La creença o no en déus sembla un assumpte privat, íntim, el fruit d'un procés de reflexió aconseguit a partir de l'educació rebuda i de l'experiència personal de cadascú al llarg de la vida. Les religions tendeixen a crear organitzacions cada vegada més complexes per canalitzar i controlar aquestes creences. Estableixen jerarquies entre la seva capellaneria, codifiquen els seus dogmes, dissenyen els seus rituals, fixen el que està permès i el que està prohibit, instauren els premis i els càstigs, etc. Però, qui no creu en aquests éssers imaginaris, ¿quina necessitat té d'associar-se amb altres persones com ella? Moltes vegades ens ho han dit: sóc ateu però no veig la raó o la conveniència de pertànyer a una associació d'ateus. A això cal afegir que a moltes persones encara els costa reconèixer públicament que no creuen en cap déu. Finalment, per les nostres pròpies conviccions, som tot el contrari a dogmàtics i, per tant, el fet que tinguem aquesta idea en comú no vol dir que en moltes altres coincidim. Com se sol dir, és més fàcil organitzar un ramat de gats que una associació d'ateus.
El primer argument a favor de la militància a l'ateisme és l'autodefensa. Les dones han estat, i continuen estant, en una situació clarament injusta respecte als homes a tot el món, i gràcies al moviment feminista se n'ha pres consciència, tant les dones com els homes, d'aquesta realitat i s'ha lluitat per transformar-la. El mateix ha passat amb aquelles persones la sexualitat de les quals no els semblava la «correcta». Potser la sexualitat no és una cosa íntima, privada? El moviment LGTBIQA+ ha aconseguit grans avenços en alguns països, però encara li queda un llarg camí per recórrer. Per cert, i no és casualitat, els enemics més grans dels dos col·lectius són precisament les grans religions monoteistes. Aleshores, per què els ateus no tindríem dret a organitzar-nos? Actualment hi ha 12 països on ser ateu es condemna amb la pena de mort, i en molts altres —de fet en la majoria— no està ben vist, per dir-ho de manera eufemística. Segons diverses enquestes, en un país «democràtic» com els EUA, es preferiria com a president abans una dona, un negre, un jueu, un hispà, un homosexual o un fumador de marihuana, abans que un ateu. Però no és només l'opinió de la població. A Carolina del Nord, la seva Constitució assenyala que «perd el dret a ocupar un càrrec públic qualsevol persona que nega l'existència de Déu Totpoderós». I el mateix passa a Carolina del Sud, Arkansas, Pennsylvania, Tennessee i Texas. Als Estats com Alabama o Mississipí alguns perden els seus llocs de treball públics si es descobreix que són ateus. Per descomptat, es pot recórrer a la Primera Esmena, que estableix que «cap Estat ni Govern federal pot afavorir cap religió ni obligar cap persona a professar una religió determinada», però cal iniciar costosos i eterns processos legals, i el seu resultat favorable no serveix per a derogar aquestes legislacions. I si això passa al país dels «guardians del món lliure», què no passarà en altres països? A la major part del món encara cal fer un esforç per «sortir de l'armari». La majoria només es manifesten quan se senten ofesos o atacats.
En segon lloc, l'ateisme militant no es limita a qüestionar l'existència dels déus, ja que sempre ha anat molt més enllà. Ha anat associat a sistemes de pensament com l'humanisme, la ciència, la igualtat entre els sexes, el laïcisme, els drets humans, la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, la llibertat sexual i reproductiva, etc. L'escepticisme, el sentit crític, el dubte raonable com una actitud davant la vida, la rebel·lia abans que res autoritarisme dogmàtic són senyes d'identitat del moviment ateu internacional. Un ateu conseqüent no tracta d'adoctrinar els seus fills en l'ateisme, sinó que els ensenya a pensar pel seu compte (cosa que ni se'ls acudeix als creients, ja que se senten posseïdors de la Veritat absoluta), respecta el dret dels altres a estar en desacord amb les pròpies opinions, revisa les seves idees i canvia d'opinió si se li prova que estava en un error, desconfia de tot pensament màgic i de les pseudociències, respecta la vida sexual dels altres sempre que no facin mal a ningú i gaudeix de la pròpia vida sexual sense complexos ni sentit de culpa.
En tercer lloc, encara que el moviment ateu col·labora amb el laïcista i comparteix l'objectiu d'assolir un Estat laic, les nostres aspiracions no s'aturen aquí. A l'Estat espanyol, per exemple, dins de l'associació Europa Laica hi ha cristians perquè no els sembla bé que les seves creences tinguin un tracte de favor per part de l'Estat. I està molt bé que així sigui ja que es tracta d'una postura ètica irreprotxable. De fet, cada religió apel·la al laïcisme en aquells països on no és la majoritària, però considera un atac frontal a la seva existència si l'Estat no els concedeix privilegis de tota mena. Això no obstant, si en un futur (molt llunyà en el cas de l'Estat espanyol) s'aconseguís l'absoluta neutralitat de totes les administracions públiques en matèria religiosa i es respectes escrupolosament la llibertat de consciència de tota la ciutadania, les associacions laiques no tindrien raó de ser. Tot i això, el moviment ateu seguiria complint una funció necessària. Les religions, sobretot les monoteistes, no només pretenen estendre la seva doctrina —de vegades per la força—, no només critiquen la resta de creences, sinó que es comporten de manera molt agressiva contra els que no creuen en els seus dogmes. Alhora, defensen la seva superioritat moral, intenten impedir l'avenç de la ciència i reclamen per a si mateixos el monopoli de la veritat. Ataquen sense contemplacions els drets de les dones, dels qui no tenen la sexualitat que ells fixen com a adequada, d'aquells que volen decidir sobre el final de la seva vida, i de tot aquell que no combregui amb les seves rodes de molí, però alhora són extraordinàriament virulents contra qui s'atreveix a enlletgir-los la conducta. Lluny de ser creences democràtiques, són particularment autoritàries i constitueixen un llast per al progrés de la Humanitat. O, almenys, això pensem els ateus militants, i tenim tot el dret a dir-ho públicament.
Les societats més tolerants, més obertes, més lliures, amb més igualtat de gènere, amb més èxits educatius, amb menys mortalitat infantil, amb menys índex de criminalitat, són aquelles on la religió té menys pes. I viceversa. Només cal donar un cop d’ull al mapa. Com assenyala el científic Richard Dawkins: «aquesta hostilitat que jo i altres ateus expressem ocasionalment contra la religió està limitada a les paraules. No posaria mai cap bomba a ningú, ni se m'acudiria decapitar-lo, ni lapidar-lo, ni cremar-lo a la foguera, ni crucificar-lo, ni estavellar avions contra els seus gratacels». Som, en general, més tolerants que els creients, i més nombrosos del que molts es pensen. El problema és que —a diferència de les religions— no estem organitzats, no comptem amb el suport econòmic i polític dels Estats (i ni ho volem ni ho acceptaríem). Simplement volem acudir a l'espai públic en condicions d'igualtat, sense discriminacions, sense persecucions, argumentant les nostres idees a l'àgora, sempre amb més respecte que el que ells demostren per nosaltres. Totes les persones són respectables, però no ho són totes les idees. No ho és el masclisme, ni el racisme, ni la xenofòbia, ni l'homofòbia, ni el terraplanisme, ni el creacionisme. Per nosaltres tampoc no ho és la religió. Hauria de ser molt fàcil d'entendre. Jo et respecto a tu —encara que creguis en fantasmes— perquè tu ets una persona, però no em pots exigir que jo respecti els fantasmes.
Un «argument» molt del gust del discurs religiós és l'atac ad hominem: Els ateus militants estarien obsessionats amb déu, no parlarien d'altra cosa, i fins i tot serien creients vergonyants perquè fet i fet és impossible no creure en alguna cosa. Nosaltres no intentem imposar res a ningú, no adorem Satanàs, no som una altra religió i no fem res especial els diumenges al matí. A més —i cal repetir-ho— a diferència dels venedors de mons imaginaris, no acceptem diners públics.
L´associació Humanists International elabora cada any un informe sobre la Llibertat de Pensament. Els termes humanista i secular són eufemismes dins del món anglosaxó per referir-se al laïcisme o a l'ateisme, segons els casos. L'últim disponible, el del 2021, sosté que els humanistes són discriminats a 144 països de tot el món a través d'una combinació del següent: Hi ha una religió d'Estat a 39 països de tot el món; Figures governamentals o agències estatals marginen, assetgen o inciten obertament a l'odi o la violència contra els no religiosos a 12 països; La blasfèmia continua sent un delicte punible a almenys 83 països de tot el món, entre ells, la pena de mort es pot aplicar a 6 països; L'apostasia és un delicte penal a 17 països, punible amb la mort a 12; Finançament discriminatori de la religió a 79 països; L'ús de tribunals religiosos en assumptes familiars o morals a 19 països; La prohibició que els no religiosos ocupin almenys alguns càrrecs a 26 països; La provisió d'instrucció religiosa obligatòria a escoles finançades per l'Estat sense una alternativa laica o humanista a 33 països.
Amb aquest panorama mundial, ¿de veritat és raonable pensar que els ateus no tenim dret a organitzar-nos allà on ens deixen? Començàvem aquest article dient precisament que la posició davant les creences religioses és —o hauria de ser— una cosa privada, personal, però el problema és que no ho és. I és precisament per això que continua sent necessari que els ateus ens organitzem.
Miguel Hernández Alepuz
(Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors)
