Tradueix

22 d’octubre 2025

Quan la fe entra per la porta, la ciència salta per la finestra

Per Antonio Lachós Roldán

L'escalfament global, convenientment maquillat per ser anomenat canvi climàtic, és, pel que sembla, una opció ideològica, no científica. Un alt nombre d'intel·lectuals  defensen amb vehemència dogmes amb la profunditat de “tots els estius fa calor” o el més redemptor “tota la culpa és dels ecologistes” (ecologetes, per als oients d'aquestes emissores l'única funció de les quals és, pel que es veu, oferir cures pal·liatives durant els últims set anys als seus hiperventilats oients). I això que a l'edat mitjana ja van observar que la ciència assegurava el progrés i la superstició només servia per passar el matí, mantenir l'statu quo i anar cremant bruixes de tant en tant, ja que sense pàdel ni festes eivissenques la cosa es feia llarga.

Annie Ernaux explica el vertigen històric i els canvis tecnològics que van possibilitar millorar la qualitat de vida quan parla de la darrera nit del segle passat: "Cau la nit sobre el segle XX. Fa un segle, els meus avis vivien a la llum de les espelmes en una casa amb sòl de terra". Una societat que consumia el mínim en un planeta sense contaminar encara es va transformar en un segle en una població capaç de modificar les condicions climàtiques a través del seu comportament: és l'antropocè, amic. Les conseqüències són les que es poden comprovar, dades i creences mitjançant, en qualsevol moment de l'any.

Les vivències personals, la seva percepció i la construcció del relat són una altra cosa, només ha d'observar els partits polítics, especialment els que vostè no vota. La ciència, però, treballa amb dades i variables quantificables, per la qual cosa l'escenari que es contempla és força més dur que el previst inicialment per la velocitat i la intensitat d'aquests canvis.

És veritat que és molt més còmode creure en conspiracions i mantenir aquesta altra fal·làcia comunament acceptada, és a dir: totes les opinions són respectables. No creure en la ciència és molt fàcil, només cal infantilitzar la societat fins a extrems que provoquin vergonya aliena. Que les persones que insulten públicament la mare d'un president creguin que viuen en una dictadura pot ser un barem de cultura democràtica i de cultura general. Però, és clar, els incendis s'apaguen a l'hivern, cal dragar els rius i abans això no passava, afirmen jubilats que es passen el dia amorrats al mòbil, beuen tequifresi a la intimitat i ja no han d'anar a Perpinyà a veure cinema. 

Si per una banda estem entrant en fase d'emergència climàtica, de l'altra desapareixen els arbres que redueixen la temperatura de les ciutats, el formigó triomfa als espais públics i la calor se soluciona amb aparells d'aire condicionat. Alhora, prolifera una mirada absurda sobre el món que qüestiona la realitat sense aportar res més que la creença difusa en unes regles de la natura basades en la memòria de les vivències dels defensors. I tota la culpa és dels ecologistes, però es parla poc de Yoko Ono.