Ser massa vell és una putada

No ho dic per experiència pròpia, perquè encara no en sóc, tot i que ja estic sobrepassant l’edat adulta. Tinc 60 anys i he començat a viure’n alguns símptomes, en fase incipient.

Pèrdua d’agilitat mental, menys paper social i familiar, faltes de memòria, menys força física i psicològica, problemes d’erecció, falta de desig, una certa depressió, malenconia, debilitat emocional, fases de cansament, irritabilitat, poca il·lusió i motivació... però també, menys necessitat de sentir-me responsable, gust per no fer res, satisfacció per un paisatge, un passeig, una lectura, una trobada, felicitat per simplement estar amb la meva companya, amb els meus fills; també, pensar que he cobert una part important del meu cicle vital, no només entès en el sentit físic si no també en el social, familiar... no perquè no pugui seguir estant o fent coses, però ja no des d’una posició o lloc de principal responsabilitat, o des d’un paper més necessari.

He entrat a l’edat d’estar, però qui ha de fer, en essència, son els altres; puc ajudar, però només si em necessiten; vull tenir estimació, amor, carinyo, amistat, sí, però sense ser una càrrega, sense haver-los d’exigir o tenir desesperació per aconseguir-los.

I per això penso que ser massa vell, és una putada. Per un mateix, principalment, però també pels altres.

Si entenc la vida com un cicle amb principi i final, no em puc fer trampa entenent molt bé el naixement, l’infantesa, la joventut, la fase adulta i, en canvi, no reconèixer els indicis que et preparen pel final i no acceptar-lo.

Tothom “sap” que es morirà, però poques persones hi pensen com un fet cert, amb les conseqüències que se’n deriven. I ja no dic, com un fet acceptable.

Ningú resistiria de cop, que la pèrdua d’agilitat mental esdevingui demència senil; que un menor paper familiar es converteixi en ser una càrrega constant pels més pròxims; que el declivi físic, el cansament, comporti la manca d’independència, de privacitat, de capacitat de decisió, de dignitat... pels actes més senzills, com complir les necessitats fisiològiques essencials, o sortir a passejar, o no poder fer-se ni el menjar; o l’anar-se tancant cada cop més en el reduït mon propi de les malalties i els dolors, de la solitud... en la mateixa mida que deixen de preocupar-te els problemes i vida dels teus.

La primera qüestió, el primer repte, és la dificultat de saber o decidir quant ha finalitzat (o ha de finalitzar) el teu cicle vital, de manera que, sense renunciar a envellir, no arribis als extrems de manca d’independència i de autonomia i dignitat personal que mai volies arribar, i ja no estiguis en situació efectiva de decidir-ho.

No és incompatible la satisfacció pel què has viscut, com ho has viscut, el què has fet en el conjunt de la teva vida, amb la necessitat pràctica de controlar-ne el final, de poder abandonar el mon amb independència, amb dignitat, amb autonomia, amb amor, amb companyerisme, i amb enteniment propi i una certa capacitat intel·lectual.

La societat actual, absolutament contaminada amb el fet religiós i els diversos interessos econòmics i de poder, converteix el fet inevitable de la mort, de morir, que hauria de ser assumit i acceptat com normal i natural, en la pèrdua d’una batalla impossible, batalla en la que cal que la persona arribi al límit físic.

Això passa per qüestions d’ordre religiós que imposen la indisponibilitat de la pròpia vida; per qüestions d’interessos econòmics de farmacèutiques, sistema sanitari, residències...; i per qüestions ideològiques, ja que el tractament donat a la mort, i a la vellesa, ha estat sempre un pilar per reforçar les diferents opcions de poder a les societats de qualsevol època.

Cal que arribi al límit físic, no importa que el mental, psicològic, estigui tant deteriorat que aquella persona ja no és la que sempre ha sigut.

I el límit físic arriba a aberracions d’autèntic acarnissament terapèutic en molts hospitals amb persones que tenen malalties terminals, incurables, i d’abandonament assistencial i situacions que podrien qualificar-se de tortura, en la solitud de residències de gent gran.

Per portar la gent al límit físic convé alimentar la por a la mort. Pervertir tot el què suposa relació humana i estimació, amb l’idea que mentre el cos viu i respira, aquella mare, germà, fill, company, encara no se’n ha anat.

I en aquesta perversió hi col·laborem tots. El malalt, el vell, aferrant-se a la vida sense cap sentit, no volent morir; i els que l’estimen, retenint-lo viu més enllà de tota lògica, de qualsevol justificació, de qualsevol mida... o delegant / permetent que altres ho facin i decideixin per nosaltres: sistema sanitari, metge de torn, residència, fanatisme religiós, obcecació familiar...

El cicle de la vida, sigui humana, animal o vegetal, és sempre el mateix: naixement, infància o desenvolupament primari, joventut, fase adulta, envelliment i mort.

Mantenir la vida a nivell físic més enllà de qualsevol raonament lògic, tal i com s’imposa majoritàriament a la societat actual, és el mateix que mantenir un ram de flors que era preciós, olorós, agradable, a sobre la taula del menjador quant ja s’ha marcit, és lleig, fa pudor i s’està podrint. És com mantenir amb vida el nostre estimat gos, que ja no corre, no es pot moure, que arrossega les cames i jeu a terra tombat durant dies amb la mirada trista de no entendre què l’hi està passant.

Per evitar, d’entrada, veure’s atropellat per les formes d’actuació imperants, caldria tenir algunes coses clares, establertes, acordades primer amb un mateix, i després dins l’entorn pròxim, familiar.

Per que el més fàcil és no qüestionar, és deixar-se portar, no enfrontar-se... sempre tindrem justificacions...

Tothom sap que si et cases per l’església, no tens cap dels problemes que has d’afrontar si et cases pel civil o, encara més, si t’ajuntes segons el teu criteri. No calen papers especials, registres complicats, justificants laborals específics... És la fórmula, el casament, que la societat legal i oficial accepta i promou, i el casament catòlic, el que té més facilitats.

Per això, son molts els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma de fer, que casar-se per l’església catòlica.

Amb els enterraments passa igual. A quants hem assistit de companyes i companys, que no eren precisament catòlics ni religiosos, però on la cerimònia ha estat presidida per una creu i un capellà, tothom resant, aixecant-se i asseient-se a ritme de benediccions, parenostres i aigües beneites... i el capellà explicant la vida del mort en termes religiosos totalment fora de lloc. És la fórmula que més accepta i promou la societat legal i oficial, i l’enterrament catòlic, el que té més facilitats... i t’evita enfrontaments familiars amb tiets carques, o tensar les convencions socials.

És el camí més fàcil, per això son immensa majoria els qui ni es qüestionen que hi hagi altra forma d’enterrar que la catòlica.

Amb la mort i, tant més, amb el fer-se vell, passa exactament igual. Son temes en els que abandonem el raonament lògic, l’esperit crític, l’esforç per avançar, que apliquem a les altres qüestions importants de la nostra vida. Temes en els que alienem la nostra capacitat de decisió, ja sigui pròpia o cara a un familiar, en professionals, en convencions socials... que ens porten a un escenari al·lucinant, però “normalitzat” com a “inevitable”, que mai hauríem volgut ni acceptat per nosaltres, ni pels que estimem.

Com en totes les situacions on hi ha entreteixides qüestions de tradició, de superstició o religió, temes tabú... amb una organització social o sanitària que té protocols establerts i dinàmiques pròpies, és fàcil moure’s en una indefinició que comporta, inevitablement, ser engolits per les pràctiques imperants, rendir-nos a la “normalitat” en moments de forta càrrega emocional on qualsevol decisió “diferent” té grans, enormes, resistències en contra (socials, familiars, emocionals, legals, religioses, professionals, econòmiques, ..., inclús mentals i ideològiques pròpies).

Convé, per tant, arribar a aquests escenaris complexes, amb les dues o tres qüestions importants analitzades, preparades i decidides, de forma que no malmetin un final que hauria de ser digne, intensament emocional, enriquidor i, per què no? encara que trist, també satisfactori.

Si al llarg de la vida hem intentat, no sense esforç ni dificultats, que la nostra existència fos autònoma, joiosa i solidària, ¿com podem fer que la nostra vellesa, i la nostra mort, siguin reflex del mateix criteri?

I no al contrari, com succeeix majoritàriament, on les normes, les religions i convencions socials, els “convenciments” no qüestionats, ens porten cap a aquesta “normalitat” tant anormal.

Ramon.