Per començar, vull advertir que, ni a la redacció d’aquest article (ni a cap dels anteriors) ni en cap moment de la seva gestació i revisió, he fet servir cap eina relacionada amb la intel·ligència artificial. Per consciència mediambiental, per respecte a totes les persones que, amb el seu esforç, han generat i compartit continguts originals i, per sobre de tot, per respecte a les poques persones que em llegiran i a mi mateix, crec que cal advertir que aquest és un producte que no ha passat per cap filtre d’uniformització estilística o de pensament.
Darrerament, llegeixo notícies en relació amb l’augment de l’espiritualitat a la nostra societat, es parla d’un increment dels joves que declaren ser practicants d’alguna de les religions existents avui dia, i, fins i tot, sembla que la indústria musical ha vist que adoptar la moda espiritual en l’estètica d’algun dels seus productes de més èxit, pot ser un bon negoci.
Les modes són cícliques, tot torna, i, de la mateixa manera que torna, torna a marxar; no em preocupa la volatilitat de les modes.
Tanmateix, quan es va publicar el meu anterior article a aquest bloc (si algú no l’ha llegit encara, ho pot fer a: https://gaietaripoll.blogspot.com/2025/12/es-possible-una-etica-sense-deu.html), vaig fer córrer l’enllaç per alguna xarxa social i, una persona, em va contestar que, efectivament, la religió es troba darrere accions poc religioses i afegia que, al seu entendre, l’espiritualitat no necessita tenir el suport de la religió. Com que dubto que aquest comentari sigui un fruit irreflexiu de la moda, em va fer pensar, i escriure, sobre la qüestió.
M'hauria agradat molt que s’aprofundís en el debat i que es desenvolupés millor aquesta idea de l’espiritualitat exempta de religiositat, perquè em sembla prou rica en matisos com per trenar una bona discussió. Intentaré, però, explicar jo mateix el que penso que hi ha darrere aquesta idea. Tant de bo interpreti prou bé, o prou malament, el sentit de l’afirmació per tal de provocar un interessant debat.
Cal advertir que no comparteixo la distinció: l’espiritualitat ens remet a l’existència d’una realitat no material que difícilment podem acceptar sense recórrer a la fe, donada la manca d’experiències positives relacionades amb aquesta presumpta espiritualitat. No vull dir que no hi hagi experiències que siguin poc explicables des d’un postulat materialista i racional (des del segle XVIII que hauríem de tenir clar que la nostra raó té límits), però d’aquí a afirmar tota una àrea de la realitat independent de la matèria i sobre la qual, per definició, no podem tenir experiència sensorial ni possibilitat d’inferir-la a partir de l’experimentació, em sembla que hi ha un abisme que només es pot superar amb l’ajuda de la fe… i, si hi ha fe, la religió no pot estar gaire lluny.
Per què, doncs, es fa aquesta separació entre espiritualitat i religió? Crec que hi ha diferents possibilitats, però m’arriscaré a pensar que s’està identificant religió, de forma exclusiva, amb la pràctica ritual institucionalitzada de les diferents esglésies. D’aquesta manera, s’està suggerint l’existència d’una espiritualitat personal, deslligada d’institucions i de sistemes de creences religioses.
Entenc que una persona pot tenir un desig de transcendència respecte a la seva realitat material i que projecti aquest desig cap a aquesta realitat espiritual. Així, hom pot construir una espiritualitat basada en totes aquelles necessitats i aspiracions que la matèria no sembla satisfer. Tenim, per exemple, l’anhel d’immortalitat, l’amor, la connexió amb la natura i el gaudi de les belleses no materials. L’espiritualitat, doncs, esdevé la base de la creença en la immortalitat de l’ànima, del nostre sistema de valors ètics, de tot el nostre món emocional, de l’entusiasme davant l’harmonia natural i, per descomptat, del meravellós món de la creació artística i del gaudi estètic.
Hom pot creure, com dèiem, que aquesta espiritualitat està deslligada de qualsevol religiositat establerta, però això és incorrecte. Ja he assenyalat anteriorment que aquesta espiritualitat haurà de ser acceptada acríticament, en un procés molt proper al de la fe; però, a més a més, crec que difícilment hom es pot deslligar fàcilment de tots els elements religiosos que hem assumit culturalment i, en gran manera, inconscientment. Si repassem la llista d’elements que he mencionat anteriorment com a parts de la nostra espiritualitat podem veure que, un a un, responen als tòpics de la religiositat cristiana: la immortalitat de l’ànima (per tal de permetre un judici), l’amor espiritual (Déu és amor no carnal), els nostres valors (per tal d’obtenir el perdó diví) i, finalment, l'espectacular fal·làcia de l’art com a aliment de l’ànima, com si la música no fes vibrar els nostres timpans o la pintura no excités les nostres pupil·les.
Dos mil·lennis de cristianisme (i dos i mig de platonisme!) no han passat en va i ens han deixat un conjunt d’estructures de pensament que acceptem sense qüestionar-les i de les quals ens resulta molt complicat desempallegar-nos: encara que hom no cregui en l’existència de Déu, resulta difícil pensar l’univers sense el concepte de primera causa; potser considerem el concepte de perdó cristià obsolet, però, quan fem alguna malifeta, demanem perdó tot esperant que s’esborri el mal per efecte del penediment; podem prescindir del contingut litúrgic, però, llevat que la nostra sensibilitat sigui propera a la d’un còdol sord, ens emocionarem amb el Rèquiem de Mozart i ens sentirem més a prop de Déu.
Per tant, quan hom reclama l’existència d’una espiritualitat, està adoptant el pensament religiós i, el que és pitjor, sovint ho fa de manera inconscient. Dic que és pitjor perquè mai no som conscients dels nostres prejudicis i aquests afecten, gairebé sempre de forma negativa, a la salut del nostre pensament.
Trobo més saludable acceptar la mateixa religiositat i aprofundir en ella de forma conscient, tot assumint les conseqüències conceptuals de les mateixes creences. Tenir unes creences o unes altres no és negatiu, si no impliquen fer mal als altres, però tenir-les sense adonar-nos-en, pot ser francament perillós.
Tanmateix, ofereixo una alternativa: crec que la majoria de les ocasions que hom fa servir el terme ‘espiritual’ es podria substituir per ‘emocional’ sense que el significat variés gaire. El que sí que varia és allò que pressuposem: quan parlem d’esperit, afirmem una realitat independent de la matèria, però ara ja fa més d’un segle que sabem que les nostres emocions, com tota la nostra vida mental, tenen un origen orgànic, és a dir, material.
No ens enganyem: cada cop que, per explorar en les nostres creences, fem servir una paraula el significat de la qual no ens queda massa clar, estem adobant el terreny per a la superstició i el fanatisme. Quan parlem d’espiritualitat, massa sovint, no sabem què volem dir i estem perdent una magnífica ocasió per restar en silenci.
Darrerament, llegeixo notícies en relació amb l’augment de l’espiritualitat a la nostra societat, es parla d’un increment dels joves que declaren ser practicants d’alguna de les religions existents avui dia, i, fins i tot, sembla que la indústria musical ha vist que adoptar la moda espiritual en l’estètica d’algun dels seus productes de més èxit, pot ser un bon negoci.
Les modes són cícliques, tot torna, i, de la mateixa manera que torna, torna a marxar; no em preocupa la volatilitat de les modes.
Tanmateix, quan es va publicar el meu anterior article a aquest bloc (si algú no l’ha llegit encara, ho pot fer a: https://gaietaripoll.blogspot.com/2025/12/es-possible-una-etica-sense-deu.html), vaig fer córrer l’enllaç per alguna xarxa social i, una persona, em va contestar que, efectivament, la religió es troba darrere accions poc religioses i afegia que, al seu entendre, l’espiritualitat no necessita tenir el suport de la religió. Com que dubto que aquest comentari sigui un fruit irreflexiu de la moda, em va fer pensar, i escriure, sobre la qüestió.
M'hauria agradat molt que s’aprofundís en el debat i que es desenvolupés millor aquesta idea de l’espiritualitat exempta de religiositat, perquè em sembla prou rica en matisos com per trenar una bona discussió. Intentaré, però, explicar jo mateix el que penso que hi ha darrere aquesta idea. Tant de bo interpreti prou bé, o prou malament, el sentit de l’afirmació per tal de provocar un interessant debat.
Cal advertir que no comparteixo la distinció: l’espiritualitat ens remet a l’existència d’una realitat no material que difícilment podem acceptar sense recórrer a la fe, donada la manca d’experiències positives relacionades amb aquesta presumpta espiritualitat. No vull dir que no hi hagi experiències que siguin poc explicables des d’un postulat materialista i racional (des del segle XVIII que hauríem de tenir clar que la nostra raó té límits), però d’aquí a afirmar tota una àrea de la realitat independent de la matèria i sobre la qual, per definició, no podem tenir experiència sensorial ni possibilitat d’inferir-la a partir de l’experimentació, em sembla que hi ha un abisme que només es pot superar amb l’ajuda de la fe… i, si hi ha fe, la religió no pot estar gaire lluny.
Per què, doncs, es fa aquesta separació entre espiritualitat i religió? Crec que hi ha diferents possibilitats, però m’arriscaré a pensar que s’està identificant religió, de forma exclusiva, amb la pràctica ritual institucionalitzada de les diferents esglésies. D’aquesta manera, s’està suggerint l’existència d’una espiritualitat personal, deslligada d’institucions i de sistemes de creences religioses.
Entenc que una persona pot tenir un desig de transcendència respecte a la seva realitat material i que projecti aquest desig cap a aquesta realitat espiritual. Així, hom pot construir una espiritualitat basada en totes aquelles necessitats i aspiracions que la matèria no sembla satisfer. Tenim, per exemple, l’anhel d’immortalitat, l’amor, la connexió amb la natura i el gaudi de les belleses no materials. L’espiritualitat, doncs, esdevé la base de la creença en la immortalitat de l’ànima, del nostre sistema de valors ètics, de tot el nostre món emocional, de l’entusiasme davant l’harmonia natural i, per descomptat, del meravellós món de la creació artística i del gaudi estètic.
Hom pot creure, com dèiem, que aquesta espiritualitat està deslligada de qualsevol religiositat establerta, però això és incorrecte. Ja he assenyalat anteriorment que aquesta espiritualitat haurà de ser acceptada acríticament, en un procés molt proper al de la fe; però, a més a més, crec que difícilment hom es pot deslligar fàcilment de tots els elements religiosos que hem assumit culturalment i, en gran manera, inconscientment. Si repassem la llista d’elements que he mencionat anteriorment com a parts de la nostra espiritualitat podem veure que, un a un, responen als tòpics de la religiositat cristiana: la immortalitat de l’ànima (per tal de permetre un judici), l’amor espiritual (Déu és amor no carnal), els nostres valors (per tal d’obtenir el perdó diví) i, finalment, l'espectacular fal·làcia de l’art com a aliment de l’ànima, com si la música no fes vibrar els nostres timpans o la pintura no excités les nostres pupil·les.
Dos mil·lennis de cristianisme (i dos i mig de platonisme!) no han passat en va i ens han deixat un conjunt d’estructures de pensament que acceptem sense qüestionar-les i de les quals ens resulta molt complicat desempallegar-nos: encara que hom no cregui en l’existència de Déu, resulta difícil pensar l’univers sense el concepte de primera causa; potser considerem el concepte de perdó cristià obsolet, però, quan fem alguna malifeta, demanem perdó tot esperant que s’esborri el mal per efecte del penediment; podem prescindir del contingut litúrgic, però, llevat que la nostra sensibilitat sigui propera a la d’un còdol sord, ens emocionarem amb el Rèquiem de Mozart i ens sentirem més a prop de Déu.
Per tant, quan hom reclama l’existència d’una espiritualitat, està adoptant el pensament religiós i, el que és pitjor, sovint ho fa de manera inconscient. Dic que és pitjor perquè mai no som conscients dels nostres prejudicis i aquests afecten, gairebé sempre de forma negativa, a la salut del nostre pensament.
Trobo més saludable acceptar la mateixa religiositat i aprofundir en ella de forma conscient, tot assumint les conseqüències conceptuals de les mateixes creences. Tenir unes creences o unes altres no és negatiu, si no impliquen fer mal als altres, però tenir-les sense adonar-nos-en, pot ser francament perillós.
Tanmateix, ofereixo una alternativa: crec que la majoria de les ocasions que hom fa servir el terme ‘espiritual’ es podria substituir per ‘emocional’ sense que el significat variés gaire. El que sí que varia és allò que pressuposem: quan parlem d’esperit, afirmem una realitat independent de la matèria, però ara ja fa més d’un segle que sabem que les nostres emocions, com tota la nostra vida mental, tenen un origen orgànic, és a dir, material.
No ens enganyem: cada cop que, per explorar en les nostres creences, fem servir una paraula el significat de la qual no ens queda massa clar, estem adobant el terreny per a la superstició i el fanatisme. Quan parlem d’espiritualitat, massa sovint, no sabem què volem dir i estem perdent una magnífica ocasió per restar en silenci.
