La foguera continua projectant la seva ombra
Gaietà Ripoll i Pla va néixer a Solsona el 1778. Mestre d'escola de professió, va acabar exercint a Russafa, aleshores un municipi independent als afores de València. Era un home culte, influït per les idees de la Il·lustració, i defensava una religiositat racional, allunyada dels dogmes i de la superstició. Creia en Déu, però rebutjava molts dels ensenyaments imposats per l'Església catòlica. No era un revolucionari violent. No conspirava contra l'Estat. No incitava a la rebel·lió. Feia una cosa molt més perillosa per als guardians de l'ortodòxia: ensenyava els infants a pensar.
La seva escola era diferent. En lloc d'imposar l'aprenentatge mecànic del catecisme, fomentava la lectura, l'escriptura i el raonament. Quan començava la jornada escolar no feia repetir als alumnes l'habitual "Ave Maria Puríssima", sinó una senzilla invocació a Déu creador. No obligava els nens a memoritzar dogmes que ell mateix considerava absurds. Aquest gest, aparentment insignificant, va ser suficient perquè despertés les sospites dels sectors més fanàtics del clergat.
Espanya vivia aleshores una etapa de restauració absolutista sota Ferran VII. La Constitució de Cadis havia estat derogada, les llibertats liberals eren perseguides i qualsevol dissidència religiosa era considerada una amenaça per a l'ordre establert. Encara que la Inquisició havia estat abolida legalment, el seu esperit continuava ben viu. A València actuava la Junta de Fe, integrada per eclesiàstics que exercien, en la pràctica, les mateixes funcions repressives que havia tingut el Sant Ofici.
Ripoll va ser denunciat. Els seus enemics el qualificaren de deista, d'heretge i d'enemic de la fe. El van empresonar durant gairebé dos anys mentre intentaven obtenir-ne una retractació pública. Hauria pogut salvar la vida si hagués acceptat renunciar a les seves conviccions i sotmetre's a l'autoritat eclesiàstica. No ho va fer.
Aquest és, probablement, el tret més admirable de Gaietà Ripoll. Va preferir mantenir la seva dignitat abans que fingir una fe que no compartia. No va respondre amb odi. No va demanar venjança. No va atacar ningú. Simplement es va negar a mentir.
Finalment, el 31 de juliol de 1826, fou executat a València.
Les autoritats sabien que una crema pública a la foguera provocaria un escàndol internacional. Europa observava amb horror qualsevol ressorgiment dels mètodes inquisitorials. Per això van optar per una macabra solució intermèdia. Ripoll fou penjat a la forca i, posteriorment, el seu cadàver va ser introduït dins d'un barril pintat amb flames perquè la condemna conservés el simbolisme de la foguera reservada als heretges.
El detall és tan grotesc com revelador.
No es tractava només de matar un home. Calia escenificar el triomf de l'ortodòxia sobre la llibertat de consciència. Calia enviar un missatge als mestres, als intel·lectuals i a qualsevol persona que gosés pensar per ella mateixa.
L'Església catòlica ha intentat, sovint, presentar aquests episodis com a errors propis d'una altra època. Però aquesta explicació és insuficient. Els crims no deixen de ser crims perquè hagin passat fa dos segles. I quan una institució va participar activament en la persecució, condemna i eliminació dels dissidents, el mínim exigible és un reconeixement clar de la seva responsabilitat.
Mai no hi ha hagut una rehabilitació solemne de Gaietà Ripoll per part de la jerarquia catòlica espanyola.
Mai no s'ha demanat perdó de manera específica pel seu cas.
Mai no s'ha reconegut oficialment que aquell mestre va ser condemnat per exercir la llibertat de pensament.
La memòria de Ripoll ha estat conservada, sobretot, gràcies a historiadors, lliurepensadors, racionalistes i defensors del laïcisme. Han estat ells qui han impedit que el seu nom desaparegués sota les cendres de la història.
Però recordar Gaietà Ripoll no és només un exercici de memòria històrica.
És també una advertència.
Les societats no perden les llibertats d'un dia per l'altre. Primer s'assenyalen els qui pensen diferent. Després se'ls acusa d'atacar els valors tradicionals. Tot seguit se'ls exclou del debat públic. I, quan el poder religiós o ideològic controla també els mecanismes polítics i judicials, la persecució es converteix en llei.
El cas de Ripoll ens recorda el valor immens de la separació entre les esglésies i l'Estat. Cap confessió religiosa hauria de tenir capacitat per influir en els tribunals, en l'educació pública o en els drets civils dels ciutadans. Les creences són una qüestió estrictament personal. Quan una doctrina religiosa obté privilegis polítics, la història ens mostra massa sovint quin és el resultat.
Avui ningú no és conduït a la foguera per discrepar del catecisme. Però la llibertat de consciència continua necessitant una defensa permanent. Encara hi ha llocs del món on l'apostasia es castiga amb la presó o amb la mort. Encara hi ha governs que castiguen la blasfèmia. Encara hi ha escoles on es confon educar amb adoctrinar.
Per això Gaietà Ripoll continua essent actual.
No és només un personatge del passat. És el símbol del mestre que prefereix educar abans que adoctrinar. Del ciutadà que no renuncia a les seves conviccions davant la intimidació. De la dignitat que resisteix davant el fanatisme.
Dos-cents anys després de la seva mort, no recordem Gaietà Ripoll amb llàstima. El recordem amb admiració. I també amb indignació, perquè el seu assassinat no va ser un accident de la història. Va ser la conseqüència directa d'un sistema que considerava legítim perseguir qui pensava diferent.
Aquell sistema tenia un nom: Es deia intolerància religiosa.
I la seva principal eina va ser, durant segles, la Inquisició i les institucions que en van heretar l'esperit.
Mentre hi hagi persones disposades a defensar la llibertat de pensament, Gaietà Ripoll no haurà estat derrotat. Els qui el van condemnar volien esborrar les seves idees.
Dos-cents anys després, ningú no recorda el nom dels seus acusadors. En canvi, el nom del mestre continua viu.
I aquesta és, probablement, la seva victòria més gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada