Una reflexió crítica sobre les teories de Kant

per Jesús Gómez, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.

Resum:

L’article s’inicia sota la premissa que el fet més rellevant en les religions no és tant el cos de les seves creences com els codis de conducta que intenten imposar. Això situa les religions com a sistemes ètics.

A continuació es planteja la clàssica qüestió sobre la impossibilitat d’una ètica fora de la religió, a partir de la famosa sentència de Dostoievski:

Si Déu no existeix, tot està permès

Es refuta aquesta afirmació i es fa una explicació sobre la teoria kantiana que, de forma més sòlida que les religions, intenta condicionar la possibilitat de l’ètica en l’acceptació de tres postulats: l’existència de la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

L’autor accepta el primer postulat, ja que sense llibertat no pot haver-hi responsabilitat en l’acció i, per tant, no té sentit el judici ètic si hom s’ha vist obligat a actuar d’una manera o altra.

A continuació es fa una breu explicació de la teoria kantiana sobre la immortalitat de l’ànima i com aquesta és imprescindible per estimular l’acció correcta, ja que la perfecció moral no es pot assolir en una vida mortal i, aquest convenciment, fa perdre la motivació per a actuar correctament.

L’autor critica aquesta posició, qualificant-la de poc madura: cal acceptar la nostra mortalitat i, tot i això, actuar correctament, és a dir, mirar de no distreure’ns del deure ètic de millorar aquest món per fantasies sobre vides a mons que no sabem si existeixen. Es convida a cercar la immortalitat promovent el record dels que ens sobreviuen pel nostre esforç en millorar aquest món.

Quan arriba el torn de l’existència de Déu, de nou s’explica el posicionament kantià: complir amb el nostre deure sovint és tan dur que ens allunya de la felicitat, tot comprometent la motivació necessària per a actuar correctament; només el convenciment que Déu existeix ens permet pensar que és possible que un ésser compleixi completament amb el seu deure i, a la vegada, sigui feliç. D’aquesta manera, l’ésser humà pot tenir l’esperança que el compliment del deure no és completament incompatible amb la felicitat.

L’autor contesta que la felicitat, que ja sabem que mai serà perfecta, es pot assolir justament per la satisfacció de saber que hom està actuant correctament. El plantejament de Kant ens pot moure al pessimisme i la inacció que, de cap manera contribuiran a la bona acció ni a la felicitat.

En conclusió, hom pot construir una ètica que no contingui elements espirituals a través dels quals el nostre pensament es pugui contaminar de supersticions religioses.

Article sencer:

És possible una ètica sense Déu?

Una reflexió crítica sobre les teories de Kant.

No fa gaire, en el transcurs d’una conversa amb una persona creient, en el moment que vaig manifestar la meva condició agnòstica, em va preguntar si jo no estimo a Déu. La meva resposta va ser que preferia estimar a les persones i, tot i que la conversa va derivar cap a altres temes (cada cop és més difícil entrar en debat, sembla que la discrepància fa por), em va calar l’expressió que s’havia fet servir per significar la creença: estimar a Déu, no creure en Déu, sinó estimar-lo.

Des de la doctrina cristiana (no sé dir amb certesa a quina de les variants pertany aquella persona, tot i que sospito que és adepta a alguna versió evangelista), l’amor és el motiu de la fe: Déu, contra tot pronòstic, ens estima i ens ho demostra a través de la vida de Jesús. D’altra banda, la manera més genuïna de correspondre a l’amor de Déu és a través de l’amor a Déu. 

Si parem atenció veurem que, tot i les implicacions de tota mena que té aquest amor, la més important és de caràcter ètic: ens diu el que hem de fer, no en què hem de creure.

Efectivament, les religions, per sobre de tot, són sistemes ètics, que aspiren a regular la nostra conducta. És per això que penso que l’element religiós més important no és la creença sinó el ritual, ja que aquest és el que fixa la conducta.

He fet aquesta introducció per fixar un punt de partida que em sembla imprescindible: la convicció que tenen molts creients, i molts ateus, que l’ateisme condueix al desordre moral, que sense religió no hi ha ètica, que, com Dostoievski fa dir a Ivan Karamàzov: Si Déu no existeix, tot està permès.

No és gaire difícil refutar aquesta afirmació: només una mentalitat molt infantil (o summament pessimista, si és que no son la mateixa cosa) pot admetre que necessita un poder superior per a regular la seva conducta; si fos necessari sancionar per garantir la bona conducta, no hi hauria prou policia a l’univers per vigilar la suma de les nostres perversitats individuals… Sí, malgrat l’absència de sanció, hi ha persones que actuen correctament, és obvi que la sanció no és necessària. No negarem que la sanció pot reforçar la bona conducta, però no la motiva per si mateixa.

Em resulta més interessant examinar una altra objecció, més elaborada que el pessimisme, a la possibilitat d’una ètica sense Déu, és a dir, la que planteja un dels pensadors més importants de la cultura occidental: Immanuel Kant. 

No sé si és necessari fer una presentació, però creieu-me si us dic que el pensament contemporani occidental no seria el mateix, sense les aportacions kantianes, si més no en els camps de l’epistemologia i l’ètica. Faré una breu exposició de les tesis kantianes que més ens interessen.

A les obres crítiques dedicades al coneixement, Kant havia deixat prou clara la impossibilitat d’un coneixement que pressuposés una entitat que transcendís les capacitats humanes de coneixement. Dit de manera clara, resulta absurd afirmar un coneixement sobre entitats que escapen dels límits de la raó humana; d’aquesta manera, qüestions com la immortalitat de l’ànima, la llibertat humana o l’existència de Déu restaven excloses del coneixement científic.

Ara bé, quan Kant examina el vessant pràctic de la raó humana (el terreny de l’ètica), afirma que aquestes qüestions 一que quedaven excloses del coneixement científic一 eren necessàries com a postulats de la raó pràctica, és a dir, afirmacions que, tot i no estar demostrades, cal donar per suposades a l’hora d’actuar correctament.

L’exemple més entenedor el tenim amb la qüestió de la llibertat: potser, en un món que entenc a partir de les lleis científiques (pensem que Kant parteix del paradigma newtonià, que és determinista i, per tant, no contempla la indeterminació ni l’atzar) em resulta impossible demostrar la possibilitat de la llibertat humana (ja que això generaria fortes paradoxes), però també és cert que no em puc plantejar un discurs ètic si no dono per suposada la llibertat. Quin sentit té fer un discurs imperatiu (que ens diu el que hem de fer) si cap de les meves accions és el resultat d’una decisió lliure? Si Adam i Eva es van veure obligats a pecar per unes circumstàncies insuperables, quin sentit té fer-los carregar amb la responsabilitat del pecat original? Per tant, Kant ens diu que potser no sabem si som o no lliures, però que hem d’actuar com si fóssim lliures.

La qüestió de la llibertat donaria per una sèrie d’extenses reflexions, però no ens trobem en el lloc adient per fer-les, per tant, em limitaré a afirmar que, en termes generals, no tinc objeccions a la teoria kantiana en aquest aspecte: només si soc lliure puc ser responsable de les meves accions i, en conseqüència, només l’acció lliure pot ser objecte de reflexió ètica.

En la meva humil opinió (la humilitat és l'única postura sensata davant un gegant com Kant) els postulats de la immortalitat de l’ànima i de l’existència de Déu no se sostenen amb la mateixa solidesa que el de la llibertat: certament, actuar com si la meva ànima fos immortal o com si Déu existís, pot millorar la qualitat ètica de les nostres accions, però la història testimonia infinitat d’actes execrables perpetrats justament des d’aquests postulats (i també en nom de la llibertat!). No podem obviar que aquests dos postulats estan íntimament lligats a la religiositat i no podem oblidar que Kant, malgrat la seva adhesió a les tesis il·lustrades, era un ferm creient de la doctrina pietista.

D’altra banda, crec que no només és possible plantejar una teoria ètica que no doni per suposats aquests dos últims postulats, sinó que, en realitat, aquests postulats poden ser perjudicials per a una conducta èticament correcta. 

Comencem per la immortalitat de l’ànima: Kant afirma que un ésser mortal no pot assolir la perfecció en el compliment de la llei moral, que exigeix un progrés infinit; d’aquesta manera, assumir la nostra mortalitat implica la inutilitat dels esforços realitzats en el compliment del deure, cosa que només pot desanimar la persona que enfronta el repte d’actuar correctament.

Anem a poc a poc… Òbviament, jo no puc saber si la meva ànima és o no immortal, ja que, de fet, no sé què és la meva ànima. Crec que el meu cos és mortal (i, creieu-me, em molesta bastant) perquè l’experiència em fa inferir que la probabilitat de la immortalitat és escassa. I, de veritat, em sap molt greu… tant que preferiria que no fos així i que, realment, existís una entitat que conservés la meva identitat i que sobrevisqués a la mort física per sempre i, ja que hi som, que en aquesta altra vida no existís la desigualtat, ni les malalties, ni la corrupció política, ni el reggaeton.

No podem esperar una vida eterna. Kant, al seu magnífic, Què és la Il·lustració?, havia plantejat l’entrada de la humanitat a la majoria d’edat; crec que aquesta majoria d’edat hauria d’incloure prou maduresa per acceptar la inevitabilitat de la mort. I, aquesta mateixa maduresa, ens hauria de portar a valorar que la veritable acció ètica és aquella que repercuteix en la millora de les condicions de la vida física, de l'única vida de la qual tenim constància.

Podríem recórrer a argumentacions de materialistes il·lustres com Epicur o Marx i recordar que, l’esforç per preparar la vida eterna ens aporta tantes pors que no ens deixa gaudir d’aquesta vida o té l’efecte narcòtic de fer-nos oblidar que el nostre deure està a millorar aquest món, l’únic món. 

I, certament, podem aspirar a la immortalitat, però només en la memòria de les persones que ens sobreviuen: aspirar a canviar aquest món per millorar-lo em sembla una manera més afortunada de cercar la immortalitat que renunciar a la vida real en nom d’una fantasia.

Cal ara afrontar la qüestió de Déu: Kant era conscient que la seva ètica, que cercava la definició de la conducta moral com aquella que se cenyeix al deure, s’allunyava de l’aspiració clàssica de l’ètica filosòfica, és a dir, la felicitat. Complir el nostre deure ens fa millors, però, sovint ens pot fer infeliços, ja que el deure sovint no coincideix amb el desig. Per tal de superar aquesta contradicció, Kant planteja l’existència d’un ésser amb una voluntat moralment perfecta, és a dir, un ésser que desitgi complir amb el seu deure; suposar (postular) l’existència de Déu implica la possibilitat d’aquesta harmonia entre voluntat i deure i, en conseqüència, la possibilitat d’una conducta humana, moralment correcta i, alhora, feliç. 

Demano disculpes, però la complexitat del pensament kantià és superior a la meva capacitat d’expressió entenedora. Intentaré, però, fer una aproximació més intuïtiva. Tothom s’hi ha trobat amb el dilema moral d’haver de triar entre el que vull fer i el que és correcte fer: vull una vida confortable i sense esforços, però fer el correcte implica sovint sortir del confort; així, ens trobem immersos en la contradicció entre l’egoisme i la solidaritat i, encara que hom entengui que el correcte és actuar solidàriament, és a dir, atenent les conseqüències globals de la meva conducta, el que em farà més feliç, si més no a curt termini, és actuar de forma egoista. 

Hom podria pensar, per tant, que és impossible complir amb el deure moral i ser feliç a la vegada (i, de fet, aquesta contradicció és la fonamentació de l’infantilisme liberal quan defensa l’individualisme). L’existència de Déu garantiria la possibilitat de ser feliç tot i l’esforç per complir amb el deure i, encara que no sapiguem si Déu existeix, Kant ens convida a actuar com si existís.

La meva opinió és que no ens cal aquest supòsit, perquè, tot i les nostres imperfeccions o, potser, gràcies a elles, som capaços de ser feliços tot i la incomoditat de complir amb el deure.

Argumentaré des d’un dels vessants més obvis d’una visió coherentment materialista: l’ecologisme. Si creiem que aquest món en el qual vivim és l’únic món que existeix, resulta obvi que cal tenir-ne cura d’ell; només vivim aquesta vida i valdria la pena viure-la en les millors condicions possibles, cosa que difícilment assolirem si ens carreguem el medi ambient.

Tothom pot veure que aquí es produeix el dilema abans esmentat: és més còmode i confortable anar a tot arreu en transport privat, tot repartint la nostra merda contaminant al llarg del trajecte, que moure’ns en transport públic; però aquesta contradicció és fàcilment superable: qualsevol persona conscient dels problemes mediambientals sent una satisfacció que l’ajuda a superar les incomoditats que li suposa l’ús del transport públic. Si, com sovint passa, el transport públic no compleix amb les condicions mínimes, la posició èticament correcta és la mobilització col·lectiva per exigir aquestes condicions. L’actitud que porta a moltes persones a l’ús exclusiu del transport privat és una actitud infantil i inútil (infantil per egoista i inútil per inactiva), ja que no contribueix en absolut a la solució del problema i, de fet, l’agreuja.

La clau de la meva argumentació és, en el fons, profundament kantiana: si jo em mobilitzo per una causa que considero justa, amb independència de l’efectivitat de la meva acció, sento una satisfacció que m’apropa molt més a la felicitat que no pas qualsevol actitud que no impliqui l’acció. I és que, tot i que quedar-se al sofà de casa sigui molt còmode, és molt menys satisfactori que qualsevol acció, per inútil que aquesta sigui. D’altra banda, l’acció 一qualsevol acció一 no tan sols és més satisfactòria sinó que també és molt més útil que la inacció 一qualsevol inacció.

En conclusió, tot i les dificultats i les imperfeccions de la humanitat, és possible actuar seguint el deure i ser feliç. Potser no serem perfectament feliços, però crec que ja hem deixat clar que no admetem arguments infantils: no em posaré a plorar perquè la meva felicitat és imperfecta ni perquè la meva vida no serà eterna. 

En conseqüència, no necessito pressuposar ni la immortalitat de la meva ànima ni l’existència d’un ésser perfecte per actuar correctament. L’acció correcta sí que necessita el coneixement conscient de la realitat i, per tant, qualsevol mena de superstició, només ens allunyarà d’ella. És a dir, si dediquem els nostres esforços a millorar aquest món, des de la consciència que és l’únic món que tenim i ho fem des de la consciència de les nostres limitacions, sense un germà gran que ens orienti i a qui responsabilitzar de les nostres inaccions, estarem construint una opció ètica més viable i coherent que si la fonamentem en fantasies espirituals.

No ho oblideu, a l’ànima i a Déu els passa com als fantasmes: no només no existeixen sinó que tampoc fan por perquè, de fet, no fan res. 

Jesús Gómez, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació.