Resum: Aquest testimoni colpidor de l’activista ateu amazic marroquí Murray Moulay Htaou denuncia la situació de repressió política, religiosa i social que pateixen els ateus i dissidents al Marroc. L’autor sosté que la monarquia de Mohammed VI utilitza l’islam com a eina de legitimació i control, presentant el rei com a “Comandant dels Creients” i convertint la religió en un pilar essencial del règim. Segons explica, criticar la monarquia, qüestionar la religió oficial o defensar l’autodeterminació del poble sahrauí implica exposar-se a persecució, censura i represàlies.
L’article descriu les dificultats quotidianes dels ateus marroquins, obligats sovint a ocultar les seves conviccions per evitar l’ostracisme social, les amenaces o fins i tot la presó. L’autor denuncia que el Codi Penal marroquí castiga qualsevol expressió considerada ofensiva envers l’islam i que les lleis civils continuen subordinades a la xaria en aspectes com el matrimoni o l’herència.
El relat també exposa la situació dels dissidents exiliats a Europa. Htaou explica les amenaces, agressions i campanyes de difamació que assegura haver patit a França i Alemanya per part de monàrquics marroquins i, segons ell, la manca de protecció efectiva per part de les autoritats europees. El text descriu un llarg periple burocràtic i judicial relacionat amb les seves sol·licituds d’asil, així com les tensions viscudes en centres d’acollida amb altres refugiats musulmans.
Més enllà del cas personal, l’article planteja una crítica general a la connivència entre determinats sectors polítics europeus i la dictadura marroquina, i defensa la necessitat d’un estat marroquí laic, democràtic i respectuós amb la llibertat de consciència. És, en definitiva, un testimoni dur sobre el cost humà de defensar l’ateisme, la llibertat d’expressió i els drets civils en contextos autoritaris.
Veure més (~4.000 paraules. ~15 min.)
Murray Moulay Htaou (ateu marroquí d'origen amazic i membre d'una associació que denuncia la dictadura al Marroc).
El dictador rei Mohammed VI ha fet de l'islam un dels pilars fonamentals del seu tron al Marroc, recorrent a diverses eines estratègiques per consolidar la seva influència i estabilitzar el seu regnat il·legítim. Entre aquestes hi ha:
El títol de 'Comandant dels Creients': aquest títol constitucional atorga al rei una autoritat religiosa i espiritual que transcendeix l'esfera política, establint-lo com l'autoritat suprema en matèria religiosa.
Legitimitat històrica (llinatge noble): la monarquia es basa en el seu suposat 'llinatge profètic', que remunta els seus orígens al profeta Mahoma, la qual cosa atorga un caràcter sagrat a la figura i l'estatus del rei als ulls de molts musulmans marroquins.
El rei instrumentalitza el concepte de 'seguretat espiritual' per preservar la identitat religiosa marroquina basada en l'escola jurídica malikita.
El rei supervisa directament el Consell Superior Científic i els consells regionals, assegurant que els ulemes i imams actuen d'acord amb la visió oficial de la monarquia.
La bay'a (البيعة), que es considera un ritual de submissió, consisteix en cerimònies anuals que renoven el pacte religiós entre el rei i la comunitat musulmana marroquina, consolidant així la continuïtat de la monarquia teocràtica com un imperatiu religiós.
Al Marroc, els ateus viuen entre dues realitats contradictòries: d'una banda, la Constitució marroquina garanteix la llibertat de pensament i de consciència; i de l'altra, s'enfronten a una intensa pressió social i legal.
Com a resultat, sovint es veuen obligats a amagar les seves creences per evitar conflictes amb les seves famílies, els seus cercles socials i les autoritats repressives del rei dictador. Alguns senten la necessitat de seguir rituals i tradicions religioses —com ara dejunar durant el Ramadà o participar en les pregàries de l'Eid— per evitar problemes.
Declarar-se obertament ateu es converteix, per tant, en una decisió arriscada que pot portar a l'ostracisme social, detencions, segrestos, tortures i altres represàlies. L'article 220 del Codi Penal marroquí preveu penes de presó per a qualsevol persona acusada de 'socavar la fe d'un musulmà' ('زعزعة عقيدة مسلم'), la qual cosa restringeix la capacitat dels ateus d'expressar públicament les seves opinions.
Desafiaments diaris:
Matrimoni i herència: s'enfronten a complexitats relacionades amb les lleis d'estatut personal, ja que els sistemes que regulen el matrimoni i l'herència al Marroc es basen en la xaria islàmica.
Aquesta situació situa els ateus en un carreró legal sense sortida quan intenten portar una vida civil fora d'aquest marc.
La majoria dels ateus opten per emigrar a països europeus o a Amèrica del Nord.
Organitzem grups de WhatsApp per a ateus marroquins per debatre els reptes que afronten les persones atees.
Posteriorment, s'infiltren persones als nostres grups i intenten legitimar la idea que els ateus marroquins poden criticar l'islam arreu del món, excepte l'islam de Sa Majestat Mohammed VI, posicionant-se així com a portaveus nostres mentre s'abstenen de denunciar el 'Comandant dels Creients' (أمير المؤمنين), és a dir, el rei dictador.
Com a veritable comunitat d'ateus marroquins, ens oposem públicament a aquestes persones.
Hi ha ateus marroquins fora del Marroc que han experimentat personalment aquesta situació.
Al Marroc, els opositors que critiquen la monarquia dictatorial viuen en un entorn complex, marcat per les pressions de seguretat, judicials i socials. La seva realitat varia segons les circumstàncies específiques a què s'enfronten: processos judicials, empresonament, segrestos, tortura, humiliació, campanyes de difamació, incitació a l'odi i assetjament.
Molts opositors estan sotmesos a la vigilància de les autoritats i a restriccions en les seves activitats, incloent-hi la prohibició de reunions públiques.
Les figures de l'oposició són freqüentment l'objectiu de campanyes de difamació —incloent-hi la difusió d'imatges o vídeos de la seva vida privada— portades a terme per certs mitjans de comunicació alineats amb el rei, en les quals se'ls acusa de traïció o de rebre finançament estranger.
Pressions econòmiques i professionals: els opositors tenen dificultats per trobar feina al Marroc. Hi ha tres línies vermelles al país: el rei, la religió i el Sàhara."
"Les presons estan plenes de militants i activistes que exigeixen drets bàsics —com ara feina, sanitat, hospitals i escoles—, així com d'opositors que demanen la caiguda de la monarquia dictatorial. El rei dictador concedeix indults a criminals, pederastes (com Daniel) i lladres com ell mateix, però no allibera ni indulta activistes innocents."
"Quan el sistema judicial francés, que se suposa que és imparcial, es desvia dels seus principis per acontentar la dictadura marroquina.
En arribar a França, mentre participava en manifestacions i vagues de fam a París, Brussel·les, Ginebra i Alemanya per exigir l'alliberament de presos polítics marroquins, l'establiment d'un estat laic i la caiguda de la monarquia dictatorial teocràtica al Marroc, vaig ser víctima d'assetjament, amenaces de mort, difamació, incitació a l'odi i humiliació al carrer, als cafès i a les xarxes socials. Em van titllar d'enemic del Marroc, d'enemic del Rei i d'enemic de l'islam.
En una comissaria de París, em van demanar proves materials: testimonis, gravacions d'àudio o vídeos. Malauradament, no tenia cap prova, perquè era molt difícil gravar aquests incidents als cafès o al carrer ; a més, em van trencar el telèfon i vaig ser agredit físicament. Pel que fa als comentaris a les xarxes socials, és difícil identificar-ne els autors a causa del gran nombre de comptes que existeixen."
"Aquells que creen comptes falsos o comptes pertanyents a persones residents al Marroc i a Europa —per llançar insults, amenaces, etc.— poden ser processats. A més, aquests comptes de vegades s'eliminen o desapareixen per sempre després de ser tancats.
Des que em vaig fer membre d'un grup dedicat a denunciar la dictadura al Marroc, el meu objectiu ha estat gravar vídeos i fer fotos davant dels palaus del rei depredador als suburbis de París i a la mateixa París. És difícil, perquè les manifestacions, els vídeos i les fotografies estan prohibits, ja que molesten el rei teocràtic i les autoritats franceses.
El col·lectiu CPDDM és l'únic que practica aquest tipus d'activisme, denunciant la protecció que certs sectors francesos corruptes —lligats al Tractat del Protectorat Francès a l'Imperi Xerifiana, signat a Fes el 30 de març de 1912— proporcionen a la monarquia dictatorial marroquina contra el poble marroquí.
El 2022, vaig gravar un vídeo davant del palau del dictador-rei a París; en només dos dies, va arribar als dos milions de visualitzacions i més de 20.000 comentaris, incloent-hi insults, amenaces i comentaris difamatoris.
Molts monàrquics marroquins van compartir el vídeo, titllant-me d'ateu, traïdor i espia, entre altres coses.
Això els va enfurismar i es van negar a acceptar-ho, perquè per a ells el rei és una figura sagrada.
Activistes proreialistes van publicar vídeos insultant-me, titllant-me de porc, ateu i agent de França i d'Algèria, així com incitant la societat marroquina contra mi i fins i tot demanant la meva mort.
En una ocasió, vaig participar legalment en una protesta a París contra una manifestació organitzada per una associació monàrquica.
"L'associació monàrquica marroquina a París va celebrar el reconeixement per part d'Espanya del 'Sàhara marroquí' en un lloc històricament simbòlic: la Bastilla, on va començar la Revolució Francesa.
Diversos ciutadans francesos i turistes s'acostaren a la manifestació, convençuts erròniament que els participants demanaven la caiguda de la monarquia. No obstant això, en descobrir que el grup, de fet, glorificava el sistema de subjugació al Marroc, s'adonaren del seu error. Més tard, algunes persones es van unir a mi mentre sostenia pancartes i corejava lemes contra el dictador, en suport de l'autodeterminació del poble saharaui. També em van dir que anés amb compte i que era una persona valenta.
Per a mi, aquelles paraules van ser una insígnia d'honor.
Els monàrquics marroquins van llançar insults, amenaces de mort i difamacions davant dels serveis d'intel·ligència francesos, i aquests no van fer res davant la intimidació dels monàrquics.
Els serveis d'intel·ligència francesos em van amenaçar de detenir-me, al·legant que les meves accions eren il·legals, tot i que era fora de la zona autoritzada i respectava les normes de la manifestació. A més, em van exigir autorització per manifestar-me, tot i que era sol i la llei francesa només ho requereix quan hi ha més de tres persones.
Després que va acabar la manifestació, un activista marroquí em va enviar un vídeo en què un monàrquic afirmava que portava un ganivet. Llavors vaig anar a la comissaria de la Bastilla a presentar una denúncia, però em van fer esperar tot el dia sense cap resultat i em van dir que tornés l'endemà. Havia recopilat els vídeos en una memòria USB.
L'endemà vaig tornar a portar els vídeos a la memòria USB; tanmateix, van exigir que els gravés en un CD. Aquell procés em va fer perdre un altre dia sencer. Després d'acceptar la seva petició i transferir els vídeos al CD, em van dir que havia d'anar a la comissaria de Nanterre, ja que allà hi vivia el president de l'associació monàrquica marroquina.
Quan vaig arribar a Nanterre i em van comprovar la identitat, van començar a provocar-me i em vaig adonar que no es prenia el cas seriosament.
Més tard vaig anar a la comissaria de Poissy, però em van negar l'entrada en sentir el meu nom. Vaig protestar contra aquella decisió i vaig demanar parlar amb un superior. Finalment, vaig parlar amb la cap de la policia, que em va provocar dient-me que era un immigrant il·legal i em va advertir que, si no marxava de la comissaria, em detindirien i em deportarien. Em va dir: «Si et trobo aquí, al carrer, et detindré i et deportaré».
Vaig respondre: «Sóc al vostre país i em podeu detenir.»
Ella va respondre: «No et puc arrestar. Si ho fes, la fiscalia hauria de traduir els teus vídeos i els comentaris, i això seria una pèrdua de temps. A més, això t'ho posaria més fàcil per obtenir asil polític, i precisament això és el que volem evitar».
Llavors vaig anar a la comissaria de Saint-Germain-en-Laye. Allà van acceptar la meva denúncia i també em van confiscar la memòria USB. Després em van dir que enviarien la denúncia i la memòria USB a la comissaria de Cergy, ja que la meva adreça era al departament del Val-d'Oise.
Em van demanar que tornés l'endemà cap a les deu del matí. Quan vaig tornar, dos joves agents de policia em van dir que no tenia hora concertada. Després de discutir una estona amb ells, finalment va aparèixer l'agent que m'havia citat. Em va interrogar sobre la naturalesa de la meva denúncia i va afegir que havien fet comprovacions sobre mi; fins i tot va afirmar que no era un polític al Marroc.
Vaig respondre que era un activista i no un polític, perquè al Marroc no hi ha política real: la monarquia dictatorial funciona com una màfia que controla i gestiona totes les institucions. Màfia al Ministeri de Justícia, màfia al Ministeri d'Educació, màfia al Ministeri de l'Interior, màfia al Ministeri d'Afers Exteriors, màfia al Ministeri d'Agricultura… i el cap de tots és el rei depredador i dictador. A més, la majoria de diputats marroquins són ignorants i no tenen formació acadèmica, mentre que la corrupció s'ha estès a totes les institucions a causa del control de la monarquia.
Després d'haver esgotat les meves energies i d'haver-me posat els nervis a flor de pell, em van dir que anés a una altra comissaria del mateix departament, a Ermont-Eaubonne, perquè allà hi tenien registradess la meva denúncia i la meva antiga adreça. A aquella comissaria, em van dir que la de Saint-Germain-en-Laye no havia enviat mai ni la denúncia ni la memòria USB. Així que em van demanar que tornés l'endemà per presentar la denúncia de nou.
Posteriorment, cada vegada que anava a preguntar per l'estat del cas, la resposta era sempre la mateixa: «Aquest cas és un autèntic trencaclosques... No hi ha cap informació disponible... El cas encara s'està tramitant».
En aquell moment, m'enfrontava a una ordre de deportació al Marroc. Vaig presentar una apel·lació contra la decisió de la prefectura dels Hauts-de-Seine davant del Tribunal Administratiu de Cergy, a Val-d'Oise, i l'Estat em va nomenar un advocat d'ofici.
El meu advocat va portar el cas amb negligència i es va negar a proporcionar-me els documents legals. Abans de la segona vista, em vaig adreçar al degà del Col·legi d'Advocats per informar-lo que l'advocat no complia el seu deure de representació i vaig sol·licitar un ajornament de la vista per tenir temps de trobar un altre advocat.
Durant la segona vista, vaig presentar un document del Col·legi d'Advocats que confirmava que aquest advocat ja no em representava i vaig sol·licitar un ajornament per poder assegurar-me una nova representació legal. El jutge es va negar a acceptar el document presentat pel degà i em va dir en francès: «M'és igual».
Com a resultat, el cas es va perdre, perquè l'advocat, el degà i el jutge no van complir les obligacions del seu càrrec.
Setmanes més tard, vaig demanar a la secretària judicial l'acta de la vista, però em va respondre que no n'hi havia cap de la meva vista.
I no sóc l'única víctima del sistema judicial a França; n'hi ha moltes. Hi ha una màfia que governa França i protegeix dictadors africans, com el rei i el seu entorn.
No tinc res en contra del poble francès, perquè tinc bones relacions amb molts francesos. A més, l'avi de la meva mare era un soldat francès i una víctima de la guerra. I part de la glòria de França també prové de la sang de la meva família.
Un oficial francès em va donar el seu número de telèfon i em va demanar que el truqués. Uns dies més tard el vaig trucar.
Em va dir que anés sol a un cafè. Quan ens vam trobar, em va interrogar sobre la meva vida i el meu activisme contra l'islam i la monarquia, i li vaig lliurar un formulari amb les meves dades.
Em van oferir un paper treballant amb ells en investigacions, específicament per infiltrar-me en manifestacions i combatre la falsificació de documents, especialment permisos de residència europeus. També em van demanar que desaparegués de les xarxes socials i que deixés de participar en manifestacions.
Em van dir que tenien un problema amb aquella xarxa de falsificació de documents i que volien combatre-la. A canvi, m'oferirien un permís de residència renovable, en facilitarien les renovacions i fins i tot m'ajudarien a obtenir la ciutadania.
Vaig respondre que necessitava temps per pensar-m'ho. Més tard, van voler reunir-se amb mi una segona vegada. En aquella ocasió, l'home anava acompanyat d'una altra persona que va prendre nota de tota la nostra conversa.
Vaig tornar a demanar temps per consultar amics algerians, marroquins i francesos que havien tingut experiències similars. Em van advertir que els serveis d'intel·ligència francesos —o almenys una gran part d'ells— estaven corruptes i actuaven en nom dels serveis marroquins. Vaig seguir el consell dels meus amics i vaig rebutjar les seves propostes.
Em van dir: «Ets la primera persona que es nega a col·laborar amb nosaltres; tots els altres van ser fàcils de reclutar». Després van intentar persuadir-me mitjançant missatges i trucades telefòniques.
Estaven escoltant les meves trucades i fins i tot em van aconsellar que no em quedés despert fins tard. I no era la primera vegada: el 2018 o 2019, la policia ja m'havia demanat que treballés com a intèrpret, traduint trucades de l'àrab i l'amazic marroquins al francès, per 25 euros l'hora. Els vaig dir que m’ho pensaria.
El març de 2023, vaig anar a Alemanya i hi vaig sol·licitar asil, perquè sentia que França no m'havia fet justícia en cap sentit. No obstant això, el tribunal d'asil també va denegar-me l'asil polític.
Més tard, durant el mes del Ramadà, vaig començar a rebre amenaces de mort al centre d'asil de la ciutat de Heidelberg. Un sol·licitant d'asil musulmà d'Algèria, amb qui se suposava que havia de compartir una habitació, va dir que jo no era musulmà i em va fer aquesta amenaça: «No pots viure a la mateixa habitació que jo o et mataré». Un home tunisià em va acompanyar a la comissaria per fer de traductor, però un agent de policia va respondre: «Això no és problema meu».
Per sort, tenia amics a Mannheim i Karlsruhe, i de vegades dormia a casa seva. Dormia molt malament al centre d'asil de Heidelberg, i la majoria de la gent que em rodejava —marroquins, algerians i tunisians— eren musulmans que em consideraven un infidel, un dimoni ateu que odiava l'islam i els musulmans, la qual cosa posava en perill la meva seguretat.
Una nit durant el Ramadà, estava borratxo. Un guàrdia de seguretat sirià o iraquià em va dir: «Ets un àrab infidel i has de ser assassinat». Ni tan sols vaig anar a la comissaria, perquè ja havia perdut tota esperança.
Els meus problemes amb l'oficina d'immigració (BMF) van començar quan van intentar imposar-me un intèrpret marroquí, cosa que vaig rebutjar. Em van dir: «O acceptes l'intèrpret marroquí o et crearem problemes», fent servir pressió i repressió contra mi.
«Em van demanar que hi estigués d'acord, però m'hi vaig negar i vaig exigir parlar amb un superior. Em van respondre que no en tenien cap. Els vaig dir que això era tirania i va esclatar una discussió entre nosaltres; al final, em van demanar que esperés a la sala d'espera.
Un sol·licitant d'asil del Pròxim Orient, que havia sentit la nostra discussió, em va dir: «Els has d'obeir, són porcs (ateus)», sense adonar-se’n que jo també era ateu.
Pel que fa a l'home que havia anomenat porcs els treballadors de l'oficina d'immigració, dos mesos més tard li van concedir l'asil.
Vaig anar a l'oficina de Caritas Alemanya que hi ha dins del centre d'asil i vaig explicar que no tenien dret a imposar-me un intèrpret marroquí, perquè no em fiava d'ells. Em van respondre que contactarien amb l'administració per a organitzar un intèrpret d'una altra nacionalitat.
Havia rebut una citació i vaig anar a l'oficina d'immigració a l'hora concertada. En veure'm, un agent de seguretat privat va afirmar que no tenia cita. Com a resultat, vaig tornar al centre de recepció de refugiats. Llavors vaig demanar que algú m'acompanyés com a testimoni.
L'objectiu d'aquell incident era intentar fer-me passar per poc fiable pel que fa a les cites i causar-me problemes. Durant l'entrevista, van tornar a portar un intèrpret marroquí. Li vaig dir que no tenia cap problema personal amb ell, però que no volia que em fes d'intèrpret perquè no em refiava dels marroquins. Llavors li vaig ensenyar les meves pàgines de Facebook i YouTube perquè les veiés; allà també va descobrir un altre dels meus articles en què denunciava la dictadura i ridiculitzava les religions. Em va respondre que convencerien l'oficina d'immigració que jo era un opositor i un ateu, i no un partidari del règim.
Més tard, em van assignar un intèrpret que no era marroquí. Després em van fer preguntes senzilles: nom, cognom, edat, estat civil… L'entrevista va durar gairebé trenta minuts i em van dir que es posarien en contacte amb mi més tard.
Llavors vaig contractar una advocada a la ciutat de Karlsruhe. La primera vegada li vaig pagar 100 euros i la segona, 50. Em va dir que no tenien dret a imposar-me un intèrpret marroquí i que m'havia de ser assignat un intèrpret d'un altre país. Posteriorment, em van traslladar de Heidelberg a un altre lloc i em van oferir allotjament en un centre d'asil.
En aquell centre, rebia amenaces regularment de sol·licitants d'asil musulmans —molts dels quals ja havien obtingut l'asil— que posaven l'Alcorà a molt volum, com si fóssim a l'Afganistan i no a Alemanya.
La crida a la pregària sonava de dia i de nit.
A més, es rentaven amb aigua als lavabos on també s’hi rentaven els peus, la qual cosa contribuïa a unes condicions insalubres. Deixaven ampolles d'aigua als lavabos i llençaven escombraries per tot arreu. Tinc enregistraments de vídeo de tot això.
Vaig demanar al treballador social que em traslladés d'allà per aquests problemes, ja que no podia dormir i, com a resultat, vaig acabar quedant-me amb uns amics. Vaig advertir que, si no em traslladaven a un allotjament alternatiu, lliuraria els vídeos a partits d'extrema dreta.
Més tard, em vaig posar en contacte amb una associació atea d'Alemanya. Em van trobar una altra advocada i van pagar 200 euros per una consulta perquè pogués fer-se càrrec del meu cas. Fa més de dos anys que li pago 50 euros al mes. Estic satisfet amb la seva feina; la decisió final depèn del tribunal.
El 2024, vaig presentar una denúncia davant la fiscalia de París contra les persones que m'estaven amenaçant. Posteriorment, el tribunal de París va remetre el cas al tribunal del meu antic lloc de residència, a Pontoise (Val-d'Oise), al·legant que era l'autoritat competent per tractar la meva denúncia.
Cada vegada que truco a la comissaria o als tribunals de Pontoise, em diuen que no em poden donar cap informació i insisteixen que m'hi presenti en persona. No obstant això, quan viatjo des d'Alemanya a París, simplement em diuen que la investigació encara està en curs, sense cap avenç. Per dir-ho clarament: sóc com una pilota de futbol; uns se la passen a d'altres, i altres me la tornen a passar.
El 2024, la meva sol·licitud d'asil a Alemanya va ser rebutjada. El meu advocat va presentar una apel·lació davant del tribunal administratiu contra la decisió de l'oficina d'immigració de Heidelberg.
El 2024, els serveis d'intel·ligència alemanys o la policia van venir a casa meva mentre jo no hi era, van escorcollar el meu pis i es van endur la meva memòria USB.
Pocs mesos després, van detenir Youssef Asrouti, acusant-lo de ser un agent dels serveis d'intel·ligència estrangers marroquins. Jo havia parlat amb ell per telèfon i per WhatsApp i Messenger, i també l'havia conegut en manifestacions. Segons les seves declaracions, la seva sol·licitud d'asil havia estat rebutjada al·legant que el Marroc és un estat democràtic que respecta els drets humans.
Aquesta contradicció —és a dir, que l'Oficina Federal de Migració i Refugiats (BMF) i els tribunals afirmen que el Marroc és un estat democràtic, mentre que al mateix temps hi ha acusacions d'espionatge contra dissidents marroquins a Europa— planteja moltes preguntes.
El 24 de febrer de 2026, els tribunals alemanys van desestimar definitivament les demandes presentades pel Regne de Marroc contra mitjans de comunicació alemanys (Zeit Online i Süddeutsche Zeitung) per les seves informacions sobre l'ús presumpte del programari espia Pegasus. Menteixen i acaben creient-se les seves pròpies mentides.
Els diaris marroquins consideren Youssef Asrouti un enemic del Marroc i de la monarquia. Segons la meva experiència amb alguns activistes marroquins, la majoria veuen rebutjades les seves sol·licituds d'asil.
Després, els activistes han d'obtenir certificats d'antecedents penals, passaports, certificats d'estat civil solter i altres documents administratius. També han de dur a terme tràmits al consolat, mentre que la DGED (els serveis d'intel·ligència exterior marroquins) explota les seves vulnerabilitats. No estic acusant Youssef Asrouti, perquè no tinc proves. Aquí, considero responsables l'Oficina d'Immigració i el sistema judicial.
Recentment s'ha parlat de modificar les lleis d'asil (la Convenció de Ginebra), una mesura que molts sol·licitants d'asil consideren injusta i que exigeixen derogar. Personalment, no hi estic d'acord: les preguntes que se'ls fan als dissidents i als ateus no tenen cap relació amb la situació real dels seus països d'origen. Les Convencions de Ginebra són molt clares i es basen en principis humanitaris, liberals i laics. El problema rau en les persones i els jutges que duen a terme les audiències i les entrevistes. En canvi, per als no ateus i partidaris de dictadors als seus països d'origen, els procediments es duen a terme amb pràcticament cap esforç.
Vaig conèixer algú que havia viscut a Alemanya durant tres anys, a qui van concedir l'asil i que després va anar a fer l'Umrah. Per a gent com aquesta, obtenir l'asil és fàcil, ràpid i sense traves. Hi ha milers de casos com aquest.
He pagat un preu molt alt pel meu activisme i per voler ser lliure en aquest món ple de contradiccions, hipocresia i tirania.
No m'agrada parlar d'aquests temes, perquè em causen estrès, depressió i malalties cròniques, afeccions que requereixen controls mèdics constants i que han convertit la meva vida en un autèntic malson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada