificació familiar, i la poca importància de l'educació religiosa formal), el seu poder continua sent real i indubtable, i "nociu per a la societat en el seu conjunt".
  • Aquest poder catòlic és principalment polític i econòmic, i ja no depèn de les veritables creences de la població ni de l'educació social, familiar o institucional. L'Església ja no necessita fidels, sinó que es manté pels impostos que l'estat li deriva.
  • Qualsevol religió, en la mesura que obtingui més poder, l'exercirà de forma negativa, ja que "implica la negació de la importància d'aquesta vida en favor d'una espiritualitat difícil de copsar", la qual cosa "és una porta oberta a l'alienació de l'ésser humà".
  • L'exercici del poder religiós continua sent perjudicial per a la societat. S'han de denunciar els abusos de poder: l'Església catòlica "continua emparant la pederàstia", l'Islam "dona cobertura a la discriminació de la dona", l'evangelisme "promou un neoliberalisme que sovint és criminal" i el budisme "fa mil·lennis que predica el quietisme davant la injustícia".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí 

Implicacions socials i polítiques de l'ateisme:

• Visions de Sade sobre l'ateisme i el republicanisme:

  • Sade pressuposava que la proliferació de l'ateisme comportaria un enfortiment de les conviccions republicanes de la ciutadania. Aquesta tesi il·lustrada assumia que el coneixement de la veritat deslliuraria la gent de la superstició, fent-los lluitar per la seva llibertat.

• Anàlisi crítica de la vigència dels plantejaments de Sade:

  • No es pot constatar una relació de causalitat, ni necessària ni suficient, entre l'ateisme i la solidificació dels valors republicans. Malgrat que el catolicisme està en regressió a la societat actual, l'estat continua sent monàrquic i l'arribada de la República sembla improbable.
  • Això es deu al fet que les conviccions humanes no es construeixen només com un sistema racional, sinó que també estan influenciades per les emocions. Moltes persones accepten conviccions perquè "els fan sentir bé", no necessàriament per raonament, i això no implica que actuïn en conseqüència si implica incomoditat.
  • L'ateisme pot ser atractiu perquè "sembla que ens deslliura d'obligacions morals" i permet sentir-se "transgressors" o desvinculats de la part més retrògrada de la societat.
  • No obstant això, ser ateu implica la responsabilitat de les pròpies decisions, ja que no hi ha una divinitat que dicti què fer, la qual cosa és "incòmode o, fins i tot, angoixant" des d'un punt de vista moral, segons autors com Diderot o Sartre.
  • Moltes persones es defineixen com a atees fins que l'ateisme "deixa de ser còmode". Així, molts ateus estan disposats a casar-se per l'Església, batejar els seus fills o matricular-los en escoles religioses si això els convé, sense un examen rigorós del seu sistema de valors.
  • La manca de repressió estatal envers l'ateisme ha reduït la pressió social, però també ha fet que l'ateisme hagi perdut part del seu atractiu anterior; l'ateu militant ja no és vist com un rebel sinó com un "friki".
  • Això explica la "poca incidència de l'ateisme en la formació de valors republicans" i la percepció que l'ateisme és només "un matís més en el conjunt d'opinions de qualsevol persona".

Conclusió general:

• Tot i que el Marquès de Sade era massa optimista en les seves prediccions, la regressió del catolicisme i l'actitud poc militant dels ateus no han consolidat una societat republicana.
• No obstant això, la lluita contra la religiositat segueix sent necessària i important, ja que el poder de l'Església catòlica i d'altres religions continua sent perjudicial per a la societat.
• La tasca de la lluita atea és "dura i complexa" i ha de ser crítica, però sense caure en -fòbies (com la islamofòbia), evitant el feixisme com a company de viatge.
• L'ateisme militant implica una posició incòmoda, sent crític i denunciant els problemes (abús de poder, discriminació, neoliberalisme, quietisme), ja que no fer-ho "esdevé còmplice".

Si voleu veure el document original complet, feu clic aquí