 |
| Martín Sagrera Capdevila |
Us presentem un treball de Martín Sagrera Capdevila sobre l'avortament.
Martín Sagrera Capdevila és llicenciat per la U. de Barcelona i Roma; Llicenciat i doctorat a la U. de París; titulat en Sociologia, Filosofia, Demografia, Antropologia, Religions, etc. Professor a 9 universitats. Investigador, escriptor, traductor i activista social.
Aquesta és la seva pàgina web.
1. TOLERÀNCIA I INTOLERÀNCIA PERSONAL I SOCIAL DAVANT L'AVORTAMENT.
Recordem la història, per no haver de repetir-la: els homes es van barallar i van matar per la maternitat (divina), pel tipus de naturalesa i vida (de Jesús) o per les formes de govern (monarquia-república). Avui saben que aquestes idees eren tapadores d'interessos econòmics i polítics, que van aconseguir enganyar molts. No estarem caient en el mateix els uns i els altres? No s'acabarà el món per això. El pànic, induït per grups interessats contra els "dolents" de torn que "amenacen destruir la civilització", pot encegar-nos de nou, i "què dolents som quan tenim por!" (A. France).
Tots estem d'acord que l'avortament no és desitjable, no és un plaer. La diferència és que uns creuen que en determinades circumstàncies no és rebutjable per motius morals, per la qual cosa cal ser tolerants amb el perjudici físic que sempre, en major o menor grau, ocasiona; i altres, que consideren que no es justifica en cap cas per motius morals, són absolutament intolerants contra tot avortament.
Els que accepten en determinats casos l'avortament, solen ser tolerants de manera semblant envers els altres. Però els que no accepten l'avortament en cap cas es divideixen en dos grups de repercussió social molt diferent:
A) Els intolerants amb ells mateixos, que admeten que altres persones puguin tenir una altra visió moral en aquest tema, i respecten el seu proïsme; iB) Els intolerants amb tots; és a dir, aquells a qui una pretesa absoluta certesa d'estar en l'única veritat els fa impossible acceptar respectar una altra opinió, anomenant “assassins” tots aquells que no pensin com ells, i intentant imposar la seva visió al món sencer, mitjançant lleis i càstigs.
Aquesta intolerància absoluta és manipulada per alguns grups que usen aquests fanàtics —com altres als nacionalistes, racistes, etc.— per assolir més poder, constituint aquests intents de dictadura ideològica una de les pitjors amenaces per a la nostra època.
2. RESPECTE DEMOCRÀTIC ALS ADVERSARIS
"La democràcia és incòmoda, perquè ens obliga a considerar respectables, i fins i tot intel·ligents, els qui no estan d'acord amb nosaltres" (E. Biagi). En països de més tradició democràtica, no es diu ningú “avortista”, ja que ningú és tan babau com per desitjar sense més ni més l'avortament; i els partidaris de poder triar l'avortar tampoc menyspreen com a ximples o asocials els seus adversaris. Cal rebutjar els "terroristes verbals" sobre l'avortament, així com les campanyes miops d'un i altre signe, desorbitades i agressives, que posen de manifest la nostra manca de respecte als altres, la nostra pretensió d'imposar-nos... i la nostra pròpia inseguretat (teòleg B. Forcano). Tota doctrina que dispensi de pensar, raonar i responsabilitzar-se en cada cas, que impulsi a sentir-se superior als altres ia menysprear-los, és immoral i farisaica. Amb altres paraules: un antropòfag pot ser honrat, i un pretès demòcrata ser un pocavergonya. No és moral per les idees que es tenen, sinó per les raons personals per adherir-s'hi, i per la coherència en actuar.
3. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA RELIGIÓS.
Les grans religions, incloses les Esglésies cristianes, tret de la catòlica, permeten certs tipus d'avortament; i dins del catolicisme, la majoria dels fidels, i un nombre creixent de sacerdots, teòlegs, etc. s'oposen a la prohibició absoluta que ara sosté la jerarquia. En efecte:
- És una doctrina nova, imposada per Pius IX el 1869; abans s'admetia l'avortament fins a 40-80 dies; i ¿com condemnar tan severament el que s'acceptava fins ahir?
- No és doctrina de fe, ni dogma infal·lible, podent ser canviada de nou.
- De fet, molts i notables teòlegs estan en desacord sobre el moment en què l'ànima ve al cos.
- El zigot pot subdividir-se en bessons als 7-14 dies de la fecundació, i com que l'ànima no es pot dividir, no pot existir fins almenys una o dues setmanes després de la concepció.
- També sabem avui que la meitat dels embrions avorten de manera natural als pocs dies de néixer, i repugna que Déu creï la meitat de les ànimes perquè no portin una vida humana (P. Gafo).
- Si avortar fos realment un assassinat, el magisteri catòlic tindria una responsabilitat enorme:
a) Per haver permès durant gairebé dinou segles que els seus fidels practiquessin certes modalitats d'aquest "crim" d'avortar.
b) També en oposar-se avui als anticonceptius eficaços per no ser "naturals", excusa superficial davant d'un possible assassinat, ja que cap anticonceptiu és natural, i menys la continència periòdica del natural instint sexual (Ogino), que pels seus errors porta a molts a avortar. - La seva mateixa actuació mostra que ni el magisteri catòlic creu de debò en una presència immediata d'una ànima:
a) Les penes per avortament són menors en el dret canònic que les d'homicidi.
b) Es va prohibir batejar -i enterrar en sagrat- els fetus sense forma humana.
c) Si ja hi hagués una persona en el moment de la fecundació, i atès que la meitat dels embrions avortaran de manera natural, caldria batejar, com diu algun teòleg, tot flux menstrual; i fins i tot, amb una xeringa, -com fan els ginecòlegs catòlics abans d'operar-, caldria batejar condicionalment el possible engendrat després de cada coit (!).
No hi ha, doncs, cap raó teològica seriosa per a la contundent intolerància actual de tot avortament per part del Vaticà, que va així contra l'opinió de les altres confessions cristianes, d'altres religions i dels ciutadans, que qualifica despectivament d'“avortistes” ”. Encara més: com gairebé tots els avortaments es deuen a embarassos no desitjats, que podrien evitar-se d'ordinari amb l'anticoncepció, els que s'oposen a mètodes efectius d'anticoncepció (oferint mètodes tan inefectius com l'Ogino, per no parlar de l'abstinència sexual, que no practiquen ni molts clergues) són els reals fomentadors de l'avortament, com fomenten amb les seves prohibicions altres “pecats”, cosa que els permet presentar-se com a redemptors i viure de “remeiar” aquests problemes que ells han creat. No hi ha, doncs, més fomentadors reals de l'avortament, més avortistes, que els qui intenten ara convertir l'Església de la caritat que va predicar Jesús en una Església de l'Avortament, un avortament d'Església; fariseus que, avui com ahir, donen gràcies a Déu per ser tan purs (gairebé tots són homes, no poden avortar) i condemnen els altres com a pecadors. Creuen, amb raó, que és molt més fàcil presumir d'amor al fetus que d'amor al proïsme, a qui el seu proclamat abstencionisme absolut respecte a l'avortament els dona a més ocasió de menysprear pietosament.
4. L'AVORTAMENT NO ÉS UN HOMICIDI.
Els qui sostenen això afirmen que la vida humana comença i ja és plenament personal en la concepció, on s'origina l'individu, amb les seves característiques genètiques exclusives. Però en realitat aquest moment no és tan únic ni decisiu:
- La vida no s'origina ara, sinó que continua des de fa dos mil milions d'anys (un milió per a l'espècie humana).
- El clonatge permet la reproducció sense variacions cromosòmiques a partir d'una cèl·lula que ni tan sols és sexual.
- La partenogènesi realitza la reproducció sense fusió d'òvul i espermatozoide i sense crear un ésser amb característiques cromosòmiques pròpies, diferents.
- La reproducció estrictament tal la fan en el seu cos respectiu l'home i la dona, per divisió de la seva cèl·lula sexual, originant l'esperma i l'òvul que s'uniran potser dies després del coit, si sobrevé l'ovulació.
- Fins i tot en unir-se l'òvul i l'espermatozoide, el zigot resultant pot subdividir-se en bessons 7-14 dies després.
- Fins a aquests 7-14 dies en què s'implanta (nia), no comença l'embaràs.
Tot això ha portat no pocs biòlegs, fins i tot catòlics, a assenyalar com a principi de la vida humana completa i personal no la fecundació, sinó la nidificació (7-14 dies). Altres biòlegs creuen que no hi pot haver personalitat sense base material, escorça cerebral, sistema nerviós central, etc. (2 a 3 mesos). Abans del temps, l'encefalograma és pla (que és criteri de mort). I moltes escoles filosòfiques pensen també que sense forma humana no es pot parlar de personalitat. Una llarga tradició, fins i tot legal, posa el principi de la vida quan es perceben els moviments del fetus (4 a 5 mesos). No pocs col·loquen aquest principi de la vida personal a la viabilitat o capacitat de vida independent (avui, amb ajudes, 7 o fins i tot 5 mesos). Finalment, el criteri més comú posa l'inici de la personalitat en el part i la separació de la mare, com reflecteixen tantes lleis i fins i tot el llenguatge (no és "mare" sinó la que pareix), ritus socials (aniversaris), etc. Lluny, doncs, d'haver-hi unanimitat sobre el moment en què comença la vida de la persona humana, hi ha almenys mitja dotzena de criteris biològics diferents, sostinguts per grups i arguments d'indubtable valor científic.
5. ELS INTERESSOS POLÍTICS I ECONÒMICS DELS INTOLERANTS.
La història mostra restriccions a l'avortament ben acceptades, perquè llavors eren raonables, quan calia augmentar la població després de guerres, epidèmies o fam. Però també s'ha reprimit l'avortament en èpoques de superpoblació, com la nostra, per governants que volien augmentar aquestes crisis perquè s'acceptés el programa de "salvació", amb l'expansionisme colonial, guerres per "espai vital", etc. Carnissers com Napoleó o Hitler van ser “defensors de la vida” (intrauterina) perquè necessitaven malbaratar aquestes vides en el “feticidi diferit” de la guerra i l'explotació laboral. Tant aquests polítics natalistes com els capitalistes més retrògrads, que desitgen mà d'obra barata, han perdut la batalla contra els anticonceptius; per això han muntat ara a nivell internacional aquestes desorbitades campanyes antiavortistes, perquè no se'ls escapi també aquesta arma de domini, ja que la intolerància absoluta de l'avortament defensa la seva (nivell de) vida d'explotadors dels altres. Aquestes classes dirigents que prohibeixen avortar els altres, quan tenen un problema d'avortament a la seva família, solen solucionar-lo recorrent a certs metges objectors a l'avortament, però no als diners, o viatgen a avortar a l'estranger.
6. ELS INTOLERANTS PER REPRESSIÓ SEXUAL.
En el sistema patriarcal, el masclista procura que la seva dona, com el seu bestiar, tingui la màxima prole possible, ja que els fills treballen des de petits. Fer-la parir molt és també un mètode eficaç per mantenir-la ocupada, embarassada, ignorant, feble, dependent. Es nega així a la dona tota sexualitat no reproductiva, com impròpia d'ella, i per això també se li prohibeix l'avortament.
Els sistemes repressius posteriors van aprendre aquests mecanismes primitius de domini i explotació. Es va exaltar la fecunditat dels proletaris, que donaven serfs a l'amo o patró. Un pare de molts fills està lligat, no fuig, treballa de valent, no fa vagues. Així es va declarar també reservada a la procreació la sexualitat de l'home: tot allò que no fos follar amb finalitats reproductives no era decent, feia dubtar de la seva “virilitat”. La realitat era que si es reconeixia el dret al plaer això qüestionaria de manera revolucionària tota l'estructura laboral, econòmica i cultural, perquè el plaer reclama, per fer-se, un nivell de vida, llibertat i lleure, nocius per als interessos explotadors (W. Reich ). Per això la prohibició dels anticonceptius i de l'avortament.
7. L'AVORTAMENT NO ÉS UN PROBLEMA D'ANTIRRELIGIOSITAT.
Alguns tolerants de l'avortament irreligiosos, però poc segurs de la seva "conversió" a l'ateisme, donen la culpa de tot el problema a la religió, sense comprendre que també hi ha altres interessos en joc, i que només una part dels catòlics, amb la seva jerarquia, rebutja absolutament l'avortament. Sens dubte, i precisament per no ser aquest, com vam veure, un problema religiós, aquesta intransigència dona suport a uns clars mecanismes d'opressió, i cal lluitar, doncs, perquè no hi predomini una falsa espiritualitat centrada en el “més enllà”. Aquesta mentalitat, recordant com s'omplien les esglésies en temps de guerres, fams i misèria, creu que és bo tot allò que contribueixi a convertir el món en una vall de llàgrimes, i fomenta la superpoblació, la repressió de l'avortament, etc.
8. DEBILITAT D'UNA ESQUERRA INDIVIDUALISTA.
L'esquerra va néixer com a contracultura de la burgesia, i en la seva oposició, com abans va fer en part el cristianisme, es fa de vegades fanàticament partidària del "més enllà" revolucionari, buscant a la superpoblació, i caos consegüent, la salvació, la revolució (contra tota anàlisi objectiva i tota experiència històrica). Marx, per la seva banda, va confondre el malthusianisme amb els problemes poblacionals reals, i va llegar aquest daltonisme a una esquerra que desconeix el valor social del factor poblacional. Per això la paradoxa que mentre la dreta s'oposa a l'avortament amb arguments col·lectius (avui infundats) de necessitat de més població, l'esquerra ignori sovint el valor dels arguments demogràfics a favor de l'avortament, i ho defensi només en nom d'uns drets personals abstractes, individualistes i liberals, i per tant incomplets, febles i, com a exclusius, falsos.
9. REPRESSIÓ SEXUAL ESQUERRANA.
És molt difícil ser un revolucionari en tot. Marx, Engels i Lenin van ser revolucionaris en economia i política, però conservadors en el que és familiar i sexual (com avui, almenys en les seves declaracions, molts esquerrans). El resultat va ser el fracàs de la revolució sexual (i d'altres) a Rússia, on es va reimplantar el puritanisme, l'stakhanovisme, etc. L'avortament es va permetre d'acord amb criteris de poder, sense consultar ni tan sols les "mares heroiques", condecorades per Stalin, com per Hitler i Franco. Alguns esquerrans són encara més masclistes i donen menys poder a les dones que els de dretes; i és lògic, ja que aquests tenen ben domades les "seves" dones, però alguns esquerrans temen, des de la seva mala consciència d'opressors sexuals, que elles aprofitin aquest poder per protestar per la seva marginació. I per això sacrifiquen a l'oportunisme polític la solució real del problema dels anticonceptius i l'avortament.
10. CERTES FEMINISTES DAVANT L'AVORTAMENT.
L'emancipació de la dona és un dels moviments més importants i esperançadors de la nostra època. Per això el seu progrés real és lent, i amb freqüents retrocessos. La crisi de participació política i la crisi econòmica, que afecta més les dones, han afavorit els extremismes, que agreugen encara més el problema. Alguns grups de dones, plenes de prejudicis elitistes burgesos i fins i tot feudals, han adoptat un sistema masclista a la inversa, que menysprea també la "massa irracional" de dones, procurant manipular-la contra els homes, i no contra el patriarcat, a qui en realitat admiren, fins al punt de voler suplantar-ho, instaurant la seva pròpia tirania, no menys feixista i racista que el masclisme. De vegades "passen" olímpicament del problema de l'avortament, considerant-ho com a "just càstig" per fraternitzar amb l'enemic, l'home (en el seu lesbianisme obsessiu, reacció explicable però tan unilateral com l'heterosexualisme exclusiu). Altres vegades s'interessen molt més per la legalització de l'avortament, pel seu profit personal que pel problema —a moltes zones i països encara més general i greu— de la manca de coneixement i accés als anticonceptius, cosa que aquests grups ja tenen resolt.
11. L'ORIENTACIÓ JURÍDICA DE LA NOSTRA CONVIVÈNCIA.
Gran part de la població està a favor d'alguna despenalització de l'avortament, com a dret propi o per no imposar la moral als altres. Però fins i tot en el cas que gairebé tots creguessin que es tractés d'una cosa moralment dolenta, no per això sempre hauria d'estar penat per la llei, segons reconeix la mateixa doctrina catòlica, conforme al principi del mal menor, que molts dels seus bisbes no apliquen aquí i, quan poden, exigeixen a l'Estat que imposi la seva opinió com a única moral possible. Tanmateix, per una norma elemental de democràcia, caldria respectar el dret personal a avortar (i a divorciar-se, etc.) encara que una majoria no hi estigués d'acord, com a dret que és de la persona humana. D'altra banda, la llei que castiga l'avortament és ineficaç, ja que no aconsegueix ni impedir els moltíssims avortaments clandestins actuals ni castigar-los; és perillosa per a la salut i pel desprestigi que la seva ineficàcia i impopularitat suposa per a l'administració de la justícia. Afegim que és discriminatòria respecte als més pobres.
12. DAVANT DEL PROBLEMA CONCRET D'UN AVORTAMENT.
Hem vist que ni la ciència ni els costums ens donen una “frontera natural”, segura, que garanteixi en tot cas una decisió. Deia el Premi Nobel de Medicina J. Jacob: "La persona humana no sorgeix en un moment precís. Hi ha una evolució progressiva, una sèrie de salts, de reaccions i de síntesi, a través de les quals es forma a poc a poc el fill de l'home. Qui estaria, doncs, en condicions per decidir quan es pot interrompre un embaràs? Certament, no el biòleg, ni de bon tros el bisbe o el jutge. No veig altres persones que puguin tenir aquest dret que no siguin els pares ”.
En els primers dies de l'embaràs, la mateixa naturalesa fa avortar la meitat dels embrions, per motius de salut, continuant després durant setmanes aquests avortaments espontanis per motius eugenèsics, psíquics, etc. En aquest període serà natural actuar com la naturalesa i avortar per aquests motius. Després s'aniran fent més escasses i greus les raons per avortar, com també correspon a la natura, i caldrà anar donant cada cop més pes a una vida cada cop més semblant a la nostra, i a la que sempre, encara que no sigui igual a nosaltres, cal respectar, sense causar-li mal innecessari.
És possible, com ja advertia el biòleg jesuïta P. Gafo, que se'ns acusi de confondre i debilitar posicions "clares". Amb ell recordem el que ja deia A. Koestler: "No he vist mai cap problema, per complicat que fos, que en ser abordat correctament no es compliqués més"; i a Gluckmann: "La nostra afició per les definicions sàvies i teòriques està en proporció directa al nostre menyspreu pels patiments dels altres". Les nostres decisions morals personals —i més encara les decisions alienes— mai no han de ser considerades perfectes i infal·libles. “La bona consciència –deia el cardenal Newman– és l'obra perfecta del diable”.
