L'Abús Mental Religiós sobre Menors

Una Reflexió Necessària

L'abús mental que les religions exerceixen sobre els menors és un tema que mereix una atenció profunda i crítica. Aquest fenomen, sovint invisibilitzat, es manifesta en diversos contextos, incloent la catequesi parroquial, l'educació religiosa a les escoles i la influència familiar. En aquest article, analitzarem els components clau d'aquest tipus d'abús i les seves implicacions per al desenvolupament dels infants i la societat en general.

Engany Intel·lectual

Un dels aspectes més preocupants de l'abús mental religiós és l'engany intel·lectual. Els nens se'ls ensenya a acceptar creences que són, en molts casos, palmàriament errònies i contràries a la ciència. Se'ls fa creure en un Déu-Creador que és el responsable de la seva existència, així com en la realitat d'ens sobrenaturals que intervenen en el món. Aquestes idees no només són anti-científiques, sinó que també poden limitar la capacitat dels nens per entendre el món de manera crítica i racional.

Activitats Supersticioses i Màgiques

Les religions sovint fomenten la creença en activitats supersticioses que confonen la relació causa-efecte. Els nens aprenen que poden controlar forces sobrenaturals a través de rituals, pregàries i altres pràctiques màgiques. Aquesta confusió pot portar a una mentalitat basada en la pseudociencia, on els infants creuen que les seves accions poden influir en esdeveniments que, en realitat, són aleatoris.

Pensament Dogmàtic

El pensament dogmàtic és un altre component essencial de l'abús mental religiós. Els nens són ensenyats a acceptar sense qüestionar les afirmacions d'autoritats religioses o textos sagrats. Aquesta forma d'adquirir coneixements s'oposa al pensament crític i a la recerca de proves, que són fonamentals per al desenvolupament intel·lectual. Com a conseqüència, es pot fomentar el fanatisme i el fundamentalisme, que són perjudicials tant per als individus com per a la societat.

Moralitat Heterònoma

La moralitat imposada per les religions sovint es presenta com provinent de Déu, eliminant així la possibilitat d'autonomia moral. Aquesta imposició de normes pot conduir a una negació de la llibertat personal i a un atac contra la dignitat humana. Els nens aprenen a respondre davant de Déu més que davant dels altres, la qual cosa pot afectar les seves relacions socials i la seva capacitat per desenvolupar una moralitat pròpia.

Normes Morals contra Drets Fonamentals

Les normes morals que les religions intenten imposar sovint van en contra dels drets humans, especialment els drets de les dones i de les persones LGTBI. Aquesta moralitat pot ser considerada masclista i homòfoba, negant drets fonamentals com el control sobre el propi cos i la llibertat sexual. Les idees religioses sobre l'abortament, l'eutanàsia i altres temes controvertits poden limitar les opcions i drets individuals, perpetuant la desigualtat.

Exemplars Anòmals

Les religions presenten models de conducta que sovint són contraris a la llibertat de consciència i a la dignitat humana. Personatges com la Verge María són presentats com a exemples de submissió i renúncia, especialment perjudicials per a les nenes. A més, les autoritats religioses -que són predominantment masculines- reforcen un model de societat que perpetua la desigualtat de gènere.

Supremacisme Masclista

El supremacisme masclista és un altre aspecte que s'infiltra en l'educació religiosa. Les idees que es transmeten als nens fomenten estereotips de gènere que perjudicaran tant a homes com a dones, però especialment a les dones i a les persones LGTBI. Aquesta dinàmica pot justificar la violència masclista i perpetuar una societat desigual.

Ideologia (Ultra)dretana

Finalment, és important considerar que l'educació religiosa sovint fomenta valors que s'alineen amb ideologies polítiques de dreta extrema. Aquesta influència pot tenir repercussions socials negatives, perpetuant desigualtats i limitant el progrés cap a una societat més justa i igualitària. La complicitat de les institucions religioses amb règims autoritaris, com el franquisme a Espanya, és un exemple de com aquestes ideologies poden afectar negativament la societat.

Conclusió

L'abús mental religiós sobre els menors és un problema complex que requereix una reflexió crítica i una acció decidida. És fonamental que la societat prengui consciència d'aquestes dinàmiques i treballi per protegir els drets i la dignitat dels infants. Només així podrem construir un futur més just i igualitari, on els nens puguin créixer lliures de dogmes i prejudicis, amb la capacitat de pensar críticament i de desenvolupar la seva pròpia moralitat.

Aquest article està inspirat en la publicació de Juan Antonio Aguilera de Europa Laica, publicat en castellà a Nueva tribuna.es 

Una interpretació marxista de l'anticlericalisme espanyol (1936)

Font (en castellà): El Obrero

Autor: Eduardo Montagut

Al número d'abril de 1936 a la revista Leviatán , dirigida per Luis Araquistáin, es va realitzar una anàlisi marxista sobre l'anticlericalisme espanyol, a la secció de “Gloses del Mes”, amb el títol de “L'Església i la lluita de classes” .

El treball començava plantejant que les cremes de convents i esglésies el 1931 i arran del triomf electoral del Front Popular el febrer del 1936 eren interpretades per part de les dretes com a actes promoguts pels “partits marxistes”. Els actes de maig de 1931 eren vinculats a la implantació de la República, donant a entendre en tots dos casos, que el règim republicà venia a ser consubstancial amb el “desenfrenat llibertinatge” de les masses, amb la suposada desídia de les autoritats republicanes per frenar els fets.

Però la primera objecció que calia oferir era que la mania piròmana no havia nascut amb la República ni al segle XX, i com a segona objecció, i fonamental en aquesta anàlisi, aquesta mania no tenia res a veure amb el marxisme.

Els incendis d'edificis religiosos constituïen una tradició secular en la història espanyola i eren independents dels règims polítics, i eren anteriors a les ideologies i partits existents en temps de la Segona República. L'explicació, i en una clara línia marxista, caldria buscar-la per sota la superestructura política, en l'organització social espanyola tradicional, en les relacions de domini d'unes classes sobre les altres.

L'article recordava els incendis del 1909 en la coneguda com a Setmana Tràgica, i llavors no existia República a Espanya, per la qual cosa ni el llibertinatge ni la connivència de les autoritats es podia esgrimir en aquest cas. Això mateix hauria passat el 1834 i 1835.

El segle XIX espanyol es caracteritzaria per un anticlericalisme tan violent que l'Estat monàrquic es va veure compel·lit el 1835 a dissoldre gairebé totes les ordres religioses, expulsar-ne els membres i expropiar-ne els béns. Aquesta decisió va afectar gairebé dos mil convents i monestirs, davant del que hauria fet la Segona República que només s'havia atrevit a dissoldre la Companyia de Jesús, sense expulsar-ne els seus membres, que s'haurien quedat al país i continuat funcionant, de forma il·legal, com a ordre religiós, exercint l'ensenyament sota testaferros, seguint influint en la societat i en la política espanyoles.

Si la legislació anticlerical de la República havia estat obra del marxisme, com explicaven les dretes, marxista hauria estat Carles III que, el 1767, va expulsar els jesuïtes, incautant-se dels seus béns. Si en temps de la República s'hagués fet això es titllaria de persecució monstruosa però al segle XVIII ningú havia rechistat.

Com estava per escriure's la història de la lluita de classes a Espanya no era difícil a la premsa catòlica fer creure als “ignorants i càndids” lectors que els incendis i les esglésies eren obra dels marxistes, obviant la llarga història dels incendis i de les matances de religiosos que solien acompanyar aquest vandalisme piròman.

Però el marxisme no volia que es cremessin temples i edificis religiosos, sinó conservar-los com a centres d'ensenyament, clubs obrers, assemblees polítiques o per a usos culturals i per a la convivència social, com s'hauria fet a Mèxic i Rússia.

El marxisme era aliè al vandalisme popular. S'explicaria si s'aplicava el mètode de la lluita de classes. Tota violència col·lectiva contra determinades institucions o grups socials seria una manifestació de protesta, rebel·lia o justícia històrica contra els abusos d‟una classe dominant representada per aquests grups o institucions. L'odi més que secular del poble al clergat, sense que això fos contradictori amb una “religiositat refinada”, existia perquè aquest clergat personificava la classe dominant com a poder polític en el passat o perquè actuava com a auxiliar del capitalisme més en el present.

L'Església espanyola havia estat tradicionalment una gran potència social, que hauria aclaparat econòmicament i políticament el poble, suscitant un intens ressentiment contra els seus representants. Aquest ressentiment hauria derivat en violència. L'anticlericalisme espanyol seria una variant específica espanyola de la lluita de classes. No era el fruit d'una psicologia o cultura anacròniques, incompatibles amb la modernitat. Aquesta interpretació obviava el paper de l'Església espanyola a la història, i el que seguia sent, és a dir, una institució de poder econòmic i polític de classe, de domini del poble. El clergat seguia prenent part, com a aliat o auxiliar de la burgesia i de la no encara desapareguda aristocràcia, en la política del dia, en les lluites de classes existents.

Una Església en flames era un acte antieconòmic i antisocial i més en un país com Espanya tan pobre en edificis per a l'ensenyament i per a tota mena de serveis públics. Però era l'expressió tardana d'una lluita de classes llunyana davant d'un clergat prepotent cap al poble. Aquesta lluita de classes no s'hauria extingit com ho provarien els incendis, però també per la bel·ligerància eclesiàstica.

Però la solució semblava fàcil: dissolució de totes les ordres religioses, expropiació dels béns, i que els seus edificis es dediquessin als serveis públics. No semblava que hi hagués cap altra solució perquè la neutralitat de l'Església, o el seu allunyament de la lluita de classes, semblava impossible. Per “salvar les esglésies no hi ha més remei que expulsar-ne l'Església”.

Les immatriculacions de l'església

Publicat en castellà a COORDINADORA RECUPERANDO

Manuel Girona

Per Manuel Girona

El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe.

Immatricular, segons el diccionari, és «inscriure per primera vegada un bé immoble al Registre de la Propietat». Es tracta, doncs, d'anar al Registre de la Propietat perquè posin al teu nom un immoble que mai abans no ha pertangut a ningú. Sembla impossible que encara hi hagi béns que no siguin de ningú, que siguin públics, de tots. Però n'hi ha.

Per descomptat que el Sr. Registrador, abans de registrar-ho al teu nom et demanarà que demostris que ho pots fer i que en tens proves.

Tot i això, ja des del Concordat que va signar l'Església amb l'Estat Espanyol el 1851 es va acceptar que l'Església no necessitava demostrar res, que n'hi havia prou que el bisbe de la diòcesi firmés un paper dient que això era seu perquè el Registrador ho acceptés .

A la Reforma de la Llei Hipotecària de 1944 es va tornar a incloure aquest poder dels bisbes i així va estar fins a 1998, malgrat i que la Constitució de 1978, en l'art. 132-1 diu que els béns de domini públic són inalienables, imprescriptibles i inembargables .

És a dir, que l'Església ha pogut —i ho ha fet— apuntar-se a favor seu al Registre de la Propietat un bé immoble de domini públic, només amb el certificat del Bisbe dient que és seu, des del 1851 fins al 1998. Gairebé 150 anys utilitzant aquest poder de manera totalment incontrolada per cap altre poder de l'Estat.

La cosa encara empitjoraria el 1998 quan J.M. Aznar va tornar a canviar la Llei Hipotecària per autoritzar que l'Església també pogués incloure amb un certificat del bisbe les esglésies, catedrals, ermites i tots els béns de culte. Cal aclarir que mai, ni en ple franquisme l'església havia pogut immatricular temples, catedrals etc. perquè eren clarament de propietat pública.

La reforma d'Aznar va estar vigent fins al 2015 quan M. Rajoy —reformant novament la Llei Hipotecària— va anul·lar el que Aznar havia fet. Rajoy, com a registrador de la propietat, no va actuar contra Aznar (en aquell moment el seu cap) perquè li semblés just. Va haver de ser el Tribunal Europeu de Drets Humans el que sentenciés que això no es podia fer, posant una multa de 600.000 € a Espanya per haver actuat així amb els béns públics. Ara ja no es poden immatricular llocs de culte.

Però en els 17 anys que van del 1998 al 2015, l'Església ja havia aconseguit 35.000 béns immobles més. I ara la signatura del bisbe havia pogut immatricular —dir que eren seves— les grans catedrals, els temples, les ermites, les capelles etc. I com sempre, ningú no se'n va assabentar. L'escàndol va esclatar quan es va saber que la mesquita de Còrdova se l'havia apropiat l'Església amb un certificat del bisbe que així ho deia.

El Parlament va obligar el Govern a informar sobre l'abast d'aquesta immatriculació massiva. Així es va comprovar que s'havien immatriculat 34.961 béns, 20.014 dels quals eren llocs de culte i 14.947 terrenys, habitatges, locals comercials, cementiris, calvaris i fins i tot unes muralles romanes de la ciutat mallorquina d'Artà.

Això s'ha immatriculat entre el 1998 i el 2015. Com és de suposar amb tota lògica, si s'hi inclouen els fets en els 150 anys no revisats, la xifra serà inimaginable.

Crec que això no pot quedar així. El Parlament ha de prendre mesures legislatives per recuperar allò que l'Església ha immatriculat amb l'única prova de la certificació del bisbe. Per descomptat que en cap moment no ens hem referit a aquelles propietats que l'església posseeix perquè les ha adquirit i que podrà demostrar, ni a aquelles altres que ha rebut per donació o herència. Aquestes també són milers que converteixen l'Església en el terratinent més gran d'Espanya. Ni marqueses ni duquesses o similars se'l poden comparar.

En les meves sabates… Albert Riba

 

Article publicat a la Revista Catalunya

Albert Riba, d’Ateus de Catalunya, barceloní, graduat en Sociologia i actualment funcionari emèrit, participà en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (1964) i dècades més tard va ser el fundador d’Ateus de Catalunya (1994), on segueix militant.

Albert Riba

Des de la tradició llibertària tenim uns quants “clàssics” ateistes en format facsímil i assaig. Déu i l’Estat de Mikhail Bakunin o Les 12 proves de la inexistència de Déu de Sebastián Faure. Creus que la cultura llibertària ha consolidat un lliurepensament contrari i qüestionador del conservadorisme ultramuntà de l’Església Catòlica a Catalunya?

La tradició llibertària ha estat un factor important en la consolidació del pensament ateu i de posicions no creients, però els darrers 90 anys no s’ha pogut recuperar aquella influència que va tenir a principis del segle passat. Inclús avui en dia la laïcitat és una cosa rara sols defensada per quatre gats: el que mola és el multiculturalisme religiós, que és una forma d’apuntalar l’Església catòlica i els seus privilegis.
Encara que hem tingut algunes col·laboracions, els llibertaris que estan amb nosaltres hi són a títol individual. Sembla que la religió fa por, però encara que hi hagin motius per pensar-ho, si volem una societat millor hem de canviar la nostra actitud amb les religions.

Quines activitats, campanyes i acció propagandística treballeu des d’Ateus de Catalunya?
Malauradament les nostres capacitats són molt minses, però mantenim una oferta de xerrades i debats que estan a disposició de casals, clubs, associacions, etc; assessorem tots els casos de consultes en relació a l’apostasia i mantenim informació actualitzada al web; participem de relacions amb altres opcions de consciència; mantenim un web amb força informació i una revista digital en un blog de nom Gaietà Ripoll; disposem d’una biblioteca especialitzada… I actualment treballem la reinstauració de tertúlies, i l’ajuda a fer cerimònies civils pels moments importants.

Fa uns quants anys es va fer una acció propagandística d’Ateus de Catalunya al busos de TMB de la ciutat de Barcelona. Per què sou tant poc visibles?
Després d’aquella experiència, que va ser molt positiva, l’Església i els seus adlàters van començar una ofensiva que els està donant molt bon resultat: fer veure que no existim, fer veure que no som persones normals, pressionar els mitjans i als polítics i impulsar el multiculturalisme, acció a la que s’han sumat les esquerres amb entusiasme.
Les institucions, regides per polítics o religiosos o multiculturalistes ens reben cordialment però no fan res de res: ni laïcitat, ni recuperació de béns immatriculats (inscrits en el registre de la propietat sense títol) ni denúncia i derogació del concordat preconstitucional, ni la substitució de la llei de llibertat religiosa per una llei laica de llibertat de consciència, retirada de totes les ajudes econòmiques i fiscals a l’Església catòlica, derogació del delicte de blasfèmia (aquí anomenat delicte d’ofensa als sentiments religiosos), etc.
Un altre aspecte a assenyalar és que el jovent en general no són creients i ja els sembla suficient, sense pensar que en un futur no molt llunyà podria girar-se la truita i tornar a la religió obligatòria.

El conflicte àrab-israelià avui dia viu una escalada mortífera que ningú pot preveure com acabarà. Quina mirada podem fer des de l’ateisme cap aquest conflicte? Sense el fet religiós i tot el que comporta quan es vincula al poder polític, com canviarien les relacions humanes i els conflictes sociopolítics?
Com tots sabem les religions serveixen, entre d’altres coses, per justificar i blanquejar les accions polítiques, incloses les guerres. En el cas actual de la guerra entre semites israelians i palestins, els israelians esgrimeixen que el seu déu Jahvè els va donar fa més de 5000 anys la terra de Palestina i que tenen tot el dret a ocupar-la amb tots els estris necessaris, incloses les armes, contra els seus habitants —dones, vells i nens inclosos— com va fer Jahvè a Jericó i altres llocs. Les dades històriques han estat refutades amb proves per estudiosos de prestigi [1].

Un món sense religions seria sens dubte millor, encara que hem de fer-nos dues preguntes: és possible l’existència de societats sense religions? En algun moment de la història les religions van ser un factor de supervivència?
La meva opinió és que en el procés evolutiu que ens ha portat fins als nostres dies, les circumstàncies climàtiques, les geològiques, el fet de ser caçadors i caçats, les guerres pel menjar, etc., s’enfronten millor les dificultats en un grup col·laboratiu que individualment o en grup competitiu. I per aquesta feina es va inventar la religió. Però d’això a predicar que ens fa falta ara hi ha un abisme. Les religions han col·laborat activament en crear circumstàncies en què sembli que la religió és necessària. Un dels exemples més risibles, encara que tràgic, són les guerres on els déus ajuden als dos bàndols.

Des de les esquerres, en un ventall ampli, es considera positiu que les cultures religioses amb les que convivim han de poder tenir espais de culte a casa nostra. Què en penses?
Estic a favor de la llibertat de pensament, de consciència, i religiosa. Però jo defenso el dret a què les religions disposin de centres de culte sempre que se’ls paguin ells. Una possible solució seria que TOTS els centres de culte de TOTES les religions, inclosos monestirs, ermites, escoles, seminaris, etc., passin a propietat de les institucions públiques i que es cedeixi l’ús a totes les religions que ho demanen per fer-ne un ús raonable amb la condició que paguin les despeses, el manteniment i un lloguer simbòlic.

Defensar el dret a tenir local de culte, incloses les opcions de consciència no religioses, SÍ. Negar-nos a mantenir amb els nostres diners cap despesa de les religions, també.

---

[1] La Biblia desenterrada: una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman